part d

'allà dels Campells, a les feixes de Riberó, on per una costum antiga no'ls hi donen l'aigua fins a posta de sol. Heus aquí un fet que no en farieu cabal i que malgrat això ha reglat amb el seu ritme segur la meva vida.

No poguent regar fins després de la posta de sol, els de câl Parent van a Riberó cap al tard. Quan els demés tornen a casa, ells se'n van a l'hort, i quan la gent del poble es fica al llit, tot just els de câl Parent arriben pels Tipanys i travessen el Ricardell de bella nit.

A còpia de seguir-se per anys i segles, de l'un gènere a l'altre, aquesta costum de sortir a regar a posta de sol, els de câl Parent han centrat el tragí de la seva vida en la constant i puntual virtut d'anar a tot arreu quan els demés en tornen. Un hom diria que fan tard i no és així, sinó que obren moguts per una força irresistible que pua en els fonaments del ser aqueixa perfidiosa energia de disposar els treballs i els dies segons un ordre regular que té per migdia la posta de sol.

El meu Pare era fadristern de câl Parent, de Viura, de on se'n va anar ben jove cap a França i més tard a Barcelona, per a casar-se aquí amb una noia del seu poble, de quin feliç amor vàrem néixer quatre fills per art d'una cançó, com veuràs, amic meu, en la setzena gràcia.

Més vos diré: jo no vaig anar a Viura fins a l'edat de sis anys, i més tard, quan, venint de França per on m'havien desterrat, vaig retornar-me de mort a vida, en l'Empordà, altres viles i pobles més que el de Viura m'aculliren en la bonança del seu dolç repòs.

Així i tot, per aquells temps ja havia començat a adonar-me d'una certa transposició en la meva disposició del temps en vist la dels altres. Fins amb perill per a la meva vida, una força misteriosa m'havia retingut com si portés una galga en la meva ànima. Una perfidiosa resistència em feia devenir a estones violent i contradiccionari.

Un dia, estant a Viura, anàrem amb l'hereu de câl Parent a fer la suca-mulla a Riberó. Era una tarda de Juliol, congoixosa i quieta. Dues cardines devallaren al brollador de la font: poaven l'aigua, espolsaven el bec i l'alçaven en l'aire. Al caure el dia l'hereu va trencar l'aigua i va començar a regar.

La feina era de molta amusa. Mentres ell tancava un goret i n'obria un-altre, ara en la bancada de les tomateres, suara pels ensiams i les cols i per aquella escampada de melons que no s'han de senyalar perquè es neularien, jo per lo que ell em deia comprenia que els homes de câl Parent havien regat aquell hort de molts segles ençà a la mateixa hora i amb el mateix tragí. Jo també vaig agafar un tràmec, i la feina no'm va venir gens de nou, com si ja fés segles que regués.

Després vàrem pujar al carro les eines i les viandes collides, i marxant per l'Hostal nou i els Tipanys, ja era de bella nit quan travessàvem el Ricardell. Però mentrestant a dalt del carro s'havia esclarit un misteri de la meva vida: com els meus avis, a trenta hores lluny de l'hort de Riberó, seguia regant cap al tard com si no'm dessin l'aigua fins a posta de sol.

Barcelona és la meva pàtria nadiua. Com estimar-la, cap fill de pares i avis del Born podria estimar-la més que jo. Mes les aigües profondes que reguen les hortes més íntimes del meu ésser, son aquelles aigües de la font de Riberó on s'hi abeuraven les cardines.

Soc l'esqueix d'una vella soca empordanesa trasplantada aquí. El meu pare, que era un enamorat del seu país, al cap de cinquanta anys de ser-ne fòra parlava con si mai hagués perdut de vista la Tossa fosca de Montroig. D'haver-los sentit anomenar tant per ell, sé de memòria els noms de les terres i els motius de les cases, i els còrrecs i les muntanyes i els meners. Mes el meu panegirista m'ho feia imaginar tot tan gran, que la primera vegada d'anar a Viura, quan tenia sis anys, diu que preguntava on era la Rambla.

El cas és que jo he viscut espiritualment a l'Empordà tota la meva infància, i que si rego a posta de sol, no és perquè sigui empordanès, sinó perquè als meus avis no els hi daven l'aigua fins aquella hora a Riberó. No voldria pas que els empordanesos me'n tinguessin quimera per aqueix retret. Aqueixa transposició del temps em recorda els meus origens, però no els explica, ni n'és la seva sola conseqüència. Si no conto are les virtuts que em venen de l'Empordà és perquè no ve a tom escriure aquí la meva apologia.

A totes les terres de regadiu hi deu haver un gènere com el meu, el gènere dels que reguen a posta de sol. I no tindria res d'estrany que algun lector amic trobés la clau per a explicar-se certs misteris de la seva vida pública en aqueixa que fós també la característica de la pròpia gènera.

Ja feia temps que volia escriure el llibre del meu Empordà. El Pare me'n havia encomanat l'amor; la Mare me'n havia fet sentir la poesia. Convidat a presidir els primers Jocs Florals de l'Ateneu Empordanès, vaig decidir-me a escriure el llibre tal com el duia damunt del cor.

Heus aquí l'història de Les Gràcies de l'Empordà, covades en la llar paterna, congeminades a Barcelona, escrites a Sant Pol de Mar i llegides a Figueres. Per la llur distribució exterior poden fer pensar en _Li trento bèuta dou Martegue_, cantades pel felibre provençal Carles Maurras, encara que no s'hi assemblen més de lo que un sonet amb qualsevol altre sonet.

El seu istil potser recordi el dels poemes i assaigs didàctics de la decadència llatina, per tant que en el temps de la seva redacció llegia en Avienus, Palladius, Censorinus, Aratus, Julius Obsequens, Rutilius Numatianus i Aurelius Victor aquelles descripcions geogràfiques i de costums del camp, epítoms d'història i altres assaigs que ens conten en vers els fenòmens de la celístia, les gestes dels homes i els accidents de la terra i de la mar, amb una delicadesa d'expressió, amb una ponderació d'imatges i un sentit arquitectònic de l'obra literària que fan encara avui la delícia de les meves hores de reposada soledad.

Tal vegada recordaràs, empordanès amic, que a Figueres les gràcies eren setze en comptes de trenta dues, i que l'ordre i fins la redacció d'alguna d'elles ha variat. Això ve de que l'obra que havia de llegir-se per la Mare de Déu de Desembre de l'any disset no s'ha acabat d'escriure fins a l'istiu de l'any divuit. També un hom diria que l'autor ha fet tard, mes are tu, lector intel·ligent, que coneixes el ritme interior de les més meves coses, ja compendràs que l'obra fou escrita amb la puntualitat precisa d'un home que rega a posta de sol.

_Sant Pol de Mar, 17 d'Agost de 1918._

## Les gràcies de l'Empordà

### Porxo

Si et plau escoltar-me, amic empordanès, et contaré les trenta dues primeres gràcies que li trobo al venturós país que s'extén des de les Alberes als Montgrins i des de la muntanya de la Mare de Déu del Mont fins a la mar de Rodas i d'Empòrias.

Assentem-nos damunt d'aquell marge,