Part 2

Maria: ¿Qué fa ab lo morté cap per vall?

Apot. No ho sé. (Deixa el morte)

Senyora María, tinch por de que'l noy se'm posi malalt del sentiment, perque estima molt á la Ignés, ¡molt!

Maria: També ella, a quí he dexat feta una mar de llágrimas. Pero, ¿qué hi vol ferhi? Com s'arregla? Per acabar he resolt tornarmen á Canet en lo tren d'ara.

Apot. Ho sento molt, senyora María, ¡molt! ¡molt!

Maria: També jo, perque nosaltres sempre hem estat bons amichs y veya ab gust aquest casament.

Apot. També jo.

Maria: Perque'ls noys s'estiman.

Apot. Y'ns donarán la culpa de que no's casin.

Maria: Y hasta cert punt tindrán rahó, pero no'n tenen. Jo no puch quedarme sola.

Apot. Ni jo sol.

Maria: ¿Quín medi hi ha?

Apot. Ja me n'han dit un, pero fa riure.

Maria: Diguil home, perque convé riure en mitj de tanta tristesa.

Apot. Casarnos.

Maria: ¿Nosaltres?

Apot. ¡Nosaltres!

Maria: ¡Quín disbarat!

Apot. ¡Una ximplesa!

Maria: Si m'hagués volgut tornar á casar, se m'han presentat moltas proporcions.

Apot. Ja ho crech senyora María.

Maria: ¡Y ara á las mevas vellesas!

Apot. Vella no ho es, en cambi jo sí que estich molt envellit.

Maria: No tant, senyor Benet. Se conserva be.

Apot. No tant com vosté, que es una dona vistosa.

Maria: Y vosté encara fa goig.

Apot. ¿Vol dir?

Maria: Sí, senyor Apotecari, sí.

Apot. Afeytat de fresch y ben arreglat, encara puch passar; pero, axó sí, soch de molt bona pasta, y si'ns casessim, --es un suposar, perque jo se que es una bojería pensarhi-- qui manaría á casa sería vosté.

Maria: No, perque la dona casada ha de tenir la voluntat del seu home; y si'ns casesim, que pensarho es bojería, no li faltaría res. La escudella á taula á las dotze.

Apot. ¿Li agrada granyal?

Maria: Molt.

Apot. A mi també. Tením los matexos gustos.

¡Quína llástima que no tinguém deu anys menos!

Maria: ¡Qué deu anys menos! No cregui que siga tant vella.

Apot. Vell, vell, tampoch ho soch jo.

(Pausa; se miran ab rialleta y acaban per esclatar la rialla.)

¿De qué riu?

Maria: Una idea que m'ha vingut ¿Y vosté?

Apot. També una idea. Pensava: ¡quína cara posarían els noys si'ls deyam de sopte que'ns casavam!

Maria: Lo mateix pensament me feya riure á mi.

Apot. Si'ns casessim --es un dir-- sería per ells.

Maria: Axó si, tant sols pel seu bé.

Apot. Sols perque estimo molt al meu fill... Perque la veritat es que'ls noys s'estiman, María. ¡Ay! Dispensi: li he dit María sense'l senyora.

Maria: No hi fa res Benet. ¡Ay! Senyó Benet. Jo tinch por de que la Ignés se'm posi malalta de pena si no pot casarse ab en Blay.

Apot. També ell s'enmalaltirá. Som molt egoístas sacrificantlos, perque lo cert es que'ls sacrifiquém á las nostras conveniencias, y axó'ls pares no deuhen ni poden ferho. ¿Hont s'es vist?

Maria: ¡Pobre filleta meva! Si se m'enmalaltis, jo tindría remordiment per haberli esbullat lo casament.

Apot. María, sols per ells podría fer lo sacrifici de tornarme á casa.

Maria: La veritat es, Benet, que ja sería un sacrifici casarse ab mí.

Apot. ¿Sacrifici? No n'aniria poch de cofoy al costat de vosté...

Maria: No, lo que es de vella, vella, no ho soch.

Apot. No ni jo tampoch vell, vell. María, nosaltres no tenim dret á sacrificar als fills; ¿sacrifiquémnos nosaltres per ferlos felissos?

Maria: Ben mirat...

Apot. ¿Y fem casament doble? ¿Qué li sembla?

Maria: Miris, no m'está be dirli que'm sembla be, pero ja ho pot compendre.

### Escena ultima

> Dits, Blay, Ignes, al final Micaló

Apot. ¡Blay! ¡Ignés! (Cridantlos.) Diguéu. ¿Vos agradaría que visquessim tots junts?

Ig· Blay ¡Ja ho crech!

Apot. Donchs la María, que es una bona mare, y jo, que soch un bon pare, hem resolt sacrificarnos per la vostra felicitat, y'l mateix día que vosaltres vos caséu, nos casarém nosaltres y axís viurém tots junts. ¿Qué os sembla?

Blay: Si es per la nostra felicitat...

Ignes: Hem de agrahirho.

Apot. Ja'ls sent, senyora María.

Micaló: ¡Ay! ¡Ay!

Apot. No os quexeu, que tot es alegría.

Micaló: ¿Está la recepta?

Apot. La que vos m'heu donat, si, perque hi haurá casament doble.

Micaló: Per molts anys,

Apot. En vida vostra.

(Al públich:)

Ja que tot ab harmonía, la casa omplint d'alegría, s'ha arreglat; si no manan lo contrari, s'ha acabat L'Apotecari de Malgrat.