Part 4

Placidia: (sentint obrir la porta apaga 'l llum): la escena fosca. Ah! 'l llum!

Vernulf: Me sénten!

#### Escena última

*Lledia y 'ls anteriors*

Lledia obra mitja porta de la seva cambra; avansa un pas y no veyent ningú s' entorna. Entant Placidia lligada á Vernulf lo conté ab sa passió que esclata en aquell moment; y cada cop que ell vol fugir y cridar ab un bes l' enpriva.

Placidia: (molt baix y ab passió). Calla. Jo t' am!

Vernulf: (id. fins que cau lo teló). Senyora!

Lledia: (á mitja veu). Cert, me crida. No: reposa.

Placidia: (també molt baix). Jo t' am!

Vernulf: (ja vensut). Hont so!... Es un somni!

Lledia: (á mitja veu). Tot calla.

Tanca, anántsen.

Placidia: (besantlo ab esplossió d'amor). Té: vensuda soch. Olvidat cor de sanch y d'orgull: en foch desbórdat...

Vernulf: Enfónsat mon. Placidia!... ma Placidia!...

Cauhen de jenolls abrassats. Teló rápit.

Fi del segon acte

### Acte tercer

Sala ab galeria practicable al foro. Portas en un costat y al altre; una finestra en primer terme. Trono; trofeus militars per tot. Es de dia.

#### Escena primera

*Ataulf sentat en lo trono. Varogast, Sigerich, Velia, Marcius. Cavallers.*

Velia: Per tot lo dit, Senyor, volem la guerra; mes la guerra als romans: be prou la espasa que ha dormit en lo llom avergonyida. Escolta 'l Barentí: no es veu del ayga la veu de sa corrent: la queixa es sola d'Alarich qu' en lo fons guerra 't demana. Recórdal tu, Senyor: vora Consencia baix lo drap de la tenda 'l veig encara estés al llit de mort: darrera volta obrí aquells ulls de foch que s' apagavan y 't digué ab fonda veu: "May en la vida tingas pau ab romans: lo meu cadavre du 'l en un lloch que profanál no pugan las vils hienas del Laci" y clogué 'ls párpres. Aquella nit, Senyor, per orde teva tots los esclaus de Roma trevallaren; y al tornar la claror, del riu las onas per nous vessants fugian desviadas, y al fons del llit aixut en negra fossa geya 'l cos d'Alarich. Lo sol muntava: ressoná un corn: torná la xusma fera d'esclaus vora del mort. Altre vegada lo corn va ressonar; ni un sol ab vida del munt d'esclaus ab nostres darts deixárem. Y al retrunyir lo corn tercera volta, la terra tremolá: las rojas aygas del riu, desferen lo marjal de runa, y al propi riu escumejant tornaren, cubrint per sempre las reals despullas y ab giravolts duyentsen los cadavres dels herts esclaus; entant qu' en las riveras á exemple teu l' estol s' agenollava; y ¡muyra Roma! á exemple teu rugía; y á exemple teu del ayga'ns persignavam. ¿Damunt del Rey, en lloch dels fills de Roma, perque á sas mans no vam morir nosaltres?

Varogast: Guerra als romans!

Ataulf: (Y ab tot, me plau sentirlo.)

Velia: Escolta 'l Barentí: no es veu del ayga la veu de sa corrent. Avuy es hora...

Sigerich ab un moviment lo priva de seguir.

Varogast: Ni may perdre las boyras de la patria per viure com vensuts.

Ataulf: Capdills; ma llengua per mon cor ha parlat: aquesta calma es la calma del cel quan s' avehina la tempesta d'agost. En la batalla que lliurem ab lo mon, brilleja altivol lo ferro d'Alarich en ma mirada. Vensuts no som: si allá en la nit reposan al cim del mont las prepotentas áligas, quan ix la llum en l' horisont, s' aixecan mes alt que 'ls núvols sols obrint las alas. Ja espunta 'l sol y encara 'l mon es nostre puig no ha mort en lo pit l' ardenta flama: á cavall mos guerrers! També 'l meu ferro com lo vostre 's daleix.

Sigerich: Guerra á la Italia!

Ataulf: A cavall, us he dit; res mes: ¿qui gosa devant del Rey á dirigir las armas?

Varogast: Lo romá 'ns fuheteja!

Sigerich: Tu 'l perdonas.

Varogast: Guerra!

Cavallers, Traició!

Velia: Senyor, mort y venjansa!

Ataulf: Enrera tots: so 'l Rey! Entant que bulli una gota de sanch en mas entranyas governará ma destra tot l' Imperi com per lo fre al cavall. Tu ets vent y manas: Per son cor. tu ets ona, y obeheixes.

Per los cavallers, senyalantlos.

Sigerich: (Cor, repósat!)

Varogast: Senyor!...

Ataulf: Ja prou!

Velia: S' ha corromput la patria.

Ataulf: Ja prou he dit: perque no surt del rotllo aquell que 'l dia avans de la batalla com dona vil no sab tenir la llengua? Jo ja sé que molts llavis que s' abaixan per besarme las mans, ja ho sé, degotan lo verí de la serp. Per que á mas plantas, quan aqui tinch lo cor? Per que 'n la fosca quan tot temps so á la llum?

Sigerich: A son cor. (Oh, esperat, calla!)

Ataulf: Jo combato, senyors, com allá un dia tot just de nen me va ensenyá 'l meu pare, lo front ben alt, y descubert lo rostre, y cos á cos. ¿Com es qu' entre vosaltres qui mes odía las virtuts de Roma mes s' educa en sos crims?

Varogast: Eixas paraulas nos ofénen á tots.

Sigerich: (ab resel). Si tu 'ls coneixes, tots los bons t' ho preguem, oh Rey; senyálals y á tos peus morirán.

Ataulf: Jo! contra 'ls Judas lo menyspreu y res mes. Al que s' amaga bon torment es la por.

Sigerich: (Res sap.)

Ataulf: S' acosta pels cors leals ja l' hora de la marxa. Jo so aquí 'l cap: vosaltres sou ma forsa, que no'n manqui un tant sols. Avans de gayre mas ordres vos daré. Senyors, l' audiencia ja ha termenat. Oh Marcius, acompanyam.

Se'n vá 'l Rey y Marcius per una porta, y alguns cavallers per un arch del foro.

#### Escena II.

*Sigerich, Varogast, Velia y Cavallers.*

Sigerich: Si, ves, oh Rey; si, ves; á Barcelona no hi tornarás. Gran Deu de las venjansas fes que arrivi bentost l' hora solemne per l' esperit que pena, de mon pare.

Varogast: Ell mateix ens ho diu, l' hora s' acosta.

Sigerich: Sento por, oh companys, que fins mon ánima se corromp vora 'l Rey! Tenir jo 'l ferro: sentirlo al meu devant!... y viu encara!

Varogast: Ay de tu si est moment al Rey ferias quan esperan s' aixequi contra Italia! Ben tost dirán sos llabis á las tropas quins son los enemichs: veurás la rabia com pot mes que 'l respecte, y tots á l' una contra 'l Rey se mourán. Llavors la espasa bon fill de Sarus en son pit enfonsa y 'l demés... deixa fer; qu' es nostra tasca.

Velia: Y si 'l Rey?...

Sigerich: Que!

Velia: Si 'l Rey contra de Roma enmenés nostra gent?

Sigerich: No pot ser!... Calla!

Varogast: Contra sa esposa 'l Rey! aixó es follía!

Velia: Digaume: qui la entent la desconfiansa del Rey?

Sigerich: Si 'ns han trahit!...

Varogast: No, no es posible; no tindriam lo cap en las espatllas.

Velia: De Vernulf que s' es fet? la nit aquella va faltá al jurament.

Varogast: May á la patria será traidor Vernulf.

Sigerich: Senyors, enrera no es de goths lo tornar: caiga 'l que caiga.

Varogast: Avant donchs!

Velia: T' obehim...

Varogast: Teva es ma vida.

Sigerich: Obehim á Ataulf avuy encara.

Velia: Puig que ho vols siga aixís.

Sigerich: Quan vinga l' hora jo us cridaré y no es lluny. Llavors ni marca deixarém sobre 'l mon d'aquesta iníca ciutat del mal que ab sa fator nos mata: una fossa obrirem digna de Roma y ab nostre peu hi esborrarem lo rastre. Y ara companys... Visca Ataulf! Que, Velia, no governas lo cor?

Velia: Senyor, m' esglayas.

Se'n van tots per una de las arcadas del foro. Vernulf entra per altre.

#### Escena III

*Vernulf, Lledia, que ve de las habitacions interiors.*

Vernulf: Quin retró de clarins! estols de guerra...

Lledia: Vernulf!

Vernulf: Oh goig! tú Lledia!

Lledia: T' esperavam: quánt has tardat!

Vernulf: Us porto la ventura! no ho sents, Lledia? n' ho sents? Jo li hauré dada.

Lledia: Bondat de Deu! Vernulf! oh ma senyora quan te vegi!... La vía de la Galia desde aquest lloch, si l' ha mirat de voltas esperante venir!

Vernulf: En mi esperava tant sols al missatjer de sa familia!... Oh, tu no ho saps: de jorn la seva imatge la he dut sobre del cor: de nit, en somnis sempre la he vist al meu devant: semblávam corre jo perseguintla, y que fugia vinclant son cos ab moviment de flama, entant que arrera meu la mort feresta la sentia avansar, damunt ma espatlla sos dits ossosos ja tocant á voltas!... Mes hont es ta senyora?

Lledia: Tu 'l que passa no saps?

Vernulf: Que 'l Rey per últim se desperta y als esbarts los enmena á la batalla.

Lledia: La Reyna no ha pogut...

Vernulf: Si ell nos ajuda! No. Que no aturi al Rey! ni una paraula...

Lledia: (ab ansietat). Vernulf; digas.

Vernulf: Sens forsa en la agonía, l' imperi de Occident he vist á Rávena. Si feble es Ataulf, mes feble Honorius! Mos prechs ni 'ls va escoltar; festins y dansas sols l' omplenan de goig; al nom de guerra contrau lo front tot apartant la cara.

Lledia: (ab desesperació). Ningú la vol salvar!...

Vernulf: Empresa folla seria atravessar estos paratges ab ta senyora fins trovar las terras que no petjan los meus: á las montanyas dels lliberts Pirineus no arribariau: ¡ay de sa vida y ay de son cadavre!

Lledia: Dissort crudel! Quan ho sabrá la Reyna!...

Vernulf: Mes jo li dech parlar!

Lledia: Ni una esperansa!

Vernulf: Lledia aixampla ton cor. Lo fill de Gothia: feréstech com las selvas de sa pátria que ella orgullosa de sa sanch menysprea li porta avuy la llibertat ansiada.

Lledia: Vernulf, qu' has dit!

Vernulf: (¡Per ella son de vida, y per mi son de mort eixas paraulas!) Ves al instant...

Lledia: Si, digas...

Vernulf: Que 'l temps vola!... En la costa, á rampeu d'eixa montanya que te arrels en lo mar hi ha una galera: jo la he comprada dins d'un port d'Italia per tot mon or, per mos trofeus de lluyta... Sols romans la governan. Quan la marxa del Rey y son esbart á tots distrega... vos en hi aneu las dos!

Lledia: Oh gracias, gracias.

Vernulf: (A ella la llibertat...! á mi?... que importa!)

Lledia: Tu 'ns dirás lo moment, y ara que ho sápiga...

Vernulf: (aturantla, y ab molta passió). Mes jo avans la vuy veure.

Lledia: En mi confía.

#### Escena IV

*Vernulf*

Vernulf: ¡Hont trobar esperit pera deixarla! ¡Y se'n irá... Que sol! que sol sens ella! Com escalfar mon cor sens la mirada de sos ulls?; oh Placidia, oh ma Placidia aborreixme si vols mes no t' en vajas. Si es un crim mon amor jo ja 'm condemno, mes hont tu sigas deixa anar mon ánima, que 'l teu cel, oh mon Deu, jo no 'l desitjo; vuy lo cel de sos ulls sobre ma cara! Tot es envá: damunt d'aquellas onas lo baixell silenciós cap á sa patria se la endurá ben tost: la nit tranquila vindrá després: ab la claror del auba tornarán los plahers sobre la terra, mes en mon cor jamay. Fulla del arbre seca y polsosa del mastral joguina seré sobre del mon. Cor meu, coratge... Mes no, no 'l vuy: avaro de la ditxa que he gosat una nit que m' estimava, vuy ab ella tancarme allá hont no puga arrancármela 'l temps. ¡Si aquesta flama minvés un jorn!... No, no: dintre 'l sepulcre me la enduré en mon pit; y avuy: las alas veja enllá de la nau que se la emporta y 's clogan los meus ulls sobre l' imatge.

#### Escena V

*Ataulf*

Ataulf: Tot está ja: ni dech tornar enrera ni vuy tornarhi. Lluny de mi: be massa qu' he dormit en sos brassos. Nova vida sento fondres al cor. Veja á mas plantas l' odiós imperi corsecat pe 'ls segles y m' assenti ab ma esposa entre dos rassas. Satisfet mon amor será aquell dia y la Gothia felís y revenjada.

#### Escena VI

*Ataulf; Placidia y Lledia venen enrahonant.*

Placidia: (ab alegria). ¡Com ofegar lo goig, Lledia!

Lledia: (indicantli silenci). Senyora, per pietat!

Placidia: (per Vernulf). Mes, y ell?

Lledia: Lo Rey!

Placidia: Ves, calla.

#### Escena VII

*Placidia, Ataulf.*

Ataulf: Ma senyora... es precis.

Placidia: Donchs á mon poble vas á móureli guerra?

Ataulf: Si: m' ho mana lo seny y 'l cor.

Placidia: Y tu ets el que volias á Honorius ablanir: no per las armas; per serveys d'amistat?

Ataulf: Mes hont se trova lo cor del teu germá? No he fet encara per humiliarme prou? Pilots de runas eran las vilas de la feble Italia: devant mon poltro, esporuguits, lo rostre tots los romans fins á la pols baixavan. De cop, per sobre la maror de testas, sublim d'orgull, de feredat, de rabia vaig veure erguida ta celest figura... y 's baixaren mos ulls, y fou mon ánima de la teva al servey. Per t' alegría... per ton orgull... ¡per mon amor!... oh! quanta feblesa dins mon pit desde aquell' hora!

Placidia: (Ay Roma tot per tu! y ets tan ingrata!)

Ataulf: L' imperi august devall mos peus moria y 'l peu vaig treure y revisqué 'l cadavre: y no era prou: fins un replech d'Iberia duya ma gent: y no era prou: captava com vil, com fembra lo voler d'Honorius al peu del trono assedegat de pláuret!... Ahont has vist al vencedor que pregui de genolls al vensut?... y tot debadas!

Placidia: (Ay d'ell si avuy com altre temps fos Roma l' únich amor per mi!)

Se sent toch de guerra.

Ataulf: Ja 'ls sents!

Placidia: Oh Patria!

Ataulf: Adeu.

Placidia: (No puch!... No marxará: jo resto aquí altre cop: ja ofegaré dins l' ánima la passió criminal.) Ab pit me creya per véuret allunyar; mes lo coratge ara no 'l tinch. Jamay! Obrintse de brassos. Aquí dormires: ves; y romps pera sempre la llassada.

Ataulf: Per qu' est enuig, si fins avuy desperto per ta gloria no mes!; la soberana tu has de ser de ton poble. Del vell trono, mes nou y espléndit alsarém nosaltres: tu hi seurás, y á tos peus veurás á Roma y á la Gothia també: las dos esclavas; mes tevas; no de mí.

Placidia: Sempre ton ferro sería 'l victoriós de ma nissaga. Tria entre 'l mon y jo.

Ataulf: Tu, ma Placidia; es que 'l mon sols lo vuy pera á tas plantas com escambell posártel.

Placidia: (resolta). May; allunyat: ves si es que gosas: lo llindar traspassa: al caure rera teu eixa cortina caurá la eternitat entre nosaltres.

Ataulf: Oh Placidia! Senyora!... si t' escolto, tu n' ho saps, mon exércit ha d'alsarse contra mi sens pietat. No ho soch, no ho cregas, jo qui 'ls duch en avant: á la batalla son ells qui m' arrossegan.

Placidia: Ta feblesa.

Ataulf: Sa sanch que bull!

Placidia: La teva que s' apaga.

Ataulf: (molt baix). Oh Deu, qué fer!

Placidia: Y dius que fer? Escóltam.

Ataulf: Ets encís de serpent.

Placidia: Perque en ton ánima, per que la enveja eternament á Roma? Deixa alsar lo vell tronch: la terra es ampla y est sol es verge y tu ets llevor de vida. Creixerán los dos pobles, com dos arbres lo teu y 'l meu; y 's trobarán un dia las arrels assí baix y al cel las brancas.

Ataulf: Sempre ets Eva per mí!

Placidia: No torna enrera lo sol á mitjant curs: éll vé d'Italia: tu hi vents també; segueixlo; 'l nom de Gothia la extensa Iberia no 'l coneix encara.

Ataulf: Mos estols son torrents!...

Placidia: (ab molta precipitació interrompentlo). No torna enrera may lo torrent.

Ataulf: Son esperit es lava!...

Placidia: id., id.. La lava en la pendent jamay recula.

Ataulf: Oh Placidia!

Placidia: (ab convicció). T' ho juro per mon ánima: per la salut dels meus: un altre dona seré d'avuy per tú. Si ja no marxas teva soch y per sempre. Oh si sabesses!... Anantse á descubrir. Si t' envás cap á orient... mira la platja!

S' atura al veure entrar á Marcius aterrada per lo que anava á dir.

#### Escena VIII

*Los anteriors. Marcius y després Vernulf*

Ataulf: (á Placidia esperant lo que ella va á dir). Que?

Marcius: Senyor...

Placidia: (volent dir que parlava per las tropas). Res... l' estol...

Marcius: (en un costat ab Ataulf). Irats se queixan del teu trigar, y...

Placidia: (Folla, 'm delatava! Per la marxa del Rey, ab energía. Mes jo no ho puch voler!)

Vernulf: (entrant precipitat. Ab molta ansietat, al altre costat de la escena, baix li diu). Oume, senyora: tot está descubert si 'l Rey mes tarda: la nau espera!...

Placidia: (ab dolor á Vernulf). Ves. Ell se'n vá. (Veure aquest home y enardirme altre cop! amor, malhajas! Marcius se'n va. No, no; jo dech fugir, que 'm sento feble per lluytar ab Vernulf!...)

Ataulf: Be t' ho contava: está á punt d'esclatar si es que 'm deturo lo volcá de sos cors.

Placidia: Es forsa; marxa. L' infern ho haurá volgut. Res fa; donchs sia.

Ataulf: Oh Deu! Be saps qu' en est moment mon ánima sent lo deixart.

Placidia: Vina á mon cor.

Ataulf: Placidia!...

Placidia: Si may mes nos vejessem!...

Ataulf: Que?...

Placidia: Si aciaga nos separés... la mort!...

Ataulf, signant lo cel. Allá...

Placidia: Em perdonas... si t' he ofes algun cop?

Ataulf: Ma soberana!... y tu 'm perdonas... l' esser goth!

Placidia: Si! Vésten.

Ataulf: Jo tornaré á ton pit, senyora!

Al acte d'anarsen entran alguns guerrers y devant Marcius.

Placidia, aixugantse 'ls ulls, rápida. (Y ara fins al cel.)

Surt la Reyna.

#### Escena IX

*Ataulf, Sigerich, Varogast, Velia, Marcius, Cavallers*

Ataulf: Marcius?

Marcius: Impacients arrivan...

Ataulf: Cavallers, mos companys, es arribada l' hora beneita que de nit, en somnis tant de cops hem gosat. L' orgull de rassa satisfet va á aixecarse un altre volta, com los jorns de ventura en que deixáren sens coneixer mes mon que 'l sol del illa nostres avis las selvas de la Escancia. Veniu ab mi fins al carner dels céssars: se mou tot just endins de la fossana de Roma iníca la gegant ossera y Ataulf ja es en peu altre vegada. A Italia tots.

Cavallers: A Italia!

Tota la escena molt moviment.

Ataulf: Si en la via jo m' aturés, passeu per mon cadavre.

Sigerich: (Oh demnació!...)

Un cavaller: Senyor, la nostra vida es teva.

Sigerich: (ab desesperació). Varogast!...

Varogast: (á Sigerich). Lo Rey se salva!

Cavallers: Visca Ataulf!

Ataulf: Companys, visca la Gothia. Seguiume tots.

Cavallers: (á fora de la escena). Que visca 'l Rey.

Van sortint tots: los últims Velia y Sigerich.

Sigerich: Oh rabia! L' entussiasme s' estén!

Velia: Si fins tu cridas.

Sigerich: Crido ab las unglas sobre 'l pit clavadas.

Los remors se van perdent en la escena próxima.

#### Escena X

*Placidia*

Placidia: Se'n van!... se'n van!... Per no sentir la fressa fesme sorda, Senyor! Y com me salta lo cor cobart!... Fins sembla que s' emportan part de ma vida ab ells!... la llum!... y l' ayre!... l' ayre per respirar qu' en lloch lo trobo. Oh Rey; eixas legions son mas esclavas! Ataulf, vina! y assí baix!... Ofégal brassos meus altre cop!... ab las besadas envenénali 'l cor, oh llabis!... Vina! Transició. Oh cor! no semblas meu! oh cor! fins ara no has estat cor de dona!... Tu ets la pedra sobre mon cos de víctima lligada que m' enfonsa als abims. Si jo podia del pit arrebassármel, lo llensava contra del cel!... Follía... Deu, perdona!

Queda asseguda sens veurer á Vernulf fins que 'l diálech ho indiqui.

#### Escena XI

*Placidia, Vernulf*

Vernulf: (avansant poch á poch y aturantse). Valor, esperit meu!

Placidia: Tu ets just, tu manas.

Vernulf: Sol que te'n vas, jo ja no 't tinch de veure. Qu' hermosa qu' es!... Mon esperit s' ubriaga de mirarla tan sols: ¡qu' estrany efluvi perque 's negui mon cos del seu se llansa!... No sols mon cor á n' el seu cor copdicia: totas las fibras de mon ser s' exaltan cercant las sevas; mos cabells s' aixecan com volent un per un entrellassarse ab los seus. Oh desitj! los nostres cossos jo 'ls voldria fets un, com en las flamas dos metalls apariats que dintre un beyre tot temps units onejan barrejantse!

Placidia: (aixecantse resoluda). Rébim la nau: si no só fre d'est poble seré qui empenyi contra d'ell ma rassa.

Vernulf: (acostantshi y aturantse de cop). Avaro soch d'eixos moments de ditxa qu' haig de perdre...

Placidia: (ab goig inmens que conté al instant). Vernulf!

Vernulf: Senyora!

Placidia: Gracias; puig que has tornat. Li vol besar la ma qu' ella no consent. Oh no!

Vernulf: (suplicant amorós). Placidia!

Placidia: (consentint). Vina.

Vernulf: (ab por). Mes... tu... Senyora...

Placidia: (fingint serenitat y orgull). Si: tot la meva ánima á la teva perdona. Mes oblida que somniares un jorn en las besadas de mos llabis per tu. Ni un mot. Ja es l' hora?

Vernulf: (volent aparentar seré). Sí!

Placidia: (id.). Y donchs?... si es lo moment...

Vernulf: Cor meu, coratje!

Placidia: (Ab un bes li daria mas creencias; ma vida y tot!... No, no!) Vernulf...

Vernulf: (fingint sempre). Sí, marxa: d'un vel atapahit cubreixte 'l rostre, y ab Lledia sola vésten á la platja: vora 'l castell major, damunt l' arena, cantant una cansó dolsa d'Italia veuras dos mariners; dígalshi "Roma" y res més; t' has salvat!

Placidia: (ab agrahiment). Vernulf!... y ara... adeu.

Vernulf: Sí, vesten!

Sens móurers del lloch ni ell ni ella.

Placidia: Esclatant la passió de tots dos que creix tota la escena. No! Jo 'm moriria! no 'm puch anar aixís. Míram!

Vernulf: Aparta!

Placidia: Vernulf, si tu sabesses com se gela tot lo meu ser en l' hora que 'ns separa!

Vernulf: Oh senyora! y te'n vas! Per qué 'm condempnas? Pietat!

Vernulf: Ploras, oh!...

Vernulf: Sí! per qué amagarlas?...

Placidia: Amor!...

Vernulf: Son las primeras de ma vida: fins dalt del cel t' envejarán mos pares! Molt humil. Llarga via has de fer; perills se troban be prou sobre del mar... Vols... ma companya?

Placidia: Sols la de Deu!

Vernulf: id.. No mes fins á la costa!... Quan la terra veurém, dintre las aygas se fondrá lo meu cos: t' ho jur, Placidia! y al fons tranquil se badarán mos parpres cercant un lloch en las revoltas onas que haurá en la via reflectit ta imatje!

Placidia: No, Vernulf; no ho vol Deu. Avuy tinch forsas per rompre 'l nus d'aquest amor encara: mes per viure aprop teu no'n tinch, oh feble!

Vernulf: Y quín Deu! y quín Deu l' ha condempnada aquesta amor!

Placidia: O Deu ó jo, qué importa? siga 'l cel ó l' infern ho vol ma rassa.

Vernulf: Oh dona incomprensible! tu no ets dona, que 'ts tu divinitat. No, vésten, marxa: tu has nascut pera séuret en un trono: jo... Deu, tu ho saps!... ni per besar sas plantas.

Placidia: Jo he nascut pel dolor: he vist ma terra als peus del enemich!... y jo sa esclava!... Ab desesperació. Mes fins ahir ma voluntat soperba era sols de ma gent: sort malhaurada! cada volta que 'l Rey febrós obria per estrényem los brassos, li furtava jo un tros de mon que inadvertit li queya: y avuy soch impotent, perque m' abrasa aquest amor per tu!

Vernulf: Placidia!...

Placidia: Ab fréstega energia, agafant entre sas mans lo cap de Vernulf, y mirantlo fixament. Míram! míram de fit á fit! Qué hi ha en ta cara y en lo fons de tos ulls que aixís contorban? Potser tot l' esperit de ta nissaga lo sepulcre ha deixat y en tu 's concentra pera véncem á mi. Si; guaytam! guaytam!...

Vernulf: Placidia!...

Placidia, retxasantlo ab feresa. Enrera: no 't tinch por! Sols odi! Precipitantse en sos brassos plorant. No, Vernulf! sols amor!

Vernulf: Oh! ma estimada!

Placidia: Y ara... valor! Adeu!

Vernulf: Ja!