Part 3

Daimó: Foraster, jo en ta veu no sé que hi trobo; No sé quin dring hi sento d'heroisme Que'm transporta a aquells aires vius i esplèndits Ont hèroes i deus ensems lluitaven. Veig Troia de les portes numeroses On brilla l'or, febrosa i agitada; Veig mòure-s'hi, afanyats, als fills de Priam D'armadures brillantes, i el tumulte Dels estols defensors, i en la muralla Al pare venerable d'aquells hèroes, Al Rei August de blanca cabellera, Voltat dels qui com ell, per la vellesa, Hagueren de deixâ el pes de les armes, Formant consell, i en sos prudents avisos Alternar, plens de seny i de memories De llurs fets jovenils. I heus-aquí Helena Dels braços blancs venir-hi amb son seguici De donzelles gentils, entre'l tumulte, Coberta d'un gran vel. Els vells la veuen Que s'acosta vinclant-se com la palma, I moderant la veu entr'ells murmuren: --No cal dir que és ben digna de tal lluita Tal dòna, i que per penes i fatigues Que costi a aquests i a aquells, i gent que hi mori No moren pas en va, perquè es divina Sa bellesa.-- I Priam que li parla, Girant-se al camp dels grecs amb la mà extesa Damunt dels ulls, per'mor del sol, i diu-li: --Diga'm, oh! filla, tu que a tots coneixes: Dels hèroes grecs quí és aquell que s'alça Més gran que tots, i amb majestat? Diria Que és algún immortal.-- I la famosa Dòna respon-li aixís: --Aquest, oh Pare! Es nostre Agamemnón, fill gran d'Atreu, I capità dels capitans, illustre Pel poder, pel valor, per la niçaga: Rei de molts pobles, i guerrer fortíssim, Cunyat que fou de mí, la dòna impúdica, Indigna ja de tal anomenar-lo...-- I abaixa els ulls, sobtat, Helena, i plora; Mes Priam no hi atén, pregunta encara: --¿Y aquell altre, al costat, que no li arriva Sinó al coll, pro que és més ample d'espatlles I alt de pit, i que es mou amb vehemencia Bracejant com pastô en mitj la ramada Aclamant les ovelles, que ara es gira Agil, resolt, pro amb majestat serena?-- --Aquest --diu ella-- és l'enginyós Ulisses, Home de molta astucia, Rei d'Itaquia, El primê en el consell, però en res l'últim.-- Ara Antenor, el vell, és qui replica: --Ja tens raó: d'aquest prou me'n recordo De quan amb ton marit primer venia Aquí d'embaixador per reclamar-te. Se presentaren al Senat de Troia: Primer parlava Menelàu; Ulisses S'estava al seu costat, cap cot, immòvil, Els ulls en terra, que talment l'hauriau Près per un home temorós o neci; Mes tant bon punt degué parlar, li eixia De l'ample pit una gran veu sonora. Alçà la testa amb majestat, brillaven Sos ulls d'una alta llum d'intelligencia I un torrent de paraules lluminoses De sos llavis brollà, tant assenyades I de tant bell caient, que no semblava Pas un mortal: és cert que cap més home Té una tal eloquencia...

(_Ulisses se torba: se cobreix el rostre amb el manto, i cau de cap damunt la taula sanglotant_).

Rei: Daimó, atura't: Quelcom de lo que has dit desplau a l'hoste, O bé'l pes del viatje i les fatigues Rendiren son esprit; i també és hora De cercar cadascú en la propia cambra Un dolç repòs: demà, a punta de dia, Acudireu vora la mar brillanta I en son sí posarem la nau segura Ben proveida de quant calgui a l'hoste Per llarg o curt viatje; perquè'm penso Que és l'afany de tornâ a la llar aimada Lo que'l combat talment.

(_Surten tots menys el Rei, la Regina, Nausica i Ulisses, que resta encara de cap damunt la taula. Nausica resta mirant-lo fixament_).

Reina: ¿O bé, no fóra Un immortal que en'questa humana forma Errant fòra l'Olimp per mar i terra, Com diu que ha esdevingut moltes vegades Per causes que als mortals resten ocultes, Vingués ara a parâ a la casa nostra Beneint-la per sempre amb sa presencia?

Nausica: Oh! mare, potsê sí: tot ell té un aire Que'l fà molt diferent dels altres homes Que solem veure aquí, que atrau i espanta... ...Atrau, més que espantar... però d'un modo Diferent de l'humana simpatia Que'ns lliga an els mortals els uns als altres: Es un volê anâ amb ell, és un rendir-se El cor tan dolçament, que favor sembla Que fóra ésser sa esclava.

Rei: Tingas compte, Filla, amb els teus afectes, que'l que mostres Ara pel foraster, i et veig sincera, No és pas ben bé d'aquells que els déus inspiren Als mortals, sinó un altre que ara apunta En ton cor de donzella, i que m'espanta Per si aquest fos un déu... Y bé podria Esser-ho, que nostra illa afortunada No és llunyana a l'Olimp, i moltes vegades Hi hà hagut en ella aparicions augustes... I ara tremolo de que aquesta ho sia.

(_Ulisses que, alçant el cap, hà anat fent atenció, s'acosta al Rei, dient apesarat:_)

Ulisses: Oh! muda el pensament, Rei, i no cregas Un instant més que puga ni assemblar-me Jo als eterns fills del cel. Un mortal semblo, I un mortal soc i ben mortal, i encara El més atribulat de quants respiren.

Rei: Doncs que és aquest misteri que t'envolta I aquesta majestat que solitaria Dús pel món; l'arrivada tempestuosa A la illa nostra, i perquè't torbares Tant i tant al sentî el parlar d'Helena Damunt dels grecs: o be si el fat te priva De declarar del tot ta procedencia, Digas al menys ahont vas i què't fa falta, Perquè nosaltres poguèm dar-te ajuda I conduir-te a l'anyorada terra On vejeres la llum; que és el fet nostre, Aquí posats en mig la mar deserta Que no té guia, ni senyals, ni terme, Sinó tot ella un tremolô uniforme, Es el fet dels Feacis dâ guiatje A qualsevol que a nostra platja arriva Esmaperdut, i en pau aconduir-lo Amb nostres naus segures i lleugeres Que no erren mai camí, ans semblen veure-ls Amb propis ulls damunt la mar immensa I emprenen sempre aquell que més convinga Al qui porten damunt, sense torbar-les La obscura nit, ni els vents, ni llamps, ni boires. Tal gracia havèm dels deus, i això ens obliga.

Reina: Mes, no serà ben trist acomiadar-te Després d'haver-te hagut a casa nostra I que'ns fores ja aimat, sens poder dir-te Ni repetir nosaltres, en ta ausencia, El nom amb que't cridà la teva mare Quan eras petitet, i després jove L'aimada dolçament, i tots els propis; El nom amb que't donares a coneixe En ta ciutat i el món; el que illustrares Després amb els alts fets que s'endevinen No més amb ton posat i la presencia?

Nausica: (_Amb vehemencia_). Digas quí ets? d'ont ets? Dígas-ho, dígas-ho.

Ulisses: Oh! filla, tú pots més que'ls déus i els homes... Doncs Ulisses jo só, fill de Laertes, Qual nom va ressonant per mars i terres, I famós per sos fets ja fins als astres.

Nausica: Oh! déus, en va ja no'm parí la mare, Que he conegut a un hèroe!

Reina: Filla... vina.

Ulisses: El Rei sò jo de la serena Itaquia, Que és reina entre les illes que la volten: Duliquia, Samos i Zacintho ombrosa. Allí vegí la llum, allí mos pares, Allí el fill, la mullê, els vassalls me esperen, De vint anys hà que'n vaig partir per'nar-me'n Amb l'estol grec davant dels murs de Troia. Troia caigué a la fi: prò allí comencen Els meus treballs.

Rei: Oh! Rei d'Itaquia illustre, Deixa ara que de nou la benvinguda Jo't donga més solemne i germanívola. Assèu-te aquí en mon reial seti a taula; Beu en ma copa a tes deitats propicies, Mana com en el teu en el meu regne I et servirem com tos vassalls farien.

Ulisses: Rei dels Feacis, vulla el fat que un dia Jo't puga rebre igual a casa nostra, I veuràs si aquest home al qui tant temen Tanta gent per sa mala anomenada, Es digne del favor que li dispensas I té el cor agrait.

Reina: La muller teva Planyo jo que potsê a les hores d'ara Te plora mort allà en la llar deserta Que amb ta sola presencia un jorn omplires, Mentres nosaltres ens gaudim de vèure't I oim aquesta veu tant coneguda A ses orelles...

Nausica: (_Que ha estat mirant a Ulisses, encantada, sens atendre a res més._) Tu ets aquell Ulisses Que maquinà l'astucia tan famosa Del gran cavall de fusta on t'amagares Amb tos companys, i duts d'esta manera Pels mateixos troians, que no ho sabien, A dintre la ciutat, sobtat saltàreu Del vostre amagatall, duent la guerra A l cor mateix de la ciutat famosa I aixís determináreu sa ruina?

Ulisses: Aquell so jo, donzella, aquell, i encara Altres n'he fet pel món, que si ho sabies...

Nausica: Ai! mare, és ell! i a casa nostra! Ulisses! I és cert, com conten, de que a Polifemo, El gegant que us tenia per menjar-vos, Tu li vuidares el sol ull que havia Al mig del front, amb una teia encesa, Mentres dormia embriagat, i promptes Amb els companys saltàreu, i arrapant-vos Cad'hú a la llana d'un moltó, fugíreu, I que ell os perseguí fins a la costa Llençant damunt la nau penyes senceres Fins a tirar-la a fons, i tu et salvares Nedant de dia i nit fins l'altra costa?

Ulisses: Es cert, donzella, és cert.

Nausica: Tot és cert, mare Lo que contaven d'ell (_excitant-se per graus_). I tu lluitaves Amb Aiax, tant valent, sobre quí hauria Les armes resplendents del gran Aquiles Quan morí aquest, i havent-les tu guanyades Aiax de rabia es donà mort?

Ulisses: Princesa, Perquè'm retreus aqueixos fets terribles Tu que ets tant dolça? Prò per molt que sàpies De mes gestes, encara te'n diria Que obriries els ulls meravellada Sense esma de parlar.

Nausica: Sí? Digas, digas.

Ulisses: Jo he sentit el cantar de les sirenes.

Nausica: Tu has sentit el cantar de les sirenes? Oh!...(_s'ha anat fent fosc, i sols els raigs moribonds del ponent illuminen un recó de la cambra_).

Ulisses: Aquella tarda, Circe, l'encisera, La dels cabells rutllats, aspres i rossos, Me prengué per la mà, i allí a la vora De la nau que enllestia's per la marxa Me digué: --Has passat perills molt grossos, Però cap com aquest que ara t'espera. Arribareu a un punt de la mar blava Molt prop de la mansió de les sirenes Que són unes estranyes criatures Mig dones i mig peixos: ajegudes S'estàn en un bell prat de la marina I atalaien de lluny les naus que passen, I quan ne veuen una que s'acosta Se posen a cantar, i et dic que tenen Un cant tan dolç, tant dolç, que qui l'escolta Oblida desseguit tot altra cosa I se n'hi và de dret: mai més al miser El veurà de retorn la llar en festa Ni la mullê el rebrà dintre'ls seus braços Ni els fills li saltaràn entorn ditxosos; Sinó que amb el cant llur les enciseres L'atrauràn sens remei fins a tenir-lo I endúr-se'l enllaçat cap a llurs coves Ont el devoraràn, i d'això viuen. Quan t'hi acostis, als companys depressa Els taparàs amb cera ramollida Les orelles; mes tu, si vols, escolta El cant, fent-te lligâ en el arbre mestre, I digues an els teus que no et deslliguin Encara que plorant els ho preguessis, Fins a ésser ben lluny de l'encontrada.-- Així'm parlà amb amor l'encantadora, I varàrem la nau i férem vela. Arrivats a l'indret que'm deia Circe, Vaig fer com ella m'ensenyà, i encara No havien acabat bé de lligar-me, Caigué'l vent, la mar tota s'ablania Restant com adormida, els meus plegaren Les veles, i amb els rems bateren l'aigua, Per cap més sò ni cap més plec moguda. Llavors començà a oir se un cant dolçissim De moltes veus, tant fines i acordades, Que a mí'm semblava entrâ en els camps elissis.

Nausica: I tu entenias lo que deien?

Ulisses: Deien: "Vina, vina, immortal, vina ací, Ulisses. Mena la nau a nostra platja. Escolta El cant suau de nostres llavis dolços D'on brolla una divina saviesa. Vina, Ulisses, ací... oh! vina, vina." Aixís deien; prò'l cant... inesplicable. Jo'm debatia en mos lligams fortíssims, Implorant amb la veu i amb la mirada A mos companys que, sórts girant la testa I doblegant-se sobre'ls rems amb força Que's vinclaven com arcs damunt de l'aigua, Se n'enduien la nau com una ploma Fugint del gran perill, que, miserable, Sols jo, el més advertit, no reparava... I aixís se perdé el cant en llunyania (_pausa_).

Nausica: Ai! mare, quína tarda, quína tarda!

Rei: Prò explica'ns, si és que't lleu i vulgues dir-ho, Quín és aquest mal astre que goberna Aixís la teva vida i se't emporta D'aquí i d'allà, i d'un perill en altre, Destorbant-te el retorn a casa teva, I aquest bon astre ensems que en tot t'ajuda I que a cada mal pas de nou t'aixeca I en cada lluita't dóna la victoria Prò mai del tot.

Ulisses: Mon astre és que soc home, Estremat en el be i el mal: ofesos Tinc als déus immortals en moltes coses, I en altres molt servits; i aixís batallen Per mi o contra de mi, i vaig fent via Combatut per corrents molt encontrades. Mes ara espero que la fi s'acosta De mos treballs, i una suau vellesa Promesa m'ha sigut.

Nausica: Per quí? vols dir-ho?

(_s'ha fet nit, la cambra es fosca_)

Ulisses: Per l'esprit de Tirès, el vell oracle, Sepultat en l'imperi de les ombres En temps remot.

Nausica: N'eixia per parlar-te?

Ulisses: No; que jo he devallat al fosc imperi.

Nausica: Tu has estat a l'infern?

Ulisses: Jo el primer home Só que hi he estat i n'he tornat.

Nausica: Ai! pare! Ai! mare! no ho sentiu? (_pausa_)

Ulisses: Era nit negra, Que la nau nostra va encallâ en el gèlit Confí de l'oceà; allí sentírem L'estrèpit dels dos rius que, udolant, cauen Dins l'Aqueró. La nit allí es eterna: Pugi pel cel o baixi el sol en terra Allí no hi toca mai: allí tot ombres. (_pausa i gran silenci_) D'elles sorgiren prompte a l' entorn nostre Pàllides figuracions i vans espectres Dels que foren un temps formes humanes: Jovenets morts abans del temps de bodes, Mares novelles amb el fill tendrissim Encara al braç, molts homes fets i dònes Amb el gest del patir imprès al rostre; Guerrers amb l'arma en la ferida oberta, Vells decaiguts i velles cordormides... Entre elles vaig conèixer-hi a la mare.

(_pausa i gran silenci_)

Nausica: (_afanyosa_) I què més? i què més?

Ulisses: Jo, que m'estava Allí assegut però amb l'espasa nua Damunt la fresca sang del sacrifici Que havia ofert als déus del fosc imperi, No hi deixava acostâ als pàllits espectres Que sols tastant-la heuen semblant de vida; Allò els estemordia, m'imprecaven Amb el gest, retorcent-se, i entornant-se'n, I tornant a venir: prò incommovible Jo havia d'esperâ a Tirès, l'oracle, Que'm parlés el primer... (_pausa_)

Nausica: (_tremolant_) Què més, Ulisses?

(_Ulisses torna a reprendre la paraula, i aixís que la reprèn, cau el teló ràpid perdent-se les paraules darrera d'ell_)

Ulisses: Tot de sopte, dels fons de la negrura, Sortí un espectre gran de barba blanca Que s'acostà...

## Terç acte

(_El Port_)

Daimó: (_En una terrassa del palau que s'avença a un costat de l'escena._) Vina, rei lluminós, alçat del mar Oh! tu que dus la lira d'or, i cantes; Vina a alegrar la terra, gloriós Espolsant la daurada cabellera. Tu, jove eternament, de l'ull brillant Que aclareix terra i cel amb la mirada; Tu de l'arc resplendent, que d'un sol tret Llences innumerables les sagetes; Tu, que en Delos hagueres ton breçol I en Delfos parlas an els teus oracles: Ja que mos ulls no poden sê alegrats Per ta llum, senti al menys la teva ardencia I et lloaré més fort que l'altre gent I en ma veu sentiràs la veu d'un poble. Tu regnas sol en l'èter resplendent De ta mateixa llum quan fas el dia, I tu mateix ets el qui fas la nit Quan cobreixes ton rostre amb un vel d'astres. Tu fas florir la terra i brillâ el mar, Fas granar les llevors, fas els fruits dolços I coloras i asseques les verdors I ets el principi i fi de tota cosa. Ta cítara sonora ompla l'espai I tot vibra en el món al compàs d'ella: Les seves cordes baixes fan l'hivern, Les més altes estiu i primavera; I les races dels homes amb sos reis Marxen obedients a ta harmonia. Doncs, vina a renovar la llei del món; Alçat, Febos, del mar: fes un nou dia...(_el sol ixent el toca_) Sento damunt del rostre el primer raig; Damunt dels meus ulls morts, damunt ma boca Beneida escalfor que m'entra al cor, Beneida claror que no puc veure.

(_Una familia de pescadors, amb els arreus, travessen l'escena dient:_)

La dòna: Quina bon'hora fa.

L'home: Avui és calma.

Noi gran: Ben diferent d'air an aquesta hora, Que tot se'n 'nava de revés.

La noia: Va a dies...

Noi xic: Mireu la nau del rei.

La dòna: Còm hi travallen!

(_s'aturen_)

L'home: Penso que avui mateix deurà estar llesta.

Noi gran: I quina planta fa! m'hi embarcaria!

Noi xic: Que lluny s'hi dèu anar amb això, pare.

L'home: Per tot allà on se vol es va.

La noia: I no es nega Mai, mai?

L'home: Negar-se, prou.

(_surten uns altres pescadors_)

Pescador vell: Bon dia.

L'home: Bon dia.

Pescador vell: Què feu aquí aturats?

L'home: Ara ens miravem La nau reial que's veu que l'enllesteixen De valent.

Pescador vell: I perquè?

Pescador jove: No sé que's diuen D'un hoste que té el Rei que avui s'embarca; I a fe que busquen gent que vulla anar-hi.

Noi gran: Pare, deixeu-m'hi anar.

La dòna: Qué dius? ni hi pensis. Que t'has begut l'enteniment? Tant jove Que encara tens la llet al llavi!

Noi gran: Es cosa De joves corre el món a la sort.

Noi xic: Pare Deixeu-li anar.

La dòna: Sí! calla, fill...

Noi gran: Vatúa!

L'home: Fas falta a casa, noi.

Noi gran: Oh! sempre a casa!

Pescador vell: Prou temps que't queda per tirar-te a perdre.

L'home: Be, vaja, anem, anem, ja prou d'histories.

(_se'n van_)

La noia: (_restant un xic arrera_) Quína olor fa la mar!

Pescador jove: Es mar bonança...

(_surten uns quants mariners_)

Mariner I: Esperem-nos aquí: quant sia hora Vindrà Dimant i ens guiarà com sempre En el llençar la nau, que això es empresa Que vol sê molt manada, i ell n'és l'home.

Mariner II: Sí que ho entén, i és cosa delicada Posar-la en mar una semblant baluerna Que no és probada, ni coneix les ones.

Mariner III: I més sent nau del Rei.

Mariner I: (_mirant cap a la nau_) Es molt ben feta. Mireu-se quina planta; es una torre.

Mariner II: Al mar jo la vull veure.

Mariner I: 'L que és llavores Poc ne veuràs la planta, hi seràs dintre.

Mariner III: (_a II_) Ja t'hi has ben pensat, tu que t'hi pensas Tant en les teves coses?

Mariner II: Oh! no't creguis, Que no'm fa gens de goig de cop i volta Ficar-me en 'questa nau no coneguda, I nova, i que és tant alta, i governada Per un estrany, i no sabê ont ens porta Ni com hem de tornar, ni quant...

Mariner I: Prò diuen Que és molt home de mar, valent, i diuen Que és gran i va perdut.

Mariner II: Doncs si perdia Les seves naus, també pot perdre aquesta.

Mariner I: Diu que no; els déus se li han tornat propicis.

Mariner II: Prò quí ho diu tot això?

Mariner I: Dimant ho deia Ara mateix, cercant la gent per 'nar -hi.

Mariner II: I an ell quí li ha dit?

Mariner I: Ja pots pensar-ho, Es del consell del rei...

Mariner III: Prò, què tants dubtes? Si tanta temor tens perquè t'embarques?

Mariner II: Que vols que't diga, és que la mar me tira I sempre m'ha tirat. (_girant-s'hi_) Ah! gran bagaça! M'hauràs a l' últim, ja ho conec...

Mariner I: Mireu se, Ja ve Dimant amb l'altra gent.

Mariner II: Pregúnta-li Tu si ell ho sab ont hem d'anâ... I pregúntali Si ho sab del cert que'ls déus li són propicis An aquest home.

(_surt Dimant amb altres_).

Dimant: Ja hi som tots; doncs ara Anem cap a la nau, que allà ens espera.

Mariner I: Dimant, és cert que tots estem ben promptes A anar nos-en en mar fins on convinga Amb el desconegut, ja que hi és destre; Prò tant mateix n'hi ha alguns, que'ls hi plauria Saber-ne quelcom més d'aquest viatje I d'aquest capità, perquè son coses Que cadascú tira els seus plans.

Mariner II: Som homes, Dimant, som tots mortals, sabeu? i a casa Tenim la dona, els fills, i cal contar-ho Lo que es pot esperar, lo que es pot témer.

Dimant: No temeu res, ans espereu fortuna Que un gran com ell mai és ingrat i encara Os diré més, els déus el protegeixen. Ont ha d'anar no pot dir-ho a vosaltres; Prò no serà molt lluny, pel que demana Per proveir la nau; va a la segura: Un oracle li ha dit son fet.

Mariner II: Prò diuen Que la mar sempre li ha sigut adversa, I tots sabem aquí còm hi arribava Sense gent, sense nau, llençat per l'ona: Doncs senyal que té'l déu del mar contrari.

Dimant: Li ha tingut, però'l que és ara... oiu-me: Després de molt patir per mar i terra, Pro sobretot per mar, anà a un oracle, Atribulat i amb la raó insegura. L'oracle li digué: Al gran Neptuni Tens ofès perquè anaves per son regne I matares a un fill que en terra havia: Per'xò pateixes tant: ell te va en contra. Mes ara vol probar si et penedeixes I amb holocaustes el desagravias. Tornaràs a la patria, pro amb gran pena. I amb nau emmanllevada i gent estranya.

Mariner II: Serà aquesta...

Mariner III: Nosaltres.

Dimant: Que no sapia Qui ets tu, ni hegui esment de ton llinatje. Sols així arribaràs. Mes quant arrivis A casa teva, encara mals t'hi esperen.

Mariner III: Nosaltres a la casa no hem d'anar-hi.

Mariner II: Es clar que no, el deixem en terra i llestos.

Mariner I: Deixeu parlar.

Dimant: Prò'ls venceràs. Llavores Agafa un rem ben fet, ben llarg, ben ample I et poses en camí, terres endintre. Aniràs caminant i no t'aturis Fins arrivâ a una gent tant terrassana Que no conega el mar, ni el menjar sali, Ni sapia el que són naus, ni rems, ni veles. I serà la senyal, que anant un dia Per un camí, encontraràs un home Que, fixant-se en el rem damunt ta espatlla, Se pensarà que vas a batre a l'éra I que aquella és la pala. Quant t'ho diga, Clavas el rem en terra, que s'hi aguanti Ben dret i ferm, i allí mateix degollas Un brau i dos moltons, i els ofereixes En holocauste al deu del mar. Te'n tornas Llavores a ta casa, on t'és predita Una llarga i pacífica vellesa Voltat de fills i nets, i una mort dolça Quant sia l'hora, que serà tardana. Tal fou l'oracle.

Mariner II: Jo ja no m'hi penso, Anem.

Mariner III: Anem.

Mariner I: Els déus ens són propicis.

Mariner III: (_a Dimant_) Tot això ell mateix os ho contava?

Dimant: Ho contava an el rei.

Mariner III: (_a II_) Encara dubtas?

Mariner II: Aquesta mar, aquesta mar que'm tira!

(_se'n van_)

(_Surt Nausica per la part de dalt de la muralla ont està posat Daimó, com cercant, i adonant-se d'aquest, hi va, dient:_)

Nausica: Ah! mon fidel Daimó, a la fi et trobo. Còm t'he cercat, còm t'he cercat, poeta!