Part 4

Daimó: Me'n só vingut a esperâ el jorn, princesa, I a salutâ aquest sol que no m'aclara Pro me'n plau l'escalfor: plau-me a aquesta hora El vent suau, l'olor de la marina I les remors del poble que's desperta. Me representa això la visió dolça Que tenia altre temps del cel dolcíssim I el mar color de mel, i la daurada Platja dels pescadors...

Nausica: Oh! si ho sabias Quín altre encantament a mi m'hi porta, I quina altra dolçor... quina altra furia!

Daimó: Princesa, què teniu? os sento trèmula, Febrosa os sento i tot... Així a l'albada? No dormíreu anit?

Nausica: Quí dormiria? Ni còm dormir pogueres tu, ni els altres, Ni ningú que's trobava en sa presencia?

Daimó: En sa presencia? volèu dir de l'hoste?

Nausica: (_amb gran efusió_) Sí...

Daimó: No cregau que per molt gran estona No hi pensés en la nit: que ses paraules I el sò de la veu seva, i un misteri Que hi sentia a l' entorn, en mi restaren Fortament, llargament... Sabeu quí era?

Nausica: Ai! si ho sé, ai! si ho sé!... si tu ho sabias... No ho diràs a ningú? cal molt callar-ho! No ho diràs a ningú?

Daimó: Jo no més parlo Amb els déus i amb vosaltres.

Nausica: Doncs, escolta... No ho digas a ningú... El Rei Ulisses! Aquell mateix Ulisses que tu cantas, Aquell que expugnà Troia amb ses astucies I amb son braç... Oh! i encara quantes coses, Quantes coses a més que li passaren I que tu no les sabs... ni ningú... Escolta... Es de presencia gran... els ulls li brillen, Color d'aram la barba i cabellera, I tot ell com un déu...

Daimó: Princesa!

Nausica: Escolta... Ha corregut dèu anys després de Troia; Els immortals l'han perseguit i els homes, Prò de tot s'és sortit... Té una manera De parlâ i de cantar...

Daimó: Prò es ell?

Nausica: Escolta... Ha sentit el cantar de les sirenes; I tot allò del fet de Polifemo Es vritat.

Daimó: Cert?

Nausica: I la disputa amb Aiax Es vritat... tot vritat quant d'ell se canta!

Daimó: Oh! déus, jo us don mercès que en mes velleses I ans de morir, m'hagi sigut propera Una presencia tal; anc que la vista M'hagi sigut negada, oh! còm me fóra Grat de besar ses mans reials, princesa, I tocar sos cabells!

Nausica: Escolta, escolta... En la gruta divina de Calipso Ha sigut encantat dies i mesos; I fou amic de Circe l'encisera Que li mostrava la terrible via, La que en vida no ha fet mai cap més home.

Daimó: Què dius!

Nausica: Ha estat dintre l'infern, ell, l'únic, I hà vist les ombres de les gents que foren, La de la seva mare. Ell la volia Abraçar, i ho provà per tres vegades, I diu que cada volta s'entornava Els braços vuits al pit, i no estrenyia Res més que l'aire fosc.

Daimó: Horrible, horrible...

Nausica: Les ombres grans d'Agamemnón i Aquiles Li han parlat, i ell an ells; i li contaren Les grans tragedies llurs; i ell els hi deia Lo que resta en el món.

Daimó: Sublim colloqui.

Nausica: Sols d'Aiax, diu, que l'ombra encara irada No li volgué dir res; a ses preguntes Girà l'espatlla desdenyós, i anà-se'n.

Daimó: I les divinitats?

Nausica: Vegé-les, creu-ho. Mes jo no ho sé pas dir: sols me'n restava Una terror sagrada...

Daimó: I ara, digas, Ont el podré trobar per venerar-lo? En quin lloc on m'embriagui amb la mateixa Aura immortal que'l seu gran pit respira?

Nausica: Ai! massa prompte el sentiràs que passa (_abatuda_) Per qui mateix, cap a la nau ditxosa Que ha d'emportar-se'l a través l'immensa Planura de la mar fins a son illa, Que diu que de la nostra no és remota. Mes ai! massa que ho és que no's pot veure.

Daimó: Princesa, us sento trista i afligida.

Nausica: Trista sí, afligida no; só lassa (_molt abatuda_).

Daimó: Voldrieu que restés aquí aquest hèroe?

Nausica: Còm podria voler-ho? perquè, digas? El fill, l'esposa i els vassalls l'esperen Allà en la seva patria, i ell l'anyora I anys i anys ha penat en camí d'ella... Jo mateixa li he obert la última porta.

Daimó: I us en sab greu?

Nausica: Oh! no; quin goig més lícit Que retornar la seva patria als tristos Que van pel món?

Daimó: Voldriau tal vegada Anàr-vos-en amb ell?

Nausica: (_apart_) Daimó, ventura En'quest instant que no em pots veure el rostre.

Daimó: Princesa, què dièu?

Nausica: (_alt_) No, no ho voldria... No ho sé lo que voldria... Estic molt lassa.

Daimó: Resteu, resteu en vostra llar, donzella, Anc que ara us sembli trista i desolada; Serveu la visió gran del pas de l' hèroe Davant dels vostres ulls: tota la vostra Vida'n serà illuminada; i sia Vostra sort quina sia, sempre, sempre En pau reclosa, o be pel món enduta, En calma, en tempestat, en la vellesa, En dolors, en salut, en malaltia, Sempre tindreu a dintre'l cor la dolça Memoria gran d'aquest moment i hora En que heu aimat a un hèroe en puresa, I la seva presencia fugitiva Haurà signat per sempre més desd'ara Vostre cor jovenil, blâ com la cera, Amb segell immortal.

Nausica: (_amb frisança_) Els déus t'escoltin: Jo me'n vaig.

Daimó: Jo us segueixo: vull trobar-lo.

(_mentrestant ha anat acudint gent que passa i torna; uns quants s'aturen dient:_)

Un noi: (_que va corrents a un altre_) Ja han sortit del palau, s'acosten, vina.

(_cap a la platja_)

Dòna I: Aquí s'aturaràn, aquí és l'usança De donar comiat el Rei als hostes.

Dòna II: Però per lo que es diu, a aquest jo'm penso Que'l seguirà fins a la nau mateixa, Perquè diu que és un princep u hom de guerra O què sé jo... prò en fi, una gran persona.

Home I: Lo que és ningú ho sab; ell arribava Aquí com un perdut, que ni se'l veia, I ara tot ne va plè.

Vella: Doncs, quin misteri Es aquest? Ah! jo hi veig alguna cosa De dalt en tot això (_signant al cel_).

Home II: Què hi veus?

Vella: (_misteriosament_) Avisos.

Dòna I: Oh! ja podria sê; la gran tempesta De l'altra nit ens el dugué.

Vella: Creyeu-ho: Aquest és un que no és pas com nosaltres.

Dòna I: (_temorosa_) Vols dî algún immortal en sa figura?

Vella: I que quan els del cel van per la terra, No és pas bona senyal; alguna'n passa.

Home II: I què volèu que passi, bona dòna? Cabòries tot això: els fets s'esdevenen De sí mateixos.

Vella: Prò hi hà moltes coses Que'n són senyals.

Home II: Quan us faràn el túmbol, Senyal que sereu morta: aquest no falla.

Un noi: (_que ve corrent de la platja_) La nau a punt! La nau a punt!

Dòna I: Ja venen Amb els presents del Rei.

(_passan cap a la platja gent amb urnes, arques, armes, vestits, etc._)

Dòna II: Mireu quin'arca.

Dòna I: I l' urna és tota d'or.

Una noia: Quanta riquesa!

Home II: Lo mateix serà el dia de tes bodes Si et vols maridâ amb mí.

Noia: Els déus me'n lliurin; Ets massa pobre... i enraones massa.

(_riuen_)

Dòna I: Encara més presents!

Dòna II: Que tal dèu ésser El foraster, que aixís el Rei el tracta: Ni que fós també un Rei.

Noi: (_enfilat_) Ja vé, ja venen.

Vella: No empenyeu. (_tots s'arremolinen, burgit_)

Home II: Vull mirar si és déu u home.

Noi: Es el que vé al davant tot sol; còm brilla!

Dòna I: Fuig! si aquell és l'heraud del rei.

Dòna II: Mireu-se'l Es el que vé parlant amb la regina.

Noi: Aquell del cabell roig.

Noia: Quína presencia!

Dòna I: Ja són aquí, calleu, veiam si parla.

Vella: Es un déu.

Dòna II: No empenyeu.

Home II: Tu empenys.

L'herald: Silenci.

(_El Rei, la Regina, Ulisses i acompanyament._)

El Rei: Poble Feaci, els déus ahî em portaren A dintre casa, desvalgut, un hoste Que la tempesta llençà nuu en la platja. Es aquest. De son nom i sa niçaga No ens cal saber: és prou que sia home I que'ns demani assistiment, i vulla Tornâ a la patria, a cadascú tant dolça. An això disposats hem d'estar sempre Uns per altres els homes; més nosaltres, A qui els déus van posar en aquesta illa, De tota aquesta mar dant-nos l'imperi I una traça tant gran en partir l'ona Com mai hagi tingut cap altre poble Per conduî als qui en mar han perdut l'esma. Doncs ara aquest n'és un; jo per vosaltres L'he acullit, l'he vestit, damunt ma taula Li he posat menjâ i beure, baix mon sostre Ha dormit abrigat, i s'hi refeia. Mes ara, per tornar-lo a la nadiua Terra anyorada, poso en mar una alta Nau, encara per l'ona mai batuda, Ben proveida, i amb presents que a l'hoste Facin memoria sempre a casa seva De l' hospitalitat que aquí rebia.(_A Ulisses_) I ara, estranger, vullas encara un últim Present meu acceptar: aquesta espasa D'aram de molt bon tremp, l'empunyadura D'argent ben treballat, la veina ebúrnea. L'hagué mon avi en guerra quan de l'illa Mestre se feu, i d'ell anà a mon pare, I d'aquest a-ne mi, i a fe puc dir te Que'm fou sempre fidel: aixís t'ho sia.

(_li dona_)

Ulisses: Feacis, poble benfactor, i encara Tu per damunt de tots, Rei que'ls gobernas Semblant a un déu pel seny i la bonesa: Aixís els immortals vos assegurin El bé que posseiu i vos l'augmentin. Aixís la mar eternament propicia Os sia, i l'amor regni en vostres cases, I la dolça muller vos ho esdevinga Més cada jorn, i us donga fills nombrosos, Drets i sans i ben fets, com jo en ma patria Pregaré als déus, i els cremaré holocaustes En salut vostra, pel gran bé que'm fereu, I ensenyaré a mos fills a venerar-vos I a benehî a través la mar vostra illa. I aquesta espasa, última penyora De ton afecte, oh! Rei, jo te l'accepto Amb gran veneració (_la besa_) i et faig fermança Que mai lluna ni sol la veuràn núa Sinó per causa gran, com ho faríes Tu mateix; i ni mai te puga doldre Que te n' hagis desprès; facin-la inútil Una pau mai turbada en ton reialme, I el ferm amor del teu i els altres pobles.

Reina: Oh! foraster, quan ta mullê anyorívola Vegis venir vers tu, estesa de braços, Posa en ses mans eixa daurada copa En que has begut aquí, pensant amb ella. I li diràs còm ha sigut planguda Per aquesta també mare i esposa.

Ulisses: Reina, que d'immortal tens la presencia Amb la riquesa de un gran cor de dòna, Venturós seré jo si se t'assembla La que jo anyoro tant, quan la retrobi. Mes tu viscas tants anys com jo voldría Per ella, i que l'amor entorn te creixi I la pau en ton pit.(_Mentres besa les mans a la Reina i abraça al Rei, apareix en la terrassa Nausica amb Daimó._)

Nausica: Daimó, jo't deixo; També mon comiat vull dâ an el hoste.

Daimó: Princesa no podreu, massa sou trèmula. Resteu aquí.

Nausica: Seré ferma i serena Perquè ho vull.

(_baixa els graons amb majestat graciosa_)

Reina: (_que la veu venir_) Filla!

Nausica: (_al Rei_) Deu llicencia, pare? (_assentiment del Rei_)(_A Ulisses_) Hoste, salut en ton retorn! La patria Feliç te rebi: quan en ella sias En pau i amor, alguna volta pensa En aquesta donzella, prou ditxosa D'haver-te dat camí.

Ulisses: Oh, princeseta...

(_Se li nua la veu. Besa amb devoció la vora del mantell de Nausica i se'n và precipitadament, girant el rostre. Tots el segueixen menys Nausica que resta en escena, immòvil, mirant fixament cap ont ell se'n va. Daimó, dalt la terrassa, i alguns nois del poble enfilats al fons de l'escena._)

(_Alguns del poble, els ultims se'n van dient:_)

Dòna I: Còm s'ha commòs.

Dòna II: Es que la princeseta Ha dit paraules d'or.

Dòna I: Ai! sí, enternia.

Noia: I an ell, l'heu vist? La veu se li nuava.

Home II: (_a la vella_) ¿Era un déu o era un home?

Vella: Era un home.

(_se'n van_)

(_Pausa_)

(_Nois enfilats mirant a la platja_)

Noi enfilat I: Ja torna a abraçâ al Rei.

Home II: Ara se gira Cap a la gent i diu alguna cosa.

(_se sent una aclamació_)

Noi enfilat I: Ah! ja puja a la nau.

Noi enfilat II: Oh! guaita, guaita Quanta bellugadiça en la coberta! Ja fan rem!

Noi enfilat I: Ja fan vela!

Tots dos: En mar!

(_Salten i se'n van corrents. Se sent una gran aclamació, Nausica se gira i arranca un plor llençant-se sobre'ls graons de la terrassa. Daimó, a dalt, pren la lira i diu amb exaltació:_)

Daimó: Muses, a l'hom de gran enginy, deixeu-me Cantar, a l'hèroe, an aquell que en terra Tirà de Troia les sagradas torres I patí sobre'l mar...

(_Teló_)

3-VII-1910