Part 10

El capellá va obrir la porta de l'esglesia y sen va entrar nau endintre, fins a arribar al presbiteri. Se va persignar, va agenollarse, va pujar els grahons de l'ara, va fer primer un acatament, tot seguit un altre de més fondo, acabat va enretirar la sacra grossa, després va obrir la portella del sagrari y va aparèixer el Santíssim Sagrament... Una genuflexió encara més fonda que las altras va fer allavors el sacerdot, y, mentres se tornava a alçar ab las mans posadas sobre 'l cantell de l'ara, pensava en las paraulas d'amor diví que diría a la moridora del Lladonell, prometentli la santa gloria, oferintli una eternitat de paradís... tot a fi de que ho sentissin els vehins qu'anirían al combregar y 's despertessin a las divinas promesas... Després va treure a Nostramo de dins del sagrari y el va posar ab tota unció en el fons del pyxis, mentres l'oració li movía els llavis ab fervorosos tremolors. Per fi va penjarse al coll el cordó del pyxis, y va baixar esglesia avall, esglesia avall, majestuós, estátich, com trasfigurat per la gloria de portar a sobre 'l Cos consagrat del mateix Christ.

A l'arribar a la porta, ja va trobarhi al jayo que l'esperava ab l'euga guarnida y la campana a la má, y al costat seu a la vella encenent el llanternó que 'ls havía de guiar els passos per entre la fosquetat.

--¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! --va fer el jayo brandant la campana ab gran delit, com si 's des brasa per fer a saber al món que tot un Deu se dignava surtir del seu palau pera anar a veure al pecador que 's moría. El sacerdot, entretant, pujava a demunt de l'euga, y després entonava a mitja veu els clamorosos versículs:

--¡Apiádat de mi, oh Deu, segons la teva gran misericordia!

--¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! --responía el jayo fent dringar la campana ab tota força, mentres la vella li abrigava ab una manta las espatllas pera lliurarlo del rellent fret de la nit.

Després la marxa va començar. La vella, agenollada devant de l'esglesia, va veure com s'allunyavan traspassant el cementiri, com trencavan pel rengle de xiprers, com atravessavan el caminal. A devant marxava 'l jayo mitj ranquejant y pas a pas, perquè, embraçat com anava ab la campana y el llanternó, ab prou feynas podía dur l'euga del ronçal. Derrera venía cavalcant el capellá, ab el cap mitj caygut y las mans creuadas sobre 'l pit, com abraçantse ab el Sagrament que duya a sobre. Sols de tant en tant aixecava 'ls ulls enlayre y 's posava a cantar baixet, com si resés, un altre planyent versícul:

--¡Réntam, Senyor, de la meva iniquitat més d'un cop y més de dos, y esbandeixme de pecat!

--¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! --tornava a fer el jayo, com acompanyant ab els tochs de la campana las paraulas sagradas del rector.

Però tant els mots del salm com el sò de l'acompanyament, se fonían, com un clam de dolor no escoltat per criatura viventa, dins de la gran fosquetat. Era tan freda la nit y tan boyrosa, que fins semblava que la gelor humida que surava arreu glacés el cant del rector y el dringar de la campana. Mes ells, per això, anavan cantant y tocant per dins del silenci y la soletat, com portadors agrahits del més enlayrat misteri. A bon pas, sempre a bon pas, anavan seguint las voras dels hortets que s'extenen per tot el fons de la clotada esquifida. Allí els camins son gayrebé planers y 's passan d'una estricada. Ranquejant o no, l'avi anava tirant al dret, el llanternó y la campana a l'una má y el cabestrell de l'euga a l'altra. Derrera venían capellá y cavalcadura, sempre a bon pas, sempre a bon pas...

Mes, aixís que 'l pobre vell va ser a embestir la pujadeta de las vimateras, ab prou pena del seu cor va sentir que las camas li flaquejavan de sobte. Ab els reguerols que a tot'hora s'escorrían del bassal, el terrer allí era sempre humit y relliscós; però, endurit allavors per la glaçada, encara venía més a repel de traspassar. El jayo a cada dos per tres ensopegava, y l'euga s'havía d'aturar a estonas pera tornar a empendre la marxa cap amunt. Entre la fosca tan espessa com feya y el camí tan estret y costerut com venía, la pujada s'anava tornant cada cop més pesada y perillosa. Ab la tremolenca llum de la llanterna, l'avi no tenía prou claror pera veure ahont posava 'ls peus; y, com que s'entrebancava a cada punt, fins por tenía de caure dins de la torrentera que vorejava 'l camí. Per això entre dents resava, tot fent vía:

--¡Deu mos guart de pendre mal!

Quan, al cap d'un moment, varen arribar a la roureda de sota la Rovira, per ser a la vora de poblat, el capellá va alsar el to de la sagrada canturia.

--¡Mira qu'entre iniquitats vaig ser engendrat, y en pecat me va tenir la meva mare! --va cantar ab greu sentiment.

Y, com pera correspondre a la solemnitat del cant litúrgich, el jayo ja 's disposava a dringar ben fort, tan fort com pogués, quan, al deixar un moment el ronçal de l'euga pera agafar ab la má dreta la campana, va sentir que la terra li mancava a sota 'ls peus... y, per més que 'l rector li va allargar corrents la má pera aturarlo... la balançada del vell va ser més prompte... y... no hi va haver més remey... jayo, llanternó, campana, tot va anar de tomballons pendiç avall, no parant fins al fondo del torrent...

--¡Senyor del cel... assistíume!... --va cridar el jayo ab un udol llastimós, mentres mossen Llátzer descavalcava ab un salt pera córrer en auxili seu.

Mes, com arreu surava la més atapahida de las foscurias, el capellá no sabía per quín cantó baixar al pendiç.

--¿Ahont sou? --cridava ab l'angunia a l'ánima.-- ¿Ahont sou, Joseph? ¡Diguèu, ahont sou!...

--¡A... quí... mi... senyor!... --responía una veu quasi apagada desde 'l fondo del torrent.

Y, guiat pels ays adolorits del jayo, el rector va anar cercant per aquells indrets fins a trobarlo. Lo primer per que va procurar va ser per llum, a fi de veure 'l mal que s'hagués fet el jayo; y, mentres ab el foguer encenía 'l llanternó, encoratjava al vell ab aquella dolçor de mots que tan bé li esqueya als llavis.

--¡Pobre Joseph! ¡Germá meu! ¡No us espantèu pas, que 'l Deu del cel ve ab nosaltres!

El vell, en compte de respondre, somicava, com si el panteix no 'l deixés parlar. S'estava estenallat a terra, al peu d'una arrelaça vella que treya 'ls braços torts y bonyeguts per l'argila descarnada del pendiç. Allí havía anat a topar el jayo y allí restava com baldat. Tenía las camas adoloridas, un peu com mort, la cara y las mans sagnantas. Ab prou feynas y dolors el rector va poder aixecarlo pera ferli pujar el pendiç.

--¡Coratge, Joseph, coratge! --deya 'l capellá a ne 'l jayo.

Y, trayent l'un y l'altre forças de flaquesa, varen arribar a dalt del camí, vora l'indret ahont havían deixat l'euga. Però allá sí que l'avi va perdre tota mena d'habilior. Volía donar una passa, y las camas no 'l podían dur. Volía tornar a agafar el ronçal, y no 's podía tenir dret. Allavoras mossen Llátzer, fent un esforç derrer, va provar d'agafar a l'avi pel cos y enfilarlo a dalt de l'euga; però 's va trobar impensadament ab que 'l jayo se rebenxinava y no ho volía, signant ab el cap y els ulls ¡que no! ¡que no!

Sorprès el capellá per aquella estranya desobediencia en un home tan resignat, tan humil, no podía entendre de cop y volta la tossudería. Mes al cap d'un moment ja ho capía tot. Allò volía dir qu'ell may consentiría que Nostramo y el rector anessin a peu mentres ell, pobre pecador, anava a dalt de cavall. Boy enternit y tot per la pietat fervorosa del sirvent, mossen Llátzer no va tenir més remey que fer sentir tot el pes de la seva voluntat.

--Jo us ho mano. ¿Ho enteneu? Jo us ho mano.

Al sentir això, el jayo va acotar el cap; y el capellá, posant tota la seva ánima en un esforç suprem, va aixecar de terra a l'avi y el va aconduhir a demunt de l'euga, subjectantlo a ne 'l bast com va poder.

## XVIII Escarnots al Sagrament

Després la cavalcada de dolor va anar seguint per aquell camí de Calvari. A devant, el capellá ab el Sagrament demunt del pit, a l'una má 'l llanternó y a l'altra má 'l cabestrell. Derrera, el pobre jayo, mitj ajegut de gayró sobre la cavalcadura, com un ferit de la guerra.

Montanya amunt, montanya amunt, el capellá trescava, animat, seguint las esses del camí de cabras que mena fins al cim del Serrat de Puiggraciós. En comptes de sentirse aclaparat pel flagell qu'acabava de passarli, més aviat se trobava serè, animós, com si acabés de guanyar una batalla al mal esperit y n'assaborís la victoria. Montanya amunt, montanya amunt, semblava talment qu'anés guiat per la divinal promesa de ferse seus als bosquerols y de vèncer las befas y traydorías a copia d'amor y caritat. De tant coratjós qu'anava, fins li venían als llavis, sense adonársen, els versos del salm de misericordia, y els entonava de baix en baix.

--M'arruixarás ab l'hisop, y seré purificat; m'esbandirás, y seré més blanch que neu.

Las exclamacions mateixas del salmayre l'exaltavan, l'enardían, y a cada paraula hi trobava un misteriós sentit que s'avenía ab sas propias penas y tribulacions.

--Farás entrar per mas orellas el goig y l'alegría, y s'estremirán de joya els meus òssos capolats.

Montanya amunt, montanya amunt, anava a estonas mirant ab la llanterna al pobre jayo, que restava sobre 'l bast com ensopit, y a estonas reprenía la cançonera salmodia. Aixís s'enfilava tot fent vía pel camí obert per las vellas generacions entre las pinedas centenarias, montanya amunt, montanya amunt... quan una forta alenada d'ayre fret, més fret que 'l que fins alashoras havía respirat, va fuetejarli 'l rostre de ple a ple...

Era qu'havía arribat al cim de la pujada, y, fòra ja del racer del sot, se sentía de sobte envolcallat pels vents glaçats de las alturas. Allí dalt, l'ayre, deslliurat com se trobava de la presó de fondaladas y timberas, anava y venía, corría y girava ab desembraç per demunt de las carenas, escombrant las boyras baixas que pujavan de las valls. L'espay era més net, més pur. Fins la fosca semblava menys espessa, menys atapahida que dins de la clotada. D'allí estant s'entreveya com una ombra l'ermita de Puiggraciós, ab las tapias de l'hostalet totas terrosas y ab el frontis de l'esglesieta com emblanquinat.

El capellá respirava satisfet com aquell que comença a veure 'l fi de las sevas ansias. A quatre passas de l'ermita venía 'l Serrat ab el seu monyoch de casas vellas, y a quatre passas més enllá 's trobava tot sol el casalot de Lladonell, ja ab un peu a l'altra galta de montanya, com si estés a punt de devallar al sot vehí. Mes, si per una banda se trobava esperonat el rector pel desitj de redimir, de salvar, per l'altra se sentía l'ánima encongida per la temença de no saber fer la pau ab els bosquerols...

Quan va passar per devant de l'hostaler, el cor li va fer un salt no més que de pensar que potser surtirían els de la casa y d'un moment a l'altre podían presentarse a devant seu la Rodassocas y els ermitans. Però res d'això va succehir. Arreu regnava la quietut més fonda, y de las oberturas de l'ermita no n'eixía ni una guspira de llum.

El capellá, alashoras, com tocat a l'acte per llunyana inspiració, va aturarse ell, va aturar l'euga, y, plantat devant de l'hostalet, se va posar a cantar ab veu solemnial una altra posada del salm de penediment:

--Jo ensenyaré als malvats els teus camins, y fins els més perversos se postrarán devant teu.

Tal com ho va dir, ab aquell enterniment y aquell fervor, allò semblava que fos el mateix clam de contrició qu'anés a trucar a la porta del pecador impenitent. Mes també va ser el silenci de la nit quieta la sola resposta donada al misteriós avís. L'hostalet de las disbauxas bosquerolas restava silenciós, quiet, com un tancat de fossar.

Mossen Llátzer va tirar endevant, endevant sempre, pensant que fins a ser al Serrat no trobaría a ningú que 'l vingués a rebre. Però, aixís que va arribar al monyoch de casas vellas, l'ánima li va caure als peus veyent que no hi havía rastre ni sombra de vehins en lloch.

--Potser serán a l'era de la casa... --va rumiar després, com qui s'agafa al derrer resquici d'una esperança que 's va perdent.

Però, per més que procurava no abandonar la confiança en son sagrat ministeri, sentía que per instants li entenebravan l'esperit els més negres pensaments. Com més s'acostava al Lladonell més angunias li venían... Y una suhor freda, freda, li va començar a perlar el front quan va veure dibuixarse sobre 'l fondo enterbolit del cel l'ombra indecisa de la xemeneya del casal. Després de la xemeneya, li va semblar qu'anava apareixent la torratxa; després com un porxo; després com tot l'envolum del casalot, ab els patis, ab las corts, ab els pallers... Lo que no 's veya era gent... ni ánima viventa, ni criatura nada... Tot tancat, tot barrat... Ni un respirall de llum a cap finestra, ni a cap porta... en lloch... en lloch...

A mossen Llátzer el cor li anava, li anava, com si li volgués fugir del pit. Fins el jayo, capolat y tot com jeya sobre 'l bast, aixecava 'l cap, ple de desfici. Al arribar a l'era del Lladonell, el rector va deixar el ronçal de l'euga, y, com si tot d'una 's determinés a fer el cor fort, va dirigirse resolut a trucar a la porta de la casa:

--¡Troch, troch!

Va passar una bona estona, y res... ningú va respondre. El capellá va tornarhi.

--¡Troch, troch!

Igual silenci qu'abans.

--¡Troch, troch! --va fer altre cop, ab més força, el capellá.

Allavors va semblar qu'a dins fessin remor. Després se varen sentir passos que s'acostavan fent cruixir el trespol. Al capdevall se va obrir una finestra y un home va treure 'l cap.

--¿Què voleu, tan dematí?

--Mos han enviat recado de venir a assistir a una avia qu'está a la mort...

--¿Hont vos han dit?

--Al Lladonell...

--Ja es aquí... però no tenim cap malalt.

Al sentir això, el capellá va recular dúas passas tot trontollantse, com qui va a caure sense esma... però, creuant després els braços sobre 'l pit, igual que s'abracés ab el sagrament que duya a sobre, va córrer desolat cap a ne 'l jayo.

--¡Joseph, mos han enganyat...!

El jayo no va dir paraula xica ni grossa, però las llágrimas li corrían cara avall...

--Si voleu entrar a reposar un poch... --va oferir, com compadit, l'home de la finestra.

--No, --va fer, a l'acte, de resposta, el sacerdot, tot agafant el cabestrell de l'euga, pera tornársen altra volta, camí avall, al fons del sot.

¿Restar allí? No. Ni un moment, ni un parenostre... Lo que volía era fugir com un llamp... desaparèixer per sempre més d'aquells indrets del dimoni... ¡Quína befa, quína befa més crudel la d'aquellas malas ánimas! Que 's mofessin d'ell, ja 'ls ho perdonava, els ho perdonava de tot cor... Però... ¡voler riure ab el Sagrament! ¡Voler escarnir el Cos del Christ! ¿Hont s'es vist sacrilegi com aquet?...

Tot fent aquets pensaments, que li torturavan l'ánima, el capellá corría, corría tant com podía, estirant l'euga pel ronçal. Per la celistia esblaymada que començava a néixer al cel, coneixía que l'aubada no era lluny, y tenía por, una por mortal, de trobarse per aquells cimals malehits ab claror de día. Solament de pensar que, quan passés per las casas del Serrat, la gent potser ja correría per allá y se 'l mirarían entre riallas y improperis, li feya pujar una cremor a las galtas que l'abrusava com un tió de foc...

Y la vergonya que sentía no la sentía pas per ell, pobre sacerdot sense ventura, sinó pel Santíssim Sagrament que duya a sobre. Per això corría desesperat envers el sot, perquè li semblava que exposar Nostramo a las mofas dels condemnats bosquerols era com fer patir al Christ, altra vegada, l'afront dels açots y las espinas, la befa del manto y la canya verda, l'ignominia del patíbul, l'esponja de vinagre y fel...

¡Quína angoixa feya tot allò! Quan varen haver de passar per devant de las casas del Serrat, ab tot y anar corrents com empaytats per la tempesta, el capellá va creure sentir que s'obrían portas y finestrons y que arreu mormolavan mots de xangla y paraulas de riota. Però l'angunia més grossa va ser després, a l'anar a travessar l'era de l'ermita de Puiggraciós... Allí potser hi hauría la Rodassocas, l'ermitana y l'ermitá, tots els pastors, pilers y llenyatayres que devían haver conjuminat aquella treta de mals esperits...

Pera resguardarse de malas miradas y de sacrílechs afronts, el capellá va fer tòrcer un xich de camí a la cavalcadura, passant tots sense ser vistos per dessota l'era, amagats pel marge del caminal. Però aixís que varen entrar en els primers pins de la baixada, mossen Llátzer va sentir esclafir un riure de dimoni que 'l va deixar esgarrifat. ¡Hi, hi, hiii! ¡Hi, hi, hiii!... Era la mateixa rialla infernal que sentía desde l'ermita las nits de desvetllament... Era la mateixa rialla qu'havía retrunyit dins de l'esglesia aquell diumenge de l'excomunió...

Y allavors el capellá vinga córrer, vinga córrer rostos avall, portat per la santa deria de lliurar el cos del Christ dels escarnots y las befas dels malehits bosquerols.

## XIX L'agonía

--¡Joseph, veníu! ¡Joseph, pujèu! --cridava esgargamellantse la Mariagna desde 'l replá d'escala que donava a la cambra del rector.

--¡Joseph, veníu, per amor de Deu!

Però com que 'l jayo, ni en ombra ni en pols, no compareixía, la bona vella no va tenir més remey que surtir a la finestra de demunt del cementiri y desde allí tornar a encomanar a l'ayre 'ls seus gemechs:

--¡Joseph, per amor de Deu! ¡Cuytèu, veníu!

L'avia prou guaytava anguniosa pel defora, ara cap a l'hortet, ara cap al caminal, ara cap al rengle de xiprers; mes, com ja no hi llucava de tres passas lluny, en lloch del món assolía a veure al jayo. Per això tot era despacientarse la pobre vella, y crida que cridarás ab la veueta esquerdada:

--¡Joseph, veníu! ¡Joseph, cuytèu!

Y lo bo era que 'l jayo no 's trobava pas gens lluny. Tot justament allavoras eixía de sota la renglera de xiprers y s'encaminava cap a casa; però, com era tan dur d'orella, no sentía a la jaya poch ni molt. Y a més d'això... prou feynas tenía 'l vell xaruch a fer anar una mica els peus, ranquejant com ranquejava. Desde que va estimbarse pendiç avall de torrentera, aquella nit que duyan Nostramo al Lladonell, no havía fet rés més de bo. Maliquejava tot el sant día, y a cada passa que donava no feya més que exclamar entre dents, com si resés la lletanía dels sants: "¡Senyor, assistíume! ¡Senyor, amparèume! ¡Senyor, acompadíus de mi!"

Per això es que no 'n sentía ni un mot, dels planys de la pobra avia Mariagna, que desde dalt de la finestra anava cridant y esgargamellantse, fins que a l'ultim, afadigada y somicosa, va baixar escalas avall, ab l'intent de surtir al defora y veure si trobava a n'en Joseph. Anava la velleta ab posats d'angunia, desolada... y, com si la desgracia l'empaytés, semblava disposta a córrer tots els camins y viaranys... quan, al ser al mitj de l'entrada, se va topar, sense vèurel, ab el jayo, que venía coixejant.

--¡Ay, Joseph, corrèu, cuytèu!

--Però... ¿què teniu? ¡Reyna santa!

--¡Missenyor no sé què té!... ¡Missenyor s'está morint!

--¿Morint, diheu? ¡Valgans Deu!

--Sí, morint... si ja no es mort. L'he cridat... y no ha dit res; l'he tornat a cridar... y no m'ha respost paraula; li he tocat la má... y l'he trobada com la neu...

Y, ab las llágrimas als ulls y la por a l'ánima, vell y vella sen varen entrar a dins, tot tremolant. No era pas l'imatge de la mort lo que 'ls feya esverament, que prou que la coneixían de vèurela d'aprop y de tocarla sovint... Massa sabían, pel seu ofici de sagristans de bosch, lo qu'era vetllar un difunt y vestirlo y enterrarlo... Lo que 'ls estemordía era pensar en la soletat afrosa que 'ls esperava entremitj de las montanyas negras aixís que missenyor acluqués els ulls. Agafats per la má com criaturas, varen enfilarse tots dosets escala amunt, afanyosos, per un cantó, d'arribar al llit de mossen Llátzer, y encongits, ademés, pel gran misteri que 'ls voltava, pel gran misteri de las animetas que sen van a l'altre món...

La cambra era freda, trista, núa. Arrambat pel capçal a la paret, el llit s'alçava a quatre pams de terra, sota 'ls braços extesos d'un gran crucifix. A l'altre cantó de cambra, s'hi veyan dos setials, una tauleta ab una llantia a sobre, y, al demunt de tot, una repisa carregada de llibres y papers. Fòra d'això, res més que las parets emblanquinadas, clapadas aquí y allí per las tacas antigas de goteras que s'esllargandeixavan mur avall desde 'l trespol.

Els avis varen entrar pas a pas, mitj de puntetas, com si temessin torbar el sagrat silenci d'uns derrers instants de vida. No s'ohía ni sospir, ni renera, ni panteix... Plens del respecte que fa 'l misteri de la mort, varen atansarse poch a poquet fins al llit, y, a la claror tremolenca de la llantia, miravan d'esbrinar si encara alenava 'l moridor.

--¡Missenyor! --va cridar el jayo, ab la veu ennuegada.-- ¡Missenyor!

Però 'l sacerdot restava quiet y callat com una imatge de pedra.

Allavors el vell li va agafar la má de sobre del tapall, y, a l'acostársela als llavis pera besarla, la va trobar freda igual qu'un glaç, y, a més de freda, molt feixuga, tan feixuga que, al deixarla anar altra volta sobre 'l llit, hi va caure pesanta com un plom. El pobre jayo va sentirse defallir; però, com si 's negués a perdre la derrera gota d'esperança, encara volía fer més provaturas, fins a heure la terrible certenitat del flagell que 'ls queya a sobre. Pera eixir del dubte anguniós, pera saber de cert si era mort o viu, ell prou li hauría tocat el pit y el cor, si 'l moridor hagués sigut un home com els altres; però a ne 'l sacerdot, al ministre de Deu, a l'ungit del Christ, no gosava a posarli la má al demunt, com si 's trobés encadenat per un sagrat respecte. Tot lo més que va fer va ser agafar la llantia y passarli dos o tres cops per devant dels ulls pera veure si las ninas s'animavan y seguían la claror; més la vista restava tèrbola y sense cap moviment.

Alashoras el jayo va acotar el cap, com volguent dir: "No hi ha remey." Després se va persignar, y, girantse a la vella, li va dir ab un to solemnial:

--Mariagna, missenyor es mort. Agenollemnos y resem per l'ánima de missenyor.