Part 6

Com que ja era un minyó espigat y feya un posat tan místich, tan benigne, al convent li varen dir si volía quedarse, que cabalment els mancava un noy pera ajudar als hortolans. El xicot va dir que sí, y d'aquella hora endevant ja no 's va moure de las conrerías del convent. Era tan obligat, tan treballador, tan bonifaci, qu'aviat va ser l'ajuda y el recader y el regatxo de tothom. "En Joseph que vingui aquí." "En Joseph que fassi això." "En Joseph que vagi allá." Y ell ho feya tot humil, tot creyent, tot respectuós, lo mateix si li manavan las Mares que si li deyan els moços o las criadas del monastir.

Entre aquellas servidoras va conèixer a la Mariagna, una moça també òrfana, compungida y bonifacia com ell, y com ell recullida per las monjas. La moceta, entre altres cárrechs, tenía 'l de bovera; però com era tan jovenota, molts cops, per més que maldés, no tenía prou coratge pera fer la lley al bestiar quan se li esgarriava pels barranchs y torrenteras. Mes allavors hi corría en Joseph pera ajudarla, y entre tots dos entravan els bous, y entre tots dos els mudavan el jaç, y entre tots dos els donavan el recapte. Però, ab tot y anar tot el sant día junts y ser com eran un parell de bordegaços, sempre 's tractavan de vós, ab una mena de respecte com si fossin gent de seny. Fos a l'horta, fos a la conrería, fos al convent, quan se trobavan se deyan:

--Deu vos guart, Mariagna.

--Deu vos guart, Joseph.

Y el demés servey, tot estranyat, no podía menys de somriure al sentir que 's donavan aquells mocosos tan bell tractament.

Mes veusaquí qu'un día, en que per atzar se trobavan tots dos al parlador, ahont havían anat pera rebre ordres, la Mare Priora, veyentlos tan semblants de gènit y de posat, els va dir aixís, vagament:

--Faríau bona parella... Vos hauríau de casar, vosaltres dos...

Y tant el xicot com la xicota, que may per may havían somiat ab res d'això, ni s'havían dit una paraula més enllá de l'altra, van respondre a la una, tot seguit:

--Sí, Mare nostra, --com si prenguessin per manament aquellas paraulas mitj enlayre.

Tal dit, tal fet. Al cap de poch temps varen casarse, sense que, al mudar d'estat, mudessin per res enterament las costums de sumissió y sacrifici. Com més va anar, més quieta van fer la vida, més silenciosa, més consagrada al servey de Deu y al servey del monastir. Se tractavan ab el mateix respecte d'abans, ab el mateix mirament, ab la mateixa cerimonia...

--Escoltèu, Mariagna...

--¿Què voleu, Joseph?

Vivían tan recatats, tan recullits, que més que marit y muller semblavan germá y germana que secretament haguessin fet vot d'obediencia, de pobresa y castetat, com las mateixas Mares del convent. L'ayre de claustre qu'havían respirat tota la vida, els havía anat encomenant, a copia de temps, certs andamis, certas posituras monacals, que 's traslluhían en tot lo que feyan... en la manera de caminar, en la manera de vestirse, en la manera de dir las cosas. Boy sent gent del camp, semblavan gent de clausura, ab més posats de monjos que de terrassans. Y aixís van viure quí sap el temps, quí sap els anys, fins arribar a la vellesa... y aixís els va conèixer mossen Llátzer quan, per ordre del prelat, va anar a las Planas a fer un mes de penitencia, abans de empendre'l camí dels sots.

--Jo 'n som fill, missenyor, d'aquellas terras de Montmany... --va dir un día en Joseph, enrahonant ab el pobre capellá afligit.

Y mossen Llátzer, aixís que va sentir aquellas paraulas, li va semblar qu'eran un avís miraculós que li venía a obrir un camí per entre l'adversitat. Va quedar bona estona pensatiu, rumiant que, si aquell jayo volgués seguirlo en la seva pelegrinació, sería com un guía baixat del cel. La terra ahont l'enviavan, ab tot y ser per ell un món desconegut, li feya venir angunias de pensarhi. N'havía sentit parlar com d'un desert esgarrifós, emboyrat d'ombras y tristesas; com d'una mena de llims foscos, ahont els homes dormían com difunts. "Si a lo menos --pensava-- pogués endúrmen per companyía un bon home com aquest vellet y una bona dona com la Mariagna, la vida de desterro en els sots feréstechs potser no fora tan desolada, tan crudel..."

Y, animat de sobte per aquell pensament, que venía a ser com una gota de celistia en mitj de tantas tenebras, va córrer mossen Llátzer al monastir a explicar a la Mare Superiora tot el munt de penas que l'aclaparava y l'únich resquici d'esperança que tenía.

--¡Si pogués endúrmen els vellets! ¡Si 'ls vellets volguessin venir ab mi!

Y, compadida, al capdevall, la Mare, d'aquellas tribulacions, va cridar als jayos a sa presencia, y, començant per un lleuger entretoch, va anar insinuantlos de mica en mica 'l desitj del capellá. Però en Joseph y la Mariagna no necessitavan pas tants miraments, perquè, avesats a l'eterna obediencia, a l'eterna sumissió, varen pendre, com sempre, l'entretoch com una ordre dita y feta, y a la una varen respondre:

--Sí, Mare nostra. Quan missenyora sía servida, nosaltres marxarèm.

Y desde aquell instant ja 's van posar a arranjar lo que calía pera la trista pelegrinació, resignats del tot a abandonar las parets assoleyadas y els claustres florits ahont havían passat tota una vida, pera empendre la ruta de las clotadas desertas. Mentres va durar el camí, pesat y costerut com la vía d'un calvari, no varen exhalar ni un sospir de recança ni un ay de penediment... y, un cop arribats a la rectoría, un cop entafurats al recó de solitut ahont viurían desterrats del món dels homes, els vells no varen pensar en res més qu'en amotllar a la nova estada las antigas costums del monastir. Per las ánimas, eternament conformadas, dels dos jayos no havía passat res enterament. Tot seguía d'igual manera y ab el mateix compás. El treball seguit y silenciós, els hábits de paciencia y sacrifici, las horas de reso y el Deu-vos-guart conventual no 's varen interrompre gens ni mica. Quan, a mitjdiada o cap al tart, se tornavan a veure a la rectoría, després de la tasca feta, marit y muller s'assaludavan ab la cerimonia de costum:

--Que Deu sía en vós, Mariagna.

--Y en vós per sempre, Joseph.

Y, un cop dita la salutació, com ombras de gent d'altras centurias, jayo y jaya tornavan a l'etern silenci, anántsen cadascú resignat a son quefer. Els bosquerols, que 'ls veyan anar y venir pels encontorns de l'esglesia, callats y recullits com penitents del desert, se 'ls miravan ab estranyesa, y fins se mofavan molts cops de la fatxa y del posat que feyan. Encara que vestían trajos com els de tothom, en la manera de posársels y de durlos hi barrejavan quelcom d'eclesiástich qu'era costós d'explicar. Ell portava una jupa negra, però tan llarga qu'hauría sigut lloba ab un xich més; y ab els braços creuhats com duya, l'una má dins del manigot de l'altra, traspuava per tots cantons estranyas apariencias d'ordenat. Y la Mariagna, no cal dir... Tenía un estil de lligarse sota la barba 'l mocador blanch a tall de toca, y de posarshi a sobre la caputxa negra, fent que li vingués a caure com un vel, que semblava una monja dita y feta.

Mossen Llátzer no podía mirársels sense venirli 'l pensament al cap de que eran gent d'esglesia d'altres sigles servada per oblit en aquet món o figuretas descoloridas escapadas d'un retaule antich. Lo que li feya condol era que aquells santets d'altar, tan recatadets y humils, no portessin dins dels hábits una animeta compassiva, que poch o molt se planyés de las penas qu'ell passava. Però ells, no... ¡qu'es cas d'això! En Mossen Llátzer, ademés de l'amo y senyor, hi veyan al capellá, al ministre de Deu, al sacerdot... y aquell ministeri, aquella dignitat, els omplía d'acatament, de respecte. La llástima era que no hi sabessin veure a l'home, a l'home de carn y òssos, necessitat, com ningú del món, de consols y de tendresas, en mitj del desert funerari en que vivía, condemnat a la tirria y a la befa dels feligresos sorruts.

¡Oh y allavors... tot justament allavors, que semblava que s'anés embotint y prenent peu la guerra sorda, la guerra a la quieta, que desde bell principi li tramavan els bosquerols! Sense saber còm ni per quín cantó, sentía qu'estava a punt d'esclatarli a sobre una tempesta de rencunias que s'anava congriant al voltant seu, impalpable com las ombras, traydorota com la nit. Sabía que li tenían jurada y que 'l día de la malifeta no trigaría a venir. Sòrt qu'ell no s'acobardía pas, per això; y, encoratjat per la grandesa de son ministeri, esperava a peu dret l'embestida dels esquerps vehins, y fins la desitjava, de vegadas, confiant potser que del mateix terratrèmol ne surtís la mudança, la vida nova, la sospirada redempció...

Desde 'l día en que, ab el cálzer a la má y revestit pera dir missa, havía vist tremolar als feligresos de cap a peus, estemordits per las miradas d'indignació que 'ls clavava, havía concebut l'esperança de menar fins a Deu, per la temença, a n'aquell ramat toçut. Per això, quan algun bosquerol se li desmandava ab gros escándol, ell ja sabía 'l moment de ferse obehir... Esperava la festa, esperava l'hora de la missa, y, quan tenía aplegats a tots els vehins devant l'altar... allavors ell se girava de cara al poble y reptava al culpable ab mots irats: "¡Tu, xicot gran de l'Ensulcida! ¿Que no 't fan por els cástichs de Deu? ¡Jo estich a mi que no téns entranyas de fer lo que fas de deixar anar a captar a la vella de ta mare pera que 't mantingui a tu! ¡Y tu, pastor de l'Uyá! ¡Jo no sé còm no 't cau la cara a troços de cantar las cançons desvergonyidas que cantas al bosch, quan passa algú, pera que 't senti! ¿Que no ho saps, que també Deu t'está escoltant y ab un llamp de la seva ira 't pot fer callar per sempre més?"

Y allavors tothom acotava 'l cap sota el pes del sagrat enuig. La gent, al sentir aquells renys del sacerdot a peu d'altar, s'esborronava tremolosa, y grans y xichs per un instant feyan propòsit de retornar al bon camí y seguir la lley de Deu.

Però lo més dolorós era que a ne'l capellá també li sagnava 'l cor d'haver de reptar als bosquerols d'aquella manera irada. Sent com era tot bondat y tot amor, el cor se li feya a micas cada cop que, al peu de l'ara, havía de llençar sobre 'l cap dels feligresos els dicteris de la seva execració. Després de las amenaças a tall d'enutjat profeta, venía la debilesa, venía 'l defalliment. Y mossen Llátzer passava días y més días sense esma, sense dalit, com aclaparat pel terror dels propis renys.

En aquells instants de suprem decandiment era quan el capellá hauría pres á genollons els consols dels vells sirvents. Veure una llágrima dels seus ulls, sentir un sospir dels seus llavis... Però ells, cá... Sempre callats, sempre respectuosos, sempre plens de cerimonias, responían a las exclamacions de mossen Llátzer com aquell que diu amen acabada una oració.

--¡Ja ho veyeu, lo que 'm passa! ¡Ja ho veyeu! --exclamava 'l rector, ab las mans al cap.

--Sí, missenyor, --per tota resposta feyan ells ab un to humil, però esvahit, boyrós, com si tinguessin l'ánima a un miler de lleguas lluny.

El rector de cap manera sabía resignarshi, a la reverencia glaçada d'aquells vells, fidels com gossos, sumisos com esclaus, però reservats com sepulcres. Li calía escalfor d'ánima humana, li calía bálsam de pietat per las feridas rebudas, li calía confort contra l'adversitat, que silenciosament li venía a caure a sobre com un fantasma inevitable que se sospita y que no 's veu.

Cabalment allavors li acabavan de dir una cosa que l'havía deixat tot confós y pertorbat...

## XII La Rodassocas

Quan mossen Llátzer va rebre la mala nova, va semblar que li estimbessin a demunt las montanyas negras que l'aparedavan. De primer moment, ni menys va saber de què se las havían aquellas donas vingudas del Serrat pera ferli a saber lo que passava.

--¿La Rodassocas?... --preguntava 'l rector, estranyat.-- Però bé... y ¿quí es la Rodassocas?

Las donas del Serrat ho sabían massa com més prou. La Rodassocas era l'esca del pecat mortal, la mala fembra de aquells indrets... Era la meuca bosquetana, que, corrent d'ací d'allí per las valls y per las serras, feya seguir als homes y als minyons ab la farum de la carn. Fins vells xaruchs hi havía que li corrían al derrera; fins bordegaços desnarits, que s'hi corsecavan y neulían... Quan se deixava caure sobre un poble o sobre un llogaret, las donas dels volts deyan alarmadas: "¿No sabeu? ¡La Rodassocas es a tal punt!", de la mateixa manera que 's diu: "¡Aquí o allá tenen la passa, la malura!..." Mentres va ser jovenota, no 's va moure quasi may del pla, perquè ¡allavoras ray! podía ben anar de vila en vila rumbejant bonas faldillas vistosas y mitjas fullas de mocadors llampants. Però, després, quan a la vila ja no la varen volguer per rebregada y els batlles la perseguían per escandalosa, alashoras no va tenir més remey que trescar montanya amunt y devallar a las clotadas y entafurarse pels boscos y amagarse pels barranchs, enquibintse unas nits per las palliças dels hostalets y altres nits dormint al ras. Mes, al terme de Montmany, potser per massa espadat y costerut, encara may hi havía posat els peus. Per això las donas del Serrat no sen sabían avenir, de que a l'hora més impensada hagués comparegut al bell cim de Puiggraciós. Y encara no era pas això, lo més estrany; perquè de lo que més se feyan creus las pobras donas, y de lo que sobre tot s'escruixía mossen Llátzer, era de que la gent de l'ermita li haguessin donat estada a l'hostalet.

--¡Quína vergonya, senyor Deu meu, quína vergonya! --barbotejava, escandalitzat, el capellá.-- ¿Ahont s'es vist un sacrilegi semblant? ¡Tenir a l'ermita, a la mateixa ermita, a l'altra part de l'esglesieta, a quatre passas de la Mare de Deu, a una mala pècora com aquella, qu'es la damnació dels homes, la perdició de las ánimas!

Tapantse el rostre ab las mans, com avergonyit pels pecats d'altri, el rector anava y venía a grans gambadas, fins qu'al capdevall va dir a ne 'l jayo:

--¡Joseph! pujèu a Puiggraciós y diguèu a l'ermitá que baixi a l'instant... que vull parlarli...

El vellet tornava, al cap d'una hora, tot pansit y ab el cap cot.

--A l'ermita, missenyor, diuhen que están tots aqueferats y que no saben si podrán venir molt tart o d'hora.

Mossen Llátzer, tot y coneixent que allò no més eran excusas, va esperar fins l'endemá; però, al veure que ningú compareixía, va enviar altra volta a l'ermita a n'en Joseph.

--Anèu, tornèuhi y diguèu que no 'm desobeheixin pas... Que l'un o l'altra vingui tot seguit... ¡Diguèulos que jo 'ls ho mano!

El jayo va tornar dihent que no més havía trobat a l'ermitana, y que l'ermitana li havía fet de resposta que tenía l'home al llit y qu'ella no podía moures del capçal...

El capellá va haver de fer molts esforços pera apayvagar l'esvalot d'indignació que li regirava l'ánima.

--¡Donchs anèuhi per derrer cop! --va exclamar.-- ¡Anèuhi en nom meu a durhi l'ordre de que, sense excusa y sense remissió, treguin fòra de l'ermita a la bagaça... y s'acabi l'escándol qu'estan fent!

Altre cop rostos amunt, altre cop rostos avall... y el jayo va comparèixer ab un trist recado... "Que 'ls ermitans li havían dit que no sabían per quíns cinch sous havían de traure a la pobra dona de l'hostalet... qu'ella no inquietava a ningú... qu'ella no feya pas cap mal..."

El rector va restar com atuhit al sentir aquella resposta. La desobediencia dels ermitans era la primera senyal de la tempesta que feya temps ja sentía còm s'anava congriant al voltant seu. El fantasma de tirrias y rencunias, fins allavors invisible y impalpable, començava a traure 'l cap. Ara ja sabía per quín cantó esclataría la guerra mansa y quietona qu'en el silenci li tramavan els bosquerols. La revolta venía de Puiggraciós... y, al pensar que 's presentava més descarada de lo que s'hauría cregut may, el rector va sentir córrer pel seu cos estranyas esgarrifanças. Fins va témer que, ab tot y el seu propòsit d'esperar a peu dret l'embestida dels feligresos sorruts, ja no lograría, com fins ara, ferse obehir ab l'amenaça de las eternas penas. Li semblava que d'aquí endevant ja no 'ls faría tremolar ab els seus renys a peu d'altar, ni 'ls estemordiría ab las miradas d'indignació, ni 'ls menaría a l'humilitat per la temença de las divinas iras. Fins alashoras l'esperit del mal havía surat com indecís per dins de l'ánima ensopida dels bosquerols; però ara començava a pendre forma, a pendre vida y colors. Devant per devant de la potestat de Deu, qu'ell encarnava, s'alçava la potestat de l'infern, encarnada en la mala dona de l'ermita. Desde aquella hora endevant, els sots ombrívols, qu'ell volía redimir de totas passadas, fos per la pietat, fos per la temença, quedarían repartits en dos dominis... el domini de Deu, a la parroquia... el domini del diable, a Puiggraciós...

--Mes ¿còm ho haig de fer, Senyor, --exclamava, invocant al cel el capellá-- pera vèncer el mal esperit y deslliurar de las miserias de la carn a n'aquestas criaturas desventuradas, arrapadas a la terra y al pecat?

Mentrestant, pels curriols y viaranys que menan fins a l'ermita, començavan a fer tats els bosquerols. Amagantse 'ls uns dels altres, rondavan per allí com qui fa l'orni, y quan eran a la vora de l'hostalet se posavan a l'aguayt per entre 'ls pins o 'ls matolls. El fet era llambregar a la Rodassocas, encara que no més fos de rellisquentas. N'havían sentit a parlar tant, que pera vèurela 's dalían; y encara ab un cop no 'n tenían prou y frisavan pera tornarhi, com si no poguessin arrebassarse del magí la deria de la barjaula.

Allò era la tentació eterna de tot Montmany. De día, en la solitut de las ombrívolas boscurias, joves y vells no rumiavan altra cosa. De nit, en el silenci de las cambras, plenas de tenebras, tots els homes se revolcavan pel jaç, somiant ab aquella dona. Ni un instant, per repòs, se 'ls en anava del pensament l'estranya imatge de la bagaça, ab aquells cabells rojos com aram, ab aquellas carnaças blancas com metó, ab aquella pell llentiosa com espurnada de boll daurat. Cosa de bruixas els semblava que ni 'l sol ni la serena haguessin colrat aquella cara, aquell coll y aquells braços, com se colran els de tothom. Però, era tan estrámbula en tot, aquella dona del dimoni!...

¿No era també prou misteriós que, ab tants improperis com passava y ab els anys que duya a sobre, encara fes prou patxoca pera fer perdre la xaveta a pastors y terrassans? ¡Però tenía un mirar, un riure, un posat, una mena de cosa de tots els diables de l'infern, que no tenían pas las altras donas del sots! Eran tan negras totas, y tan lletjas, y tan secas, que la Rodassocas semblava un sol al costat seu. Ni las moças més jovas y més polidas sabían cossarse com ella 's cossava, ni remenar el cos com ella 'l movía, ni posarse al cap, en comptes del caputxot, un mocadoret com el qu'ella duya, tan petit, petit, y tan cargoladet a la lligada, que per devant deixava veure tota la clenxa partida, y per derrera las trenas de color encès.

No era pas gens estrany, ab tot això, que per l'espessa testa dels montanyenchs s'hi passejés día y nit la figura blancaça y roja de la bagaça. Hi havía feixinaire de l'Ensulcida que, quan estava segur de que no 'l podían veure dins la pineda ni pilers ni llenyatayres, s'asseya quietó al peu d'una soca y, treyentse la bossa de la faixa, se posava a comptar els diners, pera veure si 'n tenía prou pera anar a l'ermita a convidar a la Rodassocas. O de vegadas era un pastor que, desvetllantse tot d'un plegat del somni de luxuria que 'l perseguía, encarregava 'l ramat al rabadá, y, agafant d'amagatotis un anyell o bé un cabrit pera ferne ofrena a la barjaula, s'enfilava adalerat pel camí de Puiggraciós.

Talment semblava que tothom hagués perdut l'enteniment y els sentits, y l'esma de las cosas, y potser fins la salut. Somniosos, muts, pensatius, anavan capdellant y descapdellant, sense parar, la caboria carnal que 'ls furgava 'l pensament. Restavan horas y horas sense obrir els llavis, ab els ulls fixos sense mirar en lloch, cavil·lant y gemegant fondo, com ensopits per la febre. Era la raja folla que 'ls enmalaltía, era la tentació, el pecat mortal... Alguns se persignavan pera esbargirse 'ls mals pensaments y traures del cap las imatges de nuesa qu'hi ballavan... altres deyan salms, oracions y parenostres... però la follor que 'ls damnava era més forta que tot... No podían ferhi més, no podían rompre 'l cèrcol de la carn, no podían desempellegarse de la mala cosa que tenían arrapada a l'ánima y al cos.

Quan queyan sobre las clotadas las primeras ombras de la nit, ara l'un, ara l'altre, eran molts els que s'esquitllavan cap a l'ermita de Puiggraciós. Envolicats de cap a peus ab las mantas pera no ser vistos ni coneguts, com una corrúa d'ánimas en pena, donavan voltas y més voltas, ara devant de l'era, ara devant del barri de l'hostalet, com si no gosessin a acostarshi. La Rodassocas, que molts cops s'estava derrera la finestra, no feya més que mofarse de la vergonya dels bosquerols, y, cada volta que passavan o traspassavan, ella 's posava la má a la boca y vinga fótxessen y riu que riu... Altras vegadas cantava cançons estranyas, vingudas de lluny, de lluny, que ressonavan tristament per las boscurias, entremitj del silenci de la nit:

"No manca pas qui 'm coneix y va a avisar a la justicia. Me posan cadena al coll, no d'or com durli solía, regalada pels galants per' lluhirla nit y día, sinó de ferro feixuch, del mateix de las manillas."