Part 8

--¿No ha baixat encara ningú a missa?

--Ningú, missenyor, ningú.

Y, com pera refermar la dita del vellet, derrera d'ell va comparèixer la Mariagna fent anar el cap ab ayres de condol.

El rector se va quedar contemplant bona estona als dos vellets, tot sorprès, tot alarmat, més aviat pels posats de desolació que feyan que per las paraulas tristas que mormolavan. May com alashoras, may, se li havían aparentat tan abatuts y al mateix temps tan apesarats. Ells, que may se trasbalsavan per res del món, ara semblava que 's consumissin anguniosos.

--¿Que no veyeu que fa una matinada tan crúa?... Deurán esperar el derrer moment... --va dir amorós el rector pera donarlos esperanças.-- Tornèu a senyalar a missa un ratet... ¿sentiu?... y desprès tocarèu la rematada... Deu no ho vol pas, que pensem mal abans d'hora, ni que desesperem de lo que té de venir.

Ple d'humilitat, el jayo se va tornar a posar a estirar la corda ab tot el dalit que va poder ...Nanch... nanch... nanch... Mentrestant la vella anava y venía, desficiosa; entrava a l'esglesia, surtía al defora, mirava cap a l'Uyá, mirava cap a la Rovira, frisant pera veure l'arribada dels bosquerols. Però entre 'l temps, qu'estava tan tapat, y lo flaca de vista qu'era ella, per més que llucava amunt y avall dels caminals, no veya venir a cap criatura nada, a cap ánima viventa... fins qu'al capdevall, al capdevall, per sota las feixetas de câl Pugna, li va semblar que s'atansava un escamot de gent. Era una clapa, a troços blanca, a troços negra, que 's bellugava, que 's movía, qu'anava marxant, per entre 'ls arbres, sense que 's pogués veure ben bé lo qu'era.

Pera hèuren la certesa, l'avia va anar a contarho a n'en Joseph... y, ab la má fent ventalla sobre 'ls ulls, tots dosets miravan cap al cingle pera veure si 'n treyan l'aygua clara, de tot allò tan estrany.

--Es gent que ve... ¿Fa, Joseph?

--Pera mí es un ramat, Mariagna.

--¿Un ramat? ¿Voleu dir?...

--A mi m'ho sembla...

Y, mentres els jayos maldavan pera esvanir el dubte que 'ls anguniava, la clapa bellugosa, com xuclada per un grau del cingle, va desaparèixer tot d'un plegat, sense deixar rastre ni senyal de si allò eran bosquerols o eran ovellas. Allavoras els dos vellets varen acabar de perdre la paciencia. Tan resignats y quietons com eran de costum, aquell diumenge feyan cara d'amohinats y concirosos, lo mateix que si tinguessin por d'alguna cosa negra qu'hagués de succehir. Com ánimas en pena, anavan fent camins de la sagristía a l'esglesia, de l'esglesia al cementiri, del cementiri als caminals...

--Repapiejan, els pobres vells... repapiejan... --deya entre dents mossen Llátzer.

Però, al cap y a la fi, el posat intranquil dels jayos va acabar per ferli angunia, perqué, acostumat com estava a vèurels sempre tan confiats, sense posarse per res cap pedra al fetge, no sen sabía avenir, de trobarlos ara tan plens de neguit. Mes la pitjor pena y el pitjor dolor varen ser quan el sacerdot va conèixer qu'ell també s'encomenava 'l desfici dels sirvents.

--¿Y si no baixessin?... --començava a pensar mitj esferehit.-- ¿Si abandonessin l'esglesia pera sempre més?... ¿Si no volguessin més missa ni sagraments?...

Va passar un quart, va passar mitja hora, ne va pasar una... y res. El capellá, revestit de cap a peus y plantat de tant temps devant de l'arquimesa, a la fi va agafar el cálzer y, ab ayres resoluts, va surtir cap a l'altar. Al posar els peus al presbiteri, no 's va poder estar de llençar una mirada a la nau pera veure si havía comparegut cap feligrès escadusser; però, com que las ombras s'apilavan feixugas per tot el temple, no va distingir enterament res. Solament pel silenci de tomba que regnava 's coneixía que dins d'aquella foscuria no hi alenava ningú.

El día, en compte d'alçarse, s'anava tapant, tapant. Ni la mica de claror glaçada que s'escorría pels finestrals, ni las llumenetas tremolosas dels ciris que parpallejavan a l'altar, eran prou pera esbargir las tenebras que s'escampavan arreu. No més els llums de la credença feyan com una boyrina lluminosa a l'una banda y altra del Sagrari; y, en quan a las dúas palmatorias de sota Sant Pau, ab prou feynas feyan lluhir una mica l'espasa de l'apòstol rebassut. Lo demés tot eran tenebras y espessor de llims...

Ab el cor vessant de dol, mossen Llátzer palpava per sota l'ara, mentres deixava 'l cálzer y treya la bossa y regirava 'l missal. La tristesa inconsolable d'aquell día de foscuria se li ficava a glops dintre de l'ánima, com si volgués ofegarla en sa negror. "¡Sol! --barbotejava, plorós.-- ¡M'han deixat sol!" Y tan contorbat estava per la tribulació, que ni esma tenía pera anar seguint las cerimonias ni pera recordarse de las paraulas de la missa. Ell prou feya esforços pera asserenarse y aixecar l'esperit a Deu... Però cada pas del sacrifici era pera 'l pobre capellá una punyida nova y un clau nou.

El primer cop que 's va girar de cara a la porta de l'esglesia pera dir El Senyor sía ab vosaltres, va semblar que 'l cor se li feya troços al veure que la salutació d'amor ressonava en la soletat... ¡El Senyor sía ab vosaltres... y els banchs eran vuyts, tots vuyts!... "Però ¿ahont sou, oh condemnats feligresos? --preguntava entre dents el sacerdot.-- ¿Ahont sou, que fugiu de la benedicció del cel?" Y, com si fos una resposta misteriosa, tot d'un plegat va sentir una veu llunyana que li revelava 'l siti de damnació ahont els bosquerols s'aplegavan en aquell instant.

...En compte d'encaminarse, com sempre, a la parroquia, s'havían enfilat cap al cim de Puiggraciós. Las donas prou volían devallar, com de costum, al sot de l'esglesia pera anar a missa, segons manava la veu de la campana... però els homes els havían privat de posarhi els peus. "No hi baixessiu pas: ¿sentiu? --els deyan mirantlas de fit a fit.-- Si voleu missa, anèu a Sant Segimon, anèu a l'Ametlla, o a Bertí, o al Figueró... Però, a la parroquia, de cap manera..."

Y allavoras, vulguis no vulguis, las caputxas blancas havían pres, per entre la boyra, el camí de las esglesias vehinas, mentres per la seva banda, els homes, envolicats ab las mantas, trescavan rostos amunt fins a dalt de Puiggraciós.

¡Ab quína claretat més espantosa ho anava veyent tot el capellá! A la mateixa hora que començava a baix la missa blanca, voltada de soletat, començava a dalt la missa negra, acompanyada de generació...

Com si tingués el do de veure las cosas llunyas y amagadas, al sacerdot, desde l'ara de l'altar, se li ofería devant dels seus ulls mateixos l'espectacle estrany que 's representava dins l'ermita. Veya las cambras fumadas de l'hostalet totas plenas de gent y resplandors... y li semblava qu'eran la nau y el presbiteri d'aquell temple del pecat, ahont s'hi celebrava la festa del dimoni. La llar, tota encesa, ab bon espetech de foch de garbons, se li apareixía com l'altar major de l'infern, guarnit de tions y de flamas qu'il·luminavan sinistrament las parets negras de l'hostal y las caras torradas dels bosquerols. Devant de l'altar de foch, a tall de Sant Patró venerat, se li aparentava 'l mal esperit, encarnat en la bagaça. Allí, mitj deixada anar sobre l'escon, se destacava la Rodassocas com en un trono triomfal, lluhint las trenas de color encès y el coll y els braços y el pit de carn blancaça. Tot al voltant, hi rondavan anguniosos, com devots que no gosessin arribar a l'altar, l'hereu de câl Janet, el xicot de l'Ensulcida, el Bepus de l'Uyá, tota aquella mústiga jovenalla, corsecada de luxuria y de tristor...

Com esferehit per aquella aparició sacrílega, el capellá tancava 'ls ulls pera no vèurela; però 'l fantasma de l'ermita era perfidiós, y el va anar perseguint mentres va durar la missa. Quan va ser a la consagració, també va semblar que se li apareixían els oficiants de la missa negra que se celebrava a Puiggraciós. Eran l'ermitá y l'ermitana, els dos vells mitj salmayres, mitj bruixots, qu'anavan y venían per las taulas de l'hostal, boy servint vianda y beure als feligresos o portant recados a la bagaça de part dels terrassans, llenyatayres o pastors. Venían a ser com capellans de l'infern que fessin arribar fins al dimoni las lletanías del pecat mortal.

Mossén Llátzer s'anava afinant, afinant de congoixa, com si s'hagués de morir. Al ser a llegir las derreras oracions, ab prou feynas podía arribar a dir un mot ni a aguantarse devant l'ara. Després se va girar, com de costum, pera donar comiat als feligresos; però a l'anar a dir las sagradas paraulas: Anèusen: la missa s'ha acabat, se va repensar de sobte, no deixant surtir aquells mots que semblava que fessin coro ab la befa impía dels bosquerols. Allavors va resar ab veu tremolosa el derrer evangeli, y després va agafar el cálzer pera tornar a la sagristía. Però estava tan adolorit, tan trasbalsat, havía hagut de fer tants esforços pera acabar el sacrifici, qu'al baixar els dos grahons de l'altar va sentir que las camas se li segavan, que 'l pensament li fugía, y, després de trontollar un instant, va rodolar per terra com ferit de mort.

El cálzer va anar per'quí, els corporals per'llá, la patena un bon troç lluny... Els jayos hi varen córrer pera assistirlo: "¡Missenyor! ¡Missenyor!" Però, com que l'esglesia era tan fosca, no veyan ben bé ahont havían de posar els peus pera no trepitjar al sacerdot. Ademés... per'llí terra hi havía escampat el sagrat servey de missa, y els esborronava de pensar qu'ab las sevas mans profanas podían tocar la copa del cálzer, o els dintres dels corporals, o bé 'l fons de la patena... Però, a la fi, vencent el sagrat terror, van acostarse, van estirar el braç per dins de l'ombra, van palpar la casulla...

--¡Missenyor! ¡Missenyor! --exclamavan.

--¡Missenyor! --repetían.-- ¡Missenyor!

Però 'l capellá no tornava en sí.

## XV Días negres

Pels seus passos comptats havía vingut l'hivern, ab tot el seu seguici de días curts, de sol esgroguehit, de cels endolats y plujas cançoneras.

De trist, l'hivern, ho es a tot arreu, però enlloch del món s'hi troba tant com allí als sots, ja de sí feréstechs y ombrívols. El día que, a tall de negra filagarsa, s'estiragassava algun núvol sobre 'l troç de cel estès entre 'l cèrcol de molas y cimals, ja podían dir els bosquerols: Deu mos ajut, perquè la fosca s'eternisava pels sots, com si s'hi trobés bé, per'llí aclofada... En aquellas horas de tenebra, llargas com días sense pa, la gent anava a las palpentas per las casas, perquè, encara qu'encenguessin llum, ni 'ls gresols ni las llantias feyan prou claror pera que las donas s'hi vegessin a feynejar per las cambras, a pujar a las golfas o a devallar als cellerets.

Hi havía días que talment semblava que 'ls sots, tot y sent tan fondos, s'haguessin acabat d'ensorrar fins al mateix cor de la terra y qu'allavors els bosquerols visquessin entre l'espessor dels llims.

Però lo pitjor era encara quan, després de las foscas anguniosas, venían els días d'aygua, que no s'acaban may més. De vegadas era una pluja seguida, perfidiosa, però quieta, d'aquellas que, sense fer soroll, estovan marges y parets y amaran la terra fins a las entranyas. Altres cops era un xáfech desenfrenat que feya anar els fays embutits d'aygua y omplía 'ls torrents de gom a gom. Semblava que l'ayguat, tot se n'ho havía d'endur; y, com si no 'n tingués encara prou de negar hortets y feixas, esllaviçava 'ls marges, els pendiços, y dels camins en feya xaragalls.

¡En voleu, allavors, de gemechs y crits d'angunia! ¡En voleu de llágrimas y planys pels casalots! Ab els camins tous, ab els camps enllacats, ab las terras ensulcidas, els bosquerols se trobavan sitiats dintre de casa y amenaçats per la fam. Volían menjar... y no podían surtir al defora ni arribar a l'hort a cullir vianda. Mancava 'l pa a la panera... y no podían baixar al molí.

--¡Es per la mala fembra, --deyan las donas-- es per la mala fembra de Puiggraciós, que Deu mos castiga aixís!

--¡Són las malediccions de la parroquia, --mormolavan els homes-- lo que desencadena aquets flagells!

Y com que 'ls xáfechs may paravan, y plou que plou, y plou que plou... encara venían més tribulacions y més tragedias, perquè ara l'aygua descalçava els ratats fonaments de las casas, ara pudría 'ls caps de viga, ara feya plorar las goteras per'quí, per'llá. L'un día tot era "¡Veníu, veníu!" perquè s'ensorrava la teulada del corral... L'altre tot era "¡Corrèu, cuytèu!" perquè l'aygua 's ficava pel barri y se n'entrava al celleret... Ab la mort a dins de l'ánima, la gent corría a apuntalar els sostres que feyan moviment o a tapar forats y escletxas ab manats de palla, ab pellingots...

--¡La nostra hora es arribada! --clamavan las donas, esporuguidas.

Y els homes responían ab veu ronca:

--¡Mal llamp de Deu com no morim tots a l'acte, qu'aixís acabaríam de patir!

Però ja podían resar, ja podían malehir... l'aygua no s'aturava ni ab renechs ni ab parenostres. Dali que dali, dali que dali, anava cayent del cel sense parar, las unas vegadas a bots y a barrals, com si hagués de finar el món... altres cops tot a pleret, a pleret, com si, afadigada y tot de caure, no portés mica de pressa, ni se n'hagués de deixar fins al día del judici. Aixís s'allargavan, aquell hivern, las horas emplujadas; aixís venían els días negres derrera dels días negres... fins qu'un matí, per demunt de las feixas de l'Uyá, el sol va treure 'l cap de mica en mica... Però ¡quín sol va ser aquell més mústich y pansit! Semblava mentida que la llum del món pogués fer aquella cara de malalt y llençar aquellas ulladas d'agonia!

Tot seguit els sots se varen tenyir d'una claror entre cendrosa y groga, que feya pensar ab la mort...

Els dos avis de la rectoría també varen passar els set cálzers d'amargura, en tota aquella tongada de llástimas y condols. Sols y verns en la tribulació, sense consol ni ajuda de criatura viventa, hi va haver cops que de bona gana haurían donat l'ánima per mor de Deu.

Tan xaruchs, xaruchs, com eran, s'havían hagut tots dosets de defensar contra l'aygua traydorota, qu'a lo millor se ficava pels junts de las teulas y pels resquicis de las oberturas. Pera no deixarse sorpendre per l'enemich, anavan com furons de l'una banda a l'altra, vigilant portas, finestras y forats, y's rellevavan de nit y día per por de caure rendits de cansament. Mentres la jaya vetllava, el jayo trencava 'l sòn; y, quan se trobavan els dos vellets a l'hora de rellevarse, "¡Valgans Deu de la creu!", deya, tot gemegant, l'avi; y allavors l'avia responía: "¡Que per sempre 'ns valgui, amen!" Aquellas pregarias eran com mots de salutació ab que 'ls dos vells se donavan coratge entremitj de la congoixa y la solitut.

Però, de totas las penas que passavan, la que 'ls aturdía més eran las goteras, que, com més anava, més regalavan de per tot arreu. ¡Allò sí qu'era un desfici y un neguit! No hi ha pas res al món que fassi tanta angunia com sentir las goteras fent toch, tach, entre la fosca...

Hi havía nits que, rendida de fadiga, la jaya 's deixava anar demunt del jaç, y encara no havía tingut temps d'aclucar l'ull que ja li començavan a caure gotas a sobre 'l cap. "¡Deu meu, Senyor, assistíume!", clamava la pobra vella, tot aixecantse. Y, mentres s'encaminava al passadiç ab el llumet a la má, s'aturava tot d'una al peu de la porta, perquè li semblava sentir que també queyan gotas dins del recambró. Y, com qu'al recambró hi havía desada la pobresa de la roba, corría a trèurela del caixabanch, per por de que 's mullés, de que 's florís. Allavors penjava 'l llum d'una estaca y 's posava a arramassar las peças... Però, aixís que tenía la robeta als braços pera traginarla a un altre lloch, s'adonava tot d'un plegat de que també plovía a la porxada... y, com qu'allí hi tenían la mica de mestall per l'any, la dona ja no sabía per quín cap girarse ni lo que calía salvar primer. ¡Allò era un matament... una congoixa, semblant a l'agonía de la mort!

Després, quan el temps se va alçar un xich, semblava que, tant el jayo com la jaya, també s'haurían hagut de revifar una mica... però no. Per una banda, aquell sol esgroguehit els omplía de tristesa l'ánima... y, després, may els mancavan trifulgas novas y flagells nous. Quan no eran las calamitats del temps, eran altras penas y caborias. ¡Pobres avis! Com més vells se feyan, més cambiavan de taranná. Aixís com abans no 's trasbalsavan per res del món, ara 's tornavan corcons y neguitosos, com si un rosech els consumís. Per la manera com se morfonían y frisavan, planyentse y somicant d'un cap de día a l'altre, semblavan ánimas penadas per manca d'oracions...

No feyan més que doldres de que las ayguas ho havían malmès tot y de que ells ja no tenían esma pera apariarho. Per això anavan y venían a totas horas com esperits follets, mormolantse l'un a l'altre, a cau d'orella, misteriosas paraulas de temor.

El jayo exclamava, tot baixet:

--¿Què dirá quan vegi tot això?

Y la vella responía, concirosa:

--¡Pobres de nosaltres! ¿Què dirá?

Y escoparrendits, confosos, tots dos miravan al defora, y veyan que las ayguas se n'havían endut torrent avall el troç de jardí de l'hort y que las voras dels caminals tornavan a omplirse d'un herbey orat, y que las creus del cementiri jeyan entre las malvas, decantadas pel xáfech y pel vent. Però l'esglay gros va ser quan, al tornar a entrar a l'esglesia, varen veure la miseria que regnava per allí dins. L'aygua havía entrat per sota la porta, deixant las llosas encatifadas de llot; la floridura s'havía tornat a apoderar dels vestits de sants y santas, y las aranyas teixían altra volta per las coronisas dels altars. ¡Quín rau-rau va ser pera 'ls jayos contemplar aquella inmundicia! Se sentían com culpables y avergonyits de ser tan vells y de no veures ab prou cor pera aconduhir aquell devastall.

Per això may callavan exclamant:

--¿Què dirá missenyor al veure aquesta poca condicia? ¿Què dirá al contemplar això?

Y quan va baixar de la cambra el capellá, trasposat, groch, envellit, com si li haguessin tirat els anys assobre a carretadas, els jayos semblava que s'amaguessin, com volentse fondre terra endins.

Va ser devant del trágich espectacle dels cels esmortuhits y dels días rúfols que li va tocar a mossen Llátzer tornar a obrir els ulls a la vida, després de las setmanas de febre y de desvari qu'havía passat retut al llit. ¡Que desolat, que trist, que deixat de la má de Deu, ho tornava a trobar tot!

Sinistrament il·luminat per aquell sol esgroguehit y cendrós, may se li havía aparegut tan funerari com allavoras el cèrcol de montanyas negras ahont vivía aparedat. En comptes de tornar a néixer a la llum del món, li semblava que, lo que feya, no més era cambiar de sepultura. Aixís com fins allavoras havía estat enterrat al fons d'un llit, d'aquí endevant tornaría a tenir per tomba, la negror dels sots. Sa tornada a l'existencia estranya d'home enterrat de viu en viu se li apareixía com la pena més esgarrifosa y al mateix temps com la senyal tremenda de que encara no havía complert el cástich dictat per la divinal sentencia. Ell, que ja s'havía imaginat la benhauransa de no haver de veure més aquellas esquerpas fondaladas ni aquells tous d'ombra espessa del fons de las boscurias... ell, que ja somiava no tornar a sentir parlar d'aquells homes dormilegas que covan la maldat sota la sòn y que, enllepolits pel dimoni de la carn, abandonan la missa y els sagraments... ell, que ja entreveya l'estrella lluminosa qu'anunciava la fi del seu calvari... ell, que ja se sentía quasi esbandit del pecat d'un día y pensava anar a gaudir las misericordias celestials... ¡se trobava altra vegada presoner de l'ombra y encadenat al peu dels cingles y els turons!

Pera endolcir un xich el cástich de tornar a la vida a que 's veya condemnat, no trobava més consol que ferse venir a la memoria tot lo qu'havía vist com entre somnis en aquellas horas de febre en que ja li semblava ser de l'altre món. Ab els ulls cluchs y la testa alta, com aquell qu'assaboreix una visió agradosa ab el pensament... ¡ab quína delicia no tornava a contemplar els fúnebres fantasmas que li havían ballat devant del llit per entre las boyras del desvari!

...Primer veya una gran foscuria, una negror fonda, fonda, com la que deuhen veure 'ls difunts dins dels enterraments en que reposan. Però vetaquí que tot de sobte van començar a bellugarse sobre aquell món del no res unas llumenetas com espurnas qu'acabavan de fer més espessa la fosquetat. Eran uns llumets tremolosos qu'anavan y venían, pujavan y baixavan, s'amagavan y tornavan a surtir, fent sempre ballarugas devant dels ulls... "¡Calla! Això es que soch mort... --deya allavoras:-- mort y enterrat... y aquestas llumenetas deuhen ser els fochs follets que saltironan pel cementiri." Però desseguida replicava: "No, això no pot pas ser; perquè, si fos colgat al fossar, no sentiría, com ara sento, que va plovent sobre meu..." Y de que rebía la pluja no podía pas dubtarne... Una per una, haguera pogut comptar las gotas que 'm queyan demunt del cap. Mes ¿què deuría passar allavoras que 'ls llumets anavan venint, venint, com si volguessin tocarme? Tant y tant se varen atansar que vaig veure que no eran pas fochs follets. Eran gresols, els gresols que duyan a la má 'ls jayos pera venirme a assistir. De primer no vaig entendre ben bé lo que feyan forfollant pel llit y regirant el tapall; però després ja començava a capir que lo que volían era agafar entre tots dos las voras del llençol pera mudarme de seti... Lo que no arribava a endevinar era si 'm treyan d'allí pera lliurarme dels degotalls que 'm queyan a demunt, o bé... si tant mateix m'havía arribat la derrera hora y m'havían d'enterrar, y els avis ja 'm duyan cap al sot, sostingut per las puntas del suhari. Allò, sí, que may ho vaig entendre, may...

Y aixís, assegut a l'entrada de la rectoría, anava fent memoria, mossen Llátzer, de las sevas caborias de malalt, com si volgués surgir ab el pensament retalls de somni y llencas de desvari... quan, tot de sobte, va semblar que 's desvetllés de las visions de la tomba pera pensar en las cosas d'aquet món. Ab una veu entelada y tremolosa que trasparentava la debilesa de l'esperit, va cridar als jayos:

--¡Joseph, Mariagna, veníu! Dèume un xich d'ayre. Ajudèume a alçar... que surtirèm al defora... Vull veure l'esglesia, vull veure 'l jardinet...

Al sentir aquets mots, va semblar que als avis se 'ls glaçava l'ánima. El vell va mirar a la vella, com exclamant silenciosament: "¡Ja es arribat el moment que tant temíam!" Y la vella movía 'l cap, com volguent dir: "¡Ay, pobres de nosaltres! ¿Què dirá quan vegi aquella desolació?"

Y mentres, l'un a un costat y l'altra a l'altre, anavan caminant y sostenint al capellá, pensavan anguniosos. "Ara, ara... se n'adonará y fará una exclamació de pena."

Perquè no eran pas renys, lo que temían els jayos, de mossen Llátzer, sinó aquellas paraulas de dolça planyença que gastava tot sovint y qu'encara sembla que fassin més mal al cor.