Part 3
Y essent dins, ella que'n mostra son fil d'or y fou tan y tan parió del que la reyna gastava, que eixa al punt doná ordre pera que li fos pagat ab bona moneda; mes ella com se recordava del bon consell de la velleta, en cap manera lo volgué vendre y per mes que li oferiren tota mena de joyas y riquesas, no pogueren treuren res, pus no volgué donarlo com no fos per tractes de casament ó boda. Lo qual aportá gran enuig á los reys, per mes que fos dit ab tota cortesía, pus feya impossible lo haver lo fil d'or, car en manera alguna podian voler que lo seu fill prengués per esposa á una pobre y senzilla filla del poble. Mes com que lo cor sols sent y no pensa, y en cors joves sols regna l'amor, lo princep vejentne una donzella tan encisadora com discreta y gentil y recatada se'n enamorá ab tal vivesa, que per mes que feren sos pares pera deslliurarlo de son pensament y per mes que s'enujaren, en cap manera pogueren conseguirho. Qual cosa portá tants de dols al palau, que per fi la noya, vejent que'l ser ella pobre'n tenia tota la culpa, determiná descobrir com era filla del rey vehí y ne foren d'aixó tots molt joyosos, é incontinent manaren á cercar al pare d'ella, que molt havia ja plorat per sa perduda filla, y aparellaren molts jochs y festas y despres d'haberse tractat bodas, s'esposaren princesa y princep, essentne desde llavors tots molt contens y ditxosos per los anys de la sua vida.
## Los tres germans.
Una vegada eran tres germans que tots tres s'eran enamorats de una cusina seva de llunyas terras; per lo qual lo pare de la noya vejent que tots la volian, no sabent quin escullirne, los va dir que pendria per gendre á aquell que li portés una cosa la mes bonica y profitosa. Los tres germans se separaren, cadescun tirá per lo seu cantó y á la bona ventura van anarsen, lo mes gran á una ciutat en la quina's posava á veu de pública crida un canó de llarga vista, d'un preu tan gros y crescut que ningú podia comprarlo, mes ell hi arriscá tota la seva fortuna y va emportarsel. Lo germá segon feu també sa via y arribá á una ciutat en lo punt y hora en que's feya un pregó encantantne una catifa de virtut tal que ab ella un era al instant al lloch ahont volia. Los compradors eran molts, mes lo germá també va endúrsela. Y'l mes petit de tots, caminant, caminant, també arribá á una ciutat en la que venian al mes donant, una poma que olorantla tornava la salut á qui la hagués perduda. Podeu contar si n'hi havia de pujas, mes lo noy petit, coneixent lo gran valor d'ella, sobre tot per ell, á tota costa va comprarla.
Cadescú ab la seva prenda esperá á que fos finit lo temps que s'havian donat pera juntarse y una volta plegats s'ensenyaren mutuament lo que portavan, y mirant ab lo canó, van veure que la noya á qui volian estava malalta, desseguida van pujar de peus á la catifa y's van trobar á casa d'ella; li feren olorar la poma y's posá enterament bona. Llavoras entraren las barallas.
--Sino fos lo canó de llarga vista no l'hauriau vista.
--Sino fos la catifa no foram aquí.
--Sino fos la poma no hauria hagut cura.
Tots tres la volian y'l pare no sabia com ferho; per fi va dirne, si ab vostra riquesa cap de vosaltres ha pogut guanyar ma filla, que sigui de qui mostria enjiny millor, qui tiri la fletxa mes alta, aquell haurá la noya. Los germans aparellaren sas ballestas que dava goig de veure. Lo mes gran tira; la fletxa de tan alta ab prou feinas va ovirarse. Tira lo mitjá y travessa'ls nuvols. Lo petit aparella l'arch, brunzeix la fletxa y la clava, ahont? al bell mitg del sol. De llavoras ne te tacas. Tot foren victors y aplausos, y lo pare li doná la noya de lo que ne rebé tothom alegría; sino eran los germans que'ls hi recava una mica por lo molt que també la volian.
## Lo castell del sol.
Una vegada era un comte molt jugador, que en una nit se jugá bossa, hisenda, la espasa y per fi la vida, posantli per condició qui li guanyá aquesta lo anar á lo castell del Sol, qu'era com si diguessim á una mort certa y segura.
Emprengué cami lo Comte, y al esser negre nit, perdut com anava, n'ovirá un llumet, lluny, molt lluny, ahont va dirigirse, y camina que caminarás arribá á una casa, qu'era de gegants, mes ell no ho sabia. Per aixo va trucarhi y una veu de vella, desde dins li va dir.
--Qui hi ha?
--Si'm voldriau recullir per eixa nit.
--Ay! no volgau pas entrar; perque es casa de gegants y si lo meu marit arribava se'us menjaria.
Mes lo Comte estava rendit y pregá per Deu li fessen mercé d'obrirli la porta, com ho feu la vella, qui li preguntá qui era y ahont anava, á lo qual li contá lo seu cas lo Comte; y en aixó estavan, quan arribá lo gegant; y,
--Quina olor de carn cristiana que sento!
No tingué mes remey la vella que contar li com s'era esdevingut lo passarne per allí lo Comte qui anava cercant lo castell del Sol y á qui per lo seu cansament havia donat acullida.
Lo gegant tot de mal humor, digué:
--No sé pas hont es, mes que vagi al palau de la mia germana qui'n té tres fillas que corran molta terra y allí li dirán, no sens que's descuidi d'advertir que hi va de part meva, perque sino lo matarian.
Lo Comte's posá en camí y camina que camina, fins que'n troba, vora nit, un palau ahont truca.
--Qui hi ha?
So un pasatjer que vinch de part del germá vostre á que'm digau ahont es lo famós castell del Sol.
--Ay! no vulgau pas entrarne, que mas fillas son tres gegantas que se'us menjarian si'us trobavan.
Y en aixó ne vehuen arribar la germana gran y lo Comte no te temps mes que d'amagarse á dins del palau.
--Quina olor de carn cristiana que sento!
--Ma filla, es lo Comte que ve de part del germá meu, pera que li digam ahont es lo castell del Sol.
--Si es així que vingui, mes jo no li puch pas dir; ma germana la mitjana, que'n corra cada dia seixanta lleguas, vint mes que jo, potser que ho sápiga.
Y arriba la mitjana.
--Quina olor de carn cristiana que sento!
Y la mare li diu: --Es lo Comte que ve de part del meu germá pera saberne ahont es lo castell del Sol.
--Jo no ho sé pas, potser ho sápiga la mes petita que camina vint lleguas mes que jo cada dia.
Y arriba la petita, la qual, quan ne veu lo Comte, vol matarlo, sino que la mare li diu:
--Lo germá meu l'envia pera saberne ahont es lo castell del Sol.
Y diu: --Llavoras, que vingui ab mi. --Y se l'emporta vuitanta lleguas lluny, finidas las quals li ensenya un castell molt gran y hermós y li diu:
--Entra cap á dins, vesten al jardí ahont t'amagarás prop d'un estany, en lo quin ne baixará primer una noya que's banyará en ell, tu no li diguessis pas res perque sino foras perdut, quan ella ne será fora ne baixará un'altra á qui tampoch li diguis res, fins que'n baixará una tercera á la quina preguntarás per lo castell del Sol y ella t'ho dirá.
Lo Comte entra, se'n va cap al jardi y en ell, prop l'estany te veu baixar una noya hermosissima que va banyarse en ell; lo Comte n'era admirat de la seva bellesa. Per fi se'n va anar y ne baixá una altre encara mes guapa y també va banyarse en la aigua clara; per fi ne baixá la tercera qu'era una joya d'hermosura y'l Comte no sabia lo que li succehia, sobre tot quan desfentse de las suas robas va ficarse á l'aigua y mostrá tota la sua gentilesa.
Lo Comte n'era maravellat que mes no podia y li amagá la roba, així es que quan la noya volgué vestirse trobantse sense ella, mirá per tot arreu y com vejes lo Comte li digué que li tornés la roba que li havia presa.
Mes lo Comte li diu: --Vos la tornaré si'm diheu quin es lo castell del Sol que cerco.
Y la noya li diu: --Donaume tan sols un mocador y vos ho diré.
Lo Comte que li dona, ella l'agafa, l'estent damunt l'aigua y ab lo sol y la llum s'hi enmiralla lo Castell ahont estavan y la nina dins l'estany com se banyava, pus que aquell era'l castell del Sol que tan temps feya que cercava. Se'n agradá de ella per tan gentil que n'era y li demaná si li volia fer mercé del seu amor. Cosa á la qual fou ella plasenta, mes li digué que lo seu pare primer la mataria, avans que consentirhi.
--No tingau por, que'n tinch prou d'ardidesa,-- pus ell volia defensarla. Mes la noya li digué: --No es així, jo vos diré lo que teniu de ferne. Entrauvos dins lo castell, en la porta del qual, hi trobareu un lleó de guarda; no vos espantessiu pas, perque per mica que ho fessiu vos mataria, entreu dins y quan siau davant lo meu pare, demanaume per esposa vostra. Ell vos dirá que no sino feu un impossible, llavors veniu aquí, crideu Rosa florida, que aquest es lo meu nom y jo vos donaré'l medi per ferlo.
Lo Comte se'n va anar y al esser al portal qu'era molt estret, ell que't veu lo lleó que sols de mirar dava feresa y casi no s'hi gosava ficar, mes va arriscarshi y á dins troba lo pare á qui demaná per esposa á Rosa florida, quin va dirli que nó, sino li portava l'anell que feya molts anys havia perdut dins de la mar brusenta; qu'era impossible.
Tot trist lo Comte va cridar á Rosa florida y li contá la exigencia del seu pare, mes ella no s'acobardá, ans li digué:
--Be n'eixirás si fas lo que't diga. Anem á la bora de la mar y allí me trinxas be, ben trinxada, posant molt esment de que cap gota de sanch ni tros meu, ne caigui en terra, me tiras á dins de l'aigua y llavoras te vindrá molta de son, mes no t'adormisses pas, perque sino may mes podria eixirne.
Lo Comte no ho volia fer per lo molt que la estimava; á la fi tanta era la fe que hi tenia que ab llágrimas en los ulls, va trinxarla; y veus aquí que per tant esment que hi va posarne, no pogué lliurarse de que li caigués una goteta de sanch en terra.
Y quan ella fou al fons de la mar, lo Comte comensá á sentir son y mes son y la noya cridá.
--Comte.
Mes ell no's movia.
--Comte --per segona vegada. Y ell tampoch, com que la son lo vencia.
Per fi crida tercera volta --Comte --ab veu tan trista y fonda que al cor se n'entrava, y ell llavors se despertá tot espantat y diu: --Rosa florida. --Y eixa surt y duya l'anell perduda.
Quan lo pare lo veu ne rebé gran enuig, mes tingué que cumplirli la paraula y li digué que triás de sas fillas, mes com ell ho fes ab la mes petita, no li volgué dar per ser la que mes volia. De lo qual fou enujat lo Comte y demaná ajuda á cel y terra per tal fellonía, perço que quan lo pare ho sentí, va dirli que pus hi era obligat, que escullís de sas fillas, mes sense véurelas, tant sols per un dit que ensenyarian.
Y per un foradet las tres van treure lo dit petit de la ma dreta, y com en lo de Rosa florida hi mancava un bossinet per alló de la gota de sanch que quan la trinxava en terra n'hi va caure, ell que la va coneixe y la va escullir entre las altras.
Mes lo pare, home dolent, en cap manera volgué donarli, y veyent qu'ella hi venia be volia matarla, de manera que no tingueren altre remey que fugirne y agafaren un cavall molt magre de l'establa que molt corria y ne fugiren. Cosa la qual sapiguda per son pare feu desseguida perseguirlos, y n'agafa un cavall la envejosa de la germana gran y corra que mes correrás fins que casi'ls atrapava.
--¡Ay, Rosa florida, que ja'ns aconsegueixen! --No tingas por, y ella que'n llensa sa pinta y la pinta's torna un bosch tan espés y ferestech que ningú podia ficarshi.
Y la germana gran va entornarsen, y hi marxa la mitjana y corra que mes correrás fins que casi'ls assolia.
--¡Ay, Rosa florida, que'ns atrapan!
--No tinguis por, y ella que'n llensa la gorra del Comte y la gorra's torna foch que tot ho abrusava.
Y la germana tingué que entornarsen, y lo pare ple de rabia hi marxa y corra que correrás fins que prop los tenia.
--¡Ay, Rosa florida, que's lo teu pare!
Y la noya ho veu y n'hagué gran dolor com que de sos ulls ne rajavan llágrimas y las llágrimas se tornaren riu y lo pare no pogué passarlo. Y ells fugiren, fugiren fins á esser á llunyas terras, ahont s'enmaridaren y foren felissos per tots los anys de la sua vida.
## Lo camí del cel.
Un pare tenia tres fills y era tan pobre, que no sabia de que mantenirlos, així es que ab tot lo dolor de la seva ánima tingué que dirlshi que anesin per lo mon á guanyarse la vida; á qual fí'ls prometé que á n'aquell que l'endemá al matí's llevés primer, li donaria la coca mes grossa de las tres que havia fetas, que á n'el que's llevés segon, la mitjana, y á n'al derrer la mes petita de totas.
Los noys se'n anaren á dormir, y á l'endemá lo mes gran se llevá primer y hagué la coca mes grossa; després se llevá lo segon y li fou donada la mitjana y'l mes petit de tots, pobrissó, fou l'últim en aixecarse del llit y li tocá la coca mes petita; reberen la benedicció del pare, que'ls encomaná sobre tot que fossin bons minyons y seguissin lo camí dret que'ls conduiria á la porta del cel, y cadescú ab la seva coca aná eixint de casa seva.
Lo mes gran, camina que caminarás, se esdevingué lo trobarne per lo camí á una dona pobre, que duya un noyet en los seus brassos y la quina quan lo tingué prop va dirli:
--Noy, noyet, voldrias donarme un bossí de coca per aquest noy que plora?
Y ell que li respon:
--Primer lo donaria á un gos, que no pas á vos.
Y se'n va anar. Y quan fou un xiquet lluny, ell que pensa, potser aquesta dona't diria quin es lo camí del cel, y tornant enderrera li fa dita pregunta.
A lo qual ne respongué la dona:
--Ves caminant, caminant y quan siguis un xich enllá, trobarás tres camins, un á la dreta, un al mitg y un altre á l'esquerra, no escullissis pas lo primer, ni tampoch lo segon, sino l'últim, al cap de vall del quin hi trobarás una porta vermella que't conduirá allí hont te pertoca.
Y'l segon aná seguint també son camí y quant fou un xiquet lluny trobá una dona ab un noyet als brassos, quina li diu:
--Noy, noyet, voldrias darme un xich de coca per aquest meu fill que plora?
Y ell que li respon:
--Ja 'us ne donaria, mes lo camí que tinch de fer es tan llarch, que ab prou feinas ne tindré prou pera mí.
Y se'n va anar; mes així que la hagué deixada, ell que pensa, potser aquesta dona sabria dirte ahont es lo camí del cel y va tornar enrrera á preguntarli.
--Ves caminant, caminant y quan siguis al cap d'allá trobarás tres camins, un á la dreta, un altre al mitg y un altre á l'esquerra, no seguissis pas lo primer, ni tampoch lo últim, sino'l segon, al cap de vall del qual trobarás una porta groga que't durá allí ahont te pertoca.
Y'l mes petit de tots també per son camí va trobarne la dona ab un noyet als brassos, quina va dirli:
--Noy, lo bon noy, podrías donar un bossi de coca á n'aquest meu fill que plora?
Y'l noy digué:
--No, un xiquet, la bona dona, no, sino tota ella'us la donaré.
Y la dona li feu un pató y una abrassada y com ell li preguntés si voldria dirli quin era lo camí del cel, li va tornar resposta dihent:
--Ves caminant, caminant y quan siguis al cap de tot, trobarás tres camins, un á la dreta, un altre al mitg y un altre á l'esquerra, no seguissis pas aquest ni tampoch lo segon, sino lo de la dreta y al cap de vall ne trobarás lo que desitjas.
Y los noys anaren caminant, caminant y'l mes gran de tots quant va esser al punt, va veure los tres camins y recordantsen del consell de la dona, va seguir lo de la esquerra y trucá á la porta vermella y tot desseguida va obrirse eixa ab gran estrepit y n'eixiren rojas flamas y molts de dimonis, quins se l'endugueren cap á l'infern, qu'era allí ahont li pertocava.
Y'l mitjá va arribarhi despres y seguí lo camí del mitg y trucá á la porta groga com li havia dit la dona y vá sentir un gran fret, y's trobá á dins del purgatori.
Y quan hi arrivá lo petit, ell que se'n vá cap á lo camí de la dreta y trucá á la porta blanca y tant bon punt hi hagué trucat quan se sentiren hermosas veus d'angels que cantavan, y tot aparegué esplendent de llums y ple de rosas, y entre mitg d'ellas la dona y'l noyet, que no eran altres que la Verge María y lo bon Jesús que'l reberen en sos brassos y li feren tota mena de festas: y ell estava tot content, com qu'era en lo cel y havia guanyada la gloria eterna.
Y així cadescú trobá son mereixement ó pena, segons lo modo com portat s'havia.
En altres versions los noys, al eixir de casa seva segueixen, be que separats, tots lo mateix camí y troban á la dona ab lo noyet als brassos que'ls hi fa demanda de un bossinet de coca y que atenent á sas respostas, los diu que vagin seguint y que al cap de vall trobarán tres portas, una de vermella, una altre de groga y la derrera blanca y'ls fa trucar á cada un á n'aquella que li pertoca.
## Los tres cabells del dimoni.
Un rey de llunyas terras, un dia que passejava ab lo seu ministre ne trobá una gitana d'eixas que diuhen la bonaventura y volentse divertir una estona, la feu compareixe y maná que la digués á lo seu ministre; la gitana li prengué la ma dreta, la va examinar per tots indrets y seguint las ratllas mes marcadas, tot d'un plegat digué:
--Felis tu, oh ministre, que tindrás un fill que será rey d'aqueixas terras.
Lo rey ne fou tot sorprés, pagá á la gitana, y se'n aná tot capficat y trist, tant que son ministre ho conegué y agafant temor deslliberá que si may algun fill tenia, no'l deixaria veure á lo seu monarca.
Y veus aquí, que al cap d'algun temps s'esdevingué al ministre lo tenirne un fill, lo que feu amagar tot desseguida, mes no tant que no arribés á coneixensa del rey, lo qui lo maná agafar d'amagat del seu pare, ficar dins d'una caixeta ben tancada y tirarlo á un riu que per allí pasava, pera que se la endugués l'aigua.
Y la caixeta aná riu avall, riu avall fins á topar en la bassa d'un molí en la qual rentava roba la molinera, que així que vejé la caixa tota bonica, pensant que potser hi podria haver alguna riquesa amagada, va cridar á lo seu marit y tots junts la varen treure. No's pot imaginar la sorpresa que tingueren al veure un noy tan guapo y hermós á dins d'ella, y com no tenian successió resolgueren afillarsel, li cercaren dida y li posaren nom de Moysés per la semblansa que ab est tenia lo modo de trobarlo.
Lo noy aná creixent en bondat y hermosura y era molt estimat de tothom tant que sos adoptius pares no gosavan dir á ningú lo modo com lo tenian. Fins que un dia anant de cassa lo rey, passá per allí y agradat del noy, mogut de la curiositat de sa desconeguda historia, feu que'ls moliners li contessin. Tan bon punt va saberla que fou pres de gros enuig; mes no va dir res sino que cridant á la molinera li esplicá com s'havia agradat molt del seu noy y que si li volia donar ell lo faria rich per tota la seva vida. La molinera no hi volia consentir per lo molt que se'l estimava, mes com era'l rey y li oferia tan bona ventura tingué á la fí de ferho y va donarli.
Y quan lo noy fou á lo palau, lo rey li digué com era qui havia de robarli la corona y que per aixó havia fet matarlo, mes que haventse salvat, ell li perdonava la vida si anava á l'infern y li duya tres cabells del dimoni. Cosa la qual estremordí al noy que no sabia que dirse, mes com lo rey lo volia fer perdre, l'amenassá de mort si inmediatament no ho feya y ell tingué que obehirlo y emprengué camí cap al infern que no savia per hont anava.
Y camina que caminarás, arribá á una casa en la qual l'amo li digué que no'l deixaria passar endavant sino li deya com es que avans una perera que tenia llevava peras d'or y ara no'n feya de cap mena. Lo noy digué que allavoras no li podia dir, mes que ho faria al tornar del infern, ahont anava; que aixís que'l deixessin passar, y los de la casa ho feren.
Y camina que caminarás, arriba á un altra casa en la quina li digueren que no passaria mes endavant sino'ls hi deya com es que un pou que avans tenia vi, á las horas ni sisquera aigua tenia. Y'l noy'ls hi demaná també que'l deixessin passar, que ja'ls ho diria al tornar del infern, ahont anava.
Y camina que caminarás, arriba á un riu molt caudalós y fondo de grossas y negras onadas que feyan feresa, y en ell hi havia un barqué que passava á la gent d'un mon á l'altre, lo quin li digué que no'l volia passar de cap manera si no li deya com ho podia fer per deixar la barca y viure entre'ls demés homes. Y'l noy li va fer de resposta que quan tornés del infern ahont anava ja li diria.