Part 4
Y quan fou á l'altre banda de riu, arribá á la porta del infern, en la quina trucá é isqué á obrirlo l'avia del dimoni, la qual com lo vejés tan hermós y jove ne tingué llástima y li digué que s'entornés, pus seria perdut si'l seu net lo veya. Mes lo noy li esplicá la sua historia y la vella se'n condolgué tant que prenentlo de grat li digué que no s'espantés y qu'ella li donaria los tres cabells del dimoni que cercava, pera lo qual dihent, "tórnat formiga" se torná lo noy formiga y se'l ficá l'avia en una de las arrugas de las suas fandillas. Llavoras cridá á Llucifer y li digué si tenia son que li cantaria una de las cansons tan bonicas y Llucifer posá lo cap á la falda de la avia y s'adormí.
Y tant tost ho fou, quan l'avia li arrancá un cabell ab lo qual se despertá lo dimoni cridant com es que li arrancavan los cabells, mes l'avia li digué que devia esser que somiava que en una casa tenian una perera que avans feya peras d'or y ara no las feya de cap mena.
--Que tontos son! digué'l dimoni, es que á la soca hi ha un dragó que se las menja totas; que'l mátin y tornará á haverhi fruita.
Y l'avia torná á cantar cansons y'l dimoni á adormirse ab lo só d'ellas.
Y quan ho fou, ella que li arrenca un altre cabell que feu deixondir altre volta á lo dimoni, qui va dirli: --Ay avia, com es que me n'haveu arrencat un cabell? Mes l'avia li va dir que era que somiava que un pou que avans donava vi, ara ni tan sols donava aigua.
--Perqué son tan tontos, digué lo dimoni, que mátin la serp que se'l beu y tornará á donarne.
Y l'avia torná á cantar cansons cada volta mes bellas y torná á adormirse lo dimoni.
Y aixís que ho fou, ella que li arrenca un altre cabell y'l dimoni's desperta y diu:
--Ay, avia! ara si que m'haveu arrencat un cabell.
--No ho creguis pas, li digué l'avia, es que somiavas que'l barquer que passa de l'un mon al altre, voldria deixar son ofici y no sap com ferho.
--Ay que's tonto! quan hi vaji algú, que procuri que's fiqui á la barca y quan lo tingui á dins que fugi y s'hi quedará l'altre per tota la vida. Y dit aixó se'n aná per allí lo dimoni y la vella que se'n torná á la porta y quan hi fou --"Sigas home", digué, y lo noy torná á esser home, y li doná los tres cabells del dimoni recordantli las tres respostas.
Y se'n aná lo noy y quan fou á lo riu lo barquer no'l volia passar si no li tornava la resposta que li havia promesa, á lo qual ell li va dir que tan bon punt l'hagués passat á l'altre banda li diria. Lo barquer se posá á remar y rema que remarás fins que fou á l'altre bora y allí ajudá á eixir á Moysés. Quin li digué que pera eixirse del seu quefer, no tenia mes que á la primera persona que arribés á la barca, una volta fos dins d'ella, ne saltés ell en terra y lo deixés en lo seu puesto, per ahont vindria á esser altre volta persona humana.
Lo barquer de agrahit li doná dos sachs d'or y ell camina que caminarás arribá á la casa del pou, ahont l'amo així que'l vejé, va dirli que en cap manera'l deixaria passar aquella volta sino li cumplia sa promesa de dirli com era que avans lo seu pou donava vi y ara ni tan sisquera aigua donava.
Y diu lo noy: --Es que en lo seu fons hi ha una serpent que se'l beu tot y fins que l'hajeu morta, no tornará á donarne. Y l'amo que hi baixá, matá la serpent y tot desseguida torná lo pou á menarne vi com avans feya, de lo qual ne fou tan content l'amo que li doná dos burros carregats d'or y plata.
Y empren camí lo noy, y camina que caminarás fins á esser á l'altre casa que tampoch lo volian deixar passar si no'ls deya com era que avans la seva perera donava peras y ara no llevava fruita alguna, y diu:
--Mateu lo dragó que hi ha á la soca y tornará á ferne.
Y mataren lo dragó y'n foren tant contents que li donaren dos matxos tots carregats d'or y pedras preciosas. Y ab los seus tresors se'n aná vers á lo palau del rey, lo quin veyentlo tornar ab tantas riquesas, ne fou maravellat que mes no podia, y com l'ambició sempre mata y las riquesas tentan, ell que'l rebé ab totas festas y li digué li contás com era que las havia adquiridas. Cosa á la qual no's feu pregar gens Moysés, ans al contrari li contá tot desseguida. Y'l rey pensantse encara ferse mes rich del que ho era, se'n volgué tambe anar á cercarne los tres cabells del dimoni y dirigintse envers lo mateix camí que Moysés, no trobá res, fins á esser al pas de la llacuna, en lo qual hi havia'l barquer que aixís que'l tingué á dins de la barca, seguint lo consell del noy, se'n sortí d'ella, y'l deixá rema que remarás que may mes s'es lliurat de la tal feyna.
Mentres tant, tothom trobava á faltar lo rey, fins que sapigueren que també era anat á cercar los tres cabells del dimoni y com vejeren que may mes tornava, fou pres acort per tots los sabis y prohoms del regne, per la sabiduría y prudencia que en Moysés era, de proclamarlo rey á n'ell, com aixis ho feren ab gran alegria y joya de tots sos subdits, que celebraren tota mena de festas.
## La fustots.
Hi havia un pare que tenia tres fillas, totas tres guapas y hermosas y per ell molt estimadas, tant que volent saber si dignament á lo seu amor corresponian, un dia las hi va preguntar com cadescuna d'ellas lo estimava y la mes gran li va dir que lo estimava com lo pa, la mitjana com lo vi y la mes petita va dirli que lo estimava com la sal. De qual resposta ne fou molt enujat lo pare per tenir á la sal com á poca cosa y maná á los seus criats que inmediatament la agafessin y la duguessin á matarla, mostrantli despres com á cumpliment de sas ordres, una ampolleta de sanch y'l dit mes gros del peu.
Mes los criats ne tingueren molta de llástima, agafaren una gallina que al esser al mitj del bosch mataren, ompliren de sa sanch l'ampolleta, llevaren lo dit á la noya y la deyxaren tota sola. Llavoras ella se'n va anar y tot caminant arrivá á una pagesía en la quina la prengueren pera guardar las ocas, y li'n feren uns sochs y vestit de trossets de fusta que per aixó l'anomenavan la Fustots. Mes ella'n tenia d'amagat un tot d'or y plomas de canari y cada vegada que anava á guardar las ocas se'l posava y las ocas la descovrian tot arreu, posantse á cantar desseguida
Oc, oc, oc, la Fustots dú vestit d'or.
Fins al davant de los seus amos ho cantavan, los quins ni sisquera'n feyan gens de cas, ans al contrari la tenian molt aburrida com que sempre se'n burlavan, y cada vegada que espetarrallava la llenya, deyan que era un poll de la Fustots, que al foch queya.
Y veus aquí que un dia mentres estava guardant las ocas s'ensopegá á passar lo fill del rey, lo qui com la vejés tan ben vestida tota d'or y plomas y tan hermosa, s'hi acostá per estranyesa que del cas tenia y preguntali com era allí ab aquellas vestiduras y fent feyna tan baixa essentne tan gentil y bella. Y la noya li contá com la havian treta de casa seva per la resposta que havia dada, y ho feu ab tanta dolor y senzillesa que'l príncep se'n agradá y se l'endugué á lo palau dels seus pares. Y com de tractes n'ixen bodas ben prompte la prengué per esposa y'l dia en que foren celebradas convingueren en convidarhi al pare y á las germanas de la noya, arreglantne lo dinar sense gens ni mica de sal en la vianda.
Veus aquí que'ls pares hi anaren ab molta estranyesa de part seva de veures convidats, pus que res ne sabian, y quan foren á la hora del dinar fou servit á la taula un plat de que ningú'n pogué menjarne per fat que'n era; al esser al segon plat tampoch ningú va menjarne, vist lo qual lo príncep preguntá al pare de la noya que li semblava de la vianda y si no tenia gana que la deixés tota. Y encara que lo pare no gosava dirho per respecte que tenia, á la fi esplicá que era perque trobava la vianda tan dolsa que semblava que no haguessin tirat gens de sal á l'olla. A lo qual va respondre lo príncep que be podia esser, mes que com á la sua esposa la havian treta una vegada de casa seva y fins manat matarla perque havia dit que com la sal estimava á lo seu pare, ell havia cregut que no devia posarne á la vianda, pus que segons parer de lo dit pare no era cosa gens necessaria.
Lo pare y las germanas eran mes aturdits que no sabian tornar resposta y maravellats de veure á la sua filla y germana per sols sos merits posada en tan alt puesto. Reconegueren la sua culpa y abrassaren á la princesa, diguentli que be coneixian ara lo molt que estimava al pare y que'ls concedís perdó de la seva malifeta. Y la noya ab llágrimas als ulls los hi mostrá quant era'l seu amor y foren tots molt contents y felissos, que tothom ne rebé alegria.
Altres, fan eixir á la noya de casa seva y guardar porchs fins que un dia veyent una gran festa en una casa per hont passava hi va ficarshi per veure si la necessitavan per alguna cosa y la van encarregar de la cuina. Y era que's casava la seva germana gran, y la noya ben prompte la conegué aixis com á son pare que anava per tot arreu pera que tot estés á lo seu punt y hora, y va arreglar lo dinar sense gota de sal; de modo que quan foren á taula ningú pogué menjar res de fat qu'era y lo pare tot enfadat cridá qui era que havia cuinat alló y comparegué la noya y va dir que com un dia hagués respost á lo seu pare que l'estimava com la sal, est tenint á n'aquesta per poca cosa, se'n enujá tan d'ella que la tragué de casa, rahó per la qual desde llavoras may mes ne posá sal á la vianda. Y lo pare coneixent la sua falta y la rahó que tenia sa filla corregué á ella, l'abrassá y li demaná perdó de la sua culpa.
## La rateta.
N'era una vegada una rateta molt bonica que se'n estava en sa finestreta plena de floretas, mirant los qui passavan pe'l carré, y per semblarne mes bonica s'havia lligat una cinteta blava á la seva qua.
Y veus aquí que'n passá un gall y la vejé tan bonica que s'enamorá d'ella y li digué:
--Rateta, rateta, tu que n'ets tan boniqueta, ab un tan bonich llasset á la qüeta, te voldrias casá ab mí?
Y diu la rateta.
--Veyam com cantau?
Y canta'l gall y fa --Kikirikich, kikirikich.
--Ay, anau, anau, que massa m' espantau. Y veus aquí que passa una gallina y la veu tan bonica y li diu:
--Rateta, rateta, tu que n'ets tan boniqueta, te voldrias casá ab mí?
--Veyam com cantau?
Y la gallina canta --Catoch, catoch, catoscas.
--Ay, anau, anau, que massa m' espantau.
Y passa un gos y veyent una rata tan boniqueta, ell que se'n enamora y li diu: --Rateta, rateta, tu que n'ets tan boniqueta, te voldrias casá ab mi?
--Veyam com cantau?
Y fa'l gos --Bub, bub, bub.
Y tota espantada la rateta li respon:
--Ay, anau, anau, que massa m' espantau.
Y aixis anaren passant totas las bestias per davant de sa finestreta y enamoradas totas la demanaren per esposa, mes totas l'espantavan.
Fins que ne passá un gatet molt bufó y mono, que vejentla á la finestra, se'n agradá d'ella y li digué:
--Rateta, rateta, tu que n'ets tan boniqueta, ab un llasset tan bonich á la qüeta, te voldrias casá ab mí?
--Veyam com cantau?
--Miau, miau.
--Ay, pujau, pujau, que molt me'n agradau. Y pujá lo gatet y al véurela tan grasseta y bonica, ell que pensa, com t'agradaria; y de cop se la menja.
## Lo castell de irás y no hi veurás.
Una vegada era un home tan pobre que no tenint res pera menjar ni donarne á sas tres fillas, va cridarne á n'el diable y s'hi va vendre.
Y li diu lo dimoni: --Jo't donare riquesas y fortuna, mes en cambi tens que donarme una de tas fillas, que dintre mitg any vindré á cercarne.
L'home signá lo pacte y desde aquell dia aná enriquint, enriquint que tothom se'n admirava, mes al mateix temps se posava tan trist, que la filla gran no pogué menos de notarho y de preguntarli com es que ho estava.
--No t'ho vull pas dir perque tota t'entristirias.
--No, pare, digueumho que no me posaré trista.
Y diu lo pare: --Quan jo era molt pobre me vaig vendre al diable per preu de una de mas fillas, aixis es que tinch de donarli á una de vosaltres.
Y diu la noya: --Ay, pare, no hi vull pas anar.
L'home cada dia era mes rich mes també mes trist, tant que la mitjana ho conegué y va preguntarli la causa.
--Ay, noya, no ho vullas pas saber, que tota t'entristirias.
--No, pare, digueumho, que no m' entristiré mica.
Y diu lo pare: --Quan jo era pobre vaig demanar riquesas al diable, que me las va donar en cambi d'una de mas fillas que vindrá á cercarne.
--Ay, pare, no vull pas anarhi.
Y la fortuna del home era cada dia mes grossa, que admirava, mes la tristor també l'anava aclaparant que era estranyesa.
La filla mes petita va atansarshi: --Pare, perqué n'estau tan trist?
--No ho vullas pas saberho, filla, que també tu t'entristirias.
--Digaumho, pare, que jo vos consolaré en la pena.
Y diu l'home: --Quan jo era pobre vaig prometre una filla al diable si'm donava bens y fortuna, y es arribat lo dia que va assenyalarne per venirla á cercar.
Y diu la noya: --Pare, ja hi aniré jo.
Y en sent á mitja nit, baixa la noya la escala, mes avans d'obrir la porta, fa la senyal de la creu, y al obrirla no veu ningú al defora.
L'endemá al matí aparesqué lo diable al home y li digué:
--Talla la ma dreta á ta filla, que ab ella m' ha fet la senyal de la creu y no he pogut endúrmela.
L'home ho feu, mes á la nit següent al punt de las dotze horas, baixa la noya l'escala, fa la senyal de la creu ab la ma esquerra y obra la porta, mes no veu ningú al defora.
--Talla la ma esquerra á ta filla, que ab ella m' ha fet la senyal de la creu y tampoch so poguda endúrmela.
L'home ho feu, mes á la nit següent la noya avans d'obrir la porta fa lo senyal de la creu ab lo cap y no troba ningú al defora.
--Talla lo cap á ta filla, que ab ell m' ha fet la senyal de la creu y no so poguda endúrmela.
Mes la noya no ho volgué y va anarsen de casa. Camina que caminarás va arribarne á una gruta ahont va recullirse y com era esmoyonada pensá com ho faria per mantenirse, mes veus aquí que passaren los gossos del rey, qui anava de cassa, y veyentla tan hermosa li portaren lo pa, que van donarlshi. L'endemá també van portarli y aixis cada dia que no li faltava res, mes los gossos s'anaren amagrint que el rey no pogué menos de estranyarho; per aixó va manar que'ls donguessen un pa ben gros á cada un d'ells, que no se'l poguessen endur tan corrents com feyan cada dia, y ell mateix en persona volgué seguirlos.
Veus aquí que quan vejé que's ficavan en una gruta y á dins d'ella á una noya tan hermosa, y la pobreta ab las mans llevadas, n'hagué grossa llástima y va endúrsela en lo seu palau, en lo quin, per la sua discresió y recato se feu tan ben voler la noya que lo príncep se n'agradá d'ella y va enmaridarshi.
Mes succehi que vingué una guerra y'l princep ja rey tingué que anarhi. Y quan hi fou, n'infantá la reyna un bell noy y una noya é incontinent feu dur al rey la nova per un dels seus patjes, á qui encomaná que no s'adormís pas per lo camí, pus sino lo diable li cambiaria lo paper que duya la nova.
Lo patje se'n aná y quan fou en un pont, ell que va adormirse; lo diable desseguida posa en lo paper, que la reyna havia parit un gos y una gossa, y despertantse lo patje va y entrega lo paper al rey.
--Gos ó no gos, gossa ó no gossa, digas á la reyna, que los crie bè.
Lo patje torná á marxar, mes quan es al pont s'adorm altre vegada y'l diable li posa; que tirin noy y noya al molí.
Quan los del palau reberen la tal ordre tots se'n estranyaren, mes cumpliren y ficantne noy y noya cadescun dins un bagulet los tiraren dins la bassa del molí. Mes quan arribá'l rey y sabé la nova cregué que havia estada la reyna y la maná emparedar viva al peu de la escala, sino un foradet que hi va deixar per ahont entrarli la vianda.
Mentres tant lo moliné s'havia trobat que l'aigua se li aturava á las molas, mirá á la bassa y com ne vejés dos bagulets tan bonichs, va obrirlos y ab tota sorpresa vejé lo noy y la noya, que vá criarsels com á fills propis. Fins que un dia renyint tots dos ab lo fill del moliné est va dirlos que no eran germans seus y noy y noya volgueren anar á corre mon per veure si trovarian als seus pares.
Aixís caminant trobaren un capellá que va demanarlos ahont anavan, y com ells li espliquessin, los hi va dir que si volian quedarse ab ell, á la sua mort los deixaria sa fortuna, á lo qual ells hi vingueren be per tal qui'ls ho deya era un home de ciencia y ells eran massa petits per peregrinarne.
Al cap d'un quan temps morí lo capellá y veyentlos las donas del poble tan richs y guapos comensaren d'haverne enveja y duas d'ellas, n'anaren á trobar á una vella qu'era bruixota la quina'ls prometé que si li donavan cent lliuras los faria perdre.
Veus aquí que la vella se n'hi va y'ls diu: --Noys, noyets, quina casa y jardinet tan bonichs com teniu! no mes'us hi manca d'una cosa y es un arbre que tinga fullas de tots colors.
Y dihuen los noys: --Y ahont lo trobariam?
--Anant al castell de irás y no hi veurás.
Lo noy pren son farsellet y se'n va á cercarlo; camina que caminarás, troba un palau, d'ahont n'eixia lo sabi Salomó que n'era cego, lo qui sentí las petjadas del noy y va cridarlo.
--Ahont vas noy per eixas terras?
--Al castell de irás y no hi veurás, á cercar un arbre que te fullas de tots colors.
--Qui es que en ton poble't vol tan de be? Ves ab molt cuidado perque sino't perdrias: veurás en lo castell molts d'arbres tots bonichs y de tots colors, no'ls toquessis pas, perque sino no'n eixirias mes, agafa una fulla solsament de un arbre molt sech y lleig que hi ha y empórtatela, plántala en lo teu hort y tindrás lo que desitjas.
En sent á mitja nit lo noy arriba al castell, ne veu baixar lo pont, s'hi fica y encara que tot eran arbres bonichs y hermosos, ne cullí una fulla d'un de molt sech y lleig y apretá á fugirne.
--Ira de neu la vella, que'l noy ha tornat y no l'heu fet perdre.
--Calleune, calleune donas, que si de la una n'ha eixit no ho contará duas vegadas.
Li donaren cent lliuras més.
--Noyets molt estimats, quina casa mes bonica teniu! no mes hi trobo á faltar una cosa.
--Y quina es?
--Un estany d'aigua de tots colors.
--Y ahont lo trobariam?
--Al castell de irás y no hi veurás.
Y lo noy emprengué altre volta lo camí. Y camina que caminarás fins que troba lo castell de lo sabi Salomó.
Y est li diu: --Ahont vas noy altra vegada?
Y diu lo noy: --Al castell de irás y no hi veurás á buscar aigua de tots colors.
Y diu lo sabi Salomó: --Ves y en sent á mitja nit baixará lo pont del castell, hi entrarás y á dins lo jardí veurás en lo estany aigua de tots colors; no la toquessis pas, omplan un gotet d'una de molt roja y bruta que hi veurás al bell costat y tórnaten que tindrás lo que desitjas.
Lo noy se'n aná, va esperar la mitja nit y quan vejé aigua tan clara y bonica á dins de l'estany quasi fou tentat de endursen d'ella, mes recordantse del consell del sabi Salomó n'omplí un got de la tant bruta y la portá á sa casa.
--Ira de neu la vella que'l noy ha tornat.
--Calleune, calleune, donas, que si n'ha tornat duas no'n tornará tres vegadas. Y li donaren cent lliuras mes.
--Ay noyets, los tant hermosos, quina casa mes bonica! no'us hi falta mes que una cosa y es un aucell que refila de tots los cants y te las plomas de tots colors.
--Y ahont lo trobariam?
--Al castell de irás y no hi veurás.
Lo noy empren camí y troba á lo sabi Salomó que li diu:
--Ahont vas noy?
Y diu lo noy: --Al castell de irás y no hi veurás á cercar un aucell que refili de tots los cants y tingui plomas de tots colors.
--Ves á lo castell ahont veurás aucells de tots colors y que cantan tota lley de cants; no n'agafis pas cap d'aquestos, sino un de molt lleig y arrupit que te las alas caigudas y aquell es lo que buscas.
En sent á mitja nit baixa lo pont del castell, lo noy entra á dins y veu uns aucells tan bonichs y de uns cants tan hermosos, que no s'recordá del consell del sabi Salomó y ne agafá un. De seguida tot lo castell va ressonarne y quan fou á la porta del castell quedá encantat.
Veus aquí que passan dias y'l noy no venia; sa germana n'era tota plena d'ansia y per fí deslliberá d'anar á cercarlo. Y camina que caminarás troba lo sabi Salomó que era cego, mes que ab las petjadas conegué qui venia.
--Ahont vas, noya? que no tens por de perdret?
Y diu la noya: --No'n tinch gota, perque cerco á lo meu germá.