Part 5

Y diu lo sabi Salomó: --Ton germá no'm volgué creure y es encantat al castell de irás y no hi veurás; pera desencantarlo, veshi, espera la mitja nit que se t'obri la porta, entra á dins y ompla un got d'aigua de un sot que hi ha vora de aquella, molt térbola y bruta, frega los polsos á lo teu germá y lo veurás altra volta ab vida; llavoras agafeu l'aucell qu'ell cercava, qu'es lo mes arrupit y lleig y fugiune; per lo camí trobareu lo rey y encara que'us convidi no li prengueu res que lo aucell no'us ho diguia.

Del dit al fet; la noya fregá los polsos del seu germá, quin va desencantarse, agafaren l'aucell y tots dos fugiren, quan per lo camí van trobarne al rey que fou agradat de sa gentilesa y sels endugué al palau. Allí los feu assentar á la taula, mes del primer plat que portaren ni noy ni noya'n volgueren tocar gens pus que l'aucell no'ls deya res; portaren lo segon y l'aucell saltá á terra, doná tres picadas y se posá á refilar, per lo qual los noys comensaren á menjarne.

Lo rey ne fou tot maravellat, aixi es que no pogué menos de dirloshi: --Quin aucell mes ben educat que portau!

Y diuhen los noys: --Mes ho diriau si'l deixesseu parlar.

--Pus que parlia.

LLavoras contá l'aucell, primerament tota la feta de la muller del rey, y las desgracias que per son amor filial li eran esdevingudas; y despres com aquells que tenia al davant eran los seus fills propis que va perdre quan era á la guerra y varen esser recullits per un moliné; que sa muller no n'havia d'alló cap culpa, com que moltas llágrimas ne duya ploradas, y aixis li aná esplicant la vida dels noys y com duas donas del poble los volian fer perdre per medi de una vella.

Lo rey podeu contá quina alegria, abrassá á los seus fills ab llágrimas á los ulls, maná traure en seguida á la reyna del peu de la escala ahont la tenia emparedada, si no es un foradet per entrarhi la vianda, y á la qual havian tornadas las mans que li foren llevadas, maná penjar á las duas donas y á la vella que be s'ho mereixian y fou felis per sempre mes ab la companyia de sos fills y esposa. Foren tramesos missatjers al pare de la reyna, qui tornava á esser molt pobre, y lo qui en companyia de las altras duas fillas aná á viure á la cort de son gendre, sa vellesa passant aixis tranquila y sossegada.

## Lo traginer.

Una vegada eran dos traginers de los quals un anava á missa los diumenges y festas de guardar, mentres que l'altre may hi anava, de lo que'n pervenia que aquest arribés sempre al punt mes aviat que no pas l'altre y que se n'hi mofés á totas horas de la seva devoció y catxassa. Tan y tan ho feu que'l que complia ab los manaments de la Iglesia confiat en la ajuda de Deu, li va fer una aposta de que per mes qu'oís missa arribaria primer qu'ell á la posada, baix pena de entregarli, si perdés, matxos y carga. La aposta fou aceptada y veus aqui que la missa fou de prou estona pera que, qui la oia arribés mitja hora mes tart al punt que l'altre. Aixís es, que esclau de la paraula, no tingué mes remey que donarli tot lo seu cabal y propi.

Sens una malla á la butxaca ni saber de que viure n'emprengué lo traginer camí, y camina que caminarás n'arribá á un bosch quan negre nit se feya, tan ferestech é isart, que n'hi esdevingué por y s'enfilá á dalt d'un arbre. Cabalment era la nit del dissapte y encara no foren las dotze horas quan de tots punts n'isqueren bruixots y bruixas, y agafant branquillots y llenya seca ne feren una gran foguerada, al voltant de la quina hi ballaren sardanas ab estranys crits y cantadas, fins qu'un d'ells posat al mitg de las cendras aná preguntant á tots quinas eran las malas obras que durant la semmana havian fetas.

Un deya que havia rovellat tots los blats d'una masía; altre que havia foradat la taulada damunt lo llit d'una partera, quan plovia; una bruixa, que havia esguerrat tota una llocada; altre que havia fet que'l llevat se tornés agre y tots los presents digueren de las sevas, fins que al ultim la mes velleta de totas las bruixas digué com ella havia fet la mes dolenta obra, qual era que havia ficat tres serpents á dins lo cos de la filla de la reyna que no la deixavan viure. Totas las demes bruixas s'hi atansaren pera saber com ho havia fet y quin remey la curaria, y ella'ls digué que era precis pera guarirla recullir la espuma de set caballs y donarli á beure.

Lo traginer s'ho escoltava tot arrupit á dalt del arbre, y quan bruixots y bruixas foren fora, se'n aná en vers lo palau del rey, que n'era molt lluny; en lo quin estavan atrafegats los metjes pera trobar remey per la princesa, mes cap sabia quin darli, pus no entenian la malaltia. Lo traginer aixi ho va compendre per las conversas del poble y encara que mal vestits s'n aná al palau á dir com ell portava lo remey, mes lo tingueren per alocat y lo feren tornar enrera. Per fi tant va perfidiejarne que'l deixaren entrar y demaná fessen corre set caballs tan com poguessen fins á desbocarlos, arreplegá quan ho foren tota la bromera que llensavan y la portá á la filla de la reyna. Esta en cap manera volia beure la dita escuma d'asco que li feya, mes com de posarsen una mica á la boca, de tan que n'era pregada, vejes que li resurtis be, pus per sa boca n'eixí una serp molt grossa, se la begué tota y n'escupí las serps que en son cos tenia.

Y veus aquí que una volta guarida del seu mal, lo traginer volgué li complissen la promesa que li havian feta de donarli per esposa á la filla de la reyna com així ho havian promés á qualsevulla que curás á eixa de sa malaltía, mes los pares en cap manera volgueren complirho y per tréuresel del davant li digueren que anés á cercar la seva parentela, que volian coneixela.

Lo traginer se'n aná y tot caminant, caminant, quan fou lluny ne vejé un home que posat á terra semblava com si escoltés alguna cosa. Ell que li preguntá que feya y'l qu'escoltava li digué com desde allí sentia que en lo palau del rey deyan com lo havian enganyat fentlo anar á cercar la seva parentela y qu'era precís matarlo.

Lo traginer li digué si volia ser parent seu y convinguts sen anaren junts y ne trobaren un home que tapantse un forat de nas, ab l'altre, respiranthi, feya volar tot lo qu'era á duas lleguas. Lo traginer li pregá si volia esser parent seu y com hi vingués be, ne foren ja tres companys que tot caminant, caminant, ne trobaren un home que n'estava cohuent ab un ast tot un bou. Tots tres se n'hi rigueren y li preguntaren per qui era tanta vianda, á lo qual ne feu aquell de resposta qu'era tota per ell y encara n'hi havia poca, y en aixó comensá de menjar qu'en pochs moments no'n deixá gens ni mica. Lo traginer ne fou agradat y li digué com ne anava per ordre del rey á cercar la seva parentela y que si ell ne volia esser li agrahiría. Y ne foren ja prou y se'n anaren en vers lo palau del rey.

Mes en aixó lo que tot ho sentia va aturarse y al cap d'una mica digué com en lo palau, sabent la tornada del traginer deslliberavan de ferlo perdre, á qual fi feyan aparellar un regiment de caballería pera que no's pogués escapar en cap manera. Com d'efecte, á la poca estona vejeren una grossa polsaguera y despres gran munió de caballería qu'anava cap á ells. Llavoras l'altre company se tapá un forat de nas y comensá á bufar y tota la caballeria á volar per l'ayre que donava llástima; los uns queyan per dalt de las montanyas, los altres en los rius y tots d'así d'enllá, sols un ne deixaren quiet, pera que anés á dir al rey com á n'ells res los espantava y que anavan á complir la seva promesa.

Y anaren caminant fins que foren al palau en lo quin n'estava'l rey tot enujat, mes vejent que no podia tréuresels del davant, va fer veure que'ls volia afalagar y'ls feu guarnir una taula de totas viandas pera que menjessin, posantloshi per obligació que tenian que acabarse tot lo que's dugués á taula, baix pena de morirne si ne deixavan gens ni mica. Y doná ordre á n'els criats que portessin tanta vianda com poguessin, de modo que may s'acabés. Los quatre companys comensaren de menjar y á poch ja s'estranyaren de tanta vianda, mes coneixent prompte la treta, lo qui trobaren menjantse'l bou, comensá á menjar de tal manera que ni'ls criats eran prou pera donarli l'abast, ni hi havia prou vianda en la casa, de modo que quan lo rey hi aná creyentse trobarlos á tots cansats y sens pogue mes, los trobá tots alegres demanantli mes menjar. Llavoras conegué que no hi havia remey y que era inutil tota oposició y doná á lo traginer la seva filla.

Y va esser un bon princep y despres un bon rey molt estimat de tota la terra. Y un dia que's passejava ne vejé uns traginers ab los quins anava lo qui li havia guanyada la aposta y desseguida lo maná compareixe á la sua presencia. Cosa la qual posá en tota temor á lo traginer, mes tingué que obehirne. Lo rey quan lo tingué davant li digué si'l coneixia y com lo traginer li digués que no, li esplicá com era l'altre traginer company seu que anava á missa los diumenges y festas de guardar y que d'aixó li venia lo esser rey de tota aquella terra.

## Lo fill del pescador.

A la platja de Tarragona hi vivia un pescador de tans pochs cabals, que no tenia res pera mantenir á la seva familia, que era prou dolor de la seva ánima. Mes un dia se'n va anar á la bora de la mar y despres de molta estona de pescarne, ne va treure un peix molt gros y de lluenta escata quin li va demanar per favor la vida. Y encara que'l pescador no hi venia gaire be, per fi va concedirli y'l peix que li diu: --Torna á tirar la trema á la mar, y tindrás mes peix del que no voldrias, mes tens de prometrem de portarme demá al matí aquell que't surti á rebre y jo't prometo per ma part ferte mes rich que no pas home que en la terra sia.

Y'l pescador li va prometre, com que pensá qu'eixiria á rebrel lo gosset que cada dia ho feya y encara que molt l'estimava feu pensament de que aixís no li caldria passar mes angunias y miserias. Y lo peix torná á la mar y lo pescador tanta pesca ne va treure que ni gaire be sabia com durla.

Y tot content se'n va anar cap á casa sua, mes quan fou un xiquet lluny en lloch del gos com se pensava, ne trobá á lo seu fill que anguniós per la seva tardansa venia á veure si li era succehida alguna cosa.

Y veus aquí que lo bon home s'en desesperava y resolgué no anar mes á pescarne per por que li sortís lo peix y li demanés de la sua promesa. Mes al cap d'algun temps vejent que no tenia res pera menjar li fou precis tornarhi y se'n aná á un lloch ben lluny y apartat del de la primera vegada.

Mes tantost fou tirar al mar la trema, com eixirli lo peix á demanarli de la sua paraula, y ell se'n torná molt trist á casa seva y l'endemá fou lo mateix y aixís molts y molts dias, fins y á tant que lo seu fill li'n pregá li fes mercé de contarli lo motiu de la seva tristesa.

Y'l pare vejent que no tenia altre remey li esplicá tot lo que passat li havia.

Y diuli lo fill: --Pare, no tingueu por per mí, ni passeu per mí penas, que jo hi aniré content mentres sapia que vos y la mare sou felissos.

Y aixis dihent, pare y fill se'n anaren á la platja y tantost hi arrivaren vejeren duas naus molt bellas, ab las velas aparelladas y lo peix tot content qu'eixia á rebrels. Y diulos.

--Jo vos prometo que tots dos sereu felissos.

Y mostrá al noy que pujés á dalt d'una de las naus, y va desapareixe.

Y lo fill prenent comiat del seu pare ab molta tristesa, pujá dalt de la nau y la nau pren vela, que comensa de llunyarse, y tan depressa, que al poch temps perdé de vista la seva platja y fins la terra tota.

Y arrivá á un palau molt bell, mes tot sol que ningú s'hi veya, y com havia molt temps que no havia pres cosa alguna, ell que diu, com aixís li era encomanat per lo peix.

--Ay Deu, si fos á casa jo menjaria.

Y tantost ho hagué dit, trobá una taula molt ben aparellada y quan hagué sopat diu: --Ay Deu, si fos á casa jo trobaria llit y dormiria.

Y tantost vejé una ma negra ab una atxa encesa que'l va acompanyar á una cambra molt gentil y bella, en la quina hi havia un llit que res hi mancava y ell s'hi ficá. Quan veus aquí que al cap d'una estona, sent trepitg en la cambra y que s'atansavan dret al llit ahont era y sent soroll com d'una persona que's despulla y que's ficava en son llit y ell no digué res. Y cada nit era la mateixa cosa. Mes ell comensá d'entristirse y tan trist va posarse, que la ma negra que'l servia, li digué qu'era lo que li donava pena, si era que li mancava alguna cosa.

Y diu ell: --Res me manca con no sian novas dels meus pares.

Y responli la ma: --No'n tingues d'aixó cap quimera puig estant ben bons y son felissos.

Mes ell tenia moltas ganas de sapigué qui era que ab ell dormia y encara estava mes trist y diu un dia.

--Ay Deu, si fos á casa meva jo veuria á los meus pares.

Y diu la ma negra: --Jo be t'hi deixaria anar com tu'm prometesses de tornarne y de no deixarte tocar ni besar per ningú, mes que fossen los teus pares.

Y ell li'n doná paraula y á l'endemá al matí quan fou á vestirse en lloch de las sevas robas ne trobá un vestit de molt bona roba ab una espasa tota guarnida de diamants y esmeraldas y quan fou vestit se'n aná á la mar y trobá tres naus molt ben aparelladas en una de las quals s'hi ficá y lo transportaren á la platja de Tarragona.

Quan fou allí se'n aná en vers la casa de sos pares, mes ningú hi havia, y preguntant, preguntant los trobá en una casa que pareixia palau de fadas, de tan bella y rica qu'era. Y tantost lo vejé la seva mare que hi va corre per abrassarlo, mes ell trayentse la espasa, li diu:

--Senyora y mare mia: no'm toquesseu pas, puig som fet jurament de matar á qualsevulla que se'm atansés encara que fossen los mateixos meus pares.

Y veus aquí que la seva mare hagué gran desitg de saber lo secret del fill seu y no pará fins y á tant que li feu esplicar tot lo que esdevingut li havia. Y quan tot li hagué dit, diu ella:

--Jo posaré en ta butxaca esca y pedra foguera y una candeleta y d'aqueix modo tu podrás sapigué qui en lo teu llit s'hi fica.

Y al cap de tres dias, lo noy se'n torna al port y troba las tres naus ab velas negras, y ficantse ell dins prengueren vela per entre fortas onadas. Y en arrivant al palau feu com solia fer los altres dias y tantost coneguè que lo qui era ab ell al llit, ja ne dormia, pica la pedra ab l'esca y encengué la candela y vejé una dama tan hermosa á son costat dormida, que de tan maravellat que'n fou tot mirantsela li caigué una gota de cera al pit de la donzella; la qual va despertarse desseguida y n'arrencá ab un gran sospir. Y tot desseguida va sentirne per lo palau un gran soroll que tot ressonava y'l castell comensá á tremolarne tan que pareixia que anava á caure.

Y diuli la donzella:

--Ay pobret de tu y pobre de mí, que lo gegant que'm té encantada en aquest castell, m' ha ohit y ara ve y voldrá matarte. Y despenjantse del coll una vareta li diu:

--Si't pots amagar aquest bastonet qu'ell no te'l vegi't salvarás y si volguesses també podrias desencantarme.

Y diu ell: --Senyora, no solsament voldria, sino que obligat hi só encar que'm costia la vida.

Y diuli ella: --Pus que així ho vols, que Deu t'ho pagui, y ab la sua ajuda surtis en be de totas cuitas de las quinas te salvará també aquesta vareta, que ni tu ni'ls que ab tu vagin, podran pendre mal ni'ls podrá danyar cap bestia fera; y puig que vols desencantarme, vesten al cim del pich mes alt d'una montanya que veurás prop de la mar salada, en lo qual pich ne trobarás una serp verinosa y si pots tenir un pa calent, lo quin ruixarás ab un got de vi, tírali en lo cap al mateix temps que tú darás un bes á una donzella, y la serp ne quedará morta y tú li traurás un carboncle que porta al mitg del front y me'l durás; y al mateix temps te'n dono ab aquesta vareta, la virtut que tan bon punt digas: Deu y formiga,'t tornarás formiga, y tan bon punt digas: Deu y colom, te'n tornarás colom, y tan bon punt digas: Deu y home, serás home.

Y á tot aixó sentia's ja lo gegant aprop que feya uns grans bufechs de rabia, y entrant en la cambra, agafá lo jovencel, lo portá á lo mes alt del castell y lo tirá á un bosch molt isart y fondo, fondo, que n'era tot poblat de bestias feras, pera que'l devoressen, mes cap lo tocava. Y ell que comensa á caminar, y camina que caminarás, arriva á una casa y demana si volian recullirlo, y l'amo li diu: --Que sí, que havian menester pastor pera guardarne sas ovellas.

Y al sendemá al matí li digueren, que se'n anés á pasturarlas, que ho podia fer per tot allí ahont volgués menos en una montanya de bora la mar salada, perque hi havia una serpent que las devorava totas. Y ell que quan ho sentí tot dret se'n va anar cap á ella.

Mes vetaqui que en la casa repararen que las ovellas se feyan molt grassas y tractaren de saber ahont las portava y habentlo seguit l'amo pera espiarlo veu que s'encamina cap á la montanya de la serpent, que era molt gemada, y que aquella en lloch de menjarse las ovellas, s'amagava ab uns grans crits de rabia y al mateix temps ohí que lo pastor li deya:

--Ay si tenia un pa calent, un got de vi y lo bes de una donzella.

Y ell que se'n va anar cap á casa seva y ho contá á sa familia y diu á la seva filla, la quina era molt hermosa.

--Tu hi podrias anar que despres ja't casariam ab ell y tal volta moriria aqueixa serp que tan de mal nos feya en las ovellas. Y la noya que era molt agradada del pastor se n'hi aná molt contenta y li dona lo pa calent y lo got de vi. Y tan bon punt ell tingué tot aixó se'n aná á trobar la serpent, li tira'l pa ruixat, fa un bes á la noya y mort aquella ab grans extremituts de rabia, y li treu lo carboncle.

Y veus aquí que á las horas se'n volgué anar de la casa dels seus amos, mes eixos no ho volian, puig que desitjavan casarlo ab la seva filla, de aquí es que esdevingueren unas grans rahons y barallas y lo tancaren y barraren en una cambra perque no pogués fugirne y aixís com se veu sol, ell que diu:

--Deu y formiga.

Y tornantse formiga passa per sota la porta y puja á la finestra y allí diu:

--Deu y colom. Y vola que volarás que no va pararne fins al palau, y en lo palau se'n aná á la cambra de la princesa y

--Deu y home. Y fou home, y quan vingué la nit sentí altra volta rumor de passos y soroll com d'una persona que's despulla y que's ficava en son llit y ell que va dressarse y crida á la donzella qu'era una princesa y li dona lo carboncle. Y ella se'n va anar per uns grans soterranis y corredors cap á la cambra del gegant, que dormia, li clavá'l carboncle al mitg del cap que'l deixá mort y'l palau va desencantarse y ells dos se'n maridaren y'n foren per sempre mes felissos.

## Lo beneyt.

Veus aquí que una vegada era una mare que'n tenia un fill molt beneyt y tonto de qui no podia servirsen per res, y com un dia tingués tot lo seu blat al molí y li fos menester una poca de farina pera pastarne, hi enviá al xicot y pera qué no fes cap disbarat li digué avans d'anarsen: --Ves repetint sempre: --tres quartans, tres quartans, tres quartans.

Y'l xicot marxa y tot lo camí anava dihent, fins que trobá uns pagesos que segavan y'l xicot s'aturá á mirarsho, tot encantat, sempre dihent per no olvidarsen: --Tres quartans, tres quartans... Y tan y tan ho va dir mirantlos sempre, que'ls que segavan van presumirse qu'anava per ells, y que se'n burlava desitjant que no cullissin mes que tres quartans de blat, de lo qual se'n cremaren tant que no podentse aguantar mes, van aplasonarlo que ni bo lo van deixár pera las bestias. Y'l xicot tot aturdit y gemegantne,'ls hi va preguntar: --Com doncas tenia que dir. --Y ells li van respondre.

--En aqueixa casa cada any mil, en aqueixa casa cada any mil.

Y'l xicot tot plorant se'n aná murmurant sempre:

--En aqueixa casa cada any mil, en aqueixa casa cada any mil. Fins que trobá una casa ahont treyan un mort, y'l xicot curiós com era, s'hi embobá, repetint sempre: --En aqueixa casa cada any mil, cada any mil, cada any mil.

Los de la casa primer no'n feyan cas, com que ab lo dolor ni menos se'n adonavan, mes tant y tant ho van sentir y veure que'l xicot may parava de murmurarho ab cara de ensa y mofa, que's van creure que se'n burlava y plif, plaf, l'assarronaren tan com pogueren. Y'l xicot tot aturdit los hi preguntá:

--Donchs, com tinch de dir?

--Ni un ni cap.

Y'l xicot se'n aná tot dihent: --Ni un ni cap; ni un ni cap.

Fins que'n trobá una fanguera ahont un pobre pagés hi tenia enfangats una pila de porchs, que per mes que feya no'ls podia traure de cap modo.