Part 4

Mar. Lluny de l'altra, l'oblidará, perque l'ausencia es mare de l'oblit.

Tom. Vé en Mariano.

### ESCENA XVI

DITS, MARIANO, SENYOR TAYABAS, després ANSELM y RAMONETA

Marº. M'han dit qu' era aquí ab lo seu germá y la seva neboda, á qui no tinch lo gust de conexer.

Tom. Jo m'hé anticipat per fer la visita de metje á la seva mamá. Per fortuna vosté está ben bó.

Marº. ¡Cuan menos ho sembla!

Tay. Passin que son aqui.

Marº. (¡La Ramoneta!) (_S'apoya molt emocionat en una cadira._)

Tom. Entreu. Don Mariano, tinch lo gust de presentarli al meu germá y á la meva neboda.

Ram. ¡Ah! (_S'apoya en un moble no poguent dominarse_)

Ans. ¿Qué tens, filla?

Tom. ¿Qué es axo?

Mar. ¡Está glassada!

Ram. No es res. ¡Ja m'ha passat!

Tom. Séntat. (_Se senta Ramoneta, tots la rodejan ab molt d'interés._)

Mar. ¡Té, pren aquestos globulillos! (_Los hi dona y los hi pren._)

Tom. ¿Qué li dona?

Tay. La homeopatia.

Tom. ¡Devant d'un general de metjes!

Mar. Veurá com li fará bé.

Tom. Millor li sentaria una tassa de caldo...

Mar. Vaig á buscaria. (_Se'n va._)

Tom. Tal vegada aniria més bé una copa de Jerez, donya Maria... (_Se'n va._)

Tay. Lo que li aniria bé es un elixir que jo prench y ho cura tot. Vaig á buscarlo. (_Se'n va._)

Ans. ¿Te trobas millor, Ramoneta?

Ram. Pero papá, si no tinch res. Tinch set.

Ans. Vaig per aigua. (_Se'n va._)

### ESCENA XVII

RAMONETA y MARIANO

Marº. Per Deu Ramoneta, serenitat ó estem perduts.

Ram. ¿Sonmiém?

Marº. Crech que sí. Arribo desesperat de Barcelona al saber que habías marxat, y 't trobo á aquet poble y á casa de la mamá.

Ram. ¿Donya Maria es la teva mamá?

Marº. La que 't mima y sembla que 't porta molt d'afecte.

Ram. ¡Si sápigues que jo soch aquella á qui 'l seu fill estima y de qui no vol sentirne parlar!

Marº. ¿No sab qui ets?

Ram. La neboda del senyor metje, pero no la botiguereta que vol enganyar al seu fill. ¡Pensar que t'há tret de Barcelona perque m'oblidessis!

Marº. ¡Y qué 'ns han portat al mateix poble perque no 'ns vegessim! Ramoneta, es necessari fingir que no 'ns conexém, perque si la mamá arriba á enterarse, estem perduts. Procura guanyarte la seva voluntat.

Ram. Crech que ja la tinch guanyada.

Marº. Ara si que 'm sembla bonich lo poble.

Ram. ¿Y fins ara?

Marº. Me semblava molt trist.

### ESCENA XVIII

DITS y DONYA MARÍA ab una tassa de caldo. DON TOMÁS ab una copa de Jerez y una ampolla. ANSELM ab un vas d'aygua y l'ampolla. SENYOR TAYABAS ab una ampolla y una copeta. Tots rodejan á Ramoneta.

Mar. Veu, don Tomás, com ja es tota un altra. L'homeopatia l'ha posada bé.

Tom. ¡Qué homeopatia!

Ans. ¡Beu l'aygua, noya!

Tom. ¡Primé 'l Jerez!

Marº. Primé 'l caldo y després lo vi.

Tay. ¡Primer aquest elixir!

Tom. ¡Béu!

Ans. Prén.

Mar. Té.

Tay. Prengui. (_Tots li present an las copas y tassas._)

Ram. Pero no veuhen que estich ben bona y fins contenta y casi ab ganas de riure al veure los apuros de vostés. No hé de desairarla á vosté, donya Maria, que es tant bona per mi, y pendré un glop de caldo. (_Pren la tassa y beu una mica._)

Mar. (Aquesta si que es una noya simpática y ben educada.)(_A Mariano._)

Marº. (_Desdenyós._) (¡Si... com las demés!)

Mar. (Per tú no hi há altra dona que la botiguereta.)

Ram. Tio, donantme vosté 'l Jerez, n'hé de beure encara que sols siga una gota. (_Mulla 'ls llabis á la copa._)

Tom. ¡Ben parlat!

Ram. Y ara una miqueta de aygua pera donar las gracias al pare. (_Beu._)

Tay. ¡Prengui elixir!

Ram. Senyor... Ay, no 'm recordo com se diu.

Tay. Tayabas, per serviria.

Ram. ¿Li seria 'l mateix béuressel vosté?

Tay. ¡Quína ocurrencia! ¡Ben dit! ¡Ben dit!

Mar. Senyor Tayabas, perdoni, pero si fés lo favor de pendre la tassa y... (_Li dona la tassa y plat._)

Tay. Vosté sols té que manarme.

Tom. Tingui, senyor Ta... Ta... No vull equivocarme: senyor Ta...

Tay. Tayabas.

Tom. ¿Ja que porta la tassa, vol portar la copa?

Tay. Ab molt de gust, don Tomás. (_Pren la copa, 'l plat y l'ampolla._)

Ans. Ja que se'n dú lo demés, ¿vo fé 'l favor del vás? (_Li dona 'l plat, vás y ampolla._)

Tay. Sí, senyor. (¿Cóm m'ho arreglo?) (_Ab dificultad arregla tot lo que li haurán donat._)

Marº. Senyor Tayabas. cuidado ab caure, ó fá una trencadissa.

Tay. (_Baix._) ¿Ja li há passat l'enfado?

Marº. Si; estich molt content.

Tay. Creguí que 'm treu un gran pés del cor, perque suposá que jo sé hont es la...

Marº. Ja ho sé que no ho sab. Ara que s'ha tret lo pés del cor, vagi á tréures lo pés que té als brassos.

Ans. Senyor Tayabas, me sembla que l'han carregat massa.

Tay. També m'ho sembla á mi; y no es la primera vegada.

Ans. Ja l'ajudaré. (_Li pren objectes y se'n van los dos._)

### ESCENA XIX

MARIANO, DON TOMÁS, RAMONETA y Dª. MARÍA

Mar. ¿Ja 't trobas ben bé?

Ram. Del tot, donya Maria.

Mar. ¿Véu los efectes de la homeopatia?

Tom. Sorprenens, pero li asseguro que no es la homeopatia lo que l'há posada bé. Sápiga que tinch una pretensió, donya Maria, á la que espero no 's negará.

Mar. Sent la pretensió de vosté, ha de ser discreta.

Tom. Que demá honrin la meva casa y de vostés, acompanyantnos á dinar. A menos que 'n Mariano tinga que marxar.

Mar. No li agrada molt parar al poble y sempre busca un pretest per sortirne. Ara ha passat una setmana fora.

Marº. Mamá, vosté sab que no 'm puch despendre dels assuntos de la fábrica, pero ja que á vosté li desagrada que me'n vagi, li prometo que 'm tindrá fixo al poble.

Tom. ¿Quedem...?

Marº. En que encara que hagués de marxar, suspendria el viatje per no privarme dol gust de sentarme á taula ab vostés.

Tom. L'hi estimo.

Mar. (Observo que no has tingut cap paraula de galanteria per la Ramoneta, y axó pot ofendrer á personas que tant nos distingexen)

Marº. ¡Mamá!

Mar. (Cumpleix ab los debers de societat.)

Marº. Senyoreta, ¿tindrém lo gust de que passi tot l'istiu al poble? (_Donya Maria s' assenta á la esquerra, al seu costat estará dret don Tomás. Ramoneta sentada á la dreta, al seu costat dret don Mariano.)

Tom. Pe 'l meu gust, sí, perque jo may estich tant content com cuan la tinch al meu costat.

Mar. No m' estranya, perque la Ramoneta se fá estimar. A mi ja 'm té guanyada la voluntat.

Ram. Lo mérit no es meu; se deu á la bondat de vosté.

Mar. Ets molt modesta, y axó 't fá més digna d'estimació.

Ram. Gracias, y si m'ho permet, las hi donaré del seu bon afecte ab una abrassada. (_S'axeca y abrassa á donya Maria._)

Mar. No tens preu, filla meva. Don Tomás ¡qué 'n será de ditxós l'home que 's casi ab ella!

Marº. ¿Vol dir, mamá?

Mar. Mariano, aquesta pregunta teva casi es una ofensa.

Marº. De segú que la senyoreta no pensa tal cosa.

Ram. Lo fill de vosté no pot tenir may l'intenció d'ofendre.

Mar. (Aprén d'ella.)

Ram. A mi 'm sembla, donya Maria, que si vosté 'm conegués bé, no opinaria de mi com opina.

Mar. No variaria 'l meu modo de pensar. (_Ramoneta torna á sentarse._)

Tom. (Veig que has guanyat per complert la voluntat de donya Maria.)

Ram. (Més val axí.)

Mar. (¿No es una vergonya que 'l seu tío tinga de donarli conversa?) (_Mariano vá ahont son Ramoneta y don Tomás._)

Marº. Avuy no há tingut que sortir del poble per cap visita.

Tom. No, per fortuna.

Marº. Me sorprén que al retirarse vingués á un poble á exercir la carrera.

Ram. Lo tio vá venir aqui á descansar, pero: --Don Tomás, fassi 'l favor de veure 'l noy, que está molt malalt. --Per Deu, don Tomás, dongui una mirada al meu home, vosté que sab tant,-- y com lo tio es bó, pero encara ho es més del que sembla, poch á poch, y sense ell adonarsen, s'ha convertit en metje de poble.

Mar. Que visita y paga la medicina.

Tom. Lo que á la terra no 's cobra, se cobra al cel.

Marº. Perqué la mamá no s'enfadi hé de estar al teu costat.

Ram. La situació es violenta.

Marº. Per ara se sembla á la d'aquell que va caure d'una torre molt alta. A mitj camí, mentres donava tomballons per l'espay, li vá cridar un: --¿Cóm vá, company?-- Per ara bé, respongué l'altre, pero veurem al xocá ab la terra.

Ram. Aquí la terra es la teva mamá. ¡Cuán s'enteri! (_Rihent._) Ara rich, mes tinch por de acabar plorant.

Mar. Tenen una conversa animada, com si 's coneguessin de temps. Me sembla que 'ls casarém.

Ram. La meva situació es falsa; diré al pare y al tio lo que passa.

Marº. ¡Per Deu no, ó estem perduts!

Ram. Sí.

Marº. Nó, de cap modo.

Tom. Sembla que 's barallan aquell parell.

Ram. No puch callar, no fora digne.

Marº. Veig que has caigut en grácia á la mamá; dexa que l' afecte aumenti y llavors li será més difícil negar lo seu consentiment.

Ram. ¡Mariano! (_Ho diu alt._)

Mar. ¿Qué teniu?

Ram. Res.

Marº. Parlabam d'aquet ram que desitjava oferirlo á la senyoreta.

Mar. La cosa marxa. (_A don Tomás._) ¡Ja l'han dut y no m'han avisat! (_Lo prén._)

Tom. Un ram preciós. ¡Quinas flors tant delicadas!

Mar. Celebro que siga del seu gust. Vegi. (_Li dona._)

Tom. ¡Quin flayre tant... (_L'olora._) (Semblant á tabaco.) (_Fa esforsos per no estornudar._)

Mar. Es per la Ramoneta.

Ram. Sempre finesas de vosté. (_Olora 'l ram y estornuda tot seguit._)

Mar. ¿Estás constipada? (_Don Tomás estornuda._) ¿Vosté també?

Tom. Lo ram nos há constipat. Olóril.

Mar. ¿Qué vol dir? (_Pren lo ram, l'enflaire y també estornuda._) ¡Lo rapé del senyor Tayabas!

### ESCENA XX

DITS, DON ANSELM y SENYOR TAYABAS

Tom. Li asseguro que es fort. ¡Moltas gracias, senyor Tayabas!

Tay. ¿De qué?

Mar. ¡S'ha lluhit!

Tay. ¿En qué m'he lluhit? (_Los tres estornudan á la vegada, y 's treuhen los mocadors._) ¡Lo ram!

Mar. ¿Li sembla si he manat fer aquet ram, perque vosté li fés pendre rapé.?

Tay. ¡Donya Maria! Una distracció, cualsevol la fregeix, dich la sufreix.-- ¡Es molt aquesta malehida llengua meva!

Ans. ¡Vinch encantat del jardí! Com l'ha transformat donya Maria.

Tom. Anem á véurel y estornudarém en plé aire (_Tots se disposan á sortir._)

### ESCENA XXI

DITS, JANET ab una carta

Jan. Carta, senyor Tayabas. (_L'hi dona._) Cinch céntims pe 'l carté.

Mar. ¿De la seva senyora?

Tay. De la dona. (_La llegeix,_)

Jan. Cinch céntims de la carta.

Tay. May te descuidas de cobrá. Té, y vésten (_Li dona cinch céntims y Janet s'en va._)

Mar. Llegexi.

Tay. ¡Ah! (_Llegint._)

Mar. ¿Qué li diu?

Tay. ¿Eh? (_Llegint._)

Mar. Estich impacienta,

Tay. ¡Oh! (_Llegint._)

Tom. ¿No vé al jardí donya Maria?

Mar. Vagint; tots seguit soch ab vostés.

Marº. (¡Carta, y la mamá no vé!)

Tay. Cosas gravíssimas. Aquella...

Mar. ¿La botiguerota?...

Tay. Ha desaparescut de Barcelona.

Mar. Milló.

Tay. Pitjo, perque sospita que ha vingut al poble.

Mar. ¡Senyor Tayabas! (_Axeca involuntáriament la veu; al sentiria los que anaban sortint baxan á la escena alarmats._)

Tom. ¿Qué té alguna cosa 'l senyor Tayabas?

Mar. Que... s'ha posat malalt.

Tay. Jo...

Mar. (Posis malalt y calli.) He donat aquell crit al veure que 's tornava blanch, afinat.

Tay. ¿Vol dir, donya Maria?

Tom. Séntis. (_Lo polsa._) Si té 'l pols normal.

Marº. (Jo soch lo metje que 'l curará.)

Mar. Tomás.(_Don Tomás forma grupo ab donya Maria. Lo senyor Tayabas sentat y al seu costat Mariano. Los altres observan._)

Marº. (¿Qué deya la carta?)

Tay. Res.(Ara sí que 'm poso malalt de debó.)

Mar. Aquella ha tingut l'atreviment de venir al poble per enganyar al meu fill.

Tom. ¿Es possible?

Mar. ¡Tots los nostres plans per terra! Anem. (_Van anantsen pel fondo._) (¡M'has de matar!)(_Al passar al costat d'en Mariano._)

Marº. (¿Qué deu dir aquella carta?)

Tay. Esperis, que també vinch. (_Alsantse. Quedan sols ell y Mariano._)

Marº. Vosté está malalt y no pot móures; y jo 'm quedo per cuidarlo.

Tay. ¡Si estich bó!

Marº. ¡Senyó Tayabas! ¡senyó Embolicichs! ¡L'he de matar!

Tay. Se'n guardará prou, perque la meva dona diu que no vol que 'm quedi viudo.

Marº. (_L'agafa per las solapas._) ¡La carta! ¿Qué deya la carta?

Tay. ¡Don Mariano! ¡Aussili! ¡Don Mariano! (_Se desprén d'ell y fuig pe 'l fons._) (_Teló rápit._)

FÍ DEL ACTE SEGÓN

## ACTE TERCER

DECORACIÓ: Sala de casa d'un metje. Parets empaperadas, ab cuadros. Llibreria. Sofá petit á la esquerra, ab sillons. Silló á la dreta. Mobiliari de classe mitja acomodada. Cadiras, etc. Porta d'entrada al fons, y al costat d'aquesta un altra per la que 's vá al menjador. A la esquerra la porta per la que 's vá á la cuyna. A la dreta la del despatx.

### ESCENA PRIMERA

ANSELM y RAMONETA

Ans. Has fet molt bé de dirmho, perque las bonás fillas que estiman lo seu decoro, ho han de confiar tot al pare. Cuan en Tomás m'escrigué que vinguéssim al poble á passar una temporada, me vá donar una alegria, perque pensava que axís te treya de Barcelona.

Ram. Lo mateix va pensar donya Maria al resóldrer venir aqui ab en Mariano.

Ans. Tant ella com jo 'ns hem lluhit, perque per allunyarvos l'un de l'altre, hem escullit lo mateix poble per passar l'istiu, y perque vos oblideu, hem fet de modo que esteu junts á totas horas. Fugint del foch hem anat á las brasas.

Ram. En Mariano no volia que li digués res, perque conta que la simpatia entre las duas familias servirá per véncer l'oposició de la seva mamá y obtenir lo seu consentiment.

Ans. No debias amagarme lo que passa y has fet bé dihentmo, perque lo millor guia d'una filla, es lo pare.

Ram. Per Deu, no 'n digui res al oncle.

Ans. No 'n sabrá res per ara. Després veurem. (_Pausa._) Ramoneta, m'has de respondrer ab tota sinceritat. ¿Estimas molt á n'en Mariano?

Ram. ¡Molt!

Ans. ¿Y si 't manés que l'oblidessis?

Ram. Posaria totas las mevas energías al servey de la meva voluntat de filla obedienta, més no sé si podría oblidarlo.

Ans. Ho sento, perque m'agradaria rompre ab donya Maria, més avans ferli sentir la meva indignació per las injurias que á tú y á mi 'ns ha dirigit.

Ram. No 'ns conexia.

Ans. Rahó de més per callar. ¿Qui soch jo per ella? Un botigueret que treuría la rifa si casava la meva filla ab lo seu noy. ¿Qui ets tú per aquesta dona? Una menestralota que ha sabut enganyar á n' en Mariano. ¿Y qui es ella?

Ram. ¡Pare!

Ans. ¿D'ahont procedeix? De classe més humil que la teva. ¿Quí era? Una pobrissona?

Ram. Axó ho diu la cuynera.

Ans. Y es cert. Sento no poguerli dir que es vritat que jo tinch una botiga y d'ella visch, sense fer lo tonto recordant á la gent que vé á comprar, que 'ls meus antepassats possehían un títol de noblesa, cosa qu' ella no té, ni cap dels seus ha tingut; que es veritat que tú treballas y m'ajudas, pero també ho es que ella encara era més pobre que tú.

Ram. ¡Per Deu!

Ans. Pert cuidado: no ho diré per tú, no per ella, y també per no armar la grossa ab en Tomás, que s'ha enamorat d'aquesta senyora.

Ram. ¿També ho sab?

Ans. Al poble ho sab tothom, per més qu' ells dos creguin que ningú n'está enterat. Sospito que lo meu germá 'ns ha enviat á buscar per dirnos que ha pensat casarse; peró no sab com comensar. ¡Enamorarse als seus anys! ¡Y he de tenir per cunyada á la que no 't vol per nora!

Ram. ¡Pare!

Ans. ¡Ja sé 'l que vols dirme! Recordis qu' estimo al fill de donya Maria, ¿no es aixó?

Ram. Sí.

Ans. No renyexi ab ella, perque qui ho pagaria seria la Ramoneta. ¿Ho endevino?

Ram. Sí.

Ans. Ditxosa edat, y ditxosa dona la que ha de ser la teva sogra y la meva cunyada.

Ram. Per ara sols una cosa me sembla segura, y es que será la seva cunyada.

Ans. Si no t'es sogra tindrás que contentarte ab que 't sigui tia ¡Despreciar á la meva filla! ¿Y qui es ella per despreciarte? Voldria que m'ho diguessin: ¿qui es ella? (_Sembla que dirigeix la pregunta á Nando que entra en la escena._)

### ESCENA II

DITS y NANDO

Nan. No ho sé.

Ans. ¿Sabs de qui parlo?

Nan. Na senyor.

Ans. Com has dit: ¿no ho sé?

Nan. Perqué vosté m'ho preguntava.

Ans. No 't preguntava res. ¿Qué vols?

Nan. Dir á la senyoreta que s'han espessehit molt aquellas pastetas que 'n diu vegi la mel.

Ram. Bejamel. ¡Quin descuyt! ¿Ha tret lo cassó del foch?

Nan. ¡Si, senyoreta! ¿Aquellas trunfas negras, las tiro á l'olla?

Ram. Si son trufas.

Nan. Trufas ó trunfas tot es hú. Ab lo formatje l'han enganyada, perque té mala olor y vehins, y fins me sembla que camina sol.

Ram. Si es de Rochefort.

Nan. Fort d'oló ¿Qué 'l llenso?

Ram. No.

Nan. ¿Y alló 's menja?

Ram. Bé's coneix que al pobre tío 'l tens á racció de ranxo.

Nan. Val més y es més sá que aquestas potingas.

Ram. ¿Ha arribat l'ordinari?

Nan. De la cuina l'he vist passar.

Ram. Vés á buscar 'ls dulces que ha de dur de Barcelona.

Nan. Hi vaig. ¡Quins gustos! (_Se'n va._)

Ram. Sé que li agradan y vaig dir al tío que 'n fés venir.

Ans. Per lo vist tú dirigexes lo dinar.

Ram. Bé he de procurar que quedi contenta.

Ans. Si no 't guanyas la voluntat de donya Maria, haurem de convenir en que es una fiera.

Ram. Vaig á la cuyna.

Ans. Y si ho sab, dirá indignada: ¿cóm puch jo consentir que 'l meu fill se casi ab una cuinera.

Ram. Pero si tinch la fortuna d'endevinarli 'l gust, de que 'l diná li agradi y repetexi d'algun plat, pensará: --Aquesta noya 'm convé per nora, perque dirigirá a la cuinera y menjaré á gust.

Ans. ¿Tú vols conquistar á la sogra servinte dels fogóns y de las cassolas?

Ram. No hi ha com un bon dinar per guanyarse voluntats.

Ans. Si es axís, fés tot cuan sápigas per lluhirte, per que 'm sembla que 'l dinar d'avuy ha de ser decissiu.

Ram. ¿Per qué?

Ans. Sospito que 'n Tomás aprofitará la bona disposició en que un se troba després d'haber dinat bé, pera dirnos que pensá casarse, á fi de que avuy mateix tot quedi arreglat; y tot ho quedará, perque soch capás de dirli: --Escolta Tomás, si donya Maria 's casa, ¿quín motíu hi ha per que no 's casi 'l seu fill? Si tú ets digne de ser marit de donya Maria, ¿per qué no ha de ser digne la teva neboda de ser la dona d'en Mariano? ¿Per ventura no som tots de la matexa familia?

Ram. ¡No ho dirá!

Ans. ¡Qui sab! Pero convinguem en que fora un cop d'afecte.

Ram. Massa.

### ESCENA III

DITS y TUYAS

Tuy. Bon dia tingan.

Ram. ¿Hí há alguna novedad, Tuyas?

Tuy. La de cada dia; la senyora envia aquet ram per vosté.(_Li dona._)

Ans. Suposo que no hi há rapé.

Ram. Dónguili las gracias.

Tuy. Aviat las hi podrá donar vosté matexa, perque no tardará en venir. A aquestas flors no hi há rapé com á las d'ahí.

Ram. ¡Quins apuros vá passar lo senyor Tayabas!

Ans. Digas, Tuyas.

Ram. (Vaig á la cuina.) (_A Anselm y anantsen_)

Ans. Me sembla que ahir matí vá marxar lo senyor Tayabas.(_Sentantse._)

Tuy. Sí, senyor: poch després d'habersen anat vostés, la senyora vá cridarlo, y encara que jo no m'entero may de res, perque está lleig que las criadas vulguin saber las cosas de la casa, vaig averiguar, sense volguerho, que donya Maria estaba furiosa, y que l'anada á Barcelona del senyor Tayabas, que tornará avuy, té por motiu los amors contrariats de don Mariano. Li dich perque suposo que vosté n'esta enterat.

Ans. Ho sé tot fil per randa. (Aquesta parlará.) Donya Maria s'oposa al casament.

Tuy. Dihent que 'l seu fill no 's pot casar ab una menestralota.

Ans. Axó ho diu ella, que...

Tuy. Cuan era noya tenia que treballar y fins cusia camisas de munició.

Ans. ¿De munició? (_Donant un salt y axecantse._)

Tuy. Y gracias si 'n trobava. Las hi pagavan á tres pessetas la dotzena y encara tenia que posarhi 'ls botons y 'l fil.

Ans. ¡Camisas de munició á tres pessetas dotzena, posanthi encara fil y botons. ¡Qui ho diria!

Tuy. Per xó no desmereix en res.

Ans. Al contrari, deu enorgullirse de recordarho.

Tuy. Axó no; si vol oféndrela, parlinhi, per més que no pot negarho. Si li mira bé lo dit de la má esquerra, encara hi trobará las senyals de las punxadas de l'agulla de cusi. ¡Cuántas vegadas s' hi vá tenir que donar cops ab lo didal perque la punxada no se li enverinés.

### ESCENA IV

DITS y RAMONETA

Ram. Escolti Tuyas, la necessito.

Tuy. Senyoreta, sols té que manarme.

Ram. ¿Vol entrar á la cuyna? Vosté que coneix los gustos de donya Maria, me dirá si lo que s'há disposat pe'l dinar li agradará.

Tuy. ¡Ja ho crech que li agradará! ¡No n'está poch de contenta! Ja fá duas horas que 's vesteix y s'há fet pentinar no sé cuantas vegadas, perque may troba que li estiga prou bé 'l pentinat. Sembla que vulga enamorar á algú.

Ans. ¿Portará guants? (_Baix á Tuyas_).

Tuy. ¿Per qué? (_Baix á Anselm._)

Ans. (_Baix també á Tuyas._) Per tapar las punxadas d'agulla del dit.

Tuy. (_Baix també á Anselm._) Casi may se 'ls treu.

Ram. Que li agradará lo dinar, vosté ho soposa, mes jo desitjo que ella ho diga.

Tuy. ¡Haventla convidada don Tomás!

Ans. ¿Qué vol dir?

Tuy. Si tothom ho sab. Aném, senyoreta. (_Se'n van Tuyas y Ramoneta._)

### ESCENA V

ANSELM y DON TOMÁS

Ans. Ja ho sab tothom y ells creuhen que es un secret. No hi há com l'amor per atontar als joves, mes cuan s'enamora un que ja passa de la edat, com lo meu germá, se torna ximple.

Tom. ¿Has vist com há arreglat lo menjado la teva filla?

Ans. No.

Tom. Está preciós. No sé com s'ho há fet per cambiarho tot. Al mitj de la taula y há posat flors y al centro 'l rám que li há enviat donya Maria. ¡Quína senyora tant amable! ¿No es vritat que es amable?

Ans. ¡Axís, axís!

Tom. No: molt.

Ans. Molt si tú vols.

Tom. No es que vulgui jo, ho diu tothom.

Ans. No hem de renyir: ho es molt.

Tom. Estima á la Ramoneta.

Ans. No diré que no.

Tom. Has de dir que sí, perque no 's pot negar lo que 's veu.

Ans. Diré que sí, si t'hi empenyas, mes avans voldria que fessis lo favor de dirme si á qui estima es á la meva filla ó á la teva neboda.

Tom. No entench la pregunta. (Sab que vull casarme.)

Ans. (Prou que m'entens.)

### ESCENA VI

DITS y NANDO

Tom. ¿Qué portas? (Vé á temps perque no sé que dir al meu germá.)

Nan. Porto 'ls dulces que venen de Barcelona.

Tom. ¡Ah! ¿Vens de Barcelona? (No gosar dir al meu germá que 'm caso.)

Nan. Jo no: los dulces son qui 'n venen.

Tom. ¿Ahont los venen? (Avuy mateix surto d'aquesta situació.)

Nan. No ho sé ahont los venen. La senyoreta ho dirá.

Tom. ¿Qué dirá la senyoreta?

Nan. Axó que á vosté 'l preocupa.