Part 5
Tom. ¿Qué 'm preocupa á mi?
Nan. El que acaba de dir.
Tom. ¿Qué he dit?
Nan. Ahont venen 'ls dulces.
Tom. ¿Perqué vols saber ho?
Nan. ¡Es vosté que vol saberho!
Tom. ¿Estás boig?
Nan. Crech que no.
Tom. Potsé ho estich jo.
Nan. ¡Quí sab!
Tom. Nando, oblidas qui soch.
Nan. ¡A l'ordre! (_Cuadrantse y fent 'l saludo militar._)
Tom. Senyor ranxero, si tornas á péndret cap mes llibertat, surts de casa.
Nan. No senyor.
Tom. ¿Qué no 'n sortirás?
Nan. Que no 'm pendré cap més llibertat. No hé pensat oféndrel, perque vosté sab que en Nando es en Nando, y que per vosté no hi há sacrifici que no fassi, perque li porto molt d'afecte, com li vaig demostrar aquell dia que vaig guisar el bacallá ab romesco per lo ministre de la guerra.
Tom. Surt del meu devant.
Nan. Hé de dirli que l'apotecari está malalt. Té una malaltia que acaba en itis.
Tom. Tinch d'arribarmhi avans no vinguin los convidats. En tot cas, fesloshi los honors de la casa mentres torno, que será al moment. (_Se'n va._)
### ESCENA VII
ANSELM y NANDO
Nan. ¿Qué li passa á don Tomás? Sembla que tinga caborias.
Ans. No ho sé. ¿Tens molta feyna?
Nan. Avuy, un dia de tant tráfech, no tinch res que fer, perque la senyoreta m'há tret de la cuyna dihent que donya Maria no está acostumada als meus ranxos. ¡Si m'hagués dexat fé á mi, hauria fet un arrós!... Una vegada á Sevilla...
Ans. Si no hi has estat á Sevilla.
Nan. Si no era á Sevilla, seria aprop de Sevilla... Una vegada...
Ans. Ja tindrás temps de contarmho. Ara voldría que anessis á l'estanch per tabaco.
Nan. Tot seguit.
Tuy. Nando. (_De dins._)
Nan. ¿Es aquí la Tuyas?
Ans. Sí.
Tuy. (_Sortint._) La senyoreta pregunta fá temps si has tornat.
Ans. Veshi. Ja aniré jo á l'estanch, no fos cás que 'm donguessin la culpa á mi si 'l dinar sortia malament. (_Se'n va._)
Nan. ¡Tuyas, novetats!
Tuy. ¡Nando, novetats!
Nan. Figurat que 'l senyó...
Tay. Figurat que la senyora ..
Nan. ¿Parlas tú ó parlo jo?
Tuy. Escolta. Tot depent de las noticias que porti lo senyor Tayabas de Barcelona.
Nan. Lo tartané m'ha dit que no habia tingut puesto á la seva tartana y que vindrá ab la altra, que surt mitja hora més tart.
Tuy. Lo que vol dir que aviat lo tindrem aqui.
Nan. Y sabrém...
Tuy. Si 'ns casém...
Nan. Y si 's casan.
Tuy. La senyora. Calla.
Nan. Callo. (_Molt rápida aquesta escena._)
### ESCENA VIII
DITS, DONYA MARÍA y MARIANO
Mar. ¿Encara ets aquí?
Tuy. La senyoreta 'm necessita.
Mar. Está bé. ¿Ahont es?
Tuy. Ara mateix era al menjador. Si vejés que bé l'ha posat. Vinga y 'l veurá.
Mar. ¡Cuants llibres té don Tomás! ¿Los ha llegit tots?
Nan. Sense dexarsen una lletra.
Tuy. (Nando, recordat que ets d'Altafulla, y no exageris.)
Mar. ¿Y 's recorda del que diuhen?
Nan. Com de las becerolas.
Mar. ¡Sembla impossible que al magi d'un home hi capigan tants llibres!
Nan. ¡Don Tomás té un cap com un tabal! Es un sabi.
Mar. ¿L'estimavan al exércit?
Nan. Tant com vosté... no 's pot imaginar.
Mar. Tuyas, acompanyam al menjador. (_Se'n va ab Tuyas._)
### ESCENA IX
NANDO, MARIANO, RAMONETA
Nan. (¿Se casarán? ¡No 's casarán!) (_Mirant cuan se'n va._)
Ram. Nando. ¿Qué fás? ¡Ah! No sabia que fos aquí. Nando, porta 'ls dulces dintre. (_Se'n vá Nando. Ramoneta vol tréures lo devantal de cuynera._)
Marº. No te'l treguis perque estás molt guapa. ¿Fás de cuynera?
Ram. Tinch present qui son los convidats que avuy té l'oncle.
Marº. ¿Y vols contentarme?
Ram. ¡Vanitós! A qui vull contentar es á la teva mamá. Hé preguntat á la vostra cuynera que es lo que més li agrada, m'ho há dit, y no fiantme de ningú, jo matexa dirigexo la cuyna.
Marº. ¡Com sabs enganyarla á la mamá!
Ram. S'há prendat de mí.
Marº. ¿Quí no estima á una noya tant bona y tant guapa y tant cariñosa, y tant...?
Ram. ¡Prou! ¡Prou! Per ara tot vá bé, mes lo final es lo que 'm dona cuidado; cuan la teva mamá s'enteri de qui soch jo. Que bé saps fer lo paper devant d'ella; estás malhumorat com si la meva presencia 't molestés, no 'm dirigexes la paraula, y si 't dich alguna cosa me respons com si 'm fessis caritat, de mala gana.
Marº. He de fer de manera que la mamá no suspiti res: que tú li sigas molt simpática, molt, y cuan arribi 'l moment li diré: mamá...
### ESCENA X
DITS y DONYA MARÍA
Mar. ¿Qué vols?
Marº. (¡Ho haurá sentit!)
Ram. (¡Ay pobres de nosaltres!)
Mar. ¿Qué teniu?
Marº. Res.
Mar. ¿Y tú, Ramoneta?
Ram. Res, donya Maria. (Estich confusa.) Ab permís de vosté uniré á donar ordres.
Mar. Ramoneta, estás conmoguda. (_Li pren la má._) No sembla sinó que en Mariano... (_Baix lo que dihuen ella y Ramoneta._)
Marº. (¡Ay! ¡ay! ¡ay!)
Ram. ¿Qué vol dir?
Mar. Cualsevol creuria que 't feya l'amor cuan vos hé sorprés.
Ram. ¡Quina idea, donya María! (_Se'n va rient._)
### ESCENA XI
DONYA MARÍA y MARIANO
Mar. (_Seguint a Ramoneta ab la mirada, guaytant després á Mariano._) (M'estranya aquesta confussió. Potser s'han anticipat als meus desitxos y als de 'n Tomaset y ja s'han dit que s'estimaban.) Mariano.
Marº. Mamá.
Mar. (Vejam, probém.) ¿No es veritat que la Ramoneta es molt guapa?.
Marº. (_Molta intenció tota la escena._) (Me sembla que sospita.) ¡Psh! Es bastant agradable.
Mar. No bastant, molt, y educada.
Marº. Bastant.
Mar. ¡Home, no sabs sortir del bastant! ¿Me negarás que la neboda de don Tomás se fá estimar?
Marº. Molt.
Mar. Al fi estem d'acort.
Marº. Sí ho estem mes del que vosté 's figura.
Mar. Axís fós. ¡Que més desitxaría jo! ¿Que li deyas á la Ramoneta cuan he entrat?
Marº. Teníam una conversació interessant.
Mar. ¿Li deyas...?
Marº. Que m'agrada molt...
Mar. ¿T'agrada?...
Marº. La sopa d'arrós, y ella m'ha dit que 'n menjaría al diná.
Mar. ¡Ets molt prosaich! Parlar de sopa d'arrós á una noya tant guapa y fina.
Marº. Guapa ho es.
Mar. Ho dius ab un tó...
Marº. ¿Vol que ho diga ab tó d'enamorat? (_Pausa._)
Mar. ¿T'hi casarias?
Marº. ¿Ab qui mamá? (¡Cuidado Mariano.)
Mar. ¿Ab qui? Ab la sopa d'arrós. ¿No parlabam de la neboda de don Tomás?
Marº. (Sospita que es ella. Lo senyor Tayabas ho haurá descobert.) Mamá...
Mar. Digas. (_Ab afany._)
Marº. No es ella á la que eligiría per dona.
Mar. No 'm sorprén lo que 'm respons, tant menos cuant...(_Pausa._) Al poble hi ha...
Marº. (Sospita: no m'enganyava.)
Mar. ¡Estás callat!
Marº. Que vol que li responga mamá?
Mar. T'es difícil respondre, perque no pots negarme que ella es aquí. (Axó ha de acabar.)
Marº. (Es impossible allargar aquesta situació.)
Mar. Ha vingut ab lo seu pare.
Marº. (¡Estich fresch!)
Mar. Y no goso sortir de casa per no trobarmels pe 'l carre; perque no 'ls vuy conexer. Pensabas que no me'n enteraría y ho sé tot. ¡M'has de matar á disgustos!
### ESCENA XII
DITS, DON TOMÁS, després RAMONETA
Tom. ¡Vostés aquí!
Mar. Don Tomás, nos hem anticipat...
Tom. Vostés may s'anticipan, perque la seva presencia es molt agradable... (y molt desitxada la teva.) Sento que 'ls hagin dexat sols. Ramoneta.
Ram. ¡Tio!
Tom. ¿Com dexeu sols als convidats?
Ram. Donya Maria es tant bona que ja 'ns perdonará. (_Encara está enfadada._)
Tom. ¿Hont es ton pare?
Ram. En Fernando m'ha dit que ha anat al estanch.
Mar. (_A Tomás._) Grans novetats. (_La conversa ab veu baxa._)
Marº. Grans novetats.
Mar. Aquella es aquí.
Marº. La mamá sospita.
Tom. No hi es. He preguntat á tothom, y 'ls únichs que han vingut al poble son lo meu germá y la Ramoneta .Ja veus com no hi son.
Marº. La mamá m'ha fet una proposició que m'hauria omplert d'alegria si no hagués vist en ella la intenció de averiguar si tú ets realment la qu' estimo.
Ram. T'enganyas. Ne crech que ho sospiti.
Tom. Estich resolt á anunciar avuy mateix que 'm caso ab tú.
Mar. De cap manera. En Mariano acaba de dirme que no 's casaria ab la Ramoneta, y jo no puch consentir que 's casi ab la de Barcelona. Si 'm nego al seu casament s'oposarA al nostre. Hi hauria un escándol.
Ram. La teva mamá desitja que 't casis ab mi. Ho sospito.
Marº. Somias.
Ram. Crech qu' estich ben desperta. Qui está dormint ets tu. Mira.
Marº. ¿Qué?
Ram. A n' ells dos.
Tom. Maria, es impossible que desisteixi d'aquet projecte que 'm prometia la felicitat pels anys que 'm quedan de vida.
Mar. Jo no tinch valor per esposarme á las censuras del meu fill.
Tom. Aquesta falta de resolució es proba de falta d' afecte. Si tu sentissis com jo, no duptarias.
Marº. De que deuhen parlar?
Ram. ¡Tonto! ¿No sabs qu' ells aqui dintre també hi tenen un cor, com tu y com jo.
Marº. (_Comprenent._) ¿Es possible? (_Molta vehemencia._)
Tom. ¿Qué?
Mar. ¿Qué?...
Ram. (¡Bona l'hem feta!) Res, li contava lo que li va succehir á una amiga meva, y 's coneix que don Mariano es molt nerviós, perque ha cridat: "Es posible?" ab una vehemencia que 'm fa riure. (_A Mariano._) ¡Comprens! (_Tornan a conversar don Tomás y donya Maria._) Ara compendrás que la teva mamá desitji casarte ab mi, perque no estranyis que ella 's casi ab lo meu oncle.
Marº. Com qui diu casament doble.
Ram. Endevinat.
Marº. ¿N'estás certa?
Ram. Crech que no m'enganyo.
Marº. ¡Qui habia de sospitarho.
Ram. ¡Estás trist!
Marº. No pot donarme alegria la idea de que la meva mare torni á casarse, mes no puch oposarme, y menos sent don Tomás l'escullit,
Ram. Entre altres motius, perque es lo meu oncle.
Mar. Es inútil, Tomaset, per ara hem de desistir. Doném temps al temps.
Tom. Jo no desistexo. Y encara no he tingut valor ni per dirho al meu germá, mes al sentirte ne tindré fins per parlar al teu fill. Y li parlaré avuy.
Mar. ¿Que vols fer?
Tom. Dexam á mi. (_Somrihent._) Tu no sabs lo qu' es un general de metges enamorat.
### ESCENA XIII
DITS y ANSELM
Ans. (_Saludant._) Donya Maria. ¿Ja ha descansat del viatje? (_A Mariano._)
Mar. Y 's troba en disposició d'empéndren un altre.
Marº. No mamá, perque 'm trobo molt bé al poble.
Tom. Si fins li casarem.
Mar. (Me comprometerá.)
Ans. (S'ha tret lo guant. Vuy veure si se li conexen las punxadas de cuan cusía camisas.)
Marº. Tot pot ser.
Ans. ¿Qué es lo que potser?
Tom. Que 'n Mariano 's casi al poble.
Ans. ¿No mes ell?
Mar. (¡Ay pobres de nosaltres!)
Tom. (Está enterat!)
Ram. (Nos comprometerá.) Pare...
Ans. Sí, ja sé 'l que 'm vols dir...
Mar. ¿Qué hi tinch á la má, que la mira tant?
Ans. Res lleig, sent de vosté.
Mar. Gracias.
Tom. (Estich resolt.)
### ESCENA XIV
DITS y JANET
Jan. M'han dit que don Mariano era aquí. Tingui aquesta carta.
Marº. Tu servexes per tot, Janet.
Jan. Y encara la passo prima.
Marº. Té. (_Li dona céntims._)
Jan. Gracias.
Marº. Ab permis de vostés. (_Llegint la carta._) Es del majordom de la fábrica y he de contestaria desseguida. Janet, esperat que la portarás al correu.
Tom. Si vol escriure, passi al meu despatx.
Marº. Vina, Janet. (_Se'n van Mariano y Janet._)
### ESCENA XV
DONYA MARÍA, RAMONETA, DON TOMÁS, y ANSELM
Tom. (¿Cóm comenso?) Anselm.
Ans. Tomás.
Tom. Volia dirte... si sabs que l'apotecari está malalt.
Ans. Si no mes vols dirme axó, ja ho sé.
Tom. No es de cuidado la enfermetat.
Mar. ¿Hi ha molt molts malalts al poble?
Tom. No.Tenim molta salut, gracias á Deu!
Mar. ¿Molta?
Ans. ¡Molta!
Ram. (La conversa es interessant!) (_Pausa._)
Tom. Cert que 'l temps hi ajuda, perque es molt bó.
Mar. ¡Molt!
Ans. ¡Molt!
Ram. (Lo tio no sab com comensar.)
Tom. (A Roma per tot.) (_Resolt._) Anselm, ha arribat lo moment de darte una noticia.
Ans. Ja la sé: ¿que 't casas?
Mar. ¿Ho sabia?
Ans. Al poble tothom n'está enterat.
Mar. ¿També 'l meu fill?
Ram. Sí senyora.
Mar. ¿Qué 'n diu?
Ram. No ho sé.
Ans. Després de las paraulas de donya Maria, es inútil preguntar ab qui 't casas.
Tom. Es ella, si. Marieta, ja ho saben que 'ns casem.
Ans. No podías fer millor elecció.
Ram. (Per ara tot va bé.)
Mar. Don Anselm li agrahexo aquestas paraulas.
Ans. Merescudas.
Mar. (¡Estich conmoguda!) (_S'assenta._)
Tom. (No puch queixarme del meu germá.)
Ans. En Tomás val molt.
Tom. Gracias.
Ans. Personalment té una posició y honors y, á més, procedim d'una familia noble.
Mar. ¡Ennoblida per aquell rey de pedra, de la Plassa de Sant Jaume!
Ans. La entrada de vosté, persona distingida, á la nostra familia, 'ns honra á tots.
Mar. Don Anselm es molt bó per mi.
Tom. Es just.
Ans. Y res més. Ara, si 'l meu germá s'hagués enamorat d'una dona... ¿qué diré jo?...
Ram. (Ja hi som.) Pare, vol fé 'l' favor...
Ans. Ja sé 'l que vols... Si s'hagués enamorat d'una botiguereta...
Mar. ¿Veus Tomaset com lo teu germá opina com jo.?
Ram. (¡Ja 's deyan de tu!)
Mar. Ja que 'm permet que 'l consideri com de la familia, don Anselm, li diré que 'l seu germá desaproba la meva oposició á que 'l meu fill se casi ab una menestralota, com vosté ha dit molt bé. ¿Cóm podria alternar la seva dona ab la familia?
Ans. Y ab vosté en particular. La seva oposició es molt fundada, y tú no deus insistir, Tomás. ¿Qué dirian si volguessis casarte ab una dona que hagués tingut per pare á un botigueret...?
Mar. Veurá: se potser filla d'un botigueret... y...
Ans. Sí senyora; mes suposis que á més de ser de tant humil origen, hagués tingut durant la seva juventut que cusir camisas de munició á tres pessetas la dotzena, posantli ella los botons y 'l fil.
Ram. (¡Ja l'ha feta 'l pare!)
Mar. ¡Es necesari distingir!
Tom. ¡Anselm! (_Incomodat._)
Ans. ¿Distingir? Lo cás es igual, perque no crech que hi hagi cap diferencia entre la posició social del seu fill y la del meu germá, y si vosté retxassa á una noya en tals condicions per l'un, també ha de retxassarla per l'altre
Mar. S'ha de tenir en compte...
Ans. Ah, sí, que 'ls nostres antepassats tingueren un títol, que 'l meu germá pot renovar cuan vulgui, y que 'l fill de vosté no 'n té cap. Mes d'axó, prescindimme.
Tom. ¡Anselm!
Ans. ¿Perqué t'enfadas? Per fortuna donya Maria no 's troba en lo cás que la noya á qui no vol per nora, y fá molt bé de no volguerla. No la vulgui donya Maria.
Ram. Y encara que 'l cás fós igual, jo tindria á molta honra que fós la meva tia, perque sé que faria la felicitat del meu oncle.
Ans. No 'n dupto de que la fará.
Ram. Las sevas cualitats la fan digne d'estimació.
Mar. Tu 'm conexes bé, Ramoneta. (_Abrassantla._)
Ans. Més del que vosté 's pensa.
Tom. Suposem que jo 'm casés ab una dona que de jove hagués hagut de treballar. ¿No he treballat jo? ¿No treballas tú?
Ans. Sí senyor, y treballant jo, descendent de nobles, me crech més honrat que 'l que de res ha arribat á molt y desdenya la classe d'ahont ha sortit. En cuan á la pregunta, donya Maria 't respondrá.
Tom. Variém de conversa.
Ans. No entench perque 't molestas. Las mevas ideas son las de donya Maria.
Ram. Pare, vol fer lo favor de venir ab mi... (¡Per Deu!)
Ans. (¡Reventava si no ho deya!) (_Mutis Ramoneta y Anselm._)
### ESCENA XVI
DONYA MARÍA y DON TOMÁS
Mar. ¡Quina vergonya! ¿Qui li ha dit al teu germá que jo he sigut una cusidora? ¡Quína vergonya!
Tom. Pensi y diga lo que vulga l'Anselm estich resolt á portar lo casament endevant. No necessito 'l seu consell ni la seva autorisació.
Mar. ¡Quin afront! Sab que cusía camisas á dotze rals la dotzena. (_Plorant._)
Tom. ¡Marieta!
Mar. ¡No 'm trobo bé! Crida á en Mariano perque m'acompanyi á casa.
Tom. ¿Y 'l diná? Pensa en la campanada que donarias.
Mar. No vull, no puch estarme aquí després del que ha dit.
Tom. Qui sab si ha estat casual.
Mar. No, intencionat. Crida al meu fill perque m' acompanyi á casa. No puch tenirme.
Tom. ¡Per Deu, Marieta! Si 'l teu fill te veu plorar pot haverhi un conflicte. Serénat. Crech que 'n Mariano vé. Vina... Baxém al jardí que 't dongui l'ayre.
Mar. ¡M' ha insultat!
Tom. Ha estat inconvenient, mes no t'ha insultat, per que 'l treball honra. Vina. No 't vegin plorar.
Mar. ¡Quin afront! ¡Quína vergonya! (_Se'n van._)
### ESCENA XVII
RAMONETA, després MARIANO y JANET, després SENYOR TAYABAS
Ram. Se'n van. Me semblava haver sentit plorar á donya Maria ¡Pobre senyora! ¡Lo pare n'ha fet massa!
Marº. Porta la carta tot seguit al correu.
Jan. Está bé. En cuatre salts y brincos hi arribo. (_Se'n va._)
Marº. ¿Estás agitada?
Ram. Una mica. Lo tío ha anunciat al pare que 's casava ab donya Maria.
Marº. Será divertit que en lloch de casarnos nosaltres sigan ells els que 's casin.
Tay. (_Ab ulleras negras. Les mohiments son de qui casi no s'hi veu._) ¿Qui es que 's casa?
Marº. ¿Vosté senyor Tayabas?
Tay. Jo no, perque soch casat.
Marº. Donchs si no es vosté será un altre. (_Mariano agitat passa á l'altre costat; lo senyor Tayabas se dirigeix ahont era._)
Tay. ¿Quí es aquet altre que 's casa, don Mariano?
Ram. Jo no soch don Mariano.
Tay. Una veu de dona, y 'm sembla que era en Marianet qui 'm parlava.
Marº. Sí, jo soch. (_Cambiant de puesto, agitat._)
Tay. ¡Ah! ¡ah! Don Mariano á la frábica...
Marº. A la fábrica, senyor Tayabas.
Tay. (¿Ahont es?) No hi ha manera de que dexi de dir frábica...
Marº. Y tratana
Tay. Y gamatzém. Pero ¿ahont es don Marianet?
Marº. ¿Qué no hi veu? ¿Qué significan aquestas ulleras?
Tay. No me'n parli. ¡Per poch me quedo cego! ¡Figuris!...
Marº. ¿Y axó?
Tay. Firugis, dich figuris don Mariano (_Joch d'escena, del cual resultin las equivocacións del senyor Tayabas._)
Ram. Si no es ab ell ab qui parla.
Tay. ¿Donchs ab qui parlo?
Marº. Ab mi.
Tay. Tant aviat té veu d'home com de dona.
Marº. Realment vosté no está bó.
Tay. ¡Qué he d'estar, home, qué he d'estar! Figuris...
Marº. Continuhi, ¿qué li ha passat?
Tay. Figuris que un home al sortir de casa may sab ahont anirá á parar. Exemple: figuris que fá d'axó ja molts anys...
Marº. Si fá molts anys tardaria massa á contarho. Cóntins lo d'ara.
Tay. Figuris que jo prench lo tren molt descuydat de lo que había de succehirme. ¡Figuris!...
Marº. ¿Varen descarrilar?
Tay. No, senyor.
Marº. Vá haberhi un xóch?
Tay. No, senyora.
Marº. ¿Qué li vá suecehir?
Tay. Lo pitjor que podia succehirme, me vá entrar una bolva de carbó de la camolotora, dich locomotora, á cada ull. ¡Quín patí! ¡Quín sufri! Alló era morir y pensava quedarme allí y no poder tornar aquí. ¿Y qui m'aussiliava, qui?
Marº. Vosté es qui 'ns ho té de dir.
Ram. Sí.
Tay. No hi había consol per mí. ¡Y quin sufri!
Marº. ¡Y quin patí! Ja 'ns en hem fet cárrech, senyor Tayabas.
Tay. ¡Si vostés se'n fan, figúrintse si me 'n faria jo! La gent del vagó se vá compadir de mi. Eram set: un sargento de carabiners, xato per més senyas; un cansaladé que tot ell era cansalada, rodó com una bola, grexós y plé de tacas, y una senyora tan grossa que habia pagat dos assientos, n'ocupaba tres y encara estaba estreta; un dentista empenyat en que algú de nosaltres había de tenir mal de caxal y s'oferia á arrancarlo sense patir... ell. Després...
Marº. ¿Qué va pasar després?...
Tay. Que al sentir los meus ays, gemechs, crits y planys, tots me varen bufar els ulls per treurem las bolvas.
Marº. ¿Y 'ls hi van treure?
Tay. No senyora, mes ab las alenadas me vaig enterar de lo que habían menjat per esmorsar: y com alguns s'havían desdejunat ab sebas y altres ab all y oli, vaig haver de arrimarme á la portella per treurer lo que tenia al ventrell, quedantme lo que tenia als ulls.
Ram. ¡Senyor Tayabas!
Tay. Molt senyora meva.
Ram. Lo que conta fá riure.
Tay. A mi 'm vá fer plorar.
Marº. Ho crech.
Tay. Oh, no 'n tingui cap dupte. Al arribar á casa crido al metge, me treu las malehidas bolvas, me dona remey que m'alivia, mes no m'evita la inflamació, que m'obliga á portar ulleras fumadas y anar á las palpentas. Hi veig poch, tan poch que sé que vosté es don Mariano y vosté una senyora, mes no veig bé la fisonomia de la cara. (_Pren l'un per l'altre._) Tinga don Marianet las cartas de la fábrica. (_Las allarga á Ramoneta._)
Ram. Soch jo, no ell.
Tay. Dispensi. Tinga. (_Vá ahont era Mariano que s'haurá adelantat y 's troba darrera d'ell._)
### ESCENA XVIII
DITS, DONYA MARÍA y DON TOMÁS
Mar. Estich resolta. No m'esposaré á que 'l teu germá torni á mofarse de mi dinant ab ell.
Tom. ¡Marieta!
Mar. Es inútil. No dino aquí y ara mateix marxo del poble,
Marº. (¿Qué té la mamá?)
Mar. Senyor Tayabas, ha arribat á punt, perque tindré necessitat de vosté.
Tay. Sempre á las sevas ordres, encara que ara no 's pot dir de mi que no hi veig mes alli del meu nas, perque ni sisquera al nas arriba la meva mirada. Tinch moltas cosas que dirli. ¡Ho he averiguat tot, tot! (_Baix._)
Mar. Tomás, surt ab cualsevol pretext ab en Mariano.
Tom. Mira que tothom s'enterará... (_A donya Maria._)
Tay. Aquella poca vergonya que vol casar se ab lo seu fill, es al poble y... (_Ho diu á Mariano creyent parlar ab donya Maria._)
Marº. (Lo senyor Tayabas vol guanyarse una bofetada.)
Tay. Y 'l seu pare es tant desvergonyit com ella, perque l'ha acompanyada aquí.
Tom. Don Mariano. ¿Vol que anem á fumar un cigarro fins l'hora de dinar?
Marº. (Volen tréurem y jo vull enterarme.) Gracias, entraré al seu despatx á llegir aquestes cartas, y escoltaré.) (_Se'n vá._)
Ram. (Me sembla que sobro.) Vaig á veure si enllesteixen los criats (y á enterarme de com acaba aixó...) (_Se'n vá._)
### ESCENA XIX
DONYA MARÍA, D. TOMÁS, SENYOR TAYABAS, després ANSELM
Mar. Parli, estem sols.
Tay. Que li sembla de la seva vinguda, del seu atreviment.
Mar. ¿De qui?
Tay. Si acabo de dirli.
Mar. Vosté no m'há dit res.
Tay. Estaria distreta y no m'há sentit cuan li deya que á pesar de la inflamació dels ulls no he perdut moment per cumplir l'encárrech de vosté, y he averiguat que la noya ab qui don Mariano vol casarse, deu ser una poca vergonya y mes poca vergonya que ella 'l seu pare. (_Entra don Anselm._)
Ans. ¿Lo pare de la estimada de 'n Mariano?
Tay. Jo creya qu' estabam sols.
Mar. Pot parlar. Es lo germá de don Tomás. Sentint al senyor Tayabas, se convencerá de si faig bé ó no oposantme á que 'l meu fill se casi.
Tay. Molt be donya Maria, perque 'l pare demostra que no te cap idea de la dignitat.
Ans. ¿Vol dir senyor Tayabas?
Tay. Cap, perque aquest home sense principis, s'ha prestat á acompanyar á la seva filla al poble per engatussar á don Mariano y cassarlo.
Ans. (¡Jo li pego!)
Tom. ¿Pero ahont s'han ficat, que ni l'arcalde ni ningú me'n sab donar rahó?
Ans. Potsé á casa teva.
Tay. Donya Maria, jo 'm pensava que eram sols y ja 'n surt un altre. ¿Que m' escolta molta gent?