Part 5

Penya: I cah, home. Li donaré corda i que marxi.

Lola: Ja! Ja! Qu'és graciós!

Penya: Jo, a fer de casat; l'automovil, el cassino, el cavall i distreure-m tot lo que pugui. Me penso que'm portaré bé.

Lola: I jo també m'hi portaré bé, si Déu ho vol! Havem pensat arreglar-me pis!... Quin pis!... Un quarto blau, un de groc, un de morat!

Sr. Batista: Una bandera!

Lola: El menjador, modern estil; cadires, taula, bufets, tot una cargolamenta. Després bany, banyera de matrimoni, i tindrem un criat a la porta que no farà més que obrir i tancar.

Sr. Batista: Pobre casa!

Lola: I els vestits! Jo ja voldria ser casada no més que per posar-me'ls vestits.

Sr. Batista: I qui ho paga tot això?

Penya: Qui ho té de pagar, nosaltres...

Sr. Batista: Calleu, que fins me fa engunia de sentir-vos!

Penya: Per què?... Perquè'ns gastem els diners?... El que'n té, bé té de gastar-los. Que no trova que tinc raô, papá?

Lola: Ai!... papá!... Ja li diu papá!

Sr. Juliá: Segons.

Sr. Batista: No!

Penya: Ja sé que no és d'aquêt parer, però es aixis.

Sr. Batista: Que no, dic. Me poseu nerviós de sentir-vos!

Penya: Perdoni, senyor Batista; però no veu que si no'ls gasta vostè, els hi gastaran els hereus?

Lola: Qu'és graciós!

Sr. Juliá: Alto, Juan, alto. Segons els hereus que trovi.

Penya: Els que siguin!... Tots son iguals!... Si fos jo, els hi juro que'n faria feina.

Sr. Batista: Ho tindré present... nevot!

Penya: Ja li pot tenir de present. A mi tots els diners que'm deixessin, si fos, no poguent-los gastar, els tornaria al difunt.

Sr. Batista: Doncs, sàpiga, jove, que'l difunt, que també podria ser jo, no pensa del meteix modo!

Penya: Són parers, senyor Batista!

Sr. Juliá: Vaja, parlem d'una altre cosa!

Sr. Batista: Ja havem parlat prou, i fins massa. Trevallar tota la vida perquè després els escampin! Això, que'ls escampin! qu'és lo que'm fa més fredat! Si al menos els llensessin d'un cop, tots d'un cop, hi hauria algú que'ls reculliria i podria montar un'altre casa! Però tirar-los per aqui i per allà, i repartir-los per tot-hom. Vaja, aneu! Aneu-vos-en del meu devant, que fins em fa horror de pensar-ho!

Lola: Pero, tio!

Sr. Batista: Si voleu veure la tia, és dintre. Jo me'n vaig perquè'm feriria.

(Se'n va al despatx.)

### Escena IV

(Sr.Juliá, Lola i Joan de Penya, i després Mariagna)

Penya: Ja! Ja! Quin home més estrany! Quin tipo!

Sr. Juliá: I que m'haveu fet patir, criatures! Que no veieu qu'és un egoista, i que sentint les vostres idees ens tirarà a tots al carrer!

Penya: Que's pensa qu'he fet una planxa! Si'l conec més que vostè, perquè'l conec per experiencia! però m'agrada fer-lo rabiar. Ja! Ja! Avui cambiarà'l testament!

Lola: Quines sortides!

Sr. Juliá: I nosaltres hi perdrem...

Penya: No hi fa res. Si encare viurà cinquanta anys aquêt tio. Amb els homes d'aquesta mena, un fa lo que vol tota la vida, i aixis que veu que van a morir, però de serio, un s'arrepenteix amb un quart. Ell firma'l derrer, i ja està. El derrer és sempre'l que conta!

Lola: Si qu'és veritat!

Penya: No ho ha de ser! Si jo he nascut per fill de familia! D'això d'heredar en sé la prima! Veu qu'és l'unica feina que tinc!

Lola: Ademés, papà, a qui vol que ho deixi? Al principi ens vam alarmar am la Mariagna... però ara, ja ho veu: fins la fa servir de cambrera!

Penya: I qui és la Mariagna?

Lola: Tens raô que no t'ho haviem dit! No és ningú! la pobre! Una infeliç de l'Hospici que va adoptar... perquè si. Per acontentar la seva dòna.

Penya: I què li tinc de dir jo, cosina?

Lola: I ara! Jo no li he dit mai! Déu me'n guard! Si li pogués dir no més a soles, encare, però no veus que m'ho diria ella a mi, i m'ho diria devant de la gent! I quina vergonya que'm daria!

Sr. Juliá: Ja ho tinc. Diga-li cosina... adoptiva.

Penya: Es massa llarc.

Lola: Doncs, tracta-la de tu... que per això ets noble.

(Mariagna surt amb un plomero, vestida de minyona.)

Sr. Juliá: Mira, aqui la tenim.

Penya: No és mala.

Lola: Que la vols coneixe?

Penya: Si; presenta-m-hi.

Lola: I ara! presentar? Una noia aixis es coneix, però no's presenta!

### Escena V

(Els meteixos i Mariagna)

Lola: Mariagna! Escolta. Vina aqui!

Mariagna: Què volen?

Lola: Veus aquêt jove? És el meu promès.

Mariagna: Me'n alegro! Que per molts anys!

Sr. Juliá: No, molts anys promès, que no ho siga.

Mariagna: Si és promès, suposo qu'és per casar-se!

Penya: Molt ben dit!

Lola: (amb aire de protecció mofeta) Si és molt aixerida la Mariagna! Tal com la veus, sap tocar el piano, sap de dibuix, i si convé sap espolsar els mobles. Que't penses qu'és poc instruida? Si hagués pogut anar en bons col·legis, aixis com ha hagut d'anar aont ha anat, avui com avui, ben vestida, s'hauria pogut fer am lo mellor!

Mariagna: Que vol dir que'm faig am lo pitjor?

Lola: No, dòna. Volem dir el gran món!

Penya: Jo l'hauria presentada als amichs.

Lola: I jo a totes les meves amigues! Perquè jo l'estimo molt! Molt l'estimo!

Mariagna: Molt!

Lola: Es qu'és veritat que l'estimo. Encare que una no volgués, acaba per encarinyar-se!

Mariagna: Perquè faig pena, veritat!

Lola: No ho sé perquè.

Sr. Juliá: Per filantropia.

Lola: Mira. Si l'haguessis vista vestida de senyoreta, semblava d'una bona casa.

Mariagna: Bueno. Ja m'han ensenyat prou? Si'm volen tenir compassió, tinguin-me: estàn en el seu dret! però tinguin la delicadesa, al menos, de no demostrar-ho!

Lola: Aném, que no he vist mai criatura més esquerpa. Si no la tracto am mimo... l'aborreixo; i si la tracto am carinyo, s'enfada. No sé cóm s'han de tractar certes noies.

Mariagna: No protegint-les am desprecis.

Lola: Però, si jo...

Sr. Juliá: Vaja, passa i no't rebaixis am discussions de cert género...

(El Sr.Juliá, Lola i Joan de Penya entren a les habitacions. La Mariagna continua arreglant la sala.)

### Escena VI

(Mariagna, Batistet, i aviat Dª Tulia i senyor Farnell)

Batistet: Mariagna, diu el tio cóm té'l brenar.

Mariagna: Pregunta-ho!

Batistet: Aixó és cosa teva.

Mariagna: Això és cosa de la minyona.

Batistet: La minyona ets tu.

Mariagna: En faig, però no'n sóc.

Batistet: És lo meteix.

Mariagna: Ja ho saps tu que no és lo meteix. Mala ànima.

Batistet: Ah! ja l'aplacaràs aquêt orgull!

Mariagna: Si me'l tens de fer aplacar tu...

Batistet: Tots te'l farem aplacar! Que no veus que amb el teu genit t'has fet aborrir de tot-hom?

Mariagna: Encare gosas parlar, mal home!

Batistet: El tío no't pot veure!

Mariagna: El tío'm pot veure massa!

Batistet: Ja! Ja!... Ja's coneix!

Mariagna: Tu no ho coneixes, estupid!

Batistet: Mira com parles, Mariagna!

Mariagna: Doncs, deixa-m!... Deixeu-me estar tots!... Si no vos demano res més!... Aborriu-me, però deixeu-me!

Batistet: Fins en Rafel? El teu novio... ideal?

Mariagna: Si en Rafel fos el meu novio, al menos no faria com tu! No voldria comprar-me com tu! No'm regatejaria com un moble!

Batistet: Si volgués, dius!... Que vol tens de dir!... Que't penses que vinc de Babia? Que no comprens que jo ho veig tot i no dic res al tío Batista, perquè tambe't vui protegir?... Fent els ulls grossos, com ara faig, te dono a tu per la banda, i nosaltres no hi perdrem gran cosa!

Mariagna: Que n'ets de malvat!

Batistet: Ja! Ja! Ja!

Mariagna: Deixa-m, te dic! Deixa-m en pau, que jo no he nascut per tanta infamia!

Dª Tulia: (entrant) Ja hi tornem a ser?

Batistet: Sempre!

Sr. Farnell: Què hi ha de nou, ara? Quina'n passa?

Batistet: (entrant al despatx) Ella li dirà, que jo no'm puc entretenir am bestieses!

### Escena VII

(Mariagna, Sr. Farnell, Dª Tulia i després Caterina)

Dª Tulia: És dir que ja hi tornem a ser!... Quin dia! Quin dia, Senyor, més fatal, el que vas entrar an aquesta casa!

Sr. Farnell: Jo ja ho preveia! Tot lo que ha passat, ja ho preveia!

Mariagna: Però'm volen deixar en pau, per l'amor de Déu i dels Sants?

Dª Tulia: Si ets tu que has portat la guerra!... Si aquesta casa, avans d'entrar tu, que aixis Nostre Senyor t'hagués aturat, era una verdadera baça d'oli!... Si tots anavem a la una!... Ves si no hauries fet mellor de no moure-t d'alli ont eres!

Mariagna: Alli ont era, no hi vaig anar jo!

Dª Tulia: Quan t'hi varen deixar, ja van saber lo que feien!

Mariagna: Si varen venir-me a buscar, quina culpa hi tinc, infeliç de mi!

Dª Tulia: I si no te'n has entornat, quina culpa hi tenim nosaltres?

Sr. Farnell: Mira que't desboques, Tulia!

Dª Tulia: Ja ho diré jo, perquè no te'n vas anar aquell dia! Perquè al veure que'l nostre noi se t'escapava dels dits, ja volies fugir, de moment, però després vas reflexionar, i vas dir-te a tu meteixa: No queda'l padrí Batista? Doncs el padrí Batista... etzétera.

Mariagna: Jesus del Cel!... Digui què vol dir aquesta nova infamia! Digui! Què pensa de mi? Cuiti! Què pensa!

Sr. Farnell: Vaja, prou!

Dª Tulia: No penso mal, ni penso bé. Però sé que tu devias dir-te: El tío Batista, és vell; la tia, no conta; doncs anem-li donant esperances! Fins fa vergonya de dir-ho!... Saps que fas tu? No saps que fas? Fer passar an en Batista am raons, vet-ho-aqui! Al menos l'estimessis d'un cop, que pot-ser veien-te com ets, acabaria per avorrir-te!

Mariagna: Mare! Mare!... Vagi-sen! Vagin i no'm tentin més a fer mal!... Per lo que encara puguin estimar, els ho prego!... Els ho pregaré de genolls!... Deixin-me sola!... No'm matin!

Dª Tulia: Si, deixeu-la estar, pobreta! Ets tu la que te'n tens d'anar! Ussurpadora! Sobrevinguda! Inclusera!

Mariagna: Mare! Mare!

Caterina: (sortint) Què hi ha? Què vols?

Mariagna: Mare!... Vui parlar am vostè!... Digui-m an aquesta gent que surtin, que tinc de parlar am vostè!

Dª Tulia: Si volem!

Mariagna: Si encara tenen rel·ligió i tenen de condemnar-se, surtin!... Demano confessió am la mare!

Sr. Farnell: (a Dª Tulia) Anem! Anem, te diuen!... No precipitem les coses! (Dª Tulia i Sr. Farnell entren a les habitacions.)

### Escena VIII

(Mariagna, Caterina i després Sr. Pepet)

Mariagna: Mare, digui-m una cosa! Diguime-la am tot el cor! Com si tingues a Jesus al devant! Digui-m si sospita de mi! Si té algun dupte de mi! Si hi ha res a la meva vida que pugui intranquilisar-la!

Caterina: Si!

Mariagna: Si, diu?

Caterina: Si!... Jo no hauria gosat dir res!... Fa vuit anys que callo i no hauria parlat mai! Però'm demanes que contesti, com si estigues al devant de Jesus, i que he de dir sino la veritat? Dupto, no sé de què dupto, però dupto!

Mariagna: Mare! Mare meva!

Caterina: Me faràs plorar!... Ploraré!... Si, filla, ploraré!... Però duptaré!

Mariagna: Però què pot dir de mi? Què li he fet?

Caterina: Sento qu'en Batista ja no és meu! Que se me'n va, que ja és com si jo no hi fos, i que ja no conto per res, ni per demanar-me tila!... Al començament de ser casats, un dia fins me va pegar!... Vaig plorar, molt vaig plorar!... Però, tot plorant, pensava: "Et vol, t'estima aquest home!" Després me va tractar com un gos; ja ho saps tu; però quan m'havia lligat, me dava pa, m'amanyagava, per pena; me rebia darrera la porta, i ara... ni ho sap que hi sigui!... Després me va tenir odi, m'hauria llensat... i are, ni això; ni odi'm té. Res... Res!... Se veu que desitja que'm mori!... Però ni això'm diu! Res no'm diu!... Me deixaria morir qualsevol hora, sense ni donar-me les gracies!

Mariagna: I jo'n tinc la culpa, mare meva?

Caterina: Si; perquè de tu se'n adona!... Ne diu mal. Ne diu bé!... Te compraria lo que volguessis, i't pegaria, si gosés!... Jo l'estimo an en Batista!... Tal com és i tot, l'estimo!... Que'm deixi morir, ja que no'm vol, que ja moriré com ell desitja!... Moriré llepant-li la mà!

Mariagna: I no hi ha modo de que'm cregui! Miri-m i'm veurà ignoscent!

Caterina: Ja no hi veig prou!

Mariagna: I ja no m'estima?

Caterina: Això si! També ets una desgraciada!

(El Sr. Pepet surt del despatx, i va a cercar papers a la taula-escriptori.)

Mariagna: Diguim-ho! Diguim-ho que no'm creu culpable!

Caterina: (anant-sen a les habitacions) M'has dit que jurés!... Doncs no ho sé!... T'estimo! T'estimo, sigues com sigues!

### Escena IX

(Mariagna i Sr. Pepet)

Mariagna: No ho vui!... No ho vui!... Senyor Pepet, vostè és l'unic! Intercedeixi per mi!... Salvi-m, salvi-m!

Sr. Pepet: Pobre de mi! No'm creurien! No soc ningú jo, perquè'm creguin!

Mariagna: Vostè tampoc, Déu meu del cel!

(Cau, plorant, sobre'l respaldo d'un silló.)

Sr. Pepet: Ningú'm creuria, filla meva!... L'home que no cobra, no és ningú! Ja ni'm renyen! Ja no soc un home! Ja no soc més que un pobre home! I soc vell, molt vell, i tu ets jove!... L'unic que't puc donar és lo que no tinc, esperança! Res més que un rajet d'esperança!... Vaja, no ploris, que no t'està bé el plorar!... (plorant) Jo mai he plorat!... No fa home!

Batistet: (de dintre) Senyor Pepet!

Sr. Pepet: Ja vaig! (aixugant-se les llàgrimes.) Que un no tingui ni temps d'entretenir-se an aquestes cases de banca!

(Se'n va al despatx. Mariagna's queda plorant.)

### Escena X

(Mariagna i Rafel)

Rafel: (entrant molt alegre) Ja hi tornem a ser? Quan jo dic que això és un regadiu de llàgrimes!

Mariagna: Em maten, Rafel! Em maten!

Rafel: Què hi hagut? Aveiam!

Mariagna: (plorant) Que no'm deixen viure! Que'm maltracten! M'insulten! Dupten de mi, i jo ja no puc més! Figura-t que'm tenen per una perduda! per un no res! Que pensen de mi lo més dolent, lo més baix que puguis creure, i que fins parlant em punxen com si parlessin amb agulles. Quina sort que hagis vingut!

Rafel: Molt bé. Ja has acabat? Doncs, m'alegro de trobar-te aixis!

Mariagna: De trobar-me aixis, em dius?

Rafel: Si, perquè aixis pendrem un determini.

Mariagna: Què vols dir?

Rafel: Lo que t'he dit altres vegades. Casar-nos i Santes Pasqües.

Mariagna: Ai, Rafel, el padrí no ho voldrà mai!

Rafel: Sense voler-ho.

Mariagna: No li gosaré demanar.

Rafel: Sense demanar-li.

Mariagna: I ho sabrà...

Rafel: Doncs, demanant-li. Com siga! Tu ho vols, jo també; doncs, per aquêt pas de casarse no's necessita altre cosa: dos que's vulguin, un capellà que beneexi, i jo beneïr al capellà que t'hagi fet meva per sempre!

Mariagna: No podrà ser, Rafel! No podrà ser!

Rafel: Deixa-ho per mi, si podrà ser. Jo dic les coses en broma, però no les hi faig en broma. I no perdem el temps en coses pràctiques, que fa persona de seny, i no està bé casarse am seny! (prenent una posició com si l'haguessin de retratar.) Mira-m! Mira-m bé!

Mariagna: Estic molt enguniosa, Rafel!

Rafel: Mira-m bé, et dic. No hi trobes un cambi an el meu aire?

Mariagna: Et trobo com t'he trobat sempre.

Rafel: Vaja, tu no sabràs mai de dibuix! No'm notes un aire de capitalista? d'home reposat? és dir: de diners?

Mariagna: (tristament) Rafel!

Rafel: Doncs, sàpigues que d'avui endevant sóc un altre. Tinc posició social. Tinc contracte per vendre tots els dibuixos que faci; tinc periodics que me'n demanen: que me'n demanen i que me'ls paguen; he cobrat una cosa que'n diuen censos, que no sabia que'ls tingués; i tinc tants bitllets de Banc al seno de la cartera, i fins cartera tinc, que si'l tio me'ls vejés em creuria un home de mèrit.

Mariagna: De debó?

Rafel: I tenint tot això que tinc i tenin-te a tu, i estant glatint per estimar-te, com si'm tinguessin lligat d'una pata, voldries que'm quedés solter?

Mariagna: Quina alegria!

Rafel: Ademés, ja tinc pis, i moblat.

Mariagna: M'enganyes!

Rafel: Jo dono poques sorpreses, però altes. Vui dir que'l pis es alt, aixó si: enlaire! enlaire com el somni d'un poeta. Hi ha sala contemplació, quarto de carinyo, i per tot, lloc per estimar-nos! Al devant hi tindrem un terrat am flors, gran com aquesta taula-escriptori, pero com que les flors hi estàn estretes, s'estimen més i són més hermoses. A derrera hi ha un niu d'aucells sense ferme-n pagar més lloguer; fins aucells en llibertat tindrem! que t'esperen per coneixe-t! i de frente hi ha un balcó que no més s'hi veu surtir el sol. Mai el veurem pondre an aquell pis: és com els antics dominios d'Espanya!

Mariagna: Que deu ser hermós!

Rafel: Ah! I ja he comprat mobles, mobles nous! no com aquêts que són barniçats de llàgrimes!

Mariagna: Ja! ja! I què has comprat?

Rafel: De tot! Em sembla que fins en sobraràn! Caleixeres, taules, un piano vellet, però honrat, tocadors, pentinador per tu, despentinadors per mi, i tot lo de cuina, de saló, de menjador, de sala y de alcova! Quan he sigut a la botiga no tenia aturador. Fins volia comprar un breçol.

Mariagna: Qu'ets boig!

Rafel: Ara no més falta una cosa...

Mariagna: Què?

Rafel: Qu'estiris la mà, aixis, solemne, i que'm diguis que m'estimes...

Mariagna: Que si t'estimo, vols que digui? Perquè no me'n vaig anar d'aqui, prou que ho saps! sino per tu, no més per tu, per aquella mirada que vas donar-me! que'm va deixar sense poguer moure-m! Per qui hauria aguantat tot lo qu'he aguantat sino hagués sigut per tu? I perquè he sofert tantes tristeses si no m'haguessis dut l'esperança? Quan era a la Casa, contaven un qüento de por. Per tot era negre, per tot arreu sortien llops i bruixes, però al cap-de-vall de la negró sempre s'hi veia un llumet. Saps de qui'm ve a mi la claror?

Rafel: I que no m'apagaré mai! perquè saps aquells duptes que t'havia dit que tenia? Doncs, ja se'n han anat per sempre. Ara sé tres coses del cert: que't puc fer feliç, que t'estimaré tota la vida, i qu'ets l'unica dòna que sàpiga que no té caricatura! Entre l'expressió que tens i la que't trobo, ni ha per fer pedre el cap a un sant, i jo no ho sóc, conta si me'n hauràs fet d'estrago!

Mariagna: I m'estimaràs a mi sola?

Rafel: Que no ho saps que no puc estimar a ningú més, i qu'encare que volgués no podria? Que no ho veus que m'he avesat a la claror dels teus ulls, i a les fosques no podria dibuixar? A dintre un globo, et vui tenir! però, això si, cada moment trencant el vidre per poguer-te fer un petó als llabis!

Mariagna: I si no pogués ser tot això?

Rafel: Cóm s'enten si no pogués ser? Serà!

Mariagna: Què passarà, Verge santa!

Rafel: Ja ho sé jo lo que passarà. A les bones, ens casarem aviat, i a les males... desseguida. Lo que sé és qu'estic decidit, qu'ens volem, i tot lo demés són paraules!

Mariagna: Què diràn, Senyor, què diràn!

Rafel: T'ho torno a repetir, paraules!... No faltaria més que aquêts brétols, que no t'han sapigut fer feliç, privessin que jo te'n fes!... Que un senyor que t'ha fet de pare, perquè no t'ha pogut fer d'altra cosa, are'm volgues fer a mi de sogre?... No trigaré gaire a esplicar-li!

Mariagna: I tindrém de fugir, Rafel?

Rafel: No!... Anarnos-en!

Mariagna: Sóls?

Rafel: Tinc qui't guardarà, i'l primer que't guardarà seré jo!... Que no tens confiança en mi?

Mariagna: Tremolo de lo que pot passar!

Rafel: Escolta lo que't vaig a dir. Si desde'l Cel, la meva mare, que hi és per bona i per santa, i la teva que també hi deu ser, per trista i per desgraciada, veuen com me porto am tu, l'una somriurà de véurens i l'altra plorarà de mirar-nos!... Me sembla que'm fas parlar en serio.

Mariagna: Soc tota teva i m'entrego com a un germà!

Rafel: Com els germans d'aqui casa?

Mariagna: Això no ho son germans. Son germanastres!

Rafel: Doncs les coses enllestir-les. Vinga paper o llapis i comencém la batalla! (anant a la porta del despatx.) Padrí! Padrí! Vingui!

(Surt el Sr. Batista)

### Escena XI

(Els meteixos i Sr. Batista)

Sr. Batista: Què vols?... Altre cop junts? Què feu tant temps junts?

Rafel: Festejèm!

Sr. Batista: Pot-ser si... No m'estranyaria. Fa molt temps que ho sospito.

Rafel: Però lo que pot-ser no sospita és que festejèm i ens volèm casar.

Sr. Batista: Què dius?

Rafel: Li tornaré a repetir. Que'ns volèm casar i li demano consentiment.

Sr. Batista: Qu'ets ximple, o'l fas, o què vols dir?

Rafel: Li demanèm consentiment, per cumplir, si ens el dóna li donarém les gracies, i si no... també'ns casarém!

Sr. Batista: Prou bromes, que no estic d'humor!

Rafel: Ja que no'm vol creure a mi, pregunti-ho a la Mariagna!

Mariagna: Si, padrí!

Sr. Batista: Llamp del Cel!... I parleu de serio!... Tu!... Tu casar-te am la Mariagna!... Bah! Es necessita ser imbécil no més per imaginar-ho!

Rafel: No cridi i parlèm! Dongui-ns el permís a les bones, o sino'l pendrèm a les males!

Sr. Batista: Primer s'enfonzaria'l Cel, perdria tot lo que tinc, llençaria l'or pel balcó, avans de deixar-vos casar!

Rafel: Doncs ja'ls pot començar a llençar, perquè portèm un xic de preça!

Sr. Batista: I am quin permís?

Rafel: Amb el nostre.

Sr. Batista: Però si no't pots casar!... Si ets pobre!... Si ets pobre com una rata!

Rafel: Ella també. Estèm en paus.

Sr. Batista: Aneuvos-en! Aneuvos-en del meu devant! Aneu-sen, que'm surto de tino. Estupits!

Rafel: Ja'ns en anirém i no m'insulti, que també'n sé d'insultar, i no miraré parenteles!

Sr. Batista: Mariagna!... Vina!

Rafel: No's mourà!... Parlèm en pau i no m'inquieti.

Sr. Batista: (adelantant-se per agafar-la) A dintre't diuen!... T'ho mano!

Mariagna: (agafant-se an en Rafel) Rafel!

Rafel: Que no ho veu que li té por? Que no veu que té terror de caure a les seves urpes? Que no veu que, per esparver que sigui, no les hi clavarà les ungles, perquè's trovarà am les meves?... Miri que no li demano dot jo!... Que no li espero la mort jo!... Que no'l sitio com els altres!... Li demano consentiment, i res més que consentiment, i no per mi, per ella! Perquè estigui contenta ella! Dongui-l, i dongui-l aviat, perquè perdo'l temps d'estimar i'n soc usurer de carinyo!

Sr. Batista: Espereu-vos!

Rafel: Què vol fer? Aveiam!

Sr. Batista: Endur-me-la! Endur-me-la lluny d'aquí!... Aparedar-la, si convé!... Fermar-la!... Tancar-la!

Rafel: I aon la vol tancar, a la caixa?... Que no veu que s'ofegaria am l'olor dels bitllets de banc!

Sr. Batista: És meva!... És meva!... Jo la vaig anar a buscar!

Rafel: Doncs ara la vinc a buscar jo!

Sr. Batista: Soc el seu pare!

Rafel: Mentida!

Sr. Batista: Aniré a la Misericordia!

Rafel: Si la misericordia no ve aquí!

Sr. Batista: Aniré per justicia!

Rafel: I que sap vostè qu'és justicia!

Sr. Batista: Cridaré als veins, als germans, a tot-hom, i'ls hi diré qu'ets un lladre!

Rafel: Un lladre, diu?

Sr. Batista: Si, un gran lladre!

Rafel: Doncs jo li ajudaré a cridar-los! (anant a la porta de les habitacions.) Tio! Tia! Tulia! Vinguin! (anant a la porta del despatx.) Batistet! Vina! Veniu!

### Escena XII

(Els meteixos, Dª Tulia, Sr. Farnell, senyor Juliá, Lola, Joan de Penya, Batistet, Sr. Pepet i Caterina)

Sr. Farnell: Què vols?

Dª Tulia: Qu'és això?

Rafel: Vui... Vui tenir concell de familia... per fer les coses amb ordre... Seguin o quedin-se drets... com vulguin!

Sr. Juliá: Però què hi ha?

Rafel: Hi ha que'l tio Batista m'ha dit lladre, perque estimo a la Mariagna i m'hi vui casar... i li demano, i com que no és seva, me l'emporto!

Sr. Batista: Mai!