Part 6

Rafel: Hi ha que fa molt temps que'n veig de lladres, i callo; que veig infamies i baixeses i maldats, i'm callo; que veig jugar a la mort, i callo!... I callo!... I ja he callat prou!... Ja se m'ha acabat l'ironia! L'ironia no més serveix per despreciar rient. Però vostès no fan riure. Fan fastic!

Sr. Farnell: Per qui ho dius això?

Rafel: Per tots plegats! Que son uns cucs d'usurers! Caçadors furtius de diner! Enterra-honres! Sepulturers de tot lo noble, i butxins de tota hermosura!

Dª Tulia: Què ordinari!

(En Batista s'abalança cap an en Rafel. D. Juliá l'atura.)

Sr. Farnell: A una gent honrada dius això, perdulari!

Rafel: No a una gent honrada, a vostès!... A vostès, que no han mort oficialment, però que van matant de mica en mica! que si han de robar, roban am códic! que's titulen bona gent, perquè no han estat processats!... Aont és aquesta justicia!... Al que no li troven cedula, l'agafen per sospitós, i al que no li troven conciencia, encara'l saluden i respecten!

Sr. Batista: O estàs boig, o t'haurem d'escurçar la llengua!... Què t'havem fet, digues, qu'hem fet, perdut?

Rafel: A mi, repugnancia!

Sr. Batista: I a la Mariagna?

Rafel: Treure-la dels llims, aont era, per portar-la en un infern!

Sr. Batista: I haver-li donat el nom, que no es res?

Rafel: No!... El nom honra, quan ho és un nom; però'l seu no es un nom: és una rúbrica! una taca!... Un nom que va mullat am llàgrimes! un nom que si'm vingués de vostè, ja me l'hauria borrat am benzina!

Sr. Farnell: Calla, pillo!

Sr. Juliá: Mal educat!

Dª Tulia: Murri!

Rafel: Ja! Ja!... Aixís! Aixís!... Are esbravin-se vostès, que jo ja'm trovo descansat!... Mariagna, anèm!

Mariagna: (apart a Caterina) Mare!... Me creu culpable?

Caterina: (abraçant-la) No, filla meva; ja hi torno a veure!

Rafel: Anèm te dic, Mariagna; que'l capellà s'impacienta!

Sr. Batista: (corrent a agafar a Mariagna) No te l'enduràs!... Veniu!... Detureu-los!

Mariagna: (fent un xiscle d'horror i corrent al costat de Rafel) No!

Sr. Farnell: Tots dos son majors d'edat! Per ells faràn!

Sr. Batista: No!... No sortireu!... Justicia!... Socorro!... Lladres!

Rafel: Ja! Ja!... No cridi als lladres!... Que no veu que aquí hi ha roba estesa?... A qui agafaràn, si venen?

Sr. Batista: A tu, que robes la noia!

Rafel: No la robo!... La desempenyo!

(Tots a l'hora, mentres baixa el teló.)

Lola: Mal-agraida!

Dª Tulia: Bon vent!

Caterina: La Verge la protegeixi!

Penya: Ben fet!

Sr. Pepet: Pobreta!

Sr. Batista: (cridant desesperat cap a fora la porta) Mariagna!... Mariagna!

Teló

## Acte quart

(La meteixa decoració del tercer acte.)

### Escena I

(Sr. Batista, Dª Tulia, Lola i després Joana)

(El Sr. Batista està sentat en un sillò, embolicat de peus amb una manta, prop de la caixa, devant de la taula-escriptori. Talla cupons. Dª Tulia seu aprou seu, fent ganxet, y Lola és a la finestra.)

Dª Tulia: Per què obres la finestra?

Lola: Perquè aquí's respira molt mala atmósfera.

Dª Tulia: Basta que l'hagi tancada jo, perquè l'obris tu.

Sr. Batista: Deixeu-vos de controversies!... Tanqueu o obriu!... Com volgueu!... Però sense raons. Me fan més mal les raons que l'aire!

Lola: Si és ella!... Per mi no'n tindriem mai de raons. És puntillosa, si senyor!... O sinó, aquí ho té am les mostaces. No'm tocava posar-les-hi jo les mostaces?

Dª Tulia: Ja les hi posaràs demà.

Sr. Batista: Però que vos penseu que me'n haveu de posar cada dia, per donar-vos gust a vosaltres?

Dª Tulia: Que no ho veus que ho fem perquè no trovis a faltar la dòna, tonto.

Lola: Aquella si que no va donar molesties. Mira que trovar-la morta als peus del llit. No sé de què devia morir.

Sr. Batista: Estigueu per mi, i no per ella.

Joana: Fa estona que'l senyor no ha près caldo. Si en vol, està a punt.

Dª Tulia: No'n vol el senyor de caldo, i si en vol, ja li donarem nosaltres! El teu lloc no és aquí!

Lola: Ves-te'n!

Sr. Batista: Ves, Joana, ves; sigues humil. Ja't cridaré, si et necessito!

(Joana se'n va.)

Dª Tulia: Si és que'n vols un'altra toma...

Sr. Batista: Què tantes tomes i tants raves!... No'n vui més!

Dª Tulia: S'ha de fer lo que t'ha manat el metge!

Sr. Batista: A mi no'm mana ningú!... I ja li podeu dir an aquêt metge que no s'acosti més aquí casa! Qu'estic mal, però no tant sovint com ell vé!

Dª Tulia: Tot ho fem perquè't posis bo, Batista.

Sr. Batista: Ja m'hi posaré, sense ell. La gota, la gota, i no se sap sortir de la gota! De gota en gota, s'ompla la bóta, i ja'n tinc prou de gotes de duro!

Dª Tulia: És veritat. Valen més els nostres cuidados que totes les drogues del món!

Sr. Batista: Doncs no m'amoineu am raons. El metge del duro i la gota, diu que tinc de tenir quietut!

Dª Tulia: Tu t'amoines am tant tallar paperets.

Sr. Batista: Dels cupons ne dius paperets, beneita!... Això és la sega del rentista!... L'anyada!... El camp de blat o de fajol, enten-ho! Mira te'ls, que són bonics! Tots tan iguals. Tan llustrosos! Arrenglerats com un exércit, de sis en sis de frente! No hi ha cap paisatge al món tan hermós com aquestes fulles!... Veieu, això es el meu rosari. (contant.) Vuit, nou, dèu, alabat sia Déu, i cada pilot de cinquanta, *pater, fillius et espiritu sancto!*

Lola: Vaja, jo no m'hi amoinaria.

Dª Tulia: I deixa-l entretenir, pobret! Mentres talla, no fa cap mal.

Lola: Vaja, un xic més de medecina, tiet.

Dª Tulia: Jo li duré!

Lola: Me toca a mi!

Dª Tulia: De qui la vols?

Sr. Batista: (cremat) De ningú!... Aneu, que tinc d'obrir la caixa!... He de comptar, i am dònes no's pot comptar!... Ja vos cridaré cada tres hores!

(Lola i Dª Tulia se'n van al quarto, disputant-se.)

Lola: Vostè'n té la culpa, perquè mai calla!

Dª Tulia: Si no la tinguessis més tu!

Lola: Si, senyora; si, senyora!

Dª Tulia: Doncs jo dic que no, senyora!

(El Sr. Batista s'aixeca am dificultat, obra la caixa i hi fica les accions. El senyor Pepet, distret, surt del despatx, amb el Major sota'l braç, i va per atravessar la sala.)

### Escena II

(Sr. Batista i Sr. Pepet)

Sr. Batista: Senyor Pepet aon va amb el Major?

Sr. Pepet: Ai, dispensi. Sortia distret i ni m'he adonat que'l portava!

Sr. Batista: Se poden portar llibres d'esma, però no tant! Vostè ja rapapieja, senyor Pepet!

Sr. Pepet: Té molta raô, senyor Batista. Aixis! Renyi-m! Renyi-m!

Sr. Batista: Segui aquí.

Sr. Pepet: Renyi-m, que'm provarà qu'encara sóc util!

Sr. Batista: I no n'ha de ser, sant varó!... Li dono proves de confiança, que no les he donat mai a ningú, i si no li dono el sòu que's mereix, és perquè vostè'l va refusar, i perquè'l tinc com de la familia.

Sr. Pepet: Gracies.

Sr. Batista: No hi ha novedat a l'escriptori?... Se cobra am regularitat?... Cargoli-ls an els que's retrassin!

Sr. Pepet: Tot va bé, senyor Batista. Estiga malalt, vui dir malalt tranquil, que tots mirèm per vostè.

Sr. Batista: Ja fan bé, perquè aquêt dolor que tinc, m'atropella!... No estic per res!... No estic per res d'aquêt món!... A quant ha quedat l'exterior?

Sr. Pepet: El cambi ha pujat a prop d'un enter.

Sr. Batista: (aixecant-se) Però... Veu? Hi ha moments que'm trovo millor.

Sr. Pepet: Se veu que també el seu mal és exterior... Sent els cambis.

Sr. Batista: Ara ho ha dit: sent els cambis!

Sr. Pepet: Doncs se'l té de cuidar, un mal aixís!

Sr. Batista: Cuidar-mel, diu? Que no veu com me cuida tot-hom?... Quin afany! Quina abnegació! Me creuen molt mal, pobre de mi, i jo'ls ho deixo anar creient, per no treure-ls l'esperança!... Fins me volien fer confessar!... Ho sent? Confessar!... Quin mal he fet, ni de què tinc d'arrepentir-me an el món, per tenir de confessar-me?

Sr. Pepet: Sempre un té alguna falteta.

Sr. Batista: Doncs, si jo hagués de tornar a començar, tornaria a fer lo qu'he fet. Viuré molt jo, senyor Pepet. Soc dur i agarrat a la vida! Això dels peus, pot durar molts anys, i sense poguer caminar també's poden guanyar diners!... No són els que van a peu, els que'ls guanyen!

Sr. Pepet: Si el seure hi valgués, no n'hauria fet poc jo de camí!

Sr. Batista: Si aixís com tinc el mal als peus, fos a les mans, allavores si que'm faria horror!

Sr. Pepet: Ja ho crec, perquè no podria menjar...

Sr. Batista: El menjar rai, me'l posarian a la boca, pagant!

Sr. Pepet: Ni donar la mà als amics...

Sr. Batista: Res d'això... No sap per què m'horrorisa? Perquè tindria de fer poders, m'enten? Jo fiaria la meva ànima, però no la clau de la caixa!

Sr. Pepet: Senyor Batista, encara hi ha persones al món!

Sr. Batista: No ho dic per vostè. Vostè no conta! Vostè no es d'aquesta vida! Vostè porta'ls llibres del viure, però no viu!

Sr. Pepet: És veritat. Jo sols camino xano-xano, per arribar a l'última plana!

Sr. Batista: Aquesta es la que m'atormenta!

Sr. Pepet: Que li fa por la mort?

Sr. Batista: Me fa por, perquè un se queda pobre, al morir! Me fa por an el moment que penso que tinc de deixar tot lo que tinc!... Que no m'ho puc endur a l'altre món!... Que si'm fiqués diners a la caixa, 'm saquejarien per treure-me'ls! Que no mirarien de robar a un mort! Que ni la calderilla'm deixarien!... Avans, an aquells temps antics, diu que'ls posaven uns quants quartos per poguer passar la barca! Avui l'hauria de passar nadant, si volgués anar a l'altra banda!

Sr. Pepet: I doncs deixi-ls per coses benéfiques!

Sr. Batista: Si el sentissin aquells que'm cuiden!... No n'hi ha de coses benéfiques!

Sr. Pepet: Si, senyor; per exemple: podria deixar un capital per fer un dot a les pobres órfenes!

Sr. Batista: No me'n parli de les órfenes! El dia que dotessin les órfenes, si el dot valgués un poc la pena, hi hauria empentes per ser-ne! Fins hi hauria pares que'n viurien, fent veure que no eren pares!

Sr. Pepet: Si tot-hom fos com jo, no ho cregui!

Sr. Batista: Si tot-hom fos com vostè, ja ho crec! Am tot lo que tinc, seria pobre. Fòra ambició, fòra riquesa!... Però no són com vostè els altres!... Me deixarien sol, i are venen perquè tinc un imàn que'ls xucla, que'ls cega... que'ls fa tremolar els dits com a les àligues, que'ls fa afilar el bec com als voltors, que'ls fa ser lladres am modos...

Sr. Pepet: Jesus!

Sr. Batista: Fins la Mariagna vindrà, i aquell orgullós d'en Rafel!

Sr. Pepet: Jo no ho crec!

Sr. Batista: Vindràn! Quan s'hagin abraçat prou, vindràn! Se cansaràn de volar i vindràn a caure al parany! (Se senten converses a fòra.) No sent? No sent com ja van venint?... Senten flaire de bitllet de banc i's van apropant a la taula!

### Escena III

(Els meteixos, Sr.Juliá i Joan de Penya, i després Sr. Farnell, Batistet i Dª Tulia)

Sr. Juliá: Dispensa-m, Batista, que no t'hagi vingut a veure fa dos dies, però ja sabia que anaves bé, per la noia i pels diaris.

Sr. Batista: Els diaris parlen de mi?

Sr. Juliá: I no'n tenen de parlar! El Clamor de la banca va portar-ho i tots els demés ho copien! Encare que tu no vulguis ser-ho, ets una persona important, i és més: ens dones importancia a tots. L'aureola del teu nom ens arriba fins a nosaltres!

Penya: Jo, ja ho sap perquè no he vingut. Tinc un altre tio malalt i el vetllo, però es cosa de vuit dies, pobret! Aviat estaré per vostè!

Sr. Batista: Gracies! Però, encara com el pots vetllar, sent com ets!

Penya: Oh, ho passem molt bé! Ens reunim tres o quatre amics i juguem al bacarat!

Sr. Batista: També nevots?

Penya: Cah! Aficionats voluntaris! Tant els hi és allí com al cassino! Si el malalt dorm, anem jugant, i si no, despertem al metge i ens en anem a dormir nosaltres! Amb això, ja ho sap! Ja vindrem!

Sr. Batista: Calla, que'm poso pitjor de sentir-te!

Lola: Què té, tio?

Sr. Batista: El teu home, que no respecta a ningú Que no veu qu'estic de mal humor! Qu'estic mal! Qu'estic molt mal!

Sr. Juliá: Què tens?

Lola: Què té tio?

Sr. Batista: Tinc por de tenir un altre atac! Me trovo pitjor! Molt pitjor!

Lola: Vol que anem a buscar el metge?

Sr. Batista: No! Tindria l'atac i el metge! Estic mal! Molt més mal de lo que creieu! D'aquesta no me'n aixeco!

Sr. Farnell: (entrant corrents) Quina alça! Quina alça a la Bolsa!... Com estàs?

Sr. Batista: Què dius que hi ha hagut una alça?

Sr. Farnell: Tot puja! Una bogeria! Exterior, tres per cent, accions, tot! Tots els valors se'n van enlaire!

Sr. Batista: I havent-hi aquesta alça, te'n has anat i no has fet una operació? Poca solta!

Sr. Farnell: Ha sigut per venir-te a veure.

Sr. Batista: Primer és la Bolsa que jo! A mi'm trovaràs a tot hora i l'alça no la trovaràs sempre!

Batistet: (sortint de la porta del despatx) Venia a dir-li que hi ha un gran moviment de cambis. Que havem de fer? Vol que comprem?

Sr. Batista: Ja vinc!

Sr. Juliá: Però del modo que estàs?

Sr. Batista: (alsant-se) Ja vinc, dic!

Dª Tulia: (sortint del quarto am la medecina) La medecina!

Sr. Batista: Què medecina, *ni ocho cuartos*! La millor medecina és l'alça! (anant tan depressa com pot cap al despatx.) L'alça! L'alça!

(El Sr. Pepet i Batistet el segueixen.)

### Escena IV

(Sr.Juliá, Joan de Penya, Sr. Farnell, Lola i Sr.Juliá)

Sr. Juliá: Quina voluntat de ferro!

Penya: I aquêt tio està tan mal com diuen?

Sr. Farnell: Això ha estat un alça, però després vindrà la baixa!

Penya: Lo que jo dic és que això va llarc. Jo hi tinc pràctica amb els tios.

Dª Tulia: No és que jo li desitgi la mort, però una no sap mai a què atenir-se.

Sr. Farnell: Fins a obrir el testament no ho sabrem.

Sr. Juliá: I quina obertura!

Dª Tulia: Jo fins me penso que no n'ha fet. Am la seva calma...

Sr. Juliá: Sent aixis, ens tocarien parts iguals.

Dª Tulia: I per què tenen de ser parts iguals? Que no es primer el noi que la Lola?

Sr. Juliá: És lo meteix.

Dª Tulia: De quan ensà?

Sr. Juliá: De sempre!

Dª Tulia: Això ho pledejarèm!

Sr. Juliá: Perdreu!

Penya: Perdrém, ja ho sé jo!

Sr. Juliá: I què havem de perdre, desgraciats!... Tenim amics i influencies!

Sr. Farnell: I nosaltres influencies i amics!

Lola: Vostè, tia, no'n sap de lleis!

Dª Tulia: Am mi no t'hi fiquis, mocosa!

Lola: A mi m'ho diu, tia ordinaria?

Sr. Farnell: Ordre! Ordre!

Dª Tulia: Jo que'm desfaig pel meu germà! Que m'estic aquí de nit i dia!

Lola: Perquè està millor que a casa!

Sr. Farnell: (a Dª Tulia) Calla, tu!

Dª Tulia: Que calli ella! Insolent!

Lola: Tia! Miri, tia!

Sr. Farnell: (sentint entrar al senyor Batista) Silenci!

(Tots callen en sec al entrar el senyor Batista, acompanyat del senyor Pepet i Batistet.)

### Escena V

(Els meteixos, Sr. Batista, Sr. Pepet i Batistet)

Sr. Batista: No puc! No puc més! He donat ordres, però no puc més!

(El senyor Batista s'asseu, i'l senyor Pepet se'n va al corredor.)

Dª Tulia: Ara ho deiem tots plegats! En Batista fa una imprudencia!

Sr. Batista: No puc! Estic mal! No m'ho creia, però estic mal! Em falta no sé què! em falta vida! Em sento un pés a les cames com si les tingués forrades de plom. Em trobo com buit. No sé què'm falta!

Sr. Pepet: (entrant corrents) Senyor Batista! Senyor Batista! Alli fora hi ha en Rafel i la Mariagna, que diu si poden entrar.

Sr. Batista: Ja! Ja! Ho veu? Ho veu com també venen al ultim!

Sr. Pepet: Que poden entrar?

(Tots casi a l'hora)

Dª Tulia: No!

Sr. Farnell: A fòra!

Sr. Juliá: I quin desvergonyiment!

Batistet: Digui-ls'hi que'l seu tio està molt mal!

Sr. Batista: No! Qu'entrin! Jo ho mano! Digui-ls'hi que vinguin com vinguin, qu'entrin!

(El senyor Pepet surt a buscar-los.)

### Escena VI

(Els meteixos, Rafel i Mariagna)

Rafel: Déu los guard! Segurament els sorpendrà de veure-ns an aquesta casa. No m'extranya, perquè jo tampoc me'n sé avenir! I no és que'n guardi rencors ni mal recort. Res d'això! Jo no sols perdono; fins olvido.

Sr. Batista: Conta, avans de parlar, que't deixo entrar per ella, no per tu.

Rafel: Per ella vinc. Per la Mariagna. Per mi sol, pot estar segur que no hauria pas vingut. Som feliços. A casa no hi passa cap nuvol; però quan miro a dins dels ulls de la que ara és la meva dòna, devegades hi veig una boira, i no n'hi vui veure cap de boira.

Mariagna: Sabia que vostè estava malalt. Sabia que si eram feliços a vostè ho deviam, i la tristor del remordiment de no creure-ns agrahits, era la meva unica pena.

Rafel: I jo li he volgut treure aquesta pena.

Sr. Batista: I a què veniu?

Mariagna: Venim a dû una corona a la memoria que guardèm d'aquella que'm va fer de mare. Venim a pagar, borrant-ho tot, am l'unic que podem pagar: am bon desig i agraiment...

Rafel: I venim a dur-li allò que vostè no té, i que no li deixen tenir: alegria! alegria al cor! qu'és l'unic remei que cura la soletat de la vellesa!

Mariagna: I am tota l'ànima li portem!

Sr. Batista: I vosaltres, vivint com viviu, teniu alegria?

Dª Tulia: I què han de tenir!

Mariagna: Que si'n tenim, ens pregunta? Tenim salut al còs i a l'ànima! Tenim un niu que tot hi cap, menos el carinyo que tenim!

Rafel: Fins hem de sortir al terrat! Tenim trevall i de sobres, que'l que's dedica a copiar farsants no acaba mai la feina en la vida; i tenim un noi ferrenyo i hermós, que fins no sent meu l'estimaria.

Mariagna: I ja camina, padrí!

Rafel: Què vol dir camina... Salta!

Mariagna: I'ns crida!

Rafel: I dibuixa. I sap caligrafia!

Mariagna: I jo me l'he criat!

Rafel: També l'hauria criada jo una criatura aixís! Si és el riure que l'engreixa!

Mariagna: I és més ros!

Rafel: No ho era!

Mariagna: Li havem fet tornar a petons.

Rafel: I diu papá, mamá i viva la llibertat!

Penya: Viva!

Sr. Batista: bueno, i què vols dir am tot això?

Sr. Farnell: És clâ; que diguin a lo que van!

Mariagna: Vui dir que'l portarem, que vindrem nosaltres, que alegrarem aquesta casa, que hi haurà soroll i rialles que curen de tots els mals, que li farem comprar soldats de plom, i cavalls de cartró, i trompetes...

Rafel: I que'ls comprarà de gust, perquè per cada ral de trompetes s'estalviarà un duro de metge, i cada tinter que vessi, menos negró hi haurà a la casa.

Mariagna: Li venim a dû salut a l'ànima!

Rafel: Això és lo que li portem!

Sr. Batista: I què demanes?

Rafel: Fer contenta a la Mariagna.

Sr. Batista: I res més?

Rafel: Si; que faci d'avi d'un bordegàç, que no li racarà de fer-n'hi; que molts cops se sap fer d'avi sense haver sabut fer de pare! Qu'ella puga agrahir, ja que ho vol, i que jo, veient-los contents a tots, canti i balli am la criatura, amb ella, am vostè, i fins amb aquells dependents tan serios que té tancats alli dintre!

Sr. Batista: Ja t'entenc. Tu vols dir que doti al teu fill.

Dª Tulia: Ara hi toca!

Rafel: I no, home, que no m'enten. Si ja's dotarà ell meteix el nostre fill! Si serà un geni el nostre fill! Si el que sap dibuixar a un any i mig com ell sap dibuixar amb els dits, a dèu anys farà obres mestres!

Sr. Batista: Doncs, deus volguer una pensió. Digues què vols d'una vegada!

Rafel: Miri que l'ha endurit el diner! Vinc per la Mariagna i per vostè! Perquè ella estiga contenta, i puga pagar-li un deute: el deute de casar-se am mi; ho enten? D'haverme endossat una lletra que'ns la cobrem am carinyo!

Sr. Batista: Bueno. No vui passar per mesquí! Ja faré que estigui contenta.

Rafel: Si és donant-li diners, no'n volem!

Dª Tulia: Perquè són verts!

Sr. Farnell: I tan verts!

Sr. Farnell: I tan verts!

Rafel: Fem uns tractes. Firmi a devant nostre un testament, el darrer, el bò, deixant-ho tot an els pobres, i no l'abandonaré mai!

Mariagna: Ni jo!

Dª Tulia: I qui't fa disposar de lo dels altres?

Rafel: I qui són els altres, ell o vostès?

Sr. Batista: És dir que no voleu res, i vindria-ho a fer-me de fills, renunciant a tot, i per sempre?

Rafel: Are hi comença a veure clar! La Mariagna, a més de mi, com que no n'ha pogut tenir de pares, i com tot-hom vol lo que no té, té l'anyorament d'una llar, d'una casa que li sembli pairal, per poc o molt pairal que sigui! I com que ella ho vol, jo també ho vui; i com que ho volém tots dos, també ho voldria el bordegàç, perquè, per fiero que sigui, encara no té independencia!

Sr. Batista: Parla en serio!

Rafel: Doncs, parlant en serio, li dic: que venim per l'unió, i que'ls seus diners me repugnen!

Sr. Batista: No ho entenc! El meu pobre cap no hi arriba!

Rafel: Però hi arribaria el seu cor, si pogués desenterrar-lo!

Dª Tulia: Qu'ets artista!

Sr. Farnell: D'això se'n diu caçar am finura!

Rafel: Caçar diners, voleu dir?

Sr. Farnell: Tu diràs!

Sr. Juliá: I què ha de dir!

Rafel: Que no veuen, infeliços, que no'm farien profit aquêts miserables diners, guanyats a traició familiar? En guanyo pocs, però'ls que guanyo, vive Dios! com que'ls he anat arrancant am la vida! com que'ls puc portar am la mà estesa i no'ls tinc d'amagar com les garces, com que no han fet plorar a ningú aquells diners, entren a casa triomfalment i en surten sempre de cara, mai de creu, perquè han dut felicitat i no surten a fer desgracies!... Però no'm fassin sortir de tò, que avui vinc am tò menor, i amb una cobla com vostès no's poden tocar fineses!

Sr. Batista: (parlant en sí meteix) No ho entenc!

Dª Tulia: Tu a lo que vas és a pertorbar una familia!

Sr. Farnell: El tio t'escolta, per massa bò!

Sr. Juliá: No sé com té tanta paciencia!

Sr. Batista: Calleu, i deixeu-lo parlar!

Mariagna: Veritat que tenim raô, padrí?

Sr. Batista: No ho sé. Es nou això per mi. No ho entenc!

Rafel: Això no s'entén, ha de sentir-se! De les coses del sentiment no se'n porten llibres, ni llibretes!... No's fan recibos del amor, i la Mariagna no vol firmar: O se la estima de paraula, o se li refusa el crédit. Li parlo comercialment, per veure si m'arriba a entendre.

Sr. Batista: No pot ser!... Seriau com és tot-hom!

Sr. Farnell: Pitjor que tot-hom, perquè aquestos dissimulen!

Dª Tulia: I am quin aplom!

Rafel: No vinc per discutir am vostès, avui. Me fan llàstima! Pietat me fan! Quedin-se aquí, bona gent! Quedin-se arrapats com musclos a sobre aquêt cor de roca! Quedin-se a fer de guardians, amb el rellotge d'arena als dits, i esperin, estatues de marbre, que quan els tinguin els diners, si els tenen, ja faràn olor de carn morta!

Dª Tulia: Insolent! Vesten! Vesten!

Rafel: Anem! Anem, Mariagna; que encara ens posarien tristos aquêt remadet d'òlives velles!

Mariagna: No'ns acepta? Ens deixarà marxar? No li diu res el seu cor?

Sr. Batista: Me diu coses que no m'esplico.

Mariagna: Això es que se li vol despertar, padrí!

Sr. Batista: Déixa-m!... Reflexionaré!