Part 18

Eran las cinch de la tarde. Los nens que sortian d'estudi paravan de pegarse ó de fer córrer per l'acera algun palet á peu coix, al veure á la dama avansar carrer de Santa Maria amunt. Llavors s'acoplaren y, á petitas voladas de pardal, alguns la seguiren, cridant: ¡la... del... diputat!... la... del... diputat!... Tot ensemps s'aixecavan cortinas dels balcons, cortinetas de las botigas, dònas tafaneras no repararen en eixir al llindar de las portas. Da. Isabel, qu' al principi havia rigut interiorment, acabá per posarse séria, per indignarse contra aquella impertinencia qu' anava prolongantse y no podia corretgir. "La... del... diputat... la... del... diputat!..." y alguna qu' altra paraula lletja, seguia cridant la canalleta quan més impune veya la seva malesa. Y aixís hauria arribat l'avergonyida dama fins quí sab ahont, si no troba al pas al doctor Roig que desfé la turba á cops de mangala.

--Son uns insolents, senyora, eh? psa! eh? psa!

Da. Isabel pogué ab prou feynas dissimular sa indignació dihent qu' eran criaturas. Regraciá al bon vellet y, tota sofocada, cametas ajudeume entrá á casa Merly.

Da. Francisca, que s'estava cosint en lo balconet del menjador, s'aixecá agradosament sorpresa, y passant per entre dos grans cistells de roba blanca:

--Ay! filla, puji, puji --feu la bona senyora encaminantla escala amunt tot encreuhantse mellor lo blanquinós mocador de seda que duya al coll sobre l'hábit del Cárme que vestia.-- Vinga, vinga, entri aquí á la sala... Calli qu'obriré un xich lo balcó... Tinch ajustat per las moscas... Are, aixís... Passi al sofá, filla, passi al sofá... segui ¡qué acalorada vé!... Ay, Deu meu, si fá una xafogor!... Y donchs? Com té la familia? qué sab del papá y de D. Pau? Quant honor! Vosté fa lo qu' havia de fer jo; pero ab una criada sola, sempre falta...

Da. Isabel li trencá la paraula ab una carinyosa apretada á la munyeca, peró sens badar boca. Llavors notá la mare del Albert que s'amiga plorava. Plena d'alarma, la feu desbotar.

--Es una ridiculesa, ja ho sé; pero déixim treure aquesta opressió del pit.

--Plori, filla meva, plori. Calli, qu' aniré á veure si l'Albert hi es.

La bona senyora buscá pretext pera que sola pogués mellor Da. Isabel desfogarse. Al cap d'una estoneta, dihent que 'l seu fill no hi era, y veyentla més calmada, preguntá discretament per la causa d'aquells plors y s'oferí en lo menester.

--Ja es passat, res, una tontería, pero venia detrás d'un mal rato qu' es lo que 'm porta aquí, y tot plegat ha fet feix. So una infelís, donya Francisqueta, tot ho acabo plorant, com las criaturas... Figuris que quan estava molt contenta aquí, de sobte me n' adono que fá molts dias que no s'acosta ningú á casa; á casa, que vosté sab si'n hi venia de gent! Tanta soletat, pensant en las vetllas qu' acabo de passar com una apestada en la meva saleta, li so franca, m' alarma y m' esgarrifa. Jo no estava avesada aixís, y ni m' explico qu' are 'm passi. M' ha assaltat l'escrúpol de que, sens voler haja ofés als nostres amichs, passant potser per alt, pobre de mi, alguna costum de Vilaniu que jo ignoro. Vosté, qu' es tan bona, fará 'l favor de dirmho, ó m' explicará si sab algun altre motiu ab que jo no dono. Venint aquí per aquest objecte, he trobat unas criaturas que sortian d'estudi y, lo que may m' havia succehit, avuy comensan á seguirme cridant "la del diputat" "la del diputat" y qué sé jo quinas paraulotas. Com ja venia tota nerviosa, he anat excitantme y he arribat á posarme frenética quan he notat qu' aquells crits fixavan l'atenció de tothom sobre mí; he vingut, filla, com si 'm passessen Bória avall...

--Pobre donya Isabel! Si qu' ho sento. Las criaturas d'aquí son molt mal ensenyadas y no ha de ferne cas. De quin estudi son?... ¿Del carrer de Sta. Maria?... Ja ho diré á en Ramón.

--No, ca! Déixiho corre. May m' havia succehit. Un altre dia potser no n' hauria fet cas. Es que com ja estava disgustada... En demés, diguim en confiansa á qué atribuheix aquest retrahiment de que so objecte?

--Ay, filla, á res. Al carácter de la gent d'aquí, que, jo la primera, tots som molt retrets.

--Peró si jo he tornat totas las visitas, si avans, la casa del meu marit ja sab vosté qu' estava honrada continuament! Per Déu, siguim franca.

--Peró, filla del meu cor, si vosté ha complert ab tothom, quín motiu vol que tingan? Cap, absolutament cap. Vosté es molt estimada, molt volguda, en fí, com vosté 's mereix! No 's fiqui dérias al cap sens fonament.

Y la senzilla senyora seguia excusant de bona fé á sos convehíns ab rahóns tan poch convincents com la primera.

--Es que som fets aixís; véu com m' he portat jo? No dubtará pas del meu afecte? Tothom té las sevas obligacions, lo dia s'escursa...

--Peró y las vetllas? Vosté sab si la primera vegada que vaig ser aquí'n teniam de tertulia...

--Bé, sí, es veritat, peró es que vostés hi van estar poch temps.

--Donchs, vol dir qu' aquí l'amistat, ó 'l tracte, quan menos, no resisteix ni tres mesos?

Da. Francisca, vilaniuhenca fins al moll del os, s'enrajolá tota, apurant son poch enginy pera desvaneixer aquella aprensió.

--Aném, filla meva --acabá-- ¿sab qu' es tot aixó? Que vosté s'anyora. Oh, sí filla, sí: vosté s'anyora. Y 's comprén... feta á ciutat, are li passa com al nostre Albert. Després, sense don Pau aquí... Lo marit s'anyora molt ¿no es veritat?... Peró veurá, ja ho arreglarém. ¿No li agrada fer lo tresillo? Obri un tresillo y vosté veurá com té gent... Alló d'enrahonar tota la vetlla també... De qué vol que 's parli?... Una s'hi adorm. Si, filla, sí; jo no vull que s'anyori. Cada vespre vindrém ab en Ramón y l'Albertet, y farém un tresillo. ¿Cóm vol passar mellor la vetlla, are, sense funcións d'iglesia?... Ja veurá pe 'l novenari d'ánimas y després per la Quaresma, quinas funcións més hermosas! Peró mentrestant, farém lo nostre tresillet, y ni vosté ni 'l meu fill trobarán las vetllas tan pesadas.

A Da. Isabel ja gayre bé li escapava 'l riure.

--Nó, nó, --digué-- vostés se sacrificarian, donya Francisqueta, vosté es un ángel y jo no he d'abusar.

--Res d'aixó; filla meva. Veji si jo comportaré... En fí, ja está dit... Uy, á'n en Ramon á bodas lo convida! Jo so trumfo molt fluix ¿sab? peró sempre serviré pera anar de segon... Ay, quan sentirá l'Albertet no haberse trobat á casa! Los hi estém tots tan agrahits...

--Es estrany que sigui fòra... També ell m' ha abandonat --saltá Da. Isabel.

La Sra. Merly explicá, llavors, que 'l seu fill eixia cada tarde á fer llarchs passeigs, potser pera espolsarse aquell aburriment qu' era per' ella un clau. May hauria cregut que 'l seu fill tingués tanta aburrició á Vilaniu.

--Veji, y tan bonich qu' es, veritat? Tan bé com s'hi está!... Res, son joves!... Lo seu pare diu que s'hi anirá fent... Peró es qu' aquí tot l'enfada, tot. Are está rabiós perque diu que l'advocat Pinyol, en un plet que 's portan, no tenint cap rahó en favor del seu client pera eximirlo de pagar un deute que se li reclama, vol fer passar per boig al client del meu fill. ¡Y no sab l'Albertet qu' aquell bon senyor es tot un estrofa! Donchs, per qué extranyarse de semblants picardias? Bé prou que se'n reeixirá 'l meu fill, no li sembla?

Per dolsas qu' arribessen al cor las ingenuitats de la bona senyora, no podian desvaneixer los temors de Da. Isabel. Aixís es que 's despedí pera anar á casa Montellá hont Da. Rosa ó la Montserrateta la treurian mellor de dubtes. Peró ja un cop dreta, Da. Francisca se li acostá á l'orella y feu tot baixet:

--Vol dir, donya Isabel, que no té novedats?

La Galcerán s'enrogí un xich y sonrihent respongué:

--No ho voldria pas, donya Francisqueta.

--Um! no sé que li veig á la cara. Y aquesta tristesa!...

Da. Isabel arribá á casa Montellá pensant que potser la Sra. Merly havia dat ab la causa de son sobtat frenesí.

En la sala d'aquella casa estavan prenent xacolata Da. Rosa, la Montserrat y la pubilla. Ja feya dias que Vilaniu anava plé del epissodi de la font del Roure. Peró las amigas de Da. Isabel, en un principi, no hi volgueren creure. Totas maliciavan de las Ocas. Aquella veu seria una invenció d'ellas, quals fins eran prou fácils de presumir.

--Are figúrinse! donya Isabel! --havia exclamat la vella Montellá-- Pobre senyora, una persona á qui jo donaria 'l combregar á las foscas! Tot aixó son mentidas com la del cassino; prou la conech jo á la gent!

Peró en quan la veu arribá á noticia de la Montserrateta, aquesta comensá á rumiar sériament. "Ella, una noya de tant de mérit, no podia explicarse la fredor invencible de l'Albert sens una causa molt fonda. Heus'aquí 'l misteri. Oh, sí!" Y l'enamorada Montserrat no pará fins á sentir l'explicació del fet de llavis del meteix Riudabets. Com lo tal era tingut per amich dels Galceráns y home inofensiu, ja no hi havia dubte. La Montserrat, presa del major despit desd'aquella hora, ja no callá, girá l'esquena á la rival, ajudá ab tot l'ardor d'una gelosa á esbombar la calumnia, y estrenyé sens reparo y contra la voluntat de sa mare las amistats ab la pubilla. De llavors, la sorda calumnia fou com una inundació mansa qu' aná extenentse per Vilaniu, enfondrant l'admiració sentida envers la Galcerán, ofegant sas amistats, sumergint tots los cors en lo llot del desengany. Las ex-amigas, considerantse vilment enganyadas, y seguint la costum dels pobles, posaren en interdicte á l'adúltera, y s'allunyaren d'ella per' evitarse la necessitat de majors desayres.

--Oh, oh, quín mon! Jo no ho puch creure, jo me'n faig creus! --deya Da. Rosa, aquella tarde, ab l'ánim encare vacilant.

--Donchs, no ho dubtis, mamá. Tu ets massa senzilla; si llegissis com jo, veurias si n' hi ha de gent hipócrita en lo gran mon. Sabs hont no las trobarias aquestas cosas? Entre 'ls montanyesos y la gent del poble. Allí hi ha bons cors, peró entre la gent que figura per las ciutats?... Uy! dels jovenets inesperts, aqueixas dònas ne fan lo que'n volen... Hi ha unas intrigas! Si jo't contés certas historias, la de Dalila, per exemple... perque encare que'n digui novelas ó'n fassi un drama, ell no las inventará pas... si jo't contés certas historias de Fellet...

--Y sí, senyora, sí; jo no sé com es vosté --interposá hipócritament la pubilla, tot caixalant la sucada que tenia en la boca.

Peró en aquest moment entrá Da. Isabel. La pubilla no s'hi pensá un instant, s'aixecá en sech, deixá 'l plat demunt la táula, y, ab una inclinació de cap fredíssima, 's despedí, seguida de la Montserrat que, sens haver dit res á l'antigua amiga, s'esforsava en agassajar are á aquella insolent. Da. Isabel estigué á punt de caure en rodó; peró sa conciencia la sostingué, permetentli resistir ab imponent dignitat la violentíssima sorpresa qu' acabava de fer intolerable ab son estrany encongiment Da. Rosa. Desistint de la més insignificant pregunta y, sens pendre ni cadira, la Galcerán se contentá en castigar l'afront d'aquella amiga dihent:

--No s'apuri, donya Rosa, no s'apuri. En pocas horas he aprés més á Vilaniu qu' en tot lo qu' he viscut á ciutat. May havia vist tanta miseria.

La Sra. Montellá rebé, més compungida qu' irada, aquest cop de fuhet. Sos ulls revelavan més indecisió que mala voluntat, peró la pobre no sabia com surtirse del apuro...

--La té de perdonar --gosá á dir ab tremolosa veu, referintse á la Tárrega.-- La pobre senyora viu dominada per la preocupació política del seu marit, íntim d'en Rodón, de qui 's diu qu' es pres per voluntat de D. Pau...

--Ah!... Donchs es graciós que se 'm fassi responsable dels actes del meu marit. Y si ho só ¿cóm olvida aqueixa infelís lo que no son suposicións sinó certesas? Cóm olvida qu' á gestións del meu marit deu lo seu la llibertat? --respongué Da. Isabel, empassantse duas llágrimas de fel y lluytant pera cordarse un botonet del guant, evidentment perturbada. Y no volent afegir una paraula sobre la Montserrat que no reapareixía, 's retirá á casa seva, tremolantli las camas, plena d'indignació y de la més fonda tristesa.

Aquell meteix vespre, comparegueren á casa Galcerán Da. Francisca y son fill, aquest portant á la cara l'expressió del metje qu' assisteix á un malalt desahuciat. Los ulls de la senzilla alcaldesa, en cambi, resplendian com sol de bonansa. "Ah, quin acudit lo seu! Ab lo tresillet curaria l'anyoransa d'aquells dos cors."

Entraren en la saleta estimada de Da. Isabel. Da. Francisca, poch amant de l'inestabilitat dels balancins que comprometian l'aplom de son bon regent, va seures en un sofanet, mentres son fill se refugiava al altre extrém de la pessa amagant la cara entre las planas d'un gran llibre de grabats que tenia obert sobre 'ls genolls. La senyora de la casa ocupá 'l balancí inmediat al sofanet.

--Bé, bé: ¿ja té 'ls nens al llit? Aixó es bo... Que tal? está més animadeta?... No 's fiqui manias al cap, per Deu. Aquí tothom l'estima... Ja l'hi he dit aquesta tarde, vosté y l'Albert lo que tenen es anyorament, res més... En Ramón vindrá aviat, farém lo tresillet, y veurá com nos distraurém.

Da. Isabel, més que pera justificar la seva tristesa, pera desfogarse un xich, explicá llavors la grosseria rebuda de la pubilla Tárrega y l'estranya actitut de las Montellás. Da. Francisca comensá per fersen creus, peró acabá explicantho com una nimietat natural que passaria. Si 'l gran llibre hagués sigut transparent, las duas senyoras haurian vist com l'Albert se mossegava 'ls llavis, com creixia en sa cara la preocupació.

--Ja li ha dit bé donya Rosa: tot aixó son ressentiments polítichs molt perdonables, que passarán; créguiho, passarán --feu la vella Merly.

--Miseria, enveja! --exclamá en veu aspre l'Albert.

--Sí, també, un xich d'enveja. Véu, vosté es més elegant, la primera senyora de Vilaniu... y vosté ja sab com som las pobres donas... plenas de flaquesas.

--No crech, donya Francisca, que vosté haja pensat may com ellas.

--Ah, jo, pobre de mí, so massa poca cosa... peró la Sumpteta, quan vosté no era aquí, se partia ab la Rodón lo primer paper... Ey, ja ho pot pensar, jo ho he sentit á dir, que, pobre de mí, ni ho he vist tan sols.

Y Da. Francisca, ab una senzillesa qu' alarmava molts cops á son fill, esplicá, entre riallas, l'historia d'un viatge á Barcelona que feren las rivals de Da. Isabel pera provehirse de vestits y gorros ab que sostindre la competencia que las amenassava.

--Ay, Deu meu, que graciós! --esclafí la Galcerán, distreta de sas tristesas.-- ¿Y qué n' haig de fer dels meus bonichs á Vilaniu? Pobres senyoras! aixó las ha amohinadas? Ja poden posarsho tot y despullarse de las sevas envejas y pors, que jo no he de disputárlashi ab lo meu luxo l'imperi de Vilaniu.

Peró entre-mitj d'aquestas paraulas qu' anaren prenent un tó amargant á mesura que brollavan, lo mot "nosa" y l'anónim ressucitavan en lo recort de la dama y del Albert ab vesllums d'una revelació tristíssima. No hi cabia dubte, l'Albert ho havia endevinat lo primer dia. Heus'aquí la font de tota aquella infamia. La gran pena del jove era 'l no poder topar ab lo culpable pera inutilisarlo. Peró cóm lograrho, si tot pas en aquest sentit faria creixer la sospita y comprometeria més á Da. Isabel?

Arribá D. Ramón.

--Ditxosos ulls...

--No ho te d'extranyar, senyora. En aquestos temps l'alcalde es com un metje quan hi ha una mala passa; 'ls conspiradors no'ns deixan viure. Y ademés, com lo pobre Godall era tan deixat... he trobat tots los serveys que no 's pot dir. Es precís remontarla, aquesta vila, remontarla. Jo voldria deixar rastre de la meva administració; peró hi ha molt que fer, y ningú m' ajuda, donya Isabel. Aixó es un camp perdut, no ha vist gent més abandonada, tot s'ho tiran á l'esquena, tot ho hem de fer lo secretari y jo.

D. Ramón prengué un polvo, y comensá á estornudar y tossir ab una tos apoplética que li feya saltar los ulls y li encenia la cara. Sa muller li arrancá la mangala que tenia entre camas, per por de que ab algun capbussó no s'esguerrés. Peró 'l bon vell, entre 'ls estornuts y la tos, no parava de garlar, explicant sos projectes de melloras urbanas, sos acorts, los obstacles que trobava, las astucias de que 's valia pera vénce'ls, delatant ab lo calor de sa veu, malgrat las queixas y gemechs que prodigava, l'entussiasme que per son cárrech sentia.

--Aném, aném, no't queixis, que t' agrada una mica --escapá á Da. Francisca.

--Oh, si tot l'ajuntament fos com jo... Peró si la més petita cosa 'm costa cent sermons y enrabiadas. Aquí ho teniu: avuy he lograt fer mudar la llosa d'aquell cup hont va enfonzarse una cama l'Albertet, sabs noy? Donchs bé; sabéu lo que m' ha costat? Ja fa un mes y mitj... (quinze... trenta... quarante cinch...) sí, ja deya bé: fa un mes y mitj que só alcalde... donchs un mes y mitj he hagut de bregar pera remoure una pedra del carrer. Figúrinse lo que 'm costará conseguir que 's tapin tots los cups que donan á la via pública; figúrinse lo qu' ha de costarme replantar tots los arbres que mancan á plassas y carrers... Y no dich res de la part referent al ordre públich; si no fos l'arrasser de don Pau... Oy, que... té, noy; mírat aquest periódich... tu que potser tens simpatías pe'ls caps-calents que l'escriuhen... Jo m' ho haig de fer tot, donya Isabel, de fiscal, de tot. En arribant lo correu, ja 'm trobará á l'administració pera revisar la prensa qu' arriba y seqüestrar, quan convé, las infamias qu' avuy s'estampan... Mira, noy, mira aquest article... "_Esperemos._"

Y D. Ramón, que ja no estornudava ni tossia, ni 's mocava estrepitosament, comensá á aixugarse tot frenétich la sanguínea calva de son front, mentres l'Albert llegia sonrisent las ignocents reticencias d'un pobre imitador de'n Lorenzana.

--Oh, aquest _Huracan_, aquest _Huracan_! ja't dich jo qu' aquí no entrará, que no'ns arrencará ni una alfábrega, mentres duga vara don Ramón Merly. Com Merly que 'm dich, t' ho juro. Ja fa tres dias que tiro tot lo feix al foch.

Peró 'ls esforsos de D. Ramón de res servian. Alguns exemplars d'_El Huracan_ venian clandestinament y, de má á má, eran llegits d'amagat boy per mitj poble.

L' Albert y Da. Isabel se mossegavan lo llavi per no riure; Da. Francisca patia, pensant que 's renyava crudelment á son fill. "¿A qué venia alló, si 'l pobre xicot no 's ficava en política?"

--Y digui, donya Isabel, parlém d'una altra cosa --'ls empaperadors han acabat?

--Avuy, gracias á Déu.

--Li deixan be? N' está contenta?

--Si ho vol veure...

--No 'm sabria pas mal; ocupat aixís, no he pogut...

Las derreras paraulas se perderen fòra la porta qu' acabavan de passar tots menos l'Albert, molt entretingut encare ab l'infantívola entremaliadura del autor d'_Esperemos_. Al arribar al fí, lo tich-tach del péndul l'avisá de que estava sol, y pera distraure son aburriment seguí llegint _El Huracan_. Llegint, llegint, no li semblá ja tan mansa, sinó molt perillosa y enverinada la secció que contenia 'l periódich, titulada _Tumbos_, hont hi lluhian, ab noms disfressats peró ben transparents, murmuracións de safreig que tacavan l'honra privada de la familia reyal, de las primeras figuras del partit moderat. Los ulls de l'Albert passaren ab fástich sobre tot aquell fangar miserable, pera topar ab l'epígraf _Devastaciones_ qu' era cap d'un altre secció, á judicar, més cohenta encare. Sota 'l meteix epígraf y en ratllas ben espayadas, llegí tot sorprés, l'Albert, uns versets _A Pablo_.

Un pressentiment crudel llansá 'ls ulls del jove sobre 'ls versos, que deyan:

_Guarda, Pablo, guarda, Pablo, guarda bien á tu muger; si una llave no te basta, guárdala Pablo con tres._

Ah! heus'aquí al calumniador desvergonyintse, llensant ja 'l sach de plomissol al vent, posant l'honra de Da. Isabel á la vergonya ab tota la cobardía d'un traydor de cantonada qu' avía 'l trabuch, lo llensa á terra y cuyta á amagarse aprofitant las tenebrors de la nit! Brava missió la d'autor anónim, més gran encare la del periodista alevós! L' ira, l'odi, la set de coneixer al fautor de tanta infamia pera ofegarlo enfonzantli 'l meteix periódich fins á la gola, creixia per moments en l'esperit de l'Albert. Ell prou veya l'orígen de tot, prou coneixia las inspiradoras de tot, peró eran donas ab quí no podia anar á cops de puny, y si en algun home pecava, faltávanli probas pera escometrel sens por d'errar. Anar á la redacció d'_El Huracan_? Ja sabia prou per bonas referencias lo que s'hi passa á las redaccións. Totas las infamias, totas las calumnias hi son de generació espontánea, naixen com bolets de dintre las caixas, fins lo caixista las arreplega ab una vena als ulls y se las troba l'endemá, com per encantament, en lo diari. Tothom li arronsaria las espatllas y clouria 'ls llavis ab la major estupefacció. Tothom li daria mil satisfaccions, li faria mil reverencias. Un cop fora, tots se riurian de tanta mansuetut, y llestos. "¡Ah, noy mira, ja hem conegut lo galán!" exclamarian. Com may, s'apoderá de l'Albert lo desitj d'abandonar Vilaniu. Lo qu' á estonas li semblava una cobardia y á estonas un perill pitjor per Da. Isabel, ho veya are com una necessitat, com un deber sacrosant que 's proposava cumplir. Aquell vespre meteix posaria fil á l'agulla; estava resolt, escriuria al Sr. Olivó demanantli un lloch en son despaig.

En aquest punt de sas reflexións, los altres tornaren á entrar ab conversa animada y ben estranya á la conturbació de l'Albert. Aquest se ficá _El Huracan_ á la butxaca ab l'amarga avaricia del suicida que s'amaga l'eyna de matarse.

Derrera 'ls entrants, vingué la cambrera á obrir la táula de jòch. Lo tresillo comensá, y l'Albert no tingué més remey que péndrehi part. Debadas probá d'escondir l'estat de la seva ánima y fingir tranquilitat. Son pensament navegava per un mar oratjós, are pensant en l'efecte que causarian á D. Pau aquells versos pera tothom més enigmátichs ó dubtosos que per' ell; are espiant si son pare amagava coneixe'ls ó si realment s'havian escapat de sa acció fiscal; més tart pensant en lo disgust que causaria sa fugida á las tres personas estimadas que tenia devant, ó en lo perill en que deixava tal volta á l'Isabel, quan pensava sacrificarse per sa salvació. Lo ceny contret, la vista perduda denunciavan ben bé tota la perturbació de son esperit á Da. Isabel, que sabia, temps ha, de quin peu se dolia son amich. Per sort d'abdós, no passava aixís ab lo matrimoni Merly. D. Ramón, ofuscat pel jòch, Da. Francisca posanthi 'ls cinch sentits com persona tímida que tremola de fer un disbarat, jugavan sens alsar la vista de las cartas, fins quan lo primer comentava las malas jugadas ó s'esclamava de las garrafals distraccións que son fill cometia.

Un cop á la táula ab los nusets dels dits:

--Noy, aixís no 's pot jugar; no sé en qué pensas! Ab quatre trumfos forts á las mans te rendeixes? Va, noy, t' enviarém á estudi. Al dimoni! al mitj d'una posta com aquesta?... Qui juga no dorm.

Peró fins dihent aixó, ó 's mocava, ó escapsava, ó contava las fitxas, ó tenia l'ull cobdiciós de jugador fit en lo vano de cartas que son fill sostenia ab la má esquerra.

### VII