Part 22

La Queta, qu' havia comparegut de nou á la casa, ficantse, si't plau per forsa, á la cuyna á ajudar al servey, desitjosa de perdó, s'atreví un dia á demanarli que l'enmenés á l'alcova. L' hereu Galcerán, sens pararse á escoltarla, l'amidá de cap á peus ab una mirada verinosa, y maná secament que llansessen aquella dòna al carrer. Ella quedá feta una mar de llágrimas, peró, ab la esperansa d'ablanir aquell cor, no hi hagué qui pogués arrancarla d'allí. Tentá una segona vegada, quan ja havian vingut los metjes de Barcelona, y D. Pau se posá fet un foll al veures desobehit.

--Trayéume á fòra aquesta desagrahida: no la vull veure més!

Y com si no trobés un mot prou aspre qu' afegir, intimá á la Queta ab un cop de cap y tocant l'ase.

Senyors y servey miravan á D. Pau encongits y temerosos, los uns tement per sa salut, los altres una rauxa de geni que 'ls deixés malparats. L' única persona á qui mostrava tendríssima afabilitat era Da. Francisqueta, la mare, la genuina representant del jove injustament escomés. Ella no li parlava de política ni de negocis; compartia ab ell los cuydados de Da. Isabel, y allá, al fons del cor, plorava l'ausencia d'un ser estimat, certament ben digne del respecte de son agressor. Mes, fòra de l'afligida mare, D. Pau no atenia á ningú. Per aixó, fins son sogre callava al veure'l entrar, D. Ramón y en Llebreta li feyan pas, ab los ulls á terra, esperant, com dos gossos bastonejats, l'adveniment del favor perdut.

D. Ramón, sobretot, estava inconsolable; aquell despegament y'l del seu fill eran dos claus que tenia clavats al cor. L'Albert no havia escrit més qu' una carta donant part de la seva arribada, insinuant apenas la necessitat de perdó, com si son darrer determini fos lo més natural, y sens llansar l'esperansa més remota de tornar á Vilaniu.

"Quatre ratllas y en lletra desordenada! Aquí 'l tens: ja torna á esser á Barcelona, ja 's hi troba com lo peix á l'aygua, ja escriu d'una esgarrapada, distret, sense ni saber qué dirnos... Té, l'única part un xich afectuosa es aquesta hont demana novas d'en Pepito y de Da. Isabel... Si no fos per aixó, potser ni'ns pregaria que cuytessim á contestarli."

Per altra banda, 'ls rums-rums de la vila me 'l duyan marejat. Tot Vilaniu anava remogut per un sol crit: la jove Galcerán se moria! En la derrera consulta, 'ls metjes l'havian desahuciada, no hi havia remey. En cassinos y cafés, pels rotllets de las botigas, en visitas y escriptoris nos parlava d'altri, y tot eran comentaris y disputas sobre la causa determinant d'aquell accident. Hi havia qui no s'amagava de suposar devant del vell Merly, que si D. Pau havia comés alguna violencia, un quasi-assessinat. ¿Qué era, sinó, una certa detonació que,'l meteix dematí en que caygué malalta Da. Isabel, havian sentit los vehins de la plassa? La compradora de las monjas assegurava que 'l tiro havia retrunyit dins meteix del entresol. Ella, al cap d'un minut, vejé á D. Pau tancar la finestra. D. Ramon, encés d'ira, omplia de fástichs á qui tal deya, y esplicava 'l fet com los criats. "Alló podia passar al més destre, tot lo demés era una calumnia de mala lley; y que 's tinguessin la llengua, perque, com alcalde, era capás de férne una de las sevas."

Entre 'ls qu' havian dat acullida al suposat adulteri, la malicia anava més lluny, relacionant la fugida de l'Albert ab l'arribada de D. Pau. De segur que l'adúltera havia cuytat á avisarlo, y quí sab qué havia succehit? Un dels qu' havian marxat ab lo noy Merly assegurava qu' aquest no badá boca en tot lo camí, sempre ab la cara amagada al recó... y que duya 'l bolet brut y escaixalat de l'ala com si li haguessen tombat de un cop de pedra.

Los metjes de Vilaniu parlavan de las ocurrencias sens eixir dels dominis de llur professió, atacant durament l'ineptitut del company Roig que, com deyan los de Barcelona, havia prés l'_a_ per la _b_.

--Perque, senyors, de qué's tractava aquí? D'una metrorrágia puerperal inmediata. ¿Deguda á qué, senyors? A un vici constitucional, á una cloro-anemia prou coneguda, y determinada no més qu' accidentalment per una commoció moral. Y bé, donchs, administrar una sangría, acudir á antiflogistichs en casos aixís, trobarse ab una malalta que té la pell cremosa, las extremitats fredas, lo ventre fluix y espalmat, una gran excitació nerviosa y cent quatre pulsasions y aplicarli sols una tela de moltó y acudir á simples sudorifichs, no es desbarrar? No es matar la malalta? Lo que calia era un tractament tot oposat; bons caldos, vi ranci, cordials, injeccións intra-uterinas. Los companys de Barcelona aixís s'espressavan y tenian rahó: lo metje Roig era un ase.

Peró 'ls profans se posavan del cantó del Sr. Roig, gloria de Vilaniu, y suposavan que tot alló eran envejas y rivalitats fomentadas per la presumció dels metjes de ciutat, una colla de sabuts que, de segur, l'haurian morta primer que l'altre. Los criteris vacilavan, no devant de las rahons, sinó devant de qui las emitia, y aixó, tant si 's parlava de medicina, com si 's sostenia la murmuració del atentat de D. Pau. Solzament las enemigas de las Ocas mantenian certa reserva, com espalmadas devant lo perill de veure á aquestas trumfar altre cop. La mal continguda satisfacció de la Sumpteta acabava d'escamarlas á totas. De segur qu' havian pecat de massa crédulas, que llur bona fé havia sigut sorpresa. Y empesas per una por interessada y pe 'l supersticiós respecte qu' infundeix la mort, llansavan llágrimas de penadiment, é invadian la casa Galcerán en actitut de protesta, assedegadas de reconciliació. La Montserrateta, ja lliure de sa gelosia, repetia á tothom que la seva mamá estava prendada de las virtuts de la malalta á la que 's podia donar lo combregar á las foscas; Da. Francisqueta pe 'l meteix; lo Sr. Rector no tenia prous paraulas per' alabarla. ¡Quín disbarat, donchs, d'haverla abandonada per _un dicho me han dicho_! ¡Quína bestiesa d'escoltar tot aquell teixit d'injusticias! ¡Cóm havian caygut al parany!

Llavors se feu una reacció en molts esperits; tot eran alabansas pera Da. Isabel, planys y temors de perdre á una senyora tan exemplar y respectable. Mitj Vilaniu aná al combregar que presidiren D. Pau y 'l general en persona. Un reculliment extraordinari regná per tot lo curs. Essent de nit la cerimonia, totas las finestras, portas y balcons estavan sembrats de llums. La llarguíssima professó caminava ab imponent quietut, al toch llunyá de la trista campaneta, y 'ls espectadors observavan en silenci 'l nombre y calitat dels concurrents, entre 'ls quals no faltavan ni 'l pubill Tárrega ni'n Riudabets qu' anava tremolant de camas y groch com la cera. Derrera del Senyor, s'empenyia una inmensa cua de dònas vestidas de negre y encaputxadas, lo rosari en una má y una candela en l'altra. Quasi de cada porta sortia alguna dòna á engrossar aquell núvol negre sembrat de estrelletas d'or. La passada havia durat mitj' hora. Peró ahont se clavaren principalment los ulls del espectador fou en lo rostre de D. Pau, esgroguehit, transmudat, roigs los ulls, lo cabell enrera, la faç estirada, tot son posat caygut.

La lluyta d'aquells dias havia aclaparat al gegant. Quan los metjes declararen que tot era ja inútil, aquell geni indomable quedá rendit. Llágrimas silenciosas solcaren son rostre, sos accionats y sa paraula eran per demés tendres ab tothom. Veyent altra volta á la Queta, l'agafá de motu propi, l'acompanyá al capsal de la malalta á rebre l'absolució desitjada, y, com si aixó no bastés, desseguida apretá á la commoguda vella entre sos brassos. Després torná á l'espona pera no abandonar ja més la má d'aquella dòna estimadíssima, pera infundirli forsas ab que sostindre la desgarradora lluyta, arruixantla de tendresas y petóns compassius. Y si sa mirada queya sobre 'ls demés, seguia impregnada d'igual compassió. Son cor s'havia omplert d'una tendresa tristíssima, beguda al capsal d'aquell llit, barreja de compassió y basarda al'hora, que naixía de la presencia del perill y de la conciencia de la propia inutilitat. ¿Qué eran tots ells devant la Mort? Res; uns sers tan frévols y dignes de pietat com aquell tan volgut qu' allí agonisava.

Y no obstant, duas horas després, quan donya Isabel finá, D. Pau sentí renaixer son carácter. Una llágrima grossíssima li entelá 'ls ulls, se tirá als brassos de son sogre qu' havia caygut sobre 'l sofá, estrenyé fortament las mans de sos amichs y servidors, besá ab deliri als nens, y entrá de dret al escriptori á fer plans y donar ordres. Ningú 'l vejé plorar més: una glopada de fel havia estroncat lo doll passatger de sa tendresa. Son cor sentia un odi tan universal per Vilaniu com lo del meteix Albert; peró en sa cara hi havia tota la dissimulació del polítich hábil.

L' endemá, queya com una bomba sobre Vilaniu la nova de que l'hereu Galcerán se'n duya 'l cadavre de Da. Isabel á Barcelona. Tots los esperits bategaren corpresos d'un meteix temor: la porta dels Galcerans ja no s'obriria més, la primera família del poble 'ls abandonava, era per Vilaniu com la cayguda d'una dinastia. Aquella escala fou un jubileu de gent qu' anava á enterarse bé, á tentar de dissuadir á aquell senyor. D. Ramón, lo primer, pregá mitj' hora: no podia compendre qué movia á D. Pau á pendre un determini com aquell que seria interpretat com senyal d'aburrició ó desconfiansa, y, per consegüent, havia de congriarli enemistats y apartarli la gent de las urnas.

L' hereu Galcerán dava á tothom la meteixa resposta de sentiment familiar: era per una delicadesa vers al seu sogre qu' estava de quartel á Barcelona: ningú 'l tragué d'aquí.

Y veure marxar, carretera amunt, aquell atahut, dins d'un cotxe endolat, y derrera d'ell tota la família y servey de la casa en dos cotxes més, fou un dol y un afront per Vilaniu.

Lo dia, successor d'una nit de pluja, hi ajudava. Boyras borrimosas de tardor tapavan las montanyas dels voltants; un plujím invisible y fret atravessava la roba, apagava la pols del camí, ensordía 'ls sorolls, posava sucosas las descoloridas fullas que salpicavan encare l'esblanquehit brancatje dels plátans. La carretera traspuava un fanch bituminós que s'enganxava en feixugas placas á las solas. Las terras de conreu s'extenian á dreta y esquerra com ermots amarats, y la migrada vegetaciò dels horts s'ajeya esllanguida y plorosa com anyorant lo sol, qu' aquell cel de llet reduhía á las condicions d'una lluna entelada.

Lo portal de Baix s'omplí de gom á gom. Centenars d'amichs y tafaners qu' hi feren cap, seguiren ab la vista 'l trist convoy, clavats al peu del portal, muts y pensívols com si presenciessen l'emigració d'una época. Mes, en mitj del silenci, dos obrers, pegantse y empenyentse com payassos, s'obriren rotllo. Lo més barbut y desfatxat d'ells, una blusa de teixidor á l'espatlla, una catxutxa aixafada al front, avansá devant la multitut, s'aixancarrá cómicament, y fent corn de la má, cridá en veu grossera y forta:

--Bon vent... madur!

Y tot ensemps, aixecant lo bras esquer, se pegá en la font del meteix un cop ab lo cantell de la má dreta. La vara de D. Ramón no fou prou amatent per' assolirlo quan fugia. Alguns sonrigueren, d'altres condemnaren la grosseria ab una mirada reptadora. Hi hagué filosop que prengué aquell obrer per heralt de la revolució triomfant.

Peró tots los ulls convergiren altre cop á la carretera, que sols aquell convoy trepitjava. Lo trist corteig aná enxiquintse, enxiquintse, fins presentar tan sols la negrosa esquena d'un cotxe, suspesa sobre 'l perfil de duas rodas. La vista escorcolladora s'enterbolia quan aquella taca negra 's redressava dalt del serradet. Per fí un llens cendrós ho esvahí tot. Llavors, aquella gentada, amarada d'humitat, plegá 'ls brassos ab esgarrifansas de fret, y sens comunicarse cap impresió 's destriá, apretant cada qual lo pas vers casa seva.

En Llebreta y D. Ramon pujavan per senglas aceras del meteix carrer; lo primer ab las mans á la butxaca y 'l cap cot com un mort de fam; lo vell Merly, encaparrat y encés de cara. Ni un ni altre badavan boca. Al pobre vell, la vara d'alcalde li caygué dos cops al fanch. A la fí, pera dar l'adeu á son company, sos llavis mormolaren:

--Es massa fort aixó, es massa fort...

Mes ho era pòch, ho era pòch! Sos ulls, fits en aquell trist corteig, no 's pararen un moment en los primíssims fils del telégrafo que s'extenian á un cantó del camí, muts y quiets com materia inanimada, servint de pujadors als enjogassats pardals. Y no obstant, al arribar á casa seva, vejé qu' aquells fils l'havian cridat, fent estampar son nom sobre una cinteta cendrosa y al peu molt pocas paraulas més: Urgeix vinga. Albert en perill. Olivó.

Era inútil. L' Albert, enterat del desastre Galcerán pe'ls diaris, havia caygut impensadament mort en un Tiro de pistola. Llavors sí que 'l pobre vell no pogué sostindre més ab seguretat la vara. Tot Vilaniu lo vejé alguns mesos anant y venint de missa d'onze, arrossegant una cama, 'l cap y 'l bras esquer penjant, la boca tòrta y babosa, plorant á cada amich que l'aturava, sempre de brasset d'una dolorosa envellida que tothom saludava ab lo nom de Da. Francisqueta.

Fi.