Part 20

--Y are pendrá la confessió de vosté per una estratagema de tantas com las qu' aquí 's jugan.

--Nó, Albert, nó; jo sabia ja ab qui parlava. En Galcerán m' havia fet moltas vegadas elogis de l'enteresa d'ánima d'aquest sacerdot, m' havia dit moltas vegadas: es un pobre home que val molt. La seva sensillesa es purament exterior. Los carácters sincers tením massa acostumada l'orella al só de la veritat pera que pugan disfressárnosel ab éxit. Aixís com l'he sorprés jo á n' ell, ell m' hauria sorprés á mí. Mossen Pere ha quedat convensut de la meva ignoscencia ab enterniment; s'ha indignat, m' ha ofert auxili, y la Queta fora aqui casa encare, si jo no m' hagués resistit ab totas mas forsas á retenir á una persona, sia qui 's vulga, qu' arriba á dubtar de la meva honra.

--Y mossen Pere no li ha dit quí es qu' ha xiulat á las orellas d'aquella vella?

--Ell ho sab, peró en secret de confessió.

--Hum!...

--Nó, Albert, no dubti d'aquell bon home. Jo he recordat tot seguit que la Queta aná ahir á confessar.

Y Da. Isabel torná á aixecarse pera contemplar al seu fill que treya 'ls brassos, tot anguniós sens que las tisanas logressin ferlo suhar. Mirá 'l rellotje tota concirosa. Eran tres quarts de set. ¡Y 'l metje no venia! Quina tardansa! Ni á ciutat! ¿Hont son, donchs, las ventatjas de la campanya? L' Albert, mogut del fástich y del odi que li inspirava tot lo de Vilaniu, pensava: potser encare't matará 'l fill, pobre mare!

Regná una altra pausa anguniosa en la que aquells dos esperits ploravan amargament, mentres lo pobre malalt seguia respirant ab lo fatích insistent de la serra.

Mes, de sobte, l'Albert redressá 'l cap, resolt á parlar. Los ulls llagrimejants, comensá aixís:

--Bé, donchs, jo vinch á demanarli perdó de tot y á despedirme. Fòra jo d'aquí, 'ls calumniadors quedarán confosos, sense saber qué dir de vosté. No puch, no puch seguir aquí sens exposar á vosté á perills molt grans. Tan de bo hi arribi á temps. Ja veu vosté cóm se descaran fins á penetrar ja dins de casa seva. Tot lo qu' aquí fariam ó diriam pera probar la nostra ignoscencia fora inútil. Un cop jo fòra, será diferent.

--Peró, Albert, lo blanch de las iras so jo y no vosté.

--Mes qué dirian de vosté, sola?

Da. Isabel tingué d'ofegarse 'l plor ab lo mocador, ensemps que 'l dubte li sacudia las espatllas.

--Peró --afegí entre singlots-- vosté, per mí, sacrifica als seus pares, pobres senyors.

--No, senyora; la meva mare se'n aconorta, lo meu pare després ho alabará. Me sacrifico sols jo, y vosté hi te massa dret...

En aquest moment, ella s'havia aixecat, dirigintse al secreter; peró al sentir las derreras paraulas, y 'l calor estrany ab que eran ditas, se pará en sech, y llensá sobre l'Albert un esguart tan plé d'alarma, que deixá al jove, mut, roig, ple de tremolor. Aquest posat sumís alentá á la dama á insistir en son determini. "S' hauria equivocat, no podia ésser que l'Albert s'atrevís ab ella, que li faltés un sol moment al respecte. Ella no entendria prou bé 'l ver significat d'aytals paraulas." Y seguí fins al secreter, y ficá tremolosa una clau al pany, y estirá un dels calaixets. Peró, com si 'l dubte tornés á picarla, tancá de cop, mormolant entre sí: Nó, no puch ferli semblant confidencia.

--Senyora, --saltá la criada-- hi ha 'l metje.

L' Albert, qu' havia llegit en cada moviment d'aquella dama las fluctuacións perque havia passat son esperit un cop cullida l'indiscreció involuntariament llensada, al sentir tancar lo calaix anava á sortir, á fugir com un criminal sorprés. Peró la presencia del metje 'l detingué, mal que no sabés hont posar los ulls. Da. Isabel ja no pensá més en éll. Era son fill, la salut de son fill, lo que la preocupava.

--Qué té aquest menut, qué té? --feu lo senyor Roig, mentres l'afligida mare cuytava á encendre la palmatoria, y ell deixava l'inmens barret y la mangala demunt d'una cadira. Després, com al saludar descobrís al noy Merly, obrí uns ulls d'á pam y llambregá també á donya Isabel.

L' home observá 'l malalt ab molt d'interés, li palpá 'l ventre, li mirá la llengua y 'l blanch dels ulls, lo polsá varias vegadas:

--Un enfitorum, eh? psa! un enfit... Un poch massa de temperatura, eh? psa! eh? psa! un xich massa de febre; peró, eh? no hi ha cuydado psa!... no hi ha cuydado... Bé, bé, bé... Are aixó 's té de coure, 's té de coure, eh? psa!... Li receptaré una purgueta, li desembrassarém lo ventre, y no tinga por, senyora, no tinga por, eh? psa! eh? psa!... ¿Té un bocinet de paper y ploma?

Da. Isabel l'enmená á la saleta, hont lo vellet, posadas las ulleras y llepantse 'ls llabis, receptá tan pausada y travallosament com parlava. S' hauria dit que fins en la columna de quantitats hi escribia son sempitern eh? psa!

--Dónguinli una xicreta: allá á las deu tornaré.

L' Albert, que no eixí de son aturdiment més que pera cullir los bons pronóstichs del doctor, aprofitá l'ocasió pera anarsen, oferint avans á Da. Isabel los serveys de Da. Francisca.

--Los hi agrahiré molt, li so franca, Albert. --Y allargá al jove una má freda y tremolosa qu' aquell no gosá á estrenyer.-- Si no'ns veyém més... --afegí. Peró 'l plor li ofegá la veu.

--Demá á las cinch. No'n parli devant del pare... --feu l'Albert, en veu baixa y esforsantse molt.

Y encare, al tornar á passar per l'armeria, doná una ullada més envejosa á la pistola de níquel. Desseguit, baixant l'escala, torná á brunzirli á l'orella aquell si no'ns veyém més negat de llágrimas, y 'l cor se li partia considerant que tal despido, després de sa indiscreció, era bén bé com una ordre tácita de marxa, á la vegada recriminació y prech, entre indignada y compassiva. Ah! potser no la veuria més!

--Y donchs? --saltá 'l vellet Roig, un cop al carrer, deturántlo pe 'l bras-- Vol dir que se'n va, Albertet?

--Per hont ho sab? --exclamá l'aludit ab la major sorpresa.

--Home! Per Deu! ¿Que no he sentit á donya Isabel que 'l despedia? Eh? psa!... psa! Si qu' es bo aixó! Eh? psa!...

L' Albert restá ple de vergonya, y 'l metje, abaixant la veu y clavantli la mirada, vullas que nó, als ulls, afegí:

--Crech que fa molt bé, Albertet, molt bé; eh? psa! molt bé.

--Quína nosa li faig, senyor Roig?

--A mí, cap, fill, cap. Peró, aixís, la gent no tindrá que parlar.

Y com refugint més explicacions, lo bon vellet trencá en oposat sentit, perdentse arreu en las fosquetats del carrer.

Los cabells blanchs lo salvaren, perque 'l primer impuls de l'Albert fou escanyarlo y potejarlo com qui mata un escorsó. ¿Es á dir que, fins las personas més sensatas, davan crédit á aquella infamia y anavan pregonantla per la vila? Lo desitj d'abandonar Vilaniu lo corprengué com may. A poder, hauria escupit á la cara de tots sos vehins.

Aixís, poch menos qu' alocat, arribá á casa seva, y 's nega á sopar, pretestant falta de fretura, per temor de qu' ab sa excitació mancaria potser al respecte de son pare, si aquest lo punxava com de costum. La mare atribuhí la negativa al natural disgust que causaria á son bon fill lo tenirlos de deixar, y aquesta revelació de tendresa, á l'hora qu'omplia son cor, li amarava 'ls ulls de llágrimas. La pobre dòna 's vegé ab travalls pera amagarlas al seu marit, quí, atribuhint l'acte del Albert á una estranyesa més de son carácter indómit, no cessava de recriminarlo y de dar ab sa injusticia més ganas de plorar á la mare...

--Aquest xicot no se 'm assembla de res. Jo no sé d'hont ha eixit. Me matará á disgustos. Peró ja't dich jo que, si no fos tan gran, li arreglaria las peras á quarto.

Per gran sort, encaparrat per la sessió qu' anava á celebrar l'Ajuntament més tart, passá bén tost á un altre ordre d'ideas. D. Ramon esplicá tot lo plan de campanya que tenia per aquella nit, sopá depressa, y al agafar lo bastó, prometé recullir á Da. Francisca de casa Galcerán. Llavors veuria com seguia 'l nen.

Quan Da. Francisca pujá al quarto del noy y trobá á aquest fentse l'equipatje, los ulls fòra del cap, hi hagué entre 'ls dos un' escena dolorosa. Peró l'Albert, posantse sobre sí, procurá calmar l'aflicció de sa mare recordantli qu' havia d'anar á casa Galcerán hont ell l'acompanyaria.

--Sosseguis, sosseguis, mare, ja sab qu' ha promés esforsarse en dissimular devant del pare... Pensi que no 'm faltará res, que tornaré aviat á veurels... Y pensi que si plora devant de l'Isabel, li fará un flach favor.

Peró, al esser á la porta dels Galcerans, donya Francisca vejé ab sorpresa que son fill se negava á pujar. Tenia feyna, havia de enviar l'equipatje, á l'hora, 'l pare ja aniria á buscarla, ella podria entrar á despedirse per derrera volta; ja 'l trobaria al llit.

Y la pobre mare, plena de pena, de temor y de dubte, embocá tota sola y tremolantli las camas la gran escala dels Galceráns.

A la una, de retorn, trobá á son fill al llit, peró despert encare.

--Com han trigat tant?

--Es que 'l nen está pitjor.

L' Albert no pogué reprimirse, s'incorporá tot esbarat. Llavors Da. Francisca procurá apayvagarlo ab seguretats de que l'havian deixat fòra de perill, y com D. Ramón estava present, tot era allargar la conversa pera que aquest se retirés y pogués ella despedirse altre cop. Peró D. Ramon, agafant la palmatoria, s'atansá al llit.

--A veure cóm tens lo cap?... Déixam pendre 'l pols... Are't perdono, perque veig qu' estás molt calent, molt constipat... No't desbriguis, procura suhar forsa y no será res... Vaja, bona nit y bon hora. Aném, Francisqueta... Suha forsa ¿ho sents? suha forsa.

Mes, un cop despullat lo vell Merly, sa muller trobá escusa pera tornar á eixir: volia fer una tisana pe 'l noy; d'altre modo no suharia. D. Ramón, si no ho aplaudí ab la llengua com li dictava 'l cor, no gosá á oposarshi, y la mare lo que feu es corre als brassos d'aquell fill que creya febrós y desolat perque 'ls deixava.

### IX

La grogor que tants cuydados havia inspirat al doctor Roig en sa derrera visita, era reemplassada altre cop per una bermellor encesa y salpicada de gotas de suhor, mercés á una atinada aplicació de sinapismes. Lo perill de la congestió cerebral havia, donchs, desaparegut. Mes, per arribar aquí, quantas suhors, quantas angúnias, quins desficis pera la pobre mare! Da. Isabel lluytá com sols las mares lluytan, sens recordar ja més los sobressalts d'aquell dia malestatjer, entregada en cos y ánima á la salvació del angelet que veya escapárseli dels brassos en mitj de sa soletat, sens la companyia de D. Pau, son pare; y al dolor de la lluyta s'afegia l'incontrastable angunia de la responsabilitat, imaginária peró tremenda, ab que 's mortifican las mares pusilánimes en consemblant cas. ¡Qué diria en Galcerán si 'l nen se moria en sa ausencia! Estaria bén segur de que s'havian apurat avans tots los medis á que 'l seu bon talent hauria recorregut? No li quedaria l'aprensió de lo contrari? Y pensar que, per esser estació de segona la de Vilaniu, no se 'l podia avisar telegráficament, quan tan aprop lo tenia! Oh! també ella volia anarsen. Qué hi guanyava á Vilaniu? Apedassada un moment, havia tornat á perdrer la salut. Tan mala estava are com avans, sinó pitjor.

Y com, en son dolor, s'esclamés aixís devant de la cambrera, y aquesta repetís las exclamacions á la cuyna, en Llebreta s'aixecá de sobte preguntant:

--Peró, ¿hónt es don Pau, que diu qu' es aprop?

Y enterat de qu' era á la capital, no s'hi pensá un moment: baixá al estable, ensellá un cavall y partí escapat.

Lo demés servey dormia. La cambrera quedá espahordida pe 'l disbarat qu' aquell pagés, ab lo més bon desitj, podia fer. Mes com no hi havia remey, cregué mellor callarse y, mitj tremolant de sòn y de fret, se deixá caure en la cadira de l'armeria hont l'havia instalada la senyora.

Aquesta seguia al capsal de son fill, abrigantlo, tocantlo, examinantli 'l color á cada instant. Y á mesura que la transpiració aumentava, allunyant lo perill y desnuhagant lo cor de l'atribulada mare, sentia ella més abatudas sas forsas y més discordants veus en son esperit.

Eran dos quarts de quatre. Aquell zich... zach... zich... zach de serra anava allargantse ab repetició més folgada y calmosa. Las ombras de la nit, poch esborradas per la trista llum de la xinxeta, s'esblanquehian no més á l'apagada claror d'alba qu' apenas trasparentavan los finestrons. La nena comensava á remoures en son llitet pera empendre 'l tercer sòn. Da. Isabel compará per centéssima volta la respiració de sos dos fills. Efectivament, la del malalt anava allargantse, posantse a compás de l'altra. Llavors la mare 's desfogá ab un suspir, y 'l colze en lo coixí del nen, la galta ajeguda en la má, sentí l'ensopiment del vetllador á derrera hora. Tot lo pes d'un dia d'emocions gravitava sobre sas decandidas forsas, aclaparava son esperit, peró 'l meteix recort de tan sufrir privávala de conciliar la sòn. Un recort derrera l'altre, anavan desfilant y estalonantse tots: la Queta, 'l rector, l'Albert, la maynadera portantli 'l nen tot ardorós, lo metje pronosticant bé, lo metje alarmantse, aquella respiració de serra que la tenia encare á l'orella, aquella temperatura insufrible, aquella grogor esglayadora. Y després dels fets, venian las consideracións suggeridas, las vacilacións, las angúnias, los temors. Torná á pensar en sa soletat, en son marit, y d'aquí en la escena del secreter. Ah! ¿qué anava á fer allí? A traure la derrera carta de son marit pera ensenyarla á l'Albert. Per qué ferlo confident de secrets conjugals? Per ventura estava boja!

Son enteniment se pará á considerar. En aquella carta hi havia burlas y reticencias indesxifrables per' ella. A qué venia sinó alló de dir que fins avuy no podia respondre (si de cás podia) á la explicació demanada sobre las causas de sa soletat, pera rompre tot seguit ab un "¿peró qué'n trauria ni perqué ho necessitas? No hi ha que fiarse dels vilatans y menos de la gent de Vilaniu. En fí, ja'n parlarém cara á cara y, llavors, entre'ls dos, ho aclarirém mellor." Encare, al recordarho no més, Da. Isabel sentí una esgarrifansa de fret. ¿Qué volia dir D. Pau ab aquest llenguatge misteriós? Per ventura aquellas ráuxas de gelosia de la Mayola havian renascut més fortas qu' avans sens la menor sombra de fonament? Nó, no podia esser. Era precís en tot cas que 'ls calumniadors haguessen inventat grans infamias y pogut portarlas fins al seu marit ab grans visos de veritat. ¿No tenia ell probas bén poderosas de sa fidelitat? ¿No havia dit ell meteix que tot alló eran murmuracions de vehinat, envejas de partit? Cóm podia dar, donchs, crédit á aquells miserables y posar en dubte las virtuts d'ella, quan ella meteixa las feya palesas ab tanta sinceritat y senzillesa?

Ah! per obtenir una explicació, ó altra més clara que la seva, anava á mostrar aquella carta á l'Albert? La set de veritat, la desconfiansa de son propi criteri eran las que l'empenyian á ferlo confident d'aquell secret; res més. Y al recordar la sospita que l'assaltá al tancar lo calaix, se sentí 'ls colors á la cara. May l'Albert s'hauria atrevit á ferli una declaració amorosa, ni embossada, per molt embossada que fos. No podia esser que l'honrada amistat d'aquell jove 's tornés en passió injuriosa, ni al buf enmatzinat de la calumnia. May, may; peró menos are, devant de las tribulacións per que passava son esperit... devant lo sant respecte de que la revestia sa nova maternitat. Y l'indignació qu' en aquest moment sentí la dama s'estengué fins á son marit. Perque ¿cóm --exclamá, feta una mar de llágrimas-- cóm, oh, Galcerán, tu que sabs las sospitas que tinch de mon nou estat, cóm fins tu t' has atrevit á dubtar de ta esposa honrada?

Un truch fondo en lo portal trencá de sobte sas reflexións. A la vegada, la cambrera botá de la cadira. En Llebreta no podia haver arribat ni á mitj camí; ¿quí trucaria donchs, á semblants horas? La cambrera obrí la finestra: era D. Pau; un tílbury de lloguer havia girat ja y corria plassa avall.

No cal dir si tal arribada causaria sorpresa. Peró no fou menor la que sentí ell, trobant llevadas á sa muller y á la cambrera. Cóm l'esperavan? Quí havia pogut avisarlas, quan ell no havia confiat son plan á ningú? --se preguntava interiorment ab lo ceny contret y 'l posat alterós.

--Quín ángel te porta? --esclamá Da. Isabel cayent en los brassos de son marit.

Aquesta pregunta acabá de trasmudar lo semblant de D. Pau, ja remogut per la primera sorpresa.

--Per qué? Qué passa? Qué ha ocorregut? --feu, entre contrariat y alarmat tot d'una.

--Nó, no t' alarmis; afortunadament lo perill ja ha passat. Lo nen está mellor.

--En Pepito? --saltá ell, desfentse de la seva dóna que 'l tenia encare abrassat, y corrent dret al dormitori.-- ¿Cóm no m' havias escrit res?

--Si está aixís desde ahir á las quatre de la tarde.

--Peró, dóna, un telégrama --replicá D. Pau ab sequedat.

--Si quan lo nen m' inspirá cuydado ja estava tancada l'estació. Ay! prous angúnias he passat pensant que se 'm podia morir sense tu. Las mevas oracións t' han il·luminat, y t' han fet venir. Ay, gracias, Deu meu, gracias!

--Nó, donchs, mira; me portavan assumptos ben diferents.

Da. Isabel cregué que 's referia á cuestións políticas.

Peró don Pau estava ja examinant al nen ab l'atenció d'un pare que reb á son fill malmés de sobte. Lo nen suhava copiosament, tenia ja casi la respiració normal, y dormia ab la són reparadora dels convalescents.

Derrera del exámen, D. Pau se deixá caure en la cadira del capsal, exalá un suspir, y escoltá dels llavis de sa muller l'historia d'aquella malaltía sobtada y curta. Mes al veure com tenia, durant la explicació, clavats los ulls en donya Isabel, com se trasmudava sa cara als cops d'ingenuitat, á cada consideració dolorosa sobre sa ausencia y á las menos perceptibles modulacions de carinyo de la narradora, s'hauria dit que D. Pau estava fent un altre exámen no menos atent y profon de sa muller.

--Bé --acabá ell-- gracias á Déu, aixó no será res; un causon com lo que'ns tingué l'Anita l'any passat. Vesten á descansar. Jo 'm quedaré fins qu' haja vingut lo metje.

Da. Isabel se resistí á obehirlo. Ell, que vindria cansat del camí, havia d'anarhi. No faltava més! Ella tampoch dormiria, d'angúnia; ja havia fet propósit de no ajaures fins á saber lo parer del Sr. Roig.

--Peró, dóna ¿per qué tots dos? Encare que no hi vajas tu, tampoch me mouré d'aquí... Jo vinch, molt desvetllat --afegí ab aspresa ben marcada.

--Donchs ab major motiu --objectá amorosament l'esposa, acostantse á son marit y passantli 'l bras pe'l coll.-- Ja que't puch tenir al costat, després que tan t' he suspirat tota la nit...

Peró D. Pau, recobrant la contracció de rostre ab qu' havia entrat, lluny d'entregarse al entendriment amorós á que se 'l convidava, s'arrancá de sobre, lo menos bruscament que pogué, 'l bras de Da. Isabel, y s'aixecá ab la major fredor tan alt com era.

La pobre muller restá parada. ¿A qué venia aquell desayre? Per primera volta comensá á recelar que no tot lo malhumor de D. Pau obehia á la desagradable sorpresa qu' acabava de sofrir. Pensá en la carta, y desitjant promoure las esplicacións:

--Peró, Galcerán, qué tens?... Tu meteix ho dius, lo del nen no será res... Per qué t' apartas tan malhumorat?

--Malhumorat? --exclamá ell, allunyantse sens tombar lo cap y fingint la major calma.-- Nó; si lo que faig es anar á obrir un xich lo finestró. ¿No veus que 'l sol ja surt?

Y en efecte, D. Pau badá reposadament un finestró per hont s'abocá una resplandor rosada. Da. Isabel no gosá advertirli que podia despertar al malaltet, á qui palpá y observá una vegada més. No bén persuadida encare de l'afectada tranquilitat de D. Pau, sospitá qu' aquella estravagancia era sols un pretext per amagar la cara, potser avergonyit ja de sos recels, y'n quedá ben convensuda al veure qu' aquell seguia d'esquena, clavat á la finestra, teclejant sobre 'l vidre.

Hi hagué un silenci de dos minuts, durant lo qual marit y muller se perdian en tristas consideracions. _El Huracan_ havia enconat en lo cor de D. Pau la punxada d'algun dia, ferint tot ensemps son amor propi y sa superbia. Qu' aquell diari obehía á suggestions de son rival vensut, no'n dubtava; peró quan ell meteix havia concebut sospitas ¿per qué no creure qu' al fons de tot alló hi havia alguna engruna de veritat, l'engruna suficient á alarmar lo pundonor d'un marit y á obligarlo á pendre midas rigorosas? D. Pau venia per sorpresa, disposat á indagar, á cridar fort, á acabar d'una vegada ab las franquesas dispensadas á l'Albert, y, en cas necessari, á venjar l'ultratje de sa honra. Tot ho faria á la quieta, peró estava resolt á ferho. La derrera conversa ab son amich Dominguez acabá d'omplirlo de recels. Aquest bon amich, endevinant bé qui seria aquell "Pablo", ficá en la redacció d'_El Huracan_ un espía pera trobar la font de tanta injuria. L' espía portá una carta sustreta de la redacció, en la qu' en Rodón censurava durament aquella guerra de mala lley, pregant al director qu' abandonés semblants medis que li repugnavan tant més, quant de segur li foran injustament atribuhits. L' espía havia afegit que tots aquells _Tumbos_ venian ja fets de Vilaniu. No naixent del odi del vensut, d'hont eixia, donchs, aquella guerra encarnissada y perfidiosa? Y per qué la soletat de que 's queixava Da. Isabel? ¿No podia aquesta queixa esser una hipocresia de dóna pera ferse mellor la mártir avans de qu' ell vejés ab sos propis ulls y plé d'alarma aquell retrahiment? Y aixís, ab la ceguera de la gelosía, comensá D. Pau á entregarse á confusións tan desbaratadas com la d'arribar á sospitar á moments si l'autor dels _Tumbos_ seria un amich vergonyant.

En aquesta disposició d'esperit havia arribat sens toparse ab en Llebreta qu' emprengué la dressera, y una sorpresa derrera l'altra desballestavan sos plans y 'l tenian capficat y malmirós al peu de la finestra. Perque, pensava allá, recordant la conversa llagrimosa de sa muller; ¿es possible tant fingiment, tanta hipocresia? Si capassa fos d'aixó, n' hi hauria pera matarla! Oh, no pot ser, es impossible! No tenia més remey qu' aguantarse, dissimular y estar á l'aguayt dels actes més insignificants. La soletat del camí, la meteixa fosca havian ajudat á exaltarlo, segurament. Calma, calma...

Mes, de sobte, D. Pau s'enretirá mitj pas ab lo cap abalansat al vidre, los ulls com dos mistos, fits en un punt de la plassa. Sa actitut era la del assalta-camins que vol assegurarse de qui vé; la tensió nerviosa de tota sa figura, amenassant.

A Da. Isabel, que, de son recó, no 'l perdia de vista, l'assaltá 'l pressentiment d'una gran desgracia. Plena d'esglay abandoná la cadira y cridá:

--Peró, Galcerán, qué tens?

Ell no respongué. Tot son esperit estava allí, en aquell punt de la plassa, que fitava ab ulls mitj cluchs. Peró de repent se li obriren un pam, injectats de sanch, plens d'ira. La vena li havia caygut, ja ho havia vist tot. ¡Oh infames! Traydors! Y dant un bot de fera abordada, saltá á l'armería.