Part 19

Feya vuyt dias que durava 'l tresillo, y que las esperansas de Da. Francisca, lluny de refermarse, anavan decandint més y més, quan l'Albert, llegida una carta qu' acabava de rebre, cridá á la seva mare dins del escriptori. Era poch ans de mitjdia, hora en que D. Ramón exercia sa patriarcal autoritat de corretgir petitas faltas é imposar multas desde l'alcaldia. Da. Francisca entrá en l'escriptori de son fill, mitj tremolant. ¿Qué voldria en aquellas horas y ab aquell misteri? De segur que 'l pressentiment boyrós d'una determinació dolorosa que venia tement dias há, anava á realisarse.

--Fássim el favor de seure, mare --digué l'Albert, tot donant un tom á la clau de la porta.

L' Albert estava descolorit; la carta, mitj plegada, destacava cruament de la negra cartera. Da. Francisca, las mans sobre 'ls genolls, portava l'esguart interrogant de la carta á la cara esgroguehida de son fill. Aquest s'havia deixat caure en la cadira de brassos, lo colze esquer en un d'ells, la má oberta resseguint de dalt á baix y de baix á dalt tota sa fas ennuvolada. Per fí 'l xicot trobá una fórmula ab que comensar: --Mare, vosté que té bon geni y que m' estima tant, no s'agraviará. Vosté ja ho veu: quan m' han cridat, he vingut, m' he esforsat en travallar, en distraure l'aburriment, en obrir los ulls pera veure tot lo bo que Vilaniu té pera vostés; he reflexionat, no com un noy, sinó com un home que té 'l destí al devant, clar, net, desbrossat, y que vol cumplirlo, resignat, content de la sòrt... Tot ha sigut inútil: jo no tinch de dir á qui ho ha tocat, quína consideració social disfruto á la vila, cóm y ab quín encarnissament tinch de bregar ab los meus companys de carrera, quína vida porto, quín humor tragino, quína divergencia més dolorosa --sobre tot pera vosté, mare, sobre tot pera vosté-- quína divergencia de parers existeix entre 'l meu pare y jo.

Una llágrima tremolá en los ulls de la mare.

--Te'n vols tornar? --exclamá, en veu trencada.-- Ja m' ho temia, ja m' ho temia!... Jo... prou... m' he... esfor...sat... pera ferte... agradosa la vida... peró... no... n' he... sapigut prou!... Pobre de mí... so tan...

Un nus á la gola no la deixava parlar.

--Cálli, mare meva, per Déu... me trenca 'l cor.

L' Albert plorava també, y apoderantse de la má de sa mare, la besava ab contrició, sentint tot ensemps com reposavan sobre son front los llavis d'aquella desconsolada. Regná per breus moments lo silenci llagrimejant dels greus dolors.

--Lo temps aprémia, mare, --digué, per fí, 'l jove, fent cor fort-- No'ns entreguém al sentiment; lo pare pot arribar y promoure 'l disgust que jo refujo... Déixim parlar serenament. Ja pot pensar que no tracto d'abandonar als meus pares per sempre. Tornaré, tornaré, mare meva, tornaré ó, si no causa á vostés cap esfors, vostés se'n vindrán més tart á viure ab mí á Barcelona. Se tracta d'una ausencia necessaria y potser curta. Vosté ja sab si soch nerviós y exaltat de part de dins. Jo no tinch lo consol de tants que s'esbravan á crits y gemechs. Aquí 'm consumo, no per vostés, mare meva, sinó per la gent de la vila. Déixim anar á referme, á que 'm passin las aprensions que potser no son més qu' una criaturada, déixim ferme home y adquirir l'experiencia que 'm falta, en un altre element pera mí més simpátich, y tornaré. Aquí tinch una carta del senyor Olivó ab quí he fet práctica. Lo senyor Olivó está ja cansat y m' ofereix la meytat d'honoraris dels seus negocis; ell rebrá 'ls clients, me guiará y jo dictaré 'ls escrits y pujaré als informes. Es una proposició excelent qu', estimantme, vosté no voldrá que rebutji...

Da. Francisca seguia bregant pera ofegarse 'l singlot que li feya saltar lo pit traydorament.

--Sí, cregui --seguia l'Albert-- jo tornaré y, ademés, faré anadas y vingudas... Barcelona no es tan lluny... la veuré sovint... y podré ferme un nom y una posició mellor qu' aquí.

La mare anava afirmant ab lo cap, peró singlotant encare y sens esma pera parlar.

--Donchs bé; vosté ja sab com es lo meu pare: de cara á cara, voldria ferme sentir lo pes de la seva autoritat que jo acato y venero, peró que 'm mortifica quan la veig imposarse pe 'l gust d'imposarla, pe 'l gust de cridar y res més. Jo sé qu', un cop fòra, lo meu pare veurá fredament las ventatjas d'aquest determini y acabará per alegrarsen. Fássim, donchs, la caritat d'ocultar lo meu plan y d'ajudarme á, dihemne, fugir á la quieta. Vosté, que m' estima tant, sufrirá, ab més resignació y prudencia que jo, la primera embestida. Al pare aviat li passará l'enfado, si arriba á tenirlo, y una carta meva, després, lo convertirá en goig. Créguim, mare, dissimulém y obrém; demá, ben d'hora, me'n iré. No 's desconsoli; tornaré aviat.

Da. Francisca s'aixecá pera llensarse en estreta abrassada al coll de son fill. Un vol de tendres petons despertá 'ls ecos honrats d'aquella estánsia, y 'l sol, que s'estrellava en las brunyidas rajolas, irisá amorós las llágrimas qu' al caure atravessavan son feix més argentí. L' Albert caygué aplomat en la cadira, lo cap ajegut entre 'ls brassos; la mare tombá la clau y desaparegué sens badar boca.

Mitj' hora després, s'asseyan á táula ab lo vell Merly, esforsantse en dissimular la tristor de llurs esperits. Peró ni per qué dissimularla si 'l bon alcalde no estava per ells? No'n tenia pocas de cabórias aquell dia D. Ramon! _El Huracán_ havia arribat més insolent que may.

--Ja 'l veurás, noy, á dalt hi ha 'l feix qu' he detingut. Després, dígam qu' está escrit per plomas ridículas é insignificants. L' autor del _Esperemos_ es un Marat, un infame en tota l'extensió de la paráula. Avuy hi té un article titolat _Oleada_, que no te'n dich res. Jo no sé com lo gobern deixa passar semblants cosas; no ho entench. Sembla que tothom s'ha begut l'enteniment. Ja veurás quín modo de parlar de Sor Patrocini, del pare Claret, d'en Marfori y fins de la Reyna! Es infame, asquerós y, per suposat, sens anomenarlos, eh?, 'l gran valent! Ja té rahó 'l general Poudor, ja. Aquí no pot gobernar sinó 'l sabre, peró un sabre bén fort. O' Donell ja ho va dir: (per més que no siga dels meus, li haig de fer justicia) aixó es un _presidio suelto_. Y tal si ho es y si es aquesta la mare dels ous! Afigureuvos lo que 'm passa are...

D. Ramón explicá á la menuda la guerra que se li havia encés dins del Ajuntament no més al anunciar son projecte de replantació d'arbres ab lo producte de las multas. Havia contat los que mancavan á plassas y passeigs, que no muntavan á trenta. "Dihém trenta y posemlos á trenta rals, son nou cents rals, quaranta cinch duros lo que costarian; perdonantne un bon grapat, las multas d'una anyada bén bé pujan á cent duros. Veyéu si, sense que ningú se'n ressentís y quedant de sobras pera emblanquinar l'escorxador, no n' hi ha pera fer una mellora com aquella, qu' hermoseja la vila y es una comoditat? Aixó son fabas contadas. Donchs no hi ha medi de convence'ls;... qu' es car, qu' es car... Y encare una cosa pitjor, que no la vull dir per no comprometre al secretari, peró que la purgará en Garí: ja ho veurá si me'n haig de fer unas calsas ó nó! L' estrafalari! _Piensa el ladron_... Lo meteix que criticarme l'haver posat de mosso dels regidors á en Magret dihent que tot ho vull pera casa. ¿Que no ho veuhen qu' aquell Quim es un adormit, que sempre está á tres quarts de quinze?"

Da. Francísca reullá á son fill, tement l'efecte que li causaria veure al seu pare en lluyta tan enverinada per cosas que l'Albert calificava sempre d'insignificants. Mes aquest quí sab hont era! Son esguart vagava de las parets del reduhit menjador al balconet per hont se veya gran llenca de cel arrancant de la paret ab que 's tancava 'l pati de derrera. Més enllá de la paret hi havia 'l camp, la carretera á má dreta, amunt, amunt, tirant cap á la mateixa má, la Mayola ab son reixat y, al peu, un anónim; més amunt encare, á má esquerra, la font del Roure y una dama plorant, demanantli protecció. D'allí, d'aquell dia, totas sas tribulacions, tot lo malestar consumit á dalt, dins de la presó daurada. Y tot aixó ell ho havia callat á sa mare, aquella santa dóna que s'escorxaría 'l pit pera que 'l seu fill hi begués fins l'última gota de sanch, si ab aquesta transfusió pogués donarli un moment de goig. Y ell anava á deixarla, á abandonar á aquell candorós vellet, temperament y cor de San Pere que, per son fill, tallaria l'orella á un altre Malcus, després lo negaria tres cops y acabaria deixantse crucificar per ell. A tots dos anava á deixarlos en aquell menjadoret que servava encare las mateixas pinturas esblaymadas de vellesa, los mateixos grabats del _Quijote_ que, de menut, vejé penjant prop del sostre, en aquella mateixa táula hont menjá las primeras sopas, hont dormí demunt del plat, hont feu los primers ninots y 'ls primers versos á la vehina del devant. Ah! cóm corre la vida, cóm se transforman los esperits dins del motllo social en que se 'ls prempsa! Y l'Albert cregué, per un moment, haver viscut mil anys, y sentí escoure en son cos la fiblada del remordiment, pensant qu' anava á cometre una gran injusticia!

Mentrestant havian menjat la sopa y s'estavan acabant lo bullit del que, ni fill ni mare, feyan gran cas.

--Ah --saltá D. Ramon, apurat per si sol l'assumpto dels arbres.-- ¿No sabéu quina'n porta l'_Huracan_? Aquesta sí que es bona, mal que li pesi y se'n serveixi pera fer amenassas que no tocan en lloch. Porta qu' en Rodón ha sigut trasladat á Barcelona y tancat á la Ciutadela com presoner de guerra. Si 'l judican los militars, ja li posarán palla á l'esquella. Que hi torni.

--Home, home, no t' apassionis; al cap y á la fí es un bon subjecte, y per política es molt trist...

--Per política? Estariam frescos que no poguessen castigar, á garrot si convé, als delinqüents polítichs! Véten aquí un altre que no ha filat d'avuy!

--Home, y si 'ls altres guanyessen y ho fessen ab tu?

--Aixó son figas d'un altre paner. Farian una gran injusticia, perque jo no conspiraria...

--No obstant ho has fet ja.

--Bé, calla, calla! Jo may he conspirat contra la rahó, contra lo qu' es sant y bó, lo qu' es necessari pera 'l bon ordre social...

Y com aixó ho deya servintse ví, n' oferí de sobte á l'Albert, que no n' havia tastat encare.

--Ne vols, noy? Vaja, acosta la copa ¿qué fas? No't deu agradar gayre tot aixó que dich, eh? Donchs es la pura veritat, per més que barrinis y barrinis en silenci quí sab quins discursos contra lo que diu ton pare.

Eran las únicas paraulas que cullia 'l capficat Albert de tota aquella polémica, des qu' havia sentit la nova de la traslació d'en Rodón.

"Si l'anónim, --pensava-- si 'ls versos del _Huracán_ obeheixen á la tírria política que hi ha contra D. Pau, la calumnia 's desvergonyirá més y més. Me'n haig d'anar, me'n haig d'anar, no hi ha remey. Fòra jo d'aquí, ni D. Pau ni 'l públich creurán á aquellas malas llenguas. Que li busquin un altre amant ja es més difícil, més inverossímil encare" Y l'injusticia de fa poch se li convertia en acte de virtut, tant més estimable en quant salvava aixís l'honra d'una mártir, estalviava á sos pares un gran disgust, y feya ell un sacrifici inmens. "Sí, inmens, perque l'abandono, me'n aparto, quan més lo cor se me'n hi vá, quan més l'estimo..."

Peró estava vist qu' aquell dinar no era pera deixar travallar en reculliment ni 'l dolor de la mare ni la reflexió del fill. D. Ramón no havia buydat encare la meytat del sarró.

--Amaneix l'ensiám, tu, Francisca, si't plau. Y escolta, noy, qu' aixó t' interessa á tu. ¿Ha vingut lo procurador d'en Solá? Nó? Donchs lo jutge ha fallat en contra vostra.

L' Albert arronsá las espatllas ab gesto desdenyós.

--Bé; m' agrada, home, pe 'l fetje de rejada que téns; jo no sé com no estás més gras.

--Home, qué vol qué hi fassi? Apelarém, y llestos.

--Aixó es, y vingan gastos pera 'l pobre Solá.

--Que 'ls hi faig fer jo, per ventura? Culpi al jutge, qu' es un ignorant.

--Un ignorant! Un cego, que no sab á lo que s'exposa fente aquestas injusticias pera dar gust no més á quatre intrigants que't voldrian bén lluny d'aqui. No ho sab á lo que 's exposa, perque ja 'm té fins al punt de dalt. Ja ho veurás quan vinga D. Pau, que 'm sembla, per cert, que no trigará... Y, escolta: ¿ja has cobrat alguna cosa d'aquest plet? Mira que t' espavilis, qu' en Solá no sé si marxa prou bé de quartos. Tu ets mol distret... tu no donas valor al diner y en aquest mon...

--Per qué li sembla que tornará aviat don Pau?

--Ah, perque he vist una carta seva al correu pera donya Isabel, y com á mi no m' escriu ja fa tants dias y ell sab que 'l tinch de menester per una pila de cosas...

--Y com en Rodón ja es á la Ciutadela...

--Sí --feu, ingenuament, D. Ramón-- y com ja de la sublevació no se'n canta gall ni gallina... Que poca carn prens! Prenne més, dóna... ¡Sembléu uns desmenjats!... Per cert que quan arribi, D. Pau tindrá un bon disgust.

--Qué dius are?

--Per qué?

--Perque trobará á la Queta fòra de casa.

--La Queta? --exclamá Da. Francisca, obrint uns ulls de pam.-- Com diantre!... Per quí ho sabs?

--Per en Llebreta.

--Una dòna que feya tants anys...!

--Y per cert, per cert..., que hi veig un misteri en aquesta sortida --feu D. Ramon, rodant lo cap y arrugant los llavis en forma que cada sílaba, al eixir, petava com petita explosió.

L' Albert, mentrestant, escoltava, dibuixant creus en las estovallas ab lo pom del gabinet, l'esguart perdut entre las copas, lo cap atent com lo del gat qu' espia á la rata.

--S' haurá disputat ab las cambreras.

Aquesta vegada fou més discret lo vell Merly que sos oyents. La criada ronsejava per allí, y D. Ramón esperá á que 's fiqués dins de la cuyna pera avansar lo cos y dir en veu baixa:

--Tinch por que hi balla 'l senyor rector. No sé lo que pot esser, peró aquest dematí ha estat á casa Galcerán y...

Lo ganivet del jove caygué de sobte desplomat demunt la táula y l'orador pará en sech. S' hauria dit que son discurs havia rebut la coltellada. La criada entrá ab las postres, don Ramón callá altre cop, y l'Albert, prenent un gotím de pansas, se'n pujá al primer pis, fingint dalé de llegir _El Huracán_.

--Llegeix, llegeix l'_Oleada_, á veure si, un cop á la vida, 'm donas rahó.

L' Albert se tancá en son dormitori y 's tirá demunt del llit pera reflexionar ab més quietut. Fet determini d'anarsen, li quedava encare un punt importantíssim per dilucidar: ¿se despediria ó no de l'Isabel? Un prech, una consideració d'ella podian desbaratarli tots sos plans; no véurela una vegada més, anarsen sens coneixer l'estat d'esperit en que la deixava, era crudel, no sabia ferho. Dolia y volía. ¡Si l'estimava tant!

### VIII

Tres horas estigué, com boig, rodant pe 'l quarto, asseyentse per totas las cadiras, pujant y baixant del llit, sens poguer enraílar lo pensament en lo carril de la reflexió. _El Huracan_ venia més desvergonyit que may, aconsellant á Pablo que 's retirés de la política y 's cuydés més de casa seva hont feya prou falta pera vetllar lo tresor que l'home més estima. En un altre tumbo 's deixava ja entreveure que 'l tal Pablo era de Vilaniu. Tot revelava que l'última traslació d'en Rodón anava enardint més y més als calumniadors. Lo perill de donya Isabel, donchs, creixia per instants. L' Albert hauria dat cel y terra per aturarlo ¿peró cóm? Sa meteixa marxa li semblava ja un flach remey, quan no un acte que podia esser esplotat com imprudent indici. Llavors, espremia l'enginy; peró res. Lo pensament saltava á fer suposicións sobre l'estat d'esperit d'en Galcerán, d'aquí lliscava á comentar la misteriosa sortida de la Queta, y, als dos minuts, l'ocupava per complert l'imatge de Da. Isabel; una flamarada de compassió, de desesperació, d'amor arborava tots sos pensaments.

Per fí, tot febrosench y nerviós, prengué 'l camí de casa Galcerán. Eran las sis, entrada de fosch. ¿Qué anava á fer? No ho sabia; á veure á l'Isabel, aquella mártir de las iras d'un poble atrassat, la companya de sas desgracias é infortunis, l'amor, sí, l'amor, ¿á que amagarho quan l'estimava com á la nina dels seus ulls?

Acabadas las obras, la Galcerán s'havia dat bona manya en abandonar aquell pisás, poblat de fantasmas, pera trasladarse altre cop al entressol. L' Albert se deixá caure en un balancí de la saleta; peró la cambrera torná al cap d'un moment á arrancarlo d'allí. La senyora li pregava que fes lo favor d'entrar al dormitori dels nens. En mitj de sa confusió, pogué encar alegrarse del determini de Da. Isabel, perque pensá que devant dels nens no podria dir tot lo qu' ell voldria. Guiat per la minyona, atravessá un altra saleta guarnida de panóplias, ab armas de distintas épocas; era l'escullida armería qu' aquells senyors tenian á Barcelona y de la qu' en Galcerán estava tan cofoy. L' Albert la mirá ab enveja per primera vegada. Com un llamp atravessá per son cervell l'idea del suicidi, sens trobarlo ridícul com quan, ja enervat per Schopenahuer, intentava reflexionarhi. Nó; sos ulls, tot com un llamp, encare 's fixaren ab amor fins en l'arma que triaria: la pistola niquelada ab que tants blanchs havia fet á Barcelona en competencia ab D. Pau. Y al pensarhi, passá per son palmell la tebior mullada del níquel com un bau consolador.

--Senyora... --feu la cambrera obrint, la porta inmediata, sens moures del brancal al dar pas á l'Albert.

Y aquest se trobá, de sobte, cara á cara ab Da. Isabel, casi sens saber qué dir.

Aquell dormitori era una pessa gran, baixa de sostre, ocupada per dos llitets de bronzo brunyit ab pabelló de musselina blanca, un secreter de palo-rosa ab motlluras dauradas, la calaixera dels nens, y un jòch de mobles de doradillo. Las parets estavan tapissadas d'un paper perla florejat; una porteta comunicava aquesta pessa ab lo dormitori de Da. Isabel; la finestra dava á la plassa de las Monjas.

Da. Isabel, al capsal del llitet del nen, li tenia una de las manetas. En Pepito estava encés com una brasa: una febrada espantosa li escursava la respiració y 'l feya regirar continuament pe'l llit, los ulls extraordinariament oberts peró com esbarats, la parla resolta é impacient. Al costat de la ruhentor del nen aumentava la palidesa de sa mare, tota una altra d'ahir nit ensá. Ullerosa, plorosa, groga com la cera, semblava que li havian robat carns. L' Albert se quedá sorprés, ab lo cor oprimit, no sabent si retirarse ó pendre cadira, fins que la prengué á instancias de la senyora. Peró, avans, com si dubtés de lo que sos ulls veyan, se llensá instintivament á tocar lo front del malaltet que talment cremava. Llavors, los ulls de la mare s'ompliren de llágrimas silenciosas.

--Cóm ho ha sabut, Albert? --Senyora, no'n sabia un mot: --Y, com tement una nova pregunta, continuá:-- He vingut no sé perqué, pe'l gust de véurela, segurament portat per 'l instint... Qué diu 'l metje?

--L' espero encare; y fá ja duas horas qu' está així! Quan vosté ha trucat, me creya qu' arribava.

--Y potser vosté m' ha fet entrar per massa bondat... --saltá 'l jove, á punt d'aixecarse.

--Oh, nó, no 's moga, Albert. La seva companyia m' es un consol; tanta soletat me mata. Necessito desfogar lo cor. Vosté no sab quín dia he tingut avuy ¡quín dia, Senyor, quín dia!

Lo plor entelá sas derreras paraulas. La afligida mare posá altre cop la má en lo front cremós del fill, que semblava condormirse, lo besá ab tristesa y, sens abandonar aquella maneta, comensá, encare plena de llágrimas y en veu condolida, l'historia d'aquell dia.

--Los nens s'havian llevat bé, inclús en Pepito; peró mentres los estava vestint, ja he tingut de deixarlos per una impertinencia estranya en la Queta. Me demanava ab pressas, y 's negava á entrar en aquest quarto. Resultat: que 'm despedia, 'm deixava en sech. Un acte aixís d'una criada tan antigua, tan volguda d'en Galcerán, tan fiel y respectuosa, m' ha omplert d'alarma. He volgut saber á qué obehia, quins motius la portavan á obrar aixís; peró res, ni una paraula. Vosté ja sab com son la gent d'aquí, tan sorruts. La Queta, ni una soca; clavada al meu devant, sens badar boca, ab los ulls á terra, com avergonyida de la seva acció, peró insistinthi com bona tossuda. Li he vist una llágrima als ulls y, quan anava á aprofitar aquest enterniment pera ferla cantar, entra la cambrera anunciantme al senyor rector. Lo cor m' ha dat un salt! Lo senyor rector en aquellas horas y demanantme també ab insistencia!... ¿Qué podia esser?... Ja m' he vist á sobre una mala nova d'en Galcerán, lo papá mort, qué se jo? Tot ho podia pensar, menos que hi hagués relació entre aquella visita y la sortida de la criada.

Aquí callá Da. Isabel per aixugarse 'ls ulls y observar de nou al menut que seguia dormint ab un panteig á estonas semblant al soroll d'una serra somort per la distancia. La cambrera entrá ab una tassa de malva y la lámpara, que colocá demunt del secreter, al recò oposat al llit. Deixondiren un poch al malalt, y ab prechs y manyas lograren ferli pendre la tisana. Mes, prompte torná á quedar com un sòch, ab aquella respiració acompassada de serra. L' Albert no abandoná sa butaca, 'ls ulls tapats ab la ma esquerra ab qu' apuntalava son cap caygut. Altra volta sols, Da. Isabel prosseguí sa narració.

Lo rector havia anat allí pera justificar mellor lo determini d'aquella criada, y ja tement qu' á ella li faltaria esma pera esplicarse. Peró era evident que també'n faltava á aquell bon home per desempellegarse del exordi travallós y reticent ab qu' havia comensat. A fí de comptes, suposá que la cuynera, un bon xich escrupulosa, se'n anava per no alternar ab lo servey de Barcelona, que cantava cansons de petòns y obscenitats may sentidas en aquella casa, fins llavors exemple de bonas costums.

--Jo he vist --continuá Da. Isabel-- en la cara d'aquell sacerdot, pintada la falta de sinceritat, lo temor de parlar clar, lo desitj de reptarme d'un modo indirecte. Vosté ja sab, Albert, que si á mossen Pere li faltan formas oratorias, li sobran virtuts, valor y sinceritat. En la tremolor de sa veu, en l'embarbussament ab que parlava, he vist ben clar que l'home, ben de malgrat, fingia. M' he recordat del anónim, m' he recordat dels pronóstichs de vosté, dels desayres suferts á Vilaniu, y, en mitj de la vergonya que m' enrojia y de l'excitació que m' exaltava, he pogut trobar la clau d'aquell misteri.

--Y qué? Vosté li ha dit?...

--Sí; m' he tancat ab ell y l'he obligat á parlar clar, comensant jo per revelarli la calumnia de que soch víctima.

--Peró, Isabel, vosté es d'una ingenuitat incorretjible. Aquí no se'n pot tenir ab ningú.

--Ell ho sabia tot.