Part 21

L' espant que causaren á Da. Isabel aquets moviments descompassats li segá las camas. Tingué de sostindres al petje del llit de l'Anita. ¿Peró qu' era tot alló? Lo cor li glatia desbocat. ¿Qué havia vist aquell home, qu' aixís lo posava foll? Feu un esfors y arribá al vidre. La plassa estava deserta; peró abaix, á deu passas, fixant la vista á la finestra ab ulls esbrinadors é interrogants, la faç trasbalsada de dolor, una cartera de viatje al coll, estava l'Albert.

--Al... --anava á cridar ab un xiscle Da. Isabel, la má ja en la lleva per' obrir la finestra.

Peró, tot á un temps, trontollá la del costat, retrunyí una detonació, y aparegué D. Pau, blanch com la cera, la pistola de níquel á la má, dihent:

--Allá 'l tens, dóna hipócrita.

Era inútil; Da. Isabel havia caygut á terra sens sentits. Al meteix temps, los nens, despertats de sobte, desfogavan l'espant agenollats demunt del llit, la cambrera entrava corrent al quarto, y sorolls fondos revelavan que 'l demés servey s'aixecava á corre-cuyta. Lo temor del escándol infundí á D. Pau una serenitat espantosa.

--No es res, no es res --feu á la cambrera-- treya las cápsulas del revolver y se m' ha aviat. Sòrt encare de tenir la finestra oberta... Are veyéu com s'han esglayat aquestas criaturas!...

Y 's doná manya á penjar la pistola que duya amagada en l'infern del jaqué, y á tancar la finestra, á la qual no s'atansá sense 'l terror y la curiositat del assessí. Peró sos ulls escorcollaren en va tota la plassa; l'Albert havia desaparegut.

Després d'una nit de lluytas dolorosas, no havia sabut aquell enamorat empendre 'l camí sens tentar la casualitat d'una entrevista, d'un derrer adeu, sense grabarlo, al menos d'una ullada, en aquellas parets volgudas que li parlarian al cor lo dols llenguatge dels objectes pertanyents al ser estimat, que li revelarian ab un llum, ab una finestra més ó menys badada, còm seguia 'l nen, causa dels presents afanys d'aquella dóna estimada per la qual anava á sacrificarse ab una generositat tan heróica com secreta.

Lo cor partit y pantejant, arribá allí com tot enamorat, cego, sens somniar perills ni emboscadas, empés pe 'l amor, per l'ánsia devoradora de consol. Los reflexos que 'ls moviments de D. Pau promogueren en los vidres, que la claror de fòra opacava, l'atragueren més y més; aná acostantse, acostantse maquinalment. Un raig d'esperansa consoladora li aixamplava 'l pit: "Da. Isabel l'havia vist, la finestra de l'armería tremolava, s'obria, ella eixía á darli gracias de sos cuydados, á dirli adeu"... quan la detonació li glassá las sanchs y 'l bolet li caygué á terra atravessat per la bala. L' instint de conservació li feu empendre vergonyosa fuga, que sostingué tant com, tombant lo cap, ovirava la casa Galcerán. Per fí, un panteig insoportable 'l feu parar, y, arredossat á una casa, tot revenintse, comensá á considerar sa situació. No podia haver descarregat contra ell més que 'l hereu Galcerán. La campanya d'_El Huracan_ li havia d'enfornar la gelosia al pit, y aquell home degué arribar de sobte, assedegat de venjansa... Oh! qué havia fet? Quína imprudencia més espantosa! Tot ho havia perdut ell. La tranquilitat d'aquell matrimoni era ja impossible; inevitable la desgracia de l'Isabel! Y al considerarse principal autor de la desventura d'aquella dóna, cregué que se li esberlava 'l pit, s'execrá á si meteix, malehí la propia existencia y envejá la mort, únich refugi contra la persecució de la fatalitat que 'l oprimia.

Una forsa secreta l'empenyé altre cop carrer avall. Tot estava solitari; lo cel, d'un blau desesperador, anava inundantse de llum, d'una llum espansiva y riolera que contrastava ab la quietut d'aquellas casas tancadas de dalt abaix. L' Albert sentí una esgarrifansa de repulsió; alló era Vilaniu, aquell gran cau d'escorsóns tan afavorit per la naturalesa, tan acaronat pe 'l sol. Nó, ni un moment més. Son bau l'havia enmatzinat; mentres fora allí no faria més que mal. Evitar las consecuencias del que ja havia fet era impossible. Si hi havia una Providencia, y aquesta s'apietava d'aquella pobre víctima, fora l'única que podria salvarla. Potser la trauria de Vilaniu,... Potser... --sa imaginació febrejava-- potser... fins la llensaria en brassos de son amor...

Sens adonarsen, havia arribat l'Albert al portal de Baix. Un soroll de picarols trencá son desvari: era la diligencia qu' anava á eixir de la vila.

--Y donchs, que s'es adormit? --preguntá 'l majoral, parant los animals-- ¿Qué no vol venir?

L' Albert respongué ab lo cap, se ficá en lo carruatge sens badar boca, y, desde son recó, al arrancar los cavalls, llensá á la vila que 'l vejé naixer un esguart de fástich y odi. Després se tombá de cara al encoixinat, y llágrimas ruhentas li escaldaren la vista.

### X

Quan, aquell dematí, 'l senyor Merly entrá á la cambra de son fill y, en lloch d'aquest, se trobá ab una lletra de despido, de poch se fereix.

--Francisqueta! Francisqueta! ¿qué vol dir tot aixó?

L' interpelada entrá, tremolant com una fulla al arbre, los ulls encare roigs de tant plorar.

--¿Qué significa tota aqueixa comedia? Es á dir que tu ho sabias, no me n' has dit res, y encare l'has ajudat á fugir?

--Nó, home, nó; no'n digas fugida. Es qu' á tots dos nos ha faltat cor pera dirt'ho. Com qu' aviat t' enfadas tant, tu mateix t' ho perts --respongué ella, deixantse caure en la primera cadira.

D. Ramón se posá furiós; las mans plegadas al derrera, los ulls fora del cap, son front y sa calva com una escarlata, comensá á passejar per amunt y per avall, esclamantse de bo y millor, sens escoltar las escusas de la seva pobre dona.

"Es á dir qu' ell era un zero á l'esquerra; qu' á casa seva 's prenian las més grans determinacions sens contar ab ell pera res, com si ell no fos ningú!... Qué s'havian pensat mare y fill? Per més que l'Albert tingués vint y cinch anys, per més que fos major d'edat, no era tan amo de sos actes que pogués desconeixer l'autoritat d'un pare ni prescindir dels debers de fill. Ell volia esser respectat tan com viuria, y son fill y sa muller estavan obligats á respectarlo..."

--Com s'entén? ahont aném á parar?... No sabéu qu' un pare es representant de Deu á la terra?... Estém ben guarnits de la manera que 's posa 'l mon!

--Peró, home...

--Qué peró home ni que més camándulas! Tant tu com ell teniu culpa, y no 'm vingas ab rahóns de mal pagador... La vostra sòrt es que jo no so amich d'escándols; que sinó, era capás de fer portar al meu fill de Barcelona fins aquí entre mitj de dos guardias civils...

--Peró si...

--Vols fer lo favor de callar?... No 'm vinguis ab peros ni cuentos. A mi no 'm farás veure Sant Cristófol nano, á mi no 'm desferás que l'Albert es un mal fill, que s'ha acostumat á anar per las sevas sens contar ab son pare pera res. Veus lo que 'm va passar ja ab alló d'en Solá. Ell sabia bén bé que'n Pinyol no tenia rahó, peró 'm va explicar may, per ventura, la lley en que s'apoyava?... Vol prescindir de mi, eh? Donchs ja pot comensar. Pera mi, com si ja no existís al mon. No vull saber més d'ell; no li enviaré un xavo; que s'arregli...

--Si tornará, home, si tornará...

--Nó; aixó si que nó. Aqui á casa que no intenti posarhi més los peus!... No está tan malament á Vilaniu? No estava tan malament al meu costat que may me comunicava res, que may m' aprobava res?... Donchs que no torni... que s'estiga á Barcelona... á veure qué li darán allí... darrera alguna donota. Ah! ja'n tinch bén bé jo la culpa de lo que m' está passant: jo no li hagués enviat may: jo hagués cregut á D. Joseph que sempre m' ho deya.

--Pero, veus? D. Pau bé ha tornat...

--Sí, quan? Quan la salut de la seva dóna ho ha requerit, quan no ha pogut de menos. Per que, vet aquí que 'ls hi donan á ciutat: que fins la salut hi perden. Tants escarafalls com fan dels pobles, y després, cametas ajudeume, tots hi han de venir á raure, si volen viure bons y sans... Pero vés quin goig se'n va veure D. Joseph de son fill! Y encare, allí era diferent: la casa Galcerán es una casa forta; nosaltres no podém mantenir duas casas...

Peró al arribar aquí, la minyona interrompé á D. Ramón, entrant ab una carta á la má. Eran duas ratllas de D. Pau. A D. Ramón li doná tal salt lo cor, que la desclogué d'una esgarrapada ab l'intent de llegirla sens ulleras. Peró acalorat com estava y tremolós per sa excitació, tingué d'asseures, s'aixugá 'l front, s'encabalcá 'ls quevedos, llegí y, mudant los colors, esclamá:

--Que diable hi deu haver!... D. Pau es aquí y't demana á tu, Francisqueta.

--A mí?

--A tu, á tu.

--Ay, que 'l meu fill no tinga una desgracia! Jesús, Maria Santíssima!

--Nó, dona, aixó nó; --més aviat será qüestió del pobre Pepito --saltá D. Ramón, més mort que viu. Pepa! Pepa! --cridá tot seguit.

La minyona, que no s'havia allunyat cinch passos, entrá arreu.

--Qui ha dut aquesta carta?

Era 'l cotxero qu' esperava encare abaix la resposta.

--Y donchs, feslo pujar.

Lo cotxero aclarí 'l misteri: donya Isabel estava malalta, havia abortat.

--Donchs, cuyta, cuyta, Francisqueta, arréglat y veshi. Jo comenso á anarhi.

Lo cotxero manifestá que serian inútils sos passos; que 'l senyor no volia veure á ningú, á ningú absolutament; qu' estava desconsolat per creures causant d'aquell fracás. Y esplicá l'historia de la pistola tal com l'havia sentida de la cambrera. L' espant d'aquella detonació imprevista deixá á Da. Isabel sense sentits pensant que D. Pau s'havia mort.

Peró D. Ramón, portat de son bon afecte, no s'entengué de rahòns y, sens esperar á sa muller, feu via á casa Galcerán ab lo cotxero, informantse més minuciosament de tot, estranyantse ab lo major candor d'ignorar encare l'embrás de Da. Isabel.

De sobte, atravessant pel carrer del Pou, topá ab lo senyor rector.

--Ahont va don Ramón, tant cremat? preguntá 'l sacerdot senzillament.

Lo vell Merly, no poguent ocultar l'angúnia que l'empenyia, tractá d'escabullir lo cos, accentuant molt la necesitat que 'l cridava á casa Galcerán.

--A casa Galcerán?... Que hi há alguna desgracia? --feu lo rector, emocionat de veras, y ajuntantse ab D. Ramon instintivament.

--Y bén grossa potser, respongué l'amich dels Galceráns, tocat ja per lo interés que manifestava 'l senyor rector, y desitjós d'atreure'l fins á aquella casa pera mellor consol.

Y escursant lo pas y deixantse endevantir pe 'l cotxero, explicá, fil per randa, l'ocorregut d'ahir al vespre ensá.

--Ja veu quinas tribulacións, senyor rector.-- lo fill y la senyora, tots dos malalts, pobre don Pau!... Ja li dich jo que n'hi ha un feix d'aquest mon!... Figuris qu' aquest matí á mi també se me n' ha anat l'Albert á Barcelona... qu' are'ns podria fer bon servey.

--L' Albert! --exclamá 'l rector, obrint los ulls desmesuradament y quedantse rumiant una estona-- ¿Peró, cóm? pera no tornar? ¿No havia obert despaig aquí?

--Qué hi fará sí 'ls joves semblan ximples? Las ha dadas en qu' aixó no li agrada; qu' aquí no s'hi troba bé y vájili al derrera. Jo ja sé qu' aquí no té certament lo porvenir que pot trobar al costat del senyor Olivó... peró vosté no negará que, veures separat del únich fill qu' un té, es molt trist.

Peró 'l rector, qu', evidentment encaparrat, ja ni 'l sentia, 's contentá ab respondre incongruentment ab un:

--Bé, home, bé... ¿Y... ha dit que D. Pau es aquí, eh?

--Ah, sí. Lo que falta saber are es si'ns rebrá.

Lo capellá arrugá l'entrecellas com qui no entén prou bé.

--Aixís ho suposa 'l cotxero. Sembla que don Pau está tan afectat, que no vol conversa, que no está per ningú.

--A veure, á veure... --interposá en to dubitatiu lo sacerdot, tot recullintse 'l manteu pera muntar lo primer grahó de la gran escala hont havian arribat ja.

La sota-cambrera 'ls instalá en la saleta de confiansa, repetint los dubtes insinuats ja pe 'l cotxero. D. Pau no havia tret lo cap de la cambra del nen hont permaneixia tancat, com no fos pera parlar ab lo doctor Roig, y havia declarat resoltament que no volia veure á ningú més.

--No obstant, si sab que som nosaltres... --indicá D. Ramón.

--Nó, no hi vol dir res --saltá 'l rector-- esperém; no l'incomodi, bona minyona. ¿Cóm está la senyora? Ha deslliurat ja?

--Fa un quart, senyor rector.

--Bé, bé, bé, bé; esperém, donchs. No ha dit, vosté, don Ramón, qu' arreu vindrá la sua muller?

--Miri: ja es aquí.

Lo rector s'aixecá y digué á Da. Francisca, mentres se treya la mantellina, que si l'estat de la malalta ho permetia y s'ho podia fer venir bé, li indiqués qu' ell era allí. Aquella desaparegué ben prompte per las habitacions de donya Isabel, mentres los dos homens s'aclofavan pensívols y silenciosos en senglas butacas. Los finestrons estavan talment ajustats qu' aquells bons senyors boy no 's podian veure. Mellor pera reflectir, pensá 'l rector; y tot ajeyent lo front sobre 'l palmell de la má esquerra, s'entregá á la meditació en cos y ánima. Peró D. Ramón, que per un moment semblá imitarlo, arreu comensá á remenarse ab frisansa. L' esperit de son rellotje, 'l tich-tach del péndul que guspirejava demunt la xemeneya, l'adolorit grinyol de las portas que 'l servey obria y tancava discretament, cent petits sorolls que venian de las pessas inmediatas, lo distreyan, li esmicolavan lo temps en una successió eterna, excitavan sa curiositat y li comunicavan l'impaciencia del prés. Acostumat á recorre aquella casa ab complerta llibertat, l'home no podia avindres á semblant inacció.

Afortunadament no trigá en apareixer la seva dòna pera manifestar á aquell sacerdot que Da. Isabel desitjava parlarli. Després, quedant sola ab son marit, digué en veu baixa:

--Pobre senyora, pe 'l primer que m' ha preguntat es per l'Albert... peró d'una manera que t' hauria trencat lo cor.

--Y donchs; que potser també ella sabia lo que jo ignorava encare?

--Sí. Es á dir sí; nó --saltá la pobre dòna, repensantse y confonentse ella meteixa al volguerse explicar la vehemencia ab que li havia parlat Da. Isabel-- lo que hi ha es que... d'alló... com qu' ahir al vespre l'Albert no va venir, y jo vaig dirli qu' estava malalt, en mitj de la febre qu' ella ha passat, quí sab com lo veya? Potser mort; perque no pots pensarte quants cops m' ha fet repetir qu' estava bo y en camí de Barcelona.

D. Ramón, sens objectar paraula, 's quedá tamborinant en los brassos de la butaca, y regirantse penosament cada dos segóns. L' home no entenia la conducta de D. Pau. Encare qu' aquest volgués cuydar al seu fill, ¿per qué refugir lo costat dels bons amichs? Ell no 'l trauria del capsal, peró hi entraria á ferli companyía, li daria compte de tot lo fet en l'alcaldía durant la seva ausencia, parlarían del curs donat al assumpto Rodón, lo distrauría, en una paraula. Després, aixecantse y aplicant un moment l'orella á la porta de la armería per hont havia desaparegut lo rector:

--Peró qué fa aquest home? qué per ventura la confessa?

--Peró, home, si no fa dos minuts qu' hi es --saltá Da. Francisca, qu' en aquell moment pensava en quin tros de camí 's trobaría 'l seu fill.

--Calla, que sento passos --feu D. Ramón, contenint fins la respiració.-- Algú truca ab los nusets dels dits dins del quarto del nen... Prou es ell, prou. Quí has deixat ab donya Isabel?

--A ningú més.

--Oh, donchs, prou es ell, prou... ¿A qué venen aquets misteris? Qué significa tot aixó? --exclamá 'l vell Merly, tot penedit d'haver portat allí á quí sabia arreglárselas pera veure á en Galcerán avans qu' ell.-- ¡Ca, si no hi ha res més manifasser que 'ls capellans!

Y engelosit com una criatura, torná á regirarse per la butaca, llambregant ab esguarts de fòch los tòchs metálichs que lluhian per las parets, caragolant l'ala del barret de palla que tenía en las mans, encavalcant y descavalcant las groixudas camas sota la bola de son ventre botarut, mentres la seva dòna, molt recullideta, seguía pensant en son fill desde 'l sofá.

Ja havia mirat dos ó tres cops l'agulla del péndul acostanthi'l nas D. Ramón, quan per fí torná á sentir remors estranyas. Corregué á espiar y li semblá llavors, que 'ls dos homens entravan plegats á l'alcova de Da. Isabel.

--Te dich que no entench que 's remenan.

--Y déixals fer, home, per Déu.

--Es que suposo que donya Isabel no estará en perill de mort per que la confessin ó tractin de cosas majors... Mira qu' es qüento! Qué 's deu haver embolicat per allí dins aquell capellá? Ja't dich jo que fará bon sol quan jo 'l torni á portar per aquí.

Y D. Ramón, ofuscat per la gelosía, arribava á ofendres y á creures deguda com un favor la visita d'aquell sacerdot. Per aixó quan, finalment, lo senyor rector eixí y li allargá la má pera despedirse, lo vell Merly feu en to evidentment ofensiu:

--Vaja, ja ha sortit ab la seva?...

--Sí, y me'n podria dar las gracias --respongué l'interpelat, qui 's sentí injustament ferit.

"Aixó es bo; 'l mon al revés" --pensá D. Ramon, interpretant á sa manera aquellas paraulas misteriosas.

--Ah! --saltá 'l rector, tornant enrera duas passas de la porta qu' havia ja atravessat.-- M' ha encarregat don Pau que tingan la bondat de no entrarhi, que ja 'ls cridará.

D. Ramón lo despedí ab la llambregada del prés á qui venen á posar un nou grilló. Plé de malhumor insoportable, torná á asseures; peró, al cap d'un moment, s'aixecá, resolt á sortir una estona. Aquella saleta tan fosca, tan trista, tan plena de privacions y entrebanchs, li semblá un calabosso. Tenia fam de respirar ab llibertat: se plantá 'l barret y eixí... Peró quan se trobá á l'escala, no gosá arribar al carrer; torná enrera y 's contentá ab baixar al jardí, tot exclamant interiorment:

--Al menos hagués explicat qué s'han fet per allí dins!

Mes, era aquest un secret que no arribá may á oidos del bon vell, bé que prompte un' altre enigma vingué á ofegar en son esperit la curiositat primera: la conducta estranya qu' en lo successiu guardá D. Pau, negantse á escoltarlo ni dos minuts, negantse á rebre fins á las personas de més suposició que s'interessavan per la salut de sa muller.

Aquell home tan donat á la política, tan fayent y sociable, semblava un altre. Desvanescut, per aquell sacerdot y pe 'l jurament de sa muller, lo dubte que 'l crucificava, s'espantá de sí mateix. Si per gran xaripa l'Albert havia escapat ab vida de aquella injusta agressió, quí li responia are de la sòrt de Da. Isabel? Oh, quína imprudencia més horrible! Ell, ell, l'assessí de sa muller, de la mare de sos fills, cego butxí d'un ángel ultratjat y perseguit per la més infame mentida!

D. Pau no sentia més dalé que 'l de reparar lo mal causat, salvar, retenir aquella dòna estimada. L' amor sentit per ella l'abrusava com may, s'accentuava com may sobre sos fills, sobre tot lo qu' ella havia estimat ó havia mirat un dia ab interés.

Lo doctor Roig se reservava 'l pronóstich devant la decidida propensió d'aquella naturalesa á un fenómeno tan anormal y perillós; mes no desesperava de salvarla si la febreta cedia. Tot havia anat bé, y 'ls dolors lumbars y abdominals de que 's queixava la malalta eran senzillament consecutius. Peró D. Pau no sossegava: ell meteix volia cuydarla, observarla á cada instant, y, si de cas eixía de l'alcova, era no més pera subjectar al nen que, per una d'aquellas resurreccións de criatura, ja ballava dalt del llit, y pera tancarse breus minuts en l'escriptori hont desfogava lliurement lo dolor que l'oprimia.

Al segón dia, Da. Isabel presentava una extrema palidesa y una hemorrágia creixent. Lo doctor Roig arrufá 'l nas y no pogué amagar certa alarma. D. Pau s'atreví á indicar la probable conveniencia d'acudir á tractaments enérgichs; peró 'l senyor Roig era partidari decidit del sistema espectant, no hi hagué medi de persuadirlo. A las quatre de la tarde, la malalta estava pitjor; havia tingut unas esgarrifansas que li duraren tres quarts d'hora, la hemorrágia creixia en quantitat y fetor, los dolors abdominals desapareixian y la cremor de la pell y 'l pols aumentavan. Llavors lo doctor Roig s'empenyá en prescriure una sangría. D. Pau comensá á dubtar de la ciencia d'aquell metje, qu' á Vilaniu passava per una ilustració médica. Tement un desenllás fatal, telegrafiá al seu sogre, que comparegué l'endemá á la nit, y aquesta meteixa nit demaná á consulta dos metjes de Barcelona.

Mentrestant, á la casa acudia mitj Vilaniu, uns oferintse de cor, com la repenedida senyora Montellá, que s'instalá al costat de Da. Francisqueta á compartir ab D. Pau los cuydados de la malalta, altres sens més afany que 'l de tafanejar. Lo general y D. Ramón rebian á tothom en lo menjador y excusavan lo retrahiment del amo de la casa, que seguia més malhumorat cada dia.

Acostumat á dominar y malavesat per la sòrt, D. Pau se consumia devant l'impotencia de la medicina que 'l condemnava á tascar per primera volta 'l fré del impossible. Possehit de l'alarma, á cada nou síntoma enviava á cercar al Sr. Roig, y quan aquest arrufava 'l nas, li llensava una mirada d'odi. Uns cops girava 'ls ulls al cel com fembra esporuguida, demanant clemencia; altras vegadas desconfiava de la misericordia divina y s'imaginava á Déu un ser impassible, cor de roca, desprovist de tot amor per la seva creació, renegava de la seva crudeltat y plorava y picava de peus ab la rebequeria d'una criatura consentida. Peró, al menor raig de esperansa, tornava á reconciliarse ab lo Creador, y, 'ls ulls plens de llágrimas, li demanava apoyo, una sòrt d'aliansa que després recompensaria posant á contribució totas sas forsas que ja 's sentia renaixer y creya altre cop prepotents. Son pensament era presa d'un mar procelós, tantost enlayrat á la cresta de l'ona més superbiosa, tantost estimbat al xuclador del dubte, tantost escupit á la tova platja de la fé, hont, afadigat de lluyta, hauria volgut reposar, per' esser altra volta xuclat d'aquí y sumzejat sens compassió. Y si de cas en aquest trasbals insoportable li passava com un llampech l'idea de que sos enemichs podrian pendre per gran victoria la mort de Da. Isabel, se li capgirava 'l cervell, la rabia 'l cegava, 's posava furiós. Son torment era tant més crudel en quant no podia esbravarse ni per la válvula consoladora de l'amistat. Tota l'expansió de son dolor quedava reduhida á traspuar pe 'ls fets. Quants rodejavan á D. Pau veyan traslluhir aquell dolor en la vivesa ab que parlava als metjes, en la tendresa ab que tractava á sa muller, en l'energía y dalé ab que li aplicava 'ls remeys, y 'l desfici ab qu' esperava llurs efectes. Més tart, se li pintavan á la cara 'l descoratgement del desengany y l'abatiment de forsas; sos llavis, per aixó, no 's desclohian; girava en rodó y, sens haver proferit un suspir, ni un gemech de pena, corria á tancarse, alterós é intractable á quants li eixian al pas.