Part 4

¿Quí t' ho havía de dir, tranquilíssim Estevenet?... ¡*Tu quoque, Brutus*! --que 't diría 'l teu mestre de retórica.-- ¡També tu, á despit de ta patriarcal complecsió, de tas moderadas aficions y del teu greix, prestas tribut á primerencas necessitats del cor!... ¡Ah! Eras sossegat estany, y, de cop y volta, t' has convertit en mar borrascós! ¡Eras la matexa calma y mansuetut, y ara ets lo mateix desfici y la matexa rebelió contra tu propi!

¡Insensat! ¿No reparas en que, mentre tu ballas, ton pare está conversant, calmosa y alegrement, ab lo senyor Murgalat, lo propietari de las terras vehinas á las vostras, lo pare de aquella Eugenia que 'l teu va proposarte per esposa, ansiós de realisar l'ideal de son ideal?

No, insensat, no! Axís com ells platican ab massa afició per' adonarse de tu, tu sents massa pera véurels platicant é induhir res de sa plática! Ets peix á l'aigua del amor.

Escolta bè lo que 't diré, y veurás com succehirá ad pedem litterae.

Vindrá 'l dinar y menjarás poquíssim, á pesar de seure á ton costat un musich que acreditará alló de Dèu nos guart de mala anyada, Dèu nos guart d'un enamich, y Dèu nos guart més encara de la gana d'un musích.

Vindrá la mitjdiada, y t' ajeurás al elevat llit; clucarás los ulls per gust, y somniejarás sense dormir gens.

Vindrá 'l jogar á la "barrotada" ó al "solo" y farás cada burrada que se 'n passará la claror, y renegarás de la cobla dels Panots perque may més acaba de comensar las ballas de tarde.

Comensarán aquexas, y 't consumirás d'angunia perque la gent de casa teva, pretestant la massa calor, no voldrán anar á plassa fins al cayent del sol.

Per fí, provehirás de bastons á dos cosins que no 'n tenen; ireu á ballas y... ¡pobre Estevanet! no hi trobarás á la Remey, y sabrás per s'amiga del matí que, de resultas de la massa feyna, s'ha hagut aquella de quedar á casa.

Y 't capficarás, y t' anyorarás y 't despacientarás y farás veure que 't dol un peu, perque la sabata rossa te l'estreny massa, á fí de no ballar, y la companyona de la Remey riurá de veure que no ballas y tu no sospitarás res del seu riure.

Y arrivará la tardanera nit, y á cada punt farás un surt, somniant que 't casan ab la Eugenia Murgalat y que la Remey te fa vavarotas vestida de monja. ¡Horror dels horrors!... Ja podrás anatematisar y ecsecrar la impietat de semblant somni! Hi tornarás com perduda l'esma.

Y la Remey continuará malalta durant los dos dias y próroga de festa major, y tu no caurás malalt perque ets més fort que l'Alzina Reclamadora en que tants tòrts hi has cassat ab embescadas palletas.

¡Ay! altra vegada. ¡Quina festa major tan lluhida y agradosa pera tothom, Esteve!

¡Quina festa major tan fosca, tan trista pera tu!...

### IV

Las erradas no las fan las montanyas, sinó que las fan las personas, y en aquest mon molts no ensopegan perque... perque cauhen sens ensopegar.

En Pere Mártir feu l'errada de voler casar á son fill ab la pubilla del vehí Murgalat. N' Esteve feu l'errada de dexarse casar ab l'Eugenia, á despit de las taras ó dels reparos que 'us he referit, y del enamorament en que 's sentí pres per las gracias de la pabordessa Remey, indicat en lo precedent capítol.

L' heréu Pagés, donchs, contragué matrimoni ab la Eugenia Murgalat, filla del rich vehí propietari de las terras cobdiciadas, gruadas y regruadas per en Pere Mártir, y succehí: que, com la noya era pubilla y bon tros més rica que l'Esteve, aquest se vegé, de prompte, obligat á fer llargas estadas á casa la dona; qu' aquesta, observant que son marit se li distreya més del degut ab la bonicor de certa donzella anomenada Remey, cada volta incitá més al seu home pera que llur permanencia en la casa payral s'escursés tot lo possible. Tot axó, per un costat, y per altre l'ésser població mes agradosa la de Navata que la patria de l'Esteve, junt ab lo bon art del sogre en cercar distraccions y divertiments al gendre, (vedant terras pera que hi trobés molta cassa, guarnintli un colomar; arreglantli un torn y proporcionantli, en fí, los gustos més refinats), foren estímuls suficients pera que l'Esteve preferís, com á principal y més tart casi única, la residencia á la casa de la sua muller.

Axis fou com, poch á poch, En Pere Mártir va quedar sol y vern; puix, satisfeta s'ambició, ni aquesta li restá per companyía.

Y axís fou com aná venint l'hora de l'anyoransa sorda, d'aquella anyoransa que s'entortolliga al cor y l'estreny y 'l matzola y n' esprimeix tota la dolcesa que guardava.

L' ánima del pobre pare comensá á viure un continuat hivern, semblant als cims de las montanyas en que las neus hi son perpétuas.

¿Quí pot resistir tal situació sense fer un esfors suprem pera desviarla?

En Pere Mártir escrigué á son fill pintantli sas angunias ab tota la tendresa de que fou capás; empero 'l noy, convertit en afortunat fill pródich, li respongué ab una carta dictada pèl sogre, plena d'escusas qu' acabaren d'abatre al vell Pagés.

Est havía vingut á dir á son fill: "m' anyoro de véuret!" y l'Esteve li contestá en resúmen: "primer la obligació de ma nova casa que la devoció de visitarvos."

V Resposta tan irreverent, com la qu' acabeu de llegir, indigná de tal modo al abandonat pare, que en compte d'escitarlo al sacrifici d'anársen á viure ab son heréu, (suposat un molt difícil acort ab son compare), l'empenyé á trencar d'un cop y per sempre tota mena de relació ab lo desagrahit xicot y ab la familia de l'Eugenia.

Després de l'indignació vingué 'l plorar com una criatura, peró no l'humiliarse ó 'l rebaxarse.

"Que s'hi estiga!... Que s'hi estiga, ja que per ell son primer els sobrevinguts que jo."

Més tart, l'amor á una casa en que ja no hi habitava 'l noy, y l'afició al conreu d'unas terras que ja no llevavan per una familia, y 'l mateix desitj de venjarse obligaren á 'n Mártir á fer un pensament y á adoptar un determini: lo pensament de tornar á pendre estat y 'l determini de casarse ab dona més aviát jove que vella.

Aquí comensa la part segona de l'êxpiació.

La soletat, l'abandono, lo fret del anyorament eran ja un cástich terrible, mes lo que succehí al vell Pagés, ab motiu de sa resolució de mullerarse, es indescriptible.

Va succehirli qu' arrivá á noticia del senyor Murgalat, qui, preveyent en lo matrimoni del pare de l'Esteve la possibilitat de nova descendencia y de la consegüent paga de novas llegitimas, feu mans y mánegas pera que la dita resolució no tirés avant.

La primera obligació dels sogres es la de procurar la major felicitat als gendres, no tant per amor als matexos com per interés á favor dels propis descendents; y semblant obligació la cumplí 'l senyor Murgalat ab un zel qu' hauría fet honor al mellor agent de negocis de la provincia. Anadas y vingudas; visitas y cartas; papers d'advocats, consultas d'altres sogres, conversas directas é indirectas; influencias, amenassas, coaccions: tot ho posá en joch lo pare polítich del Esteve per' evitar que 'l natural d'aquest conseguís lo que volía. Tres donas pretengué ab poch temps (duas solteras y una viuda) y cap de las tres va conseguir en Mártir, sinó que 's ridiculisá als ulls de tothom. Tant no 'u conseguí, que 'l senyor Murgalat lográ maridar duas de las pretingudas (una d'ellas ab un parent) é inspirar ánsia de convent á l'altra.

Esgarriats los projectes matrimonials de 'n Pere Mártir, las renyinas dels dos compares arrivaren á son límit y axís mateix la enemistat de pare y fill, per tal d'haver ajudat l'Esteve á son sogre en l'obra de qu' hem parlat.

Los desenganys son com las fullas dels arbres, que no cahuen d'una en una sinó moltas á cada cop de vent. Ho diu el poble y tè rahó: las desgracias may van solas sinó ben acompanyadas.

Soletat, anyorament, renyina ab l'amich y compare, ab lo fill, ab la nora y ab los parents més respectables de la parentela, qu' ajudaren á impossibilitar lo casament: tals foren las conseqüencias de una insensata ambició.

¿Resultat d'ella? La desventura pitjor, per ésser compendi de totas: l'aborriment de sí mateix.

¡Pobra eczistencia solitaria, abandonada á las miserias de la decrepitut!

¡Pobra conciencia condempnada á sentir de nit y de dia la veu del remordiment!

¡Prou! (Popular) Passant per Pedret, qu' es un arrabal de Girona, mon amich, --qu' acabava de contemplar ab relligiós entussiasme aquellas ruinas del Siti de 1809, escampadas per la montanya, á qual falda s'arrenglera lo sobredit vehinat,-- demaná á una dona, ja entrada en anys, noticias de la famosa é inmortal Defensa.

La dona li signá un vell, molt vell, que ab maltractada barretinota de pagés y arrahulit á un cantó del camí-ral, estava casi del tot embolicat en son rogench y apedassat capot, á despit del sol d'estiu que feya, mes que no donava escalfor bastant á l'abatuda naturalesa del pobre.

--Aqueix vell --digué la bona dona, signantlo,-- es un veterano del Siti, y li respondrá, si avuy está de bona data.

S'acostá 'l meu amich al jayo inmóvil, abatut, sópit, é intentá, ab algunas preguntas, disposarlo á formular las respostas interessants qu' ell desitjava. Insinuacions, paraulas, ofertas: tot fou en vá. Lo vell, que no estaba "de bona data", ni 's prengué la pena d'axecar los ulls ó de fer lo més insignificant moviment.

Després d'una llarga pausa, mon amich insinuá:

--Bon home: ¿vareu conexe á n' Alvarez?

Lo jayo, revifantse, alsantse y adressantse de cop, com tocat d'una centella, y girant, ab la mustigada cara, 'ls térbols ulls al cel, contestá:

--¡Prou!

Y torná á sentarse, á arrahulirse y á posarse sópit.

## Joguesca estrambótica (Popular)

### I

Lo senyor Rector era un home d'aquells que, si no se las pensava, volía pensárselas totas.

Sa lectura predilecta eran las obras del Revt. Pare Gracian, y se li n' havía encomanat l'enrevessament d'ingeni y 'l mal gust intelectual de tal autor.

Amich de fer broma y sobre tot joguescas, faltava sovint al rigorisme de las bonas prácticas que imposa 'l ministeri sacerdotal.

Un dia escomet á un dels parroquians, tan aficionat com ell á las joguescas, qu' estava enjegant, y li diu:

--¿Voléu jogarvos aqueix porch tan guapo, Pere Pau?

--¿A qué, senyor Rector?

--A un joch nou. A que després d'esplicar jo, á la missa major de demá, las festas, vos no estaréu ficant y trayent mitjhora seguida y sense parar, un dit al pany del cancell de l'esglesia, dihent: "dins, dins; fora, fora, dins."

--¿Que podé hi posará ortigas ó besch, senyor Rector?

--No hi haurá res que puga mortificarvos poch ni molt.

--Donchs si es axís... ¡sort que Dèu me donga salut!

--¿Va jogat el porch?

--No ha d'anarhi! Valdament fes cent carniceras més sobre las cent que fa.

--No 'us descuydéu d'anar primer á missa matinal, pera que una, al ménos, de las missas, vos hi valga.

### II

Vingué l'endemá. En Pere Pau assistí á la missa primera y més tart á la major.

Lo Rector, després del "*lavabo interninocentes manus meas* etc.", prengué la canya, ensenyá la doctrina als baylets, com era costum en la parroquia, y proclamá y esplicá las festas de la setmana.

En Pere Pau comensá l'operació convinguda.

Lo capellá, ficsanthi 'ls ulls, esclamá ab veu molt clara:

--Ara resarém un parenostre per en Pere Pau del vehinat, que veig que se 'ns ha tornat boig.

Lo gentiu se conmogué, tombá la cara y observá á 'n Pere Pau acafarat en una operació de veritable boig. La dona d'aquest, qu' era revinguda com un brau y en qual forsa havía contat prou lo senyor Rector, se separá del aplech de las donas, corregué vers son marit, homes á través, lo separá de la porta ab una rabalada y 'l feu seguir.

En Pere Pau perdé, donchs, la joguesca; mes, si hem de creure las autorisadas crónicas de Porqueras (qu' es hont succehí 'l fet, segons altras crónicas,) lo senyor Rector va contentarse ab algunas butifarras blancas y algunas llangonissas dolsas, logrant axís que, al parlarse del famós porch, digués tothom "lo porch de 'n Pere Pau" y nó "'l porch del senyor Rector".

¡Qu' endriastat! Era encara petit, --digué-- quan vaig anar á una festa major ab mon cosí Dillet: tant bon mosso com bon minyó, que 'm protegía com un pare.

A la casa hont posárem hi havia un pagés-senyor vell quí, emprendat del meu esparravillament y de la meva xerrativa, de ma *sans façon*, com diría un francés, deya, entussiasmantse, als convidats:

"¡Voto al altre! Aquest xicot es més viu que cap mustela!... Aquest bordegás fará carrera!... Aquest baylet será ministre!"

Com me proposo no pecar de modest al referirvos ma historia, 'us diré que de vivor natural, d'entramaliadura infantil ne tenía per vendre. Qualsevol que m' hagués vist no haguera dexat de notar, á través de mas galtas de poma y de mon front espayós, quelcom d'espiritual de la bona mena. Qui de vosaltres m' hagués conegut á la edat de sis ó set anys, hauría convingut en que jo no sería tonto. Si 'l flaquer Bartomeu Grassot fos viu, 'us contaría mil incidents de mos primers anys que 'us donarían testimoni irrecusable de ma precocitat. Si no fos casada y enmaynadada la majordona Miquela, vehina á duas portas de casa, 'us relataría, ab tots los ets y uts, altres mil detalls que 'us evidenciarían lo mateix. Pero ¡ay! l'un es al cel y l'altra no está per alabar als fills estranys desde que Dèu Nostre Senyor li n' ha concedit mitja dotzena de propis en companyía del porter de la Curia.

Lo flaquer referiría que jo li feya despatxar molts cocons y borregos als xavals del carrer; que distreya l'impaciencia d'uns parroquians, en tant qu' ell servía atrafegat als altres, pujant y baxant, obrint y tancant lo fressejador calaix y prenent y dexant la formidable ganiveta, tota d'una pessa de ferro molt gastada del tall. Afegiría que las minyonas de servey qu' entravan á la botiga, ab lo paperet de parroquia ó abonament en ma (qu' ell clavava després pèl mitj colocantlo sobre una gruxa d'altres) distretas ab mi, no eran eczigentas pera la torna; que 'ls senyors del primer pis, vells casats sense familia, me compravan borreguets de matafaluga; que jo solía portar l'encárrech de provehir d'algunas galetas cada dia de festa y, finalment, que vaig tenir l'honra d'acreditar ab ma propaganda, pel Ram de 1854, una mena de tortells de que avans ab prou feyna se 'n recordavan los senyors canonjes, beneficiats y demés personas de gust. ¡Ah! si fos viu en Bartomeu, vos asseguraría que vol ferme heréu seu universal, y que si no me 'n va nombrar á temps fou per distracció ó per alló de que la sanch no 's torna may aigua.

La segona 'us diría que no me n' anava sol, que ja marcava tots els ayres de las músicas tant bé com los matexos mossen Creuhet y mossen Anton, mestres de capella respectius de la Seu y de Sant Feliu; que, á sis anys, cantava com un oriol las cansons més revessas; qu' estrafeya 'l pregoner d'un modo acabat, en alló del "mercat y bon any, mercat y bon any, fora mal any; salut y bon guany que Dèu nos dó;" que deya missa ab tots los perfils y sombras desitjables y ab un fervor tal, qu' un dia arrivá á dexar parat á un militar dels grossos; que sabía jo de cor las principals oracions llatinas, resantlas ab la major seguretat del mon; qu' era un llibret vivent de doctrina cristiana y que feya l'eczercici com un soldat dels que pugan tenir més punt y fatxenda.

Mes aném pèl que aném, com digué aquell á quí volían fer dir el rosari quan anava per pubillas.

Mos estimats pares, ab motiu de la guerra y á fí de que jo no 'm criés flonjo de carns, ans pogués afermar bè la salut, m' enviaren á una vileta del Empurdá, famosa per varias hassanyas populars que se li atribuhexen y passo á recordar.

Una nit cert ase, honor de sa classe per lo inofensiu, s'abeurava tranquilament á un bassal d'aigua hont reflectía la lluna. De prompte quedá aquesta coberta per un núvol espés, y com sa imatge hagués desaparescut de l'aigua, s'afirmá que l'ase s'havía empassat la lluna gorja avall. Altre cop, volgueren los fills de la vila trasladar la esglesia y se 'ls trencá la corda ab que intentavan ferho, macantse, de resultas, la part ménos sensible del cos. Altra vegada escanyáren una lloca, no recordo per quín mal entés, y finalment, acabá sos dias un marrá, al qual pujaren ab un llivant campanar amunt, á fí de que 's menjés l'herba que per las alturas crexía.

No faltará, potser, qui trobi de mal gust el que jo recordi aquells fets tradicionals, calificantlos de increhibles y puerils. Jo 'ls conmemoro per duas rahons: per lo que tenen de populars y perque 'l referirlos y bescantarlos als parents meus de la vileta en qüestió me feu passar deliciosament part de ma infancia.

Com de fet: axís que vaig trobarme un poch orientat en ma nova pátria, vaig comensar á retraure las totxerías indicadas á mon nou pater familias y al senyor Rector. No li valía al primer donarme un qu' altre cigarret y ensenyarme á fumar ab gracia, ni al segon pagarme espléndidament l'ajudarli á dir missa: quant més feyan ells veure que s'enfadavan de debó, més empenyat jo en retráurelshi las quixotescas hassanyas dels predecessors.

Resultá d'açó que varias donas de la vila, per seguir la bulla unas, picadas realment de l'amor propi altras, duguéren á cap una conspiració contra mí en lo modo y forma que passo á contar.

Tornavam un dia de pescar, ab lo cosí germá de mon pare, cap de ma nova familia, quan una dotzena de donas, --una avant, una enrera,-- que s'havían aplegadas, brenant, á l'era de 'n Quel Guinart, pera celebrar la vigilia d'una santa, Patrona de la festa major petita, nos voltaren á mon parent y á mí.

--¡Ja 'l tenim, ja 'l tenim! --comensaren á cridar ab ayre de victoria.

--Ja l'hem agafat al que 'ns bescanta la vila, al que diu fástichs de tothom!... Veníu, veníu totas!

Lo meu parent feu com qui 's vol defensar, pero es lo cert que 's va escórrer de la ferám, y m' hi dexá tot solet al mitj.

Las donas se posaren á riure com unas bojotas, contemplantme estranyat é indecís per causa de la sorpresa. Poch se pensavan las plagas de la parroquia que se las anavan á haver ab un cor fort, ab un esperit resolut y sancer.

--¿Nos tractarás més d'escanya-llocas?

--¿Nos tornarás á dir més penja-marrans?

--¿Dirás may més que som fills d'escanya-burros?

Ellas prou esperavan, com candeletas, un plor d'arrepentiment, alguns mots de compunció ó un prech de misericordia; mes se varen tallar, ja sía que, en compte de complaure llurs esperansas, vaig reunir totas mas forsas, y vaig cridar ab boca acampanada:

--Sí!

Un moviment d'eczagerat escándol, mes en realitat d'admiració á la meva serenitat, fou l'eco de ma resposta.

--Desvergonyidás! --clamá la més vella casant los dits d'una ma ab los de l'altra.

--Insolienta! --feu la cunyada d'un llicenciat del eczércit.

--Poca pena! --afegiren una tercera y una quarta mirantse 'ls ulls.

--¡Oh, oh, oooh!... --esclamá 'l coro.

--Si! --vaig repetir jo ab insólita energía.-- mal qu' us pesi, aquesta terra es la terra dels escanya-llocas, dels penja-marrans, dels mata-burros. Tant ne faréu de dir santa com salve. Encara que soch petit y encara que ho sigués més que 'n Pere Millet, no me 'n faréu desdir. Si no 'us agrada,... passejéuvos.

--Donémli la vaca! --insinuá una.

--Sí, sí, sí: la vaca! --respongueren totas, disposantse á secundarla.

--Donéumela! --vaig fer jo, creuhant los brassos com mariner espert devant del temporal y arronsantmhi d'espatllas.

Las donas s'ullejaren unas á las altras com si 's preguntessen: "¿Lo baylet de casa tèva fòra tan valent?" M' actitut las infundí respecte.

--Si 'm doneu la vaca, diré encara més mal de vosaltras. Escriuré al pare que, quan no podeu fer callar als noys, los hi pegueu, y 'l pare, com que m' estima, potser vos fará anar per justicia y tot, perque jo li diré que una colla de donas, si lletja l'una més lletja l'altra...

(Aquí una bellugadissa general.)

--Trapacer!

--Pochs modos!

--...No s'ha donat mal de fer una mala passada á un nen que no s'hi pot tornar.

S'establí un moment de pausa, y la matexa vella, qu' havía proposat atentar contra 'l meu cos, me preguntá:

--Y si no 't donem la vaca, ¿qué li dirás al teu pare?

--Oh! com que alashoras seréu donas de bè y la mare diu que las donas de bè son bonicas, li diré que totas las donas d'aquest vilatje sou com unas Mares de Dèu.

("¡Ah!" de general satisfacció.)

--¿Qué més? --digueren tres ó quatre acostántsem ab los brassos caiguts y las mans á las butxacas del devantal ó sota d'aquest.

--¿Qué més? --vaig repetir.-- Que 's fan estimar; que jo las estimo fins al cel; que... Ja veuréu. De tu, Guerxa, diré que tens els ulls més macos que cap altra; de vos, Sorda, diré que hi sentiu mes que cap llebra; de tu, Mercé de las camas tortas,...

--Prou, prou! --esclamaren las aludidas y quantas tenian taras.

--No, no: endevant: --varen demanar las sanas y condretas.

Ja fou armada la sarracina.

--¿Hónt va axó aquesta? --afegí una de las primeras, encarantse ab despreci á una de las altras.-- Valdría més que 't cuydesses de traure la menjía que tens á ca teva, que no pas...

--¡Ay, la llenguda! ¡tu plá n' ets de garrina y malmandada!... Sempre 't pentinan els gats!

--Mancas á la veritat, xerrayra! --espressá, furiosa, la cosina de la mal pentinada, trobantse aludida.-- La pentinan aquestos deu dits que no tenen las unglas tan llargas com las tevas y las del teu marit. Y sinó que ho diga 'l gorda-bosch de ca 'n Fosch.

--Miréusela! --observá una quarta, parenta ó arenta.-- Perque s'ha de casar ab el manescal, sembla que no toca 'l sol de terra ab las potas!

--Qui tè potas sou vos y 'ls vostres, y per ço us heu de batre sols las malas garvas que Deu vos dona.

--Malsagonyats cotra cortus que tens!

--Malasgonyadas paraulas que 's malgastan ab vos!

La tempestat prengué unas proporcions horrorosas. Las arias se convertiren en duos, aquestos en tercetos y aquestos en concertants los més desconcertats que podeu imaginarvos. Cada famella 's desfogá, cridá y esvalotá. L' aplech se convertí en vesper furgat per ma insidiosa. Los mots anaren prenent un ayre de pujat realisme. De las paraulas va passarse á las obras, y 's descalsaren sabatas y sabatots y espardenyas, y 's bellugaren per damunt los caps, y regná una confusió impossible de descriure, peró fácil de compendre.

Jo, mentrestant, haventme esmunyit com una anguila, me 'n vaig anar á referir lo succés al zelós Jutje de pau, lo qual, acompanyat d'un parell de masovers seus, --que tenian pocas qualitats de bons Mossos de l'Esquadra,-- se trasladá al lloch de l'ocurrencia y, ab grans feynas y travalls, lográ, á la fí, conciliar á las renyidoras, sortintne esgalabrat del front y ab la vara malmesa.

¡Desgraciat qui ha d'anar per justicia, peró més desgraciat el qu' ha de ferne!

¡Massa tart! (Inspirada en Dufeu) Lo riquíssim pagés era tan avar, qu' havía prohibit fins á son mosso de major confiansa lo fer caritat als pobres sense permís d'ell.

Un jorn havía l'hizendat tornat de gran fira desprès de vendrhi sos vins y part d'olis á preu faulós.