Part 8

Per desgracia, la "pedra escorsonera" no era coneguda al poble, y, com l'alarma 's presentá de tanta magnitut y crexía ab tanta pressa l'esglay de las interessadas, una bona dona aná á cercar, depressa y corrent, al metje y un' altra al saludador, mentres aquellas eran conduhidas, mitj en brassos y mitj de peus á terra, á casa.

Lo saludador arrivá primer que 'l metje, tot plé de borró y polsina de llana dels matalassos qu' estava refent.

Un murmuri de general esplay, de satisfacció íntima acullí s'arrivada, á pesar de saber la generació congregada á la casa que no es en un dia sol que realisan sas maravellas los predestinats, sinó que 'n tenen quaranta de temps.

Ab la bellugosa rialleta á la boca penetrá 'l saludador y s'encaminá envers la sala, qu' era hont se trobavan las tres senyoras planyentse seguidament y mostrant una pòr qu' ara ja 's traduhía en agudíssims sobressalts nerviosos.

Nostre ínclit personatje s'acostá á las duas atacadas, guiat per la senyoreta gran, tot espolsantse 'ls principals borrallons de llana que portava damunt.

Com ademés d'estar en antecedents, acabava de veure al gossot y sabía perfectament que no hi havía tal hidrofobia ó tal rabia, se presentá radiant de satisfacció y disposat á garantir l'éczit inmediat de sa intervenció maravellosa.

Home prudent, no era aquella la primera ni había d'ésser l'última vegada que caminés sobre segur. Penetrat de la mácsima divina "ajúdat y t' ajudaré," se prevenía, tant com li era possible, per' evitar l'ineficacia de las místicas fregadas de sa llengua y de las devotas creus fetas per son dit gros damunt las clapas del cos enmalaltidas.

--Cúrans!... Cúrans aviat! --esclamá la viuda, que tenía, com s'ha insinuat, una fé cega en lo saludador.

Anava ja aquest, sense contestar paraula, á practicar lo miraculós art, comensant péls encreuhaments, quan va comparéxer lo barber, llevada la gorra y ab lo pelut y lleig cadell en brassos.

Una estrident manifestació del esglay més inmens escapá de las tres bocas de las interessadas, y estas s'acostaren una á l'altra com criaturetas temerosas de que un monstre va á devorarlas de viu en viu. La gentada popular, entre la que 's va obrir pas, á forsa de colzes, lo barber, seguí á n' aquest fins al pas de la porta de la sala, aturantse allí y formanthi una gran remenadissa de caps de diversas dimensions provehits tots d'ulls desmesuradament oberts.

Lo Fígaro del poble, no fent cabal dels crits de "trayéumels del davant! trayéumels del davant!" que profería donya Ancalita, referintse á barber y cadell, digué ab tota la serenitat de qu' era capás:

--Senyoras, no perfidiejin més, ni 's dongan mal temps. Lo meu cadell es tan rabiós com jo... Mírinlo: la gana y no més que la gana l'ha fet mossegar, y com que jo me 'n tinch la culpa, jo la pagaré com las hi sembli.

Després, dirigintse als restants espectadors,

--Guaytéulo tots vosaltres, vehins y amichs meus, --digué-- y respongueu ab la ma al cor: ¿no es cert qu' aquest meu cadell tè 'l vici de fer malbè molta gana? ¿No fa que tots vos dexaríau mossegar per ell sense pór de tornarvos rabiosos?... Miquelet, pósat dret y camina! ¡au!

Lo cadell se colocá dret sobre las duas potas de darrera y doná algunas passas. Tothom esclafí en grossa rialla, ménos las interessadas. Sóls la noya gran dexá apuntar una rialleta.

Lo saludador vejé que se li escorría la ganga y no se n' aconhortá fácilment.

--Senyoras, --observá-- vostés dirán. Jo, axís qu' axís, ja he perdut un quart de jornal y...

--Jo te l'abonaré y... vésten; --replicá 'l barber comensant á irritarse;-- vésten, avans no 't canti jo las quaranta y fassi á saber...

--¿Qué? --preguntá 'l saludador ab cert ayre provocatiu.

--¿Qué? Que no has vingut aquí sense enterarte de que 'l meu cadell no tenía tal rabia, ni tal cosa que s'hi sembli, com horas d'ara sab ja tothom que no es aquí.

L' arrivada del facultatiu acabá de proporcionar, als ulls de las Ancalitas, la victoria al barber; mes... l'arrivada, al cap d'alguns dias, del cunyat de las senyoras proporcioná al Fígaro 'l comens d'una guerra sense quartel, (á la que ajudaren molt popularment l'avia paterna y la tia del saludador,) després de la que no tingué aquell altre recurs que mudar d'ayres.

Lo saludador, en cambi, segueix impertérrit al poble, malgrat l'afront per que va passar, devant de molta gent, y malgrat la persecució implacable del inteligent senyor metje; y es perque 'l saludador significa, respecte á la medecina, lo que l'advocat de peu de marge respecte de las lleys, tenint encara á favor seu lo fanatisme relligiós, que Dèu confonga eternament.

## Memorias d'un sardanista

cóm puch quedarme ab las ganas d'escríurelas, si 'l que voldría fòra tenir l'enginy del mellor mestre de coblas ampurdanesas, pera compondre una tonada ab que 'ls meus recorts poguessen cantarse?

Pára atenció, jovent, y procura, com jo, no ésser may desagrahit.

### I

Ballant sardanas vaig conéxer á la pagesa més galindoya del Ampurdá petit.

¿Que si las puntejava bé, dihéu? ¿Que si movía 'l cos ab una gracia que res tenía que veure ab la desinvoltura, ni ab cosa que pogués semblarshi de set horas lluny?

Las sèvas galtas eran del color de las rosas barrejat ab lo color de las gemadas assutzenas: rosor blanca ó blancor rosada: com volguéu, minyons, com volguéu. Sas arrecadas de plata y esmeraldas, present de la padrina de confirmar, (emparentada ab un argenter vell de Girona) saltirejavan com dos aucells acabats de sortir del niu, que no saben avenirse de la sort que han alcansat. Una rialla pura y regalada s'entretenía en sos llabis, descubrint dos rengles de dents blancas que ni somniadas.

Lo vent, enjogassantse ab sos cabells negres y ab un pany de son mocador del coll, va donarme una sessió de febra, mes de febra tan dolsa que tant-de-bó la pogués encomanar als afligits!

Per lo que diu als dos minyons que donavan, un á cada costat, la ma á la fadrina, no m' engelosiren poch ni molt. Varen semblarme germans d'ella, y no hi tenían cap mica de retiransa.

### II

Diguí á la gentil balladora la meva estimació, y ella li doná 'l més tendre y animador aculliment.

--¡Valdament no m' enganyis, com no t' enganyaré jo may de la vida!

Axí 'm parlá y jo vaig respóndreli:

--Dèu me llevi la salut, si may t' he d'enganyar.

Y 'ns hauríam casat pèl juny vinent, sinó que 'l seu pare duya voluntat á un altre minyó del meu temps, ne feya ja molt.

Era 'l pare d'ella un home colrat pèl sol dels camps y vinyas, tant com pèl de las festas majors estiuhencas. Quan se citava un sardanista de cap-d'ala 'l retreya tothom á n' ell. Ballava á l'antiga usansa, vull dir un xich massa estirat de cos y camas, y era un altre xich massa aficionat al antich contrapás que serveix pera cantarhi tota la Passió y Mort de Nostre Senyor Jesu-Crist.

Donchs jo vaig procurar apendre bè la sardana, y, assegurat de lluhirmhi, vaig puntejarla, de parella ab ma estimada, devant d'éll.

¿Voléu un home content?

Sabia que jo --mal no m'estiga 'l dirho,-- era bon minyó, y al veure qu' ensopegava tan bè ab sa filla 'ls contrapunts més enrevessats y dificultosos, esclamá ab alegría desmesurada y tot abrassantme:

--Bé, noy maco! T' hi has lluhit... ¿Vols casarte ab ma filla? Avuy fos y demá festa! ¡Cásathi; caséuvos! L' altre bordegás que la preten no s'hi avé de bon tros tant com tu, ab la noya!... M' hi ha caigut la baba, veyentvos puntejar tan ben avinguts... Tu m' has d'ésser gendre y no altre... Vull tenir per gendre un sardanista que fassi rotllo y tu, que ja 'n fas, més ne farás encara al costat meu.

### III

Varem casarnos pèl setembre, quan lo most se dexa esprémer, dins las samals, la generosa sanch que fermenta y balla de goig; quan s'omplan els cups y 'ls vremadors no 's cansan de tabolejar com uns plagas que son.

La nit de la diada en que 'l senyor Rector va casarnos, ufana la lluna de sa plenitut enviava al mon claror abundosa y suau com l'amor d'una mare.

Y va omplirse de gent l'era que semblava una gran safata de plata vella. Espinguejá 'l fluviol, repicá 'l tamborino, soná la gralla, y fadrins y casats, noys y nenas, tothom puntejá la sardana. Fins lo senyor Rector (¡may més ne tindrém cap de tan paisá!) va ferhi un punt dels seus, posantse un gran penjoll de sotana á cada costat pera que no li fes nosa.

La bulla durá duas horas llargas (la plagasitat del senyor Rector un quart y no més); rodá la porrona de l'un sardanista al altre; lo barber va treure corrandas que cantá l'hostalera ab un ayre de veu tant y més escayent que may: tothom semblava sortit de mare, mes tothom se n' aná á fer la non-non y á posar ploma axís que la lluna, ab recansa d'enamorada, s'amagá darrera uns núvols que, al cap de pocas estonas y quan ab ma nuvia eram ja al llit, se desferen en carinyós ruxat.

### IV

Tinch, grat sia á Deu, dos nens y duas nenas més sanitosos que cap Estihuet de sant Martí. Si al un li diuhen bonich, més al altre. Ningú diu que se 'm semblin, ningú... llevat la dona. El sogre sosté, --á peu, á cavall y en carro,-- que tots ells tenen el meu mateix posat.

Vè la nit de sant Joan; vè la de sant Pere y alsem gran pila de bruch y estellas ben rehinosas.

Está amanida... ¡Cala, noy gran, cala per tots quatre costats!... Ja fuma, ja espetega, ja s'encen, ja flameja enrojint las caras de tot lo voltant... ¡Quina cridoria, Verge santa de Nuria! Sembla que tot se n' entri.

Los meus fills y 'ls d'altres parroquians me donan las manetas á mí y al sogre, y aprenen de ballar sardanas al entorn de la fogayna.

V ¡Sardana del meu cor! Si sè, al morirme, qu' encara regnas plahenta y casta per plassas, masías y cabanyas; si sè qu' ets encara la dansa volguda dels meus, es segur, bèn segur que moriré en gracia de Dèu.

## Una cassera

### I

Hi há cert ditxo molt autorisat: "som al ball y hem de ballar." Donchs al costat de semblant ditxo, proposaría jo que se n' admetés un altre: "som á pagés y hem de cassar."

Estarse á pagés y no anar á cassera ni un dia es una falta imperdonable de bona criansa comesa ab la senyora de la casa gran: la Naturalesa; es com arrivar á un convit y, sense cumplir ab las fórmulas de la bona educació, posarse á taula.

Seguint la comparansa, afegiré que hi há personas que troban goig, no ja sóls en manifestarse ben educadas, peró fins en aparéxer obsequiosas ab la familia que 'ls acull y que 'ls convida, y altras que s'han de violentar, molt ó poch, per' agasajar á la gent de la casa, sense que reprobin gens las naturals eczigencias de la cortesía.

Tal hi há que surt de ciutat pera passar una temporada á fora, disposat á ésser lo més ben educat, obsequiós y fins cumplimentós ab la gran familia d'elements naturals que l'acull y 'l festeja. Fentse cárrech de que la vida del camp es antitética de la ciutadana, y resolt á no perdre cap incident dels que aquella ofereix, se lleva ab el dia; recorra las ubagas; trasca, com los passarells, per vora 'ls torrents; guayta embadalit "sota l'ombreta, l'ombreta, l'ombrí," lo lucsuriós esclat de las "flors y violas y romaní;" presencía, enamorántsen, las operacions agrícolas que, durant sa estada entre pagesos, aquestos duhen á bon terme; dexa, en gustosissim descans, regenerarse per la cantadissa dels aucells y per las alenadas del vent amanyagant lo fullatje, ab lo qual gronxa ell son esperit; va y vè de la masía als camps y regadius; escolta y apren cansons y rondallas; assisteix, ab entussiasme crexent, á fontadas, aplechs y esbargiments los més honestos, y, finalment, va á pescar y á cassar sempre que no li falta companyía.

¡Oh sérs privilegiats, dignes de la més calurosa enveja, aquells que saben acomodarse á las circunstancias que s'han buscat! ¡Oh ditxosos, set cops ditxosos, aquells que poden calificar d'incomprensible en l'assumpto, sinó d'inverossímil, aquella tan curta com famosa composició del gran Horaci, en que 'l poeta diu que quan es á ciutat anyora 'l camp, y quan es al camp anyora la ciutat! ¡Oh afortunats una y mil voltas aquells qu' á tot arreu aprofitan medis de defensa contra las sugestions de la gandulería, y que, no dexant res per vert, per res dexan de divertirse!

L' Enrich Isaura no era ¡ay! d'aquexa mena, y se 'n planyía tant com volgueu.

Teóricament, totas las boniquesas, tots los atractius d'una curta permanencia recreativa á fora, l'alegravan y 'l trasportavan á un mon de poesía higiénica, qu' es la més recomanable, ó, fet y fet, l'única recomanable á l'actual generació industrial.

L' Enrich acabava d'ésser estudiant del últim curs de lleys, y com en los anteriors, obtinguda l'aprobació, pensava en dexar Barcelona y anársen á passar un parell de mesos al poble, en qual terme municipal son riquíssim pare hi tenía un magnífich mas de propietat.

Los propósits qu' animavan al Enrich, á cada fí d'any académich, no podían ésser més bucólichs, y 'l plan que 's trassava era digne d'un consumat organisador de divertiments campestres. Ficat al llit, especialment, y clucats los ulls en reclam del primer son, l'imaginacio li nadava en un estany d'idílicas recreacions, y tots los encants que pálidament hem recordat al principi, conseguían la més viva y poderosa atracció pera 'l seu cor.

"Sí, --va esclamar enérgich y somrihent alhora;-- aquest estiu me presentaré diferent de lo qu' he sigut altres anys. Quan me trobi al Mas, matinejaré, correré, saltaré, cantaré, me dexaré apoderar de la mare naturalesa, y rebré sas caricias ab tota la ternura y ab tota la gratitut de que sò capás. Duré la batuta... vull dir que seré 'l cap-de-colla de totas las grescas, desde la més inofensiva á la més carregada de malicia... decent."

"Sí; ja está dit: s'ha acabat alló del no atinar en qué ferse de las horas; s'ha acabat alló de sentir, després, amarchs remordiments per no haver sabut traure partit de la eczistencia pagesa. No 'm pendrán ja per vagamundo! Aniré, com tothom, á pescar, á cassar..."

Aquí s'aturá l'imaginació del Enrich. L' idea d'una sola cassera li era tan antipática com una dona lletja y vella ab pretensions d'interessant. Una cassera vol dir: primer, caminar malament; segon, caminar molt; tercer, caminar ab l'incertitut de trobar pessas de cassa, y, cas de trobarlas, ab l'incertitut de férlashi foch no malaguanyant lo tret. Baix altre punt de vista, una cassera significa: primer, anar carregat ab una escopeta, suposant que 'l sarró 'l du un mosso; segon, perill de ferse mal ab l'arma propia, de rébren de l'agena y de ferne á n' algun amich, ó á n' algun gos; tercer, perill de que 'l tret fassa figa, desesperant al tirador; y quart, probabilitat de sufrir algun mal de ventre, de resultas de no haver tingut l'heroisme de resistir la provocació gastronómica d'un verdelós penjoll de rahím ó d'altra fruyta no massa sahonada ó gens oportuna.

Las set contras qu' acabo d'enumerar se presentaren, en formidable suma, primer á l'imaginació y seguidament al implacable sentit práctich de nostre jove; y no s'hi presentá sola, no. Las apuntadas consideracions se referían, al cap-de-vall, á la cassera considerada en absolut; peró ¿y las consideracions históricas, es á dir, las relativas al passat del Enrich com á cassador? ¿cóm podía ell oblidar qu' una vegada, anant á cassar, va caure dalt-á-baix d'un ribast, espunyintse una ma y ortigantse tota la cara? ¿Qu' un altra vegada va ficar, distret, lo peu en un aigua-moll, se va enfonzar fins més amunt dels genolls, se va haver de traure una de las botinas rossas (ell no sabía caminar ab espardenyas) y després no se la va poder calsar sinó á mitjas? ¿cóm oblidar qu' un altre cop rebé en una cuxa dos perdigons, mentre un gos axeliat li passá prop y 'l tirá á terra? Y en fí, ¿cóm no tenir present la mala sort que 'l perseguía casi sempre, per no dir sempre, respecte á que li exissen á tret just pessas de cassa, y á que no plogués ó no s'alsés una ventada forta ó no succehís alguna desgraciada aventura ó altra, quan ell formava en la colla dels cassadors?

A despit de tot, pogué més en l'Enrich Isaura la resolució de ruralisarse en tota regla, que la síntessis fidel de quant se dexa esplicat.

"Aniré á cassar!" --repetí ab accent fermíssim;-- y, girantse del cantó dret, acomodá bè 'l cap al coxí y va dormirse, somniant desseguida que matava dos perdius d'una escopetada.

### II

Com de costum, desde l'impaciencia del Enrich per' anársen al Mas fins al dia de marxarhi van passar prop de dos mesos. Lo temps que trascorra de l'época d'eczámens al fort del estiu, tè á Barcelona un atractiu particular. L' obertura dels teatros estiuhenchs, y la conseqüent êxhibició de novas companyías; la celebració de segonas parts de concerts matinals (ja sabém que l'Enrich tranzigía fácilment en matinejar un poch); l'animació de la Rambla de las Flors, somrihent ab los variats llabis de tantas xicotas y de tantas toyas; --tots exos y altres elements de benestar, presidits per la bonesa de la temperatura, retenían al jove y feyan qu' aplassés, bonament, la satisfacció de s'ansietat per la vida campestre.-- Las noyas, sobre tot, tan macas á l'entrada de l'estació calurosa, l'aturavan á cada nou impuls. ¡Era tan fill del pare Adam!

No bastava que 'l seu particular li escribís, desde 'l Mas, que 'ls entorns d'aquest feyan ja un goig inmens. L' Enrich, agrahint molt la solicitut paternal, anava afegint una diada més á la pila de bonas diadas barceloninas.

Mes vingué 'l fort de la calor, y:

"Ja no m' espero més! --esclamá 'l jove.-- Cap al Mas demá-passat; cap á veure 'l papá y tota aquella gent de la casa y sos contorns; cap á ésser totalment distint dels altres anys. Cap á cassar!... Sí, senyor: cap á carregarme l'escopeta de dos canons al coll y... Demá-passat será dilluns, y... dimars mateix, si volen, ja 'm tenen devant dels gossos, més formidable qu' un Nemroth."

### III

Nó l'endemá, peró sí als vuyt dias d'arrivat l'Enrich al Mas, s'organisá una brava cassera á instancias d'ell mateix, que 's dalía per mostrarse completament regenerat.

Son pare, content y ja dispost á la major benignitat, per haver obtingut l'Enrich aprobació del últim any de carrera ab la mellor nota y faltarli sols lo graduarse, acabá d'arrodonir la satisfacció que sentía veyent á son fill ansiós de pendre part en una diversió tan grata per' ell.

En conseqüencia, se posá d'acort ab alguns terratinents propers de la finca; aumentá, ab dos llebrers, la sèva canilla, y prengué y feu pendre totas las providencias necessarias pera dur á cap la projectada cassera.

Comensava tot just l'auba á tenyir las trasparents bromas del cel d'aquella vergonyosa vermellor de las primeras horas del dia, quan ja tot lo Mas anava en renou, ab l'arribada dels convidats á la diversió, ab los preparatius de la sortida á cassera y ab los entussiastas crits y grinyols dels tretze ó catorze gossos reunits en los dos menjadors de la casa, es á dir: en lo dels amos y en lo del servey.

--Cuytém, cuytém! --esclamá l'Enrich.-- Estich febrós per disparar l'escopeta. Conech qu' avuy es lo dia d'acreditarme y... m' acreditaré, papá: m' acreditaré.

--Peró ¿d'hont has tret tanta impaciencia, noy? Ho veig y no 'u arribo á creure. ¿Ets tu aquell implacable contrari de la cassa? ¿Ets aquell vivent eczemplar del partidari del repós ó de las diversions sossegadas?

Axís contestá 'l senyor Isaura, y, dirigintse als altres cassadors, afegí:

--Ja 'l veyeu! Jo no 'l conech... ¿Qu' heu de fer vosaltres?

Lo concurs somrigué. L' Enrich continuá:

--Ja ho sabeu: m' he regenerat. Lo cor me diu qu' estich cridat á un gran renom de cassador; que se 'm citará com á cassador de cap-d'ala... Aném!

--Ja, ja, ja! Aném! afegí 'l pare del Enrich.

Tots los circunstants s'acomodaren bé sobre las espatllas los arreus de cassa; nostr' héroe 's posá al devant, precedit dels gossos qu' emprengueren la correguda com esperitats, tombant lo cap á cada punt y cridant sempre ab grandíssima alegría, tot festejantse 'ls uns als altres, esbalotats, ab camadas y fregaments de morros.

La colla comensá á fer vía pèl puig inmediat, y, seguint lo curriol que hi serpejava, arrivá al bell cim, desde 'l qual se dominava tota la gran afrau poblada y fértil, de que 'ls cassadors acabavan de separarse.

L' altra banda de puig era ja, desde poch avall, casi enterament boscosa. Los cassadors resolgueren, com de costum, dividir las suas forsas y anar ja per feyna. A tal efecte, cada hu d'ells prepará l'escopeta y se la colocá ó bè descansant en lo plech del bras esquer ó damunt l'espatlla á estil de soldat anant de camí. Los cans, esparramantse á gust dels amos respectius, comensaren á rastrejar, y prest varen sentirse, per un cantó y altre, 'ls "Psit!... Psit!... Poch á poch!... Poch á poch!" dirigits pèls amos, montanya avall, als impacients gossos.

L' Enrich comensá á caminar de bon ayre per l'indret qu' assignat li fou, nó lluny de son pare que no 's cansava d'admirarlo, possehit d'una estranyesa indescriptible.

A la mitjhora d'empresa la batuda, se sentiren los clapits de dos cans; seguidament, duas escopetadas y l'"aquí vá... aquí va la llebra!" de dos ó tres cassadors.

Semblant aparició y 'l no conseguir, després, matar aquella pessa de cassa, revolucionaren tota la colla. Lo pare del Enrich avisá á n' aquest que calía mudar la direcció dels seus passos; mes lo jove, engrescat ab la persecució d'un merlot que se li havía alsat, y ansiós de desfogarse seguidament, contestá al seu progenitor:

--Vagi!... vagi!... Jo vinch desseguit, papá... Vull matar el merlot. Déxim satisfer aquest capritxo. Val més merlot segur que llebra problemática.

--Peró, home...

--Sí: lo merlot es segur... ¿Veu? S'ha anat á parar sobre aquella verdissa... M' hi aprocsimo, l'tombo, y só luego ab vostés.

No 'u hem dit encara que la qualitat predominant en lo jove ciutadá era, després del agradarli molt las noyas bonicas, la de no retrocedir fácilment quan se proposava un objecte qualsevol. La primera circunstancia es propia de tots los joves: la segona de quasi tots. L' Enrich era un de tants, y per çó, hauríam pogut abstenirnos de mencionar una y altra de las referidas circunstancias personals, sinó que convé consignar, altrement, que la sèva pertinacia se convertía en temeritat y fins en tossunoría, segons las ocasions y segons las diadas.

Lo jove Isaura seguí, donchs, per avall, ab êxtremada precaució, absorvit, completament absorvit per lo desitj, que 's convertí en ansia y, als pochs moments, en afany de matar l'esquerp aucell del plomatje negre y del bech d'or, que diría un poeta.

Al acostarse á la verdissa, nostre amich redoblá l'escrupulós cuidado ab que s'hi anava acostant. Ja, ajupit y contenint sa respiració, alsava l'escopeta per' apuntar, quan lo merlot emprengué vol cap á molta major distancia del lloch en que 's trobava.

L' eccitació del amor propi del Enrich no tingué aturador. Dret, resolut y precipitadament va empendre l'impetuós jove la segona tanda de persecució. L' aucell ja comensá á semblarli un sér dotat de rahó, --sense dexar d'ésser aucell,-- que 's volía burlar de sa constancia, y sentí fal·lera de venjarse, tant més recalcitrant, quant més combatuda en sí matexa y més dilatada en son desfogament.