Part 5
Era una mitjdiada de fresca primavera, y 'l rich pagés, recolzat en sa patriarcal cadira de brassos, volía, com de costum, trencar un son reparador. Mes sa memoria, mirall hont s'hi reproduhían emboniquidas las doblas d'or cobradas, y son cor, fornal d'esperansas de dolsa y dilatada prosperitat, lo retenían despert. La conciencia matexa de la ditxa, apoderada de tot ell, feya esquerpa la son. Per tant que 'l cos volgués, l'esperit se negava á compláurel.
Mentrestant, arrivá á la porxalada del casal un vell pobríssim y afadigat, á qui 'ls rostolls havían malmés los peus que verament li sagnavan. Lo vell se posá á cantar ab veu qu' us hauría fet pensar en la pietat de Nostre Senyor Jesucrist, una cansó tendra qual tornada era:
Jo visch de l'esperansa, morint de fam.
Y un cop de vent li dugué 'ls aromas de flors y fruytas sahonadas que se 'n pujaba amunt.
--Senyor: --entrá á dir al hizendat lo mosso conmogut;-- un pobre vell...
--Sí: --interrompé l'avar ab impaciencia;-- ja ho he conegut. Déxal que canti: lo seu cant comensa á ferme venir son... Vésten: no m' irritis!
Y 'l vell seguí cantant la matexa cansó; mes al cap de breu estona, la veu li flaquejá fins á apagárseli. No bè se li apagá, 'l vell caigué rendit al sol de terra pera goijar al cel una eternitat de gloria.
Al cessar lo cant del vell, el rich sentí una fonda emoció. Comensava la suspirada son á gronxarlo y torná á quedar més despert que may.
--Mosso! --cridá.
Lo servidor comparegué, lo cap ajupit y 'ls ulls atontats.
--Té: dóna aquexa moneda al pobre pera que seguexi cantant.
--Es massa tart, amo! Lo vell s'es mort.
L' hizendat avar torná á guardarse la moneda somrihent y arronsantse d'espatllas ab mostra d'indiferencia.
Passaren dias y mesos, y 'l mosso 'm contá que son amo acabava de morir de resultas d'un mal espantós: d'incurable desvetllament.
## La Tuyetas bonica (Histórica)
No feya quatre dias que 'm trobava al arreconat poble de x, quan va cridar poderosament m' atenció 'l veure que tothom s'allunyava d'una noya que, per sa boniquesa, debía més aviat atraure á tothom, com atrauría un clap de jardí sobre un erm.
Encuriosit, volguí averiguar la causa de semblant raresa, y 'l senyor mestre, dedicat, com sempre, á lloables investigacions históricas relativas á la localitat, me referí la següent tragicomedia, absurda en apariencia, peró tan certa com que 'l seu relator no 's feya cap casa ni trassas duya de férsela en lo país diligentment investigat per ell.
### I
Vivía en la planura que veu, durant la guerra dels Matiners, un pagés solter, ab sexanta anys de passo á l'esquena y més de sexanta doblas-de-quatre constants y fidels al fondo secret d'una arca macisa.
Lo tal home no havía pensat, ni ganas tenía de pensar may en casarse, puix se formava de las donas concepte més desastrat que 'l que 'm formo jo dels contraris de la instrucció primaria: basament cardinal de totas las demés ensenyansas, com ho indica prou l'adjectiu de "primaria" subsegüent al substantiu de "instrucció." La instrucció primaria es la garantía de la...
--Perdoni: --diguí al professor, eixalant sa eloqüencia;-- perdoni, mes lo que jo desitjo ara es saber...
--Té rahó y vosté es qui m' ha de perdonar, tota vegada que sé perfectament que no necessita de las mevas disertacions pera convéncers de que la instrucció primaria es la lactancia del esperit, sense la qual es segur lo raquitisme, casi segura la tísis y molt probable la mort moral.
Tornanthi, ficat aquell pagés, més de lo que convenía á lo del seu, en las cuestions políticas qu' afligían la Pátria, tant afligida ja de sí per la ignorancia, ¡pobra, desventuradíssima (ja veu quin superlatiu uso!) desventuradíssima la dona qu' ell hagués presa per muller! En efecte: tals y de tal magnitut eran los compromisos en que á voltas se veya ell, per amor de l'estantissa causa del absolutisme, que nó un cop ni dos, sinó molts eran los en que 's veya precisat á ficarse dins un amagatall, que la casa tenía per sota 'l trespol de la cuyna. Mesos enters hi passava, escribint cartas á la familia, composta llavoras d'un nevot y la gent de servey, que no era molta, perque menavan las terras de 'n Sebastiá (tal era 'l nom del hizendat) duas guapas masoverías.
Lo tal nevot, anomenat Bonaventura, era, donchs, lo cridat al heretament del recalcitrant pagés. Axó semblava lo natural, temps-á-venir, pero no succeheix sempre lo més natural. Lo més natural fòra que 'ls mestres fossem considerats, respectats, ohits, y passa que ni 'ns ouhen, ni 'ns respectan, ni 'ns consideran las municipalitats á qual servey treballém; passa que lo que sol preténdres es reduhir las escolas superiors á elementals y á incompletas las completas; passa que, essent lo natural que se 'ns desitje ben menjats y ben vestits,...
--Ho sé, senyor mestre, ho sé; --vaig observar;-- mes recordi que m' está referint una historia, y que las digresions farán que perdi jo de vista 'l lligament dels successos.
--Tè rahó, tè molta rahó, y li prometo no digresionar més, si 'm permet lo neologisme verbal.
--Permés, y continúi, perque lo del amagatall comensava á interessarme. Deya vosté que 'l nevot Bonaventura...
--Malavingut ab los seus interessos, doná á son oncle 'l fortíssim disgust de opinar en política d'un modo diametralment oposat al seu, y 'n Sebastiá, per venjársen, decidí fer lo que de bonas en bonas, ningú li hauría donat entenent de dur á cap; es á saber: casarse.
--Ja 's compren l'intenció!
--¡Prou! Pero casarse ¿may diría ab quí? Cabalment ab una de las duas minyonas de servey qu' era tracte ó festejadora del nevot Bonaventura.
¡Oh fatal poder y oh trascendencia fatal de la poca instrucció!
--¡Quin disbarat semblant matrimoni! --m' apressí á esclamar tement altra espansió del mestre.
--Si: ¡quin disbarat y quinas consecuencias las d'un casament fet per despit y venint á agraviar ab doble agravi al interessat!
Al cap de set ó vuyt mesos de casada, l'êx-minyona de servey Úrsula aparentá sentirse embrassada, en tal manera, que un dia de festa, essent á missa major y mentre 'l vicari llegía las observacions de rúbrica, alarmá l'esglesiada tota ab un gran desmay, després de tornarse esblancahida, tremolosa y freda. Las donas de devant d'ella 's tombaren rodonament, las dels costats y de darrera varen acostarshi y ferli ayre ab los devantals y caputxas, mullantli 'ls polsos ab aygua beneyta que va dur un vell ab l'embosta. Tal rebumbori y tal consternació 's produhí, que 'l capellá pará la lectura, y l'escolá, no sabent qué 's feya, aná á agafarse de la corda de la campana, que penjava al costat esquerra del presbiteri, y va fer sonar una campanada y mitja. Lo temple 's convertí en un mercat de Calaf y, quí més qui ménos, va sortirne matzolat per empentas, trafullat per peus ó peuassos, rebregat per brassos y mans ó esgarrinxat per las agullas de las donas.
--¿Y després?
--Ja s'ho pot pensar: ¡quin rumrum de boca en boca; quin ferse l'ullet la gent y quin dirse 'ls més franchs ó 'ls més desvergonyits: "Bè ho sabem prou d'hont li pervé 'l mal!... Fiéuvos de nevots!... En Bonaventura no té de bo mes que 'l nom! La sab llarga y ha fet de las sèvas!"
Compendrá que 's mormurés per aqueix estil. En Sebastiá tenia sexanta anys; l'Úrsula era jove, son antich festejador també... La malicia va estar d'enhorabona ab lo desmay de la Sebastiana, atribuhintlo al embrás y aquest al mal minyó.
Passá poch temps, y 'n Bonaventura, interessat en que no 's cometés un frau en perjudici d'ell, y desitjós, per altra banda, de no véures més mormurat y calumniat, volgué y lográ qu' assistissen facultatius al anunciat part de l'Úrsula.
Lo dia d'exir de duptes, el vell Sebastiá estava malalt; pero, abandonant lo llit en que jeya y despreciant consells de prudencia, 's passejava amunt y avall de la sala, trist ab l'incertitut de si era ell ó altre l'autor del esperat y prócsim fruyt de benedicció; alegre ab las ganas de qu' ell y no altre varó 'n fos en realitat.
Arribá 'l moment crítich.
En Sebastiá tantost no suspirava á fi de poder sentir lo que, per amor de sa salut, li havían impedit presenciar. Bocabadat l'hauría vist de cara al aposento marital, moguéntseli las ninas dels ulls sense ficsarse en res.
De prompte, surt de la cambra un dels dos metjes esbufegant y cridant:
--Aygua! aygua!
Lo pobre diable del vell presumeix, en sa confusió, qu' aquella aygua se li demana pera batejar al nascut, y esclama fora de sí, abrassant al metje:
--¿Se 'm sembla? ¿Se 'm sembla?
A lo qual el facultatiu, desempellegantse de 'n Sebastiá, replica ab veu de tró:
--Aygua per' beure demano! No hi há tal nascut, tal part ni tal aca, ni... Es á dir: l'aca si qu' hi es, y grandíssima.
--De manera que realment va ser farsa lo del embrás?
--¡Y tal farsa y tal embustería y tal pena y tal dolor! Era l'Úrsula una mala púa, y, ansiosa d'assegurar posició y heretament ab l'aparició d'un fill suposat,...
--¡Quina farsa més indigna! --vaig interrompre.
--Mes no per indigna --afegí 'l senyor mestre-- dexá de repetirse.
--¿Cóm s'enten?
--Tal com li dich. L' odi d'en Sebastiá á son nevot Bonaventura aná accentuantse, y lo que havia sigut engany temut per el primer, se convertí en engany desitjat y preparat per ell mateix.
--¿Vol dir que...
--Vull dir que la Sebastiana, ab consentiment de son marit, torná á fingir qu' anava á ésser mare.
--Sí; mes lo nevot...
--Lo nevot, perseguit de resultas d'haver pres part en unas fortas barallas de jovent del poble y fadrinalla aliada ab jovent d'altres pobles, lo dia de la festa major, se trobava molt allunyat, y, prescindintse d'assistencia facultativa, pogueren n' Úrsula y 'n Sebastiá fer passar per filla propia la d'altres pares tant y més desentranyats qu' ells.
--En la vida havía sentit contar res més odiós y repugnant!
--D' un mestre, amich meu, no n' esperi historias de color de rosa. ¿Cóm voldría que lamentés jo la falta d'instrucció primaria, --lactancia del esperit, com he indicat avans,-- si no conegués, per relats com lo que 'ns ocupa, la gran y urgentíssima necessitat d'una regeneració campestre ó rural en gran escala? ¿Cóm podría jo estar en pugna ab lo sistema de benevolencia del párroco actual, si no estigués persuadit de que urgeix la lley d'ensenyansa obligatoria? ¡Ah! senyor y amich meu! si donem una mirada imparcial á las nacions més civilisadas...
--Podrém donarla després, senyor mestre: ara tinch molt interés en que acabi de contarme lo que va passar.
### II
Va passar, amich y senyor meu, que 'l jove Bonaventura, lliurat de perill, torná y perseguí criminalment als autors de la canallada avans referida, ab tal acert, que tia, oncle y mare verdadera de la criatura foren condempnats á presiri, ben merescut per llurs depravadas intencions.
--¿Cóm s'enten? ¡Es á dir que realment en Sebastiá va persistir...
--Sí, senyor, sí: va persistir en lo fingiment, va continuar aparentant qu' era filla sèva la que no 'u era en realitat. ¡Tan estremat s'havía fet son odi contra 'n Bonaventura, al saber qu' aquest professava y propagava opinions contrarias á las d'ell!
--No conech texit tan odiós d'abjecció y de vilesa. ¡Fingirse pare de qui no li era filla pera que la gent no estranyés l'acte de desheretar la propia sanch! Es horrorós! Continúi.
--Ja es poch lo que falta á contar, pero molt substanciós d'ensenyansa, molt pertinent á demostrar que la ignorancia es la mare de totas las desgracias y la madrastra de totas las desditxas; que sens instrucció...
--Pero ¿qué succehí més?
--Succehí que 'n Sebastiá, l'home cegat per l'esperit de venjansa, va morir á Barcelona, després d'arrossegar per los carrers de la populosa ciutat la cadena del presidari, fanatisat per la manía de que 'l cel l'havía predestinat á sofrir els martiris de Nostre Senyor.
--Cóm! ¿Manía de debó ó fingida com la paternitat?
--Manía de debó, senyor meu, y que s'apoderá tan profondament de l'ánima del desventurat, qu' hagué aquest de passar del presiri á la bojería.
--¿Y 'n Bonaventura?
--Morí lluytant per la causa de la llibertat.
--¿Y l'Úrsula?
--Com que mala herba may mor, cumplerta la condempna, torná á utilarse de gran part del patrimoni dexada á n' ella per en Sebastiá, casantse de nou ab un foraster sobrevingut á la població, á falta d'home d'aquí, y tenint d'aqueix segon matrimoni la Tuyetas bonica, la noya més hermosa del poble que tant ha cridada l'atenció de vosté y que 'l mes entrant se ficará en un convent de monjas, á fí de... á fí de purgar estragos de la ignorancia de que no es ¡pobreta! gens ni mica culpable.
Una vileta balladora (Popular) May ho endevinaría per qué n' es tant de balladora aquesta vileta, mossen Cebriá? Donchs justament n' es per lo molt cristiana que fou un temps.
--No 'u entench, mossen Llorens.
--Ho entendrá ab poca estona. Pari esment.
Mossen Llorens, qu' era senyor Sagristá, y no tenía mácula de tonto, encara qu' ho semblava per la poquedat de son front y la tébia claror de sos ulls, va pendre una polsada, després de convidar infructuosament á son amich y colega, 's doná uns copets ab lo tercer dit sobre 'l devant de la sotana, com home molt cuidadós, y digué, tartamudejant un xich, y somrihent:
--Figuris que 'l Prat Sech, hónt se fan las ballas, prestava per semblat us, en aquell temps, un censal á la parroquia. Donchs una vegada s'escaigué á venir, ab motiu de la celebració de certa festa senyalada, un predicador que, carregat de tant bon zel com escás de previsió, sempre saludable, oblidant que 'l consell del Esperit Sant "*prudentes sicut serpentes*" no esceptúa, ni de lluny, als predicadors, va sermonar terriblement contra la que va nomenar "pestilencia vinguda de Sodoma y Gomorra," referintse al ballar.
Encara m' apar sentirlo. Se deya pare Benet, y, respectant la sua memoria, m' atrevesch á dir inter nos, qu' entre la última *e* y la *t* no hi hauría fet cap nosa, segons algú que no só jo, una *y* ben grossa.
--Es molt possible! N' hi há tants que l'han menester!
--¡Qué 'ns havíam de pensar lo senyor Rector y jo que 'l tal sermonista se las enfilés per hont va enfilárselas! Los darrers pensaments que teníam eran los de que la prédica hagués de recaure en lo que recaigué sens anticipada prevenció y natural consell.
--No obstant...
--Dirá que forem poch previsors, no posantlo en antecedents; empero vosté ho sab, perqu' es tan capellá com jo, un hom no atina, á voltas, en lo que més li especta, justament de tant natural que li sería l'atinarhi. No pretench, ab tot, disculpar nostra imprevisió carregant la del predicador de referencia. Per distrets ó refiats que 'ns consideri á nosaltres en no advertirlo, caldrá judicarlo insensat á n' ell per no havernos consultat, oportuna y discretament, lo tema de la prédica y l'alcans inmoderat que pensava donarli.
--Axó sí, axó sí, reverent.
--No pot afigurarsho! Comensant per pintar la diversió del ballar ab los colors més vius y esgarrifosos, y seguint y engrescantse per una pendent la més relliscosa que imaginarse pot, (puix l'anava ensabonant ab llatinadas de tota mena, perque, axó si, era un memorionás de marca,) va concloure ab un "¡*nulla es redemptio*!" seguit de circunstanciada descripció del infern poblat de parellas y més parellas de balladors.
--¿D' hónt varen anar á tráures aquell missionista?
--Res! Veliaquí 'l fiarse de recomanacions de gent granada, pero que no coneix las necessitats d'una parroquia. Duya cartas del dignitat de Xantre de la Seu... No puch sentir, desd'alashoras, parlar de xantres.
--Ja ho crech.
--En fí: tal y tant estremosa y fatal va ser la prédica, que la majoría de las mares de noyas, tocadas del cor pèl sermó, qual autor judicaren ésser home de molta suposició, pèl molt consum de llatí qu' havía fet,...
--Je, je je!...
--Varen resoldre, per més que 'l fassa riure, no permetre més á llurs fillas anar á ballas.
--Y la parroquia va quedarse en dejú de censal y... Ara sí que pendré una polsada, mossen Llorens, si 'm fa 'l pler de...
--Lo que pensa vosté hauría succehit de pe á pa, si al cap de poch y després d'interposar molts empenyos, no haguessem conseguit que vingués á nostra població un doctíssim teólech, lógich de cap-de-brot y predicador de ben merescut renom, ab l'encárrech d'esborrar, desde la trona, las conseqüencias desastradas y funestas del recalcitrant sermó contra tota mena de ball, per ben enrahonat que fos.
--Ja suposo que 'l del Prat-Sech...
--Naturalment. ¡Ah!...
--¿Per qué s'esclama?
--M' esclamo, mossen Cebriá, recordant l'anyoransa que vaig sentir de dots oratorias! Si Dèu m' hagués concedit deslliurarme, sóls per una hora, del tartamudeig que 'm priva de predicar, la gloria de desfer l'argumentació inconsiderada del pare Benet, meva y sóls meva hauría sigut.
--¿Vol dir, mossen Llorens, que...
--Sí: jo 'm sentía ab manantials prou abundosos d'espiritual eloqüencia pera conseguir l'anhelada victoria; jo...
--Cálmis, senyor Sagristá! ¿Qué vol ferhi?
--Res: estava predisposat que fos un altre. Respectém los inescrutables designis de la Providencia, ja que l'ergull no 'ns l'ha de representar obligada á fer miracles pera satisfer nostras aspiracions, per tant llohables que in se las pogam creure.
Lo senyor Sagristá prengué nova polsada, sens convidar, aquest cop, á mossen Cebriá, y altra volta torná á batre y tráures lo polsim caigut sobre 'l pit de la sotana.
--¿De modo que la segona prédica...
--Fou en pró de las ballas, ab las salvetats degudas, produhint tan gran y poderós efecte, que no sóls va tornar á omplirse de balladors lo Prat Sech, cada dia de festa, si que 's reconegué ben prompte qu' una necessitat imperiosa acabava de náxer...
--¿Quína?
--La d'utilisar altra plassa nova.
--Tant mateix axó hi fou de massa!
--Naturalment perque... perque la nova plassa... --Tinga: m' havía descuidat de tornarlo á convidar...-- Donchs, sí: hi fou de massa perque... van venir los temps de la xiuxeya, de las malas doctrinas y... ¡ay!... la nova plassa no prestá cap mena de servitut á la parroquia, estingintse seguidament l'antigua prestació y quedantnos ab la vila més balladora que may (ara es escandalós lo molt que 's balla!) y ab la parroquia sense censal.
--Potser una nova prédica, mossen Llorens...
--¡Ay! tinch pòr que avuy en dia las novas prédicas no hi adobarían gayre res, per bonas que fossen. Aquesta vila morirá balladora com un fus.
## Lo comiat
### I
Si n' es de dolorós lo tenir qu' abandonar la casa hont han comensat tantas ditxas, hont tants goigs s'han fet hermosos com las variadas flors dels testos que coronan lo pany de paret de l'exida, emboniquexen la falda d'un balcó ó l'humil cantonada d'una finestra!
Ningú ha sentida may tan amargant aquexa desgracia com la sentían la Francisca, son germá Biel (viudos una y altre) y com l'haguera provada, á ésser més gran, la María Roseta, nena de tres anys, muda de naxensa, qu' ells se tenían afillada.
Eran masovers de la hisenda dita de "la Baga" ("Ubaga" debía anomenarse per la de castanyers qu' al entorn tenía), y, apreciats del poble y sos voltants, havían menada la masovería per espay de llarch temps.
La família dels amos del mas s'estingí; fou aquest venut y adquirit per un hizendat de Santa Coloma de Farnés que, tan ambiciós de gloria política com desconsiderat, enviá á cercar á 'n Biel y li intimá 'l comiat ó desahuci de la casa y terras, dias avans de Sant Joan pera que se n' anés per tot lo Nadal vinent. Volía traspassarlas á un altre vehí del poble, qui, participant de las suas opinions políticas y afecte á sa persona, coadjuvés al triumfo electoral quan calgués, y sabía que de 'n Biel jamay ne disposaría incondicionalment. Era 'l menestral d'una mena poch flecsible, poch apta pera servir de debó en feynas y traficas d'eleccions. Ni volent llensarshi de plé á plé y ab tota sa voluntat, podría servir al vilassá senyor Tomás (axís se deya l'adquisidor de la finca) com aquest deuría voler. ¡Era tan home de bè, tan!... S'havía avesat (massa sens dupte!) á no veure ni conéxer altre mon que 'l de sa familia y de lo relacionat ab ella, y homes axís no fan per llebrers ni perdiguers electorals: la conciencia 'ls hi pesa massa y no 'ls dexa anar lleugers. Ni saben trobar rastres; ni, si 'ls troban, saben seguirlos; ni, si 'ls seguexen, saben tirarse acertadament sobre las pessas de cassa assolidas.
Resoltament: nostre bon Biel no servía pera 'l politich senyor Tomás, y aquest --ab tot y no ésser home depravat per la política, sinó sóls un de tants,-- no 's penadía gens d'haverlo despedit al cap d'una quinzena de dias de compradas casa y terras.
Prop de sis mesos havían passat ja, lo jorn en que 'l pobre Biel era tornat de vila ab l'ánima més plena, més atapahida de desconsol que de foscuria un bosch á mitja nit: la vista esgarriada, lo pas vacilant y un tremoleig sòrt en totas las fibras de son cos.
--¡Ens trauhen de casa, Francisca! Lo senyor Tomás no ha volgut desdirse del comiat! --esclamá, al arrivar, lo masover, cobert de pols, dexantse caure sentat en un tronch arrambat al porxo, mentre 'l gos Roig, abandonada la María-Roseta, qu' ab ell jogava, s'esqueya devant l'amo, removentse y blincantse pera donarli la benvinguda.
La Francisca rebé tan forta sensació de la nova, malgrat l'esperarla, que, pasmada y descolorida, hagué de recolzarse llarga estona en la matexa espatlla de son germá, al temps que la nena corría ansiosa á juntarse ab ells.
No podía la Francisca duptar de la certitut del terrible avís. L' aspecte del malaventurat Biel allunyava tota réplica y fins tota observació.
Prou volía la noya rescatar al gos Roig pera continuar jogant, mes tan trist havía d'ésser el quadro, que la infelís mudeta arrencá un plor.
Lo gos ajupí 'l cap y 's quedá guaytant á la nena com embadalit.
### II
S'acostá la diada de desembrassar la casa y de donar l'adèu á las terras.
Aquella familia hauría de trasladarse horas lluny pera guanyarse la subsistencia en altra masovería. ¡Cap en vaga n' hi havía ni 'n restaría per algun temps al poble!
Cada hora que passava duya com un fatal retruny. Ni fora ni dins la casa res hi havía que no escités la tristesa de germá y germana.
Durant la vetlla, en especial després dels tochs d'oració y del parenostre de las ánimas, lo desconhort era inmens y avassallador.
Lo migrat foch qu' en la llar cremava tenyía, ab vermellosa é intermitent claror, las colradas fesomías de duas figuras casi sepulcrals. La Francisca, ab lo front caigut sobre 'l palmell de la ma, --qual bras s'apoyava en la post que, á manera de taula, juntávas ab lo respatller del escon,-- plorava de baix en baix y seguidament, estremíntseli sovint tot el cos. En Biel, lo cap descobert y abdós colzes damunt las cuxas, tenía clavats los ulls en la clapa ó bossí de foch més encés, com si n' hagués d'exir algun sobrenatural alivi. La mudeta dormía en lo fumat bressol, igual que res succehis prop d'ella digne de llástima, y 'l gos Roig dormitejava cargolat al peu d'aquell y badant, un cop qu' altre, l'ull esquer, qu' era l'únich qu' en sa positura dexava al descobert.
Passava algun traginer de cérculs, de duelas ó de carbó; sonavan pausadament los esquellinchs y tornava á regnar un silenci á que sóls dexavan d'avenirse 'ls insidiosos grills y 'ls malencólichs gripaus, que pidolan sempre y no 's veuhen may saciats.
### III