Part 9

Havía anat l'aucell molt y molt enllá, perdentse casi de veure, y l'Enrich hi aná corrent com un desesperat. Va caure una vegada, va espinarse tres ó quatre y 's va cansar moltíssim, no sóls per la llargaria de la distancia, sinó perque no pogué salvarla dretament, sinó donant algunas voltas.

A la fí de sa correguda 's trobá vora un torrentet de mansa corrent, que 'n deyan "dels sastres" ab referencia als insectes, semblants á las aranyas, que 's veyan bellugar damunt la superficie de l'aygua.

Ja 's disposava l'Enrich á passar lo sobredit torrent ab un salt, --á falta de bon pas,-- quan un tros amunt y á la matexa margenada en que s'esqueya, va veure, entre las bellugosas clarianas del bosch, una noya tan gentil y graciosa, que 'l jove s'aturá en sech, cayentli l'arma de las mans. A l'acte en que tal li succehí, la xicota, (qual procedencia de ciutat se notava á cop-d'ull,) apoyá la culata d'una elegant y menuda escopeta á sas espatllas, dirigint lo canó á l'altra part de torrent, dispará y 'l tret passá, obliquat, devant del Enrich. La noya acabava de fer foch al merlot, perseguit inútilment per lo jove y no vist per aquest, á pesar de tenirlo molt més prop que la senyoreta cassadora.

En cambi, l'Enrich va veure caure l'aucell anhelat, y, saltant com un gimnasta á l'altre marge de torrent, va corre á recullirlo. ¡No havía reparat l'infelís minyó qu' á la noya l'acompanyava un gos! Aquest, més rápit que l'Enrich, arrivá al lloch de la mort del aucell, quan lo jove l'agafava. Lo gos se llensá furiós contra 'l desventurat, li clavá una dentellada á la pantorrilla, (protegida, afortunadament, per una rossa polayna) y Dèu sab lo mal que li hauría pogut fer, á no acudirhi, reptant á la bestia ab grans y enérgichs crits, la tendra y boniquíssima mestressa, á la que presentá 'l merlot nostre ruborisat amich.

--¡Ah, senyoreta! Vosté ha sigut més ditxosa que jo en matarlo, peró... peró jo no cambiaría la sort que tinch en aquest moment, oferintli 'l cos del delicte, per res del mon.

Axís digué l'Enrich, tartamudejant y com enlluhernat per la gentilesa de la noya. Aquesta va respondre ab un deliciós peró gens desinvolt ayre de franquesa:

--Senyor meu, estich molt agrahida á la galantería que m' ha demostrat y que 'm demostra. Vosté es molt amable.

L' Enrich no sapigué qué replicar. La gracia d'aquella apareguda 'l dominava y 'l tenía com atontat. May, ó, á lo ménos, desde criatura, no s'havía sentit tan vergonyós, tan... col·legial. Semblava esporuguit de veure la petita escopeta, com si hagués de ferli foch, en mans de sa duenya.

Realment aquella xicota, sens ésser lo que se 'n diu "una real dona", presentava un conjunt elegant, de bon dibuix y mellor colorit. En sa cabellera negra y recullida tota, ab gens d'artifici, una vermella rosa hi fatxendejava ab tot l'ergull d'una rosa que 's fa dir senyora; lo rostre era format per ondulacions modestas y suaus á més no poder; los ulls... dels ulls ne parlaría una hora seguida, y al cap-de-vall no 'n diría més que petitesas, de tantas cosas grans que voldría dirne; las galtonetas, la boca, los contorns del cos, los peus descoberts: tot ben trobat com una bella cansoneta d'amor.

Sentintse dir "molt amable" per aquella boca n' hi havía per quedarse com se quedá l'Enrich: mut y etzarat.

Al cap de curts moments, empero, una saludable reacció s'apoderá de l'ánima de nostre jove y tingué sa boca esma pera dir, acariciant al gos qu' havía intentat mossegarlo, reconciliat ja ab ell per amor de la donzella:

--De modo, senyoreta, que... ¿vosté es aficionada á la diversió de cassar?

--Aucells y res més qu' aucells; --contestá la noya.-- No 'm dedico á la cassa major, reservantla per vostés. Si jo fos home...

--¿Iría á casseras en gran?

--A totas las que se 'm presentessin.

--Ja no 'm penadexo del meu nou modo d'apreciar tal diversió. Avans jo aborría las casseras; fa dos mesos vaig resoldre que m' agradessin; avuy he représ l'abandonat aprenentatje; ara... ara ja deliro per cassar eternament, y... sobre tot...

--Sobre tot... ¿qué?

--Merlots.

--¿Y que 'ls hi matin els altres?

--Las altras.

La conversació prengué, com se veu, un carácter bastant alarmador per part del Enrich, qui s'atreví á indicar molt respectuosament:

--¿Sentémnos, senyoreta? Estich molt fatigat.

Ella, per tota contestació, va donar un cop d'ull al entorn, y escullint lo tros d'herbey més sahonat, va sentarse. L' Enrich s'instalá prop de la desconeguda, y 'l gos, qu' era un galan perdiguer de color de castanya ab clapas cendrosas, s'acomodá als peus de la senyoreta en actitut observadora, vibrantli á cada punt las amplas y penjants orellas.

--Endemés, --digué l'Enrich ab crexent desembrás,-- jo no havía tingut may la ditxa de trobarla á vosté per aquexos voltants, ni sabía... No será indiscreció preguntarli si es filla del nou adquisidor del Mas dels Roserars. La rosa que fan lluhir los magnífichs cabells de vosté...

--No só filla: só nevoda; pero m' estima éll lo mateix que si jo fos sa...

La noya no acabá la frase. Una gran cridoria de gent y de gossos y un gran retruny d'escopetadas va sorpendre á l'amable y ja un bon xich enamorada parella.

Los crits eran dels cassadors, companys del Enrich, y venían á ésser, com avans, los de: "aquí va! aquí va la llebra!..."

S'alsá l'Enrich, com tocat per una eczalació, prengué l'escopeta, la posá al punt de dalt y, somrihent ab la vivesa de la confiansa que l'animava, esperá. La llebra era formidable, aparegué botant com un mal esperit; lo jove dispará, y aquella, fent una especie de cap-girell poch ayrós, caygué ferida de mort. Lo perdiguer aná á agafarla y la presentá á sa gentil mestressa, la qual la va pendre y entregar al Enrich, ocasionant un mormuri de recansa al fidel ca.

Ja 'us debeu figurar l'alegríssima sorpresa, axís del pare del Enrich com de tota la comitiva. Fou tan natural, com natural va ésser que llebra y merlot fossen menjats, ab altras pessas de cassa que 's mataren, en una fontada á la que varen assistir, convidats y de molt bon humor, la senyoreta y son oncle.

Lo demés que succehí, al cap d'alguns mesos de la fontada y un cop graduat l'Enrich, nos ho dirían... á certa Parroquia y á cert Registre civil. ¿M' entenéu, eh? Lo que importa es consignar que l'Enrich es avuy un cassador de primera classe, y que, cumplintse 'l seu ideal, per tots los voltants del Mas se 'l retrau com á cassador de cap d'ala.

En cambi, la sèva senyora no cassa ja, ni sóls aucells, desde que va cassar... al sèu cassador.

## En Joan Sot (Popular)

### I

Era un home que possehía moltas riquesas, las quals, com vingudas li fossen per heretament --que vol dir travall dels passats,-- no conduhía com aquells qu' ab llur suor se las han afanyadas.

Sia com se vulla, lo fet es que 'n Joan Sot tenía un cor dòls y carinyós, com solen poch los afalegats per bona sort. No hi havía ningú per Figueras, y, si massa dir me feu, per l'Ampurdá, que no posés als núvols la bon' ánima de 'n Joan, y més qu' altres, los amichs, ab qui mostrávas tothora generós á tot esserho.

Contarvos vull, donchs, l'historia de 'n Joan Sot, perque ab los amichs, com ab las flors, no 'us hi requi la prudencia, puix las espinas solen ésser amagadas.

veus aquí que lo de 'n Sot, ab divertiments y tabolas, se 'n aná d'en mica en mica riu avall.

Que tenía lo cor bondadós, com 'us sò dit ho prova ben bè la malencolía de la pobressalla, veyent que son protector ab tan poch seny tot s'ho malversava.

--¡Pobre senyor! ¡tan carinyós que 's mostrá ab mon pare quan patí las febras!... --deya l'un.

--¡Dèu meu, Dèu de pietat! --clamava l'altre;-- tant que nos afavorí quan me malmená lo bras aquell malehit brancám!...

--Nostre Senyor l'encamini! --feya una pobra mare, á qui donat li havía en Joan tantost tot un parament de casa.

Y ab aquexos y altres consemblants mots, recordava cadahú una ó altra mercé, y planyías del mal indret per que 'n Sot caminava. Y tot axó no tant per la recansa de que la font de las bondats s'anés axugant, com per ver y natural sentiment de l'ánima: cosa que no semblará gens estranya á qui no menysprea 'l tracte ab la gent pobra.

D' en xich en xich, segons contantvos anava, s'axugaren las doblas, y ab la bossa las bonas caras y las alabansas, fins que alabansas, bonas caras y bossa alhora quedaren axutas.

Bè recordava als amichs lo malaventurat Joan las bondats y lo desprendiment de quan era rich: un suspir, que ni del cor exía, y un axecament d'espatllas, eran totas las contestas que 'n rebía.

"¡Amichs, falsos é ingrats amichs! --s'esclamava 'l pobr' home;-- quí coneguts vos hagués quan podía aprofitármen!... Qué hi farém: --anava dihent y aconhortantse, com podía, ab sa mala fortuna;-- més val tart que may: quí sab si un jorn ó altre podrá servirme l'esment que prench de vostras traydorías! Dèu m' aydará."

Y veuréu cóm succehí, que Dèu, encara que sovint nostres pobres ulls no 'u vejan afavoreix al desventurat qu' ab bon cor l'invoca.

La pobresa es mare de la llestesa, y 'n Sot tinguéla en procurar pèl devallador, quan gens ni mica li restá de son patrimoni.

Travallant, gastant poch y estalviant més, adquirí lo que, desde que comensá á venir á ménos, arbitrat havía pera quan arrivés á góta.

Ajustá, donchs, com pogué, unas quantas pessetonas, se comprá un guitarró, se 'l penjá a l'esquena, y sortí á córrer mon pera viure com los aucells als qui Dèu Nostre Senyor serva la vida pera que alegrin la terra ab llurs canturias.

Un jorn, dematinet, --perque la vergonya fa pahor á tothom-- y á la fresca --perque lo benestar del cos poch ó molt distrau las penas de l'ánima;-- dematinet y á la fresca, dich, exí nostre desgraciat Joan, del poble, y tot alo, alo, se n' aná per mont enllá, sens girar cap enrera, pera estalviarse llágrimas que hauría prou menester, segons lo cor li deya y á tots nos diría en cas semblant. Mes no pogué abstenirse de tombarlo, quan fou al bell cim d'un serrat, (bonich com somni de noy, que vá d'assí d'allá entre objectes alegres), aprés del qual no tornaría á veure 'l lloch hont fou bressolat. Y dihém assó, perque si á nosaltres nos es vinguda la pensa del bressol, imaginantnos lo pobr' home, més debía acudírseli á n' ell que patía la recansa. Agenollat, donchs, y mirant sa patria, com contempla una mare al fillet que se li mor en brassos, digué:

"¡Adéu, regalada terra, més regalada pera mí, que 't perdo de mal grat! Adéu siau, amichs... amichs d'altres temps, en que jo tenía l'esqué de las doblas pera que me 'n fosseu!... Dèu vos ho pach, com jo 'us ho perdono."

### II

Anys y anys feu 'n Joan Sot, cantant sas grans desventuras; empero eran tan bons lo cor y la veu ab que ho feya, y tanta trassa tenía en traure gemechs del guitarró (que ja es tan trist de sí, y que, tenint per amo 'n Sot, se n' havía tornat encara més) que, com d'en mica en mica s'ompla la pica, á la fí guanyá una galant picassada, ab la qual retornar pogué lleument á sa terra, hont, aprés de trobats los amichs d'aquell temps, qu' est perdonats havía, y dadas grans mercés per l'esperiencia que avinenta li feren, acensá un petit mas ab sa bonicoya caseta, en qual porta s'hi feu esculpir los següents mots:

quí vulla esserme amich provarme deu que no tè tants vicis com jo.

Al vessarse l'auba pèl cel; quan sembla anyorar la Naturalesa prou alegría pera celebrar las glorias de Qui la manté, --com manca al esperit dels homes prou sentit per' entendrho,-- solía obrir en Joan Sot la finestra de sa cambra, y cantar, acompanyantse ab lo seu guitarró, únich y fidel amich, moltas follías ó corrandas tretas durant son pelegrinatje per los camps de la miseria.

Jo no las retrauré avuy, com temps enrera vaig ferho en altre lloch, perque aquí no venen gayre al cas; peró sí diré que la vida del combatut ampurdanés ha quedat, entre la gent del poble, com una de las més eczemplars. Per çó son á dotzenas de dotzenas los pares y mares que, al veure en perill d'amistat á llurs fills, los hi recordan aquella eczistencia, si bè afegint:

--¡Y pensa, noy, que tu no sabrías, ben segur, fer sonar guitarra ni guitarró ab tanta maravella com en Joan Sot!

Fi de las Escenas