Part 7

A més de 'n Ramon, se dexava veure periódicament, á la masía, en demanda també de caritat, una dona poch ménos beneyta qu' ell, á qui anomenavam la Quela, per tal de que 'l seu veritable nom era 'l de Miquela. Mes dech consignar, totseguit, que la beneytería de la infelís dona no era, certament, semblant á la de 'n Ramon, puix ni tenía cap passió pèls mocadors del cap ó per las caputxas, (lo que hauría equivalgut á la déria de 'n Ramon pèls barrets), ni bevía ví, ni s'espantava perque 'ls gossos lladressen ó perque se li parlés de morts.

La beneyta Quela se las enfilava per altres cantons: li agradava riure, cantar, fent la samayre, ab uns sams á la ma, y ballar á tothora, (molts cops en perjudici del sentiment del pudor, que la gent de seny havía d'imposarli á la forsa, sinó de grat); li agradava havérselas de tot; menjar fruyta verda; colocarse sobre las orellas penjolls de maduxas, de cireras y fins de prunas y peras; fer grans saludos á tothom, com més pobre més, y, finalment, li agradava que no li parlessen may de que feya ó faría mal temps. L' idea del mal temps la encenía com una pólvora.

Respecte á sa figura, no hauría sigut gens antipática, á poderse prescindir de la dexadesa ab que duya las prendas de roba: dexadesa que donava molt qué fer á la bondadosa cosina meva, sempre que la Quela 's dexava veure de nosaltres.

La desventurada dona contaría uns trenta anys, y aparentava tenirne més de quaranta. Molt colrada pèl sol y molt blanquinosa ja de cabells, sas fesomías estavan tan maltractadas com la primitiva forsa y puresa de sa veu, y eran sos moviments faltats de natural vivor y renyits ab tot pensament y fí de boniquesa y de complacencia.

Una circunstancia, empero, feya estimable á la pobra beneyta: sa passió per las criaturas de bolquer, las quals moltas vegadas se li havían de traure de prop, á fí de que no las malogrés ab festas eccesivament carinyosas y espresivas.

Com de fet: veyentse devant una criatureta embolcada, hauríau observat que 'ls ulls de la beneyta, negres y espayosos, se dilatavan; que se li movían els llabis, mostrant, al obrirse desmesuradament, no sóls las duas rengleras de dentat apretantse joyosas, sinó fins las genivas y tot: gesticulació que donava al rostre de la infortunada Quela un aspecte dels més estranys y alhora atrayents per son franch y poderosíssim esclat.

### III

Fou lo cas, donchs, que certa tarde li va passar per la barretina al bulliciós y endiastrat viudo Gasparot de ca 'n Parra, (que s'havía malmés casi tot lo del seu en francatxelas,) divertirse y plaguejar á costa del beneyt Ramon y de la beneyta Quela.

¿Quína te se 'n pensá? Devant d'una munió de jovent, plaga com ell, lográ fer comparéxer las duas víctimas.

Era cap al tart d'un dissapte de primavera y tothom estava d'orga perque havía plegat de travallar.

--Feste ensá, Quela... Vina assí, Ramon.

Los beneyts s'hi acostaren ab algun rezel, á pesar de que 'ls havía donat ell, d'avansada, algun diner per inspirárloshi confiansa.

--¿May diríau que só pensat?

--¿Qué? --feren los dos interrogats casi simultáneament.

--¡Casarvos! --respongué 'n Gasparot.

Tota la reunió esclafí en grossa rialla.

En Ramon va pegar un salt tan gran, que poch se n' hi faltá per caure. La Quela, en cambi, va posarse á picar de mans y á saltar y ballar y á fer deu mil muecas. Després comensá á donar cops de mans, alsant molt els brassos, damunt los barrets de 'n Ramon, tirántloshi per aquí-enllá y cridant:

--Sí, sí; ja está dit!... Gasparot, fes de senyor Rector;... que 'ns casi desseguida... Demá tindré una criatureta y no la dexaré ferse gran... Si creix, tacó de llenya!... Jo no 'u vull que crexis, totxassa! Haurías de captar... Val més que 't quedis sempre petita... petita... Més petita encara!... ¡Més!... ¡Axís, axís!... ¡Oooh!... Guaytéula la menta d'olor!... ¡Ooooh!...

Ja podéu pensar que, si ningú hagués contingut al beneyt, al véures maltractar en sos barrets per la Quela, no hauría dexat parlar tant á n' aquesta: l'haguera bofetejada y bastonejada de mala manera.

A falta de semblant desfogament, lo pobre Ramon va espansionarse dexant sortir de sa boca una desordenada professó d'insults contra la beneyta.

Seguidament, li doná per braholar ab furia, com si li estiressen los cabells:

--No vull gossos!... No vull gossos!... Donéume ví... Més val per' mí que pèls morts y pèls gossos!

--Cálmat, Ramonatxo! --li digué 'n Gasparot, volent tornarlo á tanta rahó com fos possible.-- Ningú t' parla de gossos ni de morts: totxás, més que totxás! Lo que volém es que 't casis ab la Quela.

--Més m' estimo que 'm donguéu un barret alt, ben alt... Un com el campanar, que fassi cría y que covi als que tinch... Omplíume un barret de mam bo y... si no me 'l acabo, perdo... ho perdo tot:... els barrets nó, ¡ey!...

--Tralará, la! Rúuuhá! --cridava la beneyta, saltant y ballant á la desbaratada, mentre 'n Ramon parlava, á glops, lo qu' heu llegit, y 'l concurs reya que més reya com si fos més beneyt que 'ls beneyts de debó.

--Bè: ¿qué 'ls casas ó no, Gasparot? --insinuá un dels feligresos, gran jogador d'escambrilla, peró més endeutat que cap govern.

--Sí, sí, sí; que 'ls casi! --esclamáren los altres toca-sardanas.

--¡Apa! Donéuvos la ma.

--¡Jo no; jo no! --digué 'n Ramon, volent escapar y trobantse impedit de sos moviments per la gent que 's posá més compacta, avansant bona cosa.

La Quela seguía rihent y picant de mans com si li haguessen donat alegroys.

--A encaxar de mans desseguida, Ramon!... Després faréu una estona de brasset y vindréu á sopar ab mí...

En Ramon s'agenollá á terra, fent descansar son cos sobre 'ls talons dels peus y disposat á no móures d'aquella positura.

Llavoras en Gasparot, ab ajuda principal del qu' havía feta la pregunta, agafaren, per sota las axellas, al beneyt, disposantse á axecarlo y casarlo per forsa.

A terme haurían dut semblant facecia, si no haguessen aparegut, en aquell instant, mon oncle y ma cosina que se n' anavan cap al Regadiu. Lo primer reptá al jovent: la segona s'afanyá á mostrar, com sempre, sa pietat envers los pobres beneyts.

Lo meu oncle contava ab justíssim ascendent sobre 'l poble, degut á sa inteligencia y á sa cristiana bondat, may fallida. Ma cosineta... ja 'us ho he dit avans: tenía per cor un niu de privilegiats sentiments. --No m' enlluherna l'afecció de parentiu ni la d'amistat, que me 'ls fa y me 'ls fará tota la vida recordar ab lo més dolcíssim enterniment.

La brena (Popular) Se trobaren, vora 'l riu Fluviá, tres sobrhumanas donzellas d'ayre pagesench.

La tarde tenía estesas sas alas de llum sobre 'ls faigs y pollancres, mes l'espessor d'estos arbres sóls dexava penetrar alguns raigs, que feyan xicas tacas de tebia y bellugosa claror damunt la terra.

Algunas fullas se movían enlayre y sobre l'herba, ab la suavitat que 's mouhen los pensaments bonichs, mentre 'ls aucells se demanavan á coblas lo cóm va y cóm vè, engrescantse 'ls uns ab lo benestar y animació dels altres. (Algunas parellas s'ho demanavan massa baxet pera sentirlas ningú.)

Una de las tres donzellas anava vestida de color primaveral, eczalant, com la floresta, al exir l'astre del dia, suavíssim parfum y fent reviure las flors hont las plantas posava.

L' altra duya un vestit blau com la serena. Somréyanli 'ls llabis, y brillávanli 'ls ulls ab la blaníssima claror de la lluna qu' envía al cor afanys tan dolsos de vida celestial.

Finalment, la tercera portava un vestit rogench com lo cel al vesprejar, y, ab ulls incerts y pudorosos, mirava 'ls caps-de-brots qu' encatifavan la terra.

En regaladíssima ubaga prengueren estatge, després de cullidas flors triadas y fruytas d'or.

Y digué la primera:

--Alegráuvos, germanas: jo só l'Esperansa.

La segona donzella li besá 'l front y la tercera somrigué.

Se deyan Amor y Vergonya.

--Escoltéu, amigas mevas: --proseguí-- regalémnos ab la fruyta, parant taula ab las flors qu' havem aplegadas.

Finida la brena, vesprejava.

Se donaren las donzellas un bes á cada galta y 's despediren.

--Pera celebrar l'aniversari de nostra trobada, tornarém á véurens; --insinuá l'Esperansa.

--De bon grat; --parlá l'Amor.

--Sí; --digué la Vergonya;-- y no 'us canséu d'estimarme, companyonas mevas, perque ¡ay de vosaltras, si no tornavau á trobarme may més!

Casats de fresch Me fa gran plaher presentarvos á l'Esperanseta y al seu home Genís, fills de bonas casas terratinentas, joves y casats anit ab la mellor voluntat de part y altra y á molta y vivíssima satisfacció de las respectivas familias.

Vos els faig conéxer en la matinada d'un diumenje del mes de mars y en lo moment d'exir de la casa del nuvi per' anársen á visitar la de la nuvia: més gojosos que cap estiu.

La masía es distant un quart del petit vilatje en qu' está afincat en Genís.

Lo temps no está massa, massa segur; peró, per més que l'espós ha sigut de parer d'endúrsen parayguas, ha desistit del pensament per deferencia á sa esposa.

--¡Per mi ray!... Si tu te n' aconsolas, amoreta meva, jo altre tant; --ha fet abrassant á l'Esperanseta y picantli suaument l'esquena ab lo palmell de la ma.

--¡Bè será molt, home, que no poguém arrivar á casa! Quan hi siguém, que ploga tant com vulga. Ja sabs que tu no hi tens massa bon cop d'ull, fillet, en axó d'endevinar lo temps qu' ha de venir. Ja sabs que l'avi de casa sempre fa bulla ab las tevas ditas; --ha respost ella, respallant l'armilla, posada ja, del seu Genís.

--Axó sí: peró... noya, mars marseja, y avuy...

--Avuy deurá ésser com altras vegadas. Ja ho veurás.

Com qu' es lo primer dia d'exir á la vergonya, l'Esperanseta recalca son bras en lo de son marit, ben ferm, per cert, y... es tant com natural: voldría no trobar á ningú.

¡Quín desitj més contrariat! No bè son á l'era, la nuvia, per tant qu' abaxi 'ls seus ullets blaus ab un punt de vert clar, ha d'adonarse de tres ó quatre aplechs de curiosas, algunas d'ellas estiradas de las faldillas per bordegassots carregats de son, y ha de reparar en més de tres curiosos dispostos á guaytar ficsament, á xiuxiuhejar entr' ells sense descortesía y, per tant, ab llibertat complerta.

No hi ha valgut el matinejar. La curiositat es sempre més matinera que 'ls que la temen.

La ditxosa parella, no obstant, avansa y saluda á la gent, cuytant després á caminar. L' Esperanseta 's posa roja,... roja que sembla que las galtas se li van á encendre. La matexa prèssa fa qu' ensopegui una mica al empendre 'l caminal que dona á la Plassa y seguidament á fora. S'ha entregirat poch ó molt un peu, y camina ab certa pena, lo que no li impideix rebre, ab mitja rialla, los "que Deu los hi doni tota la sort del mon," y "per molts anys sigan nuvis," de la gent més espansiva y caracterisada; ni li priva de correspondre ab pessas de dos, confits y ramells de festas y manyaguerías, á la quitxalleta cumplimentosa que 's posa devant y pèls costats d'ella y son espós.

Las parellas de fadrinas son las qu' están més d'enhorabona ab l'espectacle dels dos casats de nou. Veuríau que la que no tomba 'l cap, quan han passat aquells, y no 's pot contenir de fer, --la cara frech-á-frech de sas companyeras,-- observacions y rialletas avans de que 'ls nuvis hajan desaparegut, s'atansa, ab mal dissimulada curiositat, al marge del camí y procura ferse venir bè 'l reposar pera no perdre cap punt ni coma.

Quan los nuvis han passat, ¡alló es aumentarse las collas y parlar totas al plegat, competint las mossas en quina sabrá esplicarshi més! ¡D' alló se 'n diu alabar y desalabar, cusir y rellar al matex temps! ¡D' alló se 'n diu ésser donas, com hi há un xay!

--Ell m' agrada més qu' ella; --afirma una, tirantse enrera 'l mocador del cap.

--Cuidado, tu! --esclama l'altra ab veu d'espinguet.

--Ben diferenta de mí. El trobo massa presumit; --observa una tercera.

--Es el seu posat; --afegeix la de més enllá.

--Bè, axó sí... Es el seu avi fet y pastat.

--Vaja, no diheu: qu' ella sembla que toca ab un dit al cel.

--En substancia, més bell partit podía fer, si hagués cregut á la sèva madrastra.

--Trobo que no s'ha sabut vestir massa bè.

--May hi deu haver vestit gayre, gayre.

--Massa estarrufadassa! Sembla que duga marinyach.

--¡Com que ja de sí es tan grossa!

--D' altras n' hi há que ho son més y no 'u semblan tant.

--Las arrecadas son lo que més m' ha agradat. De bona gana li 'n pendría, sense regatejar, unas d'igualas... si me las donés de franch: ¡ey!

--Ja, ja ja!

--Sempre serás una plagota.

--Donchs á mí 'm faría més pessa la soguilla. D' arrecadas ja me 'n tindré y no las hi barataría ni que m' hi posés tornas.

--Lo mocador del coll sí que no li escau gota.

--Si res no t' escau,... pósat el blau.

--No: més aviat tirava á verdelós.

--Y com qu' ella es moreneta!...

--Bè: digueu lo que volgueu: --fa una viudeta qu' encara no havía badat boca;-- ella es guapassa com ho era la sèva mare: té aquella matexa abundó de cabells castanys, que Deu n' hi dó, (y ja veyeu que no parlo per mí, que 'ls tinch ben rossos); els seus matexos ulls petits peró que no saben qué ferse de tanta vivesa, perque 'n tenen per vendre; té 'l mateix tirat de fesomías que fan de bon mirar, y té la matexa bona mena de riure y 'l matex posat. Que si es un xiquet massa grossa y que si no vesteix tan bè com aquella y l'altra, valdrá més que ho dexém corre. Ella que sábia, si acontenta al seu marit qu' es tot un galant home.

--Li trobas perque s'assembla al que Nostre Senyor te se 'n va emportar.

--Potser sí... Deu l'haja perdonat!... Cert á fe, m' hi ha fet pensar. Ja podrá estar ben contenta ella si se li retira en tot.

Duas llágrimas, apuntantli als ulls, humitejan los de la bona viudeta, y desde llavoras la conversa 's fa casi enterament favorable pera 'ls nuvis.

Durant l'apuntada conversa, l'Esperanseta y 'n Genís han exit fora de vilatje y caminan per una vía estreta, que per un costat tè un vessant poblat de vinya y oliverar, en profitosa barreja, y per l'altre, ampla fondalada atapahida de brancatje en que hi canta 'l vent fresch que s'ha comensat á girar.

L' espós tenía rahó. S'acosta una ruxada. Un cap de núvol negrós va dominant l'espay empenyent la claror tota á una banda limitada.

--¿Ho veus, Esperanseta? ¿Ho veus, amor meva?... Ara que som á mitjan camí tenim ja tantost la pluja damunt.

--¿Vols dir, Genís?

--Ben segur! y qu' hem de cuytar... Ja no podém tornar enrera... Hem d'arrivar á ca teva...

Los hi falta encara, per' esserhi, un bon tirat de pedra, quan se posa á caure una espessa y fortíssima gotellada. Corren... La pobra Esperanseta, débil de sí, per més que no 'u sembli molt, y debilitada pèl mateix avergonyiment, no pot anar depressa. Son marit la pren en brassos, desenganyat de trobar protecció sota cap arbre, y axís arrivan á casa d'ella. Avans d'arrivarhi, observan, á sota 'l porxo y darrera 'ls vidres del balcó, la familia somrihent. Axís que hi son, lo primer saludo del avi es dírloshi, tabolejant:

--Aném! Ara sí que sou ben casats de fresch.

Lo saludador Endemés, amich Pons, ha resultat certa la noticia que vareu confiarme. M' he procurat més antecedents y circunstancias del cas, interessat per l'assumpto, y ara sabréu lo que n' he tret.

Resulta que 'l poble no me l'han volgut dir, peró que pot ésser qualsevol de Catalunya perque, casi sens escepció, en tots se creu ab l'eficacia curativa y sobrenatural del saludador: d'aquest sér humá privilegiat que va náxer al punt de la mitja nit de Nadal ó del Dijous Sant y que tè una creu al mitj de la volta del paladar.

Resulta que no hem de burlarnos nosaltres, ciutadans, de semblant privilegi curatiu, perque cada dia veyem anunciat pèls diaris un grapat de medecinas saludadoras, que servexen pera un catálech llarguíssim de malaltías, y que, tanta es la insistencia dels anuncis, qu' á la fí arrivem á creurhi tots ó poch se n' hi falta.

Resulta, ademés, que 'l saludador en qüestió, era un minyó de llarga malicia, una mica vagamundot, y un' altra mica més amich dels bons talls; alt, prim, bastant faltat de pel á la cara, lleig de tota ella ménos dels ulls, que podían ben calificarse de malsaguanyats per éll. Son ofici 'l de sastre ó 'l de matalasser, segons las temporadas; sa instrucció nula; son parlar manyagoy y un si es ó no es parpizot.

Resulta que, més qu' éll, eran la sèva avia paterna y una sèva tia las que li havían proporcionat l'anomenada, tant mogudas per l'ambició de gloria miraculosa en sa familia, com per la més inferior de rebre y assaborir alguns presents.

Resulta que 'l tal saludador nadalench se diferenciava dels científichs que se 'ns anuncían per periódichs, ab lletras d'un través de dit, y per cantonadas, ab lletras de tres ó quatre travessos de ma, en que no ficsava sa remuneració, sinó que la dexava al bon judici de sos clients, pobres ó poch acomodats en llur gran majoría.

Y resulta, finalment, qu' axís com molts dels saludadors facultatius de las grans ciutats arrivan á enriquirse, éll no passá may de petit menestral sens altre patrimoni qu' un hort de mitja vessana y una casa que Dèu n' hi doret.

Com sabéu ja, va arrivar al poble á passarhi una quinzena certa familia barcelonina composta esclusivament de donas: una viuda y duas fillas sèvas.

La viuda ho era d'un industrial que morí acaudalat, riquíssim, á pesar d'ésser un babau de primera forsa, com ho demostrava ab los inverossímils disbarats que deya en qualsevol conversa, per insignificant que sigués. Qué!, --esclamará un lógich,-- ¿tan babau y tan rich?... Amich Pons: ¿rihémnos dels lógichs, ja que no fan progressar la ciencia en vista de la molta gent qu' á Barcelona, com á Cuba, com á tantas parts, s'ha enriquit justament perque l'instrucció no li ha feta cap mica de nosa? Si: rihémnos de tan estupenda candidesa.

Tornanthi: la senyora donya Ancalita (axís se feya anomenar) y sas duas fillas, de tretze y de setze anys, respectivament, varen instalarse en la casa propia que, á poca distancia de la massa de població, y prop de la font, qual aigua provava molt al difunt marit, aquest se feu edificar.

Las duas noyas eran un trasllat vivent de totas las imperfeccions de sa mare. De mena menuda com ella; com ella malagradosas; com ella impresionables y egoistas fins més enllá de tota ponderació. Com ella y més que 'ls ignorants pagesos del poble, carregadas de fé en lo saludador.

La població, obrant á la manera de molts fills que no respectan sinó que temen als pares, per l'eccessíu rigor qu' estos hi emplean, no las respectava, peró las temía per una rahó que val per totas: per que tenían diners y s'ho feyan valdre. En efecte: lo cunyat de donya Ancalita era un soberá indirecte del poble, y la pór del tal cunyat, home relacionat é influyent com un diable, capás de ferho anar tot en renou, tant per lo que respecta á la vida política com á l'administrativa del municipi, era lo qu' estemordía á la gent.

De la regla general, empero, se diferenciavan un home y una bestia: lo barber y un gosset-cadell d'aquest.

Lo barber las hi duya votada á las senyoras, nó precisament perque ellas, en sa qualitat de donas, no li podían proporcionar feyna (quelcóm hi debía haver d'axó), sinó perque, naturalment, li feyan "tif-taf," segons auténtica espressió del Fígaro rural. Lo tal barber havía sigut miquelet, havía corregut la tuna, havía estat, anys enrera, á Barcelona, y tenía presas las filiacions d'una gran munió de donas ricas comparables á las de que 'us parlo.

--Jo no tinch pels á la llengua, --deya als parroquians,-- perque ningú m' ho perdonaría que n' hi tingués, essent barber com só, y 'm quedaría sense parroquia. Jo haig de dir lo que hi há, y lo que hi há es qu' aquellas tres donas fan una trinitat ben galdosa, com hi há un peix! Si tenen més que sopin dos cops, peró que no vingan á fer per aquí aquellas ganyotas de disgustadas y fastigosas. Si res las hi fa pessa, que toquin el dos, que menos nos en fan ellas á nosaltres. ¡Ah! si no fos el cunyat que 'ns té 'l peu al coll... Peró ¿á mí qué 'm conta? Mala peste...

--Vaja, Xicu, no siguéu tan punxeta! --observava 'l parroquiá á qui estava afeytant lo barber, mentres aquest afilava la navaja pera repassarlo.-- Al últim, ellas no fan mal á ningú.

--Bé: axó jo no 'u dich; peró á mí 'm carrega veure que 'l poble las hi fa tant el rendivú perque son ricas... ¡Ricas! Si anessem á mirar com va ferlos els quartos el difunt, que Dèu hagi perdonat...

--¿Qué voléu dir? --preguntá un altre parroquiá maliciós qu' acabava d'entrar y que, sentint los darrers mots de 'n Xicu, ja comprengué de qué parlava.

--Vull dir que... val més que no 'u diga per respecte als morts.

--Dihéu, home, dihéu! --insistí 'l nou entrat;-- no surtirá d'aquí.

--Donchs... de més d'un rich he sentit á dir que va comensar la sèva fortuna...

Lo barber ajustá bé la vidriera de la porta.

--¿De quina manera?

--En temps de la crema dels convents, quedantse la moma d'algun frare acullit á ca sèva y mort...

La entrada de dos nous concurrents, un d'ells molt jove encara, no permeté al barber acabar l'idea. Valgué més axís.

Lo cadell pertanyent al barber, enamich com son amo de las Ancalitas, segons queda indicat, no sempre anava tip sinó molt ménos, n' obstant lo molt agraciat qu' era d'esperit, ja que no de cos, que 'l tenía desmesuradament vestit de pelussa lletja.

Las senyoras, que no podían veure al barber, tampoch podían veure al tal gos: l'odiavan y 'ls hi semblava que debía tornarse rabiós.

Per desgracia, no passaren molts dias sense que tal suspita prengués, per' ellas, un carácter de realitat que fundadament las horroritsá y consterná.

Era un divendres; lo gosset tenía verdadera cassussa y rondava per devant la botiga, seguint ab fervor los passos d'un bordegás, que 's menjava un tros de pa moresch, mal enllardat, y llepava de terra las engrunas que se 'n desprenian. Las tres senyoras passaren depressa perque comensava á ploviscar. Una d'ellas, la noya petita, trepitjá, sense voler, al cadell, separat avans per ellas matexas impensadament, del protector indirecte, y 'l canich, irritat, clavá mossegada á la xicota y seguidament, frenétich, á la senyora vella.

¡Qué va haver fet!... Los xiscles de las tres y especialment de las duas agraviadas, foren tals y tants, que la gent hi acudí á professons fetas y s'armá un rebumbori que no es per descrit.

--¡Ay, ay!... Desventurada de mí!... ¡Se m' haurá encomanat la hirdufovia! --era la principal esclamació de la digna viuda del industrial acaudalat.

--¡Ay, mamá, jo ja 'm sento rabiosa!... ¡Ay!... Y 'l tio que no es aquí!... --eran los crits dominants de la xicota mossegada.

--¡Socorro!... Ajuda!... Matéu al gos --clamava la tercera, anant d'un cantó al altre sense fer res de bo.