Part 10

Y á la falda de la dona aparesqué un noy. Podeu contar lo sorpresa qu'ella va quedarne; mirava al cavaller y tota esglayada no sabia lo que li passava, mes lo noy era tan hermós y guapo, tot ell com una rosa d'or, que no pogué menos de ferli un pató y abrassarlo; y'l cavaller va desapareixe.

No tingué altre remey la dona que criar al fill que tant estranyament tingut havia, mes quan recordava son origen y'l veya fill del dimoni, li agafava una tristesa tal que guarní una capelleta ab la Verge Maria dins y á son peu, un noy, vera efigies del seu fill, com li pregava, y lo encuná á resar sempre á la Verge Santíssima.

Mes lo noy era, com si diguessim, de la pell del diable, tant revés y dolent que tothom ne fugia. Sa mare lo dugué á estudi, mes á l'endemá lo mestre tot espahordit y admirat li torná'l noy, dientli que ja savia mes qu'ell y no tenia res pera ensenyarli, cosa la qual espantá de tal manera á la dona que lo aná á oferir á la Verge, mes lo dimoni se'n cremá tant, que tot plegat s'aparegué y d'una rebolada va endurse al seu fill cap á sos terribles dominis.

La dona va desesperarse, mes en lloch rastre sisquera va trobar del seu fill. Aquest, dut cap avall ab la furiosa volada que'l seu pare feya, de res va adonarse fins que's trobá en mitg de grans calderas ahont las ánimas dels condemnats feyan uns crits horribles de las penas que sufrian. Y'l seu pare girantse á n'ell, li digué:

--Aquí't deixo, es la teva feyna lo fer foch á n'aquestas ánimas.

Y se n'aná. Lo noy, quan se trobá sol, al veure lo sufriment d'aquellas, n'hagué compassió y deslliberá lo medi de salvarlas. Al efecte aná correns á tancar la porta d'aquella pregon masmorra y á son mateix peu feu una vall fonda, fonda, que hi capiguessin tots los dimonis.

Al cap d'una estona n'arribá un tot carregat de llenya y trobant la porta tancada, trucá, mes lo noy se feu lo sort; n'arribá un altre y lo noy tampoch obrí, fins que hi foren tots, que llavoras, obrint lo noy de cop la porta, se llensaren aquells ab gran embransida cap á dins y caigueren á la fonda vall d'ahont no pogueren eixirne. Lo noy hi tirá terra per sobre y las ánimas passant, totas fugiren, salvantse d'aquellas horribles penas y anant á gosar la gloria eterna.

Lo noy també fugí; sens alé arribá al poble y presentantse á sa mare, ni aqueixa quasi ho volia creure d'alegria, ni al noy savia lo que li passava; quasi no s'arrivaren á coneixe.

Lo cas es que d'aquella hora en avant tothom comensá á ben veure al noy y feya aquest tant de be y miracles que un dia, haventhi un pobre vellet malalt, se n'hi aná y estenguent damunt son llit lo bastó que duya, quedá aquell enterament guarit y bo ab admiració de tothom y mes, quan vejeren que'l noy se'n anava cap al cel y eixia á rebrel la Verge Santíssima proclamantlo sant en la sua esplendent gloria.

## Los tres princeps.

Hi havia un pare qu'era molt y molt pobre y tenia tres fillas. Era llenyatayre y cada dematí se n'anava al bosch á fer la seva feyna pera dur un mos de pa á n'aquellas. Mes la feyna anava escassa y los jornals curts, aixis es que cada dia era mes la sua miseria y la tristor cuidava á aclapararlo.

Un dia que com tots los demes estava traballant al bosch, heuse aquí que se li apareix un bou y tot acostántseli, li pregunta qu'es lo que tenia qu'estava tant trist.

Y ell que li diu: --Qu'era que tenia tres fillas á qui estimava molt, mes que no sabia com mantenirlas.

Y'l bou que li diu: --Si'm donas la mes gran, te donaré or per forsa temps.

L'home no ho volia en cap manera, mes era tanta la seva miseria, que finí per consentirhi y se'n va anar cap á casa seva.

Quan va arribarhi, las noyas ja conegueren que li havia succehit alguna cosa, donchs que portava trasmudada la cara; aixis es que s'hi acostaren y ab amorós dalit, li van preguntar qu'es lo que tenia.

Lo bon home no gosava á dirho, mes per últim, las hi contá com estant en sa feyna al mitg del bosch, se li havia aparegut un bou, qui li havia promés una pila de riquesas si li donava la seva filla mes gran.

Y la noya que lo estimava molt, ella que li diu: --No dupteu pas gens, ja hi aniré.

Se despedí de sas duas germanas y junt ab lo seu pare se n'aná al mitg del bosch, ahont los hi eixi lo bou, qui ensenyá al home una pila de riquesas y s'endugué la noya en vers una gran roca que hi havia.

Ab aquells diners l'home'n tingué per molt temps, mes á la fí vingué que van acabarse y no li quedá altre recurs qu'agafar la destrál y tornar á esser llenyatayre.

Ple de tristor, heuse aquí qu'un dia quan acavava de tallar un arbre de la vora d'un torrent, surt un peix de dintre la aygua, qui li preguntá qu'es lo que tenia donchs que mostrava una cara tan trista.

Y ell que li diu: --Qu'era que tenia tanta miseria que no sabia com mantenir á sas fillas.

Y'l peix que li diu: --Si'm donas la mitjana't donaré riquesas per forsa temps.

L'home, encara que li sabia greu, per fí va consentirhi y se'n va anar á casa seva. Las fillas l'esperavan y aixi que'l van veure conegueren que li havía succehit alguna cosa. Van preguntarli y ell per fí va dírloshi.

La noya mes gran de las duas que quedavan, per tal qu'era lo seu pare qui ho havía fet, no duptá gens y va dirli que hi aniria. Com de fet, després de despedirse de sa germana, se n'aná ab son pare cap al bosch.

Allí seguint lo torrent se'ls hi aparegué'l peix, doná una bossa plena de diners al pare y agafant á la noya se la endugué vers la bauma d'una roca.

L'home ab aquells diners ne tingué una pila de temps pera viure, mes á la fi, com no gastava gayre salut, se li acabaren y tingué de tornar á sa feyna de llenyatayre.

Al mitg del bosch tot lo sant dia, veyentse vell y malalt, sense duas fillas y altra volta pobre, la tristesa arrivava á matarlo, quan un dia qu'estava en lo mes isart de la boscuria, se li aparegué una águila y li preguntá qu'es lo que tenia, donchs que tanta tristesa mostrava.

L'home li confesá qu'era perque havia arribat á tal grau de miseria que no savia com mantenirse.

Y l'águila que li diu: --Si'm donas la filla que tens jo't faré rich per tota la vida.

--Y si ella no vol venir?

--Tú ho probas.

--Y si jo'm quedo tot sol, com ho faré?

--Te tornas á casar.

L'home anava buscant escusas donchs que tenia pocas ganas de donar á la única filla que li quedava, mes com la necessitat no te lley, encara que ab pena, va mitg consentirhi y li digué que preguntaria á n'aquella si volia anarhi.

Arribat á casa seva la cridá y li digué l'estat en qu'estava y lo que li havia dit la águila. Y la noya, per l'amor que li duya, encara que ab molt greu per deixar sol á son pare, li digué que si altre cosa no podia esser pera viure ell felís, qu'era prompte á anarsen allí ahont era necessari.

Lo pare arribá á llensar llágrimas, mes la necessitat li obligava, y anantsen ab sa filla, emprengueren lo camí del bosch, al bell cim del qual trobaren á la águila.

Aqueixa entregá los diners al pare y s'endugué á la noya sota una roca, mentres qu'aquell se'n tornava á casa seva tot acongoixat y ple de tristesa.

Al cap d'un quan temps, l'home s'anyorá d'estarse tot sol y seguint lo consell de la águila, contragué segon matrimoni del qual prompte ne fou fruyt un noy tot hermós y guapo.

Quan fou edat, lo pare l'enviá á estudi y si be al principi no li succehi res de nou, al cap d'un quan temps tothom comensá á mirarsel de mal ull y lo qu'es pitjor á rebujarlo, dihentli qu'era d'una familia que per diners se venia la sanch.

Al principi, lo noy no'n feu cas, mes tant y tant arribaren á dirli que se n'aná al seu pare á demanarli que volia dir alló de que's venian la sanch, que tothom li deya.

L'home, com podeu contar, prou pena se'n dava, aixi es que li recava lo dirli, mes á la fí tingué que contarli com, essent tan pobre, primer se li havia presentat un bou á qui per diners havia donat la seva filla gran, despres un peix á qui havia donat sa filla mitjana y després una águila á qui havia donat sa filla petita.

Y'l noy que diu: --Jo las rescataré.

--No ho fassis pas, que qui sap lo que't succehiria.

--No hi fa res.

Y veyent sa decisió, lo pare li omplí ben bé'l sarronet de bonas viandas, li doná la sua santa benedicció y'l deixá anar á la bona de Deu.

Camina que caminarás, lo noy, quan havia fet ja molta via, trobá dos noyets que s'estavan disputant un parell de sabatas y un sombrero. Li feu gracia la disputa, se hi acostá y'ls va preguntar si per tan poca cosa arrivarian á barallarse de veras.

--Oh! es qu'aquestas sabatas caminan tant, digué un d'ells, que portan desseguida allí ahont un desitja.

--Y'l sombrero, digué l'altre, fa invisible al que se'l posa.

--Donchs bueno, no 'us baralleu mes, doneume las duas cosas y jo en cambi 'us donaré tot lo que dintre'l sarró ha posat lo meu pare.

Com lo sarró era ple, y de cosas ben bonas, los noys hi convingueren, y totas duas parts foren contentas del cambi.

Ab las sabatas y sombrero, lo noy que's posa aquellas y diu: --Allí ahont es la meva germana gran.

Y posantse á corre molt, pero molt depressa, las sabatas lo portaren al peu del bosch, davant d'una inmensa roca, en la qual lo noy va trucar.

--Qui hi ha?

Lo noy sentí qu'era una veu de dona qui li preguntava y tenint la seguretat de qu'era la seva germana donchs que las sabatas no podian enganyarlo, respongué:

--Obram que so'l teu germá.

Mes la noya gran que sabia que sols tenia duas germanas, li respongué:

--No pot esser, perque jo no'n tenia cap de germá.

--Es que'l teu pare quan va donar la filla petita's torná á casar y m'ha tingut á mí de son segon matrimoni.

La noya va obrir y's presentá als ulls del noy un palau tot de plata guarnit de richs domassos y catifas. Aquella's mostrá tota contenta de coneixer un nou germá y saber noticias de son pare, mes sentint arrivar lo bou, tota va esglayarse y demaná á son germá que s'amagués desseguida.

Lo noy que li digué: --No t'espantis ja'm posaré'l sombrero.

Se'l posá y va quedar del tot invisible.

Lo bou va arribar y al moment va coneixe qu'havia entrat algú á son palau.

--Aquí ha entrat algú?

--Oy, no.

--No ho neguis, que prou que's coneix.

--Donchs, sí, ha arribat lo meu germá y li he obert la porta.

--Ahont es que m'agradaria veurel.

La noya pregá al seu germá que's mostrés y aquest treyentse'l sombrero's presentá al bou y á la seva germana.

Lo bou ne fou molt content, l'agassajá be y arrencantse un pel li doná, dientli que l'aceptés com á present seu y qu'ab ell podria ferse obehir de totas las bestias que'n la terra's crian.

A l'endemá lo noy prengué comiat del bou y sa germana y posantse las sabatas digué:

--Allí ahont es la mitjana.

Las sabatas se posaren á corre y'l portaren al bell arran de la torrentera, dins de la aygua, sota una grossa pedra.

Hi trucá y una veu de dona li va preguntar.

--Qui es?

--So'l teu germá.

--No pot esser, perque jo sols tenia duas germanas.

Llavoras lo noy va esplicarli com havent quedat sol lo seu pare per haver donat la noya petita á una águila, s'havia tornat á casar y l'havia tingut á n'ell del segon matrimoni.

La noya'l va creure, li obrí la porta y aparegué als ulls del noy un palau hermossísim tot de crestall, ab columnas d'aygua y perlas qu'encantava.

Un y altre'n foren contents de coneixes y mes la noya, per saber de son pare, mes arribant lo peix, lo noy va posarse'l sombrero y va quedar que ningú'l veya.

Aquell no obstant conegué qu'havia entrat algú y va preguntarho á la noya y encara qu'aquesta primer ho negava, tingué al últim que confessarho y dir qu'efectivament havia obert á son germá.

--Donchs qu'ha tornat á casarse ton pare?

La noya li contá tot lo que li havia esplicat aquell y'l peix tingué ganas de coneixel. Per aixó la noya va demanar á son germá que's presentés y ell ho feu llevantse'l sombrero.

Lo peix ne fou content y li doná una escata dihentli qu'ab ella podria manar á tot lo que dins de l'aygua's cria.

Permanesqueren tot aquell dia junts y á l'endemá, havent pres comiat d'ells, lo noy's posá las sabatas y dihent: --Alli ahont es ma germana petita--'s-- trobá á dalt d'una roca feréstega y dreta que quasi donava basarda.

Ella que hi truca y una veu de dins li respon:

--Qui hi ha?

--So'l germá teu.

--Com pot esser si jo sols tenia duas germanas?

Llavoras lo noy li feu relació de com son pare despres d'haverla donada á n'ella, trobantse tan sol, s'havia tornat á casar y l'havia tingut á n'ell de segon matrimoni.

La noya'l va creure, li obrí la porta y aparegué als ulls del noy un palau tot d'or y esplendent que per tot lluhia.

Nóy y noya'n foren contents de coneixes y la noya tambe de saver novas de son pare, y estavan enrahonant quan la noya sentí venir á la águila: pregá al seu germá que s'amagués y aquest posantse'l sombrero's feu invisible.

Quan va arribar la águila, no obstant, va coneixe qu'havia entrat algú al palau y ho preguntá á la noya, la qui, encara que de primer ho negava, despres tingué de dir qu'havia arribat son germá.

--Donchs que seguí'l meu consell lo teu pare?

--Si, va tornarse á casar y ha tingut un noy.

--Ay, que m'agradaria veurel!

La noya demaná al seu germá que's presentés y aquest treyentse'l sombrero, 's feu visible.

L'águila ne fou contenta de coneixel, li doná una ploma dihentli que ab ella seria en lo seu poder tot lo qu'en l'aire's cria y li contá com lo bou, lo peix y ell, eran tres princeps germans á qui tenia encantats un vell que vivia allí al demunt seu y que sols ab sa mort podian desencantarse, mes qu'aixó era difícil per no dir impossible, donchs que per matarlo s'havia d'obrir una roca molt grossa que hi havia dintre de la mar, treuren de dins una coloma que desseguida s'escaparía, arrancarli un ou que tenia al mitg del front y tirarlo al cap del vell.

Lo noy qu'era ardit y coratjós, digué que ó ell podria poch ó ho faria y encara que al instant ressoná una veu terrible ab uns crits horrorosos qu'eran del vell, lo noy no per aixó s'acobardí sino que se n'aná á fer la seva.

Se posa las sabatas y diu:

--A la bora de la mar.

Y en un instant hi fou, allí treu la escata y li mana que fassi compareixe tots los peixos mes grossos; y las ballenas, dufins y tota altre mena de peixos en un instant foren á la platxa.

--Aneu al bell fondo de la mar y porteume aquella grossa roca que en ell hi ha.

Los peixos obehiren y al cap de una estona tots plegats alsant l'aygua fins á una altura inmensa, deixaren la roca damunt la arena.

Llavoras ell que's treu lo pel y crida á tots los bous de la terra.

Tots los bous hi comparegueren.

--Ab vostra forta testa obriume aqueixa roca.

Y'ls bous que tota la forsa la tenen al cap, despres de una bella estona, la esberlaren.

Lo noy era apunt per agafar la coloma, mes aqueixa escapantse per la escletxa pegá una volada y no pará fins al cel.

Lo noy que treu la ploma y crida á totas las águilas que per l'aire volavan.

Y quan foren totas allí, ell que las hi diu:

--Agafeume la coloma.

Y las águilas obedientas, alsant son magestuós vol, se tiraren damunt aqueixa, l'agafaren y la dugueren al noy que ab tota ansia la esperava. Lo noy obrí'l cap del colom, li prengué l'ou y se n'aná en vers lo palau del vell, lo qui, mentres tant, anava cridant tot lo que'l noy feya ab una veu que tot lo mon estremia: --Ara pujan la pedra. --Ay! que ja la trencan. --Ja agafan á la coloma. --Ja li prenen l'ou. --¡Ay! que ja venen á matarme. --Ja son aquí.

Y encara que'l ressó era tant, lo noy per aixó no va espantarse sino que agafant l'ou, lo tirá al bell mitg del front del vell y aquest quedá mort. Desseguida van desencantarse los palaus ahont vivian las noyas; lo bou, lo peix y la águila tornaren princeps y junt ab las noyas se n'anaren á buscar á son pare á qui n'esdevingué una grossa alegria y proclamant al noy lo mes brau y ardit caballer de la terra, feren unas grans festas y tots junts foren felissos per tots los anys de la sua vida.