Part 3

Passaren frets forts y neus, passaren soleyadas, nits curtas y nits llargas y, l'any acabat, l'home se torná á presentar al sabi Salomó y li demaná la soldada de tots tres anys y permis pera anarsen á casa seva.

--Si estás resolt á anarten, jo no puch pas privarte mes, y comprench be que desitjes anar á casa teva; mes en quant als diners, quasi m'atreviria á dirte que'ls deixessis, que de segur poden esser causa de la teva desgracia.

L'home quan va sentir aixó tot va sorpendres.

--Y donchs los meus fills y la meva esposa ¿perque hauré traballat jo tant aquest temps? digué.

--Be, home, jo no't dich que si vols no te'ls dongui, solsament crech y per aixo't recomano, que'ls deixis, qu'anirás molt millor sense'ls diners que no pas ab la butxaca plena: tú no sabs los perills que hi ha en lo mon y lo que pot sobrevenirte si se sab que te'n tornas rich á casa teva. Creume, deixals y jo en cambi't donaré tres consells que't valdrán mes que no pas tot l'or que portis.

L'home no savia avenirshi, mes tantas rahons li dongué lo sabi Salomó y tant lo va saber convence, que per fi's resolgué á deixar tot lo seu salari en poder de son amo en cambi de tres consells que li donaria.

Y li diu lo sabi Salomó:

--Escoltals be perque poden servirte de molt: --No deixis la carretera per la dressera; Lo que no's cou per tu, no's cou per ningú; Avans de fer una cosa dorm ab ella.

L'home se'ls va escoltar ab tota atenció, va apariar lo seu fato, qu'era ben poca cosa, y's despedí del sabi Salomó, qui, en recompensa de son bon comportament y serveys, perque dugués alguna cosa pera sa esposa y fills, li dongué un pa com á memoria, dihentli que no se'l menjés fins que fossen tots junts.

L'home ficá'l pa al sarró y se'n va anar, camina que caminarás; lluny com era de casa seva, procurá fer tanta via com li fou possible, mes per aixó no's gosava may á arriscar á eixir fora de la carretera per mes qu'alguna vegada conegués ell mateix que feya marrada. Aixó ho coneixia tambe tothom, y dos companys qué seguian lo mateix indret qu'ell, s'estranyaren molt de veurel tant depressa y de que no aprofités las dresseras, aixi es que l'emprengueren, y creyentse qu'era perque no las savia, lo convidaren á anar junt ab ells y á ferne, com ells eran acostumats, tantas com ne trobessin, mes l'home no volgué convenirhi. Be li feren avinent que la fosca comensava á amplenar tota la terra y que deixantlos á n'ells tindria d'anar sol, esposat á que'l robessin y sobre tot á arribar tardissim al hostal que mes aprop hi havia, be li esposaren una pila altre de rahons pera convencel, l'home se recordá del primer consell que li havia dat lo sabi Salomó "no deixis la carretera per la dressera", se feu lo indiferent, los hi regraciá'l seu bon desitj y la emprengué sol, carretera amunt, mentres los altres se ficaren per un costat á seguir la dressera.

Era ja quasi bella nit, quan lo nostre home, despres d'haver caminat molt, arribá al hostal de aturada, ahont preguntá per los dos companys que temps ha tenian que serhi, mes ningú sapigué donarnhi compte. Al cap d'una bona estona trucaren y eran ells, mes los pobres venian tan atropellats y malmesos que quasi no's coneixian. Los hi preguntaren que'ls hi havia passat y ells van respondre que havent deixat la carretera pera seguir la dressera, al mitj d'ella, boy al arran d'un bosch, los hi havian sortit uns lladres que no sols los hi havian robat tot lo que duyan sino que'ls havian malmés d'aquell modo.

L'home pensá quan acertadament havia seguit lo consell del sabi Salomó y'l bon servey que aquest li havia fet y quasi estigué content d'haber deixat los diners y no dur res á casa seva en cambi de tant bona máxima.

Se n'aná á dormir, després d'haver donat tots los ausilis necessaris als dos companys, y al següent dia continuá sa ruta tant mes content quant mes s'acostava á casa seva.

Lo cami no obstant era molt llarch y se li esdevingué la nit prop d'una casa en la qual aná á demanar posada. La mestressa ab la franca hospitalitat de montanya, lo feu entrar y li dongué un puesto al escon, bora de la llar, pera que s'escalfés. A n'aixó al cap d'un rato, arribá l'amo y al veure un home jove assentat al escon, prop de la seva dona, com era molt gelós, s'enfadá de tal manera que comensá á recriminarla de totas veras.

L'home be volia defensarla y explicar com havia arribat per casualitat, y quasi ja tenia la paraula á la boca, mes recordantse del segon consell del sabi Salomó clogué los llavis. A tot aixó l'amo anava cridant, exaltantse ell mateix, fins que la dona volgué dir alguna cosa y explicar la sua inocencia que allavoras se sortí de test y no hi hagué remey, d'una cosa'n vingué un'altra fins á arribar á agafarla y ferla malbé quasi á cops. Lo bon criat de Salomó no ho podia mirar impassible, aixi es que's frissava per anar á favor de la dona, mes se recordava del segon consell que li havian dat y de lo be que li havia reixit lo primer, que's posá un mos á la boca y deixá anar fent sens dir una paraula y per lo contrari ajeyentse alli mateix pera posarse á dormir. Marit y muller quan estigueren ben cansats també ho feren y's passá aquella nit tranquila, no deixant per aixó'l jove de sentir de tant en tant crits y conversas.

Al mati següent lo nostre home quasi no savia que ferse, si anarsen sense dir res ó be despedirse de lo amo, quan baixant aqueix l'abrassá y li digué que be podia darse per ben content de no haver dit res la vetlla avans, perque sino, hauria seguit la sort dels altres que ho havian fet, á qui á tots havia mort creyentlos culpables y cómplices ab la sua dona per l'interés que per ella's prenian, mes qu'ell ab lo seu callar li havia tret la vena dels ulls y tornat la pau á la familia, donchs s'era ben convensut de que no tenia cap interés pera ella.

Lo nostre home'n fou tant mes content quan vejé que'l segon consell li havia salvat la vida y prenent comiat del home, emprengué altre volta camí pensant en la alegria que tindrian sa esposa y sos fills de veurel altre vegada, y camina que caminarás, al últim arrivá á veure lo campanaret del seu poble y mes enllá tota voltada d'hermosos arbres la seva blanca caseta ahont hi tenia tots los millors recorts de sa vida y lo qu'estimava mes y feya sa felicitat en eixa terra.

Contar la emoció que va sentir no's pot pas esplicar, semblava que tot ell se rejuvenia y tornava á nova vida. Ab lo cor palpitant s'hi dirigí y quasi ja era ben aprop que'l sol ja se n'havia anat á la posta, quan per la porta de darrera vejé eixir un capellá que s'abrassava ab la seva dona. Un núvol passá per davant de sos ulls, ¡quin desengany mes terrible! gaire be li fou precis aguantarse ab un arbre pera no caure á terra. S'aturá sense saber que ferse; per fi la sanch pujá á son cap y foll enterament, eixit de test, se'n aná cap á casa seva. De sopte li ferí la imaginació lo tercer consell "avans de fer una cosa, dorm ab ella" y cavilant, cavilant, se'n aná cap á casa seva á veure venir.

La seva dona y'ls seus fills aixi que'l vejeren podeu contar quina alegria van tenirne, tant mes grossa quant era menos esperada, donchs que despres de tant temps, y promesas cada any de venirne, may ho feya. Empero hi faltava un fill: l'home recelós y agitat com estava no se'n havia adonat, per fi va preguntar per ell y la seva dona li contá que feya poch que havia eixit per anar á fer exercicis tota la nit, donchs que s'havia fet capellá y l'endemá cantava la primera missa.

L'home llavoras ho comprengué tot, abrassá á la seva dona y li explicá lo recel ab que havia arribat, pero que mercés als consells qu'havia rebut, s'havia lliurat de matarla y de perdres ell y tota la seva familia. Com es natural tothom volgué saber quins eran aquestos consells y qui'ls hi havia donat; l'home ho explicá tot fins los perills de que l'havian tret durant lo camí y quan se pensava que tots n'estarian contents vejé que la seva dona posava d'alló mes mala cara.

--¿Y be, y donchs no dus res de tots aquets tres anys, y ab tres consells t'has aconsolat? veyam si'ns donarán pa pera viure.

Y aixis comensaren contra ell una pila de recriminacions que'l home tingué d'aguantar. Per fi's posá tota la familia á taula á sopar, donchs que ja era hora, y recordantse l'home del pa que li havia donat lo sabi Salomó, y de que li havia dit que no se'l menjés pe'l camí, sino quan fos á casa seva, lo feu treure del sarronet, lo posá al mitg de la taula y quan los fou menester'l ensetaren y ab gran sorpresa vejeren eixirne diners de dintre, l'obriren pe'l mitj y aparegué en monedas d'or, bo y comptant, tot lo que pujava la soldada de las tres anyadas qu'havia estat l'home en casa lo sabi Salomó.

Llavoras tothom conegué la gran prudencia y sabiduria d'aquest y no tenint boca mes que pera alabarlo, foren molt contents y per sempre mes ben richs y felissos.

## Los dos germans.

Hi havia un pare que tenia dos fills, los quals eran molt ambiciosos, aixi es que en ser un xich grans, trovaren petita la casa del seu pare y estret lo poble en que vivian y determinaren fugirne.

Y un dia al dematí, tots dos ab lo farsellet á la esquena, se'n van anar de casa seva: --Jo vuy ser bisbe, digué l'un. --Donchs jo rey, respongué l'altre; y anaren seguint fins que'l cami's partia en dos, que cada un tirá per un costat, l'un á la dreta y á la esquerra l'altre.

Lo qui volia ser bisbe va trovar una bossa plena de diners, ell que la pren, se'n va á la ciutat, se posa á estudiar per capellá, s'ordena y com tenia tants y tants diners, era un gros las caritats que feya, de manera que la seva fama de virtuós se feu pública y'l feren bisbe quan morí'l que hi havia. Aquell ja havia lograt son objecte.

L'altre aná seguint son cami y en lloch va trobar res, ni medi pera pensar com podria satisfer la seva ambició, solsament al cap de molt temps va trobar dos xicots que's barallavan.

--Que feu aquí, com es que 'us baralleu?

--Es que tenim una cadira y una trompeta y tots dos la volem.

--¿Y per una cadira y una trompeta 'us baralleu aixis?

--Es que la cadira te la virtut de que assentantshi porta allí ahont un vol, y la trompeta de que tocantla fa eixir tants soldats com se vulla.

Lo noy va pensar aixó sí que fa per mí: ell que diu als noys:

--Ja 'us ho partiré jo, aparteuvos y 'us ho faré á palletas.

Los noys de bona fe hi caigueren, li donaren cadira y trompeta y ell asseyentse á la primera, diu:

--A la ciutat del rey.

Y la cadira'l dugué á aquella ciutat. Quan hi fou, va llogar una casa davant mateix del palau, y com veyés á la princesa, va comensar d'enamorarla. La noya també s'agradá d'ell, donchs qu'era molt guapo y poch á poch arribaren fins á enamorarse.

Un dia que com á bons enamorats tot s'ho explicavan, lo noy li digué com tenia una cadira que portava alli ahont un volia y una trompeta que tocantla feya eixir tot de soldats, y la noya tota curiosa li digué que li ensenyés.

--Donchs ja veurás, seu á n'aquesta cadira y ves ab lo teu pare.

Lo rey tenia gran consell y quedá tot admirat de veure arribar alli al mitj á la seva filla.

Aqueixa li explicá lo de la cadira y la trompeta, y'l rey li digué que fes per manera de quedarsho, donchs qu'eran cosas que'ls podian servir molt.

La noya se'n torná cap á lo seu enamorat y li digué que li deixes probar la trompeta á lo qual aquest hi caigué de tal manera, que la noya asseyentse á la cadira y tocant la trompeta desaparegué de la seva vista. Eixiren desseguida los criats y llensaren al noy fora del palau.

Lo noy s'encoratjá de tal manera que no es pera dir: lo cas es que's trobá pobre y sens saber que fer emprengué camí fora de la ciutat. Caminant, caminant, sense trobar res, al últim vejé una figuera.

Ell que se n'hi va, menja una figa, despres una altra y anava á menjar la tercera quan s'adoná de que li havian nascut duas banyas al cap. Llensá aquella mes que correns y baixá de la figuera ab las duas banyas que no sabia com tréureselas ni taparlas, emprenguent altra volta'l cami.

La gana l'aturdia, emperó no veya mes que figueras y no s'hi gosava á enfilar ni tampoch á cullir cap figa. Camina que mes caminarás, vingué un moment en que no pogué mes y banyas ó no banyas va resoldres á menjar figas. Ell que se'n va á una figuera, menja una figa y li desapareix una banya, en menja una altra y li desapareix l'altra banya.

--Ja estich salvat.

Y cullintne mitja dotzena, va recular de camí, va cullir sis de las altres figas que feyan eixir banyas y se'n va anar á la ciutat del rey ahont las posá en venta.

Com era al mitj de l'hivern, tothom quan las va veure las hi va aná á comprar, mes ell ne volia un preu tant crescut que ningú tenia prou diners. Los reys quan ho sapigueren, las hi feren aná á comprar y'l noy los hi vengué la mitja dotzena que feya sortir banyas.

Los reys, com podeu contar, no ho sabian, y partintselas, ne menjaren duas lo rey, duas la reyna y las altres duas la princesa, y heuse aqui que'ls eixiren á tots desseguida unas banyas que ni ells mateixos savian avenirsen.

--Aixó es aquell home qu'ha venut las figas, potser eran encantadas!

Lo feren buscar y compareixe al palau, y'l noy que'ls hi diu:

--Aixó no es res, jo prometo curarlos, mes te d'esser patint molt.

Tots se'n aconsolaren.

--Comensarém per lo rey.

Y enduguéntselen dintre un quarto, li comensá á darli bastonadas fins á cinquanta que li feu veure'ls ulls verts, despres li doná á menjar duas figas de la altra figuera y las banyas li desaparegueren.

--Ara la reyna.

Y tancá á la reyna dintre lo mateix quarto; mes com la pobre dona no hi tenia cap culpa, li doná solsament á menjar las altres duas figas, fentli mercé de las bastonadas, y quedá curada.

--Ara la princesa.

Qu'era lo qu'ell volia y se la endugué al mateix quarto, ahont se descubrí qui era y li comensá á donar tantas bastonadas, dihentli que no pararia fins que li tornés la trompeta y cadira, que la noya no tingué altre recurs qu'entregárlashi. Llavoras li doná las altres duas figas y quedá la noya sense banyas.

Una volta torná á estar lo noy en possessió de sos maravellosos objectes pensá com ho faria pera esser rey y recordantse del seu germá, se n'hi volgué anar, s'assentá á la cadira y's trobá en un palau grandiosíssim tot ple de criats los qui li preguntaren qui era y lo que cercava.

Lo noy'ls hi digué que cercava al amo, donchs que no tenia cap dupte de que aquest seria'l seu germá, lo feren entrar y'l vejé assentat á una gran cadira tot voltat de patjes que l'un li tenia'l bacul y l'altre la mitra.

--Donchs que ja ets bisbe?

--Sí; y tu que no ets rey?

Lo noy li explicá tot lo que succehit li havia y lo seu germá li doná una bossa plena de diners y li digué que se'n tornés á la ciutat del rey á lograrho. Se'n hi aná aquell y quan hi fou, construhí un palau molt gran davant mateix del que habitavan los reys.

--De qui será deyan aquestos, tan hermos palau? mes quan ho sapigueren, recordantse de las burlas que'ls hi havia fet, no'n volgueren sapiguer res, per mes que la noya, estimantlo encara, intercedís ab los seus pares pera que li deixessin casar.

Lo noy torná á demanar consell al seu germá qui li digué que toqués la trompeta; y fentho, per tots quatre costats de palau li comparegueren una munió de soldats á las sevas ordres. Se posá al davant d'ells; lo seu germá'l va acompanyar donchs qu'allavoras los bisbes anavan també á la guerra y los pares de la noya quan vejeren aquell numerós exércit en lo quin fins hi anavan bisbes, cregueren ben be que'l noy era un princep que devia haver estat encantat, li concediren la filla, casantlos lo germá bisbe, lo rey'ls entregá'l regne, donchs que ja era molt vellet, y'l noy y la noya foren molt felissos regnant molts anys en aquella terra.

## Altafulla.

Hi havia un poble en que tot eran bruixas, lletjas y vellas, que tenian mes poder que no pas lo diable. Las altres pocas donas de las que hi vivian, quan ne veyan alguna, amagavan sas criaturas y fins ellas mateixas fugian per pór d'una mala mirada, amagantlashi sobre tot las bestias de llurs casas, pus moltas vegadas sens saber com las trobavan totas mortas de sols una mirada d'aquellas.

Las bruixas per aixó, encara que veyessin que tothom ne fugia, no'n feyan gens de cas, ans al contrari, procuravan ferne de las sevas aixis qu'ocasió se'ls presentava y anavan cada nít del dissapte á juntarse en unas ruinas y á tenir sás conciliábuls.

Sobre tot si feya lluna, encara millor, y entre mitj dels xiulets de las ólivas y dels cants dels grills treyan d'una cova una grossa caldera, arrancavan de las escletxas de la paret las arrels y herbas secas, encenian una foguerada, cada una hi tirava las herbas é ingredients que duya, ho remenavan be ab una pota de cabra, se posavan á ballar fent sardanas vertiginosas de tant depressa, entre mitj de xisclets y crits horribles, y despres untantse, cridant "Altafulla", quedavan convertidas en aucellots negres com á mals esperits y's posavan á volar per damunt de la terra fent la desgracia de per tot alli ahont passavan, fins á esser al demati següent, que, tornantse altre vegada donas, cadescuna se'n anava pe'l seu cantó, vellas y lletjas, ab la ma al gayato, la esquena corva y la cabellera esperrucada, com si tal cosa.

Tot aixó's deya en lo poble y mes de quatre postas hi havia hagut entre'l jovent per qui ho aniria á veure y fora prou valent pera arriscarshi, mes ningú gosava. Un jove per fi, de cos gentil y ánima ben disposta, volgué probarho: arribat lo dissapte, al esser al foscant, se'n aná tot sol cap al castell de las bruixas y's posá á esperar que la hora fos arribada.

Lo vent ab impetuosa furia, passant d'un cantó á l'altre, feya estremir las parets y cambras, la nit era fosca, las herbas y arrels fregant per tot, produhian sorolls estranys y ferestechs, si alguna cosa s'ovirava, era sols de tant en tant los dos encesos ulls d'alguna óliva posada al cim d'un capitell ú oberta finestra, fixant sa mirada com si escudrinyés alguna cosa, y'l jove amagat allí en un racó d'una cambra, entre mitg d'un munt de pedra, anava esperant la hora. Quan va ser prop de la mitja nit, vejé arribar una porció de vellas, las quals se besaren en lo front mentres s'esgarrapavan ab las unglas, y carregada cadescuna ab un manadet d'herbas, encengueren un gran foch, hi posaren una grossa caldera, tiraren en ella mentres anavan murmurant cosas estranyas, ara una, ara altre de las herbas que duyan y prenent aquestas diferents colors y visatjes se posaren aquellas á ballar una llarga sardana. De tant en tant s'aturavan y una nova sustancia estranya anava dins de la caldera; fins hi arrivaren á tirar un bras de criatura. Llavoras lo foch prengué un color estrany y s'alsá una fumarada tan calitginosa y pudenta que quasi no's podia respirar, ni las unas bruixas ab las altres gaire be's veyan y anavan resant y murmurant mentres la caldera's refredava y ellas s'anavan fent los untets fins que en un rellotge lluny se sentiren las dotze, que dihent totas de cop "Altafulla" quedaren tornadas en aucellots negres y emprengueren lleugera volada.

Lo jove que ho havia estat veyent tot y que las havia vistas desapareixe, no quedant satisfeta encara tota la seva curiositat, volgué corre la aventura fins al últim estrem y sapiguer ahont anavan y lo que feyan, volgué ser com las bruixas, y aixis que las vejé empendre son vol, aná correns cap á la caldera, s'untá be ab tots los ingredients qu'en ella hi havia y pensant que si deya "Altafulla" tindria d'anar tan alt com las bruixas y aquestas lo veurian y'l matarian, ell que diu "Baixafulla" y sens saber com quedá convertit en burro.

No hi hagué remey; la paraula estava dita y sentí creixers las orellas y allargárseli'ls brassos, arrodonirseli peus y mans fins á esser potas, al detras eixirli cua, no podent fer mes que brams y ab una forsa tant gran que lo impulsava que no tingué altre recurs que posarse á corre seguint sempre lo vol de las bruixas. Aixis es qu'eixas volant en un moment eran d'un cantó á l'altre y ell anant per terra, saltant barranchs, tot arreu espinantse, topant ab casas y arbres, sempre seguintlas, no tenia esma ni savia lo que li passava, ni de quin modo eixirse. Volia cridar mes sols brams eixian de sa boca y foll, sentia las imprecacions d'algú que'n los camps regava ó passava per los camins á qui tocava y fins li aparegué sentirse corre al detrás, mes may podia aturarse. Qui sab quantas terras arrivá á atravessarne fins que per fí per la sua sort vejé clarejar l'auba y comprengué que s'anava acostant cap al castell de las bruixas. Llavoras comensá á respirar, mes arribá á aqueix al mateix temps que las bruixas y aqueixas vejent lo burro, esclafiren en una mofadora rialla, l'agafaren, li lligaren un ronsal ben fort que fermaren á una reixa y cada una ab lo seu bastó li aná pegant cops y mes cops per la sua esquena fins á llevarli la pell, que allavoras poch á poch li aná eixint la de home, fins á recobrar sa primitiva forma, mes tan fet malbé, tot espinat de camas y fet un blau lo seu cos, que caigué en terra sense que ningú l'hagues pogut coneixe y demanant misericordia á las bruixas, mes ja no'n va veure ni una; totas havian desaparescut. Com va poguer va alsarse, se'n torná al poble, en lo que tothom n'hagué grossa llastima y ningú volgué tornar á esser curiós ni á fer cap mes probatura.

Y ara:

Acabat amen Jesús detrás de la porta n'hi ha un fús.

## Lo espabilat.