Part 5
Quan los dos germans ho sapigueren, encara que tenian motius pera estar ressentits d'ellas, com tenian bon cor, las cercaren y perdonantloshi sa ofensa, se las endugueren ab los seus marits á casa seva, neta y ben arreglada, mes ab gens de vanitat y luxo y'ls tractaren á tots com á germans y amos ab ells de tot lo que en la casa hi havia, de lo qual aquellas mes de quatre voltas quan los hi venia á la memoria la seva antigua conducta se'n avergonyían y'ls donava forsa pena. Los dos germans may los hi retragueren, ans al contrari feyan quan los podia complaure y tots junts visqueren molt felissos.
## Lo Xisclet de Caldas.
Lo Xisclet de Caldas era un home molt viu y ardit á qui may contratemps ni desgracia alguna espantava per tal que ab las sevas manyas de totas se'n sortia; aixó no privava de que sempre fos mes pobre qu'una rata, tant, que tot sovint li era precís inventarsen alguna pera procurarse lo necessari per viure. Ab eix intent havia agafat un llop feya ja alguns dias, que mitj domesticá y's posá á vendre, dihent per tot que era un gos grossísim travessat de ca y llop, que son los millors pera guardar los remats.
Un sastre que prop de casa d'ell vivia, home manifasser y curiós, d'eixos que per tot arreu se fican y en tot volen entendre, quan va saberho, se'n aná desseguida á casa'l Xisclet y's feu ensenyar lo gos, sabentlo enganyar tan be'l Xisclet ponderantli lo bo qu'era y'l bon servey que li faria, que'l sastre hi caigué y li comprá'l llop per preu ben pujat. Tot content lo sastre ensenyá lo llop á sa muller, la qui conegué l'engany, mes no gosá á dir res, per pór que tenia á son marit. Est agafá'l llop y tot content lo dugué al remat en lo qual feu aquell tal destrossa, que's pot dir que no va deixar bestia sencera.
Quan lo sastre ho va sapiguer, podeu contar quin enfado va tenir; fet un foll se'n aná á casa'l Xisclet lo qui pensantsho per tal que li coneixia'l geni ja estava preparat per una altre befa y era que havia comprat duas llebras vivas, n'havia deixada una á sa muller y la altre se la havia enduta ell al traball, dihent á sa esposa que si hi anés lo sastre deixés anar una llebra manantli que anés á cercar á son amo y qu'ell d'amagat ja ho observaria y compareixeria ab la altre llebra.
Del dit al fet, aixi succehí; lo sastre se'n aná á casa'l Xisclet dient á tothom que hi hauria una desgracia, que no hi havia remey pera aquest, que ja havia acabat la seva vida, y fent tantas y tantas alharacas, que tothom se'n reya per lo molt que'l coneixian. Efectivament, arribá á casa'l Xisclet, ab un gran crit y malmodo preguntá si l'amo hi era, y com la dona li digués que nó, li maná qu'inmediatament lo anés á buscar sino volia morir tambe ella. La dona li digué que no hi podia anar ella mateixa, empero que hi enviaria una llebra que tenia, qu'era molt ben ensenyada, y trayentla de dins, la deixá anar, li doná un cop á las ancas y li digué: ves á cercar al teu amo. La llebra podeu contar com va fugir desseguida.
Al cap d'una estona arribá tot serio lo Xisclet ab una llebra al coll y al entrar digué: --Qui es que'm demana, qu'aquesta m'ha vingut á cercar?
Lo sastre creyentsho tot admirat, digué: --Jo que 'us venia á veure.
--Y qué voliau?
--Oh res, ¿y aquesta llebra 'us á vingut á cercar?
--Vaya! per aixó la tinch ensenyada; ja li podeu manar lo que vulgueu, sigui lo que sigui, que 'us ho fará desseguida, jo no necessito de cap mosso ni de ningú per avisarme, ni dur recados; aixi estalvio una mesada, la meva dona no's te de destorbar y sempre estich ben servit.
--Y que'n voldriau molt?
--Home! encara no se si me la vendria, perque com 'us dich m'estalvia un mosso, mes si tant me la pagavau?
--¿Si no m'enganyavau?
--Que 'us he enganyat may per ventura?
--No, pero aquell gos que 'us vaig comprar ahi, tant va esser arribar al remat com menjarsem totas las ovellas.
--Home, no veyeu que no las coneixia!
Lo sastre quedá satisfet ab eixa resposta, concertaren abdos la llebra que'l Xisclet se feu pagar á bon preu y carregat ab ella se'n ana aquell á casa seva ahont sa muller no pogué menos de murmurar mes ab beu baixa, com si diguessim una miqueta, perque lo seu marit no la sentís. Lo sastre's guardá la llebra fins que se li esdevingué enviar algun recado, qu'allavoras trayentla, li esplicá be ahont tenia d'anar y lo que havia de fer y la aviá. ¿L'heu vista corre? encara no's vejé lliure, camas ajudeume, pel cantó que primer va poguer va fugir deixant al sastre ab un pam de boca.
--Ara si que'l mato, no se'm escapa.-- Y se'n va anar cap á casa'l Xisclet.
Heuse aqui que'l Xisclet lo va veure venir y digué á la seva dona: ompla una bufeta de sanch y pósatela al pit; la dona ho feu y ell que comensa com si tingués unas grans barallas ab la seva dona, crits d'açí, crits d'allá, movia un terratremol tant gros que quan lo sastre hi va arribar, volgué paibagarlos, mes lo Xisclet agafant en aquell moment un sabre vell que tenia, doná tal cop á la seva dona, que brollá desseguida un gran doll de sanch y aquella caigué en terra.
--¿Que heu fet, home de Deu, que heu fet, ja no 'us lliureu del pal y encara lo que's pitjor condemnat á la altre vida? ¿y com ho fareu are, qui cuidará de vós, qui 'us courá la vianda, qui...
--Oh, per aixó ray, lo que's pel menjá poca pena'n passo, aqui tinch una olla que per ella sola bull y sense foch, basta que un li mani perque ho fassi desseguida, mireu com ho fa.-- Efectivament, vora del foch hi havia una olla que al moment d'arribar lo sastre havian tret del foch en lo mes fort del bull y qu'encara anava fent bombollas.
--Home, aixó es admirable, y quina olla tan sorprendent! pero y la vostra dona? y la justicia que 'us agafará tan prompte com ho sapiga y á mi també? oh! estem perduts, estem perduts.-- Y'l pobre's desesperava.
--Per la dona, no'n passo cap cuydado, si vuy la puch tornar á fer viure y desseguida, ja ho veureu.
Y agafá una trompeta que tenia per alli arreconada y comensá de tocar. Al primer só, la dona feu una mica de sospir, al segon ja's comensá á moure y poch á poch aná alsantse fins á quedar enterament dreta y dir que no havia estat cosa.
Lo sastre no savia tornar en sí de la sua sorpresa y com tot sovint tenia rahons ab la seva dona. s'agradá tant d'aquella trompeta que á tot preu volgué comprarla juntament ab la olla que donaria descans á sa muller.
Lo Xisclet se feu pregar una miqueta, mes á la fi li vengué las duas cosas y tot content se'n aná lo sastre cap á casa sua, en la que la seva dona s'enfadá tant que'n tingueren una de mil dimonis.
--Donchs demá ho veurem.
--Si, senyora, demá ho veurem, te trobarás ab lo dinar fet, sense que tu sisquera te'n adonis.
L'endemá al matí, lo sastre tot satisfet posá la vianda á l'olla sense gens de foch á sota y's posá á esplicar á tothom, lo de la olla tan bona que tenia: mes anavan passant las horas y la dona rabiant fins que foren las dotze del mitjdia que la aygua y vianda eran tan fredas y cruas com quan las hi havian posadas.
Ne voleu de befas y bromas per part de la dona? apesar de que la tenia aturdida s'arribá á desmandar y va comensarne una dintre d'aquella casa que 'us dich que'ls dimonis hi ballavan. Lo sastre fora de sí no sabia lo que li passava, lo cas es que de un cop deixá estesa á la seva dona. Llavoras torná de son arrebato y tot lo qu'eran furias, se convertí en pór y congoixas. Afortunadament se recordá de la trompeta, hi corre, comensa á bufar, y bufa que bufa, la dona no s'alsava,'s treu de la boca la trompeta, se la mira, la palpa d'un cantó á l'altre y bufa mes fort, semblava un perdigot de vermell, mes la dona tampoch s'alsava, per fi despres de molt temps conegué'l seu erro. Llavoras comensá la sua desesperació, y veyentse perdut y desesperat, isqué al defora, cridá á dos homes, aná al camp ahont traballaba'l Xisclet, lo lligá, 'l va ficar á dintre d'un sach y pujantlo á dalt de la mula del mateix Xisclet, se'n aná ab los dos homes á tirarlo daltabaix d'una timba.
Pe'l camí passaren per una hermita ahont tocavan á missa y'l sastre volgué ficarshi pera lo qual lligá la mula á un arbre. Y mentres ab los dos homes era á missa lo Xisclet se posá á cridar desde dins del sach: --Pobre de mi, que'm volen fer esser rey, pobre de mi, que'm volen fer esser rey.
Un pastor que va sentirho, s'hi acostá y li digué:
--Jo'n seria de rey.
--Donchs, ja veureu, deslligueume, fiqueuse dintre del sach y ho sereu.
Lo pastor s'ho va creure, 'l deslligá, se ficá ell dintre del sach y'l Xisclet lo pujá y'l fermá be á dalt de la mula y marxa, mentres que l'altre boy lligat quan se creya que lo anavan á fer rey, sentí la conversa del sastre y'ls seus dos companys que s'enrahonavan sobre la timba ahont lo tirarian y va comensa á cridar:
--Ja no'n seré de rey, no m'hi tireu, ja no'n seré.
Y pobre home, cop de voler sortir del sach. Mes los altres, creyentse que era'l Xisclet, encara lo lligaren mes, se'n mofaren y quan foren al peu de la timba tiraren lo sach á daltabaix.
Desseguida se'n anaren y quan estavan tots satisfets creyentse haver castigat al Xisclet, ab gran sorpresa'l vejeren prop de la hermita ahont havian ohida missa, que tot cantant pasturava un gros ramat d'ovellas. Lo sastre quedá fret, no sapigué lo que li passava, mes es lo cas que may mes va sapiguerse d'ell.
## En Pere Patufet.
Era un noy tant petit, petit, que ni un gra de mill. Heuse aquí que un dia á casa seva l'enviaren á buscar un xavo de safrá y quan es á la botiga ell que diu:
--Donguim un xavo de safrá.
A la botiga tot era mirar, mes no veyan á ningú, de tant petit qu'era; veyan solsament un xavo que's movia, mes no podian pensar qui'l duya.
Y'l noy que torna á dir:
--Donguim un xavo de safrá.
Los de la botiga vejeren una cosa petita com una pussa, prengueren lo xavo hi posaren en son lloch un xavo de safrá y vejeren com aquest se'n anava.
Heuse aqui que quan lo noy fou al carré van comensar á caure gotas y ell que per no mullarse se fica sota una col.
Tot quiet dessota d'ella s'estava, quan va venir un bou y's menjá col y Pere Patufet.
Los de casa seva veyent que no venia, comensaren á estar ab ansia y eixiren á buscarlo:
--Pere Patufet ahont ets? Pere Patufet ahont ets?
--Dintre la panxa del bou que no hi trona ni hi plou.
--Oy! Senyor! ahont será, tot era anar d'un cantó á l'altre, cridantlo:
--Pere Patufet, Pere Patufet, ahont ets?
--Dintre la panxa del bou que no hi trona ni hi plou.
Los de casa seva admirats. Pero ahont será, deyan, ahont pot esser?
Heuse aquí que quan mes atrafegats estavan cercantlo, tot d'un plegat
Lo bou va fe un pet; vet aqui en Pere Patufet.
## Lo rey Herodes.
Una vegada eran un home y una dona que tenian de son matrimoni un fill qu'era molt bon minyó y á qui estimavan molt. Petit, petitet com era, li donaren una piloteta d'or y ell content y aixerit se'n aná á jugarhi, sens heure esment d'ahont ho feya ni tampoch si de sa casa s'allunyava; lo cas es que tot jugant li caigué la piloteta dins del jardí del rey Herodes, que era molt dolent y matava totas las criaturas que podia haverne, y aixis que vejé al noy entrar en sos dominis hi corregué desseguida pera matarlo y ho hauria fet si no fos estat que'l noy tot plorant li demaná qu'avans li deixés tornar á sos pares la piloteta que li havian donat y qu'era d'ells molt estimada.
Lo rey Herodes de primer no hi consentia, mes al veure los plors del noy y que tant de veras li demanava, li deixá anar mes ab la condició precisa de que tornés desseguida, desseguida.
Lo noy li va prometre, se'n va anar, arribá á casa dels seus pares que ja ab molta ansia lo buscavan, los hi doná la piloteta y d'amagat d'ells se'n torná á cumplir la seva paraula.
Camina que caminarás, tot trist anava fent sa via, quan troba una dona que li diu:
--Ahont vas noy, tant trist, que sembla que passis una pena molt grossa?
Y'l noy que li respont:
--Vaig al palau del rey Herodes, que'm va fe prometre que hi tornaria pera matarme.
--Veshi y no tingas cap pór que no't succehirá cap mal ni desgracia.
Lo noy que se'n va, arriba al palau del rey Herodes, y est al veurel, li diu:
--Perque has cumplert la teva paraula no't mataré si dintre de un quart m'has fet un palau tant hermós y gran com no n'hi hage un altre en tota la terra.
Lo noy se posá á plorar; se'n aná á un racó tot desconsolat, quan se li apareix la mateixa dona del camí, la qual prenentlo per la ma se'l endugué al defora y á sa veu totas las pedras de per terra se juntaren ja treballadas, las ayguas eixint de lloch ab las rocas de cals y arena formaren argamassa, los arbres ells mateixos se ribotejaren y en poca estona aparegué un palau bell y hermós, tot ben fet y muntat, ab altas torres, y cambras del tot aparelladas, tot arreu espayós y gran que'l mateix Herodes quan ho va veure va trobarlo fins mes bonich del que esperava.
Mes son instint sanguinari contra'ls tendres infants lo dugué á no estarne content y maná al noy que si dintre de una hora no li duya la espasa que havia perdut temps feya y qu'era la mes forta y bona que's coneixia, tota ella traballada d'or y plata, lo mataria.
Lo noy sense saber com ferho's va posá á plorar que á fe condolía, quan se li apareix la mateixa dona qui li diu:
--¿Qué tens que tant ploras?
--Es que'l rey Herodes vol que li porti la espasa que té perduda y jo no se ahont trobarla.
La dona que'l pren per la ma, se'n va á la vora del mar, crida un peix, y n'surt un de tot gros y de lluenta escata; la dona diu al noy que's fiqui dintre de la boca del peix y fentho'l noy, se'n entrá lo peix mar endintre tornant al cap d'una bona estona ab una espasa tota cisellada y forta, que deixá junt ab lo noy damunt la platja.
Lo rey Herodes ne quedá content, mes apesar de aixó volgué matar al noy y li digué:
--No't perdono la vida si ab tot l'espay del dia no'm portas l'exércit mes nombrós que hi hage en tota la terra.
Lo noy altra volta se posá tot trist fins que se li aparegué la mateixa dona, qui li digué:
--No t'espantis; vineten ab mí.-- Y anantsen al defora, convertí ab sa sola veu totas las formigas en homes, ben armats y dispostos per la guerra, que'l mateix rey quasi va espantarse al veurels.
Lo cas es que ab tanta munió de formigas tot lo seu regne se li ompli de soldats que quasi no hi cabian ni sabia com mantenirlos, y'l noy aprofitant tota aquella gran confusió apretá á fugirne.
Pe'l cami trobá una pila de juheus, donchs que tot lo regne estava ple de gent, los qui se comensaren á mofar d'ell y li digueren:
--Digas Adeu.
Lo noy que diu: --Adeu.
--Cara de juheu.
Y aparesqué lo noy ab una cara de juheu tan lletja y negra que tothom se'l mirava ab repugnancia, fins que'n trobá una altre comitiva que'l prengueren pe'l seu compte y li feren un sens fi de burlas fins que li digueren:
--Digas Adios.
Lo noy que diu: --Adios.
--Cara de gos.
Y aparesqué lo noy ab una cara tan horrible de gos, que sols de veurel feya basarda. Ell tot trist anava fent son camí, menyspreat de tothom, rebujat y escarnit, fins que li aparesqué la mateixa dona de las altres vegadas, qui li digué qu'era la Santísima Verge. Que havia acudit á la seva ajuda per lo molt que l'estimava per lo bon minyó qu'era; li torná la seva primitiva forma, lo acompanyá á casa seva y l'entregá á sos pares que'n foren tots contents y joyosos, mentres lo rey Herodes, cercantlo per tot arreu y no trobantlo, feu matar á totas las criaturas del seu regne.
## En Joanot.
Hi havia una dona que quedá viuda y pobre, ab un noy que's deya Joanot que de tan tonto de res li servia. La dona prou se'n esclamava de tenir un fill com aquell qu'era causa de la seva ruina y de que anés perdent lo poch que li restava. Per fi, quan se trobá sols ab una gerra de mel per tot caudal veyentse la miseria massa aprop, aporriná al seu fill dihentli qu'era la seva desgracia, lo qual feu que aquest picantse del amor propi, agafés la gerra y se'n anés cap á mercat á vendrela.
Heuse aqui que quan fou á plassa y vejé tanta gent quedá tan embobat que las moscas camparen per la seva y abocantse totas á la mel, quan fou hora de anarsen ja no'n tenia gens, donchs las moscas se la havian acabada tota.
Quan lo noy se'n adoná va tot cremarse y ab la gerra vuida se'n va anar á casa'l batlle.
--Venia á que'm fessiu tornar la mel que hi havia en aquesta gerra y que me l'han robada.
--Y qui te l'ha robada?
--Las moscas, mentres jo mirava á la gent.
Lo senyor batlle esclafí en una grossa rialla.
--Donchs féstala tornar per ellas.
--No, que sou vos qui teniu de fer la justicia.
--Donchs be, aixi que vejis una mosca, clavali garrotada.
Heuse aquí que al senyor batlle se li havia posat en aquell entremitj una mosca al front y com lo noy duya bastó, aixi que la vejé doná tal garrotada al batlle, que'l deixá mitj estebornit á terra, n'hi vejé una altre á la esquena y li doná altre cop de bastó y aixi l'aná bastonejant que á l'ultim lo batlle, pobre home, li demaná per favor que li digués quan valia la mel, que ell li pagaria, que se'n anés y'l deixés estar en santa pau y quietut.
Lo noy digué que'n volia trescentas lliuras; lo batlle las hi doná y aquell se'n va tornar tot content á casa seva. La sua mare quan las va veure ne va quedar tota admirada y fins arribá á duptar de la ximpleria de son fill.
Mes trescentas lliuras, en casa que ningú traballa, no duran molt temps: acabadas, la mare torná á esclamarse y encarregá al seu fill qu'anés á vendre un feix de borras que era ja lo unich que li quedava.
Lo noy agafá las borras y ab ellas se'n aná al mercat ahont aixis que las posá venals hi va compareixe un comprador.
--¿Quan, noy, d'aqueixas borras?
--¿Qui sou vos?
--¡Jo!...
--Teniu; ja 'us las en podeu endur.
--¡Jo!...
--Teniu home, enduyéuselas.
L'home va quedar tot parat mes va agafar las borras y va endúrselas, mentres que lo noy tot content se'n va tornar á casa seva.
Al arribarhi, la seva mare que li diu:
--Que ja has venut las borras, noy?
--Si.
--Y quin preu te n'han donat?
--No me n'han donat res, perque las he venudas á un conegut que ja m'ha dit lo seu nom.
--Y com se diu!
--Jo.
--¡Jo!
--Sí.
--¿Y qui es aquest Jo?
--Oh! no ho sé, es un que's diu Jo.
La pobre dona conegué la bestiesa.
--Ja pots corre, vesten de casa, y no tornis fins que'm portis lo preu de las borras.
Lo noy conegué qu'anava de serio y va marxar; entrada de fosch, s'amagá dintre de un cementiri, pe'l peu del qual passava un caminet y alli's va estar decidit á no deixar pasar á ningú que no li digués lo seu nom.
Al cap d'una estona sentí remor de passos y aixis que'ls tingué dessota seu, s'alsa y diu:
--Qui hi ha aquí?
Lo viandant tot soptat esclamá: --¡Jo!...
--A tu't buscava, donam las trescentas lliuras de la borra que l'altre dia't vaig vendre.
--¿Jo?...
--Tú, tú mateix.
Y veyent que l'altre feya'l tonto, li comensá á donar bastonadas á dreta y esquerra, que'l pobre home no tingué altre recurs que demanarli misericordia y donarli las trescentas lliuras.
Ab ellas tot content se'n aná lo noy á casa seva y'n tingueren ab sa mare per un quan temps mes, empero acabadas, com sols los hi restés un tocino, la mare maná al noy que lo anés á vendre.
Lo noy va agafar lo tocino y tot xano, xano, se'n aná á mercat. Heuse aqui que'n aquest, com sempre, hi corria una colla de tunos y lladres que aixi que vejeren al noy, van coneixe qu'era pasta pera ferne de las sevas. Y'l capitá d'ells que'ls hi digué:
--Tenim de robar aquell tocino, ja ho veureu, jo hi aniré y diré que es un bou, lo noy dirá que es un tocino, jo'm sostindré ab las mevas, li diré que hi juguem la mateixa bestia y que ho descideixi lo primer que passi. Llavoras passeu un de vosaltres, jo li preguntaré si alló es un bou ó un tocino, dirá bou y'ns endurém lo tocino ab nosaltres.
Una volta descidit, lo capitá s'acostá al noy y li digué:
--Quan ne vols noy d'aquest bou.
--¡Si es un tocino!
--No, home, qu'es un bou.
--Que no, qu'es un tocino.
--Quan t'hi vols jugar, posemhi la mateixa bestia?
--Jugada.
--Ho preguntarém al primer que passi.
Lo primer que va passar, va esser un dels lladres.
--Company,'ms, diriau si aixó que ven aquest noy es un bou ó un tocino!
--Quin dupta hi ha, un bou, es.
Lo pobre noy no tingué altre recurs que entregar lo tocino.
Y tot capficat se'n va anar cap á casa seva, en la que quan la seva mare'l va veure sense la bestia, de tonto y ximple no va deixarlo.
--Ja pots anar corrents á que te'l paguin ó sino't mato.
Lo noy va empendre camí y pensant, pensant com ho podia fer pera tornar á tenir lo tocino, s'imaginá lo vestirse de noya y al esser entrada de fosch anarsen cap al arruinat castell ahont vivian los lladres. Esperá donchs al vespre, se vestí be que no's conegués que no era'l seu trajo, se n'aná al castell y no veyenthi als lladres se posá á fer la adormida.
Quan aquells de bella nit hi arribaren, al veure aquella noya, quedaren tots sorpresos, y'l capitá de lladres fentse valer los seus drets, la despertá y va endúrsela cap á sa cambra.
Una volta á dins, lo noy que's treu un garrot que duya amagat y comensa á garrotada seca al capitá de lladres.