Part 6

--Era porch ó bou, era porch ó bou.

Com lo capitá estava desprevingut y sense armas, va quedar atuhit desseguida.

--Era porch ó bou, ó dónam trescentas lliuras.

Lo capitá no tingué altre recurs que donarli las trescentas lliuras y'l noy tot content se'n torná á casa seva. Mes sa mare li digué que'n volia trescentas mes.

Lo noy se vestí de metje y al dia següent se n'aná al castell.

--Diu que aquí hi ha un home qu'está tan malalt.

--Sí, senyor, ja pot entrar, senyor metje, ja pot entrar; li respongueren los lladres.

Lo noy qu'entra, y quan va esser á la cambra y vejé al malalt, digué:

--Sí aixó no es res mes que un fart de bastonadas. Ja ho veureu; vos aneu á buscar aixó, vos aixó altre, que jo mentres tant ja m'estaré aqui á cuidarlo: y aixi va anar treyent á tots los lladres.

Quan quedá sol ab lo capitá, torná á treures un garrot y á bastonejarlo ab totas sas forsas.

--Era bou ó tocino, era porch ó bou.

Lo capitá de lladres feya uns crits qu'esgarrifava.

--Era porch ó bou ó trescentas lliuras mes.

No tingué altre remey lo capitá que donárlashi; lo noy, tot content, feu camí de casa seva, mes la mare á qui havia entrat l'ambició, li demaná trescentas lliuras mes.

Llavoras lo noy se'n va anar á trobar un marxant de terrissa que per allí passava, y li digué:

--Te donaré un diner si vas allí dalt d'aquell castell y't posas á cridar ben fort, ve en Joanot, ve en Joanot, pero fuig desseguida perque no't fassin mal.

Lo marxant, pera guanyar lo diner, se n'hi va anar y encara no's posa á cridarho, que com desaforats ixen los lladres de dins ab bastons á la ma, corrents cap avall. L'home, quan ho va veure, tot espahordit apretá també á corre, cayentli la terrissa y fent tal terratremol que'ls pochs lladres que havian quedat á dalt també eixiren al defora.

Aixó era lo qu'esperava'l noy: se'n aná cap á dalt á la cambra del capitá y bastonada ve, bastonada va.

--Era bou ó tocino, era bou ó tocino, ó trescentas lliuras mes.

Lo capitá no tingué altre remey que donarli altra volta trescentas lliuras. Quan tornaren los lladres tots cansats y esbufegant, lo capitá va queixarse d'ells y per pór de no tornarse á veure bastonejat d'aquella manera, resolgué tornar lo tocino al noy.

A n'aquest fi, feu arreglar una mula, carregarhi lo tocino y qu'anessin uns quans lladres á durli.

Y quan foren á casa'l noy, aquest no volgué en cap manera que se'n tornessin sense fer beguda, aixi es que'ls feu asseure y'ls doná vi fins á veurels una mica alegroys, qu'allavoras, anant á cercar á la justicia, los feu agafar, aixis com també anar á agafar als que hi havia á dalt del castell que per esser pochs y tenir lo capitá malalt no pogueren defensarse, y'l noy quedá ab la mula, 'l tocino y mes noucentas lliuras, quedant la terra neta de lladres.

## La cirereta.

Hi havia una mare que tenia una filla á qui va manar que se n'anés á costura. Mes la noya va passar per prop d'un cirerer, las cireretas, encesas y grossas, li feren denteta y en compte d'anar á costura, s'enfilá á dalt del arbre á menjar cireretas.

Mentres ho estava fent, va passar un home y li va demanar que li dongués una cirera, pero com la noya era un xich golosa, no n'hi volgué donar cap, de lo que cremantsen l'home, 's va enfilar á dalt del arbre, agafá la noya, la va ficar dintre d'un sach que duya y carregantsel al coll, se'n va anar al poble mes vehí á guanyarse la vida.

Y aixis que hi es, se despenja'l sach y diu:

--Canta sarró ó't dono cop de bastó.

Canta sarró ó't dono cop de bastó.

La noyeta per pór se posá á cantar:

--Mal haja la cirereta, mal haja la cireró, si hagués cregut á la mare no fora dintre'l sarró.

Heuse aquí que la gent donavan una pila de cuartos al home, y éll:

--Canta sarró ó't dono cop de bastó.

Canta sarró ó't dono cop de bastó.

La noya anava cantant:

--Mal haja la cirereta, mal haja la cireró, si hagués cregut á la mare no fora dintre'l sarró.

Mentres tant en lo poble anavan assenyalant á missa y, com l'home no hi havia anat y n'era dia, se n'entrá á dintre d'una casa y demaná si li guardarian aquell sach.

La mestressa que li diu: --Poseulo detrás de la porta.-- Y l'home, fentho, se'n aná á cumplir lo sant precepte, mentres aquella seguí sa feyna de passar farina.

Heuse aquí que la noya per la veu de la dona conegué qu'era aqueixa una seva tia, y aixi que'l home fou fora, ella que's posa á cantar:

--Tia Maria, passeu farina, katrik, katrak, treyeume del sach.

La dona, al sentir alló, va aturarse tota estranyada y la noya torna á dir:

--Tia Maria, passeu farina, katrik, katrak, treyeume del sach.

Llavoras la dona ja no tingué cap dubte y, coneixent que la veu eixia de dins del sach, corregué á deslligarlo, y quina no fou sa sorpresa al veure alli dins á la seva neboda! Aqueixa li esplicá com hi era, y perque quan l'home tornés no conegués lo cambi, tiraren dintre del sach uns quans gats y gossos.

L'home, tot confiat, al eixir de missa se n'aná á cercar lo sach, se'l carregá al coll y sens coneixe res, va anarsen.

Quan va esser á la primera casa que's trobava, ell que's despenja'l sach y diu:

--Canta sarró ó't dono cop de bastó.

Canta sarró ó't dono cop de bastó.

Mes lo sach no deya res. Ell que tot cremat li dona un cop y se sentiren desseguida uns crits tals d'udols y marramaus á dintre, que l'home tot estranyat va obrir lo sach y tots los gats y gossos y altres bestias que hi havia se li tiraren á sobre mossegantlo, que no tingué altre remey que fugirne mes que depressa.

## Los cabells d'or.

Una vegada era un pare que tenia tres fills y era tan pobre que no tenia res pera dárloshi. Lo pobre home estava molt capficat, pensant lo que faria d'ells pera que's guanyessin la vida, pus li dolia separarse de tots tres al plegat y no sabia ab quin quedarse.

Un dia que estava ab sos fills, assegut á la porta de sa pobre barraca, va compareixe un cavaller ja de anys que va dirli si li volia dar lo mes gran de los seus fills, que ell se cuidaria de ferlo felis y rich: lo pare accedí tot content y agrahit, y lo noy, mes trempat que un jínjol, se'n va anar ab lo cavaller deixant als seus germans plens d'enveja y curiositat per la seva ventura.

Heuse aquí que caminant, caminant, arribaren á un palau molt gran y bell que si hermós era per fora mes hermós encara era per dins: las parets eran de miralls que per tot lluhian, lo sostre de corals ab uns dibuixos de perlas y brillants, las taulas, cadiras, llits y tot era d'or que 'us dich que n'hi havia pera quedarse encantat al veure cosa tan bonica; lo pobre noy estava tot admirat que no gosava moures per por de fer alguna malesa, quan lo senyor li digué:

--¿Noy, t'agrada la meva casa?

--¡Ja ho crech que m'agrada si es tota d'or!

--Donchs bé; la sola feyna que tindrás será cada dematí, al llevarte, espolsar lo sostre y las parets ab aquest plumero; jo m'en vaig, fes per no descuidarten may y sobre tot no obrissis pas la porta del quarto tot d'or per que si ho fessis, al tornar jo't mataria. Lo cavaller se n'aná y'l noy quedá tot parat de trobarse sol en un palau tan gran y bonich: lo primer dia no gosava moures del puesto per pór de fer algun mal, mes lo segon comensá sa feyna de espolsar y lo tercer li va entrar gran curiositat de obrir la porta prohibida pera veure lo que dins hi havia. Primer pogué mes la pór del cástich promés per lo cavaller, pero pensant després que potser podria enganyarlo, obrí la porta y's trová en una cambra si es possible mes bella y rica que las altres, en la que hi havia al bell mitg una gran roda d'or que lo mateix va esser tocarla'l noy que llensar, per mil forats que tenia, uns polvos d'or tan brillants y fins que li empolvaren tots los cabells sens que ja mes sels pogués treure. Tot trist lo noy vejent que's descubriria la seva inobediencia, 's lligá al cap un mocador pera provar si podria amagar al cavaller sos empolvats cabells: arribá aquest y aixis que'l va veure, li digué:

--¿Per que no m'has cregut? Cara pagarás la teva desobediencia: preparat, vas á morír.

L'agafá, y portantlo en una fosca cambra diferenta en tot de las demes, li mostrá las calaveras d'altres noys com ell, dihentli:

--Com tú'm desobeiren y tú com ells morirás.

Y sens fer cas dels prechs del noy lo matá.

L'endemá al dematí se n'aná'l cavaller altra volta á casa del noy y digué al pare que anava á buscar lo mitjá, pues lo gran s'anyorava d'estarse sol. Al pare li recá una mica pus li dolia quedarse sol ab lo mes petit, mes per la felicitat de sos dos fills accedí. Lo petit quedá trist y morintse de ganas d'anar ab lo cavaller que, si no fos per deixar sol al seu pare, ja li hauria demanat també d'anarsen.

Emprengueren camí'l cavaller y'l noy, y al arribar al castell, li digué lo mateix que al gran, ço es, que's guardes be de obrir la porta del quarto d'or.

Al quedarse sol lo noy, li entrá la mateixa curiositat que al germá gran y sens poder resistir á la tentació obre la porta, toca la roda y queda ab tot lo cap empolvat d'or. Al tornar lo cavaller, quan lo vejé ab lo cap tapat, tot mustich y capficat, li digué:

--Ja't pots amagar los cabells, la culpa te descubreix y la teva confusió diu ben clar que m'has desobehit: vina, que com lo teu germá has faltat y com ell tens de morir.

Y portantlo á la cambra fosca'l matá, anantsen després á buscar lo noy petit ab la escusa de que los seus germans lo necessitavan pera jugar. Lo pare, si bé quedá tot sol, se consolá pensant que era pel bé y per la felicitat de sos fills y aixis va procurá distreures.

Quan foren al castell, lo cavaller doná al noy las mateixas ordres qu'á sos germans y se n'aná, dihentli que tingués forsa compte en obehirlo y que fes per no tenir lo fí de sos germans.

Lo noyet cada demati's llevava, espolsava las parets cuidant los tresors que per allí hi havia y com que era ros com un fil d'or, pera no empolsarse'ls cabells se lligava un mocador al cap. Heuse aquí que un dia comensá á pensar lo que hi hauria en aquell quarto y que hi devian haber vist los seus germans; y no fent cas de res, obrí la porta tan prohibida, pero com duya'l cap lligat, per compte de empolvarse los cabells, van anar tots los polvos d'or al mocador lo qual va llensar lo noy aixis que's va adonar que tot empolvat d'or era. Arribá lo cavaller y veyentlo ab los cabells naturals, li digué:

--Veig que m'has obehit, vina y t'ensenyaré lo que en aquesta cambra hi ha.

Entrá'l noy ab lo seu amo y com duya lo cap descubert, al tocar aquell la roda, caygué com una pluja d'or que li cubrí los cabells y ja li quedaren daurats per sempre mes. La cambra era tota plena de cosas preciosas, y agafant lo cavaller tres capsetas, una de plata, una altra d'or y la altra de brillants las hi doná dihent.

--Guárdalas bé, que si may mentres jo so fora vinguessin lladres, ab ellas te pots defensar.

--¿Y com? digué'l noy.

--Trencant la primera't sortirán tota mena de bestias feras que sels menjarán, mes si ab aixó no basta, trenca la segona y't sortirá un bosch tan frondós que no'l podrán passar.

--¿Y la tercera? preguntá'l noy.

--La tercera es per si las duas primeras no valguessin, que allavoras la trencas y't sortirá un gros foch qué'ls abrusará.

Lo noy que ja temps feya que rumiava com podria matar al cavaller, donchs li volia mal per haver mort als seus germans, en sent que aquell va tornar de ahont se'n havia anat, fugí com si alguna malifeta hagués comés dins del palau, y veyent lo cavaller que de cridarlo res ne treya, li corregué al derrera allunyantse aixis tots dos bon tros del palau.

Quan lo noy lo vejé venir, trenca la capseta primera, surten las feras y voltan al cavaller per tots costats sens deixarlo passar, mes vejent lo noy que no'l matavan, trenca la segona y ab los boscos y las feras, li voleu mes al cavaller d'apurat? pero'l noy tingué pór de que encara se'n lliurés y per ço trenca la tercera capsa, y aixís que ho hagué fet s'encen tot no veyentse mes que foch y rojas flamas per tot arreu y morí lo cavaller.

Lliure ja'l noy del cavaller, se'n torná al palau quedant amo de tots los tresors, mes al fí va cansarse d'estar tot sol y resolgué anar á seguir lo mon, lo que feu, carregat de forsa diners, pedras preciosas y demés tresors.

Camina que caminarás, arribá á una ciutat ahont vejé á la filla del rey; se n'enamorá y la demaná per esposa. La noya contenta va accedirhi, mes com may lo veya ab lo cap descubert, li van entrar ganas molt grans de descubrir perque s'amagava'ls cabells y se posá malalta y trista de curiositat.

Lo noy se n'adoná y volguent probar si de veras l'estimava, li digué que'l motiu de dur lo cap tapat era per que ell havia estat encantat en figura de borrech y que tenia duas banyetas com lo dimoni que sols volia ensenyar quan ja fossin casats. La noya'n fou tota trista, mes com de veras l'estimava, no per aixó va desdirse de casarshi y en lo seu corresponent dia ho feren ab tota solemnitat.

Quan foren reunits en lo palau del rey tots los convidats, lo noy se posá al mitg d'ells y ab molta gracia's tregué lo mocador que li cobria sos empolvats cabells d'or, deixant á tots admirats de lo hermosos que'ls tenia y mes á la princesa que's vejé enganyada per son bé, y tots dos visqueren molts anys contents y felissos.

## Los dos geperuts.

Hi havia un home á qui Deu havia dat la desgracia d'esser geperut, pero era tan bo, tan treballador, tan bon pare de familia, caritatiu y amant de son prohisme, que tothom lo volia y estimava, per tal que ben be s'ho mereixia.

Heuse aquí qu'era un bon xich pobre y moltas vegadas passava grossos afanys pera mantenir á sa familia, aixi es que tot sovint, quan li mancava feyna en lo seu poble, se n'anava pe'ls altres á cercarne, y encara que no molt sovint, alguna qu'altra vegada se li esdevingué lo tenir de dormir fora de casa seva.

Un dia que s'havia allunyat massa, li sobrevingué la nit sens ell pensarsho, y no tingué altre recurs que quedarse en un bosch que per sa molta espessura li enfosquí del tot la eixida; precisament era aquella la nit del dissapte en la qual follets y bruixas tenen sas reunions y juntas. Per tot arreu comensaren de sentirse remors feréstegas y una fressa tan estranya y pahurosa que'l pobre geperut agafá pór y mes pór, que no savia lo que li passava: be volia fugir d'allí ahont sentia'l soroll, que desseguida n'hi eixia un altre al encontre; be's girava cap allí ahont veya moures alguna mata ó sentia la fressa, res hi veya; llavoras comensá á pensar mal y no volentsen fiar, com únich y mes salvador recurs, s'enfilá dalt del arbre que mes prop tenia.

Una volta hi fou, la bellugadissa de baix fou espantosa, las remors mes fortas y estranyas y esclatant com á bolets de dins de terra y de tot arreu, comensaren á eixirne homes menuts y deformes, d'ull viu y barba que'ls arrossegava, follets de aquells tan petits, quasi invisibles, que's diu que's fican pe'l pany de la clau y quan las minyonas se n'han anat al llit sense rentar be'ls plats ó deixant la ayguera bruta las descotxan y donan mala jeya fins que ho rentan, y á las noyas mal endressadas las hi embullan be la feyna pera que al endemá las renyin, nanos de cap gros y unglas afiladas, altres de barbuts y camas tortas, bruixots tots mal girbats y tota lley de follets y bruixas que sols de veure davan basarda.

Lo geperut dalt del arbre, tot aturdit, pensava en que vindria tot alló á parar, quan vejé que arrimavan prop del seu arbre, en un puesto que feya un clar, grans feixos de branquillons y llenya seca y encengueren una grossa foguerada. Llavoras comensá la alegría. ¡Quins crits y xisclets y paraulas que ningú era prou pera entendre! tots saltavan y ballavan y anavan per la vora del foch atiantlo y juganthi que semblava que l'anavan á saltar; era alló una bellugadissa inmensa. Per fi semblá com si tots s'ajuntessin, se donaren las mans fent rodona al voltant del foch y's posaren á fer la sardana al compas de la que pausadament cantavan:

--_Lunes, martes, miércoles, tres. ... Lunes, martes, miércoles, tres_.

Mes may acavavan ni s'eixian d'aixó, sempre lo mateix y ab la mateixa cantarella. Lo geperut, tant y tant, arrivá que vá cansarsen y tot d'un plegat quan acabavan y eran al _miércoles, tres_, ell que de cop diu:

--_Jueves, viernes, sábado, seis_.

Sentir aixó'ls bruixots y follets y quedar tots parats, fou una cosa; mes se coneix que'ls feu tanta gracia que'ls acabessin la cantarella, que's posaren á donar salts y crits d'alegría y á repetirho cinquanta mil vegadas, fins que volgueren saber qui los hi havia ensenyat. Vejeren lo geperut, lo ajudaren á baixar del arbre, lo voltaren tots ab grans festas y convingueren en ferli un bon present pera que's recordés de ells per tota la vida: discutiren llargament y per fi trobantlo geperut, qu'era lo que tant lo enlletgia, deslliberaren ferlo dret é igual com qualsevol de nosaltres, y per art d'encantament posantlo al mitg d'ells, li tragueren lo gep ab tal llestesa que ni temps tingué d'adonarsen.

Podeu contar quina alegria tingué'l pobre home: no s'ho podia creure, se palpava y ni gayre be hi savia passar las mans. Quan torná en si del goig que tenia, se girá per tots costats á donar las gracias als seus benefactors y's trobá sol, pus que tots desaparescut havian.

La suau claror del auba ab sa gentil puresa per tot arreu comensava á estendres y ell, ab la joya al cor, se n'aná cap á casa seva, en la qual, al veurel tornar ab tan bella forma, sense gep que l'enlletgís, hi hagué tal alegría, que muller y fills no savian lo que'ls passava y corregueren á dirho á tothom, per tal que la cosa ben be s'ho mereixia.

Mes heuse aquí que en lo mateix poble hi vivia un altre home, geperut tambe, dolent y ple de rancunia, qui, aixi que va saberho, tot envejós se n'aná á la casa d'aquell pera convencers per sos propis ulls y, cas que fos cert, preguntarli com havia pogut lograrho.

Y lo primer ab tota senzillesa li esplicá, y ell, dihent y murmurant que no era pas una cosa tan sorprenent y maravellosa y que li semblava com si no fos ben tret lo gep sino qu'encara s'hi coneixia una mica, cosa que no era certa, se n'aná á esperar lo dissapte següent que á mitja tarde ja emprengué cami cap á la boscuria senyalada.

Aixis que va entrarhi, en tots aquells corpulents arbres y grossas matas hi creya veure un bruixot ó follet, de tanta pór que tenia; los barranchs y torrents ni gayre be gosava á baixarlos pera passar á l'altre banda, lo fullam sech li semblava com si llensés veus estranyas al trepitjarlo y, era tant lo seu esferehiment que, al veure l'arbre ahont devia pujar, ho feu tan depressa que de poch no cau y s'esguerra.

Allí tingué d'esperarse una forta estona, mes tan bon punt fou bella nit, s'ohiren sons estranys y feréstechs: per tot arreu comensaren de sorollarse las brossas y matas, los xisclets y riallotas ompliren tot lo bosch, y era tan estrany lo que passava que'l geperut, de pór, anava tremolant com fulla á l'arbre. Eixiren tot seguit, com si brotessin de terra, ab una bellugadissa inmensa, tota lley de follets y nanos, uns de cap gros y unglas afiladas, altres barbuts y camas tortas, bruixots tot mal girbats y ab banyas y ompliren tot lo pla del bosch de tal manera, que no's veya pas res mes tot al voltant del arbre.

Encengueren un gran foch com l'altre volta, se agafaren de mans fent rodona al costat del foch y's posaren á fer la sardana tot acompassadament, cantant:

--_Lunes, martes, miércoles, tres; jueves, viernes, sábado, seis. ... Lunes, martes, miércoles, tres; jueves, viernes, sábado, seis_.

Y'l de dalt de l'arbre, ab la impaciencia que tenia per pór de que no se li escapés lo remey que'l devia fer dret é igual com un altre home, aixis que sent, _sábado, seis_, ell que de cop diu, tot acabant la cantarella.

_Domingo siete_.

Quan los bruixots sentiren aixó, com son tan enemichs del diumenge, podeu pensar com se posaren de rabia; se llensaren al arbre d'ahont havia eixit la veu, hi pujaren, tiraren daltabaix al pobre geperut y una volta á terra, per mofa, resolgueren lo posarli'l gep que havian tret del altre. Quan ell ho va sentir, se li trasmudá la color de angoixa y demaná per favor que'l lliuressen d'aquella pena, mes los bruixots y nanos, ab grans riallotas y befas, lo agafaren, lo subjectaren be y, posant lo gep del altre al foch, quan fou ben ruent, l'encastaren al devant del pobre home, que 'us dich que li feren fer una figura estranya.

Una volta fet, com la claror del auba comensava á puntejar, tots desaparegueren y'l geperut, ab perill á cada pas d'esbarrarse, apretá á fugir cap al poble en lo que, com quasi ningú l'estimava per sa grossa ruindat y enveja, ni gayre be'n tingueren llástima.

Lo cas es que desde llavoras tingué d'anar ab los dos geps, sempre menos estimat de tothom per sa rancunia y mal geni, mentres que l'altre, dret y ben fet, acabá'ls seus dias que tothom l'apreciava.

## La serpeta.

Eran uns carboners que, després de feta sa pila en lo bosch, se n'anaren á vendre l'carbó per las vilas. Un de ells duya per companyia á una seva filla, la qual, tot caminant, se trobá que una serpeta, sens dupte en lo bosch, se li havia ficat á la butxaca. Podeu contar com va esgarrifarse, mes entrantli la compassió, la amagá de son pare, comprá una olla nova y ab llet la mantingué alli dintre, fins que la serpeta's feu tan gran que no va cabrehi, que allavoras, lo seu pare va adonarsen y volia matarla. Y ho hauria fet si la noya no li hagués pregat que no, y que en tot cas li deixés fer á n'ella.