Part 8
Enrahonaren una bona estona y s'agradaren molt, com que fins van enamorarse. Al mati següent al llevarse'l noy y al eixir de casa seva, va trobar tot lo palau del rey voltat de soldats. Va preguntar perque era alló y li digueren que lo dia avans, un criat del palau havia vist á un jove dintre dels jardins com enrahonava ab la princesa y que'l rey havia fet voltar tot lo palau pera veure si l'atrapava.
Lo noy que pensá: aquest so jo. Donchs ja veureu; frega'l fanal y aquest diu:
--¿Qué mana, bon mestre?
--Que fasses sortir á cents, bastons que garrotejin be als soldats del rey.
Heuse aquí que comensan á eixir bastons y plif, plaf, los soldats no savian com fersho. Tot eran crits y jemechs, mes los bastons may paravan.
--Ay, ay, per l'amor de Deu deixeunos estar.
A la fi vingué que'ls bastons pararen, mes era perque allí ja no hi havia mes soldats.
Llavoras lo noy que's fica á dins del palau y va enrahonar tant com va volguer ab la noya.
Aixis enrahonant, enrahonant, lo jove estava cada dia mes enamorat y pensá que per casarse ab la filla del rey era precis tenir un bon palau, vestits y joyas; y á aquest efecte va fregar lo fanal y aquest li respon:
--¿Qué mana, bon mestre?
--Que'm fassis sortir desseguida un bon palau devant del del rey y forsa vestits y joyas.
Tal com va demanar li va sortir, y'l rey, veyentho, va pensar que'l jove sería un princep á qui un mal fat havia tingut subjecte fins allavoras y li dongué entrada á son palau mes sens per aixó deixarlo casar ab sa filla. Prou li demanaren jove y noya, y aquell se presentá cada dia ab mes riqueses; lo rey, sens saber perqué, no volgué en cap manera consentirhi.
Heuse aquí que fou declarada guerra al rey per un vehí de sas terras qui tenia un exércit molt mes numerós y aguerrit que'l seu, y'l rey va espantarse tant, que feu fer unas cridas de que donaria sa filla al qui li salvés lo regne.
Lo jove, així que va sentirho, aná al palau del rey y va dirli qu'ell lo salvaria.
Y'l rey que li diu: --Que vols pera ferho?
Y'l jove: --No res, jo sol me basto.
Lo rey se n'estranyá molt y's pot dir que ni sisquera'l va arrivar á creure, mes li doná consentiment pera anar contra'l rey enemich: y'l noy, anantsen tot sol cap al regne vehí, quan fou á la ratlla, vejé un gros exércit enemich com entrava y ell que quan lo va tenir al punt que desitjava, frega'l fanal y'l fanal que li diu:
--¿Qué mana, bon mestre?
--Que fassis sortir á milers de bastons que bastonejin be á totas aquestas tropas.
Heuse aquí que comensan á sortir bastons, y plif, plaf, los soldats contraris no savian d'ahont los hi venian los cops, mes feyan uns crits que esgarrifavan; y'ls bastons plif, plaf, no pararen fins que van deixar á mitg exércit mort y al altre mitg fugitiu cap á sa terra.
Lo rey, quan va saberho, quedá tot admirat y cumplint sa paraula, doná sa filla al jove, celebrantse unas bodas com pocas se'n haguessin vistas y anant á viure princesa y jove al palau d'aquest.
A tot aixó, l'oncle del jove, veyent qu'aquest no tornava, pensá si hauria pogut endevinar la virtut del fanal y se l'hauria quedat, y aixis determiná d'anarlo á buscar. A n'aquest fi, carregá un barco tot ple de fanals y se n'aná de ciutat en ciutat, cridant qui cambiava un fanal vell per dos de nous. Podeu contar si va arreplegarne de fanals, tothom li entregava'ls vells que tenia, mes l'home semblava que may estava content.
Lo jove, quan son oncle arribá á la ciutat del rey, se n'havia tingut d'anar dos ó tres dias y una criada del palau, sentint alló que aquell home cridava de cambiar un fanal vell per dos de nous, ella que sense dir res á ningú, veyent aquell fanalet vell que'l jove tant temps guardava y pensant que farian mes servey dos de nous que no pas un de vell, va anar á fer lo cambi ab lo marxant de fanals.
Aquest, aixi que va veure'l fanal, lo va coneixe y tot content se'l va endur no cambiantne ja mes, y'l jove, quan torná y's va trobar sense fanal, ja's conegué perdut. Efectivament, son oncle, volentse venjar d'ell, fregá'l fanal y'l fanal que li diu:
--¿Qué mana, mal mestre?
--Que destrueixis desseguida tot lo palau del jove, sas joyas y riquesas.
Y en un moment quedá tot destruit, no quedant altre recurs al jove ab sa esposa qu'anarsen á viure en una barraca, donchs tot quan de bo adquirian ó'l rey'ls hi donava quedava destruhit desseguida.
Lo jove n'estava tot trist y'l rey enfellonit que no savia lo que li passava; aixi es que pera enaltir á son gendre va convocar un torneig de tots los cavallers del regne y d'amagat, perque no li destruhissin, va donar cavall, armas y bons vestits al jove.
Arribat lo dia de la justa, lo rey feu guarnir un cadafalch pera ell y sa cort, sos trompeters entraren á la rodona y á tots quatre vents llensaren sos sons cridant als que volguessen pendre part en la lluyta: lo poble de ple á ple s'abocava damunt la tanca y un jove tot tapat y sens divisa fou lo primer qui eixí á la arena, donchs que tenia d'amagarse.
Al instant los millors cavallers del regne se presentaren, mes tots foren vensuts l'un detras de l'altre. Lo poble n'estava tot admirat y fins los cortesans del rey que res ne savian. Per fi's presentá l'oncle del jove armat de cap á peus, ab una armadura que fins al sol podia dar enveja: tothom, al veurel, va temer per lo jove. Mes com aquest savia tant d'anar á cavall y jugar la espasa, per mes que la lluyta fou incerta una pila de temps, per fi, un cop del jove feu caure á son oncle á terra, y aquell, tirantshi á damunt, lo feu declarar vensut ab alegría de tothom, li feu donar lo fanal y descubrintse, mostrá esser lo casat ab la princesa. Los victors del poble foren allavoras encara mes grans: l'oncle se'n torná á viure, ple de vergonya per haver sigut vensut, á sas isardas selvas, y'l jove y la princesa, ab lo fanal maravellós foren tant felissos, que no's parlava de res mes en tota la terra.
## La cabreta.
Heuse aquí qu'era una cabreta que volgué ferse una caseta pera ella y los seus fillets. Comensá á agafar pedretas y de la una á la altra, anava pujant la casa que boy acabada la tenia, quan se li esdevingué'l caureli una pedra damunt sas camas y acoixarla.
--Ay pobreta de mi, com ho faré ara? Me n'aniré á Sant Jaume de Galicia á ferme curar las camas.
Feu uns quans formatges, los deixá á sos cabridets y, emprenguent son sant romiatje, se despedí d'ells, encomanantlos que no obrissin la porta á ningú com no fos á ella, la qual, pera que la coneguessin, avans los diria:
--Obriu, obriu, cabretas, porto llet á las mamelletas, porto brots á las banyetas, vinch de Sant Jaume de Galicia de curarme las cametas. Obriu, obriu cabretas.
La guilla, qu'es molt traidora y tot ho espia, aixi que vejé á la cabreta fora, se n'aná á la porta de la casa y fingint la veu de la cabra, digué:
--Obriu, obriu, cabretas, porto llet á las mamelletas, porto brots á las banyetas, vinch de Sant Jaume de Galicia de curarme las cametas. Obriu, obriu cabretas.
Los cabridets, que cregueren qu'era sa mare que tornava á buscar alguna cosa, corregueren tots contents á obrir la porta ¿y quina no fou sa sorpresa al trobarse ab la guilla? Tots soptats fugiren á amagarse y la guilla, veyent lo camp seu, ella que'n pren los formatges y pera estar mes lliure s'enfilá á dalt d'un pí á menjarsels.
Heuse aquí que hi havia per aquellas terras un llop gros y famolench que tenia espahordida tota la encontrada. Lo qual s'ensopegá á passar sota del pí en que la guilla s'menjava'ls formatges y com n'hi caigués una crosteta sobre seu, ell qu'alsa'l cap y't veu la guilla.
Y li diu: --Comare guilla, qu'es lo que menja aquí dalt del arbre?
Y la guilla que li respon: --Compare llop, menjo garrotxas de pí.
Y'l llop: --Si las crostetas son així, que farán las molletas: d'ahont las has tretas?
Perque ell ja coneixia bé qu'era formatje lo que la guilla menjava. Aixi es qu'encara que la guilla volia escusarse de dir d'ahont l'havia tret, lo llop la amenassá de tal manera, qu'ella que li digué: --Ves á casa las cabretas, trucas á la porta y dius:
--Obriu, obriu cabretas, porto llet á las mamelletas, porto brots á las banyetas, vinch de Sant Jaume de Galicia de curarme las cametas. Obriu, obriu cabretas.
Y veurás com ellas t'obren, donchs que's pensarán qu'ets sa mare.
Lo llop, golós y afamat, se n'aná cap á la casa de las cabretas, trucá á la porta y's posá á dir:
--Obriu, obriu cabrassas, porto llet á las mamellassas...
--Uix, uix, no sou pas la nostre mare.
Lo llop no tingué altre remey que tornarsen y tot cremat se n'aná á trobar á la guilla.
--Comare guilla, no m'han volgut obrir la porta.
La guilla li feu esplicar com ho havia fet y veyent son erro, li torná á esplicar punt per punt de la manya de que's tenia de valdre.
Heuse aquí que mentres tant, havia arribat la cabreta de son romiatje y tota contenta ab las camas ben curadas, se n'aná á casa seva, truca y diu:
--Obriu, obriu, cabretas, porto llet á las mamelletas, porto brots á las banyetas, vinch de Sant Jaume de Galicia de curarme las cametas. Obriu, obriu cabretas.
Mes com aqueixas estavan escarmentadas no volian obrirla y la cabra tingué de repetir tota la cantarella. Llavoras la conegueren bé, li obriren la porta y las cabretas li esplicaren lo perqué estavan recelosas. Ohit lo qual, veyent descubert son secret, ella que las hi diu:
--Donchs, no obriu á ningú la porta que primer no 'us ensenyi la poteta.
Y se'n va anar á la pastura á cercar recapte.
A tot aixó, la guilla havia ensenyat ben bé al llop pera que las cabretas li obrissin la porta y aquest se n'hi havia anat.
Truca y diu:
--Obriu, obriu, cabretas, porto llet á las mamelletas, porto brots á las banyetas, vinch de Sant Jaume de Galicia de curarme las cametas. Obriu, obriu cabretas.
--Veyám las cametas?
Lo llop se'n va teme alguna y corrent se'n aná á ficar sas potas á una bassa de cals y ab ellas emblanquinadas va anar á casa las cabretas á ensenyárlashi.
Aqueixas, totas refiadas de qu'era sa mare, van obrirli la porta y no reberen poch susto quan se trobaren cara á cara ab lo llop; camas ajudeume, no pararen fins á dalt de tot de la casa. Sort que'l llop era golós y, veyent los formatjes, va enamorarse d'ells, deixantlas á n'ellas.
Quan la cabra torná, las cabretas, totas espahordidas encara, li van contar lo susto que havian tingut per l'engany del llop, y ella que diu: --Dels formatjes no'n tindrá prou; ja veureu com demá tornará pera menjarvos, mes es precís escarmentarlo.
Al dia següent, tal com havia pensat la cabra, lo llop torná; la cabra li feu obrir la porta per sos fills mes al boy indret d'ella hi havia posat una caldera d'aygua bullenta, y aixis que'l llop, sense mirar res, se ficá á dins, caigué dintre la caldera y tot va escaldarse.
Podeu contar de quina manera va fugir: se'n va cap á la guilla y li diu:
--Ja veyeu, comare guilla, com m'han posat. Cureume bé ó sino 'us mato.
Y la guilla que li diu: --Aixó ray, aneusen á n'aquell pla de sorra, fregueus'hi bé y vos curareu.
Lo llop que se n'hi va, comensa de revolcarse bé, pero com mes ho feya, tocantli los grans d'arena á la llaga viva, encara mes mal li feyan, per lo que, tot cremat, se'n torná á la guilla.
--Comare guilla, si mal estava mes mal estich encara. Cureume bé ó sino 'us mato.
Y la guilla que li diu: --Aneusen á n'aquellas bardissas y fregueus'hi.
Lo llop, tot totxo, se n'hi va anar y, frega que fregarás, com mes ho feya mes mal se posava. Aixi es que tot encés de rabia s'entorná á la guilla y li diu:
--Comare guilla, si mal me n'anava pitjor ne torno. Cureume bé ó sino 'us mato.
Y la guilla que li diu: --Bé, home, aixó es que'l vostre mal es de molt cuidado, haveu de menester remeys ben forts; aneusen á n'aquell pagés que llaura y demaneuli que 'us curi qu'ell te remey pera ferho.
Lo llop, tot adolorit, va anársenhi y quan hi fou, ell que li diu:
--Pagés, bon pagés, voldriau curarme d'aquest mal que'm mata?
Y'l pagés:
--Llaurím, llaurám, aquest any es any de fam.
--No dich aixó, sino si voldriau curarme.
Y'l pagés:
--Llaurím, llaurám, aquest any es any de fam.
Y veyent una bestia tan perfidiosa, li doná un cop d'arada que quasi va estebornirlo.
Lo llop que se'n torna á la guilla y aqueixa, aixi que'l veu venir, li diu: --Aneusen á n'aquell ferrer que es home de mes forsa.
Lo llop que se n'hi va:
--Ferrer, bon ferrer, voldriau curarme d'aquest mal que'm mata?
Y'l ferrer, tot picant cops de mall:
--Ferra, desferra, aquest any es any de guerra.
--No 'us dich aixó, sino si voldriau curarme.
Y'l ferrer:
--Ferra, desferra, aquest any es any de guerra.
Y veyent que tornava á importunarlo, li pegá tal cop de mall que quasi'l deixá mitg mort.
Tot dolorit, lo llop se'n va tornar cap á la guilla. Pero aquesta, aixi que'l vejé venir, tot mofantsen per l'estat en que ja'l veya, li diu:
--Aneusen á n'aquell manyá que puleix lo ferro.
Lo llop que se n'hi vá y aixis que feu la sua demanda, lo manyá que li diu:
--Ja veurás, posa la llengua aquí.
Y li feu posar la llengua damunt la enclusa. Llavoras, agafá un martell, y pegant un cop ben fort á n'aquella, li partí en dos trossos.
Lo llop, furiós, se'n va anar cap á la guilla, mes aquesta havia fugit, y'l llop recordantse de que las cabretas havian estat causa de son primer mal, se va dirigir á sa casa é hi trucá. Mes com no tenia llengua, no pogué fer mes qu'embuts, y la cabra, veyent l'estat en que estava, cridá á sos cabridets que ja eran grossos, eixí ab ells y á cops de banyas y cotadas no pararen fins que'l deixaren sens vida estés á terra.
## Lo bou d'or.
Era un home molt aficionat á antigüetats y á cosas estranyas. Ab aquesta afició havia corregut moltas firas y no trobant ja en ellas cosas bonas pera adquirir, aparellá un barco y se n'aná dret á Morería. Allí corregué tots los mercats y lo mes notable que trobá fou un bou d'or que va comprar. Ab ell emprengué vela cap á la seva terra y, una volta á casa seva, li aparellá una bona quadra mantenintlo á tot regalo.
Heuse aquí que comensá á adonarse de que quasi cada dia li mancava una de las preciositats que tenia guardadas. No sabia á qui atribuhirho: primer pecá ab los seus criats, despres ab algú dels seus coneguts ó de sa familia y per fi, volentho esbrinar, ell qu'un dia s'amaga ben amagat detrás d'una cortina y quan mes atent estava, mirant qui entraria, te sent aletejar pe'l seu dessobre, alsa'l cap y veu un aucell hermosíssim d'uns colors vius y encesos, lo qual se tira damunt d'una de las joyas que á n'allí hi havia y apreta á fugir.
Podeu contar si quedá parat l'home; tot ho esperava menos lo que va succehirli. Al dia següent, ell que's torna á amagar ben preparat pera agafar á l'aucell, pero aquest, així qu'hagué pres la cosa, emprengué volada sens que l'home pogués agafarlo y sí solzament seguirlo ab la vista y veure que's ficaba á la boca del bou d'or.
L'endemá á la mateixa hora, se'n va á la bora del bou per compte d'anar á la sala ahont tot ho guardava, y al cap d'una mica, veu eixirne de dintre d'aquell á l'aucellet qui, així que'l vejé, apretá á volar mes que depressa. L'home's pensá que se n'havia anat á dita sala com cada dia: hi corregué, mes no va trobarli, y creyentse que no s'hagués ficat altre volta á dins del bou, feu venir los matadors y feu obrir á aquest pe'l ventre, pero no hi va trobar tampoch res. L'aucell, veyent que l'havian descubert, volá cap al ayre.
Volant, volant, arribá á una altura inmensa, ahont quasi no s'ovirava, y un aucell gros, habitador d'aquells espays, quedá tant estranyat al veurel, que va dirigirse cap ahont era y quan hi fou aprop, li va preguntar ahont anava.
Y l'aucellet li contesta qu'era una princesa encantada y que anava als palaus del sol, de la lluna y las estrellas, qu'era l'unich medi que tenia pera contrarrestar la influencia de qui la havia tornada d'aquella manera, y desencantarse. Y l'aucell gros li digué qu'ell li duria, mes que tenia de dur molta de carn per sempre qu'ell n'hi demanés, pus lo viatje era mol llarch y, si no tenia vianda apunt, defalliria.
L'aucellet se'n baixá á la terra, feu forsa provisió de carn y quan la tingué tota apariada, se'n aná á trobar al aucell gros que ja l'esperava, li posá damunt tota la carn, s'hi enfilá y l'aucell gros s'enlayrá cap á munt ab un vol tan rápit que ni quasi podia respirarse.
Y cap amunt, cap amunt, sempre's girava á demanar carn que l'aucellet li donava, y travessant espays y esferas, arribaren per fi al palau del sol cabalment quan aqueix era al mitg de sa ruta.
Trucaren, y'ls eixí á obrir una velleta, la qual, aixi que'ls va veure, 'ls digué: cap al fosch ja 'us obriré la porta y podreu entrar, ara no, perque 'us cremariau.
Los aucells, se retiraren un poch pus que semblava que tot s'encenia y quan lo sol fou á la posta, eixí la vella y'ls feu entrar dintre'l palau.
Allí n'hauriau vist de riquesas! tot era d'or macis y ab una exuberancia y plenitut de vida tal, que no compon res lo que hi ha en la terra; arbres inmensos de grossa capsalada plens de daurats y richs fruyts, montanyas colossals, rius vertiginosos de tant abundants y rápits y tot tan hermós y sorprendent que la vista s'hi encantava. L'aucellet se presentá davant del rey del sol, li feu son degut acatament y ab la sua llicencia se n'aná á cercar la pedra de la riquesa.
Remená per tot arreu ab son bech, picá per terra y habent trobat la pedra que cercava se'n puja altre volta damunt l'aucell gros y aquest emprengué camí vers lo palau de las estrellas.
S'engolfaren per l'inmens espay, passaren per entre mitg d'infinitissims mons y per últim arribaren al palau ahont se dirigian. Los sortí á obrir una velleta, qui'ls hi digué que ja podian entrar, y trobaren á tothom que dormia, ab una quietut y calma tal que per tot arreu regnava, que fins los dos mateixos aucells quedaren encantats. Se ficaren endins y mes endins y tot resplandia ab una claror suau y viva y bellugadora sempre, essent tot cubert de brillants y perlas. Per entre mitg d'ells se n'anaren al palau del rey de las estrellas, li feren acatament y li demanaren llicencia pera anar á cercar la pedra de la hermosura. Lo rey los hi doná y l'aucellet, de brillant en brillant y de perla en perla, la aná buscant y quan la tingué, pujant damunt l'altre aucell, emprengueren novament sa ruta cap al palau de la lluna.
Heuse aquí qu'ab tants llarchs viatjes s'havia anat acabant la carn que de provisió l'aucellet duya; l'aucell gros ne menjava tanta, que vingué una ocasió en que aquell no'n tingué mes pera donarnhi y defallint, acabá sas forsas, deixant caure l'aucellet qu'aná á parar al mitg de la mar.
En ella, tot voleyant, aná per dessobre de las aiguas d'un cantó á l'altre, cercant puesto ahont reposar ó vianda pera no morirse de fam, quan per sa ventura ovirá al lluny una vela.
S'hi dirigí, se posá en un pal y'ls mariners, aixi que'l vejeren, com era tan bonich, procuraren agafarlo y'l tancaren á dins d'una gavia.
Presonera llavoras la princesa, ja 'us podeu figurar si'n passaria de tristesas ¡tan poch que li faltava pera esser desencantada y veures entre mitg de ferros! Per aixó demati y tarde plorava sa desventura, mes ho feya ab tan dols accent y ab una ternesa tal que tots los mariners s'hi encantavan.
Y aixis anavan fent cami y sempre lluny y mes lluny, fent voltas y tirant tot arreu las mallas de pescar, fins que vejé que un dia tregueren un peix hermosissim, que'ls feu posar tots contents pus era lo peix perqui anavan navegant y que'ls hi havia encomanat lo rey de la lluna.
Per aixó desseguida se'n hi anaren, á fi de donarli, y l'aucellet, entenentho, 'ls demaná que li portessin també á n'ell y qu'alli'l deixessin lliure.
Los mariners li prometeren, feren via cap á la lluna y quan aqueixa ix del mar hi arribaren. Van trucar á son palau y'ls hi sortí á obrir una velleta que'ls digué que no entressin, que havia arribat un aucell molt gros ab una fam tan espantosa que'l rey li havia concedit que's menjés á tothom qu'arribés aquell dia á lo seu palau. Mes l'aucellet li respongué que no hi feya res, donchs que l'aucell gros ja'l coneixia á n'ell y, tot cantant pera que aquest lo conegués be, se'n entrá junt ab los mariners cap á dins.
Heuse aquí que quan lo rey sentí aquell cant tan hermós, va enamorarsen y no pará fins qu'hagué agafat á l'aucellet y, tancantlo en una gavia, se'l posá al seu quarto. L'aucellet dintre de la gavia, canta que mes cantarás, deya tot lo que en la ciutat passava, de lo qual n'estava tot content lo rey pus aixi savia tot lo que's deya y pensava en ella.
Un dia van arribar emissaris de l'amo del bou d'or, que n'havia enviat per tot arreu del cel y terra en busca del aucell que li havia pres totas aquellas joyas, y aixi qu'aquest va saberho, fent tota mena d'esforsos, fugí de la gavia.
Lo rey, trobantlo fugit, lo cercá per tot y com lo vejés al jardi, s'hi acostá poch á poch pera cullirlo y sols li agafá una pluma que tenia al cap y que li eixia mes que las altras. Pero tan bon punt la tingué, quan lo aucell quedá convertit en una hermosíssima noya.
Lo rey ne quedá mes que admirat; li preguntá com podia ser alló, y la noya li digué com era una princesa encantada á dintre d'un bou d'or, que solzament podia tornar á sa primitiva forma anant al palau del sol, de las estrellas y de la lluna y que, complerts los seus viatjes, arrencada aquella ploma qu'era per medi de lo que la havian encantada, tornava al estat de princesa.