Part 4

Una vegada era un jove que tingué de corre moltas terras y al tornar á casa seva, despres de molts anys de ausencia, la seva mare fou tan soptada que fins arribá quasi á caure malalta d'alegria. Lo jove s'abrassá ab ella, li feu paibagar lo plor, y quan se creya felis de trobarse altre volta á casa seva, sa mare li manifestá que en mitj del goig tenia novas ben tristas que darli y era que mentres ell havia estat fora havia mort lo seu pare y qu'ella, viuda, havia arribat á tal grau de pobresa, que allavoras mateix no tenia res pera menjar.

--Y per aixo 'us espanteu? no teniu res, absolutament res á casa?

--Res.

--Ja ho veureu. Y cercant, cercant, sols trobá cendra en la cendrera.

--Donchs ja'n tinch prou.

--Sí, pero de cendra no se'n menja.

--No hi fa res, treyeula y fiqueula dintre d'un sach fariner.

La dona ho feu, doná'l sach ple á son fill y aquest carregantsel al coll se'n aná cap á un molí ahont ja savia que no hi havia aygua, deixá'l sach á terra, donchs que li pesava molt, y cridá al moliner.

--Ola, moliner, venia á veure si'm voldriau moldre aquest sach de blat que porto.

--Jo prou, mes no tinch aygua.

--Donchs á fe que'm convindria molt.

--No pot ser de cap manera.

Lo jove, sentint aquella resposta, agafá'l sach, sino que'n compte de pendre'l seu, en culli un que n'hi havia al costat mateix ple de farina y se'n aná cap á casa seva, en la que trobá á la seva mare que'n fou tota contenta de veures ab tant be de Deu.

Mentres tant lo pagés, amo de la farina, se'n aná al molí, demaná'l seu sach, y va endurselen, mes quan fou á casa seva y's trobá ab que á dins hi havia cendra se'n cremá d'alló mes y va anarsen desseguida al moli, ahont lo moliner quedá mes que parat de lo que succehia.

--Sino qu'haji estat aquell xicot qu'ha vingut de llunyas terras.

A tot aixó un vehí que hi havia que no era gaire amich del moliner, comensá á mofarse de la burla que li havian fet y'l moliner se cremá tant que se'n aná á casa del jove á dirli que li dongués lo sach de farina que li havia cambiat ó sino, si se'l volia quedar, ja li donava ab tal que anés á pendre y li dugués lo cavall del seu vehi; donchs que aixó era per ferli una burla.

Lo jove s'estimá mes pendre lo cavall que no pas tornar la farina, lo moliner pagá aquesta al pagés y aquell se posá á escriure una carta al vehí del moliner dihentli qu'aquella nit li tenian de robar lo cavall que tenia.

Aixi que'l vehí la va rebre, se posá en guarda, tancá be totas las portas y maná á sos criats que no deixessin pas may de vista al cavall.

Heuse aqui que al foscant:

Truch. Truch.

--Qui hi ha?

--So un pobre, si'm voldriau dar aculliment per aqueixa nit.-- Lo jove s'havia vestit de pobre.

--No pot ser germá qu'aquesta nit nos tenen de robar lo cavall.

--Be, mes que hi tinch que veure jo ab lo cavall?

Per fi, despres de molts duptes y enrahonaments li obriren la porta. Lo pobre com de costum se'n aná cap á la establa, se hi apariá un jas de palla y's posá á fer veure que dormia.

Los mossos vetlla que vetllarás allí al peu del cavall, al últim se posaren á jugar y'l pobre, tot fingint que ab los crits se despertava, volgué esser de la partida y's posá á jugar també.

Ab lo jugar, enrahonant y cridant, vingué molta set als mossos y'l pobre treyentse una carbasseta de vi'ls hi dona beure. Mes en lo vi aquell, lo pobre hi havia posat dormitori y'ls mossos comensaren á adormirse qu'ells mateixos s'admiravan de no deixondirse.

--Com ho farem, deyan, si'ns adormim y'ns roban lo cavall!

Mes un d'ells qu'era mes viu que'ls altres va respondre: --Ja sé com ho faré, posaré la sella al cavall, jo hi pujaré á dalt y aixi, encara que m'adormi, si se'n duhen lo cavall jo tindré de sentirho.

Lo jove, quan los vejé á tots adormits fins lo qui era á cavall, agafá quatre estacas, afluixá la sella, las hi ficá per entre mitg y fent seguir poch á poch al cavall obrí la porta y fugí, deixant á l'altre adormit dalt de la sella sostinguda per las estacas.

L'endemá al demati, l'amo, desde'l seu cuarto, cridá als mossos si tenian encara guardat lo cavall y'l de dalt de la sella li respongué que sí, donchs qu'ell encara'l muntava. Mes quan aquell arribá á la establa y's vejé burlat d'aquella manera, s'encoratjá d'alló mes y comensá á cridar d'un cantó á l'altre movent tant esbalot que eixiren tots los vehins y un, qu'havia vist las burlas que feya l'altre dia al moliner, no pogué menos que riuresen, cosa la qual resentí en gran manera al burlat.

--Es lo pobre, es lo pobre,-- digueren tots, --mes qui podrá ser aquest, qui podrá ser?-- Per últim pensaren que no podia ser altre que'l jove vingut de llunyas terras.

L'amo del cavall que se n'hi va y li diu: --Tú m'has pres lo cavall, t'ho perdono per la gracia ab que ho has fet, mes te de ser ab una condició y es que prenguis los llansols de mon vehí mentre estigui adormit.

--Prou ho faré.

Ell que guarneix un ninot de palla, espera que sigui fosch y quan conegué que tothom era al llit, s'enfila á la finestra del vehí, hi posa'l ninot, baixa y quan es á baix tira una pedra ben grossa á la finestra.

La dona's va despertar y ab la por al cos tocá al seu marit y li digué com havia sentit fressa á la finestra. L'home s'alsá y de puntetas se'n va cap á la finestra y aixis que la obre y't veu un home li dona una espenta y'l tira á daltabaix. Desseguida se sentí un crit horrorós.

Llavoras comensá la por: --Potser l'hauré mort.

La dona que li diu: --Ves, baixa, agafal y llensal ben lluny.

L'home's llevá, baixá, obri la porta y se'n aná á llensar un xich mes lluny al ninot, mentres lo jove se n'entrá á dins de la casa y digué ab veu baixa á la dona.

--Tú, donam los llansols que lo embolicaré perque no's veji tant.

La dona, creyent qu'era'l seu marit, ho feu y quan arribá aquest y vejé'l llit sense llansols, li preguntá com es que'ls havia trets.

Y la dona que li diu: --Ay! ay! si tú m'ho has dit!

Llavoras conegueren la burla.

--Qui podrá ser, qui podrá ser? Sols ho pot haver fet lo jove que ha arribat de llunyas terras que ja n'ha fetas d'altres.

L'endemá al demati l'home se'n aná á trobar al jove y li digué que no li perdonava la burla sino'n feya una, pero ben grossa, á un usurer que en lo poble hi havia.

Heuse aqui qu'aquest usurer era un home molt avaro y pera no gastar llum, aixis qu'era entrada de fosch se'n anava á la Iglesia á fer veure que resava; lo jove l'espiá be y al vespre, quan la Iglesia era deserta que no mes hi havia l'usurer, ell que s'hi fica, 's posa al peu del altar y comensa á cridarne.

--Qui vulgui anar al cel ara es l'hora, qui vulgui anar al cel ara es l'hora.

L'usurer que tenia la conciencia molt bruta ho va sentir y digué.

--Jo.

--Donchs porta tota la riquesa que tinguis.

L'usurer se'n va anar cap á casa seva y com era tant avaro, ne prengué no mes una part y se'n torná á la Iglesia. Mes lo jove que ja'l coneixia, encara no va sentir qu'entrava, 's posá á cridar:

--No la portas tota, no la portas tota.

No tingué altre remey l'usurer que anar á cercar tots los diners que tenia, y deixarlos al peu del altar; lo jove los prengué, tapá d'ulls al usurer y lo feu pujar per la escala del campanar donantli un cop á cada replá, dihent: --Ara som al primer punt de la gloria, ara som al segon, ara al tercer.

Despres lo feu baixar y corre sempre tapat d'ulls per diferents carrers dihent á cada cantonada despres d'haverli donat un bon cop á las espatllas: --Ara som al primer carrer del cel, ara som al segon carrer, ara som al tercer.

Al últim lo pobre usurer se cansá y volgué desferse lo mocador, y lo jove despres d'haverlo aplansonat una mica, apretá á corre ab los diners y'l deixa allí sol ahont á l'endemá lo trobaren los vehins malmés y pobre, no tenintne ningú llastima, mentres lo jove enduguentsen la seva mare aná lluny á disfrutarne de las riquesas.

## La noya dels cabells d'or.

Heuse aquí que una vegada era una dona que se'n aná al bosch á fer llenya. Talla que talla, á lo millor se li aparegué un gegant que li va dir qu'era l'amo del bosch y que volia matarla per la llenya que li robava.

La dona's posá á plorar y li demaná gracia no fos mes que per l'infant que duya en sas entranyas, y'l gegant consentí en no matarla si li donava'l fill ó filla que li nasqués.

Hi va accedirhi la dona y tota trista se'n aná á casa seva, en la qual á son degut temps fou deslliurada d'una noya qu'era un tresor de gentilesa, mes que tot per sa cabellera qu'era tota d'or.

La noya anava per allí, al voltant de la casa jugant sempre, y tot sovint se li apareixia un gegant que li encomanava que digués á la seva mare que li cumplís la promesa. Ella no ho entenia y ho anava á dir á aquella, la qui may li tornava resposta, fins que'l gegant cambiant de dita, 'l dia que va trobar á la noya, va dirli que digués á la seva mare que si no cumplia lo que li havia promés ell s'ho pendria.

La noya ho feu tal com lo gegant li havia dit, y la seva mare arrencant un gran plor li feu tres patons y una abrassada y li digué: si torna á dirtho, digas que s'ho prengui.

Heuse aqui que un dia la noya s'estava jugant tota contenta prop de casa seva quan se li apareix lo gegant qui li diu qu'advertís á la seva mare que si no li donava lo que li havia promés, ell s'ho pendria. Y la noya ab tota ingenuitat ella que li diu:

--M' ha dit la mare que 'us ho prenguessiu.

--Donchs be.-- Y'l gegant qu'agafa la noya, la qual arrencá ab un gran desespero, y se la endugué vers un palau lluny molt lluny, empero hermosíssim com cap altre.

Allí la noya hi estava be, prescindint del recort de sa mare, y era complascuda de tot lo que volia y agassajada del gegant, qui li doná un gos, un gatet y un esquirol pera que s'entretingués y cada demati la pentinava, contantli un per un los cabells d'or que tenia.

Conta que contarás, la noya era cada dia ab ells mes guapa, y heuse aqui que un dia'l fill del rey anant de cassa s'enfonsá per aquellas boscurias y veyent lo hermós palau ahont habitava la noya, tot estranyat va acostarshi.

Cabalment la noya s'estava en finestra y'l princep va agradarse tant d'ella que li cobrá gran d'amor y comensá á tirarli mes amoretas que no pas estrellas te'l cel ni la platja arenas.

De la una anava á la altre y queyan be á la orella de la noya, qui galantment las hi tornava, de modo qu'era alló un joyell de dictats com no n'hi hagués d'altres en tota la terra.

Tant y tant s'agradaren, que'l príncep li demaná si volia ferli mercé d'un d'aquells cabells d'or que tant guapa la feyan. Y la noya que li diu:

--Y si'l gegant ho sab? com que cada demati me'ls conta!

--Per un mes per un menos, digas que'l gos te l'ha arrencat.

La noya que's desfá sas trenas, n'arrenca un cabell y'l doná al jove, lo qui'l besá ab mes de cent patons y'l posá al bell costat de son cor.

A l'endemá al matí lo gegant va pentinar á la noya; despres un per un li va contar los cabells y trobantne un de menos se posá tot foll y li preguntá ahont era. La noya li digué que'l gos li havia arrencat tot juganthi y ell que mata al gos.

Lo príncep desde aquella hora en avant tot sovint eixia de cassa y se'n anava cap al palau de la noya, ahont passava las horas mortas; al cap d'un quan temps demaná á la noya si li volia donar un altre cabell d'or, dels que tan guapa la feyan. Y ella que li diu:

--Y quan lo gegant me'ls conti?

--Li dius que'l esquirol te l'ha arrencat.

Ella que li dona un cabell que'l princep se posá al mitg del cor y á l'endemá al matí, quan lo gegant li va contar los cabells, trobantnhi á mancar un, se posá ab grossos crits y li demaná ahont era. La noya li digué que tot jugant ab l'esquirol, aquest li havia arrencat; y'l gegant matá l'esquirol.

Lo príncep continuava mes enamorat cada dia y passat un quan temps li demaná un altre cabell d'or.

--Y quan lo gegant me'ls conti?

--Li dius que tot jugant lo gatet te l'ha arrencat.

Ella que li dona, 'l príncep se'l posa al mitg del cor y al matí següent, quan lo gegant contá'ls cabells á la noya y n'hi trobá un de menos, tot cremat va preguntarli qu'es lo que n'havia fet.

--Me l'ha arrencat lo gatet tot juganthi.

Y'l gegant feu matar lo gatet.

Heuse aquí que'l jegant se'n anava cada demati á passeig ab la noya per aquells grandiosíssims jardins que'l palau voltavan y tot li ensenyava. Tot passejant, passejant, arribaren á un roser d'unas rosas molt y molt encesas, y'l gegant que li diu:

--Veus aquestas rosas tan encesas? agafantne un grapat de fullas y tirantlas á terra surt un foch que tot ho abrusa.

La noya que n'agafa unas quantas y se las fica á la butxaca.

Seguint per un altre caminal, arribaren á un roser que tenia unas rosas blancas com tofas de neu y la noya admirantsen, lo gegant li digué que tirant sas fullas á terra, n'eixia desseguida un riu molt gran.

La noya'n cullí també unas quantas fullas y se las ficá á la butxaca.

A tot aixó lo fill del rey cada dia era mes enamorat de la noya, y no poguent resistir al seu amor, un dia li demaná que ja que'l gegant no la volia deixar, que fugissen tots dos.

La noya hi convingué, y al dia següent posantla lo príncep en la grupa de son cavall fugiren á mes corre.

Quan lo gegant va adonarsen se posá á perseguirlos, y com tenia las camas tan llargas, prompte va atraparlos. La noya que tira las fullas del roser á terra y surt un riu que era tan gros com lo mar, mes lo gegant d'una sola camada va traspassarlo; ella que tira las rosas encesas é isqué un foch tan horrorós que tot ho abrusava, y que en cap manera pogué passar lo gegant.

Llavoras, una volta lliures los dos joves, se'n anaren al reyalme del noy, ahont son pare'ls rebé ab gran agasajo, enviaren á cercar á la mare de la noya, feren unes grans bodas y visqueren molt felissos per tots los anys de la sua vida.

## La capseta.

Hi havia un home y una dona molt pobres que tenian dos fills y duas fillas. L'home havia fet tots los esforsos posibles pera no quedar reduhit á la miseria: havia traballat tant com havia pogut, mes no hi havia hagut remey sempre era mes pobre. Veyentse d'aquella manera, deslliberá lo anarsen pe'l mon á veure si en un puesto ó altre trovaria alguna cosa. Camina que caminarás, s'allunyá tant de casa seva que fent ja dos ó tres dias qu'era fora, los seus dos fills pera alleugerar lo carrech de la sua mare en mantenirlos y lliurarse al mateix temps de la miseria que'ls cercava, se'n anaren á ferse soldats.

Mentres tant l'home lluny, mes lluny cada dia, ab lo dalit ab que anava, se trová ja quasi fosch sense poble algun ni casa sisquera pera passar la nit; per fi despres de molt mirar y cercar, vejé al cim d'un turonet un castell arruinat al que va dirigirse.

Tot caigut y malmés, sols se conservavan las parets altas y feréstegas, ab los finestrals oberts per ahont hi xiulava'l vent y ab nombrosos caus ahont feyan niu las xiuladoras ólivas, de manera que dava basarda, mes ell s'hi arreglá un jasset en un racó ahont era crescuda la herba, mitj cobert per un tros de teixinat qu'encara's conservava y alli passá la nit.

Al mati següent, tot just era al clarejant, quan ell ja estava despert, y tot jugant ab lo bastó per terra, mentres son cap rumiava cap ahont empendria via, saltá junt ab las pedras que'l bastó feya rebotre una capseta tota vella y lletja de la qual l'home ni'n feu gens de cas. Mes repentsantse luego y sabent que res en lo mon era inútil, ell que cull la capsa, se la fica á la butxaca y empren sa ruta.

Heuse aquí que ja feya rato que caminava quan se li esdevingué lo pensar lo tonto que havia sigut en no mirar lo que hi havia dintre la capsa. A aquest efecte, s'atura, l'obre y aixis que ho fá li surt de dintre un negre petit, pero molt petit, que quasi no s'ovirava, qui li diu:

--Que se t'ofereix? demana lo que vulguis que tot podré donartho.

Ne voleu de admirat l'home? no savia lo que li passava, pero poguent mes la necessitat que la sorpresa, s'apressurá á dir:

--Vuy pa pera mí y pera tota la meva familia.

Y tot desseguida comensan á eixirli pans y mes pans y com mes caminava mes pans trovava. Per manera que torná á treures la capseta y demaná al negre que fes parar los pans.

--Donchs que vols?

--Dónam diners.

Y comensaren á ploure monedas d'or y plata y l'home á arreplegarne fins que'n va tenir plenas las butxacas.

Quan va arribar á casa seva, sa muller y fillas quedaren mes qu'admiradas de veure tants de diners y vianda, mes no volgueren tocar res fins que'ls hi digué que tot era adquirit de bona lley. Llavoras arreplegaren las monedas, se posaren á menjar y tot fou alegria, sino que'ls hí amargava'l recort de sos dos fills, sobre tot per haver sapigut que s'havia mogut guerra fora regne y aquells hi eran.

Com podeu contar, desde aquella hora en avant tot aná ab abundancia en aquella casa, y encara que la seva mare y fillas preguntavan al pare com s'ho feya pera treure tants diners, ell no'ls hi volgué dir lo secret, ans al contrari tenia ben amagada la capsa. Mes d'aquella hora en avant, també, entrá de tal manera á tots l'ambició, que tingueren en poch lo habitar una casa tan mesquina y pobre, y l'home trayentse la capseta demaná al negre una casa gran y espayosa, ab bons estrados y sellers y camps pera conresarne.

Y tal com desitjava va obtenirho; era una casa hermosíssima ab terras ufanosas pera donar la riquesa á qualsevol. Mes á ells al cap d'un quan temps també'ls hi va apareixe pobre,'s cregueren rebaixats de viure en poble y volgueren anar á viure en ciutat; l'home's tregué la capseta y va demanarho al negre.

Y tot d'un plegat se trobaren en ciutat, en una de las millors y mes vistosas casas. Llavoras volgueren tota mena d'honors y grandesa y tot va eixirloshi com demanavan. Per manera que com ells no n'hi havia d'altres, gosavan de una consideració y fortuna que al mateix rey podian dar enveja. Sols de tant en tant lo recort dels fills qu'eran á la guerra'ls amargava, mes entremitj de tan ben estar prompte se'n refeyan.

A tot aixó l'home s'anava fent mes vell cada dia y essent ja prou rich que res li era menester, feya tan poch cas de la capsa, que morí sense dir ahont la tenia y que d'ella provenia tota la riquesa. Despres morí també la seva dona; y sas duas fillas casantse, plenas d'orgull, arreconaren tot lo qu'era de sos pares, ho pujaren á dalt de las golfas y amoblaren la casa ab tan luxo y boato que verdaderament maravellava.

Heuse aqui que'l noy gran, qu'era á la guerra's feu invalit, y pobre y ple de feridas, ab la llicencia per tota paga, se'n torná á son poble. En ell li digueren que sos pares per lo richs que s'havian fet se'n eran anat á viure á la ciutat, y ell emprenguent cami va dirigirshi.

Quan hi fou, demaná per la casa de sos pares, la hi ensenyaren y aixis que hi fou, quan sas germanas lo vejeren tan pobre y mal vestit, se'n donaren de menos y no'l van voler reconeixe trayentlo de casa seva. Y al pobre no li quedá altre recurs que posarse á demanar caritat pera guanyarse la vida.

Al cap d'un poch temps s'acabá la guerra en que l'altre germá encara militava, torná l'exercit al regne ab alegria de tothom, se doná la llicencia als soldats cumplerts, y aquell, obtinguda la seva, se'n aná cap al seu poble en lo qual li fou feta la mateixa relació que al germá gran.

Se'n aná á ciutat, comensá á buscar y per fi trobá la casa en la que li digueren que sas germanas habitavan. S'hi dirigí, trucá y quan va dir qui era, aquellas veyentlo tan pobre, pera que no'ls avergonyís lo rebujaren y pe'ls criats manaren treurel.

Mes era ja tant fosch que'l pobre soldat demaná per favor á un dels criats que'l deixés dormir en qualsevol racó pus no savia ahont anar ni tenia diners pera pagar cap hostatje, y encara que aquell no gosava, per fi li doná acullida y d'amagat lo dugué á dalt de las golfas.

Lo soldat una volta alli dalt, s'arreglá del millor modo que va poguer y veyent una caixa ab roba del seu pare, la remená tota per los recorts que li duya y trobá la capseta que's quedá com á una bona memoria.

Al mati següent á primera hora se'n aná y quan fou al carrer, la curiositat lo mogué á mirar la capseta, la obrí y li eixi lo negre que li demaná que volia.

Lo noy tot parat no savia que respondreli, fins que li va dir que li dongués lo necessari pera mantenirse. Y desseguida's trobá tot lo que havia de menester pera ben viure. Cercá á lo seu germá gran ab qui visqueren junts, y ab la capseta tingueren tot lo que desitjaren fentse richs y poderosos, pero may ab desmasia, mentres que sas germanas, gastant á tot plér, sense guanyar res, plenas de orgull y boato, s'arruinaren de tal manera que cap per vall, cap per vall, aviat los hi fou precis viurer d'almoyna.