Part 11

Quina miseria Deu meu! á penas tenian per menjar! Oh! si, res d'estrany que l'hereu Noradell se tornés boig!... motius li sobravan!...

L'home que naix pobre, mentres no li falti 'l pá, viu felís en aquest mon, contentantse de poch, perqué no sab lo qu' es riquesa que may ha conegut; mes lo qui de rich se torna pobre, fa esgarrifar al pensarhi.

Quan un hóm es acostumat á gosar de totas las satisfaccions que procura lo benestar, lo confortable, las conveniencias, las relacions y consideracions socials, tant realsadas per la riquesa, bon alberch, bona taula, bon llit, en una paraula tot lo que dona lo benestar, y que, de sopte vé la pobresa ab sas privacions, sa vergonya, l'abandó dels amichs, la terrible lluyta per la existencia... sols en aqueix cambi crudel de vida, la fé, la religió, 'ns donan resignació pera soportar tan gran desgracia. Mes, de vegadas, malgrat eixa forsa moral, nostre débil organisme no pot resistirhi; venen malaltias sempre companyas de las penas y pobresa: las batzegadas que reben lo cor y lo cervell portan ó á una lesió cardiaca ó á la terrible bogería.

Tot era dol en aquella casa. La Teresa feya lo cor fort pera realsar l'abatiment d'en Marsal. Quan se trobava sola dins sa cambra, sos ulls vessavan tantas llágrimas que los tenía vermells é inflats. A voltas al sentir los plors y singlots de sa mare, entrava la Mercé dins sa cambra, creuhava sos brassos demunt son coll, apoyant lo cap sobre son pit, las dos, silenciosas, singlotejavan llarch rato... la Mercé alsava envers sa mare sos hermosos ulls llagrimosos --Mamá meva!... --filla de mas entranyas!... Sortian de la cambra, mudas, compungidas, se dirigían al oratori, se postravan devant la Verge Santa... ab quin fervor la pregavan, la suplicavan!... al sentir los passos d'en Marsal, aixugavan llurs llágrimas, s'alsavan corrent envers ell, somrihent, de somriurer fingit, dolorós, pera dissimular, pera no entristirlo, parlantli, animantlo, mirant de distráurel, de apartarli son neguit. Lo solian portar á la horta; hi trobavan en Francesch afanyat en arregar l'enciám, las cols, l'ápit; allavors en Marsal li ajudava; aixó 'l distreya; mentres la Mercé cullía un ramet de flors, lo duya somrient á son pare:

--Papá, es pera vosté: flayri quina rica fragancia; las he cullidas al invernacle... y li clavava lo ramet de geranium y heliotrope, ab una agulla, al trau de la botonera de l'americana... sab, no vuy qu' estiga trist, si nó, m'enfadaré de veras... sent?

--Y en Francesch, li digué sa mare, que no ho mereix?

--Tingui, Francesch... y li dona una rosa molsosa... es en paga del seu travall.

--Gran mercé! li digué aquest, mirántsela ab tendresa.

Pobre Francesch! son cor oprimit era prés d'un sentiment de conmiseració; l'amor que lo feya glatir era ofegat per la pena, per la desgracia de que era víctima aquella honrada familia, sa benafactora, com si portés negre vel de dol.

Pochs dias després, en Marsal aná á Figueras pera consultar ab son advocat. En Francesch l'acompanyá, puig desde que la Teresa lo vejé tant trist y capficat, may lo deixava anar sol.

Era una matinada d'un dia de Febrer, fret, núvol, boyrós. Mare y filla després d'haver endressat, s'apropáren una y altra una cadira á la finestra de la sala, prop de la taula apilada de roba blanca; comensáren á cusir surgint mitjas y toballons, los peus sobre un braseret, puig lo dia era prou fret. Feya temps que en lo casal, per economía, no s'encenía cap més xemeneya que la de la llar, de la qual treyen brasa pera planxar y calentar los peus en lo braseret.

--M'apar que 'l papá es més resignat.

--Deu ho vulga! digué sa mare, suspirant.

Llur conversa fou interrompuda per fressa de cascabells; una tartana s'havía deturat devant la porta forana. Ne baixaren dos senyors quins entraren al casal.

Las 10 tocavan á la péndula del menjador.

Prompte la Margarida trucá á la porta de la sala, entrá y digué que hi havía dos senyors forasters que demanavan á D. Marsal.

--Féslos entrar, li digué la Teresa.

Entraren lo senyor Pau Maresch y lo senyor Benet, lo segrestador.

--Qué se 'ls ofereix? digué la Teresa, pálida, tremolant, al coneixer lo senyor Maresch, preveyent l'objecte de la visita dels dos senyors.

La Mercé penetrá per intuhició l'intent d'aquells forasters per ella desconeguts; sa fesomía prengué una expressió altiva, de despreci.

--Dispensi, senyora, voldríam parlar á don Marsal Noradell, digué lo segrestador.

--No hi es; está fora; no tornará fins al vespre.

--Ho sento; mes no importa: un servidor es lo segrestador del patrimoni Noradell, nombrat pel Tribunal; l'objecte perque venim es per fer visitar la casa al senyor Maresch que no la coneix, y com s'ha de vendrer dintre pochs dias, voldría coneixer lo seu valor. ¿Nos fará l'obsequi, senyora, de fernos acompanyar pera veurer las estancias de la casa?

--En eix moment m'es impossible.

--Nada! la senyora 'ns pot acompanyar sense fer cumpliments, y encara mellor la senyoreta, digué 'l senyor Pau, ab sa veu regullosa, mitj rihent, tot satisfet, trahentse un puro de la petaca.

La rojor pujá á las galtas de la Mercé quina 's redressá ab altivesa, mirantse de fit al senyor Pau, y ab veu resolta li digué:

--¿Es vosté lo senyor Maresch?

--Sí, senyora, per servirla.

--Donchs sápiga que no tenim la costúm de raurer ab gent grossera, --no parlo per vosté, senyor segrestador.-- Quan mon senyor pare será aquí, enhorabona lo podrá acompanyar pera visitar la casa... y d'un gest digne, indicant la porta del pis... Margarida! acompanyeu eixos senyors... Vingui, mamá!... y las duas se retiraren dins la cambra de la Teresa, deixant al senyor Pau y á son company sorpresos.

--¡Oydá!... aqueixas tenim!... no faltava més! digué lo senyor Pau arronsant las cellas, rabiant... hostas vingueren que de casa 'ns tragueren!... lo que fa l'orgull!... ja tindré jo cuydado d'aplacarlo!

--Senyor Pau, no 'n fassi cas, digué 'l senyor Benet; la desgracia porta á la desesperació... son senyoras... las te que perdonar... es la casa de llurs antepassats... y son tan pochs los dias que hi han d'estar!

--Jo deixarmho passar!... jamay!... y tot baixant la escala: aixís me pagan las consideracions que 'ls hi he tingut fins ara!... mes, d'avuy endavant, entengui bé, senyor Benet, que no vuy més miraments. Demá donaré l'orde al meu procurador que activi 'l judici... En ma vida he rebut un xasco semblant!...

Tot pujant á la tartana encara reganyava molt enfurismat. Arribá á Castelló enfadat com un cabo de reyalistas, etjegant al botavant al senyor Benet, Tribunal y procurador que no portavan prou pressa á las actuacions del judici. Al entrar á casa seva, la seua senyora, la Rosa, lo volgué calmar, y ab veu carinyosa:

--Qué 't passa? qué tens? Pau.

--¡Batúa! las donas!... entrá en son despaig, tancant la porta d'una rebolada, sense respóndrerli... Pobre senyora! ella hagué de pagar la mala cara... ja hi era feta.

--¡Filla meva! ¡qu' has fet! digué la Teresa á sa filla... sabs que aquest home 'ns te baix son domini!

--Aixó nó, mamá!: pot ferse amo de nostres bens, mes de nostra dignitat... jamay!

--Si, filla; tens rahó, sabrém conservarla en la pobresa... Deu meu!... Deu meu!... y llur cor oprimit esclatá en plors y singlots.

Després de molt plorar entraren al oratori á reconfortar per la pregaria llur cor endolorit.

## XXI

Era pel Mars. Lo senyor Maresch rebé un telegrama de Barcelona anunciantli que s'esperava d'un dia al altra l'arribada del vapor Ciudad de Cadiz de la Companyía Trasatlántica que havía sarpat de la Habana y fet escala á Cadiz.

Tot seguit volgué anar á Barcelona pera trobarshi á l'arribada del barco.

Feya tres anys que no havía vist á son fill que venia ab dit vapor; li tardava d'abrassarlo.

Sa muller, la senyora Rosa, boja d'alegría volia acompanyarlo.

--Pau, deiximhi anar... que me 'n farias de contenta!... tres anys que no l'he vist!

--Las donas á casa!... ja 'l veurás aquí.

--Donchs ¿per qué hi vas, tu?

--Perque 'm don la gana... y prou explicacions. Fesme la maleta.

La senyora Rosa, humil, obedienta, no insistí més; se retirá dins sa cambra, y tot aixugantse una llágrima, arreglá la maleta del seu marit y senyor.

L'endemá lo senyor Pau 's dirigí á la estació de Figueras, prengué un bitllet de segonas del tren de las duas, y arribá á Barcelona á las vuyt del vespre.

Se feu portar la maleta per un baylet, anantse 'n á peu á la fonda d'Espanya, del carrer de Sant Pau, que sol esser la fonda dels cerdans y empordanesos.

Havent sopat aná á donar un vol per la Rambla y passeig de Gracia, savorejant un veguero; entrá á Novetats, y á las onze se 'n torná á la fonda. Al passar per la plassa de Catalunya, se li acostá un senyor demanantli foch, puig lo senyor Pau havía encés un altre cigarro; molt atent, li 'n doná, continuant son camí; mes prompte s'adoná que son rich veguero s'havía tornat tagarnina pudenta del estanch. Al entrar en sa cambra volgué donar corda al rellotje y vejé que sols li penjava la cadena, Del veguero n'havía fet lo sacrifici: mes lo rellotje si que li sabia greu... un cronómetre d'or comprat á New-York que li costava doscents pesos!...

L'endemá s'aixecá á las set, doná una ullada al Brusi, y 's dirigí al plá de Palacio á informarse ab lo consignatari.

S'esperava 'l vapor lo mateix dia. Prompte fou senyalat per lo guayte de Montjuich.

Lo senyor Pau no tingué espera; mentres lo barco entrava magestuós dins lo port, prengué una llanxa á la escala de la Porta de la Pau, y tot seguit que la Sanitat baixá del vapor, ell hi pujá.

En Lluiset se llensá en sos brassos, y aquell pare de cor endurit lo estrenyé ab tendresa, los ulls humitejats, molt conmogut.

L'egoisme, l'avaricia, l'afany del diner, dels negocis, poden fins á cert punt assecá 'l cor; mes un sentíment pur, arreconat, adormit en sas fibras mes fondas se desperta, s'hi obra pás, dominant las malas passions: es l'amor paternal. Y encara ¿qu' es l'amor paternal, comparat ab lo maternal? la veu de la sanch? l'instinch natural? l'afecte que l'animal ressent per sa progenitura?... nó; lo primer no 's pot comparar ab lo segón qu' es inmens, com l'espay; es la guspira que escalfa y fon lo gel del cor. Lo senyor Pau al abrassar á son fill no semblava pas lo mateix home; ja no era ell, era un pare.

Prenguéren lo carril de Fransa; arribáren á Castelló á las tres de la tarde, després de dinar á Figueras.

Quina alegría sa mare al abrassarlo! al trobar son fill fet un home, alt, guapo, colrat pel sol d'Ultramar! Lo contemplava com á un sant, mirantsel ab tendresa, palpantlo per veure si era ferreny, si tenía bona musculatura... en Lluiset era fort y ossat com l'seu pare; la malaltía no hi podía rés.

Aplegada la familia á taula, pel sopar, tot eran preguntas dels seus pares per los parents y amichs de Cuba.

--Vosté mare, no s'ha fet gens vella... Com passa 'l temps!... sembla qu' era ahir que 'ls vaig deixar!... Que content estich de reveurer mon estimat Empordá!... tres anys que n'estaba fora!... m'apar impossible! ¿que 'm contan? quinas novas desde ma llarga absencia?...

Anava preguntant per las familias conegudas, per los séus amichs de Figueras. Mes, cosa singular, no preguntá á sos pares per la familia Noradell; no obstant res sabía.

Hem d'atribuhir aixó á un efecte psicológich que no 's pot gayre explicar. Si no demaná per la familia Noradell, hem de deduhir que la Mercé ocupava sempre son pensament y no volía assimilar aquella familia ab las preguntas desinteressadas que feya per las demés. En Lluiset se reservava enterarse ell mateix de una manera mes directa.

No tingué espera; l'endemá aná á Figueras pera estrenyer la má als seus amichs.

Després d'abrassadas y encaixadas, formant rotllo al entorn del escalfa panxas del saló del Cassino, se parlá de tot lo succehit durant sa absencia, de la mort de 'n Pere, de 'n Pau, del casament de fulano, de sutano; conversa de joves, bromejant, contant cadascú la séua; fins se parlá de política, de la crisis agrícola, de la filoxera, de la ruina dels propietaris del Empordá.

--A propósit... digué D. Feliu Morer, jove y distingit advocat... dins pochs dias 's procedeix pel Tribunal á la venda de tot 'l patrimoni Noradell, de Masarách.

--Com!... digué 'n Lluis... ¿la venda del patrimoni Noradell?

--Si, es una de las tantas víctimas de la filoxera, ajudanthi també los gastos excessius á Madrit de nostre ex-diputat D. Marsal Noradell.

--Qué 'm dius ara!... ¿lo patrimoni Noradell es á terra?

--Tu mellor que ningú ho haurías de saber, saltá un altre.

--Com!... ¿de quina manera?

--Es ton pare que 'l fa vendrer com á únich acreedor qu' es.

En Lluis se quedá atónit, posantse pálit, no atrevintse á demanar per la Mercé... ¡si sería casada!... Per fi no pogué aguantar més, feu un esfors:

--¿Y la familia Noradell?

--Oh! desgraciadissima... amenassada de la mes crudel miseria, travallant pera guanyar sa subsistencia.

Oh! aixó es horrorós... ¿Y la senyoreta Noradell que fa tres anys, en aquell ball del cassino, tant admiravam?

--Sempre guapa, arrogant mossa... áduch que s'haja tornat pageseta; sa fesonomia te un vel de tristesa que la fa mes interessant; aixís m'ho deya l'altre dia lo senyor Benet, nombrat segrestador dels bens, parlant d'aquella desditxada familia; puig fa temps que no l'hem vista á Figueras.

En Lluis ja no pogué més; s'alsá despedintse de sos amichs, y se 'n torná á Castelló. Se tancá dins sa cambra pera reflecxionar ab calma de lo que acabava d'ohir.

Sa alegria se torná tristesa. Los seus pares notáren arréu eix cambi, y al preguntarli sa mare que tenia:

--Rés... migranya.

--Tú, migranya!

--No insisteixi, mare; li diré un altra día.

--Lluiset, fill meu ¿que no estás bo? no vulgas ocultarho á ta mare, t'ho suplico!

--Si, mare, estich bó... no s'inquieti... li prometo dirli, mes no encara.

Aquella nit en Lluiset no dormí, girantse y regirantse dins son llit, esperant ab dalé que fos dia.

L'endemá de bon matí, aná á Figueras á trobar l'advocat y procurador del seu pare; s'enterá dels actes, dels debitoris, de las hipotecas totas inscritas á favor seu. Aná á Garriguella hont vivia lo senyor Benet, lo segrestador, fentli preguntas sobre D. Marsal, Da. Teresa, la senyoreta Mercé.

Al saber las penas que passavan, lo poch que tenian pera alimentarse, la trista perspectiva de trobarse al carrer, sense alberch, amenassats per la mes negra miseria, son cor sensible, molt conmogut, fou pres de gran tristesa.

Mes lo que li causá mes fonda pena fou quan li contá la darrera visita qu' ell y lo senyor Pau feren al casal Noradell, de la manera que foren rebuts.

--No 's crégui que la miseria haja aplacat llur altivesa; lo qu' es la senyoreta Noradell sab de qué se las héu... oy! si n'es d'avispada!

--Com s'entén!... expliquis?

--Es lo cas que lo papá de vosté la ofengué sens volguer, puig que ja se sab qu' es molt franch en son parlar; no te la costúm de posarhi gayre finura; es pas que la volgués ofendrer; la senyoreta s'incomodá ab rahó, y sense mes ni mes nos senyalá com qui diu la porta. Lo papá de vosté s'incomodá de tal manera que may l'havia vist tant enfadat, fent amenassas contra aquella familia.

Si lo senyor Benet hagués sapigut lo trastorn que donaría á 'n Lluis al ferli aytal relació, ben cert que se 'n hauría prou guardat; no sabia lo qué li passava; semblava mitj trastocat. Prompte torná en sí; mes sa emoció no escapá al senyor Benet.

--Mon pare sempre n'ha de fer una de las séuas! Aquestas senyoras n'hi ha prou que sigan pobres y desgraciadas, pera mereixer tots los miraments que se 'ls hi deu; y vosté, com administrador qu' es dels bens del patrimoni Noradell, vull que tinga per' aqueixa familia totas las consideracions compatibles ab lo carrech que se li ha confiat.

No s'escolti á mon pare; fassa lo que puga per aliviar llur posició.

Óla! Óla! pensá lo senyor Benet, lo pare vol portar tot á punta d'espasa lo que 'l fill vol amansir!...

--Está molt bé, senyoret; 's fará lo que desitja.

--Li 'n quedaré agrahit.

## XXII

L'afany de 'n Lluiset era veurer la Mercé, encara que fos de lluny. Los obstacles que s'interposavan feyan creixer lo seu amor y desitj.

¡Tres anys separat d'ella!... la veya en lo ball del cassino tan guapa! ab aquella somrisa adorable, aquella amabilitat plena de distinció!... Oh! sí, era ben bé la reyna del ball!... y al carrer, quan ab sa mare anava á missa de dotze, ó á visita; quina elegancia! com bé tot li esqueya!... se posava á la porta de la iglesia pera saludarla al sortir!... Oh! si, la simpatía que 'n Lluis ressentía per ella anava creixent, creixent que ja era amor; la ferida li atravessava 'l cor...

Mes la fatalitat volgué que emprengué lo viatge á Ultramar, cridat per un negoci important. Son pare li deya: será cosa d'alguns mesos; aviat podrás tornar... mes quan fou allá, lo seu associat morí del vómit; liquidació, dificultats en los asuntos de la casa, viatges á Newyork y Montevideo, lo feren restar tres anys... tres sigles! Per fí pogué embarcarse, arribá á Barcelona, á Castelló, portant sempre ab ell lo dols recort de la Mercé. Tremola al pensar trobarla casada... nó, la troba soltera. Mes quin cambi en aquella familia! quantas llágrimas derramadas!... y ell, si bé indirectament, devant la opinió, 'n té la culpa com son pare!... son los Mareschs qui fan véndrer pel tribunal lo patrimoni Noradell... aixís se diu en l'Empordá... son ells que reduheixen aquella honrada familia en la més horrorosa miseria!...

Oh! nó, aixó no pot ésser!... jo 't juro, Mercé, per lo sant amor que radía dins mon cor que aixó no será!... Mes... y ella?... quina presumpció!... ¿m'estima?... ¿se recorda de mi?... ¿quinas provas li he donat pera ferli coneixer lo sentiment pur que m'ha sabut inspirar?... si no aburriment, odi, pot ser, ja que so la causa de sa desgracia y la dels seus pares!... Mes; que m'importa!... jo faré quant podré pera salvarla!... si no m'estima mereixeré d'ella agrahiment, y me restará la satisfacció de haver cumplert un deber.

Hem de convenir que eixos nobles sentiments honravan á 'n Lluiset, encara que no li podém donar gran mérit ja qu' eran influhits per son primer amor, per eix sentiment que entendreix lo cor, que ennobleix l'ánima guiantla envers lo bé, lo ver y lo hermós.

La distancia de Castelló á Masarach es de duas horetas. En Lluis se posá los botins, prengué sa escopeta y sarró en mitj de salts y crits d'alegría del Black, son fidel perdiguer, y dirigí sos passos envers Masarách.

Feya una hermosa matinada de Mars. Los blats en erba, inclinats per l'aygualera, se redressavan, sacudint llurs perlas y rubís, acariciats per l'escalf d'un sol lleugerement boyrós.

En Lluis era un pobre cassador, s'entén, no que no fos bon tirador, mes si, per sa excessiva sensibilitat. Una pessa qualsevulla que hagués ferit, no podia véurer sa agonía, no 's veya ab ánima d'acabarla de matar. Lo Black sens dubte ho sabía, puig las hi donava una estreta al portalas al seu amo, de lo que 'n Lluis se 'n alegrava. Una perdiu ferida, se la posava al sarró pera no véurerla sufrir, sens pensar que obrava com un sense cor, ja que allargava son agonía. Ell ja ho comprenía, pero no hi podía fer més; y per paga sovint li fugía del sarró; per xó 'l Black, per evitarho, li donava clavada mortal.

Al arribar á un rostoll, prop lo casal Noradell, li saltá una llebra no parada pel perdiguer; anava desprevingut, li tirá de prou lluny, mes ab lo salt que feu, conegué qu' era tocada. En efecte lo gos corré cap á ella; en Lluis apressá sos passos seguint la direcció del perdiguer, y á mitj kilómetre de distancia, al peu d'una tanca d'espinas, trobá lo Black que li portava la llebra, mitj arrossegantla, puig que de tan grossa ne tenía un feix y no li podia cábrer en la boca.

--Preciosa llebra! digué un jove qui ab estisoras tallava la tanca d'espinadella; se li ha alsat del camp dels Magraners. A mí se m'hi ha alsat més d'una vegada.

--¿Es vosté l'amo del camp?

--No senyor; es de ca 'n Noradell, allá, aquell casal... senyalant á un tir de bala.

--¿Allá viu la familia del ex-diputat per Figueras Don Marsal Noradell?

--Si senyor.

--¿Es vosté de la casa?

--Dependent, si senyor.

--Donchs m'ha de fer un favor.

--Digui.

--De portar eixa llebra á D. Marsal. La he morta en sas terras sense tenir son permis; de dret li toca.

--Eixa teoría es nova pera mi: m'apar que la llebra es de vosté, ben bé de vosté.

--No senyor, de cap manera! ne tindria un cárrech de conciencia.

Vaya quin original pensá en Francesch.

--Ja ho veurá...

--Que hi ha? Francesch... digueren duas senyoras qui comparegueren al cantó de la tanca, passejant, portant las dos un ram de flors que venian de cullir del jardí, la Teresa y sa filla.

Al véurer en Lluis la Mercé se quedá turbada, tornantse molt roja; en Lluis encara més qu' ella. Peró prompte la Mercé recobrá sa serenitat, expressant sa fesomía altivesa, aquella altivesa que li era peculiar, que tenia de la noblesa de sanch de D. Maurici Noradell, lo ciutadá honrat de Barcelona, qui portava espasa atravessada al ronyonal.

--Lo senyor s'empenya en que la llebra que acaba de matar al camp dels Magranés, sense permís del amo, no li pertany y que pertany al amo del camp.

--No, senyor! digué la Mercé molt séria, la llebra es de vosté, més de vosté que del amo del camp... y mirántsel de fit: no necessita vosté permís pera cassar en eixas terras... en tot cas, lo pot demanar al pare de vosté...

Y las duas, ab molta dignitat, continuaren llur passejada dirigíntse al casal.

La Teresa digué tot seguit á sa filla:

--M'apar que conech aquest jove... no 'm recorda ahont l'he vist.

--Vosté l'ha vist á Figueras, fa alguns anys; es lo fill del senyor Maresch quí ha tornat d'América.

--Ah! ja 'm recorda! jove molt amable, molt obsequiós... llástima que sia fill de son pare!

--Si mamá, te molta rahó: l'educació se coneix desseguida.

En Lluis se quedá atónit, inmóbil, plantat com un terme, seguint ab sa mirada la Mercé. No sabía lo que li passava. Sos ulls s'ompliren de llágrimas. --Ah! si ella sabés!... es molt natural, molt conforme que m'haja parlat aixís!... ¿qué so jo per ella?... Quina simpatía li puch inspirar?... si no repulsió!... ¿no so pel cas fill de mon pare?...

Y en Lluis s'assentá sobre 'l marge, l'escopeta entrecamas; s'apretava lo cap ab sas mans, desesperantse... mentres lo gos llepava la llebra estirada als seus peus.

En Francesch, de l'altra part de la tanca, afanyat en estisorar la espinadella, 's mirava aquell jove cassador foraster, conegut per Da. Teresa y sa filla; notá la emoció de la Mercé, la rojor de sa cara, la formalitat ab que li parlava y de sopte, sentí dins son cor una punyida, un dolor agut com d'un ferro ruhent... si será lo fill del senyor Maresch tornat d'América...