Part 6

Aixís ho notaren las tias Manelas en la tertulia del endemá del ball; puig al veurer la Mercé tant ajogassada y joyosa li feyan broma diguentli que sens dubte havia conquistat un rich hereu; mes ella responia ab una rialla, tornantse roja.

La Mercé en mitj de las diversions no oblidava lo casal, sas floretas abrigadas dins l'invernader, sos pobres, sa tórtora: No 'n passis ánsia, li deya sa mare, en Francesch se 'n cuyda --quan tornarém á Masarách la tórtora s'haurá tornat esquerpa y no 'm voldrá coneixer; estimará més á 'n Francesch que á mí... si fos aixís á fé 'm sabria greu.

Ha passat lo Carnaval. Fa dias que s'ha entrat á la Qüaresma; á las diversions mondanas han seguit las funcions religiosas; en la iglesia de Sant Pere son molt lluhidas y concorregudas; s'hi celebra 'l novenari d'ánimas anyal. L'altar major endolat; s'hi veu una decoració de bona perspectiva, ab graduació de lluminaria ben entesa que representa lo Purgatori, d'hont surten, en mitj de flamas vermellas, caps mes ó menos enfonsats de reys coronats, frares, bisbes, generals, criaturas, donas; fins s'hi veu un pápa.

Lo que crida més l'atenció en la decoració de la iglesia de Sant Pere, pel novenari d'ánimas, son las pinturas que 's vehuen enqüadradas en marchs de fusta, pintadas al oli sobre tela, en los panys de paret, entre cada altar lateral; son personatges del tamany natural com reys, generals, princessas, damas y senyors elegants, drets, vestits ab magnificencia, de la centuria passada, cadascú ab la vestidura que li correspón: lo rey ab manto reyal folrat d'ermí, ceptre á la má; lo general ab l'espasa, tricorn ab plomall, creus de condecoracions arrengleradas sobre 'l pit; la princessa jove y guapa vestida ab elegancia y riquesa com nostra gegantessa de Corpus, etc.. s'hi veu també un coracer del any vuit, ab xarreteras, corassa, casco de llautó ab pom y cúa de caball; fa molt respecte ab son ayre guerrer y mostatxut. Donchs bé, ara tirin una línea vertical que divideixi eixas figuras en dos parts ben exactes, desde al cap als peus, y tindrán mitj cos calavera y l'altre mitj natural, es á dir carnal ab sa vestidura corresponent.

Verament han de causar á la gent y sobretot á pagesos, donas y criaturas horrorosa impressió... ¡la mort juntada ab la vida!... mitj cos carnal y sa mitja carcanada... un ull expressiu, mitja boca somrienta, una galta rosada y del altre... ¡quin horror!... may 's havia trobat imatge mes esglayadora de las paraulas terroríficas de: ¡_Memento homo quia pulvis es et in pulverem reverteris_!

Passada la Qüaresma y las festas de Pascuas floridas, en Marsal no pogué prescindir més d'anar á Madrit; puig feya dias que las Corts eran obertas. Com á diputat, no podia deixar de cumplir lo mandat que li havia donat lo pais.

Se separá ben á contrecor de sa familia, de son patrimoni y dels seus amichs del Empordá, puig li repugnava lo tornar á Madrit.

Descoratjat, aburrit, son primer intent, després de tancada la llegislatura, havia sigut de demetrer son cárrech de diputat, malgrat los prechs dels seus electors. En una reunió d'amichs, propietaris y electors que convocá á Figueras pera participals son intent, responent á molts que li deyan: ¡home! D. Marsal, no fassi aquest disbarat, respongué: --pero, senyors, la meva representació no serveix pera res. Jo no só de cap partit polítich; só catalá, catalá de cor. Vostés saben que aquells homes de Madrit que 'ns governan, no fan cas de nosaltres; per tant que demaném ab justicia, no 'ns escoltan per res... En veritat 'ls hi dich; 's podria aplicar á la capital castellana alló de ¡_Roma veduta fede perduta_!... y per no perdrer la fé de la pátria catalana 's necessita possehirla en alt grau. Desgraciat 'l que 's troba barrejat en mitj d'aquells partits heterógeneos guiats sols per l'ambició del poder!... Com á catalanista vostés saben que mas ideas son incompatibles ab las de partits y goberns castellans en lo que atany nostra estimada Catalunya. Y permetim que 'ls hi diga ¿que hi aném á fer los diputats independents cataláns á las Corts de Madrit? res hi podém obtenir; 'ns aborreixen y es natural: entre castellans y nosaltres, á més dels dolorosos recorts histórichs, hi ha é hi haurá sempre l'antipatia de rassa que fa incompatible la diferencia de carácter, de pensar, de costúms, de llenguatge. Per xó nostras aspiracions, no á la separació, mes sí, á una autonomía relativa, son llegítimas: primer Catalunya, després nostra pátria de tots: Espanya. Per aixó vindrá un dia --nostra generació no 'l veurá encara-- en qué, lo regionalisme s'imposará per la forsa del dret, per necessitat y per las revindicacions llegítimas de eixa aglomeració heterógenea que forma Espanya.

No tots participavan de las ideas de 'n Marsal; deyan que 's feya ilusions, que son regionalisme era irrealisable, que en lo sigle XIX era una aberració, ja que las nacionalitats separadas tenian tendencia á juntarse pera formar un centre poderós com Italia, Fransa y Alemania; que la unió fá la forsa: que lo regionalisme ó federació 'ns faria tornar tres sigles enrera, com en la Edat Mitjana.

Se comprén que hi hage molts cataláns que pensin aixís. Fa prop de dos sigles que som tant fets á viurer baix la unitat de goberns centralisadors y despótichs que 'ns sembla natural de viurer aixís: 'ns trobém com los aucells engaviats que han perdut l'us de llurs alas y que, si se 'ls treu de la gabia, hi tornan entrar d'ells mateixos.

## X

Vingué 'l Mars. Després d'haver despedit en Marsal envers Madrit, ab los plors y singlots de costúm, la familia comensá sos preparatius pera tornar al casal. Se despediren de la tertulia, de las tias Manelas, de la Bibiana, fins al hivern vinent, si á Deu plau. La Mercé estrenyé en sos brassos á sa amiga Emilia, fentli prometrer de venir al estiu, ab sa mare, á passar una temporada al casal.

Un dilluns vingué en Joan ab la tartana, y la familia Noradell se 'n torná á Masarách, reprenent sa vida acostumada.

La Mercé corré tot seguit al jardí pera reveurer sas flors y arbrissons, sos aucellets; aclamá la virám donantli una faldada de grá; pujá al colomar fent volar 'ls coloms que sortian esparverats, emprenguent la volada, remolinantse enlayre, pels encontorns del mas, describint corbas ayrosas, tirantse enventats com fletxas sobre 'l teulat del casal, hont los mascles, de collar irisat, presumits, porrupant, perseguían las femellas pera ferlas tornar al niu.

La Margarida li ensenya una pollada recent-nascuda, y tres llocas posadas quals pollets eran á punt de naixer, n'hi havia que ja picavan la closca.

¿Y la tórtora?... ¿hont era la tórtora? la Mercé la cridá; mes ella no vingué.

--Francesch, ¿qué s'ha fet?

--Que vol que li diga, Mercé; suara volatejava per l'horta.

--Ja ho deya jo que s'havia tornat esquerpa... De prompte vingué d'una volada, posantse sobre sa espatlla; la prengué en sas mans: ¡dolenta! ¡mes que dolenta!... ¡no t'estimo!... y la patonejava, cariciantla.

La Teresa reprengué sas ocupacions de mestressa de casa, inspeccionant 'ls armaris de la roba blanca, fent endressar, bogadejar, deixantho tot ben ordenat. L'oratori espolsat; la Mercé hi portá un ram de flors de rica flayra.

Da. Catarina reprengué sa cadira de brassos enconxada, posantse canó de broca y ulleras, comensant un parell de mitjas d'estám.

Lo casal tant trist y solitari en los dias frets y rúfols del ivernada, que donavan tant neguit y melancolia á 'n Francesch, renaix á la vida, desencantat per las duas fadas, la Teresa y la Mercé.

La naturalesa s'espolsa sa tristor del ivern, preparantse á vestirse de sas hermosas galas de la primavera. Una verda catifa s'estén sobre camps y closas; lo blau del cel es mes pur; la cordillera pyrinaica menos boyrosa 's perfila ab més claredat. Las aurenetas no han arribat encara; tampoch los rossinyols, pinsáns y lluhés; mes, no poden trigar.

Eixa vida animada del casal Noradell era entristida per l'absencia de 'n Marsal. La Teresa sobretot no podia ferse á viurer separada del seu marit; estava presa altra vegada de inquietut; se sentia invadida de tristesa; cada vegada que 'l correo li portava carta de 'n Marsal, tenia un sobresalt com quan se pressent una desgracia. Tremolava per son estimat espós... saberlo tant lluny, sol en aquella gran capital, vivint á la fonda, separat de sas costúms, del carinyós cuydado de sa familia!... ell, tant mimat, tant ben servit, tant acostumat á las caricias de sa filla, al afecte entranyable de sa Teresa, al ben estar de casa, del seu _home_, com dihuen los inglesos!... si cau malalt ¿qui 'l cuydará?... Reflexions totas que 'ns fan coneixer los sentiments bondadosos de la Teresa y son gran afecte pel seu marit.

Ella no 's feya cárrech de las exigencias, dels debers que imposa la honra de representar 'l pais en las Corts de Madrit. Son espós no li havia de donar tants cuydados, ni cap motiu de tristesa; ja no era á planyer; puig que ja comensava á ferse á la vida madrilenya; ja hi era encarrilat.

En Marsal feya un mes qu' era á Madrit; se havia fet amichs; fou presentat en los salons de alt tó, seduhit per las costúms elegants, la distingida franquesa de la alta societat. Insensiblement perdé sa rigidés, sa enteresa catalana, y sense adonarsen entrá de plé en las costúms madrilenyas y 's trobá afiliat al partit conservador, atret per los afalachs dels caps d'aquell partit.

L'hereu Noradell tenía talent; 's feu coneixer prenguent la paraula al Congrés pera defensar ab lógica y eloqüencia las questions económicas y agrícolas que afectavan á Catalunya. Rebé indistinctament felicitacions de molts diputats y, desde aquell dia, adquirí en las Corts una importancia merescuda.

En Marsal 's feu molts amichs, quins, com en lo Empordá, explotavan son carácter generós y desinteressat. De sa vida havia posat los peus á la Bolsa; hi aná primer per curiositat; probá alguna jugada que li surtí bé; hi prengué afició; lo mateix que en lo Bacarrá y Trenta y quaranta que 's jugava cada nit en son Cassino. Lo resultat fou que perdé sumas importants.

Entonat de la consideració que gosava en la alta societat madrilenya, deixá la fonda hont vivia y llogá un primer pis en lo carrer de Alcalá (un dels carrers més luxosos y més céntrich de Madrit), de estancias espayosas: lo feu moblar ab molt gust y riquesa; comprá una hermosa carretela y tres caballs de preu; prengué cuyner, criat, lacayo y cotxero.

Los seus salons foren lo punt de reunió de sos amichs y correligionaris del partit conservador, á qui donava opíparos y luxosos convits que s'acabavan en lo saló de joch, fins que l'alba clarejava.

Un dematí que la Teresa y sa filla 's passejavan al jardí, cullint flors per l'altar de la iglesia de Mararách, lo carter 'ls hi portá una carta de 'n Marsal, que feu ressentir á la Teresa una conmoció involuntaria.

--Ay, mamá, ¡una carta del papá!... ¿perqué no l'obra?

¿Com s'explica eixa dolorosa impressió que 's ressent al rebrer una carta, un telégrama, que fa pressentir una mala nova? Sembla que 's desprén d'ella un fluit que dimana del sér estimat. s'obra la carta, tremolant, y raras vegadas 'l pressentiment nos enganya.

La Teresa, en lloch d'obrir la carta, entrá dins sa cambra pera comprimir los glatits del seu cor. May cap carta de 'n Marsal li havia produhit aytal impressió. --Vés, digué á sa filla, ves al oratori á pregar la Verge; jo vindré d'aquí un rato... tancá la porta de la cambra, s'agenollá sobre 'l reclinatori, alsá 'ls ulls com per implorar l'auxili del Cel, obrí la carta y llegí:

"Estimada esposa: ha arribat l'hora de cumplir la promesa que us vaig fer de venir á Madrit... li contava son cambi de vida, la casa que habitava, lo luxo dels seus salons, de son servey... Aquí trobarás un palau digne de tú y de ma filla... reberéu las visitas de las familias ricas y aristocráticas que m'honran ab llur amistat. No vuy que siguéu enterradas en vida en aquest recó de món de Masarách... Ma mare es prou ferrenya pera empendrer lo viatge... Nostra renda 'ns permet de viure á Madrit gran part del any, fins que 's tanquin las Corts... Deixa á 'n Francesch lo cuydar 'l patrimoni; feu vostres preparatius; fixam lo dia de la marxa; feus acompanyar per en Francesch fins á Barcelona, y després d'alguns dias de descáns (en la ciutat comtal), seguirém junts cap á Madrit."

¡Quina carta més freda! ¡quín cambi!... que s'ha fet aquell carinyo tant afectuós de 'n Marsal per sa mare, sa esposa y sa filla que tant rebossava en sas cartas!... ¡aquella anyoransa de la vida de familia!... Ara 's veu que una idea sols 'l domina, idea d'orgull, de vanitat, de volguer figurar. Se coneix que 'l seu cor, al contacte d'aquella societat de que parla, se li ha mitj glassat.

Llegida la carta, la Teresa exhalá un sospir, sospir de resignació á la voluntat del seu marit y de congoixa, de temor com si pressentís un perill, una desgracia que 'ls rodejava... ¡Deu meu! ¡Deu meu! ¡ampareulo! ¡y amparéunos!

Aixugats sos ulls, entrá al oratori. La Mercé orava; ella se postrá al costat seu. Moment després sortiren las dos.

--Té, llegeix.

--¡Mamá!... ¡quina sorpresa!... ¡anirém á Madrit!... ¡ay! ¡que contenta!... y vosté... ¿perqué es trista?... ¡vosté ha plorat!... ¡mamá meva!... ¿que té?... y l'abrassá ab tendresa.

Res, filla meva: farém lo que ordena ton pare. Aném ho dir á ta padrina.

Da. Catarina sentada en sa cadira de brassos, á prop de la xemeneya del menjador, feya las minvadas de la puntera de sa mitja; tenia sos peus apoyats sobre un coixí, y al costat seu, damunt una cadira, dormia un gat angorá, l'estimat de la padrina.

--Mare, miris que diu en Marsal... qu' hem d'anar tots á Madrit.

--Y vosté també ha de venir, digué la Mercé.

La padrina 's tragué las ulleras de sobre 'l nas que ficá ab calma dins llur estoig; posá la mitja damunt sa falda; alsá 'l cap y los ulls envers sa nora y fillola:

--¿Qué?... ¿que 'm dihéu de Madrit?... ¿que no está bó, en Marsal?

Allavors la Teresa li repetí, alsant mes la veu, á cau d'orella.

--¡Jo!... ¡á Madrit!... ¡á la meva edat!... ¡corre 'l mon!... ¡nó!... ¡nó!...

Deixaume acabar mos dias aquí ab en Joan y la Margarida... ¡lo deixar eixa terra seria ma mort!... Sembla que mon fill ha perdut 'l seny de volguer feros anar á Madrit, á la Cort!... Ay, ¡pobre casa!... ni vostres avis ni vostres passats han abandonat may eixa llar; perxó la casa Noradell ha pogut sempre portar lo cap alt. ¡Nó!... ¡nó! Teresa, no comptéu ab mí... y ab lo mocador s'aixugá una llágrima que li lliscava galta avall.

¡Que 'n tenia de rahó, Da. Catarina!... ¡Oh! sí, la Teresa pensava com ella; coneixia á son marit, lo veya del tot ficat en una vida de luxo, volguent posarse al nivell de la gent de alta fortuna; lo veya víctima de son desprendiment, de sa generositat... ¿Qu' era 'l patrimoni Noradell pera lluytar ab lo luxo y la riquesa d'aquells magnats de la Cort?... ¡Un patrimoni empordanés volguer 'ls hi fer cara!... ¡quin atreviment!... lo topí de terra contre lo topí de ferro de la faula... s'havia d'estrellar en cinch mil trossos!

Per xó la Teresa, d'una part, desitjava anar á Madrit pera guiar en Marsal y detenirlo en lo camí relliscós que havia prés, en risch de comprometrer seriament lo seu patrimoni.

## XI

Eran á primers d'Abril. La naturalesa s'extremía al rebrer l'alenada de la primavera.

Los capolls dels sálzers son los primers que comensan á esbadarse; l'arbreda prén un tó groguench que cada dia 's va apropant á verdós.

L'herbám y floretas dels marges y pradas tráucan lo cap en mitj de la fullaraca del ivern cayguda dels arbres. L'humil viola boscana ja ha perdut son aroma desde la Mare de Déu de Mars. La blanca margaridoya espelleix per tot arréu.

La naturalesa comensa á vestirse de sas ricas joyas, de sa tendra verdor. ¡Qu' hermosas son las matinadas! ¡quin refilar 'ls aucells! Ja van arribant las aurenetas; son las mateixas del any passat que nian al casal, sota la teulada y als sostres dels graners. Los reytóns y los tórts han fugit; ja 's vehuen pinsáns y lluhers; ja 's sent al horta y per las bardissas de la riera la veu del rossinyol, veu un poch apagada perqué las nits son encara fredas; mes prompte comensará á fer son niu, y alashoras, ab quins refilets celebrará sa lluna de mel!

Un matí, la Teresa y la Mercé, acompanyadas per en Francesch dirigiren llur passejada envers la vinya de la Riera, mes propeta del más. Trobáren en Joan sentat á sobre un marge, lo bigós entre camas, trist, pensatiu. Al veurer venir sas senyoras mestressas s'aixecá, aná envers ellas, traguentse la barretina, saludantlas:

--Bons dias tingan... son un poch matineras.

--Bon dia, Joan... sembla que estéu tot capficat ¿qué hi ha de nou?

--¡Ay! ¡mi senyora! ¡no veu com tenim las vinyas! ja haurian de tenir un pam de brot, y per ara no 's veu cap senyal; los brots que surten son escanyolits, y la major part dels ceps podats del any passat no brotan... ¡dolenta malura haurán agafat!

--Totas las vinyas del terme son aixís, digué 'n Francesch; dihuen qu' es la filoxera.

--¿La filoxera?... ¡Déu nos 'n guart! respongué 'n Joan. Dihuen qu' allá hont passa, la vinya queda com cremada, morta tot arréu.

--Joan, m'ho temo molt... Déu vulga que no sia.

--Vosté, Francesch, ¿ha vist vinyas filoxeradas?

--Si senyora, en lo terme de Mollet y Sant Climent.

--¿Y en nostras vinyas de Rabós y Espolla?

--També son malaltas; 's diu si son filoxeradas. Vosté sab que fá pochs dias lo Gobern ha instituit á Figueras una junta de defensa; si li está bé, demá iré á donarli part.

La Teresa no li respongué sumida qu' estava per las reflexions que s'apilotavan en son esperit.

Continuaren llur passeig, pensatius, silenciosos; mirant, examinant detingudament los ceps, vegent lo raquitisme de las brotadas.

Al tornarsen al casal, la Teresa, sempre absorvida per lo mateix pensament, digué:

--Vol dir, Francesch, qu' eixa malura es la filoxera?

--Senyora, aixís ho dihuen: lo senyor Mateu, d'Espolla, me feu veurer l'altre dia un' arrel ab lo microscopi, que n'era rublerta.

--Francesch, se 'n ha de ben assegurar: vagi demá á Figueras per avisar la junta de defensa. Si es la filoxera farém fer tots los remeys indicats per la ciencia pera atacarla y destruhirla.

Pochs dias després d'haver anat en Francesch avisar la Junta de defensa, vingué á Masarách una colla de peons manats y dirigits per un senyor desconegut al pais qui, contentanse sols de fer avisar, per l'alcalde, lo propietari de la vinya, y sense cap mirament, feya arrancar de sol arrel y xeringar á alta dosis de súlfur de carbono los ceps per a matarlos més aviat. ¡Quin dol! ¡quina tristor los pagesos! En Joan s'arrancava 'ls pochs cabells blanchs que té al clatell, al veurer que aquells sayóns destruhian sens pietat la vinya de la Riera, la nina del seu ull, qu' ell havia plantat dels ceps mellors que feyan uns rahims tant dolsos!... Corré al casal: ¡senyora! ¡senyora! la vinya de la Riera es tota arrancada y cremadas arrels y rabassas... fan seguir las vinyas tot arréu... ¡quina calamitat!... ¡aixó no 's pot permetrer!

Bé prou ho veya la Teresa; mes rés hi podia fer: aquella gent obravan per orde del delegat del Gobern.

Los pagessos al veurer destruhir llurs vinyas malehian gobern y autoritats que feyan fer aytal desgavell. Un búm búm tempestuós, rabiós, recorregué los pobles. Vinyaters y jornalers enfurismats anaban á trobar llurs alcaldes: --¿qui ha donat aytals ordes? deya un --'l que s'atreveixi á entrar á la meua vinya, deya un altre, ¡li aixafo 'l cap! --m'han arrancat la meva hont malgrat la malura podia encara donarme mitja cullita! etc., etc.. Tot eran clams y amenassas... Anavan en tropell á demanar al delegat castellá que, per l'amor de Déu y dels sants, desistís de fer fer tan solemne disbarat. Aquest responia que no feya mes que cumplir las ordes formals del gobernador y junta de defensa.

--¿Qui m'indemnisará? deya un.

--¿D' hont vindrán las missas? deya un altre.

--_Eso ya se arreglará despues_.

--¡Cá! aixó son qüentos... ¡vosté 'ns enganya!

La gent enrabiada s'armá de garrots y escopetas; los arrancayres, xeringayres y aquell senyor particular hagueren de fugir.

La Teresa escrigué al seu marit enterantlo de tot: "las vinyas, lo principal réddit del patrimoni s'anavan á morir víctimas de la filoxera!... ¡que será del patrimoni Noradell!... Nó; Marsal, nó: en lloch d'anar nosaltras á Madrit, ets tú qu' has de venir. Deixaho tot; lo perill es gran; los propietaris del Empordá están tots alarmats; dihuen que si 'l mal no 's pot deturar tením vinyas tot lo més per un any. Te posarás al front dels viticultors del pais; cercaréu un remey... ¡Déu vulga que 'l trobéu!... Considera, Marsal, que si 'ns falta 'l vi tindrém que reduhir molt y molt los gastos, concretantse á viurer assí ab molta economía. ¡Déu meu! Marsal, ¡qu' estich jo trista!... ¡no sé perqué ho veig tot de color negra!... ¡desde qu' estás fora qu' ha fugit per mí l'alegria! ¡quan 'm trobo sola las llágrimas humitejan los meus ulls!... ¡mos pensaments, mos recorts atravessan l'espay volant envers tú!... ¡Deixat, Marsal, de política, de Madrit; vina prop de ta mare, de ta filla, de ta esposa que tant t'estiman!"

Eixa carta arribá en mans de 'n Marsal á las deu de la nit, en mitj d'un brillant convit que donava á sos amichs diputats pera celebrar lo triomf que havia obtingut, lo dia anterior, en un eloqüent discurs que pronunciá al Congrés contra la política lliure cambista del ministeri. Lo sopar fou expléndit. Los convidats, uns quatorze, tots amichs polítichs de 'n Marsal. La conversa fou casi sempre de política.

Al sortir del menjador passáren al saló (il·luminat á giorno). Prés lo café, savorejant richs cigarros, entráren al saló de joch; 's jogá al trenta y quaranta fins á las quatre del matí. En Marsal perdé aquella nit més de quatre mil duros.

Los convidats s'havian retirat. Al trobarse sol, l'hereu Noradell, entrá en sa cambra; lo seu cap bullia; sas mans cremavan. Obrí 'l balcó per' aspirar l'oreig del matí.

La claror del alba dona als núvols un tó rogench pálit que insensiblement 's torna vermell més encés. Desde 'l balcó veu, negada de foscor, en líneas y massas confússas, tota la llargária del ampla carrer d'Alcalá, descubrint un tros d'arbrat del passeig de la Castellana.

Los fanals del gas 's van apagant successivament. Carros d'hortelans, ab llur fanalet encara encés fan retrunyer lo carrer de llur pesat trontoll. Traballadors y manobres passan, en grupos, depressa, anant á llur feyna; molts d'ells 's deturan á la cantonada, devant d'una taula hont crema un llumet; hi menjan una rosquilla y vehuen llur copeta d'ayguardent.

En Marsal tancá 'l balcó, 's sentá en una butaca, posá la lámpara damunt la taula, obrí la carta de la Teresa y llegí.