Part 14

¿Y en Francesch?... ¡Pobre Francesch!... Mentres Mossen Esteva donava als núvis la benedicció nupcial, ell, postrat al peu del altar alsava sos ulls envers la Verge Inmaculada, pregantla ab fervor per la ditxa de sa estimada Mercé, oferintli lo sacrifici del seu amor, suplicantla que li tanqués la nafra de son cor!... ¡Pobre amor seu! mentres la alegría se reflectava en los semblants de tots, ell feya esforsos pera dissimular son sufriment. Portava endolat en lo més pregon del seu cor eix sentiment pur, ideal, vera emanació de l'ánima, que 's ressent no més una vegada en la primavera de la vida: lo primer amor!... Pobre Francesch!... si es tan bó!... té tan bon cor que la ditxa de la Mercé era la seua!

També, quan en Lluís, quí, aviat lo apreciá, li feu la proposta d'anar á la Habana, associantlo á la casa Maresch, acceptá de bon grat. Hem de creurer que sa laboriositat y honradesa lo farán tornar dintre alguns anys ab una fortuneta.

Un dia de Juny, á la tarde, que 'ls dos nuvis enamorats estavan ab llurs papás, en Marsal y la Teresa, al jardí del casal, després d'una tarde plujosa, sortí un arch de Sant Martí expléndit; cada color del espectre solar ressortía d'una manera admirable. Describía en lo cel un arch inmens que arrancava de las fondaladas de Recasens y venia á morir á la montanya de la Mare de Deu del Mont. En Marsal pálit, feble encara, apoyat sobre 'l bras de la Teresa contemplava ab mirada trista, melancólica aquell arch espléndit.

--Qué n'es d'hermós! digué la Mercé: miri, papá, sembla que está sobre nostra casa.

--Sí, filla... es l'arch de Sant Martí que anúncia la bonansa, lo bon temps, que fon la nuvolada y precedeix lo sol radiant... ¡Qué 'n feya de temps que no l'havía vist!... y alsant los ulls al cel... es Deu que nos l'envia... veritat, fills meus?

En Lluis y la Mercé, al veurer los seus ulls negats de llágrimas, se tiraren dins sos brassos... los apretá fortament contra son cor.