Part 9

Las fincas de Rabós y d'Espolla no valen abuy dia los gravámens de que están hipotecadas; se troban amenassadas de judicis executius. En quan á mon crédit hipotecat sobre 'l patrimoni de Masarách y la casa de Figueras, l'adverteixo que si per tot l'Octubre no se 'm pagan los dos anys d'interessos, pot dir al senyor Noradell que exigiré, sense cap consideració, lo capital prestat, acudint á la via executiva... que ho tinga ben entés... moment de silenci... En Francesch está aixafat; res gosa dir... Lo senyor Pau, treu un paper de dessota un pilot d'escripturas, se 'l mira y diu: lo valor actual de las fincas d'Espolla y Rabós no passa de vint mil duros; son gravadas per setze mil: si s'acudeix al Tribunal no quedará rés. Los censos y censals son fullaraca... La heretat de Masarách val abuy trenta mil duros tot lo més y la casa de Figueras sis mil. La meva hipoteca per la heretat de Masarách es de divuit mil duros, y dos mil per la casa de Figueras en segona hipoteca, ja que la senyora de Noradell hi té sa llegítima assegurada en primera hipoteca: total, vint mil duros. A més hi ha, segons tinch entés, segonas hipotecas de petitas cantitats. Ignoro si hi ha pagarés quirografaris. Los deutes coneguts del patrimoni Noradell se 'n pujan donchs de qüaranta á qüaranta y cinch mil duros.

--No senyor, y dispensi: aquí porto una cópia legalisada per la firma del registrador d'hipotecas que conté tots los gravámens del patrimoni. De deute quirografari li puch assegurar que no n'hi ha cap.

Després de mirarse ab atenció lo certificat del registre d'hipotecas, lo senyor Pau continuá diguent:

--Lo deute es de qüaranta mil duros. Ja veu que no m'enganyava de gayre... Silenci... La posició de la familia Noradell es trista, molt trista!...

--No hi ha dubte; y si vosté volgués encarregarse de tot lo deute, ademés de fer un bon negoci, faria una bona obra, de la qual la familia Noradell li quedaria agrahida.

--¿Com entén vosté eix bon negoci? jo no 'l se veurer. En tot cas aprofitaria al senyor Noradell, no á mí, ja que pagaria lo sís per cent de lo que deu pagar 'l vuit y 'l nou.

--Ignoro l'interés que paga. Jo entenia que siguent lo reddit del diner lo cinch per cent, seria aventatjós per vosté cobrar lo sis.

--¡Molt mal entés! Vegi hont trobará diner al cinch en lo temps que corrém... Sia com vulla, m'hi pensaré; estudiaré 'l negoci. Torni d'aquí alguns dias, li donaré una resposta.

En Francesch s'aixecá y ab molts acatos y compliments se despedí del senyor Pau qui lo saludá ab la má, sense moures de sa butaca, com si hi fos pegat; tirá lo cordó de la campaneta que tenia al costat, comparegué 'l negre qui l'acompanyá y l'obrí la porta del pis. Baixá l'escala de marbre ab barana de coure daurat, y molt compungit se dirigí envers l'hostal. Al carrer se topá ab un enterro que l'entristí encara més. En Joan collá la mula y reprengueren lo camí de Masarách.

La familia Noradell esperava lo retorn de 'n Francesch ab la més gran congoixa.

En Marsal se passejava sala amunt sala avall, retorsentse lo bigoti, molt ansiós, mirant á la finestra á cada punt per si arribava, sense dir una paraula, passantse sovint la má pel front humitejat de suhor.

La Teresa donava á son brodat punts intermitents, alsant sovint envers son marit sos ulls negats, com la Magdalena al peu de la creu.

La Mercé, ab lo coixí de fer puntas, fa ballar, desembullant ab lo cap dels dits, los manolls de boixets lligats ab fil blanch molt fí.

Da. Catarina, lo cap inclinat, sas ulleras sobre 'l nas, sa mitja damunt sa falda, fa rato que dorm.

Per fí se senten los cascabells de la Castanya; arriba en Francesch. En Marsal lo feu entrar tot seguit en son estudi.

--Y donchs, Francesch ¿qué 'm dius?

--Rés per ara; lo senyor Maresch s'hi pensará; dech tornarhi d'aquí alguns dias pera saber la resposta de sí ó nó... Més, qué vol que li diga, Don Marsal... m'apar que dit senyor si s'encarrega de tots los deutes, no tindrém rés de guanyat.

--Explícat ¿per qué?

--Que li diré... sab... l'impressió de la persona... de duresa repulsiva... de puny arrapat... Me temo qu' una volta entregat vosté dins sas garras, no sia encara pitjor. Podria enganyarme, més es la impressió que m'ha produhit... y li contá l'enrahonament qu' havian tingut.

--Bé, Francesch, t'ho agraheixo. Dilluns podrás tornarhi y sabrém á que atenirnos.

Se retirá en Francesch al seu despaig. Al poch rato qu' hi era sentí á la porta un truch discret.

--Francesch, ¿se pot entrar?

Entrá la Mercé tota conmoguda. En Francesch s'aixecá, més conmogut qu' ella, tornantse roig.

--Francesch, ¿ha fet mon encárrech?

--Si senyora... Li contá tot satisfet lo que sabia dels Mareschs, puig li havia sigut fácil d'enterarse, com també lo que 's deya de sa fortuna guanyada venent esclaus; y afegí: lo fill fa temps que es á l'Habana... baixant los ulls y tornantse encara més roig... segons veus, es probable qu' hi prolongará sa estada molt temps.

Un moviment despitós, que clavá una punyida dins lo cor de 'n Francesch, se notá en la fesomia de la Mercé.

Per virtuts que 's tinguin, los sentiments inherents á nostra naturalesa sempre son barrejats de més ó ménos egoisme.

L'amor sobretot es un sentiment tant absolut que no sufreix contradicció, ni obstacle; tot ho sacrifica y arrotlla al seu interés.

En Francesch, pressentint un rival en lo jove Maresch, trobava un plaher egoista al dir á la Mercé que 'n Lluis estava á Ultramar, lluny, y que Deu sab quan tornaria. En aixó mentia perque no ho sabia: més son cor li deya.

La Mercé doná las gracias á 'n Francesch; baixá l'escala y 's dirigí al jardí, molt pensativa. Cullí una hermosa rosa de Bengala, mitj espallida; més, al volguerla flayrar, un petit escarbat d'un vert d'esmeralda irissat, sortí volant d'entre petals, amagat al fons del pistil; las petals mitj rosegadas caygueren á terra, y sols resta á la má de la Mercé una rosa desfullada. Allavors s'assentá en un banch de la glorieta, mirantse ab tristesa la flor sense fragancia, marxitada per aquell insecte despiadat.

## XVI

Lo judici que s'havia format en Francesch del senyor Pau no era equivocat.

L'home qui, de pobre y miserable, s'ha sabut guanyar una fortuna, travallant durant qüaranta anys com un negre, que li costa grans lluytas y suhors, sab lo que val lo diner.

¡Lo diner!... ¡que 'n té de magia aquest nom! ¡quín motor més poderós!... ¡Qué val la palanca d'Arquimedes al costat d'aquesta!... es l'alsaprém qu' aixeca 'l mon.

Lo diner es l'ídol daurat, esclatant, espléndit, que té á sos peus l'humanitat agenollada.

¿Quín es lo poeta qu' ha dit:

Lo diner... sens ell tot es esteril La virtut sens diner es un moble inútil, Lo diner sol al palau pot fer un magistrat. Lo diner d'un home honrat ne fa gran malvat.

Es una veritat en nostra societat actual, y crech ben bé que desde que 'l món es món ha sigut sempre aixís. No hi valen amistats, parentius, afectes de familia: la terrible lluyta per la existencia, _struggle for life_, com diu Darwin, es la lley fatal que 'n aquest món terrenal domina nostra existencia, que será sempre un obstacle al progrés moral de la humanitat.

Sols la divina moral del Redemptor ha vingut á posar consól als malaventurats, als deixats de la fortuna... Ditxosos los pobres per qui s'obrirán las portas del Cel!...

La possessió del diner havia fet tornar avaro al senyor Pau, y sa avaricia creixia en rahó directa del aument de sa riquesa.

Estudiá l'assumpto proposat per en Marsal, y quan als pochs dias se presentá de nou en Francesch, li digué:

--Pot dir al senyor Noradell qu' accepto lo proposat baix lo pacte següent: lo total dels deutes hipotecaris, segons lo certificat legal firmat pel registrador, se 'n puja á qüaranta mil duros; donchs lo senyor Noradell m'otorgará un debitori de qüaranta y tres mil duros ab l'interés del sis per cent; li volia exigir 'l set, més per ara me contentaré del sis, pagat per any anticipat; advertintli que l'hipoteca de la senyora Noradell, sobre la casa de Figueras, qu' es primera, passará á segona. Lo préstam se fará per un any.

--¡Cóm!... ¿Vosté aumenta 'l deute de tres mil duros?

--Dech observarli que, aumentant lo deute de tres mil duros, lo senyor Noradell hi guanya; puig que si los acreedors lo portan al Tribunal, entre 'l baix preu que 's traurá de las fincas en venda, y gastos de perits, escribá, procurador y advocat, li costará molt més. Ha de tenir també en compte la reducció dels interessos al sis per cent, pagantne ara lo vuyt y 'l nou y potser més.

Vostés son amos d'acceptar ó nó. Aquestas son las mevas condicions irrevocables: si no agradan al senyor Noradell, ell dirá. Que 's recordi que li he donat espera fins per tot l'Octubre vinent, y que, si no cumpleix, seré 'l primer en rompre 'l foch.

--Peró, ¿quí garanteix á Don Marsal lo risch de que vosté li exigesca, passat l'any, lo capital 'l dia menos pensat?

--No hi ha dubte qu' es risch á que 'l senyor Noradell estará exposat, puig que ningú pot respondrer de lo que ha de venir. Lo que li puch dir es que si paga 'ls interessos cap temor ha de tenir.

Lo senyor Pau, en sos cálculs, comptava que si bé poch hi havía de guanyar ab las fincas de Rabós y d'Espolla, sortiría gananciós ab la heretat de Masarach y la casa de Figueras; y com á no tardar lo resultat definitiu havía d'ésser una venda general, se quedaría ell ab lo patrimoni Noradell que hauría obtingut per menos de la mitat del seu valor. Com ja possehía tres fincas en lo plá de Perelada que confrontan ab las terras del más de Masarach, arrodoniría lo seu patrimoni, fentne un dels més importants del Empordá. En quant á las vinyas d'Espolla y Rabós se proposava reconstituhirlas ab ceps americans, Ripárias al plá, Solonis als áspres, empeltats ab las mellors classes conegudas, y plantantne més, de manera que en pochs anys, ne duplicaría 'l reddit.

En Francesch vegé, ab las paraulas resoltas del senyor Pau, qu' era inútil d'insistir, que rés obtindría. Alashoras s'alsá, saludá, y lo mateix negre l'acompanyá fins á la porta del pis.

Se 'n torná á Masarach á donar part del trist resultat de sa missió á D. Marsal.

¡Quin desespero l'hereu Noradell al saber las exigencias del senyor Maresch!

--¡No, de cap manera puch acceptar aytals condicions!... Aquest home 'm vol acabar d'escanyar!...

Estava sol en sa cambra, sentat devant son escriptori, recolsat, lo cap entre mans, lo mocador als ulls. --¡Quina desgracia, Deu meu!... oh! ma posició es horrorosa!...

Entrá la Teresa. Al veurer son estimat espós tan postrat, corré envers ell inquieta, asustada:

--Marsal!... qué tens?... qué 't passa?

--Teresa! Teresa meva!... no ho vulgas saber!... estich desesperat!... y li contá las condicions y l'ultimatum del senyor Maresch... Hi ha homes que no son homes!... son tigres!... aquest es assedegat de nostra sanch!... la xuclará tota fins que no 'ns quedi una gota!... Oh! no vuy pensarhi!... mon cap s'obra!...

La Teresa s'assentá al costat seu, li prengué las duas mans que posá dins las séuas, y ab molta tendresa:

--Marsal! marit meu!... per l'amor de Deu, assosségat!... perqué tanta desesperació!... ets cristiá!... tingas coratge; confiém ab la divina Providencia, y nos ajudará!... Si lo que proposa lo senyor Maresch te perjudica, no acceptarho.

--Com ho dius!... no acceptarho!... Més sabs que aquest home 'ns té lo peu al coll!... qu' es primera y principal hipoteca!... que nostra sort está en la seva má!

--¿No 't diu que pagant los interessos rés mourá contra nosaltres?

--Tú ho dius, Teresa ¿qui ho assegura?... y eixos interessos? d'hont los traurém?... No veus l'estat llastimós de nostre patrimoni!

--Escolta, Marsal, reflexiona: ajudat dels consells de ton advocat, els teus amichs verdaders, encara que en la desgracia pochs ne quedan per no dir cap; nosaltres juntarém nostras oracions pera demanar á Deu que 't dongui bon acert. Si per forsa has d'acceptar lo proposat pel senyor Maresch, será tanta la economía en que viurém que no dubtis podrás pagar los interessos.

--Mes Teresa: es possible que poguém víurer ab més economía que la que vivím!

--Mira: á tu 't toca la economía rural: travalladors, feynas del camp las més precisas, no dech dirtho; á nosaltres la economía doméstica... ¿No es veritat, filla meva?... la Mercé acabava d'entrar portant á son pare la petaca que s'havía deixat damunt la taula del menjador.

--Sí, mamá... la economía doméstica... tant com voldrá; ja hi estich feta; y ab molt gust.

--¿Veus, Marsal?... Mercé digas á ton pare que no volém qu' estiga trist.

La Mercé, sentantse damunt los genolls de son pare, reblincant sos brassos al entorn de son coll, li feu dos petons impregnats del més tendre carinyo; y mitj séria mitj somrihent:

--Papá, sab?... no vuy aqueixa cara mal humorada... ó si no m'enfadaré y no li faré cap més caricia... papá meu!... no estigui trist... la Mare de Deu 'ns ajudará... Oh! la prego tant cada dia!...

--Si, filla meva; tú y ta mare sou los dos ángels d'aquesta llar!... ¡Qué seria de mi si no us tingués!... s'alsá y apretá las duas sobre son cor, los ulls enterbolits de llágrimas... Ah! l'amor de la familia!... que bó es!... ja pot venir la desgracia, la pobresa!... lligats per lo sant afecte, sabrém soportarla ab coratge y resignació cristiana!

--¡Aixís m'agradas, Marsal; aixís vuy que 't revesteixis de valor pera lluytar contra l'adversitat, no desconfiant de l'ajuda del Senyor! Ja veus que possehim una riquesa envejosa que, ab tots los diners del mon no 's pot adquirir: la salut; tots gracias á Deu ne tenim per vendrer; mes, si 't deixes abatrer, la perdrás, y alashoras també la perdrém nosaltres.

Entrá Da. Catarina, apoyada ab son bastonet:

--Qué feu tots en eixa cambra?... fa més de mitja hora que m'heu deixat sola... ¿de qué enrahoneu?

--Ay! pobre mare! digué la Teresa; quina sort d'ésser sorda... rés ha de saber... Parlavam del sant de la Mercé.

--De la Mercé?... qué?... qué?... qué 'm dius?

La Mercé cridant prop de sa orella: --Padrina, parlavam del meu sant. Qué 'm regalará?

--Ay, pobre de mi! que vols que 't regali!... res tinch si no mas oracions y ma benedicció que en aquell dia te donaré del fons del meu cor. Sabs, Mercé: la benedicció dels vells porta la ditxa.

--Ah! si, padrina ¡que grata 'm será! Per la Mare de Deu de la Mercé li faré recordar.

Eran las vuyt del vespre; la vella Margarida que feya de cuynera, puig se havía donat comiat á tot lo demés servey de la casa, menos en Joan, traucá 'l cap á la porta de la cambra: --si están servits, lo sopar es á taula.

La familia passá al menjador; tots s'assentáren. La taula era parada com en dia de festa: blancas estoballas, un gerro de flors al centre, la lámpara ab sa mampara dona una llum clara y suáu. Un cubert está sense ocupar. En Marsal digué á la Mercé:

Ves al despaig de 'n Francesch; dígasli que 'l demano.

Se presenta en Francesch.

--¿Que se li ofereix? Don Marsal.

--Francesch, sentat aquí.

--Oh! Don Marsal... tanta bondat!...

--Aquest es y será sempre ton cubert... tú ets de la familia ¿veritat, Mercé?

--Si, papá, te rahó.

Se sentá molt conmogut entre la Teresa y la Mercé. Da. Catarina resá lo benedicite. Tots feren esforsos pera allunyar la fonda pena que 'ls entristía. Lo sopar fou mitj alegre; fins en Marsal rigué de bona gana al contarli en Francesch la feta del apotecari de Rabós que deya haver trobat un remey eficás pera matar la filoxera, untant las arrels dels ceps ab oli de grans de ginebró barrejat ab aygua de ruda; que n'havía escrit una memoria enviada al comité de defensa filoxérich de Figueras.

Tots sopáren ab gana, puig no 'n tenian gayre la costúm.

## XVII

Lo 10 de Juliol, á las 7 del matí, en Marsal, la Teresa y en Francesch pujaren á la tartana. En Joan guiava, sentat sobre 'l coixinet de la barana; la Castanya prengué lo trot seguint lo camí de Castelló.

Prompte hagueren de baixar y anar un rato á peu, tant la carretera era dolenta. L'any avans la Muga havia fet de las séuas invadint lo plá y escorrencant los camins que feyan llástima; ningú 's cuydava d'adobarlos.

Quina matinada més hermosa! lo cel ben seré sense cap núvol. La cordillera pyrinaica se perfila al horisont ab una puresa admirable. Fa un ayre fresquet, agradable que porta las emanacions de la terra, de las floretas dels camps, de l'herba redallada de prats y closas, dels rostolls en mitj dels quals saltironan cabrits y borréchs dels remats que pasturan. Las cigalas enramadas á las oliveras ja comensan llur concert estrident que anuncia un dia calorós. Lo fértil plá de Peralada es plé de vida: per tots los rostolls se veuhen á carregar, enlayradas ab la forca, garbas de blat damunt los carrets tirats per un parell de bous que 's dirigeixen, ab pás maymó y feixuch, á las eras dels masos, guiats per l'agullada del boher apoyada sobre 'l jou.

Ja ha comensat la batuda; se veu la polsaguera del boll qu' aixecan las eugas arrengleradas en tres y quatre parellas, atiadas per un baylet, un fuet á la má, subjectadas ab una corda, que las fa voltar l'era, com en circo de cavalls, al trot, trepitjant y esmenussant la palla pera ferne caure 'l grá; mentres los mossos del más, en mánega de camisa, espitregats, barret de palla ab pom de rosellas, van rambant ab la forca la palla als peus de las eugas.

Al passar los Noradells, los garbajayres y gent dels camps de vora 'l camí, 'ls saludan: bons dias, D. Marsal, Da. Teresa, Francesch, Joan... ¿volen esmorzar ab nosaltres? Eran las vuyt, hora d'esmorzar; se veyan rodonas de garbajayres y espigolayres sentats al ombra d'un oliu, alsant lo porró, fent lo xerrich. Quina gana tenen! ab quin gust menjan lo timbarro de pá que sucan dins l'enciam de ceba, pebrots y tomátechs!... Quants n'hi ha de ricatxos que tenen lo ventrell fet malbé per fartaneras y menjars exquisits que donarian més de la mitat de llur fortuna pera poguer menjar un enciám de cebas y tomátechs, ab la salut de ferro, la bona humor y sobretot la gana d'aquells pagesos!

La Tuyas qu' espigola per allá prop, los hi porta un ramet de niella, blauets y rosellas, l'ofereix á Da. Teresa. En Joan li pregunta de la Marió.

--Es casada y enmaynadada, li respón la Tuyas, rient.

--Li darás l'enhorabona de part meva... sents, Tuyas?... y tú que fassis aviat com ella.

--Si 'm sabéu casador, Joan, aviseu... vaja, adeusiau! tinguin felís camí.

--Adeu, Tuyas... y que fassis bondat.

Lo sol comensava á picar de valent. Pujáren altra volta á la tartana; á las nou arribaren á Castelló. Deixáren la tartana á la fonda y anaren al carrer de Rosas hont viu lo notari Aymar.

La notaría de Castelló de D. Joseph Aymar es una de las més acreditadas del Empordá y de las més antigas.

Com la comarca de Castelló es tant estesa y poblada, los pagesos, per llurs contractes, acudeixen á la notaría Aymar. Casa vella que compta centúrias, darrera la iglesia, en carrer estret. s'hi entra per una portalada de pedra picada; pati interior, enllosat, que reb la llum zenital per una claraboya; á la esquerra ampla escala de pedra ab barana de la mateixa, per hont se puja al primer pis, habitat pel notari y sa familia; á la dreta del páti, una feixuga porta de roure damunt la qual s'hi llegeix en grossas lletras: "Notaría;" al obrirla per' entrar se té que empényer altra porta de tela enconxada de llana, que 's tanca de cop, no pera evitar corrents d'ayre, si, pera que la veu quedés ben ofegada per si algún indiscret li passés pel cap de parar l'orella desde 'l páti.

Al entrar, una estancia espayosa rodejada de banchs de fusta corcats, esculpits com banchs d'obrers d'iglesia, y de lleixas que tocan al sostre, rublertas de patracols pergaminats desde la centúria 1400; lo color groch dels pergamins prén tots los tons, segons llur vellura, del castany fosch á groch de Nápols. Molts escribents encorvats á llur tasca; pilots d'escripturas damunt las taulas. Un St. Crist de fusta, de 0'60, tapat ab gassa, per las moscas, molt antich, es posat en evidencia en pany de paret.

Ne diuhen la sala dels Capítols perque hi encabeix tota la parentela sempre nombrosa de abduas familias del futur casori.

Per una porteta envidriada tapada ab cortina, s'entra á una saleta més reduhida: lo sanctus sanctorum, l'estudi particular, com qui diria lo confessional hont lo notari Aymar, magestuosament drapat ab sa bata, casquet de seda brodat, cara de pontifical, reb las confidencias de las familias, las postreras voluntats del vellet ensumat per la mort, los secrets més ocults de marit y muller, donant bons consells, estalviant plets, guiant los seus parroquians en lo camí del dret, de lo just y del deber.

Eixa reduhida estancia es relativament comfortable: estorat, braser, taula cuberta d'un tapet vert de llana, cadiras de brassos al voltant, de respatller y seti de cuyro clavatejat de claus de coure arrovellats, de l'antigor; biblioteca envidriada, de noguer, que conté llibres de Dret, recopilacions jurídicas, manuals, etc.. Las obras del rector de Vallfogona, las crónicas de Pujadas, Muntaner y Desclot; la mitat d'una lleixa es ocupada per una renglera de tomos enquadernats, com missals... es la inevitable Crónica d'Espanya --lo notari també s'hi ha deixat caurer.-- Tan en eixa saleta com en l'altra s'hi respira aquell baf peculiar que 's desprén dels patracols y papers ratats, la pols de la vellura.

La notaría reb la llum per duas finestras reixadas, baixas, á dos metres d'altura del plá terreno, de un carrer estret, hont lo sol no toca may, llum interceptada tot lo dia per l'ombra dels murs negres y macisos de la catedral; resclusida, freda, lúgubre, claror d'un dia rufol d'hivern. Son aspecte representa ben bé la estancia séria, respectable, lo santuari recullit hont se firman los contractes més tristos y més alegres de la vida.

Lo notari, D. Joseph Aymar representa uns 70 anys d'edat; home de bé, molt entés, de llarga experiencia, possehint la confiansa de las principals familias y pagesos de la extensa comarca de Castelló. Fá anys y panys que la notaría está regentada de pare á fill per la mateixa familia; á la mort de D. Joseph, son fill Ignasi qu' estudía lo Dret á Barcelona, li succehirá regentant la notaría com son pare, seguint son exemple; puig la honradesa es proverbial en la familia Aymar.

Entráren en Marsal, la Teresa y en Francesch á la primera saleta, hont travallavan enfeynats los escribents. Sobre 'ls banchs, al entorn una familia pagesa sentada, esperant que li toqui 'l torn d'entrar. s'hi veu ab ella una joveneta prou guapa, mudada, mocador de pita al cap, llargas arracadas d'or, aixerida, rihent ab un jove que té al costat. Llur bona humor constrasta ab las caras sérias de llurs pares, molt callats, badallant sovint, fentse ab lo pulgar creus á la boca badada perqué no hi entrin los mals esperits. Si anirán per fer capítols... ditxosos d'ells!...

Un dels escribents s'aixecá y los feu entrar tot seguit en lo despaig particular del senyor notari.

Al veurer en Marsal y sa esposa, lo senyor Aymar fou molt obsequiós, fentlos sentar en cadira de brassos, demanant per Da. Catarina, per la senyoreta Mercé.