Part 12

Lo dubte l'atormentava; mes no s'atreví á enrahonar ab ell; se sentía aixafat, oprimit. Deixá son travall dirigintse cap al casal, entrá en sa cambra, torturat, congoixós, prés de fonda tristesa; prengué una rosa molsosa posada ab aygua dins un pitxeret; mes al volguerla flayrar, totas sas petals caygueren á terra, mustigadas. Las cullí de una á una y las posá entre dos fulls de son cartipás... era la rosa molsosa que li havia donat la Mercé.

En Lluis s'alsá, ficá la llebra al sarró en mitj de glapits d'alegría del Black y emprengué envers la direcció de Perelada y Castelló.

A certa distancia, al voltant del camí hont se deixa d'ovirar lo casal Noradell, se girá per dir adeu al alberch de sos amors. Vegé la Mercé sola, recolsada á la barana de la eixida.

Al véurerla son cor glatí més depressa... si será una ilusió, un engany dels seus sentits!... nó, es ben bé ella.

Cosa singular, en Lluiset s'amagá darrera un clap d'alsinas per no ésser vist y poguer contemplar aquella adorada aparició que semblava posar un bálsam á sa sagnant ferida y aquietar los torments de son cor; puig en mitj de son desespero nasqué soptadament en ell una idea vanitosa, absurda, que no podia ésser si no vana presompció: se deya en sí ¿perqué está sola á la galería?... A eixa pregunta se li apilotavan un conjunt de respostas que arrelavan de la vanitat, del amor propi, del orgull, tant inherent en nostra naturalesa: se figurá que si la Mercé estava sola á la galería era per ell... com si sa estada á la galería no fos casual. Vaya una presompció!

Mes si aixís s'ho creu, deixémli créurer... qui sab, potser nosaltres hauríam pensat com ell. Son impressions molt verdaderas que no s'explican.

La Mercé 's retirá de la galería y en Lluis se queda extasiat com si la vegés encara.

Lo perdiguer s'havia fet un jas de fullaraca y dormía tot arrodonit al peu del sarró del seu amo.

Per fí, en Lluis, plé de recansa, s'aixecá, enviá ab la má un bes amorós envers lo casal y emprengué sa caminada cap á Castelló.

## XXIII

En Lluiset arribá á la vesprada á casa seva; puig com á cassayre se 'n havia emportat lo dinar al sarró.

Trobá son pare que 's passejava sala amunt sala avall, molt inquiet de la tardansa del seu fill.

--Gracias á Deu que ets aquí! ¿ahont has anat?... ola! una llebra!... ¿l'ets morta ab perdigons de plata?

--Que 's pensa que so un cassador de pega?... Pregúntiho al Black... fa? Blanckot... fentli una caricia... May endevinaría ahont l'he morta... donchs en un camp, prop lo casal Noradell.

--Molt lluny has anat. Com diantre has dirigit ta cassera envers aquell punt?

--He volgut véurer las terras del patrimoni Noradell. ¿No han d'ésser aviat nostras?

--Aixís ho presumo. La venda de las fincas al encant que s'havía de fer d'aquí pochs dias, s'ha aplassada per ésser lo jutge malalt. No espero tenir cap concurrent; en tot cas, dificultós li seria disputármelas, sobretot la heretat de Masarách, quals terras llindan ab las terras de nostres masos de Perelada.

--O! sí, pare: reunirém alashoras un hermós patrimoni; no s'ho deixi escapar.

--No passis cuydado... ¿Has entrat dins la casa?

--No pare; m'apar que sería una indiscreció... no ho coneix!... tant com hi siga la familia Noradell!...

--Ja estich cremat d'aytal familia! Com més pobres més orgullosos! Després que, per llur culpa, s'han menjat tot lo que tenían, sembla que 's consideran encara los amos de llur patrimoni. Prompte ne tindrán lo desengany, jo t'ho prometo, y alashoras que vagin á Madrit en busca de turró, que lo qu' es per assí, hi farán pas gayre nosa.

--Oh! pare, no es tanta llur culpa! Si no hagués sigut la filoxera ja veu que no estarían en aquest cas.

--Ta! ta! ta!... Aixó son malas rahons. Es clar... lo senyor Noradell diputat!... vinga volguer figurar, enlluhernar lo país, tirar lo diner per la finestra, gastar més de lo que podían!... Aquí tens á molts propietaris del Empordá quins han dissipat en ciutats y capitals, visquent ab gran tó, llur patrimoni, que 'ls seus passats, vivint ab sensillesa y economía, 'ls hi havían transmés sense un deute.

Nosaltres debém nostra posició al travall, y ningú sab lo que m'ha costat de guanyar la fortuneta que tením.

Es molt just que arrepleguém lo que 'ls altres no han sabut guardar. Si, es cert, á la meva mort, tindrás una posició brillant; y tinguis ben entés que, si la vols conservar, no deixis may lo travall.

--Tornant, pare, ab la familia Noradell, segons los informes que m'han donat, es més desgraciada que culpable. Las senyoras no han may sigut amigas de boato; han viscut senzillament en llur casa payral de Masarách, alternant ab llur casa de Figueras hont passavan curtas temporadas d'hivern, fent moltas caritats, benehidas pels pobres de la comarca de Masarach. Es D. Marsal qui ha tirat á terra lo patrimoni, en part, durant sa estada á Madrit, puig que ha sigut víctima de sa bona fé y dels serveys que ha fet á molts que 's deyan amichs seus. La fatalitat ha volgut que s'hi barrejés la filoxera y la crísis agrícola; lo patrimoni Noradell estava en cas de resistir.

Crégui, pare, que son á planyer; y per mi, mereixen totas las consideracions, puig fan més de lo que poden.

L'home qui com D. Marsal fet al benestar que dona la riquesa, quí, com á diputat s'ha vist rodejat de distinccions, al véurel ara reduhit al travall de la terra, com un pagés pobre, pera poguer fer honor á sas obligacions, denota una hombría de bé, una honradés que no 's veu gayre.

--Pots tenir rahó; mes, que hi farém!... es una fatalitat... es la roda de la Fortuna: los que son dalt van á baix y los que son á baix pujan á dalt; aixís va 'l món y aixís irá fins qu' una tarrabastada ne fassi cinquanta mil trossos.

--Pare, ¿vosté coneix la senyoreta Noradell?

--Vaya si la conech! Eixa si que la pobresa no ha aplacat son orgull de quan era la pubilla Noradell... y contá al seu fill lo que aquest ja sabía... Ahont s'es vist desvergonyiment! Nó, nó, no 'm vinguis ab gent entonada... ¿Perqué eixa pregunta?... ¿Que la coneixes, tú?

--Ans d'anar á Cuba la coneguí en los balls y societat de Figueras y per cert que deixá en mí una impressió molt simpática... Qué diría, pare, si li digués á vosté que l'estimo.

Lo senyor Pau se deturá, mirántsel de fit, arronsant las cellas:

--Com?... ¿qu' has dit?... no t'he entés... ¿qu' estimas la senyoreta Noradell?

--Si, pare.

--Vaja! es una broma!... vols dir que t'agrada... es prou bona mossa per' agradar... proba que tens bon gust... es clar, estás en edat de divertirte... fas bé... tú fas lo que jo no he pogut fer.

--No, pare, vosté s'enganya; l'estimo de tot mon cor, com se mereix, y si ella correspón al meu afecte, ab lo consentiment de vosté y de la mare, será la meva muller.

La fesomia del senyor Pau prengué una terrible expressió de rábia. Se deturá devant d'ell, creuhant sos brassos, mirántsel de fit á fit:

--Lo consentiment meu!... jamay!... Y tú creus que la fortuna que m'he guanyat pel meu travall y la meva suhor s'ha de fóndrer pagant los deutes del hereu Noradell?... Ja t'ho pots tréurer del cap!... Dintre un any serás major d'edat... alashoras casat si vols ab qui 't dongui la gana... ab la reyna Pomaré ó del Congó... pero no comptis ab mi.

En Lluis s'assentá en una butaca, aixafat, recolsat, lo cap entre mans, lo cor oprimit, sense gosar dir una paraula.

Son pare continuá:

--Esta clar... voldrian redaurar llur escut ab l'or dels Mareschs!... t'han parat lo filat... t'han sabut engalipar.

--Oh! pare!...

--Si, ara que están arruinats volen que sigui l'hereu Maresch que págui al hereu Noradell 'ls deutes qu' ha fet; ó que 'ls pagui son pare, qu' es tot hú.

--Pare, cálmis!... no s'exalti... Vosté no té de pagar cap deute.

--Com?... explicat.

--No es filla única y pubilla, la senyoreta Noradell?

--Acaba.

--Donchs, casantme ab ella, lo patrimoni Noradell se fon ab lo patrimoni Maresch y 'n fara no més un.

--Per xó has tant estudiat pera trobar tan pobres rahons?... ¿y lo diner que hi he invertit, que m'he tret de la butxaca?

--Mes, pare, reflexioni, ¿no vol vosté comprar los bens que té hipotecats quan los vengui 'l Tribunal? Donchs aixís s'estalviaría de comprarlos. Lo que pot dir, si, que 'm casaría ab una noya de poca dot.

--Y tal de poca dot!...

--Mes ¿no 'ns permet nostra posició de fortuna prescindirne? y pel cas ¿no hi ha compensació ab la noblesa del seu llinatge? Quín goig! quina satisfacció tindriam en fer lo bé! en realsar eixa familia desgraciada y tant honrada! en tornalshi la riquesa y la ditxa qu' han perdut!... Ah! pare, escolti aqueixa bona veu que li parla al fons del cor! fassi una bona obra! no vulga la desgrácia del seu fill!... Si sabés quant l'estimo!... y molt conmogut 's tirá dins los brassos de son pare.

Entrá la senyora Rosa

--Qué féu? qué enrahonéu?... fa rato que s'ha tirat l'arrós á l'olla y que la sopa es á taula... Lluis, fill meu! ¿qué téns?... ¿que no estás bó?

--Si, mare... aixugantse 'ls ulls... pregúntiho al pare que li dirá.

--Res... nostre fill está enamorat y 's vol casar; aquí ho téns ab duas paraulas.

--Si la noya de qui está enamorat es persona de bé y honrada no deus negarli lo permis, puig que fará ni mes ni menos com tu has fet; y com estich convensuda dels sentiments nobles y dignes de 'n Lluis per no donar un disgust á sos pares, desd'ara per ma part, li otorgo 'l permís... ¿Qui es Lluis?

--La senyoreta Mercé Noradell.

--Rahó de mes... familia honradissima.

--Ta! ta! ta! aviat ho teníu arreglat, vosaltres!... Aném á sopar que 'm moro de gana... ¿Y tú, Lluis?... los enamorats han de menjar.

Passaren al menjador, se sentaren á taula. Lo sopar fou callat; en Lluis no tingué gana. Son pare menjá ab quatre caixaladas, s'alsá de taula sens dir una paraula, reptá 'l negre ab fort regany perqué no li tenia la lámpara encesa, y se tancá dins son despaig.

Lo mateix vespre, á taula, pel sopar, la familia Noradell parlá de lo ocorregut aquella tarda.

En Francesch, al saber de cert que lo cassador generós que s'empenyava en ferli acceptar la llebre, era 'l jove Maresch, 's quedá pensatiu y desganat. Pretextá tenir migranya y no sopá; se retirá en sa cambra.

En Marsal qui havia sabut per la Teresa la escena de la visita del senyor Maresch y del senyor Benet, mentres se trobava á Figueras, y ara la recent ocorreguda ab lo jove Maresch, se posá mal humorat, neguitós; digué á sa filla ab tó de reny afectuós:

--Tan mateix, Mercé, n'ets fet un xich massa: després de xasquejar 'l pare ara xasquejas al fill... Com vols que 'ns tingan consideracions! Si bé que 'l pare ja ho mereixía; mes ¿qui 't diu que 'l fill se sembli al pare? Si jo hi hagués sigut no hauría succehit.

La Mercé molt somesa y humil: si papa, es veritat... me te que perdonar... es lo meu carácter que no se dominar, que 's deixa guiar per la primera impressió; després me sab greu.

--¿Tu coneixes aquest jove?

--Si, papá, ans d'anar á America, fa tres anys, era un dels joves qui á Figueras m'obsequiava; mes allavors era jo la rica pubilla Noradell, y per la conducta de son pare envers vosté, dech creurer que 'ls seus obsequis eran interessats.

--Sia com vulla, Mercé, sapigas dominar ta altivés que no escau ab la nostra pobresa.

La Mercé, de sopte, esclatá en plors y singlots, plorant ab tal desespero que son pare y sa mare s'aixecaren de taula, inquiets, no sabent á que atribuhir tant gran sentiment; no la podían aconsolar.

--Filla!... Mercé!... ¿qué tens?... ¿qué 't passa?... calmat per Deu!... fes com si no t'hagués res dit... y prenentla en sos brassos... ápa! un petó... y la Mercé, los ulls negats, ploriquejant, fent llarchs suspirs, abrassa son pare ab tendre carinyo.

--Y per mí? digué sa mare.

--Ay! mamá meva!... y la cubrí de petóns.

## XXIV

En Lluis no podia viurer lluny dels seus amors. Lo casal Noradell era certament prou distant de Castelló; mes poch li importava. Quan no hi anava ab l'escopeta, 's feya ensellar un cavall que deixava á un más seu més propet de Masarách. Volia veurer la Mercé, enrahonar ab ella si fos possible. La oposició de son pare per obstinada que fos no la temía; mes lo que temía era l'indiferencia, l'odi pot ser que sentiría la Mercé per ell y sos pares. Volia explicarli la causa de sa llarga absencia; volia dirli que son cor batia sempre per ella, que son dols recort lo havía seguit per tot. Mes, com fer!... y si la Mercé despres de tres anys ja lo hagués oblidat... si son cor glatís per un altre... oh! eixa idea l'atormentava. Ademés l'entristía la persistencia tossuda del seu pare; coneixía son caracter resolt, formal, sa avarícia... mes, per ell eran entrebanchs segonaris: --Oh! sols l'amor de la Mercé!... si m'estima tot ho venceré!... y si no m'estima!... si,... si no m'estima!... quina idea mes lúgubre!... no! no! no vuy pensarhi!... Ah! dubte crudel!...

Se torturava l'enteniment, formava plans, prenía resolucions, peró després de reflecxionar, trobava que totas eran absurdas. Se dirigía envers lo casal; quan hi era aprop, li mancava coratge, no gosava avansar; 's sentava darrera dels alzinalls per no ser vist, mirantse de lluny aquella galería guarnida de gerros de flors, suspirant, evocant la celesta aparició que feu extremeixer tot son ser; horas després se 'n tornava trist, neguitós, irat contra sa timidesa.

Un matí, en Lluis entrá en la iglesia de Masarach. Hi trobá Mossen Esteva que venia de celebrar la missa. Lo coneixía per haver sigut vicari de Castelló.

Lo senyor Rector lo convidá á pendrer xacolata, lo que aceptá de bon grat. Vingué la majordona, pará taula, tragué secalls, borregos de Cardedeu, formatge y llonganissa. Tot esmorsant feyan petar l'enrahonada parlant de Castelló, de Figueras, y naturalment de l'iglesieta de Masarach, de las degoteras que ningú 's cuydava de fer adobar, de la miseria de la parroquia y de la pobresa del país:

--Oh! si, es gran la miseria que tením! ¡hi ha tantas familias necessitosas! Ara desde la filoxera no 's veuhen si no corrúas de pobres que van á captar pels masos. Avans, jo 'ls podía socórrer; mes ara faig lo que puch; travalls tinch jo mateix pera víurer, perqué lo govern se descuyda de donantse la paga. Mes, lo qu' ha sigut una calamitat pels pobres de la comarca, es la desgracia qu' ha caygut sobre la familia Noradell. ¡Feya tantas caritats! ¡era tan benehida pels pobres!... Deu n'ho havía de permetrer; mes hem d'acatar sos designis, puig que si ho ha permés há d'ésser per llur bé.

En Lluis se posá trist, pensatiu.

--Si, es cert... digué... molt la deuhen trobar á faltar, ja qu' hi ha tanta miseria.

--L'altre dia encara, malgrat llur pobresa, Da. Teresa y sa filla me feren portar un farcellet de roba ab algun diner per aliviar una viuda ab criaturas qu' estava sense pa. Oh! si, Nostre Senyor los hi tindrá compte: Da. Mercé y sa mare son dos ángels de caritat.

En Lluis conmogut li respongué:

--Mossen Esteva, jo visch lluny d'aquesta parroquia, ignoro sas necessitats; mes, desde avuy los dos hem de fer un conveni: vuy que tots los pobres de sa comarca sian socorreguts com aváns, en nom de la familia Noradell. Vosté será l'encarregat de fer eixas caritats; lo donador s' ha de ignorar... y traguentse la cartera... permétim per comensar d'entregarli eixos quatre bitllets del Banch de vint duros, total vuytanta. Quan serán distribuhíts fássimho saber. Li recomano la major discreció.

En Lluiset no comptava ab la majordona quí desde la cuyna escoltava la conversa.

--Deu li pagui la caritat! Se fará com vosté desitja.

En Lluis tot content de sa bona acció, se despedí de Mossen Esteva qui lo volgué acompanyar un tros de camí, fins á la creu del terme. Ans de separarse d'ell, li digué:

--Si vol que la caritat sia més agradable á Deu, no vulgui que la fassí jo sol; ajúdim. Precisament no lluny d'aquí ¿veu aquella caseta al peu del turonet plantat d'oliveras? hi ha duas donas, mare y filla. La mare es molt vella y sa filla fa temps que jau, molt malalta; si no se las socorrés se moririan de fam. Vosté mateix las hi pot fer caritat.

--Demá sens falta las hi portaré la méua almoyna.

Encaixá ab Mossen Esteva, continuant son camí envers Castelló.

Lo mateix dia á la tarda, al sortir la Margarida de la iglesia de resar com de costúm, trobá la majordona á la porta de la rectoría qu' escombrava l'escala. Aquesta la cridá y las dos feren petar un rato de xarrola, parlant de naps y cols, de la feyna casulana, dels surgits que tenia de fer á las sotanas de Mossen Esteva, de la corrúa de pobres que tots los dias assetiavan la rectoría... mes d'aquí endevant, gracias á Deu serán més socorreguts... y li contá la conversa del fill Maresch ab Mossen Esteva.

--Vaja! aquest senyoret ha obrat bé... uns americans tant y tant richs que no saben com gastar la plata!... al fer las caritats en nom de la familia dels vostres amos, han fet sols lo que debían, ja que 'ls hi han prés llur patrimoni.

--No 'ls hi han prés encara... pero no deixa d'ésser una fina atenció lo fer las caritats en nom dels Noradells.

--Podria ser també un principi de remordiment... sía lo que vulla, Deu 'ls hi pach.

La Margarida 's despedí de la majordona, y al ésser al casal repetí á Da. Teresa, devant la Mercé que feya puntas, seguda al costat de sa mare, la conversa ab la majordona, afegint: se coneix que aquet senyoret té bon cor. Deu li pagui la caritat.

Lo cor de la Mercé s'aixamplá; sa cara prengué una expressió de contenta que no escapá á sa mare. Eixa expressió de contenta fou sa primera impressió, mes de sopte sa cara 's torná séria, un pensament acabava d'atravessar son esperit: --¿perque fer l'almoyna en nom de la familia Noradell?... perqué no en nom seu? ó mellor anónim? puig que diu bé lo precepte de caritat: la almoyna que 's fa secreta es accepta y molt perfecta... ¿Baix quin impuls ha obrat?... y 's topavan en son sí una munió de preguntas y respostas qual resultat sens dubte no la satisfé, perqué anava barrejat d'un pensament dominant los demés, inspirat per sa dignitat y altivesa. Atesa la manera d'obrar dels Mareschs envers sa familia, atribuhí lo moviment generós de 'n Lluis al orgull, malgrat la veu interior que li deya que los sentiments del fill podian dissentir dels del pare. Mes no quedá gens convensuda.

L'endemá en Lluis sortí de bon matí de Castelló, dirigíntse envers Masarách per fer l'almoyna recomenada per Mossen Esteva... aquella almoyna tan grata, tan volguda per la Mercé!

Certament al ferla no tenía gran mérit sens dubte, puig que obrava no sols per l'amor de Deu mes també per l'amor de sa adorada Mercé.

Oh! sí, hauría volgut aixugar las llágrimas de tots los pobres de la comarca en nom d'ella, associantse als seus sentiments caritatius.

Duas ánimas que fan lo bé han d'ésser sens dubte atretas, amparadas sota las alas del ángel hermós, radiant, de la caritat.

Entrá en la casa; hi trobá una dona vella, ajupida á la llar, que bufava brasas per' avivar la flama; pochs mobles, tots d'aspecte miserable; damunt la taula greixosa, una grossera estoballa, un topí, un tros de pa de ségol sech, una cullera y escudella de fusta; eran los restos del esmorzar de la vella.

En Lluis demaná per la malalta; la vella quí sens dubte pensá qu' era un metge enviat per Mossen Esteva, lo feu entrar en la única cambra, hont geya, sobre llit de posts, de márfega, sens matalás, una dona jove, tísica, agonisant. La finestra casi closa donava á la cambra una obscuritat relativa. En Lluis al entrar, res distingí, enlluhernat per la claror de fora. La vella entrá, obri la finestra... Oh! sorpresa!... l'angel del consol, la Mercé, era á l'espona del llit de la malalta.

Com de costúm, la Mercé havia anat á missa ab la Margarida, y al sortir, sabent l'estat grave de la malalta, hi aná pera consolarla; mentres que la Margarida havia pujat á la rectoría.

En Lluis, al veurer la Mercé, se quedá de pedra. La Mercé, baixá la vista: 'ls dos sentiren afluhir en llur cor, glatits abrusadors que 'ls feren pujar la rojor á la cara. Més, prompte, la Mercé alsá sa mirada serena vers ell, aquella mirada altiva de la pubilla Noradell que reflexa la dignitat, la honra sens taca dels seus antepassats; puig se cregué que la coincidencia de trobarse en Lluis en aquella casa, mentres hi era ella, no era fortuita.

En Lluis molt conmogut, depositá sobre la taula una cantitat de plata. --"Me permetrá, senyora, d'afegir la meva almoyna á la de vosté." s'incliná, saludant profondament y sortí de la cambra.

Al ésser á la cuyna, la bona vella li digué:

--Deu li pagui la caritat y li donga molts anys de vida!... Si vol acceptar alguna cosa de nostra pobresa, será ab molt gust.

--Sí, bona dona, un got d'aygua fresca.

--Vaig á buscarla á la font.

La malalta s'havia adormit; sortí la Mercé de puntetas de la cambra, entrá á la cuyna dirigíntse envers la porta forana, sens dignar mirarse en Lluis, quin, respectuosament, molt conmogut, juntá sas mans á la altura del cor, la deturá, suplicantla:

--Oh!... Mercé!... perdó!... perdó per mon pare!... perdonim si la he ofesa!... en nom de la santa caritat!

Ella molt séria y desdenyosa; mes ab veu conmoguda:

--Si, ja sé qu' es vosté molt caritatiu de poch temps en aquesta part... y l'almoyna que acaba de fer no deixa d'ésser molt casual.

--Oh! Mercé!... no!... no ho cregui!... si hagués sabut que la meua presencia en aquesta casa l'havia de oféndrer, no hi hauría vingut; li juro que ignorava que vosté hi fos!... Mes ara beneheixo eixa benhaurada casualitat que 'm permet d'expressar tot lo respecte, la simpatía, lo desitg de poguer servir á vosté y á sa respectable y honrada familia... res mereixo á las desgracias que han caygut sobre d'ella... tres anys que lo dols recort de vosté m'ha seguit per tot desde que tingué la ditxa de conéixerla!... Díguim, Mercé, que no está irada contra de mi!... Ah! si sabés lo que mon cor sufreix!... eix cor que batega sols per vosté!... Permétim, Mercé, de dirli que l'estimo; que li ofereixo mon cor, ma vida, tot lo que tinch!...

Entrá la vella ab l'aygua fresca; posá 'l poal damunt la taula:

--La trobará molt bona; es de la font de la Llosa, la mellor aygua dels encontorns!... vaig á rentarli un got. Y vosté, senyoreta, que no vol refrescar? crégui que se li assentará bé; es aygua molt bona pel ventrell y per mal de maragassa.

--Se us estima, bona dona; no tinch set; será un altre dia. Feu per manera que la malalta siga ben aconduhida.

--Ara ray! res li faltará.