Part 13

La Mercé vegé venir la Margarida desde 'l pas de la porta de la casa; se girá envers en Lluis qui se la mirava ab mirada tant compassiva, tant suplicant, que, ab moviment generós, li allargá la má. En Lluis no gosá portarla á sos llabis, la estrenyé com á un amich, ab efusió.

Passá tot lo dia als encontorns del casal; l'ayre que hi respirava li dilatava 'l cor; no se 'n sabía anar.

Arribá á Castelló á entrellusca. Sopá sol dins sa cambra, servit per sa mare quina, al véurel tant content li feya un sens fí de preguntas.

--Mare no 'm pregunti fins que se me 'n vagi 'l tap que tinch aquí,... senyalant lo cor... ve del pare.

--Ja li passará; no desesperis.

Aquella nit, en Lluis recobrá la son que havía perdut feya dias.

## XXV

Desde la darrera conversa que havía tingut ab son fill, lo senyor Pau estava d'humor execrable, sempre callat, frunsint las arrugas del front, arronsant las cellas dels pels herissats, que li tapavan los ulls; etjegant tot al botavan, al dimoni; afectant de no volguer parlar ni á sa muller ni á son fill. Tot lo dia tancat dins son estudi, ni á taula 's presentava; 's feya servir pel negrito.

En Lluis, al véurer la terquedat de son pare, era afectadíssim. Allavors cercava consol en sa mare.

--Mare, ajúdim á desenfadar lo pare, á convéncel; podrá més vosté que jo... En Lluis li havia fet sas confidencias y sa mare li havía promés ajuda.

--Deixam fer. Avuy mateix li parlaré de tú.

En efecte, á la mitjdiada, la senyora Rosa entrá en l'estudi del seu marit, espolsant las lleixas ab un plomero.

--Vaja! dona, acaba aviat que m'omplas de pols!... ¡si son cosas de fer ara!... ¿no podias esperar aquest matí, mentres jo era fora?... ¿Y perqué no ho ha de fer 'l negrito?

--Perqué espolsant t'ho regira tot, y després no saps trobar los papers. --Una pausa. La senyora Rosa continua espolsant, molt afanyosa.

--Ay! batúa!... veyám si 'm traurás d'aquí!

--No t'impacientis, Pau: be sabs que ningú adoba tas cosas mellor que jo.

--Bé, bé... acabém aviat!... ¿Hont es en Lluiset?

--Dins sa cambra. No ha volgut dinar, ni ha sortit de tot avuy.

--Malhaja 'l xicot! se 'ns ha tornat enamorat de debó.

--Y tal enamorat! n'ha perdut la gana y 'm temo se 'ns posi malalt.

--Cá! dona, no t'espantis: son malaltias que ningú 'n mor y que 's curan d'ellas mateixas.

--Tú ho dius; de vegadas tenen mals resultats. Y si 'l nostre fill se posés malalt ¿qué farias?

--Vaja! no diguis aixó.

--No ho tinch de dir!... lo conech més que tú. La seva sensibilitat es extremada: mare, me deya suara, si 'l pare no 'm deixa casar ab la Mercé Noradell, es que no m'estima; seré un desgraciat. May havía estimat; es mon primer y darrer amor!

--Tot aixó son camándulas.

--Si 's pot parlar aixís!... Si quan tú me festejavas tant enamorat, no t'haguessen deixat casar ab mi ¿qué haurias fet?

--M'hauría tirat de cap al pou.

--Vaja! Pau, no es cas de fer broma; la cosa es séria: la salut, lo ben estar, lo pervenir de nostre fill, l'únich fill que tením, no 'ns poden ésser indiferents. Reflexiona y que Deu te dongui un bon acert.

--Déixam estar en pau tú y en Lluiset en Lluiset y tú!... ja 'n tinch lo cap plé... Y no vinguis més espolsar quan estich en mon despaig... ¿ho sents?... fes que no t'ho hage de dir un' altra vegada.

La senyora Rosa se retirá tota compungida. Entrá en la cambra de 'n Lluis.

--Mare, ¿ha vist lo pare?

--Vist y enrahonat. Per ara 's manté ferm. Fém com ell y al fí tindrá que cedir.

Al vespre, per sopar, tampoch se presentá en Lluis.

Lo senyor Pau menjá quatre caixaladas á correcuyta, sense dir una paraula á sa muller, fent cara de prunas agras. Se 'n torná al estudi.

Durant tres dias se lliurá en son sí una terrible lluyta entre sa avaricia y lo gran afecte que tenía pel seu fill.

Ell, tant puny arrapat, veya de sopte tots sos plans, tots los seus sacrificis pecuniaris, tots sos projectes desvaneixers com un castell de cartas per l'intent y tossudería del seu fill. Era idea que no li podía entrar al cap.

A poch á poch se calmá, entrá en reflexió sensata. Comprengué que per importants que fossen los seus crédits, venut lo patrimoni Noradell pel Tribunal, prescindint dels gastos, sempre restaría una cantitat sobrant prou crescuda que hauría de tornar á la familia Noradell. Veya ademés que son fill s'enllassaría ab una familia honrada y antiga de las més consideradas del país. En Lluis tindria 25 anys, per Nadal, entraria major d'edat; no li podria quitar la part que li corresponía de la casa de la Habana; á 25 anys, ja era hora que pensés ab lo casori... estava enamorat; y donchs ¿qué ferhi?... Estimava massa al seu fill pera contrariarlo fentlo potser desgraciat.

L'endemá á las nou del matí la senyora Rosa li portá la xacolata dins son estudi, sempre callada.

--En Lluiset ¿qué fa?

--Que vols que fassi; sempre trist y afligit. Veyam si al últim haurá de venir lo metge.

--Ja estich empipat de tú y ell!... Ves! dígasli que 'l demano.

Entra en Lluis.

--¿Qué vol? pare.

--Sentat. ¿Estás resolt?... ¿t'hi ets ben pensat? ¿persisteixes en volguerte casar ab la senyoreta Noradell?

--Sí, pare.

--Está bé. No m'hi oposo.

--¡Ah! pare... ¡mil y mil gracias!

--¿Qué pensas fer? Se té que demanar la má de la senyoreta als seus pares.

--Ja ho tinch pensat.

--Explícat.

--Si li apar bé, me valdré del senyor Aymar, lo notari de casa.

--No 'm desagrada la idea. Donchs, tú mateix, enllesteixho aviat. Després de tú obraré jo.

Al sortir en Lluiset del estudi de son pare, trobá sa mare que l'esperava, ansiosa, pera saber lo resultat de la conversa. Boig d'alegría la estrenyé en sos brassos ab tanta efusió que, conmoguda, 's posá á plorar. Ell també plorava y reya de goig.

En Lluis content com unas Pascuas aná á la mateixa tarda á la notaria de D. Joseph Aymar.

Entrá á la primera saleta dels escribents afanyats en llur tasca de copiar patracols; hi havía sols un pagés y una pagesa sentats; ell portava un sarró y ella un cistell d'hont sortían tres caps de virám, tres pollastres de cresta vermella. Han vingut sens dubte per demanar un parer al senyor notari, y esperan, sentats y resignats, que plagui á sa senyoría volguerlos ohir.

Un escribent feu entrar en Lluis en lo sanctus sanctorum, hont lo notari, vestit de pontifical, drapat ab sa bata morada, casquet morat, brodat, de seda, ulleras d'or, estava repapat dins sa cadira de brassos, llegint un pergamí.

--¡D. Lluis!... ¡vosté per aquí!... ¿quant ha arribat?... Fassi 'l favor de sentarse... ¿Com li ha probat lo viatge?... ¡l'ha feta llarga!... pensavam que no volía més tornar... ¿Com están son pare, sa mare?

--Be per ara, ¿y vosté?... tant lo veig ara com fá tres anys, com quan me 'n vaig anar, sempre fresch y florat... ¿y Da. Tecla? ¿la Ramona? ¿en Valentí?... la familia del notari...

--Tothom bo, ¡gracias á Deu!

--Bé D. Joseph, me 'n alegro... Digui, ¿qu' está molt ocupat?

--Ja sab que per vosté no ho estich may... y li oferí un cigarret.

--D. Joseph, li vinch á demanar un favor que no me 'l deu refusar.

--Vosté sab, D. Lluis, que per vostés estich sempre disposat á servirlos en tot lo que puga.

--Gracias, D. Joseph. Donchs lo favor que li demano es d'anar á Masarach, al casal Noradell, y demanar á D. Marsal y Da. Teresa la má de llur filla Mercé, en nom meu y de mos pares.

Lo notari, molt conmogut, s'alsá de sa cadira de brassos y aná á estrenyer la má de 'n Lluis.

--Be, Lluis, be!... es tanta l'alegría que 'm dona que no sé com felicitarlo. Es una solució portada pel Cel. que totas las familias de nostre Empordá aplaudirán. Demá tindré 'l gust de cumplir l'encárrech.

--Li quedaré agrahidissim.

En Lluis s'aixecá, encaixá ab D. Joseph, qui l'acompanyá fins á la porta del carrer. Al tornar entrar, vegé 'ls dos pagesos, sentats á sobre 'l banch, mitj adormiscats, badallant, cansats d'esperar.

--¿Qué voleu?

--Veniam pera pagar la contribució territorial.

Entrá en son despaig, alsant las espatllas. Un escribent molt plaga 'ls digué qu' anessen al Registre d'hipotecas, donántloshi la direcció, qu' allá 'ls hi cobrarían... Lo pagés era d'aquells de botó de banya y de cabells llarchs al clatell y polseras, nascut al sigle de las llums.

## XXVI

La familia Noradell sortía de la iglesia de Masarach hont havía assistit als funerals del aniversari anyal de la mort de Da. Catarina. Després de despedir los convidats á la porta de l'iglesia, 's dirigiren á llur casa. Lo metge de Masarach, lo senyor Pere, los acompanyá un tros de camí; puig feya alguns dias que 'n Marsal li donava inquietut; á voltas sa mirada atónita, distreta, algunas paraulas incoherents, li feyan temer un principi de lesió cerebral.

Res havía deixat coneixer á la Teresa ni á la Mercé, encara que be prou havían ellas notat un cambi en lo estat de 'n Marsal; més l'atribuhían á las penas y sentiments de llur crítica posició.

Dihuen que los disgustos matan; es cert. Las lesions que prevenen de nostres sufriments morals afectan massa nostre organisme; la sacudida arriba fins á las fonts de vida, y no té cura.

L'hereu Noradell avans tant robust y ferreny, ara 's sentía aixafat, disminuhidas sas forsas, son cap sempre barrinat per la mateixa idea que no 'l deixava may: lo trist y horrorós pervenir seu y de sa familia. s'encaminava insensiblement á la bojería ó á una afecció orgánica de cor.

Sa esposa y sa filla feyan tot lo que podían per' animarlo; mes era envá, Veyan que s'aflaquía, que á voltas son esguart prenía un aspecte estrany; alashoras redoblavan llurs caricias, demostrantli alegría que no sentían, fent esforsos pera distraure 'l, somrihent devant d'ell d'aquell somriure dolorós que trenca 'l cor. Puig llur aflicció igualava la de 'n Marsal, encara que llur resignació era sostinguda per llurs oracions á la Reyna del Cel.

La dona té més forsa pera resistir als embats de la vida; 's pot dir que pera ella sufrir es sa norma; Deu l'ha creada per' aixó; la seua vida es tota de sufriment; los dias de bonansa per' ella son ben comptats. Parlo de la dona cristiana; si no fos la fé ardenta que sol tenir, cauría com nosaltres vençuda en la terrible lluyta.

¿Y en Francesch?... ¡pobre Francesch!... al veurer lo sufriment moral tant crudel d'aquella desgraciada familia, era plé de neguit y tristesa; puig veya que no hi havía consol per' ella ni salvació; sabía que lo dia menos pensat, vindría un nou amo que 'ls trauría de llur casa payral. ¡Ah! ¡perqué Deu no li havía donat la riquesa!... ab quin entussiasme y alegría l'hauría oferta als seus benefactors! Lo seu amor per la Mercé era negat al fons de son pobre cor adolorit per la pena amarga que l'oprimía.

Avans d'arribar al casal, lo senyor Pere 's despedí per' anar á visitar un malalt que tenía en un más per' allá prop.

--¡Coratge! D. Marsal; no 's deixi abatrer, anímis; després del mal temps surt l'arch de Sant Martí.

--¡Ah! senyor doctor, las alegrías d'aquest mon son acabadas pera mí! ¡Sols demano á Deu salut pera poguer lluytar ab lo travall contra 'l trist pervenir que se 'ns espera!

Encaixá ab lo senyor Pere. La familia Noradell entrá en sa casa payral, pujá á la sala pera, avans lo dinar, resar lo sant rosari y pregar per la difunta y demés passats de la casa.

En Francesch, al sortir dels funerals, havía tingut d'anar á Garriguella, á veure lo segrestador, per un assunto de 'n Marsal.

Després de resar 's sentaren á taula. La Margarida portá una sopa d'oli bullida, fasolets y enciám. Feya temps que no tastavan carn; per' ells cada dia era dia de dejuni de qüaresma. Si encara haguessen menjat eix frugal dinar ab gana; més, aixó nó!... dinar trist, silenciós.

La Mercé s'esforsava de distraurer á son pare, també á sa mare, puig la Teresa era febrosa, las llágrimas havían cavat fonda arruga; ja no podía més. Sabían que la subasta del llur patrimoni era fixada pel dijous vinent: solament set dias 'ls hi restava pera saber l'hora fatal d'esser despossehits de llur casal, del casal de sos antepassats, hont havían nascut, hont havían gosat dels sants afectes de familia, tant plé de dolsos y sagrats recorts! ¡Oh! ¡eixa idea los tenía postrats!... ¡Com podían tenir gana!

Tot just havían resat lo benedicité que de sopte sentiren fressa de cascabells. Una tartana acabava de pararse devant lo portal de la casa. Ne baixá un senyor d'edat vestit de paltó llarch y tarot, de fesonomía respectable.

En Marsal tremolá, puig que res de bo podía esperar de semblant visita que no podía venir sino del Jutjat.

Baixá á rebrel, y al veurer lo senyor Aymar, 's refé del sobresalt; més la palidesa de sa cara persistí, haguentse de posar la má al cor pera comprimir sas palpitacions.

--¡Es vosté D. Joseph!... ¿Quín bon vent lo porta?... y encaixaren amistosament.

--¿Com están Da. Teresa y la senyoreta Mercé?

--Bé, molt bé.. fassi 'l favor de pujar... Entráren á la sala... ¡Teresa! ¡Mercé!... D. Joseph Aymar, lo notari de Castelló.

Després dels saludos, en Marsal apropá una butaca á D. Joseph.

--¡Segui! digué la Teresa... vosté estará cansat.

--No 's molesti, senyora; he vingut ab tartana; lo camí no es gayre bó, y per evitar lo traqueig, he anat á poch á poch... y 's sentá en la butaca que li oferí la Teresa.

--¿Vol pendrer alguna cosa?... no fassi cumpliments; aquí es á pagés.

--Se li estima... sols un got d'aygua fresca.

La Mercé li portá, ab bolados.

--Mil gracias, senyoreta... s'aixugá la boca ab gran mocador de seda de fondo vermell ab dibuixos groguenchs que 's tragué dels faldons del paltot, y tot aixugantse: --m'alegro de trobar tota la familia reunida... 's tragué de la butxaca del infern del paltot una grossa tabaquera de conxa, savorejá un polvo, y penetrat de la importancia de sa missió, digué pausadáment: D. Marsal y Da. Teresa, vinch de part del senyor Pau Maresch y de la senyora Rosa, sa esposa, á demanalshi la má de la senyoreta Mercé, pera llur fill Lluis.

Descriurer lo estupor, la fonda sorpresa de la familia Noradell, es impossible.

La Teresa 's torná pálida, comprimint ab sa má los forts glatits de son cor. La Mercé rebé una foguerada qu' encengué sa cara de rojor.

En Marsal 's quedá mut, atontat, sa cara de lívida palidés; li vingué un tremolor, y sos brassos caygueren inerts, lo cap s'incliná sobre son pit. La Mercé, la Teresa correren envers ell... ¡pare!... ¡pare!... ¡Marsal!... ¡Marsal!... ¡Ay! ¡Deu meu!... ¡y no respon!... ¡Corre! ¡Mercé!... ¡l'aygua del Carme!... ¡Margarida!... ¡anéu pel metge!... ¡Ay! ¡Verge Santíssima!... ¡ajudeunos!...

--¡No s'assusti! digué D. Joseph, conmogut, esglayat, sostenint en Marsal per las espatllas... aixó li passará...

La Mercé, pálida, tremolant, portá l'ampolleta del aygua del Carme; li 'n doná una cullerada; mentres la Teresa li fregava 'ls polsos ab un drapet xupat ab vinagre que li feya també aspirar.

En Marsal feu un llarch suspir, y á poch á poch 's revingué:

--Ja 'm passa... y allargant la má al notari, li digué ab feble veu: ja ho veu... son tantas las emocions que vaig rebent d'algun temps ensá que ja no puch resistirhi... estich ferit aquí... senyalant son front ab lo dit.

¡Oh! sí: hi ha alegrías que de cop produheixen lo mateix afecte fisiológich que la més gran desgracia, que nostra naturalesa no pot resistir. _La joie fait peur_, la alegría espanta, diu Madame de Girardin que tant coneixía lo cor humá.

La conmoció d'alegría que rebé en Marsal fou espantosa.

Ab l'ajuda de sa esposa y de sa filla s'aixecá, li donáren lo bras, l'acompanyaren á sa cambra, y la Teresa l'ajudá á ficarse al llit.

Al poch rato vingué 'l metge; lo polsá; ordená papers de mostassa á las camas, exigint repós y molta quietut.

--Aixó no será rés per ara, digué á la Teresa; més s'ha de fer tot lo possible que no li torni; necessita calma, molta calma.

'S restá la Mercé ab son pare. La Teresa torná á la sala ab lo notari qu' havían deixat sol.

--D. Joseph... li digué, molt llagrimosa... ja veu quin trastorn!... ho sento per vosté.

--¡Vol callar! senyora; disposi de mí... ¿Com se troba D. Marsal?

--Lo metge diu que no será rés... ¡Deu ho vulga!... No vuy que s'en vagi... se resterá á dinar.

--Senyora, no pot esser, se li estima; á las duas tinch qu' estar á Figueras.

Al despedirse, la Teresa li digué:

--A la demanda que 'ns acaba de fer, tindrém lo gust de donarli la resposta dintre curts dias.

--Está molt bé, senyora.

Moments després se sentí lo traqueig de la tartana que s'emportava lo notari cap á Figueras.

La Teresa entrá en la cambra de son marit; lo trobá que descansava, son respir més natural.

A entrada de fosch, torná lo metge, polsá 'l malalt, y vegent que dormía com un santet, digué á la Teresa: desd'ara li puch assegurar que la crísis no tindrá conseqüencias; més lo que 'ls hi recomano es d'evitar tota emoció.

Al vespre arribá 'n Francesch. ¡Quina sorpresa més crudel, al saber l'accident de 'n Marsal! s'assentá á l'espona del llit del malalt y no se 'n mogué de tota la nit.

Lo pronóstich del senyor Pere 's realisá; una reacció favorable se produhí, y als tres dias lo Doctor li permetí aixecarse.

La Teresa l'ajudá á vestir.

¡Pobre Marsal! ¡ja no era 'l mateix! 's sentía ferit del cap, com ell deya; brassos y camas li flaquejavan.

Sentat dins sa cadira de brassos, se mirava ab tristesa á sa esposa que li tenía la má; una somrisa dolorosa se dibuixava á sos llabis.

--¿Es veritat, Teresa, que Deu 's vulga apiadar de nosaltres?

--Marsal, no vulguis enrahonar; ets encara massa débil.

--No, Teresa: deixam complaurer en eixa idea que 'm dona coratge; ella m'ha de tornar la salut.

Entrá la Mercé.

--¡Mercé!... ¡filla!...

--¡Papá meu!... y se tirá dins los brassos de son pare, qui la estrenyé sobre son cor.

--Sentat aquí, ben aprop meu... més... y prenent sa má, li digué:

--¿Quína resposta farém al senyor Aymar?

--¡Per Deu! Marsal, sabs que 'l metge t'ha permés d'enrahonar un xich y no més.

--Deixam enrahonar, Teresa, que se 'm dilata 'l cor... Respon, filla meva.

(La Mercé havía ja enterat á sa mare de la simpatía que ressentía per en Lluis).

--La resposta de vostés será la meva.

--No, Mercé; se tracta de ton pervenir, de la teua ditxa... ¿Estimas al jove Maresch?

--Papá... no ho sé; no 'l conech prou pera respondrer á sa pregunta de vosté. La veu que sento al fons de mon cor me podría enganyar. Per ara lo sentiment que m'inspira es gran simpatía... y 's torná roja y vergonyosa.

--¿Ahont es en Francesch?... ¿Qué no es á casa?

--Si papá; está en son despaig.

--Ves! dígasli que 'l demano.

Entrá en Francesch: --¿Com se troba? don Marsal.

--Mellor, molt mellor... Séntat, Francesch. Ja sabs, Francesch, que t'hem considerat y te considerém com de casa. Los aconteixements que atanyan á ma familia á quina tantas probas has donat d'estimació y ver carinyo, no 't poden esser indiferents. Fins ara has compartit nostras desgracias; es just que comparteixis també nostras alegrías. Lo notari de Castelló, D. Joseph Aymar, de part de la familia Maresch, nos ha vingut á demanar la má de la Mercé, per llur fill Lluís.

En Francesch sentí dins son cor un colp que l'obligá á apoyarse á sa cadira per no cáurer. Se refé al moment, mes no trobá cap paraula pera respóndrer, de tant conmogut. Ja se 'n dubtava! feya temps que 'l seu cor li deya!

Adonantse la Mercé de la turbació de 'n Francesch, sentí sens dubte dins son cor lo contra colp sentit per ell, puig se torná molt pálida baixant los ulls, sense gosarse 'l mirar.

--Francesch, prosseguí en Marsal, crech que com nosaltres ne tindrás vera satisfacció.

Al moment dominá en 'n Francesch l'esperit de sacrifici y d'amistós afecte. Entrevegé la salvació d'aquella familia, lo retorn al ben estar, la ditxa de tots, de sa estimada Mercé, la salut tan trencada de D. Marsal; tancá lo seu amor al bell fons de son cor, oferintlo á Deu y á la Reyna del Cel; comprimí un llarch suspir, y dissimulant sa tristesa ab somrís dolorós, respongué:

--Sia la enhorabona, D. Marsal, Da. Teresa... y vosté Mercé... li digué baixant los ulls, mitj tremolant... Deu li donga tota la ditxa qu' es mereixedora... Comptin sempre ab mí pera servirlos en tot lo que puga.

--Gracias, Francesch... y en Marsal li estrenyé la má.

## XXVII

La resposta de 'n Marsal al senyor Aymar, fou la següent: "D. Marsal y Da. Teresa Noradell no fan cap oposició al projectat enllás de llur filla Mercé ab D. Lluís Maresch; peró, com la Mercé es la interessada, ans de donar lo sí, demana alguns dias de reflexió pera coneixer més intimament al que ha d'esser son espós. Per lo tant, D. Lluís Maresch queda autorisat, lo mateix que sos pares, á pendrer possessió d'aquesta llur casa."

En Lluís anava tots los dias á ca 'l notari, impacient de saber la resposta, puig que, enterat pel senyor Aymar del trastorn que havía sufert aquella familia, 's temía que algun obstácle impossibilités son ferm desitj.

Per fi, al comunicarli lo notari la resposta de 'n Marsal, se 'n aná joyós á enterarne son pare.

--Está molt bé, digué lo senyor Pau; demá veuré mon advocat y procurador y també 'l jutge, pera fer suspendrer la subasta.

--Y jo, pare, demá iré á Masarach, á visitar la familia Noradell.

La Mercé no deixá passar gayres dias pera donarli 'l sí.

Lo senyor Pau y sa esposa feren també llur visita als Noradells.

Lo casament fou fixat á primers de Maig, mes de las flors y dels amors.

La nova corregué per tot l'Empordá; amichs parents y coneguts d'abduas familias ne tingueren vera alegría.

Lo casament celebrat al casal fou de lo més lluhit; hi assistiren D. Joseph Aymar, Mossen Esteva, lo senyor Pere, las tias Manelas, la senyora Bibiana y sa filla Emilia, parents y amichs, aduch aquells amichs que giravan l'esquena á 'n Marsal; ara tot eran agasajos y oferiments; fins lo volian tornar nombrar diputat, mes cap d'ells s'atreví á proposarli; veyan que l'hereu Noradell, si bé era feble y delicat de salut, no obstant era curat, ben curat d'aquell contagi madrileny que de poch li corrohe 'ls ossos.

L'oncle Paulí no pogué assistirhi, clavat en sa cadira de brassos pel poagre, los peus embolicats ab draps de bayeta; peró, enviá á sa nevoda sas felicitacions, y, per regalo de boda, un nero de vuy carniceras que obtingué 'ls honors del dinar de casament.