Part 7

La soptada invasió filoxérica en las vinyas del seu patrimoni lo deixá espalmat. Estava molt ben enterat dels progressos que feya la filoxera en las provincias del Mitjdia de Fransa y en lo vehí Rosselló. Com molts, creya que 'ls Pyrineus serian una barrera que no la deixarian passar. Coneixia lo impotent dels esforsos y remeys que s'havian fet fins ara en los paisos invadits. Vegé sas vinyas tant ufanas mortas, corsecadas. ¡Quin desengany més amarch!... Las reflexions de sa esposa, lo porvenir, las obligacions que havia contret, sas pérduas de Bolsa y de joch... ¡Oh! ¡no!... ¡es imposible tanta desgracia! ¡lo meu cap s'obra!... segut, recolsat, damunt sa taula d'escriurer, lo comprimia ab sas mans convulsivas. May lo quadro de sa trista posició se li havia presentat ab tanta realitat.

Se ficá al llit sense poguer conseguir la són. --¿Qué fer?... ¿anarhi tot seguit?... sí, ho cal... mes no es tanta la premura... ademés que res hi podria fer; lo mal ha de seguir son curs. Escriuré á 'n Francesch que fassi lo que fan los demés propietaris, que combati la filoxera ab bon tractament cultural, y acabada la llegislatura hi aniré y 'm faré cárrech de lo que hi ha.

L'hereu Noradell engolfat en la vida madrilenya, cercava á enganyarse á sí mateix. Ben cert que son primer intent y desitj fou d'anar tot seguit á Masarách, seguint los saludables consells de sa esposa; mes, ¡com deixar los amichs! ¡sas novas costúms! ¡lo seu partit! ¡las Corts! ¡la política!... ¡Com despedirse dels seus acreedors! ¡quina opinió tindrian d'ell si se 'n anava sense haver fet encara honor á sos deutes de joch y demés obligacions contretas en la Bolsa y casa de banch de Madrit!

¡Pobre Marsal! ¡com ha sigut absorvit per la vida madrilenya! ¿Qu'ha fet del seu catalanisme? ¿del odi que tenia pels partits castelláns? ¿de sa enteresa catalana?... ¡Oh! sí, _Roma veduta fede perduta_... ¿no es veritat?... Ara es castellá, ficat al partit conservador, obehint al capitóst, parlant á las Corts ab eloqüencia, sí, pero sense aquell bon sentit práctich, sense aquell bon criteri catalá que tant lo distingia al principi; ha sigut contagiat per lo brillant floreig de nostres homes d'Estat. Ja no escriu mes en catalá, parla y escriu en castellá als seus electors empordanesos... ¡Que li importan la ruina, la filoxera! ¡si puja son partit al poder acás no trobará un bon destino á Cuba ó Filipinas hont en poch temps se fará la barba d'or!...

¡Pobre pátria meva! Qué 'n tens de fills ingrats que 't renegan, que t'abandonan, que no 't volen més coneixer! Mes, ¡ah! ¡no ploris, nó!... som un estól aplegats al voltant teu que no 't deixarém may, que t'estimém de tot nostre cor, ab deliri!...

Las vinyas del patrimoni Noradell, com las de tota aquella comarca, feyan llástima de mirar. Los ceps que havian sigut injectats de sulfur de carbono á alta dosis eran morts. Mes, allá hont la filoxera havia fet mes estragos era en las vinyas dels terrenos magres, serrats, y falda dels Pyrineus; havian donat una brotada raquítica sense cap rahim.

En las vinyas del plá la vegetació 's conservava encara; mes de rahims pochs, y tot era que arribessen á be.

Era al mes de Maig, quan la vegetació es més ufanosa; las fullas de las vinyas que en los demés anys tenien un vert fosch, senyal de vigor y vida, prenian unas tintas de vert groguench. La taca filoxérica era ben caracterisada y 's distingia de molt lluny; formava un rotllo de color groch al centre de la taca, color desmayat com de canari, que s'extenia en color vert mes pujat á la circonferencia. La comparació que 's fa de la taca d'oli es exactíssima. Al arrancar aquells ceps 's veyan las arrels podridas, sense cap pugó; ja s'havian menjat llur substancia; pera trobarlo s' tenian d'arrancar los ceps de la vora del rotllo, més ufanosos; llurs arrels n'eran ruplertas.

Ja que las plantas tenen vida, naixen, 's nodreixen, creixen; ¿tenen donchs moviment, operació orgánica, 's propagan, engendran y com nosaltres cauhen malaltas y 's moren? Si tenen sensibilitat é instinch, com s'assegura ¿quí podrá descriurer eixa lluyta soterrana, homérica, horrorosa; entre 'l pugó filoxérich y la forsa vegetativa del cep?

Avans l'invasió, lo cep, molt arrogant, llensa sos sarments al seu entorn; s'allargan, s'estiran, s'obran pás atravessant lo fullám frondós; atrevits, s'emparran per las parets, pels arbres, no paran fins arribar á traucar 'l cap al cim de las brancas, enviant un bés al sol hermós; la bonica rahimada penja del seu toriám; sas arrels orgullosas s'estenen sota terra; si troban una penya, una d'ellas, probablement la més intel·ligenta, cerca un full, forguinya, s'hi fica, obra 'l camí á las demés que la segueixen, se n'hi introduheix un grapat, forman un tascó qu' esberla la penya, l'atravessan y surten per d'allá en busca d'un nou obstacle. Quan senten frescada ó farúm de bona terragada, encara que sian á dos metres lluny, totas s'hi dirigeixen. De sopte 's topan ab l'invasió filoxérica; mils y mils pugóns afamats s'apoderan d'ellas é hi clavan llur fiblada; als arrels se 'n rihuen, desprécian aquells polls microscópichs, no 'n fan cas; mes, creix lo perill; ¡l'enemich es tant nombrós!... algunas ja 's corsecan... ¡sí!... vinga á posarne de novas... son com tentáculs de pops subjectats per rosaris de cranchs... lo cep fá esforsos coratjosos, desplega tot son vigor... s' sent á mancar las fonts de vida... lluyta ab desesperació, fins que ja no pot més... alashoras, rendit, extenuat, s'entrega á la voracitat de sos nombrosos enemichs; sas fullas groguejan, s' reblincan, 's ressecan, cauhen mústigas enlayradas pel vent geliu; com á nosaltres la mort comensa á invadirlo per los extréms, per los sarments, y acaba ab lo cor, ab la soca. Lo cor del cep com 'l nostre es l'_ultimum moriens_.

Al veurer l'extensió de ceps morts, per la planura y serraladas, y al recordar llur vigorosa ufana, un se sent prés de tristesa y de recansa. Lo pobre menestral vinyater veu morir lo que li ha costat tanta suhor, tant travall, la única vinya que ha heretat dels seus passats, que sempre li havia donat pá á ell y á sa familia!... hi passa tot lo dia, hi té sa barraca, 's mira cep per cep, 'ls veu malalts, 'ls hi porta fems pera refelse, pera férloshi recobrar llurs forsas perdudas; los cuyda ab carinyo; tot son cor se 'n hi va; sos ulls s'omplen de llágrimas al veurer que res pot... allavors entreveu lo trist pervenir, la negra miseria que l'obligará á expatriarse ell y sa familia, abandonant sa terra, sa estimada vinya, al gobern que la fará vendrer sens pietat pera cobrarne la contribució!...

## XII

L'hereu Noradell ha tornat de Madrit. Las cartas alarmants de sa esposa y de 'n Francesch l'han determinat á deixar la capital.

Ha desocupat lo pis, venuts sos mobles, cotxe, cavalls, donant comiat al cuyner, criats y lacayos; fugint d'aquella terra malehida.

Ha posat en venda las heretats d'Espolla y Rabós, ja hipotecadas, hipotecant també lo mas Noradell y la casa de Figueras.

Sols la Teresa coneix la trista situació del patrimoni; en Marsal no li amaga res. La Mercé ho ignora encara; en quan á Da. Catarina, ¡pobre senyora! ¡quin trastorn tindria si ho sabés! ben segur li portaria la mort; 's fará tot lo possible perqué no ho sápiga... ¡si es més del altre món que d'aquest! tot lo dia s'encomana á Deu.

La Teresa portava sola 'l pés de la desgracia... ¡que forta es la dona! oh sí, resisteix mes que nosaltres á las penas morals y físicas; pera reanimarnos troba paraulas de coratge y de consol. ¡Pobre Teresa! quina pena ressentia al veurer son marit capficat, trist, desesperantse, d'haver fet malbé, per sa culpa, eix hermós patrimoni realsat ab tant afany pels seus passats, que son pare al morir li havia transmés sens un deute!

--No 't desesperis, ¡marit meu! li deya, los ulls negats de llágrimas, viurém aquí ab estricte economía, en la casa payral hont han viscut los teus avis. Deixarás per sempre la política; viurás rodejat de ta esposa, de ta mare, de ta filla que tant t'estiman, en mitj dels teus travalladors, de las feynas del camp, de 'n Francesch, de 'n Joan; aquí trobarás lo ben estar, la pau del cor, la tranquilitat de ton esperit. Recorre á eixos amichs téus á quí ets fet tants favors; no poden deixar de tornarte lo que 'ls hi has prestat ab tant desinterés. Vendrém los masos d'Espolla y de Rabós; pagarém los deutes, y ab l'ajuda de Deu, 'ns resterá lliure lo patrimoni de Masarách y lo casal de tos pares.

--¡Teresa meva! ¡ets un ángel!... ¡Oh! sí, tas dolsas paraulas me reaniman y m'encoratjan!... ¡Quant culpable he sigut!... ¡Oh! nó... ¡may més política! Aquí, al costat vostre es la vida, la ditxa!... y la apretá contra son cor... ¡Qué cegat estava!... Mes, digasme ¿cóm podrém pagar los interessos als nostres acreedors si 'ns falta lo principal reddit, lo ví, ja que dels altres productes no 's fá cap diner?... ¡Ah! homes del gobern, que n'heu fet de mal á nostre Empordá agrícola ab vostres tractats de comers! Los grans son á donar; lo bestiar no troba compradors... y donchs ¿cóm ho hem de fer?

En Marsal tenia rahó. No era sols ell que 's planyia; tots los propietaris del Empordá 's trobavan en lo mateix cas; endeutats fins al coll, no fent cap dinar de res, pagant ab dificultat las contribucions del gobern que com més miseria més creixen. També quan en Marsal pregá als seus amichs que li tornessen las cantitats prestadas per ell, no pogué arrancar un quarto de ningú, pagantlo ab bonas paraulas, contant llástimas.

La familia Noradell, sia per los disbarats de 'n Marsal á Madrit, agravats per la filoxera y la crisis agrícola que atravessava 'l pais, 's trobava prou apurada.

Los masos d'Espolla y de Rabós que valian vint mil duros cada hú, havian disminuhit de més de la mitat de llur valor; un y altre eran hipotecats per vuit mil duros, 'ls dos setze mil. La masada de Masarách, coneguda per más Noradell, ab sa horta y casal, y la casa de Figueras, que podian valer tot junt qüaranta mil duros, eran hipotecats per vint mil.

Aixís com los demés masos, mortas las vinyas, no donavan cap producte, lo más de Masarách ab sos olivars, terras de conréu y uzerdars, podia encara anar; mes tot lo réddit se fonia pera pagar contribucions é interessos.

Dels censos, censals y parts de fruyt, no 's cobrava res.

Després de posada la situació del patrimoni en clar, trobá, en Marsal, qu' era poch lo que 'ls hi quedava pera viurer; mes ab estalvi y travall podria lligar 'ls dos caps; vindrian temps mellors; los grans y bestiar aumentarian de preu; las vinyas, las del plá que li donavan encara algun rahim, las reconstituhiria ab ceps americáns, ne faria una ayrola en la horta, y ajudant Déu, podria encara deixar á sa filla Mercé un pubillatge no despreciable pels hereus del Empordá.

La Teresa, després de reflexionar; preferí enterar sa filla de lo que passava; deixantli ignorar l'orígen dels deutes, li feu entendrer qu' eran molts, que la renda havia disminuhit y que calia estalviar.

Molt ben fet la Teresa de dirli: los pares poden amagar l'estat del patrimoni als seus fills quan aquest está en alsa; mes quan está de baixa, no ho deuhen ignorar pera reduhir llurs gastos y estalviar en comú tot lo que 's pot.

Tots lo somnis daurats de la Mercé se desvaneixeren devant tant crudel realitat; més, al veurer la fonda tristesa de sos pares, 's posa sobre sí, redoblant de carinyo y d'estimació per ells.

Quan veya son pare capficat, neguitós, li deya somrihent:

--Papá, no estigui trist, no s'espanti; ja veurá quin hereu més rich se casará ab mí.

--¡Ay, filla! han passat los temps dels casaments enamorats! avuy lo diner ho fá tot; 's fan capítols y se 'n discuteixen las cláusulas punt per punt: ¡l'amor y lo desinterés hi fan trista figura!

En Francesch, al considerar la situació precaria de la familia dels seus benefactors, plé de delicadesa, volgué separarse d'ella, áduch que ressentís una satisfacció interior, egoista, que no 's podia explicar, més que 's comprén per l'amor naixent que li inspirava la Mercé. Hauria volgut veurerla pobre com ell. ¡Oh! allavors sí que pot ser s'hauria atrevit á estimarla ab alguna esperansa, á oferirli lo seu amor tant recatat dins son cor com objecte sagrat d'adoració!

¡Pobre Francesch! ¡era ben á planyer! may sisquiera en sas miradas havia donat á coneixer á la Mercé lo seu amor.

Somés, servial, atent, midava la distancia que 'l separava de la pubilla Noradell.

Com podia endevinar aquella senyoreta, tant altiva encara que bondadosa, que hagués inspirat tant gran amor á un pobre dependent de la casa, orfe, sense posició, sens pervenir, tinguent solament per única riquesa un cor noble, plé de sentiments exquisits.

Al proposar á 'n Marsal son intent:

--Nó, Francesch, nó; de cap manera vuy que 't separis de nosaltres; te necessito ara més que may; travallarém junts á realsar la meva casa; farém front á l'adversitat. Ets jove, Francesch, intel·ligent é instruhit, necessitas ferte la posició que no tens y que, en nostra desgracia no 't puch oferir; si per ton bé creus convenient separarte de nosaltres, seria pera mí un cárrech de conciencia oposarmhi; á pesar del afecte que 't tením, la teva ditxa val més qu' ell; nostres bons recorts y agrahiment te seguirán per tot hont vagis; y si Deu vol que lluheixin dias mellors pera nosaltres, recordat que assí trobarás sempre un amich que 't reberá de cor... y li allargá la má.

En Francesch conmogut li apretá ab efusió.

--¡Nó, Don Marsal, nó!... ¡jo, separarme de vostés!... ¡may! L'afecte que tenen pera mí jo l'tinch pera vostés! considero eixa casa com la meva; disposi de mí, y crégui me trobaré molt ditxós de poguerlos servir, contribuhint, ab ma bona voluntat, per lo que valga.

--Gracias, Francesch; t'ho agraheixo en nom meu y de ma familia.

Desde aquell dia, la Teresa y la Mercé, enteradas de la conversa tinguda ab en Marsal, demostráren á 'n Francesch llur agrahiment, aumentant per ell llurs carinyosas atencions.

Los pobres de Masarách no se ressentian pas del cambi de posició de llurs benefactors de casa Noradell; si bé, las cantitats donadas en almoyna no eran lo que avans; mes los malalts necessitosos eran sempre socorreguts.

Prescindint d'aqueixas almoynas, la caritat en lo casal se feya 'l divendres de cada setmana. Com la miseria creixia cada dia, la corrúa de pobres que s'apilotava al pati de la casa era prou nombrosa.

Desde que Da. Catarina s'havia fet tant vella, la Mercé era la encarregada de fer la caritat. A las nou del matí, baixava al peu de la escala, portant una devantalada de moneda de coure; feya arrenglerar tots 'ls pobres, donas, vells, criaturas d'un costat del pati, y de un á un, al passar devant d'ella, 'ls hi donava una pessa de moneda.

Eixas caritats son una costúm en lo Empordá, y crech també en tota nostra benvolguda terra catalana, que data de temps inmemorial y que 's conserva encara en las casas ricas de pobles, de pagés y de ciutat. Eixa bona obra no 's delega may al servey; la senyora principal de la casa es sempre la que fá la almoyna.

Un dia, la Margarida que venia de missa matinal, portá á la Teresa un recado de Mossen Esteva que en una casa de jornalers, á mitja horeta del casal, hi havia una familia que passava necessitat. No poguent ella anarhi, digué á sa filla, donantli una petita cantitat de moneda: ves, tú mateixa; fes 't acompanyar per en Francesch, ja que ton pare es á Figueras.

La Mercé prengué son parasol, 's posá un barret de palla ab vel vert, vestit curt, un bastonet á la má; lleugera, tota contenta, entrá en lo despaig de 'n Francesch.

--Francesch ¿me vol acompanyar?

--Ab molt gust, senyoreta; estich á las sevas ordes.

Era l'endemá de Sant Pere de Juny. Tota la matinada havia plogut; alguns núvols, impel·lits per un ventijol fresquet, descubrian á claps un cel blau per hont s'obrian pás los raigs d'un sol hermós. Dels blats, uzerdars, de tot l'herbám dels camps s'exhalava una flayra humida, suáu, aromatisada per la flor d'espinadella y de sarsaparrella que vorejan las bardissas marjeneras. Las fullas dels arbres y garrollas degotan encara; las gotas irisadas pel sol semblan brillants y rubís. Los rossinyols se responen uns ab altres fentse á qui refilará mellor, mentres las aurenetas volan com fletxas arrán dels camps florits de vermell y rosa del trébol y trapadella.

En Francesch y la Mercé 's dirigiren envers la casa que habitava aquella familia necessitada.

Atravessáren la riera, seguint un rato l'arbreda, trencáren, emprenguent un caminet vorejat d'etzavaras, á fullas dentadas, enormes, de luxuriant vegetació; puig se 'n veyan de floridas, ab llur canó esvelt y enlayrat que 's termina per pedículs lleugers, elegants, casi horisontals que portan flors com campanetas; de lluny sembla un colossal canalobre; flors efímeras que aviat se mustigan. Com totas las liliáceas, lo florir la etzavara es la seva mort. Ha estat molts anys pera desenrotllarse; sas enormes fullas carnosas, dentadas d'espinas punxagudas, rodejan y protejeixen lo terrible punyal del centre, que lentament se va obrint pera donar pás al colossal espárrech, 'l qual creix fins á tres y quatre metres; allavors floreix, grana, y flor y planta se corsecan; llur missió ja es acabada: ans de morir ha esparramat la grana per la bardissa; l'any vinent ne sortirá un' ayrola... la naturalesa 's riu de la mort.

Tot camí fent, parlavan de l'anyada, de la hermosura dels blats qu' estavan en plena sega, de las floretas dels camps que 's veyan per tot arréu.

--¿Li agradan las flors? Francesch.

--¡Si m'agradan!... son las mevas amigas, las mevas confidentas.

--¿Qué 'ls hi confia?

--Que son hermosíssimas, que estich enamorat d'ellas.

--¿Qué li responen?

--Rés... sols com encara que hermosas son bonas y compassivas, me regalan per recompensa, una aroma més exquisita de llur fragancia, y aixó 'm satisfá.

La Mercé tota pensativa anava cullint blauets, y ensenyant un blauet á 'n Francesch:

--Veu, en lo jardí tením flors per cert molt bonicas; més aquesta val més que totas: miris sas petals ¡que finas! ¡que ben retalladas, ab sas etaminas erissadas! cap té un blau tan pur. Es tant comuna que no 'n fem cas; més si fos rara, seria inapreciable... y tot parlant ne feya un pom barrejat ab rosellas y espigas que 's posá al barret de palla, y un altre ramet que doná á 'n Francesch:

--Tingui... en recompensa del cuydado que ha tingut de ma tórtora... encara que no ho mereix gayre.

--¿Per qué? Mercé.

--Perque desde qu' he tornat de Figueras sembla que s'estima més á vosté qu' á mí.

--N'ho cregui: vosté es sempre l'estimada.

--Qu' ha fet pera tenirla tan amanyaguida?... tant esquerpa qu' era avans per vosté!... Miris que 'n tindré gelosía.

--N'ho sé... capritxo de tórtora.

Després d'una pausa, la Mercé, recordantse del generós procediment de 'n Francesch en la conversa que havia tingut ab son pare, li digué:

--Francesch, ja qu' es vosté tant bon amich nostre, m'atreveixo á demanarli un favor.

--Disposi de mí, Mercé, en tot lo que puga servirla.

--Nó, no se 'n pot dir, si vosté vol, un favor: es casi una confidencia...

En Francesch 's torná roig, y son cor comensá á glatir més que del compte.

Donchs, bé. ¿Vosté coneix la familia Maresch que viu á Castelló?

--Particularment, no senyora; més sé qu' es una familia vinguda de poch de la illa de Cuba, molt acaudalada, haguent fet segons dihuen, en aquella terra, una gran fortuna. Se compón del pare, la mare y de un fill, jove de uns 25 anys.

--¿Vosté coneix aquest jove?

--Nó, senyora.

--Donchs, Francesch, fassi sa coneixensa y díguim que 'n pensa. Est jove fou pera mí molt obsequiós, l'hivern passat, en lo ball del cassino, al qual assistí jo per primera vegada. Cada vegada que 'ns veya á Figueras, ab la mamá, al sortir de missa ó á passeig, 'ns venia á saludar... no m'desagrada; més, ans de sentir per ell simpatía, voldria coneixel un xich més.

En Francesch, pálit, conmogut, li digué:

--Está molt bé; cumpliré l'encárrech.

--¡Sí!... li quedaré agrahida.

No hi ha dubte que la Mercé ni suspita tenia del sentiment que havia inspirat á 'n Francesch, y no deixa d'esser singular: la dona es tant perspicás en tot lo que atany lo cor humá, majorment quant aqueix cor glateix per ella! Més, en aixó, s'ha de considerar lo carácter reservat y respectuós de 'n Francesch, sa humilitat, sa timidés, sa pobresa, la distancia que lo separava de la pubilla Noradell. Ell, deixarli coneixer lo seu amor!... ¡jamay! Se considerava felís d'estimarla; tenia tancada sa imatge dins son cor, l'adorava en cult fervorós, murmurant, en sas pregarias, y confonent lo nom de sa Mercé ab lo nom de la Verge. Aixó 'l satisfeya: lo seu amor era massa pur, massa místich, pera exposarlo á un desengany que ben cert li causaria gran desespero. L'amistat, la simpatía, lo bon afecte que li tenia la Mercé, lo contentavan.

Arribáren á la casa, y després de feta la almoyna s'entornaren, seguint lo mateix camí.

En Francesch era trist, pensatiu, responent á penas á las preguntas de la Mercé, quina, atribuhint sa tristesa al quadro de pobresa d'aquella familia desgraciada que acabavan de socorrer, li digué:

--Ha vist, Francesch, quanta miséria?... ¡pobre gent! ¡son ben á planyer!... lo que 'm dol es de no poguerlos aliviar com jo voldria.

--Mercé, vosté es un ángel de caritat.

--No tant, Francesch: faig lo bé, primer perqué es la obligació de tot bon cristiá, y en segon lloch perqué la caritat porta la ditxa. Ja veu que, al ferla, s'hi barreja un petit sentiment d'egoisme, y que de cap manera puch esser un angel.

--Pera mí lo es, Mercé, y desitjo de tot cor que sas bonas obras la fassin ditxosa com 's mereix.

Ho digué conmogut, ab un tó singular, baixant los ulls, molt pálit... ¡qué depressa bategava son cor!

La Mercé se 'l mirá, de eixa mirada escrutadora com si volgués llegir lo seu pensament íntim. Es ben cert que si no hagués sigut absorvida per lo recort del jove Maresch, la emoció de 'n Francesch li hauría potser fet endevinar lo secret que aquest volia tenir tant recatat. No obstant sa turbació no li passa desapercebuda; mes hem de creurer que l'atribuhí al seu bon afecte y exquisita sensibilitat, ja que li respongué:

--Gracias, Francesch, per l'interés y estimació que 'ns té; cregui que tant jo com mos pares, li desitjém lo mateix.

A poca distancia ans d'arribar al casal, vegéren una tartana parada devant lo portal reixat de la horta, y un senyor foraster que enrahonava ab en Marsal. En Francesch al passar los saludá, entrá al mas pera donar ordes á 'n Rafel, lo masober.

La Mercé doná una volta per no esser vista, pujá á casa seva per la porteta del jardí.

Al entrar á la sala, trobá sa mare, un brodat entre mans, seguda al costat de la seva sogra que feya mitja. Després de contar sa visita caritativa, pintant la pobresa y necessitat d'aquella familia que venia de socorrer; vegent sa mare trista y callada, s'assentá en cadira baixa, prengué lo coixí de fer puntas que apoyá devant d'ella sobre lo respatller d'una cadireta, y, ab sos dits, aparellá los boixets, plantant agullas, continuant unas hermosas puntas que destinava á unas tovallas del altar de Sant Joseph, de la iglesieta de Masarách.

## XIII