Part 8

L'hereu Noradell era sempre diputat, encara que estava ben resolt á no tornar mes á Madrit. No s'atrevía á presentar sa dimissió per lo dir de la gent, y molt més per no despertar sospitas sobre la trista situació del seu patrimoni.

Rebía cartas dels capitosos del partit moderat incitantlo á venir ocupar son lloch á las Corts, sobretot per la votació de qüestions importants al partit.

Altres mals de cap tenia lo diputat empordanés.

Los seus acreedors, al veurer l'estat fatal de las vinyas del patrimoni Noradell que representavan la garantida hipotecaria de las cantitats prestadas, demanavan la devolució de llur capital.

Si bé los masos d'Espolla y de Rabós eran posats en venda, no 's presentava cap comprador; ¡que 's cas de presentarse! qui confia sos capitals á la terra abuy dia aixafada per los tributs onerosos que pesan sobre d'ella. La terra, per nostres economistas de Madrit es la vaca de llet que 'ls ha d'alimentar; ¡be 'ls estiran y expremeixen aquellas llanguidas mamellas!... pero, ¡desgraciats! no vehuen que lo dia que no ragin será lo dia de _finis Hispaniae_; més, poch se 'ls ne dona; podrán dir: ¡després de nosaltres vinga lo Diluvi!...

En Marsal se veya amenassat de judicis executius; y si s'hi ficava lo Tribunal no n'hi hauría prou pera cubrir los deutes, ab risch de veures la heretat de Masarách molt compromesa.

Eixa situació li donava fonda pena, puig que veya lo dificultós de sortir d'aquest apuro.

Tota la familia estava entristida. La Teresa y la Mercé demanavan ab fervor á la Verge Santíssima que no 'ls desamparés.

Sols Da. Catarina conservava son carácter de sempre, ben humorada, é indiferenta, puig que res sabía, res li havian dit per no entristir los pochs anys de vida que li restavan á passar en aquest món.

En Joan, la Margarida, los masobers, no deixavan de veurer la tristesa de llurs amos per las penas degudas al estat aflictiu de la casa; tots ne tenian gran sentiment.

L'hereu Noradell que 's veya apretat per acreedors impacients, atormentat per llurs exigencias y amenassas, li semblá que si en lloch de tenir tants gossos de presa, ne tingués solament un, encara que li costés un sacrifici, viuría ab més tranquilitat; puig lo que ofenia sa dignitat y l'incomodava més, era de raurer ab gent de mala educació y de maneras grosseras. Pensá donchs á unificar sos deutes, es á dir, encargarlos á una sola má.

Fins ara havia poch ó molt pagat los interessos, puig que lo poch vi que feya 's pagava á bon preu; pero tremolava al pensar que d'aquí prop, potser l'any vinent, li sería impossible cumplir ab los seus acreedors.

Si encara lo bestiar, l'oli, los grans se venessen bé; mes no era pas lo cas: l'oli qu' avans los tractats de comers 's venia á onze y dotze pessetas mallal, ara 's venia á set y vuyt pessetas; lo blat de vint y dos pessetas ha baixat á catorze. En Rafel, lo masober tenia un floreig de xays ben grassos que en altre temps haurian valgut vint y dos pessetas, y avuy tot lo més si 'n trauria tretze de cada hú; y encara no tenian comprador. Lo mateix succehía ab lo bestiar boví gras, etc.. Aquest era 'l resultat de la terrible crisis agrícola que afecta lo país, crisis suscitada per los tractats de comers. Los productes de la terra no podían lluytar ab los de nacions més ricas y poderosas que la nostra.

Lo diputat empordanés amagava sa vergonyosa posició tant com podía; no volía perdre lo seu prestigi ab sos electors, y sobretot ab sos amichs polítichs de Madrit qui lo consideravan sempre com lo eloqüent y fastuós diputat catalá.

¡Que n'es de fondo lo seu contagi madrileny! ¡com s'ha insinuat en sas venas! Ni la presencia de sa familia atribulada, ni lo recort dels consells tant sabis del seu pare en son llit de mort, ni la vista de sa llar, de sa terra catalana, ni las causas amargas de sa ruina, li fan oblidar sa vida política! A pesar de tantas desgracias, encara hi pensa!

Feya esforsos de flaquesa per no deixar coneixer la trista posició en que 's trobava. Mes á Figueras y sa comarca aviat tot se sab. n'era dels Noradells com de molts propietaris del Empordá de anomenada, tronats; se senyalavan ab lo dit.

Los acreedors y usurers, com llops famolenchs, esperavan tirarse aviat sobre llur víctima, comprant per quatre lo que valia vuyt y ferhi llur negoci de sempre.

Lo senyor foraster ab qui enrahonava en Marsal, al passar la Mercé, era un d'aquells usurers que venia á proposarli la compra de las heretats de Rabós y d'Espolla per menos del valor dels crédits que pesavan sobre d'ellas.

Quan lo patrimoni del propietari comensa á trontollar, socavat qu' es pels deutes; quan ha firmat lo primer debitori y ab aquest d'altres; quan comensa á ésser prés de las angústias de la lluyta per la existencia, de las congoixas del negre pervenir, allavors se veuhen arribar de totas parts los tiburons que 's tiran sobre llur desgraciada víctima ja mitj ofegada, estiragonsant y disputantse sos membres; prestamistas, usurers, capitalistas sense conciencia, tots hi volen part, tots van per acabarlo d'escanyar.

En lo temps que vivím, mentres durin los fatals tractats de comers fets per nostres gobernants de Madrit, la crisis industrial y agrícola se fará cada dia més aguda.

Lo propietari té d'acudir á sas obligacions, y com son patrimoni no li dona prou, deu forsosament enmanllevar, esperant un any mellor que no ve may ni pot venir; comensa á pagar crescuts interessos que fan com la bola de neu; venen malas anyadas, la filoxera, lo desprestigi dels fruyts de la terra, l'abaratura del bestiar... quan se desperta ja no hi es á temps, contempla ab horror lo pervenir, se li presenta lo fantasma esglayador de sa ruina... l'home religiós que te fé sab resignarse no desesperant de la Providencia; l'home que no té creencias se desespera, se torna boig y se clava un tiro.

La pau, la tranquilitat de la familia Noradell, de aquella familia de bé, tan caritativa, tan estimada de la gent de la comarca, tan honrada, tan ben vista en lo Empordá, se veya atribulada, de algun temps en aquesta part, per tristesas y sobressalts.

En Marsal portava una vida retirada; no sortía gayre; anava á Figueras, quan no 'n podia prescindir, pera no exposarse á topar ab acreedors.

En Francesch era l'home sempre disposat pera servir la familia, ajudarla, fer diligencias necessarias, pagar interessos, demanar espera, lo que repugnava á la dignitat d'en Marsal qui menyspreuhava la cobdicia d'aquells homes que negocian ab lo diner.

## XIV

En Francesch cumplí l'encárrech que li havia donat la Mercé. Aná á Castelló per informarse de la familia Maresch.

Lo senyor Pau Maresch era fill del poblet marítim del Estartit que 's troba al extrém de la serra de Mont-Grís, al peu dels colossals grahóns anomenats d'Anibal. En los temps remots eixos grahóns se prolongavan dins mar formant un cap que, ab lo cap de Creus, enclohía l'extensa badía de Rosas y abrigava la platja del Estartit. Un cataclisme escabotá lo cap de Mont-Grís que s'enfonsá dins l'abisme, deixant en fora restos de sa massa granítica que sobre-surten del aygua: las illas Medas. Lo trench va donar pás á las onas que van socavant las timbas; de manera que avuy una fondaria de cent brassas y una amplaria de cinch kilómetres separa las illas Medas del continent.

Eix cataclisme degué sens dubte coincidir ab l'enfonsament de la Atlántida de que nos parla Platon y nostre poeta catalá, en Verdaguer.

Si lo poblet del Estartit existía en aquell temps, las condicions de sa platja eran altras que las que té avuy dia. Abrigat de tramontana pel cap de Mont-Grís havia d'ésser un port de refugi gens despreciable per los barcos que fugian del mal temps, si tota vegada hi havia barcos en aquella época remota, pot ser prehistórica.

Ara l'Estartit apenas arresserat de la tramontana es poblet de pescadors que viuhen de la pesca.

La caseta hont havia nascut lo Senyor Pau, en Pauet, que li deyan al Estartit, se troba al cap de vall del carrer únich que segueix la platja. Caseta aixerida, petiteta, baixeta, blanca com un colom, sens pis, per sostre 'l teulat. Al entrar, una estancia enrajolada, xarxas, rems, velas, samals, cabassets de palangre, nansas de vim etc., etc., lo tot arrambat al entorn, prou desordenat; s'hi respira aquell baf peculiar, de salobra y quitrá que 's desprén dels arreus de pesca. Duas cambras á dreta y esquerra ab llits de posts, márfagas y matalassos rublerts d'algas marinas ressecadas. De cuyna no n'hi ha: un fogó portátil que 's treu á fora quan fa bó, que s'entra al pas de la porta forana quan plou, serveix pera fer coure lo ranxo. A deu passos de la casa, lo llahut tirat en terra, ben amarrat á una estaca.

Lo senyor Pau tenía pare, mare, dos oncles, tots de pobresa, cohabitant en la mateixa caseta, vivint de llur pesca, patint fret, calor y gana.

En Pauet, á 17 anys, tip de miseria y privacions, feu com molts catalans de la costa; aná á la illa de Cuba, pobre, sense un quarto á la butxaca; mes ferreny, de bona voluntat, avispat, l'ull viu, ben resolt á guanyarse la vida, á fer fortuna en aquella terra ó bé deixarhi sa carcanada.

Avisá á sos pares del seu intent. Un dia d'hivern aná á Rosas; se llogá de criat en un vapor que de Marsella anava á Barcelona y á las Antillas. D' eixa manera pogué fer la travessía de franch.

A la Habana entrá de criat en una fonda sense guanyar rés; no més s'hi atipava. Als sis mesos d'estarhi, digué al seu amo que aquella vida casulana no s'avenía ab la seva activitat; qu' era jove, tenia bona salut y que volia probar d'enginyarse pera guanyar quartos. L'amo de la fonda li doná bons consells, alguna recomanació, puig lo tenia per bon xicot, y lo mellor vint pesos pera comensar.

Ab vint duros á la butxaca en Pauet se vegé tan rich com en Xifré.

Sería molt llarch é interessant de contar de la manera que sabé enginyarse pera arreplegarse un capitalet. Com no era gens tonto ho lográ aviat. Comprá bestiar boví, fent viatges á Montevideo; embarcava las pells pera Barcelona; aná á St. Domingo, á las costas de Guinea, traficant ab barcos negrers, perdé y refé son capital; mes fou tant lo seu afany y constancia al travall que per fí 's vegé ab una fortuneta.

Allavors se dedicá exclusivament al comers de pells. La major part d'aquells munts de pells que 's veyan á la riba del moll de Barcelona, eran enviats per ell.

Consolidada sa casa de comers, feu com tots los catalans que la necessitat obliga á deixar la patria, fou prés d'anyoransa, del gran desitg de revéurer sa terra, lo cloquer del seu poble, los parents y amichs que hi ha deixat.

Se 'n torná á Catalunya ab sa muller, la Rosa, y son fill ja gran, en Lluiset, que son pare feu educar als Estats Units y que iniciá després al comers, associantlo á sa casa de la Habana coneguda á New-York per _Maresch and son_, y á Barcelona per Maresch y fill. Arribá al Empordá carregat de diners. Se presentá á son poble natal, l'Estartit; ningú lo va coneixer; feya quaranta anys que n'era fora. Sa caseta de la platja existía encara; mes son pare, sa mare y los dos oncles eran morts y enterrats. Hi vivía l'únich parent que tenía ab sa dona y criaturas. Li feu aixecar la casa de dos pisos; li comprá una balandra y l'encarrilá á guanyarse bé la vida.

Volgué que l'Estartit se recordés del Pauet pobre y espellifat d'aquell temps de miseria de feya quaranta anys: ple de vanitat feu construhir dos grans edificis pera escola y ajuntament, deixant crescudas cantitats pera hermosejar la població.

En Pauet se havía tornat tot un senyorás y fins tractat de Don Pau per los que li venian á demanar quartos. Comprá algunas fincas en lo plá de Perelada, y s'establí á Castelló, fentse construhir una casa com un palau, sens oblidar la torra miranda enlayrada pera comtemplar l'extensa plana del Empordá y sobretot la mar.

Es singular lo carinyo que tots los catalans tornats de Cuba ab una fortuneta, tenen per la mar. Com la major part d'ells son de la costa, aixó 's comprén: la mar hont han tant navegat, de la qual no s'han may separat, té per ells l'atractiu que tenen las altas montanyas pel montanyés. Tenen l'anyorament de la mar; la mar es necessaria á llur existencia y s'embriagan ab las emanacions salitrosas que 'ls hi porta la brisa de garbí. Tots tornan á llurs pobles de la costa hont han nascut; y si algun d'ells s'interna en població un poch lluny del litoral, fa construhir á sa casa la enlayrada miranda hont puja una vegada al dia pera contemplar la mar y seguir ab la vista las evolucions de las velas llatinas dels palangrers, ó bé lo negre plomall de fum que un vapor al passar deixa estés al horisont.

Lo senyor Pau Maresch es un home de uns 65 anys, alt, ample d'espatllas, ossat, mans y peus de bastaix, cara colrada, angulosa, guarnida d'un sota barba de pel grisench, sal y pebre, á tall d'esclop, lo mateix color de sos cabells molt atapahits, ferms, tiessos com pels de toixó; ulls petits, verdosos, coberts de cellas embardissadas que arronsa quan está mal humorat; llabis y nas carnuts; fesomía dura, de fermesa, que denota un carácter formal, sério, resolt, autoritari, degut á la terrible lluyta per la existencia de sa vida atzarosa y á la costúm de raurer ab negres.

Sa esposa, la senyora Rosa, natural de Matanzas es l'esclava somesa que tremola devant son marit y senyor, fent la seva voluntat, resignada, acostumada als seus reganys, bona cristiana, encomanantse á Deu; una santa dona víctima d'aquell despótich tirá, consolantse ab l'amor entranyable que té pel seu fill. Té 55 anys y apar més vella de lo qu' es per causa de sa vida de sufriment.

Quina estranyesa! son casament fou un casament d'amor, casi un idili. En mitj de la vida atormentada de 'n Pau, al retorn d'un viatge profitós á Guinea, caygué malalt á Matanzas, en casa d'un associat negrer; fou cuydat ab tanta sol·licitut y carinyo per la filla del seu amich, la Rosa, que l'estimá y se casá ab ella. En aquella naturalesa salvatge, en aquell erm pedregós, germiná la flor d'amor que tot fill d'Adam porta en sí, per ell flor efimera que s'espigá y graná als pochs dias d'ésser flayrada; fou sols una guspira que l'instint brutal apagá; y no podía ésser diferentment atés aquell temperament, aquell carácter de ferro; aquell cor arronsat y endurit no estava per filar als peus de sa aymada, com un altre Hércules als peus de la reyna Omfala; la Rosa tan amant, tan sensible, tan carinyosa, com son las fillas de Cuba, fou considerada com un moble sols útil pera satisfer sas necessitats bestials y prou.

En Lluiset, al venir al Empordá sos pares, tenia 24 anys. Per bondat y carácter se semblava á sa mare á quina retirava també per las faccions de sa cara; de regular estatura, fesomía intel·ligenta, barba rossa, sedosa, mitj partida, ulls blaus, de vivesa, tipo nort americá; molt instruhit, parlant be l'inglés y 'l francés, maneras afables, carácter franch, leal ab sos amichs y en los tractes de negocis comercials.

S'havía posat al front de la casa Maresch de la Habana, y com era avispat y laboriós com son pare, continuava ab profit los negocis, aumentant de molt son reddit.

Trobantse á Castelló l'hivern anterior aprofitá de las diversions que li ofería la temporada de balls y reunions del Carnaval de Figueras. Fou en un ball del cassino que vegé per primera vegada la Mercé y que ballá ab ella.

En Lluiset en mitj de sa vida activa de viatges, ficat ab negocis, no havia sentit encara bategar son cor; papallonejava ab las senyoretas, galantejant, flirtejant, sense pararse en cap d'ellas. La simpática Mercé, tan guapa, tan encisadora, li produhí fonda impressió; no sabia apartar d'ella sas miradas; sa imatge 'l seguía per tot.

Hem de créurer que 'ls obsequis del jove Lluis no foren pas del tot indiferents á la Mercé, ja que després de molt temps que no l'havía vist, á la primavera següent no 's pogué estar d'encarregar al pobre Francesch de pendrer informes d'ell.

En Lluis, á mitj Mars, havía tingut d'anar á la Habana hont sa casa lo reclamava pera portar á cap un negoci important.

Per xó la Mercé, passat lo Carnaval, s'estranyava de no veurel á la porta de la iglesia, al sortir de missa de dotze, ab los seus amichs, pera saludar las senyoras conegudas.

## XV

En Francesch, cumplint l'encárrech de la Mercé, y un altre més important que confidencialment li havía donat en Marsal, se 'n aná á Castelló un dematí. En Joan collá la mula a la tartana; á las nou eran á Castelló. Se hostatjáren al hostal del Gravat. En Francesch s' feu servir xacolata y en Joan un tall de pa fregat ab all que despedía un' aroma riquíssima; era lo seu esmorzar de cada matí; al hivernás, quan lo fret apretava, se menjava la llesca ben untada d'allioli.

En Francesch deixá en Joan al hostal y 's dirigí envers la casa del senyor Maresch, al cap de vall de la població.

Entrá en la gran portalada, atravessá lo pati y pujá l'ampla escala de marbre ab barana de coure daurat, deturantse al replá del primer pis un ratet pera reprimir sa emoció; estirá lo cordó de la campaneta, lo reixadet s'obrí y tot seguit la porta, una hermosa porta de caoba, macisa, esculpida. Un negre castis, rabassut, un plomero á la má, li demaná lo que se li ofería.

--Desitjaria veurer al senyor Maresch.

Lo feu entrar al rebedor.

--Sentis... esperis un moment... ¿la gracia de vosté?

--Francesch Saqué.

Lo negre desaparegué. En Francesch se mirava aquella estancia moblada ab luxo; al centre una tauleta rodona ab hermós tapet portant un gerro de flors, una lámpara ab sa mampara, albums ricament enquadernats; ne fullejá 'l primer que li vingué á má, retratos fotográfichs de gent de tipos estranys. Cortinas de damás mitj closas donan al rebedor una claror suáu, discreta.

Sentat en otomana, esperant, sentía á perlejar del seu front gotas de suhor de congoixa.

Per fí lo negre lo feu entrar, fentli atravessar un corredor, conduhintlo al despaig del senyor Pau.

Aquest s'estava sentat en sa butaca devant son escriptori empilat de papers, registres y escripturas, un tinter de plata ab sorrera y campaneta. Darrera d'ell, adossada á la paret, una hermosa biblioteca de xicranda esculpida, ab vidrieras, tancada sempre ab clau, lleixas plenas de llibres de luxosa enquadernació que provenen d'entregas á ral, ab cromos llampants, virolats; d'aquells llibres que no 's llegeixen may, pero que fan planta y que donan al visitant una bona opinió de lo erudit y estudiós qu' es l'amo de la casa; no 's pot obrir; fa temps que la clau n'es perduda: lo senyor Pau s'ha oblidat de ferne fer un' altra.

Que 'n coneixém de bibliotecas per l'estil que tenen perduda la clau, creadas de quatre dias, hont hi figuran obras insípidas, volúmens com missals: la _Crónica de España, Costumbres del Universo, Crimenes célebres_, etc., etc.! Lo repartidor d'entregas recorre vilas y pobles; deixa á la casa, per algunas horas, la primera entrega de mitj ral ab una portada florejada y un cromo que per sos vius colors enlluherna; la gent s'hi deixa caurer com las alosas als mirallets. Raras vegadas reparteixen obras útils, instructivas. Per supost cap d'eixas obras se llegeix... ni un benedictí llegiria la _Crónica de España_ que crech té dotze tomos que ni la Suma de St. Tomás; y no obstant la trobaréu que figura en casi totas las bibliotecas de nostres industrials é hisendats, poble, burgesía y classe rica. Donchs eixas obras que ningú llegeix resultan molt caras; mes, qué s'hi fará! aixó fa sabi y es de moda. Fan bé los editors d'aprofitarne. A mida que 's vagi espargint la verdadera instrucció per nostra terra catalana la vena s'acabará y deixará d'ésser explotada.

Torném al despaig del senyor Pau.

En los panys de paret s'hi veuhen estampas coloradas de la conquista de América, per Cristófol Colon, y lo modelo d'un clipper molt bufó que pertany á la casa de la Habana; sota d'ell un calendari de fulls, y la cotisació diaria de la Bolsa de Barcelona. Al front del escriptori un rellotge de paret, de xicranda, en forma de lira, qual balancer representa las quatre cordas; damunt d'ell, un lloro dissecat.

Lo senyor Pau vestit d'una bata ramejada de vius colors, lo cap cobert d'un casquet de vellut carmesí ab borla, sentat en sa butaca, alsá 'l cap, clavá de reull una mirada escrutadora al desconegut visitant y molt sério:

--Fassi 'l favor de sentarse, ¿qué se li ofereix?

--Dispensi la molestia... So 'l procurador de confiansa de Don Marsal Noradell, de Masarách. Vinch de part seva á demanarli un favor y á proposarli un negoci aventatjós per vosté.

Al ohir lo nom de 'n Marsal, lo senyor Pau arronsá las cellas, arrufá los llabis, molt sério y ab tó sech:

--Explíquis.

--Siguent vosté un dels acreedors hipotecaris qual crédit es mes important, Don Marsal Noradell espera de la seva bondat que, en vista de la crísis agrícola que pesa sobre 'l país, li concedirá tres mesos d'espera pera satisferli los interessos vençuts, assegurantli, de part seva que, per tot l'Octubre vinent, li serán pagats.

--Lo senyor Noradell m'está debent los interessos del any passat, ja veu que 'l no exigírloshi li he donat proba de tenirli consideració. En hora bona, esperaré que 'm pagui los interessos d'aquest any y del any passat per tot l'Octubre vinent, comptant ab la paraula que vosté 'm dona de part seva, advertintli que si no cumpleix, procediré judicialment contra d'ell.

--Mercé pel favor. En quan al negoci proposat: Don Marsal voldría unificar sos deutes en una sola má y ha pensat que vosté podría ferse cárrech de tots ells.

Lo senyor Pau arronsá las cellas de tal manera que no se li veyan 'ls ulls y mirantse de fit á 'n Francesch:

--Molt mal pensat... se figura lo senyor Noradell que jo só un Cresus...! Estich enterat de sa crítica situació... ¡si senyor!