Part 1

# La orfaneta de Menargues ó Catalunya agonisant

Antoni de Bofarull

1862

`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.`

## Primera part. La nina.

### Capítol primer. La estrella dubtosa, la estrella clara y la estrella fosca.

Mes de tres anys feya, que la espasa de Sant Martí, olvidada y polsosa, penjaba en un clau de la celda prioral de Valldonzella.

La espasa y son amo habian tingut una mateixa sort: lo cos del rey D. Martí habia quedat en un recó de la Seu de Barcelona, y encara habian de pasar quaranta set anys, pera que algú s'en recordás de enviarlo á Poblet, á dormir ab sos avis.

No habia tingut aquesta mala sort son regne: set eran los quel' volian pera sí, mes un alt personatge habia designat ab son dit al ditxós, y aquest portaba la corona de Aragó en son cap.

Bè feya lo papa Benet ó'l qui l'aconsellava: donant las coronas de una á una, s'en assegurava ell tres al plegat.

Lo poble, que admira'ls efectes y no sól buscar las causas, lo poble inocent que creu en Dèu y créu també en lo influxo de las estrellas, cansat de fam, pestes y guerras, mirava al nou rey com favorit per una bona estrella, y al desgraciat Comte de Urgell com nascut en mal astre.

La estrella del papa Benet semblava clara, peró'l poble se cuydaba poch de si era mala ó bona: tant avesat estaba tothom á veurer anti-papas y á víurer en cisma, desde la traslació de la cort pontifical al Cautiveri Babilónich (com deyan los de Roma parlant de Avinyó). En Roma feyan papas italians: en Avinyó los feyan francesos.

No obstant, era una cosa ben estranya que en Fransa, lo pais mes gelós de Aragó, haguessen elegit á un cardenal aragonés, y alguna seguritat hi veurian los electors, quant obraban ab tanta generositat. La forsa de ánimo de D. Pere de Luna, que aqueix era lo nom de Benet, donava esperansa á molts, pus mirant com se feyan papas nous y com apres los destituhian, se habia burlat del Concili de Pisa, y contava ya en son favor molts prínceps, universitats y predicadors.

Peró si bè lo poble mirava ab fredor los actes del papa Benet, los dos prínceps rivals de la corona de Aragó tenian sempre en ell fixa la vista, al mateix temps que miraban sa bona ó mala estrella.

--¿Qué tinch de témer? deya pera sí lo rey Fernando; Catalunya m'ha regonegut y ha rebut mon jurament per tres vegadas; lo duch de Gandia m'ajuda ab trescents cavalls; las tropas de Castilla han tornat, y, unidas ab los Heredias han detingut als inglesos en Loarre; los capitans del Comte no han pogut entrar en Lleyda, y s'han hagut de contentar ab destruir los molins. Ben clar se véu que Dèu ajuda ma causa! Animo, donchs: tinch rahó, tinch dret, tinch tres arcabisbes de ma terra y'l Papa en mon favor, tinch forsas, y á mes tinch las novas artellarias de foch, y mestres que saben ferne. La miseria no m'espanta, que tan mala es pera mi com pera'l contrari, y mentres assegure ma protecció á la aljama de Tahust y Perpinyá, y sian amichs en Montalban los juheus y'ls jurats, no m'han de faltar diners per fer venir blat de Sardenya. Bon profit li fassan al Comte sos inglesos y sos gascons, que ja veurá lo que resulta de ficarse hostes á casa.

De altre manera parlava lo desgraciat Comte.

--Malheida sort! esclamaba; me culpan de imprudent, perque he reclamat mos drets ya en vida del rey Martí, com si no sabés tothom que lo papa Benet volia llegitimar al nèt bort de aquell, pera que fos rey de Aragó... Sols de pensarho lo cap se'm pert! Me culpan de mal patrici perque crido als estrangers en ma ajuda, quant ma terra m'abandona, y quant, abans que jo, mon rival ha fet trepitjar la terra aragonesa per caballs castellans, cosa may vista en temps dels reys antichs. Y no volen recordarse que dels nou electors de Casp, tres estavan á mon favor, un se fingí boig pera no faltar á sa conciencia, y dos eran germans! Oh!... y entretant, quant mes confiaba, quant Aliot m'havia portat los diners que'l moro Alí enviava á Fernando, y estaban á punt de entrar nous gascons, lo duch de Clarencia, perque s'ha mort son pare, ha fugit de mon costat per ser rey de Inglaterra; mon conseller D. Anton de Luna s'ha fet odiós per la mort del arcabisbe de Saragossa, y cada dia 'm fugen caps y soldats, y veig alsar un nou mur de pedres y de homens entorn de la ciutat!... Quí sab lo que será de mi! --Y tancant los ulls, com pera recordar lo passat y refer son ánimo, se daba cops ab lo palmell de la ma dreta sobre del cor, bufava acalorat y repetia aquestas paraulas: --Ho dich y ho torno á dir, sí, sí: ja que no sò vassall, no vull créurer á ningú: sols creuré á ma mare com á fill, á ma mare que'm crida sempre "O rey ó res." Rey seré, ó la sanch de mos lleyals fecundará las planas del Urgell!

Així parlavan los dos prínceps, que pretenian llegir sa sort en lo cel.

Peró fra Vicens Ferrer, l'antich estudiant de Barcelona, lo doctor de Lleyda, doctor fet ja per ma del cardenal Luna quant aná de legat á Carlos VI, lo mestre del sacre palau de Luna papa, mirant á la terra, que era la que li convenia llavors conéixer, y repetint lo tema de son sermó de Casp, quant ell y Bernat de Gualbes donaren la corona al infant D. Fernando, cridaba:

--Un sol pastor y un sol remat... Temeu á Dèu y obrau ab caritat y ab justicia, pus qui no obra aixís, tart ó aviat tindrá la paga, que fins los fills pagan á voltas los pecats dels pares.

Y fra Vicens tenia rahó: mes rahó de la que ell se creya tenir.

### II. Posta del sol al mitj del dia.

Era la nit del 1r· de novembre del any 1413.

Feya poch que en lo poble de Menargues habia sonat lo seny del lladre, seguint al soroll pausat de la campana lo batament precipitat de portas y finestras. Lo poble havia quedat fosch, y sens mes claror que la que sortia per las escletjas de las fustas vellas ab que cada casa se guardava del vent y del fret. Una hora després, ni aquesta claror hi havia.

La lley que imposaba la campana era llavors mes filla de la costum que de la necessitat. ¿Qui habia de anar á robar ahont faltavan casi tots los homens, y era tal la despoblació y la miseria, que fins l'abat de Poblet y altres senyors los habian perdonat, per aquell any, los censals y demés drets que pagavan?

En un estrem de la població, á la part del Farfanya, hi havia una casa que era la última del carrer, casa que no sobrepujaba á las altres, peró que's distingia per tenir á la banda del derrera, á mes del corralet de totas, una petita exida, dominada per un estret terrat.

La porta que dit terrat tenia donava á un quarto ab alcova, única pessa de la casa ahont havia llit, pus en la pessa del devant sols s'hi veyan fruyts de la terra ó penjats per las bigas ó estesos pel trespol. Entre las dos pessas quedava un espay, destinat, sens dubte, al ferse la casa, pera guardar éynas y altres embrassos, mes llavors hi tenian los amos un munt estés de palla de moresch, y sobre de ella s'hi veya una borrassa, de manera que's podia péndrer per un verdader jas.

En la hora que dich, solament dos personas hi havia en tota la casa, una dona de uns trenta dos anys, de bon aspecte, encara que un poch torrada del sol, y quals ulls negres y brillants descubrian, per son mirar fixo, certa espressió y mescla de bondad y resolució á un temps, espressió que á voltas se hauria pres per rudesa y altres per valentia inocenta; y una noyeta, nina encara, pus no havia cumplert los onze anys, copia perfeccionada de la altre dona, y dotada de totas las bellesas humanas. A pesar de sa poca edat, era tan hermosa, que tota la comarca la coneixia, y al véurerla saltar pel terrat, doblegant son cos flexible com un arbre jove, obrint ab forsa los ulls y mossegantse lo llavi de baix, que ho tenia per vici ó per gracia, no passavan may per prop de la casa los falconers del senyor de Camporrells, que no tocassen lo corn pera ferla ríurer, ó no li donassen aucells y sobras de sa provisió.

Diversos sentiments eran los que animavan llavors á la mare y á la filla. Aquesta, plena de alegria per una novetat que no esperava, voltaba pel cuarto, tot despullantse pera anarsen al llit, y tocava ab sos genolls, cada vegada que passava, los genolls de sa mare, com volentli pagar ab aquella caricia un goig que li havia promés; mentres que la dona, impacienta y neguitosa, aparentava estar indecisa en lo que devia fer, pus sens pararse en los moviments de la noya, sols la pagava ab un somrís descuydat una volta que altre, y tan prompte miraba pensativa á la finestra, com fixava los ulls á terra, ó se'ls tapava passantse la ma pel front. Tot son aspecte revelava una pugna interior, moguda per sa resolució natural, y un dubte que la detenia, per dos fochs, per dos amors, cada un dels quals la tirava per un costat diferent.

--Ay mare, mareta, deya la petita; quant contenta estich de no dormir avuy en la cambreta fosca!

--Sí? contestava distreta la mare.

--Sí, sí! quant contenta estich de dormir ab vos. Dormirém abrassadetas, y jo tindré lo coixí de mon pare... Tot, tot pera mi, anyadia resolta y contenta. La palla de la vostra márfaga no fa soroll com la pallofa del moresch. ¿Vos recordau quant era mes petita, que sempre plorava, pensant que sentia ratas?

--Sí, sí, tornaba dir en sa distracció la mare. Enllesteix, noya, que ja es hora tarda, y si massa enrahonasses te desvetllarias.

--Millor. Avuy ray que estarém totas dos.

Y acabantse de estirar lo cordó que li tancava'l pit, se estirá lo jipó de corasseta que portava, deixá cáurer en terra las faldetas de burell blau, y posá lo peu sobre los genolls de la mare, pera que esta li desfés lo llas de la espardenya.

Quí la hagués vista llavors á la inocenta y hermosa nina, ficantse la una ma per entre sos estufats y partits cabells rossos, y ab la altre acostantse la camisola al pit, hauria cregut véurer un somni de un pintor, realisat ab tota la forsa de un geni!

Al véurerla així la mare, sentint tal volta vensut son dubte, havia tornat á sa habitual resolució. Sols li faltava en aquell moment fingir un poch pera contentar á la nina, y portar á cap la idea que la dominaba. Agafá á la petita de un plegat, y tot senyantla, acompanyála fins á la vora del llit, y ajudantla á pujar, la colocá posant sa hermosa galta sobre del coixí del pare, y abrigada que la tingué, li dona un pató en la altre galta y se la mossegá carinyosament un poquet. Donáli després dos cops suaus sobre la espatlla, mentres la petita s' arronsaba dins de sa camisa, movent lo cos de alegria, y com ferida en sech per la idea dubtosa, sens manarli com de costum que se encomanás á Déu, la deixá, y se dirigí de nou á la finestra, que obrí pera mirar un rato y torná á tancar resolta enseguida.

--Mare, cridá la nina; ¿qué feu? ¿per qué no us despollau?

--Ara... Espérat... Resa entretant... Digas un pare nostre al Sant Cristo.

--Ay ay! digué la noya, trahent lo cap per entre'ls llansols. ¿A quin Sant Cristo?

--Al de Balaguer... sí, al de Balaguer, pera que'ns done mes sort de la que tenim.

--Y de quant ensá? Los altres dies no'm feu dir mes que'l pare nostre pera la animeta de l'avia y la oració del Angel...

Al ohir la mare la pregunta de la noya, exhalá un sospir, com volent dir que tan pesaba la forsa de aquella admiració inocenta, com la causa de la innovació en aquella costum religiosa. Casi olvidada en aquell moment de la noya, y fixo lo seu enteniment en la idea que la feya patir, obrí un armariet emblanquinat que hi havia en un recó del quarto, tragué de ell un civader ó sarró, y sortí á fora com en busca de un objecte.

--Mare, mare! cridá la petita que no li havia apartat la vista; no'm deixeu sola.

--Ja vinch: tens rahó. --Y tornant á entrar, deixá lo civader sobre de la taula, y s'acostá altre vegada á la alcova, dihent pera sí: --Val mes que dorma y després ho podré fer tot ab quietud.

Peró la impaciencia no la deixava, y tot passant, torná á ficar lo bras en l'armariet, apartá una de las rajolas que hi havia desgafada á un costat, y trahent de darrera una mitja encaragolada, se la guardá en la ma.

La noyeta se posá á ríurer.

--De qué rius? Digas los parenostres.

Y la noya aná dientlos, sense deixar per aixó lo somrís que havia comensat, si bé era tal la forsa de la costum, que ans de acabarlos, havia fet ja tres badalls.

--Deixaume véurer la mitja dels dinerons, digué la petita, esparpillantse de nou; fa mes temps que no n'he vist cap...

La mare fou llavors la que somrigué, per conéixer que la noya, jugant alguna volta, havia arribat al recó sagrat, ahont guardava los pochs diners que li quedavan.

--No't desvetlles, repetí la mare ab forsa y carinyo; demá, de dia, ja'ls veurás.

--Sí? m'ho prometeu?

--Sí. Digas ara la oració del Ángel, y dorm.

--Peró acompanyaume.

Y mitj tapantse lo cap la petita y fent un nou badall, contenta de sentir prop de sa cara l'alé de sa mare, tancá los ulls, y juntas las dos comensaren á dir ab pausa y dolsura la oració que encara en est temps se resa en moltas casas de las montanyas catalanas, pera fer dormir als petits.

::: hanging-indent "En est llit me poso, set ángels hi trobo, tres als peus, quatre al cap, la Verge Maria al meu costat, que'm diu: Blanqueta, dorm y reposa, no tingas por de cap mal cosa: quant la mala cosa vindrá, la Verge Maria't despertará. Ángel de la Guarda, dolsa companyia, no'm desampareu may de nit ni de dia, tant si estich sola, com en companyia: á vos m'encoman y á la Verge Maria. Quant me lleví, quant me despertí, ángel de la Guarda siau sempre ab mi!" :::

Las derreras paraulas ja sols las havia pronunciat la mare. La noya quedava del tot adormida, pera no despertarse fins á la matinada seguent.

Llavors la mare sortí á pleret de la alcova, torná á dirigirse á la finestra, que obrí un poch y tancá de nou, com si li bastás pera decidirse á sa dubtosa resolució, y obrint ab pausa la mitja pera no fer soroll, tragué de ella quatre sous de plata, que mirá y torná á mirar com indecisa y pensativa pera voler fer alguna repartició, ne separá dos, que anava á deixar en la mitja, se posá'l dit en la boca, sens bellugar los ulls, com ferida de un pensament nou, y tornant á tráurerne un, lo afegí als dos que tenia en la ma.

--Ba, ba! digué pera sí; quant convé, convé. De aquí á San Joan, molt será que no passe la boyra, y que de una cosa ó altre no surtian diners pera pagar lo cens.

Y tornantse á parar mes indecisa, continuá:

--Y bè! ¿Qué'n trech de deixar un sou, si tan necessitada estaré tenintlo com no?... ¿Y pót ser que ell lo necessite?... Peró nó: ja está bè: sempre es bo que quede alguna cosa á casa... y després, que de aquí que ell torne, no m'ha de faltar de qué fer bullir la olla. Es tan poch lo que gastam jo y la noya.

Torná llavors la mitja al recó del armari, tragué de una caixa un mocador, ab la punta del qual nuá los tres sous, ficantsel després al pit, tragué una camisa de home, que deixá damunt de la taula, y sortint un moment del quarto, torná á entrar, portant un pa, una petita porció de menjar, una carabasseta de vi, y embolicantho tot dins del sarró, se'l posá resolta sota del bras, y aná pera agafar lo llum de ferro que penjaba de una canya clavada en la biga.

Sa indecisió, que semblava estar vensuda, no ho era del tot. Lo pas que anava á dar la tornava á acobardir, y un nou obstacle la feria en lo cor.

--Y si's desperta? digué mirant á Blanqueta, que dormia; demá al dematí pót ser no hauré tornat, y si quant se desperta se troba sola... Peró tal volta pensará, com altres vegadas, que he anat á missa. Qué faré? Dèu meu, Dèu meu! esclamá mes aburrida que desesperada; Dèu del cel, apiadáuvos de mi, feu que no'm succehesca cap desgracia ni contratemps, que jo logre mon desitj, que puga tornar, que aquest ángel vostre no's desperte, pus sols de pensarho, ay! se'm pert lo cap!

Y quedá per un moment ab la vista inmóvil, ab lo llum á la ma, y sens que's resolgués á passar la porta.

Peró aquí se li renová lo sèu primer objecte que la animava, feu un esfors, y mirant, com despedintse, á Blanqueta, penjá lo llum en la part exterior de la porta, tenint cuydado de escursar lo ble pera que durás mes temps, y baixá resolta la escala.

--No hi ha mes, deya tot baixant; lo principal del arbre es lo tronch: si'l tronch se salva, salvats sòn los fruyts. Anemhi donchs, y Dèu ajudará!

La desgraciada mare arribá á la porta forana, la obrí ab pressa, sortí al carrer, tancá de nou, y com la porta no tenint la barra quedava fluixa, la empenyé després de tancada, posá la clau sota, y tirá aquella enfora.

Son últim acte, al deixar sa casa, y son consol fou senyarse, alsar los ulls al cel, com demanant misericordia, y dir ¡Alabat sia Dèu!

Pochs minuts després, la pobre mare caminava ja sola y depressa per entremitj de arboredas, girantse de contínuo, com pera véurer si entre la vella finestra de sa casa se traslluhia la claror del llum que havia deixat.

A pochs passos mes ja no veya altre llum que la claror de las estrellas; lo mòn era fosch per tot, y sols una foguera lluny li servia de guia pera anar mes dret cap al lloch ahont se volia dirigir.

### III. Amor de esposa. La fugida dels gascons.

Quant hi ha una pena fonda ó un dubte que cava lo cor, totas las tempestats del mòn sòn res pera aquell que pateix. ¿Qué hi fa la fosca, la soledat y la quietut de la nit, si'l cor es fosch, y tè dintre de sí combat y agitació? Los ulls estan oberts, peró miran endins, las camas se bellugan, peró no's cansan, perque la forsa del esperit supleix la fluixedat dels nirvis.

Així avansava la desgraciada mare de Blanqueta, sens recordarse de perill, partint son pensament y son sentiment entre los dos objectes que la ocupavan, recordant lo que deixava enderrera y lo que buscava endevant, per entremitj dels arbres, y sens pararse en pedras y obstacles que la poguessen danyar en son precipitat pas. Sols una vegada que altre, com ajuda y consol en sa pena, alsava sos hermosos ulls á la estrellada volta del cel, y diriginthi un sospir, pronunciava lo nom sant de Dèu, implorant sa misericordia. Peró l'ayre de sos sospirs, mes pur que'l de la mateixa atmósfera que'l rebia, se confonia ab esta, y la atmósfera regraciava solament tal puresa ab nou ayre que enviava á la infelís pera respirar. Prou ho necessitava la desditxada, pus era son alé comprimit lo únich que fisicament la feya patir, després dels sufriments del cor!

Al arribar á un petit tossal ahont trencava'l camí, y en qual estrem hi havia una grossa pedra cuberta per dos grans roures, que solia servir de descans als viatgers, quant, al fort del istiu, passavan per aquella vereda, la pensativa solitaria s'adoná, contra sa voluntat, de la distracció en que estava: pensá per primera volta en lo perill que podia córrer. A alguna distancia de ella li semblá sentir passos que anavan sent mes prop, peró tal era son dubte, que tan prest li semblava sentirlos al devant com al derrera.

--Si será aprensió? deya entre sí; ay Dèu! m'en torno... Peró nó, nó! Qué será?... qué será?

Y en aquesta indecisió, crehent mes que eran per la part de allí de ahont venia, y que pót ser així no seria tan greu son perill, esperant sortir del dubte, fugí del camí, passant pel costat de la pedra, y se escondí derrera dels tronchs dels roures.

Tant com los passos s'anavan sentint mes prop, las palpitacions del cor eran mes contínuas: la dona valenta y desembrassada havia arribat á tenir por, y fins podia dirse que casi per un moment, sols per un moment, s'havia arribat á olvidar de sa pena y dels objectes que la causavan. A tal estrem pórta l'instint de conservació, per mes que l'esperit sia gran y sensible!

Poch feya que la trista y espantada dona s'havia posat á cubert del perill que creya, quant, per la mateixa dressera, ab una agitació igual á la que ella sentia, exhalant també sospirs y ays, observá la amagada que passava una sombra, peró sombra de dona, que á pesar de ser nit, ab la celístia de las estrellas es possible descubrir á poca distancia, com era aquella, si'l bulto que travessa es de dona ó de home, ademés de que, may los homens solen en sas penas respirar ab la fatiga é impaciencia que la dona espressa.

Mirá ab delit la pobre amagada quant li semblá que'l bulto era ja devant de ella, y tingué que contenir fortament son alé, per haver vist que aquell se detenia precisament fit á fit de sa cara. La altre dona acabava de pararse en la pedra de descans, pera arreglar un paquet que portava enrotllat dintre de una manta, y com estavan las dos cara á cara, poch li costá á la primera regonéixer prest que aquella á qui mirava era, sens dubte, altre desgraciada com ella. Recullí la vista llavors, com pera descubrir millor lo objecte que contemplava, y... oh sorpresa!... descubrí clarament si no la fisonomia, lo contorn de una cara coneguda, de una vehina de son mateix poble. Anava á anomenarla, y tement causarli espant, discorregué, tot de un cop, lo millor medi pera prepararla, pus sospirá com ella ho acabava de fer.

--Jesus, Maria... digué la que estava prop de la pedra; qué hi ha ací?...

--No tingas por, contestá la altre ab veu baixa; no'm coneixes?..

--Ay! ay!.. cridá la primera, sorpresa, vehent una sombra que sortia de derrera dels roures, si bè son segon ay! fou ja ab menos forsa, descubrint que la sombra era de dona.

--¿No ets la Paula del Ros? li preguntá la de prop dels arbres.

--Ay!... Jesus!.. ay!

Aquestos segons ays no eran ja tant de susto: eran de admiració, de sorpresa, y lo últim era ja casi de dubte favorable.

--Quí ets?... quí?... quí?...