Part 29

Peró accedint, á la fi,'l jove, quedaren en que aquest acompanyaria á las noyas, y que al derrera estarian los pares que's trobavan allí reunits.

Aquesta resolució tan grata pera Guillemet, encara que mal portada á oidos de la amiga del donzell, pus sols se digueren las noyas ellas ab ellas, y de finestra á finestra, que anirian á la funció, peró sense dir com, fou lo motiu de esperansa que la geperuda indiscreta doná al mal home, constant perseguidor de Blanqueta.

Tot lo dia, donchs, s'havia sentit inmens soroll en lo magatzem de las bigas, que era al costat de la casa del especier, removentse fustas y taulons, y observantse grans cops de martell (que per cert arrancaren algunas malediccions al especier quant s'en aná á fer la mitjdiada,) y continuament se veya á dos xicots, fills del farsant, y ab los quals constituhia ell lo tot de la companyia artística ambulant, entrar y sortir, en busca de claus, de fils, de ayguacuyt y altres demés andróminas necessarias pera la gran funció, sent cosa de ríurer véurer com en algunas de las casas ahont anavan á comprar pel vehinat s'en reyan de la manera de parlar estrany que tenian, y que si bè se endevinava per semblarse al catalá, peró nó era'l mateix.

Per fi arribá la hora, y'l devant de la porta del magatzem de las bigas s'aná omplint de tota manera de gent, vehins y no vehins, que acudian á donar son óbol pera contemplar las maravellas de aquell ingeni universal, (que universal se podria créurer, com los de nostres moderns comediants, en lo mer fet de saber tráurer diners de totas parts del mòn,) y pera donar son vot sobre'l mérit de aquell espectacle que, com altres naixents de sa especie, venian á ser una de las primeras plomas renascudas del fenix cremat ab la ruina de Grecia y de Roma.

Consistia l'improvisat Colisseo del carrer del Portal en un lloch espayós de aquells que, en casos de necessitat, poden servir á tots los usos, de manera que'l magatzem de las bigas així podia transformarse en un hospital, si la peste ho exigís, com en sala de ball en qualsevol festa, y fins en senat de prohoms y gents de confraria en temps de eleccions: per fi, tenia la principal calitat que poden tenir los llochs de sa classe, á saber, ser grans y res mes, pus la humitat, que no n'hi faltava, y la falta de llum y ventilació solen ser consideradas sempre com circunstancias secundarias en los sempre apurats casos que s'indican. Estava dividit tan útil lloch per unas amplas arcadas en número de cinch, partint, nó de las parets laterals, sinó obrintse en altres transversals, de manera que, desde cada arch al recó de cada una de aquestas, se perdia un tros, inútil en una funció de espectacle, pus malament podria descubrir lo que se executava al fondo de la última arcada l'espectador á qui tocás estar sentat un poch endins del espay que quedava á dreta y esquerra, especialment dels últims archs, y en la part oposada al escenari, capella ó alcova (que de tot tenia) ahont s'havia de representar lo gran pas. No obstant, per lo que podia ser, y prescindint de las dificultats y disputas á que podia donar lloch la ocupació de aquells espays, de ahont l'espectador que hagués pagat no podia véurer la funció, y mogut sols per lo desitj de proporcionar alegria y comoditat als que acudissen, havia tingut lo farsant la previsió de no pérdrer ni un pam de lloch del magatzem en cap de sos recons laterals, sinó solament en l'estret passadís que havia deixat al mitj, pera que pogués introduhirse la gent, y sobre tot las donas no tinguessen necessitat de alsar las camas, com hauria succehit á colocarse'ls banchs de cap á cap.

Eran aquests formats de la mateixa manera que s'havia format lo lloch principal de la funció. Las bigas y taulons, de que'l magatzem era depósit, s'anaren repartint á dreta y esquerra, clavadas de la millor manera que se sabia, ab tal que fessen ofici de banchs, y desde la última arcada fins al fondo, que era lo que ara'n dirian escenari, una gran pila de bigas presentava com si fos un trespol mes elevat, á fi de que'l pas que s'havia de executar allí demunt pogués ésser vist descubertament per tothom.

La porta de entrada estava la meytat ajustada, tapant la vista interior una cortina vella de flámoras, que era sostinguda per una corda clavada per los estrems á dreta y esquerra, y sobrantne alguns pams desde la útil antigalla á las parets. En la mateixa porta hi havia un taulell vell, que algun vehí havia deixat ó llogat, y posat de manera, en lo interior de la part tancada, que desde'l bossí de porta oberta no quedava mes que'l pas precís de una persona, á fi de que ningú pogués passar sense pagar. Derrera del taulell hi havia una vella, que tenia cara de home y mitj calva, dona capás de ferse á trompadas ab lo primer que abusás de sa posició y de la debilitat que s'atribueix al sexo femení, sobre tot en un lloch tan crítich; y tenia en la ma dreta un tros de fusta ó barra, que apuntava ella en lo taulell, apoyant l'altre estrem en la porta de devant, á fi de evitar que ningú se introduhís de frau, y tal embrás no l'alsava aquell Ca cerver, fins que'l detingut per la fusta afluixava'l diner, que la dona arreplegava ab la ma esquerra, fent de manera que caygués á la part de dins en un calaix, tenint cuydado de mirar la moneda un noy que estava á son costat y que, mes tart, havia de passar á ser uns dels protagonistas de la festa. Així anavan passant los assistens al gran pas, com si fossen moltons de primera entrada que han de pagar lo carnalatge.

Lo lloch preferit de la funció tenia, á poca diferencia, la mateixa decoració y arquitectura que'l gorniment de la porta: dos cortinas tiradas, de roba de llana descolorida, tapavan la arcada de ample á ample, quals cortinas, per medi de uns fils de palomar, ingeniosament colocats, se corrian á dreta y esquerra, descubrint l'interior, que constava de altres dos cortinas ó draps blanchs, figurant las parets laterals del prosceni, y aquestas y la paret del mitj ó fondo gornidas de estrellas de papers de diferents colors, pera donar á enténdrer que simbolisava alló lo cel, que sempre's véu de totas las parts del mòn.

Tota la il·luminació del magatzem consistia en una candela de seu que tenia la cobradora de la porta, y qual llum, per la cortina-obstacle, no arribava allí ahont hi havia los que ja havian pagat, y en quatre gresols posats demunt de la fila de bigas que servia de taulas, y ben apartats, ab previsió, de las cortinas divisibles, pera que no fos cas que's transformás lo cel en infern.

Ans que anás cahent peix al bartrol, es á dir, ans que entrassen los pagans del barri á la funció, tingué bon compte'l donzell de introduhirse. Si hagués concorregut sa persona oficial, ab son tabar y ensenyant sos caragolats cabells, de segur que hauria sigut un bon auguri pera la empresa esplotadora del bon gust que regnava en lo barri del Portal del Ángel, y al véurerlo la guardadora de la porta hauria donat un tint mes femení á sa fisonomia mascle, per la alegria que tal concurrent podia infundir y fer esperar en son cor y en sa butxaca; peró com lo guiavan malas intencions, y no acabava de tenir tota la confiansa necessaria en las seguritats de la geperuda tentadora, procurá mitj disfrassarse, de manera que no pugués ésser conegut, evitant així que's digués, si no pintava la cosa, que'l cavaller del gos havia acudit á un lloch tan impropi de sa alcurnia. En lloch del tabar, donchs, se cubrí aquell dia ab una capa fosca, y enfonzá son cap dins de un capell de cuyro y pel, de manera que son cabell y sas orellas quedaren tapats, y ab la ajuda del embós y de un mocador que sostenia devant de la boca, se mudá sa fisonomia, ó, quant menos, quedá confosa als ulls dels altres que s'havian de fixar principalment en lo enlluhernador objecte que allí'ls atreya. Si la ocasió s'hagués presentat favorable, poch li hauria costat al seductor descubrir son estudiat cap y fer gala de la llustrosa vestidura que tapava ab sa capa.

Una vegada entrat lo donzell, se quedá al aguayt derrera la cortina, observant qui entrava, y poch hagué de esperarse, pus luego las frescas riallas del especier y'ls crits entussiastas del falconer li indicaren que passava'l vol ahont anava la paloma que ell perseguia. En afecte, pegá una mirada'l donzell y descubrí tres alegres noyas que passavan per devant del taulell de la porta: la segona de aquellas era Blanqueta, y al observarla tan hermosa y tan plena de senzillés y gracia, y al ohir sa tan agradable veu, encegat momentaneament, casi arribá á donar un pas avansant, peró tingué que recular y amagarse, malehint sa sort, quant vegé que junt ab las noyas anavan los pares, y ab ells lo jove escribá y rival sèu, Guillemet. Cosa nova fou pera'l donzell aquesta confiansa é intimitat que observava entre'l amant ocult de Blanqueta y'l falconer, y mes quant ohí de aquest las seguents paraulas:

--Cuydado, noyas, cuydado, pus segons sembla, lo senyor farsant déu venir de terra de cegos, que tan poch cas fa del llum. Guillemet, cuyda tu de las noyas, fes de rebadá per aquesta gola de llop, que ja anam al derrera'ls pastors.

Doná aquí un cop de peu en terra'l donzell, y entre dents, de rabia, malehí á la geperuda que tan inutilment l'havia tentat; peró no haventhi altre remey, aná seguint ab la vista als entrants, y observant que s'aturavan en un banch que venia á la part interior de una arcada, passá depressa per un estrem, y's colocá en un de aquells espays inútils, ans descrits, peró inmediat, encara que al derrera, de la arcada devant de la qual s'acabavan de sentar Blanqueta y sas amigas; de manera, que l'esparver podia observar bè desde aquell recó á la paloma, sens que aquesta ni'ls que la acompanyavan s'en adonassen de ell. Feya Guillemet, ab tot dissimulo, lo obsequiós, senyalant lo lloch que devian ocupar las noyas, y cridant, com qui may res, al falconer, pera donarli á enténdrer que s'allunyava massa, pus, ab sa entussiasmada conversa sobre lo que seria'l pas, havia seguit introduhintse fins á prop dels gresols; peró contestáli aquest que ell ho volia véurer de mes prop, encara que tingués de estar dret, y així, que's quedás de guardiá de las noyas, pus ell ja donaria una llambregada de tant en tant.

Ni pintat li podia venir millor á Guillemet l'entussiasme de En Joan de la Murtra, pus per ell quedava en una llibertat que no podia esperar: passá, donchs, á la part de dins del banch, y se sentá á la dreta de sa estimada, que era la última de las tres per la part dreta, y entrant en aquell instant molta altre gent, quedaren omplerts los banchs inmediats del derrera, y'l donzell impedit de poderse móurer de son lloch. Lo Joan y l'especier, entretant, havian pogut arreplegar uns caps de bigas de un estrem, inmediat al escenari, y de allí, comentant lo que encara havian de véurer, allargavan de tant en tant un crit de advertencia, acompanyat de un moviment de bras, á las noyas, que estarian distants de ells com cosa de tres passos.

Prest s'aná omplint tot aquell ámbit, de manera que fins hi havia gent dreta en lo passadís y á la vora de la porta, per qual abundancia tingué la bona idea la cobradora de fer cáurer la cortina que ans hi havia prop de aquella, y de tancar ab clau per la part de dins. Y lo millor de tota aquella pescada era que cap dels concurrents havia entrat sens deixar son tantum á la porta, á escepció de un sol, l'especier, ab qui usá de certa galanteria l'Árgos femení de la porta, pus així que'l vegé, alsá'l bastó ab que detenia als entrants, y digué molt amablement:

--A noblesa, noblesa y mitja: nó, no paga la entrada qui tan generosament ha deixat la cortina. Tota ma vida'm recordaré de vos... Passau, passau, senyor especier.

A lo que contestá'l favorit ab una rialla de complascencia, que glosá ab una altre rialla burlesca'l falconer, dihent á son amich y vehí:

--Si jaus ho dich sempre, que us van tallar en bona lluna... Ara sí que dich que sempre plou sobre mullat.

Ple, donchs, lo magatzem de gom á gom, se tardá pochs minuts á comensar la funció, y anavan ja creixent los crits, la gresca, alguns ays ú oys que surtian de tant en tant, á efecte de esquinsarse alguna falda ó de trapitjarse algun ull de poll, y altres parauletas y sorolls mes ó menos espressius, (ab qual descripció, sens dubte, podria ferse un bon quadro de Caillot,) quant imposá un general silenci lo pizzicato de una viola, tocat al derrera de la divisible cortina. Fixá tothom la vista y allargá lo coll al sentir aquell ex abrupto de sinfonia, mes vehent que no continuava, y que tot alló era ó estratégia del farsant pera imposar silenci, ó, á lo mes, trempament de cordas, torná'l públich á cridar y á usar de son dret; y llavors aquell esperat Messias de las farsas doná realment una bona fregada de arch á sa viola, tocant un ayre espontáneo, ab que totas las orellas se posaren tessas, los ulls se inflamaren de alegria y las llenguas se quedaren mudas, per conéixer ja tothom que'l comensament de la funció estava, en efecte, leri leri.

Se corregueren llavors los ingeniosos fils de palomar que dividian las cortinas, y als ulls del públich aparegué lo cel de llansols y paper retallat, abans descrit, penjant al mitj del espay, ahont s'havia de funcionar, una gran bola de paper ó tela, sostinguda per una corda que, desde la part interior de las cortinas laterals, se escursava ó allargava segons convenia, y en dita bola, que figurava'l mòn, hi havia dibuixat, ab mangre y tinta, certs continents, y fins algunas figuras, que simbolisavan, com se feya en aquell temps, cada una de las tres parts en que's dividia'l mòn, per exemple, los tres reys magos en la part de la Ásia, un tigre ó lleó en la de la África, y un frare ó cavaller en la de Europa.

Així que'l mòn baixá á plom fins al mitj del escenari, aparegué de un dels costats, empunyant la viola ab la ma esquerra y l'arch ab la dreta, lo misteriós farsant, que verdaderament misteriós y fantástich se presentava ab la roba que vestia, y ab lo tot de sa figura. Era sa cara vermellenca, curt de front y de llavis prims, qual fisonomia pót regonéixer lo lector recordant als esmolets que vènen del mitjdia de Fransa; portava una túnica curta, vermella, y en ella cosidas certas figuras de altre roba fosca, com eran caras humanas en actitut de inflar, alas de aucells, panells de campanar, manxas, molins de vent, per fi, tot quant podia simbolisar lo vent ó sa bufada, y á tal objecte, pera semblarho mes, portava sa cabellera enterament desgrenyada y tessos los cabells, que pareixia un dimoni desencadenat. Lo resto de son vestit consistia unicament ab unas calsas negras ab solas, tan mal sorgidas, que en alguns punts arribavan los forats á semblar estrellas que ell á postas s'hi hagués brodat.

La cortesia que féu al sortir y sa primera fregada de viola foren cosas que mogueren ja la simpatia de tot lo públich, peró aquest quedá encara molt mes embadalit, quant li sentí rómprer los llavis, ab son accent y pronúncia llemosina, la seguent cansó, relació ó discurs, que deya:

::: hanging-indent --Tan sols hi ha sota del sol un que tot sol trobarse sól, un que ab un altre may se confon, que no's belluga: tal es lo mòn. Tot lo demés que volta y gira, que creix en ell ó que respira, gros ó petit, lleig ó hermós, no es un tot sol, pus sempre es dos. No hi ha cap gran sense petit, no hi ha cap dia sense la nit, no ha senyor sense vassall, no hi ha montanya sense la vall; la virtut fòra bè per demés si may lo vici no's conegués; lo net tè'l brut, lo gros tè'l prim, la llum la fosca, la lley lo crím. Homens y donas, ríurer y plor, pobres y richs, fret y calor, tot fent parella van donant vol pel mòn, que es l'únich que's troba sol. Tot volta y gira á impuls del vent, si es que la calma bufar consent, pus es la calma la que'm consola si fatigada está la viola, quals sons alegres mon buf envia al qui fa falta llum y armonia. :::

Y després de donar altre fregada de arch, enérgica y contundent, pus los anteriors versos los acompanyá ab un to suau y melodiós, continuá de nou:

::: hanging-indent --Visca la llum, de Dèu proesa; llum es la ditxa, llum la bellesa, llum es la forsa, llum la riquesa, llum es salut. Tot lo que es dos tè en sa meytat de la gran llum la claredat, quant l'altre mitj llum ha alcansat: llavors acut la armonia que'l cel envia á aquell que fia en que sens nit no hi ha may dia. :::

Donava aquí'l farsant al bordó ó corda grossa de sa viola certs cops aislats, per fer enténdrer que aquesta deya la mateixa paraula que ell pronunciava.

--Pum, pum, pum... Llum, llum, llum...

Y luego fregant á espays y seguidament la corda prima, repetia, ab la mateixa idea, altre paraula que, segons ell, també pronunciava la viola:

--Ninia, ninia, ninia... Armonia, armonia, armonia...

Y seguia cantant:

::: hanging-indent --La armonia es llum, lo llum es la armonía, quals sons alegres mon buf envia. :::

Y posantse inflat de galtas, mentres la viola donava sons que ab prou feynas se percibian, esperava un moment de atenció, y llavors, pegant una bufada forta, treya també un so fort del instrument, donant així á enténdrer, que era per sa virtut com la armonia se sentia mes y arribava á tot arreu.

Cessá aquí per un moment lo músich, deixant son habitual llenguatge en vers, pera advertir en prosa, que llavors anavan á mostrarse los justificatius de las veritats que ell havia dit, y pus era del mòn de qui's tractava y era al mòn á qui ell ensenyava y á qui volia donar gust, comensaria la proba per lo mateix comensament del mòn. Figurá en seguida com que estossegava, y á tal senyal, de derrera de una de las cortinas laterals, sortí aquell mateix xicot que havia estat ab la cobradora á la porta, ab las camas nuas, una especie de jupa de color de carn ajustada al cos y apretada al coll, pera figurar que també era nua aquella part, una faixa ó braga verda, que li tapava la part baixa del ventre, y una certa barba feta de estopa pintada, que s'aguantava ab uns fils en las orellas. Sortí'l personatge ab los brassos crehuats, com volent dir que no tenia res que fer, y semblava que fes esforsos com per aparentar melancolia, y al adonarsen del mòn, alsá la vista al cel per un moment, y després aná mirant per tot arreu, donant voltas entorn de la bola y com que buscás alguna cosa.

Los comentaris del públich, impressionat per aquella nova y estranya figura, valian tant com la funció.

--Ay quin angelet! deya una criatura inocenta.

--Sembla que ha fugit dels peus de San Miquel, cridava una dona llenguda.

--Sols li falta una corda al coll.

--Bona vestidura pera ser estovat á cavall de un ruch.

--Sols faltaria que's clavás unas quantas fletxas pera semblar un San Sebastiá.

Lo que sembla, (contestá ab cert to dogmátich lo falconer,) es als salvatges que van ab la barra derrera de la professó de Corpus, pera detenir la gent.

--Cert, cert... Tè rahó'l falconer... Just...

La multitut de veus que sortiren aprobant la veritat que acabava de dir lo Joan, acreditavan bè que l'home havia posat lo dit á la llaga, y la manera ab que ell doná á enténdrer la satisfacció que li causava aquella especie de sufragi universal, casi podia dirse académica, parlant en termes moderns.

Després de haver donat lo xicot protagonista una volta entera per tot lo mòn, li preguntá'l músich:

--Quí ets tu?

--Jo sò Adam, sò l'home, l'amo del mòn.

Y allargá la ma demunt de la bola, com dominantla. Lo músich tragué llavors un so suau de son instrument y repetí los primers versos de sa relació:

::: hanging-indent --Tan sols hi ha sota del sol un que tot sol trobarse sól. :::

--Jo sò tot sol, respongué l'altre.

--Donchs si sol ets, te falta la armonia.

Y fregant lo músich l'arch per la fusta de la viola, nó per las cordas, tragué un so aspre que sols feya rich, rich, rach.

--Cert es que'm falta una cosa, digué Adam, mes no sè qué.

--Te falta llum:

::: hanging-indent llum es la ditxa, llum la bellesa, llum companyia, llum la riquesa... rich, rich, rach. Fins que la llum sia no hi ha armonia. :::

--Donchs, ahont es aquesta llum? cridá l'home salvatge.

--Búscala bè y la trobarás.

Al anar Adam á donar una altre volta pel mòn, sortí de la cortina de la part oposada un altre xicot, vestit, si fa no fa, com lo primer, ab la sola diferencia de portar uns certs bultos en la part del pit, sense barba y ab una llarga cabellera, partida pel mitj, que li cobria las espatllas.

Mentres las dos figuras anaren avansant, lo músich seguia sos passos ab lo sèu pizzicato.

--Pum, pum, pum... llum, llum, llum...

Mes així que'ls dos se vegeren, un crit de ¡Armonia, armonia armonia!... ressoná per tot, la viola tragué sons verdaderament armoniosos, y la parella, agafada, aná seguint lo compás y ballant entorn del mòn, apoyantse, per fi, sobre de ell, y dihent ab orgull:

--Ja som senyors del llum y de la ditxa, ja som senyors del mòn.

--No encara! cridá'l músich:

::: hanging-indent no hi ha cap dia sense la nit... lo net tè'l brut, lo gros tè'l prim, la llum la fosca, la lley lo crim. :::

...Lo pecat y l'orgull vos ha perdut: vos falta, donchs, la llum, y ja no sòu senyors del mòn.

Y al dir aixó, pegant rapidament una estirada á la corda que aguantava al mòn, fent pujar la bola amunt, perderen l'equilibri Adam y Eva, y cayguts en terra un y altre, torná á baixar la bola demunt de ells, y quedá'l mòn com victoriós sobre de aquells cossos. Llavors lo músich, tornant á tocar armoniosament, cridá:

::: hanging-indent --Armonia, armonia, armonia... Lo net tè'l brut, lo gros tè'l prim, la llum la fosca...

Y á las foscas haveu quedat, pus

tan sols hi ha sota del sol un que tot sol trobarse sól, un que ab un altre may se confon, que no's belluga: tal es lo mòn. :::

Sortint llavors de quatre grapas Adam y Eva de sota del mòn, que'ls pesava demunt, prengueren sa direcció respectiva cap á derrera de las cortinas, y continuant lo músich ab ayre de triunfo, arrancant bons tons de sa viola, y pegant bufadas, se doná com terminada aquella primera part, ab gran aplauso de tots los concurrents al magatzem de las bigas.