Part 16

--Y com te dius? esclamá mossen Joan.

--Blanqueta!

--Blanqueta? Bonich nom: tan bonich com tu. Y com mes te dius?

--No ho sè. Lo pare y la mare no'm deyan sinó Blanqueta.

Doná aquesta rahó la inocenta nina ab una senzillés y candor que encantavan.

--Ton pare y ta mare? prosseguí mossen Joan. Y ahont los tens ara?

Mestre Nicolau, prevehent la resposta, obrí los sèus ulls de foch, y fins avansá, conmogut, lo sèu pit cap endevant, en senyal de gran interés. La nina, sentint la pregunta de mossen Joan, alsá'ls sèus melancólichs ulls al cel, y després de estar un moment com pensativa, digué á mitja veu:

--No ho sè! Los que venian ab mi diuhen que'ls van matar á Balaguer!

--Ah! ah! torná á esclamar mestre Nicolau, rompent llavors en un verdader plor.

Lo que en aquell instant succehí no pót esplicarse. Per una part, mestre Nicolau, buscant sa gorra, y tapantse la cara ab la capa, s'esforsava pera fugir de aquell punt en que se l'havia fet ser testimoni de tristesas; per altre, lo falconer, no sabent lo que passava, venia alegre, ab lo falcó á la ma, ponderant sas gracias al que havia de ser comprador; y per altre, lo llech de la comitiva, que veya detinguda y ja fora de aquella la nina, no volent esperar mes, s'acostava resolt á Blanqueta, pera ferla seguir ó tornarla á encaminar; y mossen Joan, indecís devant de totas aquestas cosas que passavan, s'havia alsat de son tamboret, no sabent á qué aténdrer.

--Mestre Nicolau! deya'l Fivaller. Qué feu? Qué us passa?... Esperau!

--Res, res! contestava l'altre, fugint carrer avall. No espero, no espero! No vull véurer res!

--Peró, home!...

--Res, res... que prou tristesas haveu convidat á véurer á qui'n tè massa en son cor.

Y corrent com un desesperat, se desaparagué ben prompte de la vista de son amich.

--Vaja, noya, vaja: no t'entretingas, deya'l llech esperant que Blanqueta seguiria.

Y Blanqueta, que acabava en aquell instant de véurer al falconer, lluny de fer cas del frare, alsá las mans involuntariament com en senyal de sorpresa y de alegria, y si bè girá'l cap un moment corresponent á la intimació del vigilant, quedás com encantada prest, dirigint alternativa y continuament las blavas ninas de sos ulls, com demanant clemencia ó esperant la decisió de un dubte, ja á mossen Joan, ja al Joan de la Murtra. En aquell estat, de sa tendre boca, ab un to que era mitj de por y mitj de alegria, sortí clarament pronunciat, encara que ab veu baixa, lo nom de "Joan!".

--Qué dius, noya? digué admirat Fivaller. Endevinas, tal volta, mon nom? Qué es aixó?

--Nó, nó. Al Joan es á qui conech...

--Es que jo'm dich Joan.

Lo falconer fixá llavors la atenció en la pobre nina. Y recordant de prompte'l Fivaller que hi havia allí també un altre de son nom, anyadí:

--Ah! Es veritat. Ab vos parla, Joan.

--Ab mi? preguntá lo falconer.

Y la nina feu un moviment de cap en senyal afirmatiu.

--Y quí es aquesta pobre nina?

--Una desgraciada, contestá mossen Joan, que li han mort lo pare y la mare en lo siti de Balaguer.

--En lo siti de Balaguer? Pobreta! Espera...

Y tot girantse, fixat mes en lo desitj de buscarli una caritat, que de averiguar de que'l coneixia, feuli al mateix temps y sens pararse molt en ella aquestas preguntas:

--Y de qué'm coneixes? De ahont ets, nina?...

--De Menargues! contestá ab alegria la nina.

No bè sentí lo nom de aqueix poble lo falconer, se girá en sech, com si l'hagués fet rodar un llamp. Al clavar sa vista en la preciosa criatura que l'acabava de anomenar, la cara de aquell home sofrí una trasmudació espantosa: perdé'l color, se inflaren sos ulls, son llavi inferior comensá á tremolar, y fins s'hauria dit que'ls cabells se li erissavan. Lo compassiu Joan sentia llavors en sa memoria y en sa imaginació una confusió de cosas que'l pasmavan y'l deixavan al mateix temps com indecís: mirava y no veya, ó veya y no's podia convéncer de la realitat que mirava. Sa vista y la de la nina estavan tan mutuament clavadas entre sí, que qualsevol hauria dit si'l falconer s'havia tornat falcó, pus un falcó semblava quant esparvera á la presa, dubtant que se li escape.

Mossen Joan estava no menos pasmat, observant aquell repentí espectacle, qual causa no podia endevinar.

--Oh! qué miro!... qué veig! aná esclamant lo falconer, pujant la veu y com fora de sí; ella es...! sí! sí! ella es, ab tota sa hermosura, ab tota sa bondat... y pobre y órfana, y sens consol de ningú. Digas, nina: tu ets... ets...

--Sí, contestá entre tristesa y alegria la nina; sò la Blanqueta!

--Misericordia divina! cridá lo falconer, alsant la vista y sos brassos al cel, y deixant escapar de sas mans lo falcó que portava, lo qual volá cap á la barra á barallarse ab los altres.

En lo precís moment de pronunciar son nom la nina, lo llech, impacient, agafant á Blanqueta per lo bras, y á una senyal decisiva del altre frare que esperava, intentá ferla seguir, dihentli:

--Depressa, depressa, que Pare Andreu ho mana...

Peró, aumentat mes y mes per aquesta contrarietat l'interés del falconer en dar consol á la pobre nina, vehent que la anavan á arrancar de sa vista, desempellegá la tendre ma de Blanqueta de la del frare, y abrassantla estretament ab l'altre bras, y donantli patons y omplint sa cara de llágrimas, cridá decidit:

--Nó! aixó si que nó! Aquí no hi ha altre pare que jo, y jo seré l'únich que la mane de aquí endevant.

Vehent alló pare Andreu, acostás llavors á la porta del falconer, entorn de la qual s'hi aná acostant la gent, y preguntá:

--Qué es aixó? ¿Vos mou, tal volta, germá, algun impuls de caritat, pera fer aquesta obra bona?

--Me mou un deber, contestá lo Joan, seguint abrassat ab la nina; me mou la gratitut, me mou lo recort de la mes verdadera amistat...

--Peró, coneixeu, germá, si podeu ser constant en la resolució que empreneu? Perque si aquest pobre orfe havia de tornar á véurerse desamparat...

--Nó, nó: may ho será: jo vos ho asseguro...

--Ne podem tenir seguretat? insistí lo frare mirant á Fivaller.

--Sí, pare, digué mossen Joan; ell ho assegura ab sa paraula de home honrat, y jo l'asseguro á ell.

--Vos?

--Sí, Joan Fivaller, cavaller de Barcelona.

Al ohir aquest nom respectable, lo frare s'incliná, y estenent sas mans sobre lo cap del falconer y de Blanqueta, elevá sa vista al cel, y digué conmogut de verdader esperit cristiá:

--Benehit sia Dèu! Alabada sia pera sempre la misericordia divina! Ella derrame sobre vosaltres, fills de la caritat, tots los goigs y felicitats de que abunda y ab que compensa als bons y generosos!

Y després de donar á tots sa benedicció, y de fer un altre respectuós saludo, precipitant son pas, junt ab lo llech, torná á internarse en la comitiva, seguit de tot lo concurs que aná passant, y per entre'l qual s'aná difundint en seguida lo gran acte de caritat fet per lo pobre falconer del portal del Ángel.

Lo que després succehí entre mossen Joan, lo falconer y la nina, que s'entraren en un quarto inmediat, es un quadro de tots los sentiments mes vius y penetrants, quadro trist y consolador al mateix temps, pus al costat dels fets horrorosos y cruels que recordava ab sa presencia y ab sas paraulas Blanqueta, se veya l'acte de agrahiment y generositat del falconer, y'l remey trobat providencialment á un mal tan inmens, com era l'abandono en que havia quedat la pobre nina y la poca esperansa que podia tenir fins llavors de que's millorás sa sort. De segur que si mestre Nicolau l'hagués presenciat, hauria arribat á morirse de dolor y enterniment.

--Miraula, miraula bè, (deya'l falconer á mossen Joan, y referintse á la nina, que havia deixat de peus dalt de un tamboret, y á la que contemplava boig de alegria, acariciantla y tenintli agafadas las dos mans;) miraula bè, que com ella no n'hi ha cap de tan hermosa en tot lo mòn, com ella no n'hi ha cap de tan discreta: es una dona petita, es una ánima gran. Oh, sí, ella será la meva filla, la meva pubilla, la meva mestresa... tot, tot ho será en ma casa.

--Es molt loable vostra bondat, Joan, digué'l Fivaller, que estava com admirat y no podia conéixer encara la causa de tot alló; me convenso de que sòu un home sensible y verdaderament bo, peró recordau que vostre geni es impressionable, y sentiria molt que may en vostra vida fesseu un acte que destrohís lo de avuy, perque ja sabeu lo que vos ha encargat lo frare al deixarvos aquest sagrat depósit, y sabeu també que jo, ab ma paraula, vos he assegurat.

--Mossen Joan ¿qué voleu dir ab aixó? digué tot formalisat lo falconer.

--Moltas cosas vull dir: vull dir que may mireu al orfe com á un esclau de vostre geni; y vull dir, que may, may... Escoltau bè, Joan! (anyadí lo Fivaller ab un to casi amenassador,)... que may prengau sa honra com esclava de vostras passions. Vos sòu un fadrí vell, ella es una nina, que dintre dos ó tres anys será ja una dona, y si bè calculo que vostre acte no pót ser fill de lleugeresa, peró... á voltas...

--Mossen Joan, mossen Joan, vos sòu mon assegurador y per conseguent jutge de mas accions. Dèu sab las grans causas que'm mouhen á fer aquesta obra bona, y per si no las sabeu, vos las diré. La casa ahont fou recullit lo pobre correu de Casp, després que l'assotaren, era la casa de Blanqueta: allí vaig permanéixer amagat, allí son desgraciat pare me socorregué y'm doná amparo, allí sa bona y carinyosa mare'm curá, com si fos mare meva, los verdanchs y feridas que tenia en la esquena, y allí... sí, allí!...'m feya companyia, sentada sobre mon llit, la tendre y hermosa Blanqueta, acariciantme sempre, en pago de las rondallas que jo li contava de aucells y de flors. Encara'm sembla que la veig, portantme ab gran aplom la escudella del caldo... perque, haveu de saber, mossen Joan, que era son principal gust servirme, y sols per aquest desitj, arribava al estrem de descansar á sa mare, pus ella també'm portava'ls draps, me portava'l menjar, y repetia sempre, que després de son pare y de sa mare, á ningú estimava mes que á mi. ¿Com voleu, donchs, mossen Joan, que jo may olvide aquests favors, aquests recorts tan grats, que jo may la mire com á esclava, y finalment que jo may burle la confiansa ab que vos haveu assegurat á ma persona, quant lo frare ó la Providencia ha deixat aquesta desgraciada en mon poder?

--La Providencia, sí! digué mossen Joan fortment enternit. Y ara podeu véurer ab aixó si la representa fra Vicens, sens lo qual, la infelissa Blanqueta no hauria vingut á Barcelona, y hauria mort de fam y de miseria en mitj dels desolats camps de Balaguer!

Lo falconer quedá á aquestas paraulas com pensatiu, y ab la major naturalitat respongué en seguida:

--Es veritat! Sols per aixó... Creheu que ara'm sab greu no haver gornit la porta, y sols per aixó, olvido las bastonadas de Casp. Encara que (anyadí á poch, com corretgint son propósit,) los que á mi'm pegaren sòn los mateixos que han fet órfana y desgraciada á la pobre Blanqueta! No es veritat, mossen Joan?

--Deixauho córrer, deixauho córrer...

--Sí, sí, es veritat: val mes deixarho córrer. Lo que convé ara (continuá'l falconer dirigintse á Blanqueta,) es que'ns acabes de contar, nina, tas penas y treballs... Peró nó, nó: lo que convé es que primer begas y menjes, que't alimentes y't refassas. Tè, tè, filla meva; menja, menja y beu, que prou necessitat ne déus tenir.

Y tot portantli'l falconer bossins de pa, y totas quantas sobras trobá de formatje y de altres menjars en l'armari, anava y venia de un estrem á altre de sa casa, tan aviat alegre de lo que feya, com afligintse de lo que la nina entretant li contava.

Mossen Joan, mes enternit que may, contemplava tot aixó pasmat, y li semblava realment un somni, dolentse tant de la situació per que havia passat la nina, quant ella li esplicá l'amor que sos pares li tenian, la soledat en que s'havia vist y la manera bárbara ab que, segons deyan, havian sigut destrossats los del somatent, que arribá á esclamar entre sí: --Quantas desgracias per no haver volgut fer hereu lo rey En Martí! Si fos rey ara lo que ho hauria de ser, res de tot aixó hauria succehit! Secrets del mòn, que may s'acaban!

Mossen Joan quedá com pensatiu, y'l falconer com encantat de véurer pensar al altre.

--Vaja, vaja, digué al fi aquell, no volent sentir mes llástimas; diheume ara, Joan, lo que val lo falcó, pus ho tinch tart.

--Lo falcó? respongué lo Joan, recordantse llavors que se li havia escapat de la ma, al regonéixer á Blanqueta. Y teniu rahó! Jesús Maria, no déu ser poca la gresca que hi déu haver en la barra.

Y trahent lo cap á la botiga, anyadí:

--Oh, oh! quin munt de plomas. Verge Maria! Mirau, mossen Joan, y aixó vos donará una idea de si'l falcó mestre ha nascut per una ma espressa.

En efecte, tots los falcons, cansats ja de picarse ab lo falcó mestre, estavan arremolinats, y com vensuts, á un estrem de la barra, y al altre's veya, quiet, y á manera de vencedor que dorm lo triunfo, lo recomanat animal, ab las alas caygudas y pestanyejant ab tota calma.

--Bè, bè, digué mossen Joan; diheume ara, donchs, lo sèu preu, y acabem, perque es tart.

--Dèu vos fassa bo, mossen Joan, esclamá lo falconer ab tota naturalitat; voleu que, ab la alegria de ma casa, després de tot lo que haveu presenciat y després de haver sigut mon fiador, tinga vergonya ara de demanarvos preu? Preneu lo falcó, mossen Joan, que prou pagat quedo ab la joya que avuy he trobat.

Y dihent aixó, feu una festeta á la nina, á la qual se li escapá un dòls somrís per primera volta.

--Aixó si que nó, respongué mossen Joan: un sou es pera vos, com un florí de or pera mi. Diheu lo que val, y...

--No m'en parleu mes: quant vinga'l baylet, que avuy m'ha fugit pera anar á rébrer á fra Vicens, ell vos lo portará y vos dirá'l preu. Sí, sí, mossen Joan.

--Es que á mi no m'enganyau.

--Nó, nó: vos ho prometo.

--Ara donchs, (digué llavors mossen Joan, estrenyent la ma del falconer,) lo que convé, Joan, es ser home de bè y cumplir la paraula que haveu empenyada, y de que jo he respost, pensant que aquesta paraula no la haveu donada á un simple frare, sinó á Dèu. No pót ser bon patrici qui no es bon cristiá, y pus vos teniu un orgull en ser lo primer, feu que may se us puga dir que haveu trencat un jurament fet, y que pera fer un bè hajau ocasionat majors mals. Guardau eixa orfaneta, feuli obras de pare, y en qualsevol apuro, molt seria que vostre fiador no us ajudás.

--Gracias, mossen Joan, gracias, contestá ple de agrahiment lo falconer.

--Y tu, filla meva, (continuá mossen Joan, dirigintse á Blanqueta,) sias també bona y cristiana, pensa en tos desgraciats pares tota ta vida, y sobre tot si may te véus tentada de fer una obra dolenta, y créu y obeheix sempre com á nou pare que Dèu te envia á aqueix home, que tan generós se mostra ab tu. Créu á ton pare y á Dèu, y no't faltará consol per a totas las penas que, ja tan jove, has passat.

--Dónali las gracias, Blanqueta, digué lo falconer, y besa la ma á mossen Joan.

--Gracias, gracias! contestá la petita.

Mes pera cumplir la nina la senyal de acatament que li indicava son nou pare, se detengué un moment com pensativa, y com si li costás de ferho. No tenia res de estrany: la pobre nina, que sols havia besat las mans á sos pares, hagué de pensar mes en ells, al véurer que anava á fer cosa que tal volta, á son enténdrer, no li corresponia prou.

Y observantho mossen Joan, girá la ma pera acariciar las galtas de la nina, é inclinantla cap allí ahont estava lo falconer, li digué:

--Nó, nó: á ton pare es á qui sols déus besarla de aquí endevant, al Joan, que es ton pare y l'únich que tindrá dret de dirte filla.

Y tornant, per fi, y per última volta, á estrényer la ma del falconer, sortí mossen Joan de la botiga, després de haver saludat amablement á la hermosa orfaneta y al que la amparava; mes tan preocupat estava l'ánimo del noble senyor ab lo que acabava de presenciar, que sortí sense adonarsen tan sols de qui passás pel carrer, y pensatiu y sens bellugar tan sols los ulls, com qui está fixat en un objecte de gran interés, seguí ab tota pausa carrer avall, dihent entre sí:

--Y quantas desgracias ocasiona la ambició!... Vet-aquí una víctima dels que volen fer lo primer paper en lo mòn!... Vet-aquí una proba de que'ls nobles sentiments tenen á voltas per palau la cabanya del pobre!

Y així discorrent, y soltant esclamacions, fillas totas del objecte que l'absorvia, del quadro que acabava de contemplar, aná seguint un tros de carrer mossen Joan; mes, al entrar en la plassa de Santa Ana, s'aturá en sech, sens girar sa direcció. Son cap estava inclinat, ab la ma dreta se entretenia en tocar son llavi inferior, y sa vista inmóvil é incerta acabava de convéncer que aquell home s'havia fixat mes y mes en alguna idea ú objecte que llavors l'ocupava en gran manera. Si en aquell moment hagués passat per allí la persona mes íntima de mossen Joan, y fins tal volta algú de sos fills, de segur que'l noble pensador ni tan sols los hauria vist.

Mes poch tardá en resóldrer sa incertitut, al fer una nova esclamació.

--Si'ls que han nascut pera ser sempre vassalls y pobres, digué entre sí, fan aixó; si'ls que vesteixen gonella de lli, y no tenen mes renta que la que guanyan ab son suor, obran ab tant desprendiment y ab tanta noblesa; ¿qué't toca fer á tu, Joan Fivaller, que ets senyor y rich, que vesteixes cota gornida de mars, que tens possessions y heretats, que tens vida regalada y tranquila, y que perteneixes á una classe de la que la noblesa es son distinctiu?... Nó, nó! Per algun fi la Providencia t'ha fet ser testimoni en aquest dia de un acte tan gran... Aixó no es solament casualitat... Y, ¿qué pót ser? Uns quants florins mes ó menos? No sè que may lo patrimoni de un rich se haja perdut per ser caritatiu.

Y girant de prompte, y tornant precipitadament á la casa del falconer, penetrá ab satisfacció en lo quarto inmediat á la botiga, ahont seguian parlant carinyosament aquell y Blanqueta, y allargant de nou la ma al primer, li digué:

--No us sorprenga ma tornada.

--Qué es aixó? digué admirat lo falconer ¿Es que vos haveu deixat alguna cosa?

--Sí, amich, contestá mossen Joan; lo noble y rich s'havia olvidat de fer verdaderament complert l'acte que vos, menestral y pobre, haveu comensat á fer. Contau, Joan, ab mi, desde avuy, pera ajuda de la vostra afillada; cada cap de mes, un de mos patges ó de mos familiars vos entregará deu croats de plata, y si may deixás de ferho, vos prego que m'en fassau memoria.

--Benehit siau de Dèu, mossen Joan! esclamá ab íntim agrahiment lo falconer. Llástima, senyor, que'ls nobles com vos no abunden!

Y parlant en seguida ab un to com de un home á qui impulsan los mes alts sentiments, continuá:

--Jo no puch rebujar, senyor, lo vostre donatiu, quant es en ajuda del pobre, y donchs no está en mas facultats recompensarvos aquest acte, aceptau al menos, mossen Joan, en testimoni de ma gratitut, la condició que us proposo.

--Digas.

--Lo preu del falcó está ja resolt... y será la renda que'm fassau de deu croats de plata cada mes, mentres visca Blanqueta ó fins que millore de estat.

Admirat Fivaller de aquella sortida, se quedá mirant sens parlar al falconer, y estrenyentli de nou la ma com despedintse, li digué:

--Noblesa contra noblesa! Accepto, donchs. A Dèu siau!

Al deixar resoltament la botiga mossen Joan, y marxant ja calmat y satisfet, torná á seguir de nou per los mateixos carrers per ahont abans havia vingut, fins á arribar mes enllá del arch del Bisbe, desde qual punt emprengué per devant de la Catedral y del palau major, que, á la veritat, no era'l camí menos recte per anar á sa casa.

Peró al passar per devant del palau, poch podia ell pensar la novetat que l'havia de sorpéndrer, per mes noticia que tingués de que havia de arribar lo senyor Rey. Tal fou un estrépit de música en sech que ressonava per dins del palau, música que's componia en especial de trompas y á mes de algun altre instrument de vent.

No deixá de sorpéndrer á mossen Joan aquella senyal de una costum que ell arribava á créurer desapareguda per los trastorns y guerras passadas; alguns del poble, que també la havian olvidada, se preguntavan admirats qué era alló; y alguns ancians y altres personas de bona memoria, no dubtant de la tonada, deyan als demés, com suposant que era alló cosa sabuda y acostumada: --No us admireu de aixó. Sòn los trompadors, los juglars del palau, que fan la senyal perque'l senyor Rey dina.

--Es á dir, que ha arribat lo senyor Rey? preguntá'l Fivaller.

--Fa poch que ha arribat, contestaren alguns.

--¿Y mossen Borra, seria tal volta aquí?

--Mossen Borra? Desde ahir que es aquí, y que se'l véu entrar y sortir continuament del palau.

--Ah! esclamá llavors mossen Joan, com endevinant la causa de la música. Ara hi caych, pus sabent la vinguda del Rey, haurá arreplegat de nou tots los juglars que hi havia dispersos desde la mort del rey En Martí, y haurá restablert la antigua cobla del palau, zelós com sempre de que no's perden las bonas costums, y á fi, sens dubte, de que's cumplesca la ordinació del rey En Pere. Així pogués ell fer que revisqués en aquesta casa tot lo bo dels antichs temps!

Y tot apretant lo pas, ab motiu de la nova que li acabavan de dar, passá depressa mossen Joan lo carrer del Palau, que enfilava ab lo de la Dagueria, y arribá á la plassa de Sant Just y á sa casa payral, de ahont pocas horas ans havia sortit.

### XV. Com lo noble mossen Joan Fivaller comensá á ferse conéixer del rey don Fernando. Girada de vent.

Lo príncep contrariat era ja'l príncep vencedor. Lo rey Fernando de Aragó, que, desde sa entrada en sos dominis, no havia pogut deixar may la sella de guerra pera sostenir ó assegurar sos drets, anava á sentarse llavors en son trono, pera regir com á monarca fill y protector de la lley. ¿Peró sabria ferho qui havia hagut de acostumarse á obrar mes com á capitá que com á rey; qui devia en part lo triunfo de sa causa á la ajuda de las forsas castellanas, que l'acompanyaren y que penetraren ja en Aragó ans que en Casp se proclamás al elegit; qui en rigor no havia pogut ferse cárrech de la verdadera atmósfera en que devia víurer un rey de Aragó?