Part 46

Separantse, donchs, l'observador de aquell punt, avansá alguns passos fins á colocarse en un cert recolze que feya'l camí, lo qual estava resguardat en una part per magraners borts y esbarzers, y quant vegé que las andas estavan á poca distancia de ell, sortí llavors de nou, y á camp ras y dirigintse de frente als que venian, digué en to natural y en res exigent:

--Bons homens, teniu la bondat de aturarvos.

Los de las andas no respongueren, y sols un de ells girá lo cap enderrera, com volent fer senya á algú que seguia.

--Aturauvos dich, insistí'l que volia detenirlos posat al mitj del camí, e indicant ab la ma que deixassen la llitera.

--A qué ve aixó? Qué voleu? digué un dels homens. Aquestas andas no's paran per ningú.

--Vos haveu de parar, perque'm convé parlar al malalt.

--Psit! contestá un de aquells, fent certs moviments de cara com volent dir que cuydado en atrevirse á parlar ni destorbar al de dins.

Y al mateix temps, un que venia uns quants passos derrera, montat en una mula, y que era conegut en Barcelona com á metge del Rey, pegant esperonada al animal, se trasladá en dos salts al costat de las andas, com pera impedir qualsevol entorpiment, de manera que tot acostantse havia cridat ja --Endevant, endevant! No aturarse per res!-- mes al arribar al punt, quedá com á sorprés y mut, al regonéixer á la persona que'ls detenia.

--No's pót véurer la persona que aquí portau? insistí'l que detenia. No's pót véurer al que vá dins de las andas?

--Senyor, contestá'l metge, tan delicat está de salut, que no convindria.

--Jo us ho demano pera bè de ell.

--Sí, mes... pera exigir aixó, no sè ab quin dret contau, y jo no voldria...

--Per fi, senyor metge, avisau al malalt ó l'aviso jo. Deteniu las andas, que'm convé parlar ab lo senyor Rey.

--No tal... Com!... Quí us ha dit que aquí hi vaja'l senyor Rey! digué'l metge tot confús.

--Ho es ó no ho es? preguntá l'altre mes resolt. Si ho es, veuréu com no será cap mal que m'escolte; si no ho es, llavors vos diré prest, si no'm coneixeu, lo dret que tinch de aturar aquestas andas y quantas ne passen per aquí.

--Quí us deté? cridá una veu casi apagada desde l'interior de las andas; qué succeheix?

Y al mateix temps se vegé córrer una de las cortinetas laterals, divisantse en l'interior una cara groga y postrada, ab uns ulls sortits y que indicavan la mes gran decadencia de una naturalesa biliosa y malaltissa.

--Ah! cridá'l malalt, com excitat al véurer al de fora que preguntava per ell. Es Fivaller, sí, Fivaller!

--Sí, Fivaller sò, senyor, contestá'l que esperava, descobrintse é inclinantse ab tot respecte y cortesia.

--Y qué vols? qué pretens? No basta tenirte en la memoria, que fins aquí ab ta presencia vèns á fer mes viva la causa de mos dolors!

--Quant vos enganyau, senyor! Fivaller sò, en efecte, sò'l noble cavaller lleyal que ve á despedirse cortesment de son senyor, sò'l vassall fiel que ve á mostrar aquí son sentiment per las penas que passa l'agitat esperit del Rey, sò l'amich síncero y conseqüent, que ve á aconsellar á son mes gran amich, y sò, per fi, lo ciutadá de Barcelona que ve á suplicar lo favor mes gran que son Rey li pót dispensar.

--Y ets tu'l que ve á aconsellarme com amich, y es un ciutadá de Barcelona'l qui'm suplica?

--Y perqué no? Per ventura Dèu, á mes del carácter y del cárrech de rey ab que us ha adornat, no us ha donat una naturalesa de home igual á la dels demés? Perqué no'm podeu escoltar com á home y com amich?

--Rey sò, Fivaller, y en tu no sè véurer mes que la ciutat, la ciutat gelosa de mon poder, la vassalla que no tè consideració als mals de son senyor.

--Quinas protestas voleu que us renove, senyor, si us dich que parlo sols com amich? Jo solament veig aquí al home, y per l'home malalt, eixa ciutat, á qui Vostra Altesa tracta de ingrata, eleva en aquest moment rogativas al cel, pera que us torne la salut, y sobre tot pera que la recobreu sense sortir de vostres dominis.

--Es á dir, que Barcelona tè noticia de mon intent?

--La tè, y per aixó ve aquí á suplicarvos que torneu á ella, pus desitja sempre tenirvos á son costat, així en vostras penas, com en vostras glorias.

--T'olvidas, Fivaller, que dius que sols me parlas com amich, com á particular...

--Y com voleu que la ciutat súrtia? contestá Fivaller, prenent ja cert ayre de major dignitat; com voleu que sos magistrats vingan aqui á suplicarvos, si vostra marxa es secreta, si vos mateix sabeu lo perill que hi havia de divulgar vostra partida ans de temps?

--Quant tu ho sabs... Orgull y res mes que orgull! Peró jo l'abatiré...

--Callau, senyor, callau! interrompé Fivaller, revestintse de la major grandesa. Aquest es l'únich obstacle que vos trobau?... Donchs bè: ja no sò aquí l'amich, sinó'l representant de la ciutat amiga y fiel, sò'l magistrat superior de la municipalitat de Barcelona, que formalment encargat per lo Concell, vinch á suplicar al Rey que no desampare la ciutat, que no súrtia per res de sos dominis, que torne de seguida, ahont no li faltará may consol y ajuda. Aixó us demana la ciutat, que per sos privilegis tè dret de suplicarvos, y que per los mateixos tè'l de cuydarvos y vetllarvos en vostres mals ans que ningú. Quedauvos, senyor! Tornau á la ciutat, dirigiuvos de nou á sas portas que us esperan!

--Tornarhi jo? May mes...! Peró si hi torno (anyadí'l Rey, després de una petita pausa, fent un somrís irónich, y allargant la ma en fora ab una actitut amenassant,) ay de ella!... Ay de tu, ciutat de Barcelona, si may pót tornar aquí ton rey!

--Qué diheu, senyor? Sempre trobaréu las portas en ella obertas pera rébrervos y á sos ciutadans disposts á servirvos.

--Las portas dius? No entrará per ellas si aquí torna'l rey Fernando.

--Donchs per ahont? preguntá arrugant son front Joan Fivaller.

--Per allí!

Y la ma flaca y trémula del Rey senyalá la muralla.

--Es á dir, que entraréu per conquista? Pensau, senyor, que no hi ha conquista ahont no hi ha resistencia... y no espero may que Sa Altesa's convertesca en tirá.

--Millor donchs: llavors podréu usar de eixos privilegis que teniu, y llavors podréu suplicar, no ara.

Fivaller quedá com indicís á aquestas últimas paraulas, y fent un esfors de humiltat y cortesia, incliná'l genoll, y digué:

--Per última volta, senyor: l'amich y la ciutat juntament vos demanan, pera benestar de la terra, pera honra de vostra corona, y pera vostra salut, que no penseu may en anar á terras estranyas, y que torneu de seguida al lloch ahont está clavat lo trono dels Reys de Aragó, Comtes de Barcelona.

--Basta! cridá'l Rey ab veu enrogallada. Ja us he dit que las súplicas y'ls privilegis los guardeu pera mon regrés.

Y á un major crit de ¡Endevant mos servidors! anavan á alsar de nou las andas los que las duyan, quant agafantse Fivaller ab una ma en ellas, las detingué, dihent ab un to que semblava profétich:

--Una sola paraula y prou, senyor! Barcelona us promet guardar sas súplicas y privilegis, nó pera usarlos si ve'l cas de necessitarvos ella á vos, sinó en aquell en que vos necessiteu de ella.

En aquell instant, rodejadas las andas de alguns cavallers que anavan acudint, y havent tornat á córrer la cortineta'l Rey, se moveren aquellas de nou seguint lo camí, y portant derrera una comitiva que s'anava reforsant á cada pas. Fivaller, vehentse sol y burlat en son bon intent, s'arrimá á un costat del camí, baixá lo cap y's crehuá de brassos per un moment, mirant com s'allunyava aquella comitiva que, en gran part, era composta de homens que no havian nascut en cap dels regnes de la Corona de Aragó, y dihent sols pera sí, mentres contemplava aquell espectacle:

--No sè si es la agonia del Rey ó la de nostra independencia la que'm sembla véurer!

Y desapareixentli per fi y enterament aquell espectacle de devant sos ulls, exhalant un fort sospir, y ple del major sentiment, s'arrimá á la creu que allí prop hi havia, la abrassá, y mirant ab efusió aquell símbol de esperansa y de misericordia, esclamá:

--Guardau, Senyor, la salut y l'honor del Rey! Guardau la salut y la honra de ma ciutat! Librau, Senyor, de penas á la patria... y aliviau també las dels amichs desgraciats!

La última súplica que fèu Joan Fivaller, quant anava ja á separarse de la creu, que torná á abrassar de nou, era per haverse recordat en aquell moment lo conceller no escoltat, que, com á tal y com amich, li quedavan altres obligacions peremptorias que cumplir aquell dia.

Joan Fivaller recordava que jeya en l'Hospital un amich, junt ab lo qual havia ell contribuhit al amparo de una órfana desvalguda.

Lo protector de Guillemet, que havia promés fer home á son protegit, recordava que un dia havia de ser aquest espós de la desamparada órfana.

Lo conceller de Barcelona recordava que havia tingut lloch un cas de peste, y tenia obligació de visitar l'Hospital y de prevenir lo necessari per si'l contagi creixia!

### XLIII. Desvari y mort del empestat.

Qui estiga dominat per l'egoisme actual, y crehent en la interpretació que's dòna per molts en nostre temps al amor, sia amor de la bellesa ó sia amor patri, tal volta posará en dubte la possibilitat del cas que conté aquest capítol; peró si may l'ha dominat ab tota sa veritat ó puresa l'un ó l'altre, lluny de aixó, arribará á créurer ans bè que l'autor ó es un gran patrici ó que ha estat verdaderament enamorat alguna volta.

Quant l'amor domina y no hi ha obstacles ni por, la imaginació pót presentar momentaneament lo perill, peró'l cor, que es mes poderós, ofega totas las imatges que la imaginació li envia, si sòn contrarias al bè á que aspira.

Anem al fet.

Ans de entrar en l'apartament dels empestats, reservat á aquest sol objecte en l'Hospital, hi havia una petita antesala, que era com un passadís entre dos grans portas. Una y altre, es á dir, la que servia de entrada al apartament y la que comunicava ab l'interior ó demés pessas del Hospital, se veyan tapadas, com encara es costum en molts establiments de tal género, per unas amplas cortinas de tela forta, pintada de blau, que evitan la corrent del ayre quant es menester.

Dins del apartament jeya l'únich malalt que s'havia denunciat com de peste, després de molt temps que la ciutat no n'havia tingut cap cas. Lo malalt estava en la agonia, oferint la particularitat, propia moltas vegadas en la classe de mal que patia, de aguardar pera aquesta fatal hora lo viu y exaltat deliri que molts altres sufrian en los primers períodos de la enfermetat y fins, á voltas, com á síntoma ó preludi; y á son costat hi havia un humil y virtuós sacerdot, ab una creu en sas mans, que aprofitava tots los moments de intermitencia, pera conduhir lo trist y defallent esperit del home que moria, per lo camí de la eterna salvació.

Derrera de la primera cortina, es á dir, en la antesala, guarits ó dissimulats per aquella, estavan escoltant dos homens, un altre sacerdot y un jove, que comprimint sos sospirs y la veu tot lo que podian, si alguna volta probavan de parlar, estavan, com qui diu, esperant la hora de un desastre segur é inevitable. Lo sacerdot, que cap vincle tenia ab lo malalt, sospirava sols com á sacerdot, es á dir, que pesava ab la balansa de la rahó y de la conciencia las miserias de esta vida: cada sospir sèu anava acompanyat de una mirada que dirigia al cel, juntant las mans ab actitut suplicativa. Los sospirs del jove anavan acompanyats de contraccions de la cara y fins de las mans: sos sospirs eran sempre messatgers de llágrimas, y son cap, lluny de indicar la conformitat del sacerdot, com que sols se fixava en lo trastorn del amich que moria, trastornat parexia també á menut; girantse á dreta y esquerra, en busca de vans consols, y fixantse tot lo mes pera mirar á terra.

Derrera de la segona cortina, es á dir, de la que hi havia en la porta exterior, y á la que no pensá may mes en mirar lo jove, desde que havia entrat ab lo sacerdot á aquella antesala, pera observar los últims moments del que moria, s'hi trobava un home que s'havia dirigit allí ab lo mateix intent que'ls altres, peró que havia detingut son pas en aquest punt, al adonarsen de las personas que allí estavan, y al ohir certas espressions de boca de una de ellas.

De manera que'ls de la antesala escoltavan al malalt y á son confesor, y'l de fora escoltava á uns y altres.

La presencia del pacient sacerdot que estava ab lo jove semblava com que fos allí obligada, ó mes bè, com pera vigilar é impedir, pus se veya que si algun moviment feya aquest avansant ó exhalava algun llament que revelás desitj de consolar ó véurer al malalt, de seguida l'altre allargava'l bras com pera evitar, quant menos, que's mogués en lo mes mínim la cortina, y que'l malalt vegés á algú.

--Per amor de Dèu vos ho demano! deya'l jove al company. Vos mateix sòu testimoni de quin es l'objecte que mes entristeix son esperit en sa agonia. Ja que jo no puch, al menos en qualsevol rato en que's veja que la rahó óbra, anauhi y diheuli. Creheume, feuho, que será una obra de misericordia y de caritat.

--No hi ha esperansa, contestava l'altre. Ja veheu quant temps ha que son enteniment está desordenat, que fins la veu del que l'ajuda á bè morir lo fa exaltar... No veheu com calla y espera'l sacerdot?

--Es á dir que no hi ha remey? Y ha de morir sens poderli jo participar que ell es l'únich desgraciat? Y he de deixarli tancar los ulls, sens desvanéixer los dubtes que l'agovian, sens infundirli una esperansa de satisfacció? Qué m'importa á mi'l mal ni'l contagi? Dèu tindrá pietat de mi, per haver donat la tranquilitat á un home que mor; Dèu no voldrá que sia víctima de mes penas la inocenta y desgraciada que tantas n'ha tingut. Benehit sia Dèu! Benehit sia Dèu!

Las llágrimas del jove enternian vivament al sacerdot, peró aquest no accedia, per poder molt en ell sa prudencia y sa esperiencia en aquella santa casa.

--Fill, no pót ser, no pót ser... Sols lo simple bellugament de nostre cos bastaria per aumentarli'l desvari y pera precipitarlo mes y mes. ¿Qué'n trauriau de ser testimoni de tan trist espectacle?

--Sí, peró si s'aclara sa rahó un moment...

--Si s'aclara y'm donau paraula de que no us mouréu de aquí, llavors ho probaré... Peró, callau, callau! Qué us he dit jo?... Sentiu com ja hi torna?...

Un y altre callaren, y efectivament, la aspre veu del empestat delirant comensá á retronar per aquella buyda y aislada sala, ahont no hi havia cap altre malalt mes que ell. L'esperit, vaguejant per dintre de aquell cos ja en part sens vida, feya com los llampechs de una nit tempestuosa, que tan prompte's veuhen en un cantó com en un altre; semblava en uns moments que tota la vida estava reduhida en la memoria; á lo millor la memoria apareixia confusa y's veya brillant y forta la flama de la imaginació; faltavan una y altre, y'l sentiment llansava, com si'ls sacudís fora del cos, ays y sospirs plens de dolor: la inteligencia sols se revelaba com á reflexió de la memoria, y pocas, pocas vegadas aguaytava libre la rahó, subjugada per los dolors del cos. De manera que la vida, pera despedirse, anava saltant de una potencia al altre, desorganisantse cada volta mes, y presentant, quant la imaginació dominava, l'estat mes trist de desconcert. Per aixó, durant lo desvari que patia'l desgraciat Falconer Joan de la Murtra, y en lo desordre de facultats intelectuals que bullia en son cap, sortian de sa boca paraulas incoordinadas, que representavan mil ideas diferentas, sustituhintse y repetintse com un vól de visions fantásticas, y que eran verdaderament lo símbol mes que'l significat dels recorts, dels sentiments, de las passions y de las creencias políticas de la desventurada víctima. Y així era, que á un mateix temps recordava fets de sa joventut, parlava de lo que projectava fer mes endevant, anomenava objectes de sa botiga, mesclava'l nom de Blanqueta, de'ls jutges de Casp, de fra Vicens Ferrer, de Guillemet y de altres mil coneguts, fent de tot una confusa mescla que en va hauria pensat enténdrer ningú.

--Qué ja torna á predicar? comensá á dir, sentint la veu del sacerdot, que dolsament li dirigia algunas paraulas de consol, pera que elevás l'esperit á Dèu y s'arrepentís de sos pecats. Ja torna á predicar?... Si predica mes ell en un dia que tots los frares del mòn en un any... Sí, sí... escoltau: ...y que sempre torna ab lo mateix "Un sol pastor y un sol remat."... Y quí será'l pastor?... Si sòn set los que l'han de elegir... Un, dos, tres, quatre, cinch, sis, set... Nó, que sòn sis... Ferrer, Ferrer, dos voltas Ferrer... dos que'n fan un. Pobre valenciá, que s'ha tornat boig!... Ferrer, Ferrer y'l valenciá... tres, tres que'n fan un... "Un sol pastor y un sol remat"... un tot sol... tot sol... Tota sola... tota soleta...! si sembla una doneta com me pórta'l caldo... Y quant te estimo, hermosa nina! Te estimo com si fosses filla meva... Sempre, sempre te estimaré... Qué ha de ferme mal res, si vehentte á tu tot se'm cura... Sí, filla meva, sí, á la esquena'm pegavan á la esquena... Oy, oy, oy! Encara un altre? Encara un altre? Inhumans! Solament per haver portat una carta...? Oy! Ja van quatre! Pietat!... Quatre, cinch, sis, set... Un y no mes! Per amor de Dèu! Un, un y basta... Un tot sol... Tot sol! Y estich tot sol! Qué será de mi?... Y ella tota sola! ¿qué fará, la infelís?... Vina, vina ab mi, Blanqueta, que ets meva y de ningú mes... Y quí ets tu, Guillemet, per emportártela?... Y quí ho havia de dir? Li feya patons sent nina... peró ara no es nina, nó, que es dona... Qué hermosa, qué hermosa está! Miráusela com se pentina... Si'l pobre de son pare la vegés...! Fora, fora de casa, fingit... Si te la estimas, jo també la estimo, que es meva... Nó, nó! Per amor de Dèu! Ajúdam, ajúdam, Guillemet... que al fi y al cap tu te la estimas... y mes vals tu que ell... Quí es, quí es aquest senyor de la capa vermella...? Callau, callau, que es de la casa del pastor... Ell, sí, ell es lo qui'm fa péndrer... Infame! Jo no he fet mal á ningú... Y perqué m'han de matar? Ay!... Ay! Si jo moro, com ho fará ella tota sola, tota soleta, sens amparo de ningú,... esposada... ay!... Dèu del cel! Ans que ella patesca, ans que torne á ser órfana,... Dèu del cel, mataume á mi... Jesús Maria! Y's queda sola, y en perill, tan hermosa y tan honrada... Nó, nó, no'm mateu á mi, mataula á ella, si es que ha de morir sa honra... Peró á ella nó, pobreta!... Mataume á mi, mataume á mi...! Tan bona, tan bona que es...! Fins los aucells la coneixen... Y com ho farien ells si no fos ella...? Fins los falcons, fins los falcons... Ah! ah! Traheumel de la boca del cor á aquest malehit esparver que ja li ha picat á ella... Que'l maten... Sí, sí, ja es mort! Gracias á Dèu! Ah! y s'en mor un altre, y un altre... quatre, cinch, sis, set... Oh! ja torna á predicar "Un sol pastor y un sol remat"... Un tot sol, tot sol... Tota soleta... per segona vegada, abandonada y sens amparo de ningú...!

Aquí'l malalt, detenint aquell desordenat encadenament de ideas, que automáticament anava esposant, y en lo qual las paraulas, mes que fillas de aquellas, eran ans bè causa y móvil, com que'l so de la paraula despertava á voltas semblansas á la memoria; crehuá sas mans, dirigí la vista á la creu que li mostrava'l sacerdot, y sospirá ab gran dolor; proba certa de que la rahó momentáneament tornava á aguaytar, com ho pót haver conegut ja'l lector, per las últimas paraulas, ó mes bè per la última esclamació del malalt, que revelava ja, en cert modo, lo regoneixement del mal y l'íntim sentiment que'l dominava pensant en l'abandono de la afillada.

Lo sacerdot que l'assistia, coneixent en realitat que estava calmada la imaginació, y que tornava á dominar la rahó, aprofitant aquella ocasió favorable, apretá ab dolsura la ma del malalt, y li recordá la bondat inagotable de Dèu, pus era verdaderament un gran favor de agrahir aquella intermitencia, durant la qual lo cor cristiá se podia unir ab lo mes íntim é indissoluble llas, ab Dèu, per medi del arrepentiment y de la conformitat, podent així l'esperit volar mes segur á gosar de la eterna benaventuransa.

Ab verdadera y cristiana calma escoltá'l pacient al sacerdot, si bè abatentse rapidament, per ser aquell nou estat en que's trobava lo síntoma mes próxim y segur de la mort, lo renaixement forsat de la vida, que s'aglomerava ab mes forsa, pera escapar així tot de un cop, lo revisculament de la llum que brilla una sola volta mes viva, pera desaparéixer del tot. En tal estat, dos noms eran sols los únichs que sortian de la boca del infelís malalt, y en ells se veyan ben clarament las dos únicas ideas que li quedavan en sa débil rahó, los dos únichs sentiments que se li movian pel cor: Dèu meu! Blanqueta meva! es á dir: lo que era sa esperansa en lo cel: lo que ell deixava en la terra.

Peró, al notarse per lo sacerdot assistent aquell estat favorable, fou notat així mateix per las altres dos personas que escoltavan derrera de la primera cortina, y no bè ho regonegué'l jove, quant, impacientantse, instá vivament al sacerdot que estava ab ell, pera que li cumplís la paraula donada, pera que avisás al altre sacerdot assistent, y comunicás aquest al malalt l'únich consol humá que podia tenir en aquell fatal tránzit, ja que, així com així, sa mort havia de ser inevitable y prompte.

--Vinga la ma, digué'l sacerdot de fora, allargant la sèva al jove; si'm donau paraula que no us mouréu de aquí, sí m'ho jurau...

--Ho juro, ho juro! contestá'l jove, apretant ab efusió.

--Donchs allá vaig.

Y aprofitant un moment en que'l malalt estava com en meditació, pus tenia lo cap baix y la vista casi tancada, alsá lentament la cortina lo sacerdot de fora, passá de puntetas al derrera del altre que estava prop del llit, y li digué algunas paraulas á la orella.

Durant tot aixó, lo jove no pogué menos de arrimar la cara entre la cortina y la paret, desitjós de véurer tot lo que succehiria, y durant sa contemplació, mes de una volta arrimá un poch sa cortina l'home de fora, y l'hagué de tornar á tancar, tant pera no ser vist del jove, com per no poder véurer, desde allí ahont era, y ab la intermediació de la altre cortina, lo que passava en l'interior de la sala.

--Germá, digué llavors al malalt lo sacerdot assistent, calmauvos si es que teniu alguna pena, y confiau en Dèu, que es sempre misericordiós.

--Ah! contestá'l malalt, fixant de costat sa enterbolada vista al sacerdot.