Part 26

Si resolta era la despedida del Papa no ho fou menos la del Emperador. A poch de haverse aquell separat, la porta's torná á obrir, y Sagimon, al revés de Benet, mostrantse sumament agitat é indicant ab sa cara cert fastidi ó cansament, digué, també com á despedida, al rey Fernando, las seguents paraulas:

--O ell ó jo, que'l concili aguarda y las dilacions no sòn mes que perjudicis á la Iglesia universal. Si'm seguiu á mi, negauli la obediencia y tindréu ma ajuda: si anau ab ell, preparauvos á sentir los mals que us esperan. Perseguit será'l cismátich y ab ell sas obras y'ls que'l seguescan. Res mes. Pensauhi bè, rey Fernando, y en Constansa espero vostra resposta.

--Es á dir, que estau resolt á marxar?

--De seguida. A Dèu siau, rey.

--A Dèu siau, senyor.

La desaparició del Emperador fou un llamp que ferí vivament al rey de Aragó. Deixantse anar don Fernando en una cadira, quedá per llarch rato pensatiu, ab la vista fixa y la boca oberta, com qui s'escolta los glapits del cor.

--No hi ha remey, digué al cap de un rato de estar en inacció; no hi ha remey! Estich al mitj del pont y he de passar endevant ó enderrera. O heretge ó ingrat! Heretge qui tants enemichs ha fet pérdrer de la Fe católica? Nó, nó, ja may! Ans preferesch...

Y al anar á alsarse, com si estás resolt, per fixarse sols en l'horror que li causava la idea de passar per heretge, torná á detenirse, abatut per la imatge de son antich y constant favoreixedor, que li semblava véurer ja á sa presencia.

--Peró qué dich! continuá. Lo vincle del Papa y del Rey es aquí vincle de home y home, es lo vincle de amistat. Qué dirá l'amich, que fins assistí en persona á la proclamació de Casp, influint pera que fos elegit lo mes bo entre'ls set pretendents? L'infant de Castilla, que conquistá'l títol de generós, com á rey de Aragó haurá de portar lo sobrenom de ingrat! Sí, sí! al mitj del pont me trobo, y no'm queda altre camí, segons me sembla, que cáurer desde'l mitj!

Y casi fins postrat y afligit en sa incertitut, no sabent trobar camí pera sortir de son dubte, vehent que's pendria com estranya sa tardansa en sortir, demaná consol á Dèu, y's resolgué, per fi, ab ánimo sols de probar, si ab humilitat y ab paraulas dolsas acabaria de lograr, tal volta, lo que no conseguí ab amenassas l'emperador Sagimon.

Peró inútils foren los esforsos y las esperansas de Fernando, que tremolava llavors pót ser per la primera vegada de sa vida, quant al obrir la porta de sa cambra vegé obrir també la del lloch ahont s'havia tancat lo Papa, y est aparegué rodejat de alguns cardenals y altres sacerdots de sa comitiva.

--Amich! li cridá don Fernando, avansant lo pas en direcció á la persona de Benet.

--Jo no sò l'amich, contestá aquest, jo sò'l Papa, que espero la resposta de un rey.

--Peró mirau... Ja sabeu, senyor...

--Detente, rey de Aragó, cridá llavors Benet ab arrogancia, detente devant del que't fèu remissió del feu de Sardenya, y del que t'ha cedit drets de la cambra apostólica pera pagar á tos acreedors. Sias breu en ta resposta, rey, y jo't daré, segons ella, ma benedicció ó mon anatema. Digas resoltament si'm tens per lo que sò ó nó.

--Senyor, jo sols demano, que, per la pau universal de la Iglesia, donant probas de vostra humilitat, vos subjecteu...

--Rey, aquesta no es la resposta que espero.

--Es que no sè qué dirvos... Mon compromís es tan gran, que á la fi, obligat á la forsa per lo que farán tots los soberans del mòn, tindré'l sentiment...

--Basta, basta. Vóls dir, á la fi, rey, que tu també m'abandonas?

--Si llegisseu mon cor, senyor, veuriau lo que sento. Sols la por...

--La por? digué ab to irónich y admirantse al mateix temps Benet. ¿Y quí tè por quant lo cor li diu que obra bè? Y cabalment m'ho diu qui tè en son favor y en mon favor tot lo bras militar y eclesiastich de sos regnes, sí, perque tots aquests arcabisbes, bisbes, prelats y barons que't segueixen y que't rodejan, tots, rey Fernando, acatan ma autoritat y regoneixen ma llegitimitat. Por tè, qui ab tant esperit y ab tanta constancia ha sabut sostenir lo dret de ser rey, contra sis pretendents y contra tants obstacles com se presentaren, ans que Dèu li donás la desitjada corona? Quédat ab la por, que jamay te la podrás tráurer de ton cor.

--Peró, senyor, un concili com lo que us amenassa, devant del qual se inclinan los altres anti-papas, y que tè l'apoyo del Emperador, no us fa por?

--Nó, may! Aquí está la diferencia de mi á tu, rey. Un emperador sense'l Papa, no es mes que un rey de romans, un concili en que aquest mana al papa que'l presideix no tè cap forsa, y prest veurá Joan XXII que se'l vól papa pera presidir, peró nó pera regnar. Ni un ni altre pera mi sòn res, y res també lo concili ahont acut l'heretge Joan Hus, ab salvo-conduyt de Sagimon, del mateix á qui tantas vegadas havia destrossat lo bohemo Zisca, general dels mateixos husitas, y del que no's pogué venjar l'Emperador, com pensa venjarse ara del tirá Ladislao. M'entens, rey de Aragó?

Fernando, sentint la esposició de aquellas veritats y miras políticas que li feya Benet en pocas paraulas, no sabia que ferse ni que dir. Seguí un breu rato de silenci, y llavors lo Papa continuá:

--Ja véus, donchs, rey de Aragó, si dech tenir por, y mes quant, crehentme ab mon dret, estich disposat á disparar l'anatema contra'ls preocupats, de qualsevol gerarquia que sian.

Al sentir aquestas paraulas, sospirá y mira al cel lo rey Fernando, y al mateix instant se sentí com una tronada lluny, sent senyal de que s'acostava una tempestat, lo cel s'aná enfosquint, y comensá á llampegar com si fos en istiu.

--Alabat sia Dèu! digué llavors lo Papa.

--De qué donau gracias á Dèu?

--De qué? De que'm proporcione un camí ó pera curarte de la por que tu tens ó pera aumentarme'l valor que jo sento. A Dèu siau, rey de Aragó.

Y fent una salutació, indicá lo Papa com que s'en anava á sortir de la casa.

--Ahont anau, senyor? li cridá don Fernando.

--Vaig á probarte la poca por que tinch: mas galeras aguardan, y vaig embarcarme en seguida pera Sardenya.

--Peró no sentiu la tempestat com brama? Vos esposaréu?...

--Y perqué nó? Precisament lo perill es lo que busco: en ell me mostrará Dèu si déu mudarse ó no lo vicari de sa Iglesia.

--Peró tornaréu, senyor?

--No ho sè: peró si torno, tornaré papa... y si no, libre estarás, rey Fernando, de la por que't domina.

A la desaparició de Benet seguí una turbació inmensa que dominá al Rey, deixantlo com encantat, y de la que sols pogueren tráurerlo la multitut de personas eclesiasticas y civils que anaren entrant en la sala, precedint á ellas principalment l'abat de Poblet, lo canonge Malla de Barcelona y fra Vicens Ferrer. Cada un procurá, per son estil, dirigir paraulas de consol al Rey, y acompanyantlo á son palau, li pregaren que quedás tranquil, pus desde'l dia seguent s'ocuparian sens falta tots sos amichs en resóldrer definitivament la gran qüestio del Papa.

Y en efecte, després de ohida missa, lo dia seguent, per lo senyor Rey en la capella del castell, pujá en un catafalch, que devant de ell s'havia alsat, mestre Vicens Ferrer, y predicá un sermó que pogué servir de pauta en la conducta que'l Rey y'ls vassalls desde llavors havian de seguir.

Deya en resúmen lo sermó de fra Vicens: "que'l papa Benet era verdader vicari de Jesucrist, pus sabia ell cosas per las quals estava ben cert de aixó, peró que s'havia ficat en algunas dilacions sobre'l fet de la unió de la Iglesia, y així convenia al Rey, pera obehir lo manament de Dèu, al qual devia ans estar que al del Papa, fer algunas ordinacions ab son notable y bon consell, las quals serian amargas al dit Sant Pare, peró profitosas á la salut de sa ánima, així com la medicina es amarga al pacient ó malalt."

Un dels circunstans que escoltavan las paraulas de fra Vicens era la reyna Margarida de Aragó, viuda de don Martí, seguida, com sempre acostumava, de son esclau negre, y qual senyora havia anat á Perpinyá pera que'l rey don Fernando manás pagarli algunas de las rentas que li havia consignat, peró no satisfet, ó pera que'l papa Benet li fes entregar la part de drets de la cambra apostólica, sens lo qual no podria víurer. No perdé la reyna viuda cap paraula de las del predicador, y poch tardá en escríurerlas á son oncle, lo bisbe de Mallorca, que era camarlench del papa Benet.

Peró lo sermó de fra Vicens produhí son efecte; desde aquell dia alguns homens tossuts passaren á ser solament duptosos, y venint á pochs dias lo ferm manament del concili, los dubtosos se transformaren en enemichs resolts, y'l Rey se decidí, per no haverhi altre remey, comissionant al efecte al mateix fra Vicens, pera que participás á Benet la sustracció de sa obediencia y la publicació de aquest acte per tots los regnes de la Corona de Aragó.

Peró mentres aixó succehia en terra, vejam com la passava en la mar lo papa Benet de Luna.

### XXIV. Benet XIII en mitj de la tempestat.

Cubert enterament lo cel, bramant lo vent ab so aterrador y amenassant, iradas y erissadas las onas de manera que semblavan barallarse ellas ab ellas, y trist l'horissó, com si fos la espressió del mòn que patia un gran sentiment; las dos galeras del papa Benet XIII no sabian que ferse ni'ls que las dirigian, pus sacudidas en totas direccions per la mar despótica, tan prest se las veya sepultadas en la aygua, com apareixian despéndrerse de ella, á manera de un aucell aquátich, que, apoyantse ab sas potas sobre de aquell element, vá á empéndrer son vol. Vensudas tenian ja sas forsas los palomers, que, mullats y suats al mateix temps, pujavan y baixavan de las velas, mudant cordas y direccions, pera véurer si encertavan un grop de vent favorable; deixava ja'l timó lo timoner, vehent que en va bregava, y desesperat lo pilot, per considerar perdut lo ausili del art y'l de la naturalesa, mitj crehuat de brassos y sospirant, no pensava ja en cap mes recurs que en lo que busca tothom que pert enterament sa esperansa, per mes esmortoida que tinga sa fé: mirá al cel, demanantli de tot cor sa ajuda; y com inmediat consol de son desamparo y en representació del mateix cel, buscá en un estrem de sa nau al principal viatger que portava, al senyor baix quals ordres havia deslligat sas galeras del port: mirá la cara del papa Benet, que, tranquil é inmutable, contemplava la tempestat ab indiferencia, y esperava, de segur, que arribás aquell crítich moment.

--Qué fem, senyor? digué lo pilot. Dèu no vól que anem á Sardenya.

--Ara ho veurém. Tingas paciencia, pilot, y prest te diré'l punt ahont se haja de dirigir nostra combatuda nau, ó si devem morir en ella.

Y dirigint Benet sos passos al alcássar de la galera, mentres que'l pilot lo mirava aterrat de véurer sa serena calma, descobrí enterament son cap, s'agenollá en l'estrem de la embarcació, crehuá sas mans sobre son pit, y, dirigint sa vista al cel, pronunciá aquestas paraulas:

--Mes que vostra misericordia, imploro aquí, Senyor, vostra justicia! Si no sò vostre vicari en la terra, Senyor, aquí'm teniu rendit, mes si ho sò, donau senyal en aquest perill, Senyor, de que vostre vicari s'ha de salvar!

Incliná'l front llavors Benet, ab los ulls tancats, y com esperant la resposta de sa súplica. Llarch rato estigué de aquella manera, absorvint la atenció del pilot que estava prop de ell; y en tal situació cresqué'l pasmo del que era testimoni de aquell fet, quant observá que comensava á cáurer una fina pluja, y que per aixó Benet no apartava'l cap ni's movia de la mateixa actitut.

Aquella fina pluja era un mitj preludi de lo que prest observá'l pilot. Entant que queya, comensá á bufar un ventijol, y las onas anaren perdent sa furia, y ple de goig y agrahiment lo pilot, no pogué menos de deixarse també cáurer de genolls prop del Papa, y de exhalar un ah! de alegria que espressava bè lo cambi repentí que acabava de sentir son cor.

Al sentir aquell ah! lo Papa, alsá lo cap y obrí los ulls. Sortint de sa concentració, no podia Benet tenir prou coneixement encara de la bonansa que'l cel oferia, com ho coneixia bè l'expert marí, mes deduhintla per la alegria del pilot, apretá ab efusió sas mans crehuadas y esclamá:

--Alabat sia Dèu! Gracias, Senyor, pus haveu aclarat mon dubte.

Y alsantse en seguida, y apretant la ma al pilot, anyadí aquestas paraulas:

--Es á dir, pilot, que som fora de perill?

--Sí, senyor, fora, fora.

Donchs, papa sò! esclamá llavors Benet, y ningú podrá ja ferme desistir.

--Voleu, donchs, que seguim la mateixa via? Insistiu en anar á Sardenya?

--Nó, pilot; á Penyíscola es ahont havem de anar. Dòna forsa á las velas, y á Penyíscola.

--A Penyíscola, á Penyíscola! cridá'l pilot als mariners.

--Sí, á Penyíscola, que allí m'esperan los bons, y prest tornarém de allí pera anar altra volta á Perpinyá.

Y relliscant ab vent favorable las galeras, ben prompte se las vegé desaparéixer, corrent vent en popa, y anant una derrera del altre, com si fossen dos cisnes que travessan en filera per un estany.

### XXV. La olla del paller. L'anatema del Papa.

Algun temps passá en que no se sabia que s'havia fet del inflexible anti-papa, y dubtosa estava, de conseguent, la cort de Perpinyá, esperant á véurer si pót ser se evitaria lo compromís de declarar il·legítim al papa aragonés.

Peró tenintse noticia de que Benet era á Penyíscola mes resolt que may á sostenir son dret, y arribant la ferma disposició del Concili pera que s'apartassen los regnes de Espanya de la obediencia al renitent, se prengué decidida resolució ja sens cap mirament, y fins encarregá'l Rey á son primogénit pera que fes los enantaments deguts, tant prompte com fos publicada la sustracció, contra'l mateix papa y sos arrimats.

Tractava familiarment aquest negoci Fernando ab son primogénit, y en ocasió que estava á sa presencia lo juglar mossen Borra, y al pas que'l Rey donava la ordre decisiva, se veya ben clar que, al dictarla, no ho feya ab tota sa voluntat, y que aquell acte acabava de agravar mes y mes lo mal en son esperit, pus á cada providencia que dictava Fernando, y que exteriorment tal volta podia semblar filla de un caracter enérgich, exhalava un ay! l'espantat y malalt monarca, que indicava ben clar ó sos dolors ó sos escrúpols.

En cambi, lo príncep don Alfons, mogut del millor desitj, y obrant sempre per l'impuls natural que de molt temps l'induhia á buscar ocasions de fer soroll, á la primera indicació de son pare, s'oferí ab lo major gust, y ensenyantli la misteriosa espasa que cenyia en son cos, li digué decidit:

--No's perdrá per mi, senyor. Fam tinch de desenveynar aquesta espasa per qualsevol motiu, y jo us prometo que no tardará sa punta en ensenyar al cismátich Benet lo camí de un altre lloch elevat, de ahont podrá véurerlo bè tot lo poble que ell excomunique.

Peró'l juglar, que preveya mes que tots, y que coneixia la por del Rey y la sinceritat del príncep, posantse mitj á ríurer, fèu mudar ben prompte de propósit á sos senyors.

--¿Sabeu, príncep, digué mossen Borra, que la mala fusta es la que osca la serra? Bo es que publiquen la sustracció de la obediencia al papa Benet, bo es que'l rey de Aragó y tots los de Espanya seguescan al concili de Constansa, peró no vullau fer servir vostra gloriosa espasa, que está reservada, sens dubte, á majors glorias, pera una de tan petita y passatjera.

--Que vóls dir, juglar? preguntá'l príncep.

Y'l Rey, que, en altres ocasions de menos abatiment é indiferencia, no hauria deixat passar aquellas paraulas del juglar, sens averiguar lo que significava alló de majors glorias, ni tan sols respongué, esperant tal volta que de la discreció del juglar sortiria un bon pensament, per lo qual se evitás la vergonya propia y la del abandonat amich.

--Qué vull dir? contestá mossen Borra. Que per dolenta que sia una olla sempre es bona pera un paller, pus ab ella se logra, quant menos, espantar als pardals que farian malver la palla,... y vos sabeu (anyadí després ab pausa, y mirant de certa manera al príncep, pera que'l entengués,) que pót ser hi haja algun dia ocasió de fer una bona casseria contra molts pardals que voldrian esbarriar vostre paller. No es veritat, príncep?

--Te entench, contestá don Alfons, peró no entench prou lo de la olla.

--No podeu compéndrer, senyor, que l'anti-papa Benet podria servir en certas ocasions de olla pera espantar als pardals? Perqué us pensau que aquestos fugen del paller? perque creuhen que la olla es un home, pus á conéixer que la olla era olla, de segur que hi anirian. Deixau, donchs, que vaja y vinga per los estats de Aragó Benet, deixau que's gose crehent que Penyíscola es la sèva Roma, deixaulo que porte una tiara, encara que sia de paper, pus temps pót venir en que'ls pardals coronats de altres nacions respecten mes á Aragó sols per lo dubte de si'l papa intrús pót tornar á ser verdader, de si la olla es olla ó es un home que trau lo cap per entre la palla.

Lo príncep se quedá meditant de prompte, somrigué, y dant ab la ma sobre las espatllas del juglar, li digué:

--Tens rahó: te comprench, juglar, perque quí sab lo que pót succehir en lo mòn.

Llavors lo Rey, mirant incertament als dos que li parlavan, arrupí sas espatllas, y digué:

--No us comprench prou, ni mon cap está pera pensar, en l'abatiment que sento. Peró, príncep ¿deixaréu tal volta de cumplir lo que mana'l Concili, y tornaréu á desfer tot lo que está ja resolt?

--Qué he de deixar de fer! Una cosa será ser escarceller del anti-papa y altre ser son defensor. Estau descansat, senyor, que sent jo l'encarregat, tan prompte com torne á Perpinyá Benet, segons se espera, se li dirá clarament la resolució, y la sustracció de sa obediencia se publicará en vostre nom per tots los regnes.

--No tornará Benet, contestá mossen Borra.

--No?... Y perqué? diguéren alternativament lo Rey y'l príncep.

--No tornará, perque desde ahir que está ja aquí, y en proba, que si no us donau pressa, pót ser que ans de vostra pracmática de sustracció, vejau publicada en son nom la convocació de un concili, pera oposarse á totas las disposicions del de Constansa.

A aquesta noticia, los ulls del Rey se bellugaren esparverats, y fent un esfors pera alsarse de la cadira, cridá:

--Es aquí Benet? Donchs, prest, prest, infant: no perdeu temps. De seguida, cridau á mestre Vicens: que vinga mestre Vicens, y un y altre, prompte, prompte, traheume quant ans, per amor de Dèu, de aquest embull!

--Fiau de mi, senyor y pare!

Tanta pressa se doná'l príncep, que aquell mateix dia, estant en sa casa lo papa Benet, y poch ans que's reunissen ab ell los cardenals de son séquit, trucá en la habitació del anti-papa un home, que no era dels avisats pera la reunió, un que en altre temps havia sigut la principal confiansa y l'áulich mes íntim del papa de Avinyó, l'antich confessor y mestre del sacre palau del papa Benet, y á qui, á pesar de aixó, no esperava aquest en aquella ocasió: fra Vicens Ferrer.

Així que's vegeren cara á cara l'anti-papa y son antich secretari, quedaren per un moment sense dirse una paraula, mes á la fi, endevinant lo primer l'objecte de la visita, digué senzillament:

--Qué buscas aquí, mestre? Vèns á suplicarme ó á exhigirme?

--Busco, senyor, la pau de la Iglesia, y, per conseguent, del mòn; y vinch á suplicar y á exhigir al mateix temps.

--Qui exhigeix no suplica.

--Es que suplico en nom propi, y exhigesch de part de Dèu y de mon rey.

--Benet me dich aquí, com m'ho digueren y com m'anomenares tu en Avinyó, y no he de tornar á dirme Luna, perque Dèu no ho vól, y Dèu es ans que tots los reys.

--Dèu ho vól, en bè dels reys y en bè de la vostra ánima. Creheume, senyor.

--No't dech créurer á tu, ovella, quant Dèu ha parlat clarament al pastor. Parla, donchs, sols en nom del rey, y acaba: dígasme qué vól lo que te envia.

Se detingué un breu espay llavors fra Vicens, y parlant després ab tota dolsura, digué sols estas paraulas:

--Está resolt, senyor: la cort de Aragó y son rey acatan la disposició del concili de Constansa, y lo dia sis de janer se declara en estos regnes la sustracció á vostra obediencia. Ara, sí, vos suplico com amich...

--Prou, prou: que jo no he de contestar al amich que'm suplica, sinó al rey que'm exhigeix.

--Donchs, responeu! digué llavors ab resolució prudenta fra Vicens.

Y obrint los brassos, sens alsarlos, l'anti-papa Benet, al ohir aquesta exhigencia, arrugá son front, com li succeheix al que li sobrevé un pesar, y digué ab tota forsa y ab to de esclamació:

--"*Ex nihilo feci te, et pro mutua mercede solum me dereliquisti in deserto*!" es á dir, jo t'havia fet á tu de res que eras, y ara, en pago, m'abandonas sol en lo desert!

--Qué diheu, senyor? digué admirat fra Vicens. A quí contestau ab aquesta resposta, á mi ó al Rey?

--A un y altre: al Rey y á tu.

--Peró aquesta no es resposta pera dar al Rey: dáumela per escrit, que així no podrá dubtarse de ella.

--Sí? Tens rahó. Espera, donchs.

Y agafant l'anti-papa una ploma de son tinter, escrigué en un full la mateixa resposta, anyadinthi en seguida altres diferents paraulas; plegá després lo full, y l'entregá á mestre Vicens, lo qual, fent un respectuós saludo, sortí del aposento, ahont se quedá Benet ab lo cap ficat entre las mans, com qui medita ó com qui plora.

Quant fra Vicens entregá la resposta al Rey en presencia del primogénit y de altres personatges, obrí Fernando lo plech ab gran interés, mes á penas comensá á llegir, observárenli tots los circunstants una gran turbació, tot son cos se posá á tremolar, sos ulls y sa fisonomia en general se mostraren com plens de amargura y de por, y no bè acabá de llegir Fernando la última ralla, quant, amagantse entre sa roba'l paper, y no responent á cap de las preguntas que li dirigian, comensá á cridar:

--Ja está fet! ja está fet! Y pus he cumplert y s'ha acabat mon cárrech, fugim de aquest lloch, ahont no'm correspon estar, y tornemsen á Barcelona, pera véurer si recobro las forsas y la serenitat de altres dias. Depressa, depressa, mos infants, mos amichs, mos servidors: anem á Barcelona, y traheume sens tardansa de aquesta vila que'm entristeix, de aquesta atmósfera que'm mata!

Lo que deya'l paper entregat per fra Vicens, comensant per la primera resposta que havia fet Benet y ab las demés paraulas que hi anyadí, era lo seguent:

"*Ex nihilo feci te, et pro mutua mercede solum me dereliquisti in deserto: dies tui erunt pauci et vita tua abreviabitur, illegitimaque tua progenies, in nefario incestu concepta, non regnabit usque ad quartam generationem*."

Que vól dir en catalá: