Part 35
Sentats que foren prohoms y concellers, un de aquests relatá en breus paraulas, y en nom de tots, lo que havia succehit aquell dia en las carnicerias, la determinació que havia pres la Trentassisena y lo ocorregut ab lo senyor Rey en son palau, acabant, per fi, ab aquestas ó semblants rahons: --Que'l dret existeix, que la rahó es nostra no pót dubtarse, mes com hi ha vassalls del mateix Rey que sòn inmunes, y aquest pretest basta pera turbar la pau que tots devem desitjar, los concellers han considerat necessari convocar tot lo concell general, pera que resolga y dellibere lo que deurá fer y sia mes convenient en aquest cas. Los concellers, inseguint la lley y la costum, se contentan, donchs, ab fer la proposició: al Concell es á qui toca delliberar. Pensauhi bè, prohoms, delliberau, que'l cas es grave, y de vostra delliberació promptes estan los concellers á ser executors.
Si aquella reunió hagués sigut composta de mes reduhit número de concurrents, tal volta hauria durat mes lo silenci que, com á preludi de dificil meditació, devia infundir lo llenguatje dels proposants, mes ahont estavan congregadas tantas opinions políticas, tants diferents carácters y tantas maneras de educacions, poch tardá en ser interromput per una veu, que era, pót ser, del que menos es esperava que parlás. Un prohom perteneixent á una de las classes menestralas, y qual tranquila fisonomia donava bè á conéixer l'indiferentisme de son geni, usant una naturalitat com si enrahonás ab un vehí de sa botiga, contestá de seguida ab la major frescura á la proposició dels concellers, dihent:
--Poca feyna'm sembla que li queda al Concell, atés lo que'ls senyors concellers acaban de dir. Si'l dret hi es, si la rahó es nostra... ja está acabat: no hi ha mes que sostenir lo dret y que fer entrar en la rahó al que no la tinga.
Just! contestaren alguns.
Peró molts feren una mitja rialla, ó bellugaren lo cap, com censurant la senzillés del prohom.
--No vá tan lluny de la rahó com vos pensau, digué als de prop sèu un juriste.
--No us figureu, que també m'ho sembla, contestá á aquest un de aquells que giran de parer segons qui es l'últim que parla.
Y al mateix temps un altre dels que sentian aquesta conversa, dirigintse al juriste, digué:
--Avant, micer Pere... guanyau la ma, doctor Pere, que á vos vos toca en aquests casos. Parlau vos, ans que altres ho embrollen.
Llavors lo juriste, per bona voluntat ó per impuls dels altres, parlá en efecte, dihent:
--Regonegut es lo contracte en totas las llegislacions del mòn, y no tè lloch aquell ni pót existir quant no mes tè una part; mes ni en nostras lleys ni en cap dels antichs códichs se troba que'l contracte dega anularse per consideració á la categoria ó dignitat de un dels contractants. Lo contracte es una promesa mútua, y pera'l cumpliment de la promesa la justicia aten á aquesta y prescindeix de las personas; la imposició del vectigal es promesa contractada y jurada entre dos; faltant, donchs, un de aquests dos contractants á la promesa, tè dret l'altre de exigirli'l cumpliment, y fins, si convé, de recordarli'l perjuri. Jo prescindesch aquí del nom de las parts, de las personas que contractan.
--Així parlan las lleys, contestá, ab tota pausa, un prohom anciá que tenia tot lo cap blanch; mes si ab lo sentit estricte de las lleys nos haguessem de regir, molts serian los plets que foran interminables. La prudencia, filla molt sovint de la esperiencia, supleix á menut lo que las lleys no prevenen, y encara que com á juriste parlau bè, micer Pere, podeu conéixer que aquest es un dels casos especials en que la lley no es prou clara.
--Clara la veig, insistí'l juriste, pus clar es lo contracte y distinctas las parts.
--Parts distinctas, peró que no forman mes que un sol cos, la nació. Ay de aquesta, lo dia en que aquest cos forme separadament dos parts!
--Y ay de aquesta, replicá'l juriste ab ayre de triunfo, quant la una de las parts, que jo veig distinctas, vulla absorbir tot lo poder de la altre, quant ab son poder la intente posar sota sos peus!
--Ben dit! Tè rahó micer Pere! contestaren diferentas veus que sortiren de tots los estrems del saló.
--No hi ha que dubtar de mon zel, digué l'anciá, esforsant sa veu, que tremolava com son cap; ningú dels presents s'ha sentat mes voltas en aquests banchs que jo, y ningú, per conseguent, es mes zelós que jo de la honra del Concell y dels drets del poble que representam. La esperiencia, donchs, me fa prevéurer que si no s'evita la pugna que amenassa... la sanch pót córrer, y las gotas de sanch sempre solen convertirse en llágrimas, en llágrimas, sí, que derramarém nosaltres y nostres fills y successors! Y á mes (digué al fi, després de una breu pausa y ab cert desenfado), que no es lo Rey lo culpable, y aixó tots bè ho sabem.
--Bon anciá, torná á replicar lo juriste, ningú dubta de vostre bon zel y de vostra esperiencia, peró, sense voler, acabau de indicar ab vostras últimas paraulas un remey al mal, mil voltas pitjor que'l mal mateix. Es á dir, que la dificultad está sols en no ser ben distinctas las parts? Y diheu que contra qualsevol altre que no fos lo Rey tendria la lley aplicació? Donchs bè: vos clamau així, anciá, sols per l'horror que us causa lo derramament de sanch; y al mateix temps fèu patent, que no es lo Rey la part ó'l culpable de qui'l poble's queixa, sinó altres que ja sab lo Concell. Aixó, lluny de evitar la pugna, la ensangrenta mes, pus es preferible que frente á frente pugnen los poders, que'l Rey y'l Concell sostingan ab dignitat sos drets, que no que'l poble, embravit ab l'agravi, buscant aquests reos ó culpables que vos no anomenau, peró que recordau, ensangrente las salas del palau dels reys.
L'anciá no contestá, y tal volta convensut, sentint viu dolor en aquell moment, no fèu mes que taparse'ls ulls ab los palmells de las mans.
Una nova veu, que fins llavors no s'havia sentit, ressoná en lo saló, dihent:
--Si vingués may aquest cas, respectats serian sempre lo senyor Rey, la senyora Reyna, lo senyor Primogénit y'ls demés de la reyal familia, contra qui may se déu atemptar...
--May! contestaren á la volta una multitut de veus.
L'últim que havia parlat continuá, dihent:
--Peró'ls demés...
Era massa compromesa y grave la contestació que podia donarse á aquesta indicació no acabada, sobre tot en tal lloch, així que, lluny de respóndrer ningú, regná un moment de silenci.
--Qué fem? preguntá llavors un altre prohom. Res s'hi pert de obrar ab dignitat y de evitar l'escándol, peró convé recordar també al Concell, que may sas llibertats han sigut trepitjadas, y si una volta's tolerá en temps del Rey En Pere, que volgué mudar la forma de la elecció, sols ho consentí'l Concell en consideració á que'l monarca estava malalt ó moribund, y aprés fèu derogar l'abús pel successor.
--A aixó vaig, torná á replicar aquí'l juriste. L'exemple que s'ha citat del rey En Pere, may mes déu tenir lloch, pus las lleys s'han fet pera sans y malalts y may deuhen ser trencadas. Convé, donchs, buscar un medi que sia digne, y per lo qual, sens donar lloch al escándol, se conseguesca lo triunfo del dret, se salve la rahó y queden ab decoro y armonia lo Rey y'l poble. Lo Concell no cedeix de son dret, y pus aquesta es sa resolució, vaja un nou comissionat de part del Concell á manifestarho al Rey, y vejam que'n resulta, que mes val sempre, si algun escándol hi ha, que no sia per culpa nostra.
Al ohir aquestas rahons, l'anciá, que havia permanescut callat y ab las mans devant dels ulls, allargá la ma dreta y apretá, ab efusió, la del juriste, que seya prop de ell. Al mateix temps diferentas veus ressonaren pel saló, contestant á la proposició del juriste, y dihent una mateixa y sola paraula:
--Inútil!... Inútil!... Inútil!
--Y perqué?
Un prohom de la classe dels corredors (que, com se sab, per son ofici, solen sempre estar mes enterats que'ls altres dels aconteixements públichs,) doná esplicació per tots al senyor juriste.
--Es inútil, digué, perque consta que'l Rey está plé de ira, de manera que ha donat facultat á alguns oficials de son palau pera prevenirse contra'l poble, en cas que aquest invadís ó cometés desacato á la Magestat reyal; consta així mateix que'l Rey no fa diferencia entre'l poble menut y'l Concell, y que'ls considera á tots dos com á cómplices y aunats contra sa persona; y finalment, que lluny de conseguir res lo comissionat que se li envie, no fará mes que pagar la pena per tots.
--Y qué hi fa aixó? esclamá'l juriste obrint los brassos, pera espressar son entussiasme. Que hi ha de haver una víctima? Donchs bè, enviemlhi, y si contra ella arriba á atentar la ceguera soberana, so que Dèu no vulla, llavors pretest tindrán los prudents pera obrar de la manera que'ls semble, de una manera que ara devem evitar. Morim guardant respecte al Rey, que així'ns ho manan nostras lleys, morim prudents y altius al mateix temps, y ni fugim de la mort, ni provoquem separantnos de la lley!
--Aprobat, aprobat! contestaren diferents veus.
--Tota la dificultat está, digué'l prohom corredor, en saber qui será'l comissionat en un cas tan crítich, qui será eixa víctima voluntaria, perque precisament ha de ser persona de gran representació y carácter pera pugnar ab lo Rey... y havent de ser de tals qualitats, difícil será trobarla y després mes sensible'l pérdrerla.
--Tots som aquí iguals, cridá un prohom de classe ínfima, y tan valen las llágrimas del pobre com las del rich.
--Si tals qualitats s'han de aténdrer, replicá'l juriste, crech que ningú mes propi que un dels mateixos concellers, pus han tingut ja una entrevista ab lo senyor Rey, y ja que la major dignitat se busca pera representar bè al Concell, ningú mes propi, á mon enténdrer, que'l mateix conceller en cap...
Suspengué son discurs en sech lo juriste, observant ó recordant en aquell moment que era tot just lo conceller en cap l'únich que faltava. Al fixarshi'ls demés prohoms, s'alsá com un cert murmuri, produhit de las preguntas y respostas que aquells se feyan tractant de la falta del principal representant del Concell. A tot aixó los concellers estavan quiets, sens dir un mot.
--Que donen son parer los senyors concellers, digué una altre veu nova, y que designen qui de entre ells hi déu anar.
--Los concellers (contestá mossen Joan Fivaller, que ocupava la segona cadira, al costat de la del conceller en cap, que estava buyda,) sols deuhen ser executors de lo que'l Concell dellibere, y á ell toca senyalar la persona.
--Es que la persona á qui tocaria, digué'l juriste, es la que precisament falta. Lo Concell ignora y s'admira perque'l conceller en cap no's troba en son lloch corresponent.
--Por! digueren alguns en veu baixa.
--Lo conceller en cap falta, respongué'l Fivaller, perque está malalt.
Tal resposta, motivant y disculpant al conceller en cap, fou la primera proba de noblesa y patriotisme que doná mossen Joan Fivaller.
--Donchs llavors...? preguntá'l corredor.
--Llavors, (digué'l juriste ab forsa, y com mostrant certa alegria,) faltant lo primer, fa de primer lo segon, y ja que'l noble mossen Fivaller se troba en aquest lloch, y es persona tan autorisada y coneguda del Rey, á ell dono mon vot pera que represente'l Concell y la gran ciutat de Barcelona. Li sembla bè al Concell?
Un crit general de tots los prohoms serví de resposta á lo que proposava'l juriste.
--Sí, sí!... Mossen Joan, mossen Joan...! Que sia'l noble mossen Fivaller qui'ns represente á tots...!
A tot aixó los concellers no contestaren.
--Ja ho veheu, digué llavors lo juriste, dirigintse als concellers y especialment á mossen Joan. Per aclamació general se elegeix á la persona que ha de representar al poble. ¿Qué diuhen á aixó los senyors concellers?
Fivaller, sens inmutarse, contestá per tots sos cólegas, dihent sols aquestas paraulas:
--He dit ja y repetesch que'ls concellers sòn tan sols executors de las delliberacions del Concell, y anyadesch que de son estricte compliment responen ab son cap.
L'anciá, que no havia parlat mes desde'l principi, s'alsá llavors enternit y conmogut, y, dirigintse al Fivaller, digué:
--De ningú millor espero que de tu, fill de la noblesa, nó per tos timbres, que aquí no valen, sinó perque pórtas ton escut en ton cor, peró per ningú sento mes la honra que tindrás que per tu, pus será la honra la tomba que te espera. Ves, noble cavaller, á mostrar que sabs ser fill del poble, ves á buscar la mort ab que ja altre volta t'amenassá la injusticia!
Aquestas paraulas conmogueren vivament al Concell, que comensá á adonarsen de la classe á que perteneixia l'elegit y á recordar lo perill que Fivaller havia corregut altre volta per haver volgut ser franch amich y nó cortesá adulador del Rey; peró convensuts tots los prohoms, per aquesta mateixa rahó, de la altesa de cor y del patriotisme de mossen Joan, encara que'l cregueren víctima certa, no desistiren de repetir ab aclamació son nom, esperant que fòra'l millor y mes noble defensor dels drets del poble.
Lo secretari del Concell, avisat per los mateixos concellers, reduhí la proposició llavors, y digué en veu alta:
--Passá'l Concell á anomenar la persona que, en son nom, s'ha de presentar al senyor Rey, pera sostenir los drets de la ciutat. Que digan los senyors prohoms lo nom de la persona que ha de ser comissionada.
--Fivaller!
Aquest nom, elegit per aclamació, lo havian pronunciat cent y vint bocas, en un mateix temps, ab un mateix to, que era'l to del entussiasme, y ab un mateix desitj.
Tothom esperava ple de anhel la resposta que faria l'elegit, quant vegeren que aquest, després de parlar á la orella del conceller inmediat, s'alsava del banch y se separava dos passos, com pera deixar vacant lo lloch.
--Qué fa mossen Joan? Accepta ó nó? digueren alguns, no atinant en la formalitat de la ceremonia.
Peró prest se desvanesqueren tots los dubtes y s'aumentá'l goig, al sentir al conceller tercer, que, substituhint als dos que'l precedian, parlá com á mes antich, dihent:
--Inseguint la costum, l'elegit passa á fer lo jurament de que cumplirá'l cárrech que accepta, com correspon.
Llavors Fivaller, llevantse'l caperó y dirigintse al Sant Cristo, permanesqué un bell rato, com arrobat, ab la vista fixa en la sagrada imatge. Lo conceller tercer, passant al mateix lloch ahont aquell se trobava, presentá al elegit un missal, que de passada li entregá'l secretari ó escribá del Concell, y allargant sa ma dreta Fivaller, sens apartar la vista de la divina imatge, pronunciá aquestas solemnes paraulas:
--Juro que cumpliré mon cárrech en defensa dels drets de Barcelona... y ho juro per Dèu Nostre Senyor, per los quatre Sants Evangelis, que toco, y per la sanch de mos passats!
Las veus de entussiasme que produhí aquest acte tan gran y desinteressat no podrian esplicarse. Així ressonaren á un mateix temps per tots los indrets del saló:
--Si mors, venjat serás ab la mort de quants estigan en servey del Rey.
--No temas, que si mors, ningú haurá tingut mes honrada mort que tu, ni cap mort haurá sigut mes venjada.
--Póts morir, peró la generositat de ton ánimo deixará gran nom y fama á la patria.
--Exemple de esfors será la mort pera'ls que queden després de tu.
--¿Quí no voldrá morir ara per la república, sols recordant ton ilustre nom?
--Hassanya de romans será la teva, pus será triunfant y gloriosa.
--Escrit quedará ton fet pera memoria dels veniders, y durará ta fama mes que la pedra en que aquell se escriga.
--Animo! Ánimo, senyor!
Inmóvil estava Fivaller, mentres ressonavan aquestas enhorabonas anticipadas de son heroisme, si bè no arribavan á penetrar en sos ohidos, per estar son enteniment fixat en altres grans objectes. Mes aquietantse á poch las veus, per una senyal del tercer conceller, retirant aquest lo missal, se dirigí al concurs dels prohoms y digué:
--Pus la deliberació está presa y l'elegit pera executarla ha prestat son jurament, sols falta ara que'l representant del Concell diga si res se li ofereix pera portar millor á cap son encárrech.
--Sí, contestá mossen Joan Fivaller, dirigint sa veu cap á la porta del saló, y fent senyal ab la ma á un dels dos verguers que la guardavan.
--Qué mana sa senyoria? preguntá'l verguer.
--La gramalla de dol!
--De dol? digueren molts, admirats.
--Sí, de dol! repetí Fivaller ab serenitat. Y de dol anirá també'l verguer, y de dol la massa que empunye pera obrirme pas. Ara, digué en seguida, que entre mon patge, que espera prop de la porta.
Plens de admiració estavan tots los circunstans de ohir la ordre que l'elegit acabava de donar, peró mes fou encara quant ohiren la que comunicá en seguida al servidor que entrava:
--Patge, digué, corre á dir á ma esposa y á mos fills que m'aguarden en la estancia mes retirada de ma casa, y ans que tot, avisa á mon notari, que, sens detenirse, pase á ma casa pera rébrer mon testament.
Y dirigintse per fi als que estavan allí presents, anyadí aquestas paraulas com en despedida:
--Si algú tè rebuts agravis de mi, que'm perdone, y si hi ha qui'n tè rebuts favors, que no tema, pus qui mor per la patria no mor may.
Lo conceller tercer fèu saber que quedava terminat lo concell de aquell dia, y llavors las abrassadas, estretas de ma, manifestacions de afecte y oferiments foren tants, que ab prou treball pogué mossen Joan Fivaller arribar á la porta del saló ab la pressa que volia y que li convenia.
No havia passat una hora, que, en direcció al palau major reyal de Barcelona, y entre una apinyada multitut de gent que acudia de totas parts, se veya caminar una comitiva endolada y que guardava l'ordre seguent. Anava primer un verguer de la ciutat, portant la massa cuberta ab un vel negre, seguian després dotze escuders de la casa de Fivaller á dreta y esquerra, vestits de dol, portant cada un una atxa encesa á la ma y formant dos fileras, y al mitj, vestit ab la gramalla de dol, qual falda portava també un escuder endolat, venia'l conceller elegit, lo noble mossen Joan Fivaller, ab los ulls encara mullats de llágrimas y partit lo cor de dolor, pus havent confesat, combregat y fet testament, acabava de donar lo últim pató (com així ell creya) en sa vida á sa amada esposa y á sos cars fills.
### XXXIII. Qui mor per la patria no mor may. Lo Rey y'l Conceller.
Entre bo y malalt, entre esperansa y desconfiansa y entre moments de ira y moments de abatiment y concentració, alternant las medicinas ab los consells dels que guardavan la antecambra del Rey, havia passat lo temps don Fernando, fins que arribá la hora crítica de enviar sa resposta lo Concell de la ciutat.
En va, durant aquest temps, instá novament l'infant don Alfons á son pare, pera que li deixás llegir la carta del rey de Castilla, pus sempre alcansá per resposta que res sabria fins á tenir la que li donás lo Concell de Cent, y fins á véurer certament qui serian los amichs que li donassen ajuda. En los primers moments de sa ira, després de haver marxat lo Concell, y de haverse ofert á tot lo descarat majordom del palau, res tindria de estrany la terquedat del Rey, peró proba que era filla bè de son carácter, que la conservá ádhuc després de temps, y quant fins li sobravan motius pera desconfiar de las ofertas del atrevit, pus si bè al principi'l majordom no feya mes que entrar y sortir del palau, enviar recados y desplegar, segons semblava, gran activitat, feya molt rato ja que no se'l veya, y sa falta y ausencia se notava mes en tant que era ja nit fosca, que l'avalot de la ciutat y'l perill creixia, y que s'acostava probablement la hora de repetirse de nou la pugna entre'l Concell y'l Rey.
--Ja ho veheu, (li deya'l príncep en los últims moments y coneixent la impaciencia de son pare, per lo molt que'l veya mirar en totas direccions;) fiauvos una altre volta de gent misteriosa. ¿Ahont es aquell bras y aquella espasa oferts en vostra ajuda, si ni sa sombra's deixa véurer en lo moment del perill? ¿S'apareixerá tal volta com fantasma de antich castell, pera qui no sòn obstacle las hosts que rodejan los murs?
--Y es cert! contestá'l Rey, admirat y pensatiu. Quí sab si... Com es posible que...
--Si hagués sigut verdader cavaller y lleyal, hauria promés menos y cumplert mes. De segur, que'l mes ínfim de vostres criats hauria tingut mes paraula que ell.
Las últimas paraulas del infant semblá com que fixavan la atenció del Rey.
--A propósit, digué; ¿y mossen Borra qué s'ha fet?
--Deixaulo estar al fiel juglar, que ell déu saber lo que's fa. Mossen Borra no pót deixar de ser mossen Borra, així com l'altre no se sab lo que pót ser.
Lo Rey, que, en sa impaciencia, no feya mes que entrar y sortir de sa cambra, pera fer preguntas als cavallers que s'estavan en la antecambra, y dels que moltas voltas no esperava ó no ohia la resposta, desde la vora de la porta, digué al gobernador:
--Y no l'haveu vist al majordom del palau?
Lo noble Cervelló, fent mitj somrís, contestá al Rey:
--En los primers moments, quant Sa Altesa s'ha tancat en sa cambra, ha tornat moltas vegadas, y molt ha ponderat, peró fa molt temps ara que no s'ha vist... Descuydau, senyor, que prop de vostra porta hi ha brassos y espasas que la guardan, mes forts pót ser que'l bras y espasa del majordom.
Y s'en tornava á dins, fregant una ma ab la altre, y sentint créixer major dubte al pensar que semblava ser una mateixa la opinió del príncep y la del gobernador respecte del majordom, quant lo vingué á distráurer una veu general que pujava ja dels baixos del palau y's repetia en sa antecambra.
--Ara!... Ara!... Aquí sòn!... Ja tornan!...
--Qué!... Quí? digué'l Rey, retirantse en dins de la cambra y girant lo cap en totas direccions.
Lo gobernador tragué'l cap á la finestra, y descubrint clarament la comitiva, tancá en seguida la vidriera, com pera evitar que'l Rey pogués mirar, peró'l Rey, lluny de provarho, se quedá com enfonzat en la cambra, fins que á poch, sentint lo remor del gentiu, fèu un esfors de esperit, regoneixent que s'acostava'l moment supremo, y tal fou l'esfors, que arribá á recobrar lo mateix estat de ira en que s'havia trobat quant la primera visita del Concell. Avansant llavors de nou fins á la porta, descobrí lo gran resplandor que despedian las atxas ó antorchas per la escala del palau, y no donant en que alló podia ser, fins vingué á témer per un moment, com que arribá á cridar:
--Jesús! Qué es aixó?... Y qué es aquest foch...?
--No es foch, contestá'l gobernador. Es la claror dels llums que acompanyan al enviat del Concell. No tingau por, senyor, no tingau por, pus sembla que ve de pau.
Aquestas paraulas feren que la por del Rey fos verdaderament tranzitoria ó momentánea, així que, refentse en sa ira, digué:
--Un sol y ve de pau? Donchs sol l'espero pera sostenir la guerra.
Y cridant, desde la porta de la cambra, als porters de la antecambra, devant de qual porta no era costum de detenir á cap corporació, anyadí: