Part 45

Tenia la sala del trono, á mes de la porta principal que hi conduhia, dos laterals per una de las quals solia fer sa sortida'l senyor Rey quant la cort era reunida, de manera que aquestas tenian comunicació ab l'interior del palau ó ab las cambras mes íntimas que servian de habitació al monarca, mentres que la primera sols comunicava ab las antesalas y corredors de libre concurrencia ó de pas comú.

Desde poch ans de arribar la hora designada, los porters de massa, inseguint sa costum, estavan colocats ja á dreta y esquerra y en la part interior de la porta principal, mentres que'ls porters que's titulavan de porta forana, ab tot son número, que era'l de set, cosa que no deixá de aparéixer nova, comensaren á passejarse amunt y avall per devant de la entrada de la sala, prenent sols certa circunspecció y repartintse ab mes ordre, entant que'ls avisats anaren compareixent y que la sala aná omplintse.

Alguna cosa faltaria al senyor Rey, quant, contra lo ceremonial establert en la cort del rey de Aragó, y sobre tot en lo palau de Barcelona, s'arribava á passar de la hora senyalada y's feya esperar als magnats y demés concorrents, y en efecte, faltava no menos que la verdadera senyal pera que'l que havia de sortir sortís á punt y en ocasió oportuna, senyal que havia de esperar de un dels entrants un cert patge colocat en un estrem de una galeria superior, y que no tenia mes ordre que tenir fixa la vista á la porta y observar si, al entrar per ella lo juglar mossen Borra, se dirigia á la part dreta de la sala.

Y realment faltava mossen Borra, que estava parat devant de la porta, enrahonant ab lo majordom del palau, lo qual s'en portava las miradas de tothom, per sa luxosa vestidura, (pus si no podia usar la empresa del cervo volant, com la usava lo senyor Primogénit, ni'l collar de la ordre de la Gerra y'ls lliris, com alguns alts dignataris, rodejava en cambi son coll una pesanta y brillant cadena de or,) y á mes per lo contrast que oferia la encara inflamada ferida de son front, junt á sos ben pentinats y rossos cabells, de que sempre solia fer gala.

--Vaja, donchs, li deya mossen Borra, com atrahentlo pera que entrás dins de la sala; que avuy será'l gran dia. Que hi entram de una vegada?

--Tan pocas ganas tinch de cerimonias, que, en veritat, voldria ja que estiguessem llestos. Y á mes... si voleu que us ho diga clar... ha vingut tant de cop y volta tot aixó, que com hi ha mòn no ho entench.

--Vaja, vaja: no vullau fer tan lo desentés, que no us falta á vos bon ull, y...

--Qué? Vos figurau que m'agrada volar pels espays?

--Res de aixó; peró després de un dia'n ve un altre. Jo no dubto que avuy es dia que's fará justicia, y ja sabeu que qui bè sembra, bè cull.

--Ba, ba, contestá'l donzell, com no fent cas de las paraulas del juglar. Si vos tinguesseu lo meu mal humor, jo vos asseguro... Entre aquesta malehida ferida, que se m'ha irritat de nou per no volermhi posar res, y á mes una altre cosa, que no us vull dir perque us en riuriau, peró que no deixa de fastidiarme...

--La ferida ray. Jo us asseguro que no moriréu de ella. Peró y aquesta altre cosa ¿no's pót saber?

--Es res... y es molt pera mi. He perdut lo gos, y fa dos horas que no l'he vist ni per dins ni per fora del palau. Tinch por que algun mal intencionat...

--Ay ay? digué esclafint en ríurer lo juglar. Aquesta si que es grossa.

--Pera mi molt.

--Havem arribat á un temps, majordom, que ni dels gossos se pót un fiar. Y encara voldrán dir que'l gos es lo símbol de la fidelitat?

--Y per tal lo tinch, que no vull créurer sia sèva la falta, quant may s'havia separat de mi en cinch anys que vá al meu costat.

--En cinch anys diheu?

--Sí, en cinch.

Se espressava ab tal convicció aquell home, que may havia estimat á sos semblants, y que sabia tenir passió per un animal, en termes que tenia marcada impaciencia, y á ben segur ho hauria deixat tot en aquell moment pera anar en busca de son fiel amich perdut, á no alentarlo una ambició ó una esperansa. Mossen Borra, que anava com qui diu contemplantlo, havia lograt, tot parlant, acostarlo fins á la porta, y coneixent que poch costaria acabar de ferlo cáurer en lo llas, movent sa ambició, li digué á aquest fi:

--Si així'ns entretenim, me sembla que poch nos veurá lo senyor Rey, y ja sabeu que poch se pensa en qui no es al devant.

--Com? digué'l majordom girant lo cap á dins. Y es cert que molta gent hi ha per allá. Entrem, entrem.

--Sí, val mes, que per anar á Roma y no véurer lo Papa, tant se val no anarhi.

Així que penetraren lo juglar y'l majordom en la sala, se incliná lo primer cap á la dreta, y mogut en son orgull l'altre, semblava com que's volgués despéndrer de aquell company ab qui feya mala parella, mes que mes, quant totas las miradas se fixaren en ell, es á dir, en ell ó en la ferida de son front, y que tan havia donat que parlar.

Soná en aquell moment una trompeta en lo interior del palau, cosa que res significava en lo ceremonial establert de la casa, y llavors lo cor del juglar se alegrá, no podent prescindir, per son carácter, de donar á sa manera sa última despedida á aquell home, tan prompte com lo vegés assegurat, pera infundirli quant menos una sospita, ó clavarli una punxa en lo cor, que'l fes patir.

Als demés assistents no fèu novetat aquell so que no esperavan ohir, y'l majordom, com á mes práctich en los usos de la mansió ahont vivia, se contentá ab preguntar senzillament á mossen Borra qué podia ser alló.

--Aixó será que'l Rey nos vól probar mes la paciencia. Quí sab si's posa á dinar?

--Sí, pera dinar está: ja us asseguro... Ni caldo crech que ha volgut desde ahir. Ba, ba, endevant m'en vaig, y...

Lo majordom se quedá sense acabar lo que deya, admirat y sosprés de véurer que en la part exterior de la porta aparegué una filera de guardas del veguer ab sas llansas, colocantse en mitj de aquella lo sotsveguer mossen Tallada.

Aquí li clavá la punxa mossen Borra.

--Ahont anau? li digué, vehent que's volia desempellegar de ell, sens dubte pera acostarse á averiguar entre'ls magnats qué era la novetat aquella.

--Deixaume anar; no estich per rahons.

--Aturauvos, majordom! insistí ab veu baixa y misteriosa, y detenintlo per la roba; aturauvos, si no voleu fer un mal paper entre'ls nobles senyors que forman la cort del senyor Rey.

--Qué? Qué voleu dir?

Lo juglar llavors, juntant los dos primers dits de la ma, que la acostá al pit del donzell, y sacudint ab forsa lo segon, com quant se vól fer fugir una volva ó mosca del demunt de la roba, fèu créurer ab aquell moviment á la persona á qui detenia, que acabava de fer cáurer de sos vestits algun animal asquerós, com que, pera mostrarho mes al viu, passá després lo peu, com fregant, per terra.

--San Llátzer gloriós! Y qué es lo que us corria per sobre de vostre jupó!

Pronunciá mossen Borra aquestas paraulas ab un to misteriós, que cambiá prompte fins en sarcástich al replicarli.

--Peró, qué es? Qué haveu vist? Fèu unas cosas, juglar...

--Sabeu qué era, senyor majordom del palau del senyor Rey? Sabeu qué era?

--Qué?

--Un poll, y poll com no s'en crian en las salas y estancias del palau, un poll tan gros y tan engreixat, que, á no ser vos qui sòu, diria que es un poll de bordell. Sí, sí, senyor majordom del palau del senyor Rey.

La vergonya ó la ira sortí á las galtas al majordom, sos ulls de foch se clavaren en los del juglar, y tot girant lo cos, peró sense apartar la cara y la vista, s'aná separant de aquell home que li acabava de endevinar una de sas faltas ó vicis. La sèva quimera era pensar si lo que mossen Borra li deya podia ser una casualitat ó efecte de una averiguació, peró en lo dubte que'l feya patir, preferí aguantarse per de prompte, fins que arribás millor ocasió pera ferlo esplicar.

--Sí, sí, continuava mossen Borra, mentres l'altre s'allunyava; no dubteu de mas paraulas, senyor majordom del palau del senyor Rey.

--Per dos vegadas, digué pera sí'l donzell, he sentit parlar ab aqueix to de burla á aquest confident del príncep y del Rey, y fins sembla que's mofa de mon cárrech. Qué será?

Y ab la pugna que sentia en son interior, anava pót ser á allargar son pensament, quant lo distragué de sos dubtes la veu dels porters de massa, los quals, vehent obrir una de las portas laterals per ahont solia sortir lo monarca, cridaren:

--Lo senyor Rey! Pas al senyor Rey!

Poch tardá en colocarse en primer lloch lo majordom, de manera que de tothom era vist, mes sos ulls per de prompte distrets se tornaren á inflamar aviat, per topar alla ahont miravan ab la cara burlona y la mirada significativa del juglar, que no'l deixava. Lo majordom ja hauria vulgut girar la esquena al que'l feya patir, peró no podia prescindir de mirarlo: tal era'l dubte que l'empenyo de aquell home li feya créixer en lo cor.

Obrís efectivament la porta lateral, sortiren per ella dos úixers de armas ab la espasa á la ma, com solian precedir al Rey en tals casos, mes derrera de ells no era'l Rey lo qui hi venia.

--Lo Primogénit!... Don Alfons!... Y no es lo Rey!... digueren alternativament algunas veus, espressant la admiració que oferia tan inesperat espectacle.

Tothom, no obstant, quedá descobert al véurer al príncep, que ab ayre verdaderament majestuós, passá saludant per entremitj dels cortesans y s'en pujá al trono, quedantse á dreta y esquerra, baix dels escalons, los úixers ab las espasas desenveynadas.

Arrogant era la presencia del príncep don Alfons. Sa hermosa cara, adornada per sa caragoladissa barba, ab son ample front y la vivesa de sos negres ulls, respirava la grandesa de son esperit, pus semblava, al mirar sens esfors á dreta y esquerra, com que digués "tot ho veig ab una sola mirada, tot ho agrahesch, tot ho vull baix mon amparo." Portava l'ilustre príncep, que's presentava ja com lo preludi cert y felís de un futur rey, calsas tiradas de grana, ab sabatas negras, jupó de domás carmesí, per demunt del qual aguaytava una fina camisa, una ampla roba de vellut negre forrada de marts gibelins y barreta negra al cap; entorn del coll, penjantli sobre son pit, se li descubria un brillant collar de or, ab un cervo alat, y cenyida á son cos una senzilla montadura de guerra, feta de cuyro marroquí ab claus de cer, en la que s'aguantava, per medi de un graduador de ferro, una espasa també mes aviat de guerra que de cort, y qual forma ó fisonomia especial regonegueren prompte molts dels assistents, la histórica y gloriosa espasa de San Martí, qual empunyadura portava'l príncep aguantada per la crehuera sobre del bras esquerre, y apretantla en cert modo sobre son cor, indicant garbosa y naturalment ab aquella actitut, com si guardás gelós una prenda de gran valor y estima.

No bè estigué'l príncep á dalt del trono, se fixá de peus, mostrant avansat lo dret ab certa gracia, á la esquerra de la cadira que sols podia ocupar son pare mentres visqués; passejá sa penetrant mirada per tots los ámbits de la sala, y sens casi detenirse, y sens deixar la espasa de la manera que la portava, estengué sa ma dreta, senyalant á la porta, y digué ab veu regular:

--Mos porters y servidors, que ningú súrtia de aqueixa sala, fins que jo done permís.

Saludant després ayrosament y ab dignitat al concurs, fèu com que's volgués convéncer de la presencia certa de alguna persona, y prenent un to mes alt y enérgich, parlá de esta manera:

--Barons. Per la poca salut del senyor Rey mon pare, que fins pót ser tindrá necessitat de sortir de sos regnes, pera anar á reforsarse en la terra ahont nasqué, he pres possessió en aquest dia de la gobernació general de tots los dominis que forman la corona de Aragó. La necessitat obliga á aquest acte que la lley tol·lera, y á son temps, quant la terra ho vulla, dispost me trobo á cumplir totas las formalitats degudas. Dèu, que envia la guerra ó la pau segons convé, així com dòna ó pren la salut als homens, encarga als que sòn sa imatge en la terra lo cumpliment de la justicia, pera evitar així que la pau se torne guerra y la salut degenere en mal. Y pus mon pare segueix sense salut, per molts trastorns que ha sofert en altres dias, y pus la pau s'ha restablert entre'l Rey y son poble, jo, que en nom de aquell goberno, y he de recordarme desde avuy que sò la imatge de Dèu, ab justicia vull comensar, cumplint un acte per lo qual se conega ma bona disposició en pro de tots los vassalls, se reforce mes y mes aquesta unió de rey y poble, tan antiga en aquesta terra, y que tantas glorias tornará á proporcionar en lo futur, y pera que del restabliment de aquesta unió torne á surgir novament la salut del Rey, per la qual y per sa tranquilitat nos devem tots interessar.

Fèu aquí'l príncep una petita pausa, durant la que moveren lo cap alguns dels cortesans, com aprobant ab efusió lo que aquell deya, y apres continuá:

--Barons: la gloria y la justicia sòn mas germanas, los meus guias, las mevas esperansas, y pus no ha tocat encara la hora de aumentar aquella, comensem, donchs, per la justicia, escarmentant als dolents, y reservantnos pera'ls bons lo premi que merescan.

--Qué es aixó?... Qué vól dir lo príncep?... Qué será...? comensaren á dir á mitja veu ó pera sí diferents dels que allí escoltavan.

--Ja sabeu, continuá'l príncep, que, al comensament del regnat de mon pare, se cometeren crims, quals autors en va tractá de averiguar la justicia humana y la bona voluntat del Rey, y entre ells principalment figurá un sacrilegi que ha estat demanant venjansa, fins que la justicia divina ha descubert al autor. Tots los regnes han clamat incessantment per ell, y Aragó en especial, per medi de sas comissions, s'ha desvetllat buscant lo rastre del criminal, mes avuy que una de aquellas ha arribat á aquest palau, avuy ha sigut lo dia en que la justicia divina ha obrat, en que la humana vá á cumplir son objecte, y en que'l poble y son rey han de quedar satisfets y per conseguent units.

Y dirigintse llavors al donzell de Puymoren, que se esforsava mes que ningú en aplaudir ab sos moviments de cap al príncep, al pas que en sa cara s'anava notant una trasformació, que no perdia de vista mossen Borra, digué don Alfons:

--Majordom del palau del senyor Rey, anau en mon nom á rébrer á la comissió de Aragó, que ha de entrar per aquella porta.

Y senyalá la porta lateral de la esquerra.

Fèu un ceremoniós acatament lo donzell, y's dirigí ahont li designava lo senyor Gobernador general dels regnes, peró á cada pas que dava, sa perturbació era major, y fins semblava, per lo dubte que li cavava'l cor, que disminuia la forsa de sas camas, mes que mes, quant, havent dirigit la vista al juglar, havia vist que sa cara espressava mes sarcasme y que ab sos dits repetia aquell moviment ó acció que havia fet poch ans sobre de sa roba, recort viu y burla manifesta de sa vida viciosa, per lo qual lo donzell comensava á dubtar verdaderament en aquella ocasió.

Al arribar devant de la porta, naturalment totas las miradas se fixaren en aquell punt, y observant lo príncep certa pausa ó indecisió per part del servidor, cridá ab veu de tro:

--Majordom: obriu á la comissió de Aragó, que ve á descubrir, en lo palau de son rey, al assessí del arcabisbe de Saragossa.

A tal veu las portas se obriren, y'ls tres comissionats se presentaren, tornantse á tancar aquellas derrera de élls.

Peró ans de que's tancassen las portas, en lo precís temps de descubrirse'ls comissionats, y quant ni n'havia tingut de mirarlos lo donzell, soná ja un crit per part de aquells, que deixá admirat á tots los circunstants.

--Ah! Ell es...! Sí, ell es...! Ell, ell mateix! digueren alternativament y á la volta los tres aragonesos, fixant com exaltats la vista en lo majordom.

Y un de ells tant se enardí y encegá de furor al véurer al assessí, que fins posá la ma á la daga, detenintse sols á la veu y á la presencia magestuosa del príncep.

Avergonyit lo donzell, fixá la vista al sostre de la sala, y ab ayre desdenyós, doná algun pas com tornant enrera del camí que havia fet. Los aragonesos avansaren llavors cap al trono, y tal era sa sorpresa y enardiment al mateix temps, en especial per part de un de ells, lo qual, sens faltar rigorosament á la cortesia y cerimonia, tot saludant al príncep, y sens esperar que est li parlás, no pogué menos de dir:

--Sí, senyor Primogénit, sí, ell es, lo gascó Tullat, no hi ha dubte, que prou lo conech y'l recordo, de quant ab la llansa traspassá inhumanament lo cor de nostre venerable pastor!

--Justicia, senyor, justicia! cridaren los altres dos: aquest es lo criminal, senyor, y no faltarán probas pera justificar la persona. Aquest es lo criminal, aquest es á qui buscam!

Lo majordom, corregut y avergonyit, no sabent quina paraula tornar y vehent tronar la tempestat sobre de son cap, no feya mes que girarse á dreta y esquerra, ab los ulls fixos com si estigués encantat, y ni podent tan sols articular cap paraula si alguna'n volgué dir. Totas las miradas estavan sobre de ell, y entre totas, la mes fixa, la mes próxima, la mes sarcástica y cruel era la de mossen Borra, que'l confonia mes, quant mes volia y no podia prescindir de mirarlo.

Fent senyal llavors lo príncep á la comissió que s'arrimás á un costat del trono, deixant al delinqüent al mitj, digué:

--Donzell de Puymoren, rendiu aquí vostra espasa als peus del trono, y preparauvos á identificar vostra persona.

Lo donzell deixá la espasa en terra, y entant lo veguer, adelantantse, se posá á son costat.

--Y vos, veguer de Barcelona, continuá'l príncep, apoderauvos del donzell de Puymoren, y conduhiulo á vostra cort.

--Com donzell de Puymoren? no pogué menos de dir, encara que á mitja veu, aquell comissionat aragonés, viu de geni, que havia sigut company de Joan Benet y del sagristá de Saragossa. No hi ha tal donzell... Si es lo mateix March Tullat, si es lo mateix gascó... ell sí, ell y no altre.

Peró'ls escrúpols del lleyal aragonés se acallaren á una simple senyal que li fèu mossen Borra, lo qual, acostantse prop del donzell, li digué á la orella:

--Ánimo, Bantayrol, ánimo! Vos empenyareu en voler pujar molt alt, y aquesta vegada, de segur, que ho conseguiréu. Ánimo, Bantayrol!

--Ah! Quanta calumnia! cridá llavors, fent com un esfors de desesperació'l donzell, vehent, per las paraulas de mossen Borra, que quedava descuberta tota la historia de sa vida; si fos aquí'l Rey... sí'l Rey, que coneix ma lleyaltat, escoltás mas paraulas...

Peró'l príncep l'interrompé, cridant:

--Barons: ja us he dit que la gloria y la justicia sòn mas germanas, las mevas guias, las mevas esperansas. Ab vosaltres conto pera tot. Pregau á Dèu per la salut del Rey, que surt en est moment de Barcelona, pregau á Dèu per la unió del Rey y del poble, que es lo que á tots convé.

Y anyadí en seguida, tot baixant del trono:

--Mos porters y servidors: obriu pas al veguer de Barcelona y á tota la cort del senyor Rey!

Saludá afablement don Alfons, y rebent agradables miradas y saludos de tots los personatges de la cort, passá per entremitj de ella, y's torná á introduhir ab sos úixers per la mateixa porta per ahont ans havia sortit.

Los guardas del veguer, colocant al mitj de ellas al ex-majordom del palau del senyor Rey, se dirigiren cap á la plassa del Blat, ahont aquell magistrat tenia sa cort ó tribunal, y derrera de ellas aná seguint ó de compartintse la cort del senyor Rey, admirada y sorpresa de quant acabava de presenciar.

Al acostarse la comitiva que conduhia'l pres prop del castell vell, (en lo mateix punt ahont anys enrera existia la presó,) observaren un altre motí de gent, entre lo que's veya algun frare de Santa Catarina y saigs que no eran de la vegueria.

Lo nou gentiu venia del carrer dels especiers.

--Un altre'n tenim! digué'l veguer al adonarsen. Y hi van frares... ¿Si será cosa de heretges?

--Sabeu qué es? contestá de entre'l poble un cert home de aquells que sempre saben donar rahó de tot. Lo metge hebreu Nadal-Ben-Jussú, á qui han trobat, amagat en sa casa, lo condempnat llibre del Soffrim, que tantas voltas s'ha fet cremar.

Al ohir lo donzell lo nom del altre presoner y del llibre, detingué'l pas com sorprés y confús.

--Qué féu? Avant! cridá'l veguer, parlant així al presoner com als guardas.

Peró prompte pogué recelar aquell magistrat que havia tingut lo presoner algun motiu pera detenirse, y que existia alguna relació entre'ls dos presos que en aquell moment entravan á la volta en sa cort, pus topantse cara á cara lo majordom y'l juheu, se miraren mutuament com horrorisats y ab cruel antipatia, dihentse las seguents paraulas:

--Ah! esclamá'l juheu. Aquí tu! M'en alegro, infame, que ets la causa de ma desgracia.

--L'infame ets tu, malehit hebreu, contestá'l donzell, que ets la causa de la mèva!

Tals espressions no quedaren perdudas pera l'escribá de la cort, que estava allí, y que per aquellas mateixas paraulas anava á comensar en seguida lo procés de un y altre.

Mentres en lo palau major de Barcelona tenia lloch lo descobriment del que havia ajudat á la mort del arcabisbe de Saragossa, se veyan sortir de diferents portals de la mateixa alguns cavallers, montats en sos cavalls, que, á pas precipitat, com si'ls haguessen avisat tart pera alguna empresa, corrian cap á una mateixa direcció, seguint lo camí que passava per sota lo monastir de Valldonzella y per devant de la Creu cuberta.

En aqueix mateix punt, y arrimat al peu de la creu, s'hi veya un home aturat, que semblava com si estigués en observació, ó esperant á algú.

Ans de observar aquell home que sortís de la ciutat cap cavaller, vegé passar una partida de ballesters y altres homens que portavan esconas monteras, entre'ls quals li semblá regonéixer á alguns servidors de la Reyal casa. Procurá l'observador deixarlos passar, fent com qui passejava en direcció oposada, si bè sos ulls se dirigiren prest cap á la ciutat, com regoneixent que aquella forsa era'l preludi cert de que prompte anava á véurer lo que esperava.

Derrera de ells, en efecte, y á poca distancia, passant per derrera de la Parellada de Santa Ana, venia una llitera ó andas, enterament cuberta y sens cap insignia ni escut que la distingís, portada sols per dos homens, quals vestiduras eran las de simples ciutadans de Barcelona, y així mateix sense cap senyal que'ls pogués donar á conéixer mes que com á servidors de qualsevol particular.

Alló verdaderament era lo que l'home esperava.