Part 12
--Salve, li cridá mossen Borra, salve, jove Ciro! Senyor serás del imperi, no t'espantes, pus Arbaces, ajudat ab los soldats de Belesis, han fet ja cremar dins de son palau al foll Sardanapal.
--Ja ho sè, contestá don Alfons, entenent la alegoria del juglar pera significar la presó de Jaume de Urgell, y apretantlo ab efusió entre sos brassos.
--Sí, sí, vensut queda'l tirá, y senyor serás ja de Media y de Caldea.
--Cregas, (replicá don Alfons, tot entrant á sa habitació y sens deixar de la ma al juglar,) cregas que aquest triunfo es pera mí mes satisfactori, quant cada dia me trobo mes content de estar en aquesta ciutat, cada dia me alegro mes de ser catalá.
--Qué dius? digué mossen Borra, girant lo cap com admirat de las paraulas que havia pronunciat l'infant, y brillantli los ulls del goig que son cor sentia. Cada dia ets mes catalá? Qué dius, jove Ciro? Tas paraulas me han fet fugir la sospita que abrigava mon esperit, quant se fixava en la gloria futura. Sí, jove Ciro, sias persa, no olvides lo amor de eixa Mandane que ja estimas com á mare, no vullas la cort corrompuda de Ecbatan, y reunirás totas las virtuts de Logis y de Sigeo. Benehidas sian tas paraulas, y fes que per ellas ton mestre Hystaspes torne á apretarte entre sos brassos.
Y abrassantse de nou lo juglar y l'infant, manifestantse lo mútuo carinyo que entre ells hi havia, y rihent com orats, permanesqueren units per un moment, fins que, impacient don Alfons pera ohir contar algunas novas que desitjava saber, fent séurer á son company, posárense tots dos arrimats á una taula en que hi havia preparadas algunas begudas, y aquest li referí ab breus y graciosas paraulas, si bè mesclades sempre de bonas llissons, tot lo que havian passat en lo siti, lo ditxós somni que havia tingut, la resolució del Comte en afaytarse, la entrada en Balaguer del rey don Fernando, y finalment alguns dels plans que aquest tenia y pera la realisació dels quals pensava venir quant ans á Barcelona.
--Ja ho veuréu, (deya'l juglar, tot obrint las auforjas y ensenyant al infant las cartas tancadas que contenian,) ja ho veuréu per la carta que us dirigeix vostre pare, y ja ho deduhiréu per los sobrescrits de las demés que aquí porto.
Y escampant las cartas per demunt de la taula, aná llegint l'infant, tornant aquellas de una á una á las auforjas, y creixentli cada volta mes la impaciencia, fins á descubrir la que anás dirigida á sa persona.
--Y quantas cartas! Vejam, vejam.
--Es que hi hagut molt que escríurer, perque hi ha molt que tractar y molt que arreglar. Deixauvos de estar tan temps sense saberse de cert pera qui havia de ser la poma.
--Vejam, vejam: "Als molt reverent, egregi, honorables y savis senyors los diputats del General de Catalunya."
--Aquí está'l pot de la confitura, digué mossen Borra, fent entrar en la auforja aquell plech mes gros que tots; peró com no us toca á vos, vinga al sach.
--"Als concellers y sabi concell de Cent, de nostra amada ciutat de Barcelona."
--Bona ma teniu, infant, pus haveu comensat per los dos mes grossos.
--"A Guillerm de Moncada, donzell, pera entregar á don A. de L." ¿Y qué significarán estas lletras?
--¿No us en recordau que'l Moncada es nebot de don Anton de Luna?
--Es veritat. ¿Y qué?
--Deixauho córrer. Pót ser per medi de aquest rebadá tornará al remat la ovella perduda.
--"A mossen Ramon Arnau..."
--Vinga al sach l'amich del Comte de Foix, que tan bo es lo procurador com l'amo.
--"Als honorables consols de mar de la ciutat de Barcelona."
--¿A aquestos també escriu? preguntá ab molta curiositat lo juglar; de segur que vostre pare no tè tantas ganas de pau com jo'm pensava. Quant busca als jutges del aygua, senyal que necessita'l mar pera posar bè sa terra. Aixó put á Sicilia ó á Sardenya.
--"Al vescomte de Narbona..."
--Just! Aquí ho veheu; á aquest que es lo que alborota'l marro en Sardenya, li déu escríurer de bonas en bonas, y per si fa'l ganso, déu prevenir ab temps á aquells pera que li donen parer sobre la armada. De segur que alguna cosa de aixó hi déu haver també en lo plech dels concellers.
--"A fra Antoni Fuster..."
--En Vich lo coneixen, de quant hi aná á apaciguar los bandos. Al sach.
--"Al ilustríssim y reverendíssim senyor En Pere Çagarriga, arcabisbe de Tarragona."
--Que de bona gana voldria coronar á vostre pare, á vos y á vostre fill, perque així seria senyal que Dèu li donaria molts anys de vida.
--"Al ilustríssim y reverendíssim senyor En Francesch Climent, bisbe de Barcelona."
--Passa: al sach.
--"Al ilustríssim y reverendíssim senyor don Alonso..."
--Sí, sí: lo bisbe de Lleó: al sach, al sach. Tot aixó es cosa del senyor de las abellas, ó millor, cosa del gall.
--Ah! sí, contestá tot rihent l'infant, al sentir l'últim renom, que coneixia mes que'l primer. Ja pót ser, pus sembla que al bon papa Benet li giran la espatlla per la part del Nort.
--La bestia de las dents de ferro temps ha que'l mira de mal ull, y si l'ajuda la flor major dels egipcis, tinch por que la ciutat del pecat quedará sens amo.
Y aquí déu advertirse al lector, que no sòn de estranyar tals denominacions, pus en aquell temps se descobrí que, volent procurar la llibertad del Comte de Urgell, alguns afectes á sa familia, pera donar instruccions á un que ho devia portar á cap, y que després la trahí, inventaren convencionalment alguns noms pera designar als principals personatges, entre'ls quals eran coneguts los seguents: lo senyor de las abellas, pera designar al papa; lo gall, que era Benet de Luna; la bestia de las dents de ferro, que era l'emperador; lo senyor de la arna dolsa, que era lo rey de Inglaterra; la flor major dels egipcis, lo rey de Fransa; l'amarch y l'adormit, lo Comte de Urgell; la ciutat del pecat, Avinyó; y així de altres cosas y personas.
Tot rihent l'infant de aquellas denominacions, seguí dihent:
--Es á dir, que li vá mal al papa Benet? Ja he sentit contar alguna cosa de Castilla, peró en Aragó me sembla que seria difícil... ¿Y qué diria fra Vicens?
Mossen Borra, sense contestar, se posá á mitj cantar aquesta cansó:
::: hanging-indent "Ay, que he perdut l'esma! pórtam fins al mas: quant sia á la escala no pujarás pas." :::
Lo infant continuá llegint.
--"A micer..."
--Advocat es: deixauvos de plets y vinga al sach.
--"Al senyer..." Déu voler dir senyor?
--Nó, senyer, senyer, que déu ser diputat local.
--Es veritat: diputat local de Perpinyá.
--De fora havia de ésser, perque aquí no tenen feyna.
--"A mossen Joan Desplá..." Digna persona y molt amich meu.
--Bons amichs sabeu buscarvos, infant, y ja no estranyo ara que us aneu tornant tan catalá.
--"A mossen Joan Fivaller." ¿Qué direm de aquest altre?
--Ah! esclamá mossen Borra; ja'm figuro de que'ls escriu lo Rey, y que es cosa que us toca á vos.
--¿A mi?
--Sí ¿no recordau que vostre pare, temps enrera, tractava de buscarvos mestres y guias, com feu lo rey En Pere ab lo primer duch de Gerona?
--Es veritat, y us dich que si bon mestre podia jo tenir havia de ser Fivaller, pus qui tan bè sab ensenyar á sa familia y á sos amichs, no seria mal mestre de prínceps. Peró...
--Me sembla, infant, que no estau per estudis; digué'l juglar rihent de véurer lo mal gesto que acabava de fer don Alfons.
--Estudis pera ser home, sí: estudis pera ser rey, nó. Cap y cor y bras tinch, y si la estrella de mon pare no s'apaga, res mes necessito que ocasions.
Pronunciá aquestas paraulas l'infant ab un entussiasme que verdaderament pareixia com rebentat de un cor ahont hi vivia estret. Sos ulls eran encara mes espressius que sas paraulas, y contemplantlo fit á fit mossen Borra, semblava en aquell moment com que'l juglar se gosás ab la espressió de la cara de son amo.
--Bè, jove Ciro, bè! digué mossen Borra, agafantli ab entussiasme la ma; teva será tota la Persia y subjugarás la Media y penetrarás en lo bosch de Isatis. Ja puch dir desde ara á ton pare que'l mestre de son fill l'ha trobat en sa propia casa y en sa mateixa sanch.
Don Alfons s'havia quedat en aquell instant detingut y com admirat, al llegir un sobrescrit de una carta que tenia á la ma, y del que sols apartava la vista pera mirar alternativament á una altre carta que tenia prop.
--Qué mirau, senyor? li preguntá'l juglar, vehentlo tan detingut.
--Qué vóls que mire! Aquí tens la proba de que t'has aquivocat, crehent que mon pare volia buscarme guias y mestres. Mira á qui vá aquesta carta que déu parlar del mateix que aquesta altre.
Lo juglar llegí:
--"A la molt alta y excel·lent senyora dona Maria, infanta de Castilla." --"A mon car germá, l'alt y poderós senyor don Enrich, rey de Castilla." Ah, ah, ah, ah! Per aixó creheu, infant, que m'equivoco? ¿No sabeu que'ls reys se poden casar mamant? En Aragó teniu l'exemple, pus quant se casá l'últim Comte de Barcelona ab la reyna Petronilla de Aragó, los circunstans tingueren que aguantar en brassos á la novia, pera que pogués arribar ab sa maneta á la ma del novi, y encara que era Comtesa de Barcelona, molts anys passaren en que'l Comte li feu mes servey de didot que de marit.
--Es que...
Y l'infant, sens acabar, soltá, com llansantlas, aquellas dos cartas damunt de la taula, y's girá malhumorat, passantse la ma pel front, y donant un vol per la cambra.
--Vos fa por casarvos, senyor? Ab bona fe que no teniu pas fama de ser enemich de las donas.
--M'agradan las donas... peró també m'agradan las batallas y la gloria. Que'm deixe mon pare exercitar en las batallas, y després podrá casarme, que prou jove es encara, si tè por de quedar sense successió. Poch podrá arriscarse un héroe en busca de gloria, si tè sempre á la memoria la imatge dels fills.
--Home, home! Se coneix, infant, que encara no haveu fullejat del tot la historia. Casat era lo rey En Pere, lo dels francesos, y vivint encara son pare, lo rey En Jaume, lo conquistador, se llansá contra las forsas mahometanas que enviava lo de Granada, y las desbaratá y las feu fugir vergonyosament del regne de Murcia. Quant lo cor es gran, quant l'héroe es héroe...
--Tens rahó, sí; peró tu ja coneixes que no hi tanta necessitat de casarme, y valdria mes que ans de ser rey tingués ja la fama de digne. Ah! me sembla que tot camina á estar en pau, tothom está cansat de guerra, y no veig un camí... Bè podria tocarnos á nosaltres, juglar, la conquista de Granada, de aquesta cova de cans, que es la vergonya de las nacions espanyolas, y llavors...
L'infant feu un sacudiment enérjich ab lo bras, semblant com si en aquell moment se transportás de entussiasme.
Atxecás al véurerlo així lo juglar, y posantli la ma en la espatlla dreta, feu com si contemplás ab goig y admiració la figura de aquell impacient jove afamat de gloria.
--Qué miras? preguntá don Alfons.
--Quí sab lo que miro. Miro, miro...
Y anava á parlar mossen Borra, quant l'infant esclamá, sens escoltar al amich:
--Ah! digué; allí, allí la veig, la tan desitjada carta. Sí, sí: "A mon car fill, lo mol alt y egregi senyor En Alfons, duch de Gerona, primogénit dels regnes de la Corona de Aragó y Lloctinent general del Principat de Catalunya." Vejam, vejam lo que diu.
Á pesar de tot aixó, mossen Borra no apartá la vista de la figura que contemplava, y cada volta y á cada moviment, la mirava ab major interés y ab mes vivesa.
L'infant llegia la carta y anava baixant la veu á cada ralla, de manera que casi ni la arribá á acabar de llegir.
--"Mon car fill y estimat primogénit. Grans sòn las satisfaccions que us esperan, pus dech passar quant ans á coronarme com á rey de Aragó á la ciutat de Saragossa, y allí penso saludarvos no ja com á duch, sinó com á príncep de Gerona; y desitjós de que disfruteu en avant ditxosament de la pau que tan convé, havem pensat portar á cap lo vostre matrimoni ab la virtuosa infanta dona Maria, filla de nostre germá, lo rey Enrich de Castilla, mentres que pera consolidar aqueixa mateixa pau tan necessaria, marxará á Sardenya, á castigar als revoltosos, vostre germá, l'infant don Joan. Pera tractar de tot aixó, donchs, y de molts altres negocis que interessan á la pau dels regnes y fins de la Cristiandat, passaré demá á eixa ma estimada ciutat de Barcelona, peró advertintvos que ma entrada será sens pompa, com incógnit, pus déu ser breu ma permanencia. Quant logre consolidar los plans que intento, llavors ja tornaré á disfrutar ab vostra companyia dels fruyts de la pau. Dat en nostra ciutat de Balaguer, á set de novembre del any de la nativitat del Senyor mil quatrecents tretze. Lo Rey Fernando."
Tirá la carta ab disgust sobre de la taula, y torná com ans l'infant á donar un vol per la cambra, passantse també ab impaciencia la ma pel front. Mossen Borra'l seguia ab la vista, y casi reya de goig.
--La pau, la pau, deya l'infant, sempre la pau. Ja veheu si m'he equivocat ab lo del casament... y per anyadidura, (esclamá donant un cop de peu en terra,) mon germá vá á Sardenya! De bona gana lo deixaria ser primogénit, ab tal que'm deixás á mi anar en son lloch!
--Qué diheu? Voldriau anar á Sardenya?
--A Sardenya ó á Italia ó á la Assia que fos. Tinch fam de batallas, juglar, y tinch fam de gloria, y ab qualsevol que fos...
--Es á dir, (torná'l juglar, aumentant encara en sa contemplació y en son goig, y fins seguint los passos al infant,) es á dir, que voldriau guerras, peró fora de casa?...
--Y donchs? Podeu pensar que jo vulla guerras com las que ara s'han acabat? Que quede aquí mon pare pera tenir en pau sa terra, y jo entretant aniré á defensar ó á combátrer á algú.
--Bè, bè, jove Ciro, mil voltas bè! Jo t'asseguro que no passaré de esta nit sens que't conte la rondalla del gat roig, que déus saber de memoria.
--Y que no es cert? Quant hi ha cismas y papas dubtosos, gran servey será defensar al llegítim... ¿Qué pensas tu de Benet de Luna? Tè dret ó no?
--Jove Ciro, en aquest punt sò Anaximandro, que ni nego, ni afirmo res, peró sí dubto de tot.
--Bè donchs: qui diu Benet, diu qualsevol altre; guerra, guerra es lo que jo vull fora de casa, un pretest pera donarme á conéixer, un camí pera trobar la gloria, una rahó, en fi, pera que la dinastia de mon pare no fassa trobar á faltar la que l'ha precehit. Juglar, fins ara m'han donat á enténdrer que la espasa havia de ser mon mestre, y pus mestre es la espasa, ganas tinch de donar á conéixer que sò deixeble aprofitat. Vull batallas, juglar, vull conquistas, vull gloria, vull...
--Sí, sí, príncep ditxós, digué mossen Borra, besant la ma á son senyor, y exaltantse quant mes lo contemplava; jo't miro, y no sè lo que en tu veig, jo't contemplo aquí com amich, y'm sembla que veig brillar entorn de ta persona un resplandor de gloria que m'enagena...
--Qué es aixó? digué lo infant, admirat del modo com li parlava'l juglar, y tot destapant una ampolla de la taula. A qué ve ta admiració y las ilusions que't fas y ponderas? Beu, beu, que val mes remullar nostra esperansa, ja que es lo únich que en lo mòn nos halaga.
--Me preguntas qué es aixó? qué es lo que miro? qué es lo que veig? En tu veig, infant, --sí! sí! anyadia entremitj ab entussiasme y clavantli los ulls,-- en tu veig al rey jove de mos somnis, en tu veig la futura gloria de Aragó, en tu veig la esperansa de ma patria, la esperansa, sí!... y pus de la esperansa m'parlas y vóls que bega, bebem, sí, sí, bebem á la realisació de nostra esperansa, trinquem, rey jove, trinquem, jove Ciro, y ja que'l cor s'escalfa y s'enxampla, escalfemlo y enxamplemlo mes.
--Bebem, bebem, contestá don Alfons, destapant altres ampollas, y participant en cert modo del escalfament y de la alegria del juglar. Claret, malvasia, grech, garnatxa, moscatell: vejas de quins vóls.
--De qualsevol ó de tots, mon senyor, que sent vins de la patria, bons sòn tots pera remullar la esperansa, y sòn tots pera mí la ambrosia dels Dèus.
Y fent trincar los gots, units cordialment en íntima y familiar confiansa aquells dos amichs, que no pareixian en aquell moment senyor y juglar, begueren alegres, y probaren indistinctament de alguns dels vins que allí tenian. L'infant feya sols la ceremonia de tastar, temerós del excés, si bè invitava continuament al juglar á tornarhi; mes aquest, entre que era fort de cap, sense ser viciós, y que tenia la boca seca de la pols del camí, no rebutjá en son entussiasme lo segon ni'l tercer got que l'infant li oferí, així que, se notá prest haver en efecte pujat de grau son escalfament, ademés del que ans ja naturalment sentia. Ab lo got en la ma, després de haver probat lo primer glop de la malvasia, que fou la tercera beguda, esclamá mossen Borra:
--Benehit, benehit sias, néctar de ma terra, que tens la virtut de escalfar la sanch de mos compatricis, pera cométrer grans empresas, pera transformarlos en héroes. Tu ets la causa eficiens de la gloria de la patria, y pus sòn los senyors los que mes te estiman y mes te besan, págals son carinyo ab entusiasme y fes que ab lo calor teu vajan á desfogarse ahont mes gloria'ls espere.
--Bechne, donchs, digué l'infant, sols per la causa que suposas.
--Sí, bebeune, y pus sòu ó haveu de ser senyor dels senyors, bebeune doble cantitat per aquesta rahó, y per no haverhi tal confortant allí ahont haveu de recullir la gloria.
--Ahont será aixó, juglar? Qué vols dir?...
--Deixauho córrer per ara, senyor, y viviu ab la dolsa esperansa, que ja vindrá'l dia. Basta dirvos per ara, que mon desitj no se contenta ja ab los vins de la patria, y que sols somnio en los que podréu béurer de fora de ella.
--Y quins son eixos vins? preguntá ab interés l'infant.
Alsant lo bras en l'ayre mossen Borra, com enarbolant lo got, prenent una actitut que ara diriam académica, apretant ab la ma esquerra la de son senyor, y fixant la vista al sostre, com pera anar recordant noms olvidats, respongué de esta manera:
--Quins son eixos vins me preguntas? Jo te'ls diré. Ditxós será'l dia en que podrá remullar nostre paladar la Tirotónica, lo Montanasi, lo Bonaci, lo Resas, lo Marnano, lo Noseja, lo Masitea, lo Monjacentobono, lo Falso amico amábili, lo moscato de Clayrana, lo vi de Eli y de Fiano, lo de Santo Nocheto, lo del Fanello y de Terracina, y sobre tots y mes especialment, no per mes bo sinó per mes útil, lo vi especial de Calabria, y ab ell...
--Bè, juglar, bè! cridá l'infant, que descubria la intenció y'l significat de las paraulas de son amich.
Y obertas tenia las mans pera fer un repicament, que fins las monjas haurian sentit tal volta desde sas celdas, quant se detingué de prompte, admirat de véurer la transformació que en sech acabava de sofrir mossen Borra.
En efecte, quant lo juglar estava en lo mes fort de son entussiasme, ab lo got en l'ayre, citant mes y mes noms de vins, y en lo que pót ser hauria continuat mes temps; en lo moment que acabava de nombrar lo de Calabria, deixá en sech lo beyre sobre de la taula que tenia á un costat, y sens girar per aixó la cara, y obrint sos ulls de foch, feu com un somrís de admiració y de goig, que revelava la ilusió nova y complerta que embargava son esperit.
--Ay ay? digué admirat l'infant. Qué us passa, mossen Borra? Qué has vist, juglar?
--Qué hé vist? respongué ab un crit desaforat lo juglar, juntant las mans, com en actitut de orar, devant de sa cara, y fentlas baixar així juntas fins al pit, mentres obria al mateix temps la boca, com pera indicar sa sorpresa. Sí, sí, continuá; no es ilusió. Nostra esperansa será complida, infant, pus mos ulls acaban de véurer lo que jo may podia pensar.
--Peró, qué veus? insistí l'infant, alsant una de las cortinas de la alcova, dins de la qual tenia la vista clavada lo juglar, y á la que s'acostá precipitadament.
--Qué he vist? continuá aquest; veig, mon senyor, veig lo sol de Gedeó, veig la vara de Moisés, veig la columna de foch dels Egipcis, veig la escala de Jacob, veig la estrella dels magos, veig lo Far de Messina, veig... No sè que veig, de tant com veig.
--Una espasa! esclamá l'infant. Y en una celda de monjas?
--Una espasa, sí, peró no en una celda de monjas, sinó en la cambra de un rey que morí. Ja póts desde ara, infant, olvidar totas las espasas que tingas de Castilla y las que guardas en lo palau reyal; olvida la Tisona, la Triveta, la Clareta, la Taula de Cistall, y fins la de Vilardell, que res val sa constelació, comparada ab la virtut de aquest magnánim ferro, per qui fòra res la Durena de Roldá: aquesta, infant don Alfons, es la gloriosa espasa de San Martí.
--Y qué?
Don Alfons estava dominat per una viva emoció, y mostrant al mateix temps un encantament, com un noy que, sentint ponderar la importancia y valor de un present que se li vá á fer, no sab encara la causa que'l mou, ni descobreix prou ab la vista totas las bellesas de lo que se li pondera.
--Desperta ferro! cridá mossen Borra entussiasmat, enfilantse damunt de un tamboret, despenjant la espasa, besantla y abrassantla, desenveynantla en seguida, y esgrimint sa brillant fulla per devant dels ulls de don Alfons. Mírala, bè, infant! Aquest es lo sol mirall en que tu, regenerador de Aragó, te déus mirar. Mira son fi tall y sa aguda punta, que res ha perdut, desde que ab aquell partí un soldat romá sa capa pera donarne mitja als pobres. Ella torna la honra á una emperatriu de Alemanya, quant la empunyava lo gran Berenguer de Barcelona; ella tallá las murallas de Lleyda, en temps de un altre Berenguer; las barbas de Zeyt-Abuceyt en Mallorca, per ma del rey En Jaume; ella segá las flors del jardí que servia de llit á Zayen en Valencia; ella trencá'ls lligams ab que estavan apresonadas las águilas de Sicilia en temps de Pere'l Gran, y esquinsá, moguda per la ma del mateix rey, la oriflama francesa que flamejava en Panissars; ella desquartisá lo poder dels pisans en Sardenya, quant allí aná un altre Alfons á fer respectar la bandera de Catalunya; ella, en fi, ha estovat no pocas vegadas las espatllas dels Foix y dels Armarnyachs, que s'han atrevit á calcigar vostra terra; y'ls destells, los raigs de foch que han sortit de sa punta, han servit pera inflamar los cors dels súbdits de Aragó, que han emprés hassanyas en tots los estrems del mòn, dominant la Natolia, plantant sa bandera en lo cim del mont Tauro. Mira bè aquesta espasa, infant, que devant de sa punta la Europa, la Assia y la África se han sentit estrémeixer: empúnyala, y portantla en la ma, algun dia veurás realisada ta esperansa!