Part 23

Guillemet callá per un moment, si bè per aixó no baixá la vista, y al regonéixerlo'l majordom, li fixá també la sèva, plena de rabia, y fins semblá que's detenia instantaneament. Peró hagué de dissimular, sens dubte per temor de escándol, y alsant l'embós fins á la altura dels ulls, seguí son pas en direcció al portal, y per ell desaparegué.

--Vina, vina, cridá llavors lo jove á sa estimada, pus ja ha passat lo que tal volta es mon rival!

--Oh! aixó si que nó! contestá Blanqueta, trahent lo cap en fora pera cerciorarse, y passant luego á sentarse de nou en lo tamboret. Lo que jo tinch de aquest home, Guillemet, es sols por, un esparverament que'm domina cada vegada que'l veig, pus desde que s'ha fet amich ab la familia del menescal vehí, tot lo dia passa en sa casa, y no puch sortir en forat ni en finestra que no me'l veja al devant, fentme sempre mil senyals, mes indecorosas que amorosas, y fins amenassantme de la manera mes cruel. Peró no tingas por, nó, Guillemet, pus ni me'l miro, ni may... may voldria topar ab sos ulls.

--desgracia meva! torná á esclamar lo jove. Quina llástima que Dèu no l'haja fet á ell igual á mi ó no m'haja fet á mi igual á ell!

--Per amor de Dèu, Guillemet. No penses en res que puga desgraciarte, pensa sols en mi, y... ¡sí, sí, t'ho juro!... jo't mantindré sempre viu mon amor, y en un lloch ó altre molt será que no'ns pugam véurer ó enrahonar.

Lo que pót l'interés per una cosa estimada ó'l perill de pérdrerla! La donzella que may havia parlat ni sentit parlar de amor, en aquell instant, tement lo perill que podia córrer Guillemet, parlá ab tota la espontaneitat de son esperit, espressant l'amor que ans se avergonyia de confessar.

--Tè compte lo que'm promets, Blanqueta. Ja véus que ara ha de ser major ma vigilancia y l'interés que prenga per tu; així que, será precís, no hi ha remey, que de una manera ó altre pugam véurernos y comunicarnos...

--Ah! cridá la donzella, interrompent al amant, baixant modestament los ulls y donantse pressa en fer bellugar los boixets de las puntas.

--¿Qué?...

--Que vè'l pare, que torna'l Joan... Miral, miral al cap de vall del carrer. Per amor de Dèu, Guillemet, per amor de Dèu que no conega res. No'm parles de res mes, no m'parles de res mes...

--Peró...

--Sí, sí. Tot t'ho prometo, tot... peró, per amor de Dèu!

--No hi ha mes, donchs, (digué llavors Guillemet, esforsantse pera fingir naturalitat,) que aparentar la alegria de sempre. No estranyes de conseguent tot quant diga, amada meva, pus bè póts conéixer que sols puch estar trist, quant estich á punt de deixarte. ¿M'estimas, Blanqueta? Dígasmo... per la última volta en aquest dia.

--Sí, sí... molt, molt!... peró, per amor de Dèu!...

Y fingint realment En Guillemet, comensá á parlar de diversas cosas, com si verdaderament no hagués vist que s'acostás lo falconer, y fins parlant de ell y dolentse de lo que tardava en tornar; quant arribá aquest, espressant ab sos ulls certa satisfacció, que no havia tingut quant, desde lluny, pogué distingir sols un home, que no sabia qui era, á la porta de sa casa. Tal satisfacció era la de véurer la previsió ab que sa afillada havia rebut la visita del amich en la part de fora de la botiga.

--Eb! digué'l Joan, tocant á la espatlla de En Guillemet. Feya molt que t'esperavas?

--Oh! gracias á Dèu! respongué l'altre, alsantse y donantli la ma. Perque ja podeu conéixer que avuy es dia de córrer, y... No vól dir aixó que jo no sapia esperar als amichs.

Y allargant la ma, tot ficantse dins de la botiga junt ab En Joan, posáli dins de la sèva la cantitat que mensualment li portava, la que prengué'l falconer mitj rihent.

--Ah! aquí está la cosa... Ja, ja... bè. No't dich res pera mossen Joan, perque prou li he dit, encara que, fillet, á pesar de ser tan dematí, no sè com hi he arribat, pus hi havia mitj mòn y l'altre mitj que hi anava.

--Es á dir, que era molta la gent?

--Molta, molta: y lo que mes esplica la satisfacció de la ciutat, es que així hi havia cavallers com menestrals, y fins los úixers del palau, los saigs del veguer y'ls porters de la Diputació.

--Podeu pensar...

--Dels cavallers no ho cal dir: hi he vist lo Comte de Cardona, lo Vescomte de Rocabertí, En Francesch de Eril, En Gilabert de Cruilles, En Ramon de Báges, l'abat de Poblet,... qué sè jo quants. Era verdaderament un aplech, y en la porta de sa casa y per la plassa de Sant Just sembla talment com si's preparás una fira.

--Si tothom l'estima tant.

--Oh! y lo bo que tè aquell home es sa senzillés y naturalitat, pus lo mateix m'ha rebut á mi que al senyor mes distingit, de manera que jo no gosava entrar, y encara no m'ha vist, m'ha cridat, y content, fins m'ha preguntat pels falcons de la botiga. Es á dir content: n'está de véurer la bona voluntat dels amichs, peró de ser conceller me sembla que no massa.

--Ho crech: com ab aquest rey y la canalla que'l rodeja se esposan sempre á tenir que disputar. ¿No us en recordau de lo que succehí en las corts de Montblanch?

--Ja tens rahó, Guillemet. Peró mes val deixarho córrer... No obstant, ab tot y'l disgust que tinga, de bona gana hauria preferit que l'haguessen fet conceller en cap.

--No hi fa res. En aquestas corporacions y en totas no es lo cap lo que'n fa, sinó'l que'n tè. Sempre'ls consells y pensaments de mossen Joan Fivaller serán preferits per tot.

--Tens rahó, com hi ha mòn, tens rahó.

--Perdonau, Joan, que tinch que fer.

Al dir aixó Guillemet, indicá com que s'en anava, y torná á allargar la ma al amich, prevenintse al mateix temps pera véurer si tot passant arrancaria una mirada espressiva de Blanqueta.

--Vaja, donchs, li digué'l Joan tot acompanyantlo á la porta; ja que vas tan depressa, al menos repeteix la visita: vina'ns á véurer mes á menut, vina, que parlarém de cosas... de cosas... ja m'entens.

--Sí, sí, de cosas. Ja ho faré, y us prometo que no tardaré en tornar.

Al dir aquesta espressió, fou quant Blanqueta doná la mirada significativa que En Guillemet esperava.

Los saludos de uns y altres se repetiren llavors, y En Guillemet partí content, encara que per complerta satisfacció li faltava sols una petita é insignificant alegria, que era molt gran pera son cor enamorat, á saber, si al girarse á certa distancia lo miraria encara sa estimada. Al arribar á cert estrem de la plassa de Santa Ana, de ahont encara's distingia la botiga de la Óliva, En Guillemet girá la cara. Oh alegria! lo falconer era ja dins de la casa, y Blanqueta, fora de temor y conmoguda per l'amor que sentia, distreta de fer bellugar sos dits entre'ls boixets, estava com encantada ab la vista fixa cap á la plassa de Santa Ana, esperant que son enamorat se girás pera pagarlo ab un carinyós somrís.

Blanqueta mirá y somrigué. Guillemet era ditxós.

### XXI. Mestre Nicolau y son deixeble. Lo jurament del enamorat.

Pronóstich cert havia sigut lo que mes de una volta havia fet mestre Nicolau parlant ab son estimat deixeble Guillemet.

--Molta es ta aplicació, molta es ta bondat y molta la amabilitat que tens ab mi, li deya, y aixó es mes notable en la edat en que't trobas, (contava llavors vint anys no complerts,) y tenint una imaginació viva y forta com tens. Verge de passions déu ser ton cor... Per aixó, si may en ell ne domina alguna, cregas que ho coneixeré.

Y ho conegué verdaderament. Lo deixeble que may havia faltat á la puntualitat, que escoltava ab entussiasme las llissons de son mestre, que sempre insistia en preguntas, desitjós de apéndrer, y que pareixia víurer sols y gosarse en lo que aquell sabi y coneixedor del mòn li ensenyava, á pesar de ser en l'últim mes de sa conferencia, (pus per mort del segon ajudant de escribá de la Diputació, habia entrat Guillemet á desempenyar aquest cárrech per recomendació de mossen Joan Fivaller,) aquell mateix deixeble, á qui res costava acabar de cumplir bè ab son mestre en l'últim mes de las llissons que aquest li dava, durant aquest período ó temps havia fet prou pera que fos coneguda la distracció que'l dominava. Si bè assistia la major part dels dias á la llissó, nó tots com abans, son interes en escoltar no era'l mateix; ohia ab certa indiferencia los relatos de passats fets que li exposava'l mestre, y en que abans mestre y deixeble pareixian gosar vivament; la hora de arribar sempre era tarda, y sempre encara mes tarda pera'l deixeble la hora de sortir.

Notant aquella novetat mestre Nicolau, s'havia valgut de una estratagema no acostumada: probá de cridar la atenció de Guillemet exposantli, per via de entreteniment, una época política y efervescent dels antichs reys; parlá de la antiga rebelió dels regnes de Aragó y de Valencia, coneguda ab lo nom de la Unió, de la humillació que tingué que sofrir lo Rey Pere del punyalet, quant fins lo obligaren á ballar ab lo poble en la plassa pública de Valencia; peró, á pesar del interés que aquell fet podia tenir pera qui sempre havia mostrat certa tendencia en favor dels actes apassionats del poble que vól conservar sas llibertats, aquella vegada ni hi pará atenció, ni's cuydá de preguntar tan sols, com solia, de part de qui estava la rahó. Llavors lo mestre, ponderant lo caracter tirá del Rey, vingué á esplicar que fins ab un germá sèu havia empleat la venjansa, pus l'havia envenenat, sols per gelosia que tenia de la infanta de Portugal, de la qual estava don Pere sumament enamorat, per ser dita senyora una de las mes hermosas de son temps.

No li semblá á Guillemet tan tirá'l Rey com al mestre, pus deya aquell, que per haverhi tan gran cástich, hi havia de haver hagut molt gran crim, y si la dona era hermosa, si'l Rey la estimava y si'l germá havia sigut traydor, res tenia de estrany que en tan dolents temps hagués fet un home, ple de amor y rey, lo que no fan los vassalls enamorats sols tal volta per temor de cástich.

Aquesta observació y las moltas preguntas en que llavors se detingué Guillemet, ja sobre la hermosura de la estimada, ja sobre l'amor dels dos amants, acabá de convéncer y de fer obrir los ulls á mestre Nicolau, lo qual digué al deixeble:

--Guillemet, tu ets ja un altre: sempre t'havia dit que arribaria aquest dia; sempre t'havia dit que res com l'amor fa olvidar la ciencia... y fa poch que m'ho estás probant.

--Qué diheu, mestre Nicolau? De lo que he dit podeu deduhir que jo estimo?

--Nó: ho deduesch per lo que has deixat de dir.

--Y com...?

--Compara lo teu cumpliment en los dos anys que has estat baix ma direcció, y veurás que es molt diferent de algun temps á aquesta part.

--Senyor, com vos sòu lo que insistiu en que aixó s'ha de acabar, de manera que fins ho haveu dit á mossen Joan, y com per altre part dech jo també cessar per la nova feyna que m'ha vingut...

--Guillemet ¿he sigut jo per ventura ab tu un pare inich ó un mestre rigorós? ¿he volgut ser may lo confesor de tos secrets? ¿qué has trobat ab mi mes que l'amich sincer, y... ¡sí, Guillemet, sí!... mes que l'admirador de ta bondat y de ta aplicació, mes que l'aconsolat, en sas penas, per ta sempre grata y dolsa companyia? Tu no sabs quant sentiré separarme de tu, y fins á quin estrem jo puch justificarte l'afecte que't tinch... y si ab tot aixó no't basta pera tenir ta confiansa, tindré que separarme de ta companyia ab aquest sentiment.

Al dir aquestas paraulas mestre Nicolau, se mostrava vivament afectat, sens que l'altre pogués endevinar verdaderament la causa; mirava aquell al deixeble ab certa ternura suplicant, y vehentlo per fi mitj indecís y sufocat, esforsantse pera serenarse, y agafantli cordialment la ma, ab cert ayre de familiaritat y agrado, li digué de esta manera:

--No m'ho negues, Guillemet: tu estimas, tu estás enamorat... Dígasmho á mi, que dret tinch de saberho, quant crech que mon afecte á tu es casi bè com lo de un pare.

Guillemet mitj avergonyit fèu un cert somrís que en cert modo venia á satisfer la pregunta de son mestre ó á corroborar sa presumpció.

--Sols á vos, senyor, ho podria confiar. Cert es que estimo, y us diré...

--Basta, basta! li contestá interrompentlo mestre Nicolau; jo no tinch dret de saber mes que lo primer. No'm contes res mes, que tot lo que'm podria pintar ta jove y viva imaginació sols serviria pera aumentar mas amarguras, pera ferme revíurer imatges y recorts grats que jo voldria allunyar del pensament. També he estimat jo, Guillemet! També he conegut jo una dona hermosa! També en la joventut he sigut ditxós, y després que un altre amor, fill del primer que sentí mon cor, m'omplia de goig y felicitat, aquell hermós y tendre fruyt... Ah! Ah! Ja ho sabs, Guillemet, ja ho sabs!

Las llágrimas impediren aquí de continuar á mestre Nicolau. Lo jove, desitjós per una part de compláurer á son mestre y amich, y avergonyit per altre de haver ocultat fins llavors aquell secret á la persona que mes confiansa li inspirava, no sabia que ferse ni que dir.

--Calmauvos, bon amich, li deya; ja sabeu que ningú com vos pót tenir la clau dels secrets de mon cor. Perdonau aquesta falta de franquesa, si no'us he donat compte de aquest primer pas per una via que jo may havia seguit... Es un cambi tan involuntari en la vida aixó del amor!

--Certament, es un cambi involuntari: com que la voluntat se dòna tota á un altre ser. Y jo que conech ton geni, que conech ton cor, no dubto que, al entregar ta voluntat, ho haurás fet donantla ben complerta, que ton amor déu ser dels mes vehements.

--Sí, mestre Nicolau, vehement y pur, com que m'ocupa tots los instants de la vida, y no visch per altre cosa, ni penso en res mes.

--Com á mestre y com amich t'he dit que't parlava, digué mestre Nicolau, prenent certa gravetat amistosa. Molts jovens hi ha que, ans de arribar á ser homens, obran com á tals en sas inocentas obras; mes al arribar á sentir passions que'ls dominan, alguns n'hi ha que tornan á obrar com á noys, y aixó á efecte de sa mateixa bondat, pus miran la passió com un deber y no volen faltar á ella, sens pensar tan sols en si aquella passió pót ser causa de sa propia desgracia ó de la de un altre ser, al qui fan víctima.

--Qué voleu dir?

Aquesta pregunta la fèu En Guillemet pensant, sens dubte, per la primera volta, en las dificultats que podian ocórrer en son amor.

--Vull dir, jove, que no sempre que se sènt amor se déu estimar.

--Y perqué nó? Lo estimar no es sentir amor? Com puch, donchs, á un mateix temps sentirlo y no sentirlo?

Lo mestre aquí volgué manifestar la autoritat de tal en son parlar.

--Y si'l que estima no tè prou pera sí ¿qué'n trau de ferse estimar per una dona, quant no li pót donar la comoditat ó'l ben estar que voldria? A menos que la persona que has elegit, Guillemet, fassa ab sa riquesa ta felicitat... que no es la mes verdadera, quant en la riquesa de la estimada se funda. Es així tal volta? Estimas á una dona rica?

Lo deixeble respongué ab certa severitat á aquesta pregunta.

--Ara sí que dich, mestre Nicolau, que may haveu estimat.

--Jo no he estimat? No m'ho digas, Guillemet, no m'ho digas!... Peró respon á ma pregunta: has pensat en ta situació al enamorarte? Es rica, tal volta, la dona que estimas?

--En res he pensat, ni en lo que tinch, ni en si ella tè. Sols he estimat, y cada dia estimo mes.

--Així m'ho he imaginat de tu sempre. Peró recórdat, Guillemet, que encara que tingas assegurada la carrera, val mes que no't precipites en l'amor fins que conegas...

--Dèu ajudará, y en ell sols confio si no'm basta'l salari que'm dòna per ara la Generalitat de Catalunya, á la que servesch.

--Peró recorda que ets ja home y que no has de deixar de serho per una lleugeresa de jove.

--Senyor! digué llavors esclamantse Guillemet. Perque sò pobre y perque la que estimo es pobre, he de apartar de mon cor aquest impuls tan grat que m'alenta y que m'atrau cap al ser mes digne de ser estimat? Si aixó es cert, mestre y amich, ¿perqué naixen en lo cor aquests sentiments tan purs y agradables, que un hom no pót estingir ni desviar? Qué importa la pobresa pera l'amor, si existeix la bellesa y la bondat?

--Es á dir, que á mes de ser bella, es ta estimada bona y digne...?

--Bella com las mes bellas del mòn, bona com ho poden ser los ángels del Paradís... peró, pobre, mestre Nicolau, pobre!

Mestre Nicolau, tot passantse la ma per lo front, y sospirant, digué:

--Igual en lo primer era ma esposa, bella com ninguna, bona com un ángel... Peró nó pobre, pus ja sabs, Guillemet, com te he contat algunas vegadas, que tot lo que tinch fou de ella, y com després de ella havia de ser de mos fills... Ah! Ja ho sabs, Guillemet, ja ho sabs (continuá, despres de havérseli interromput la paraula per la forsa del sentiment, y tornant de nou á plorar,)... ja ho sabs, que tinch la desgracia de haver de ser hereu de mos fills!

Lo pobre jove estava conmogut, vehent que ell era la causa del trastorn que tenia aquella persona á qui tan venerava y estimava.

--Calmauvos, deya, calmauvos; no vos desconsoleu... Apartau del cap eixos recorts.

--Impossible, Guillemet, impossible! Mon propi benestar, si per benestar se enten no tenir necessitat, es l'atormentador de ma vida, pus disfruto cosas que sòn de mos fills, quant no'ls tinch á ells... y quant ells foran pera mi la major riquesa, la mes gran felicitat!

--Vos mateix me donau rahó, digué llavors ab mes serenitat lo jove; ja veheu que vos mateix me donau l'exemple, perque ¿de qué serveix tot lo demés que's necessita en la vida, si l'amor ho supleix tot?

Lo mestre alsá llavors lo cap en sech, admirat del argument del deixeble, y coneixent que seria en va aconsellar al enamorat, procurá serenarse, y li digué sols:

--Es cert, Guillemet, que ta enamorada es bella, es bona y es pobre?

--Cert.

--Es cert, jove, que obrarás com á home en ton amor, que estimas sols pera fer un bè á qui'l mereix, y que si no ets á temps á distráurerte de ton amor, cumplirás la paraula que hajas donat á la bella á qui estimas?

--Cert, senyor... y perqué m'ho preguntau?

--T'ho pregunto, perque no vull que may la persona que jo he dirigit deixe de ser home de bè, ni pugan dir sos amichs que han sigut inútils mas llissons.

En efecte, la pregunta del mestre no era llavors mes que tal desitj: mes endevant portá ja una altre intenció.

--Donchs llavors, continuá'l mestre, procura sols no faltar may als debers de honor, y esfórsat en ta carrera, pera que no tingas necessitats si un dia contraus obligacions á que ara de segur no póts aténdrer.

--Vos prometo, mestre y amich, que may olvidaré vostres consells, que'm portaré sempre com á deixeble de un home honrat... peró sí desde ara vos demano un favor...

--Quin?

--Que aquesta confiansa no surtia de vos, y sobre tot, perque seria ma desgracia, que no arribe may la noticia de mon amor ó de ma lleugeresa á oidos de mossen Joan Fivaller.

--Es aquest encárrech solament temor de enujar al protector?

--Es mes encara, pus mossen Joan coneix á ma estimada, y...

--Jove, cridá llavors lo mestre, pasmat, ¿qué es lo que vóls dir? Mira que Fivaller t'ha servit de pare y que tu freqüentas sa casa... No vull pensar una ingratitut de tu, peró torno á recelar que no hi hagut sinceritat en las paraulas. M'has dit que ta estimada era pobre, y pót ser sia ben diferent...

--Pobre, sí, pobre, (digué ab cert somrís En Guillemet, vehent que son preocupat mestre s'havia arribat á créurer, tal volta, si l'amor del jove podia tenir relació ab alguna persona íntima de la casa del noble protector;) sols es ma prevenció per motius que ja us esplicaré. Pobre es ma estimada, tan pobre, que no tè pares, ni bens, ni parents, y víu sols baix l'amparo de un falconer del portal del Ángel, que'l dia que moria, la tornará á deixar órfana, sens dubte, com al dia que la recullí.

En tant que Guillemet anava fent aquesta relació, lligant en la memoria mestre Nicolau certs recorts que tenia ja casi olvidats, no pogué menos de renovar l'enterniment que sentí quant, junt ab mossen Joan Fivaller, visitá la botiga del falconer Joan de la Murtra; dubtá de pronte, no pensant en la transformació que podia haver sofert en mes de dos anys la nina que ell habia vist lo dia de la entrada de fra Vicens, mes sentint per fi las últimas senyas que En Guillemet li donava, regonegué clarament que la hermosa donzella de aquell temps podia ser molt bè la nina desgraciada de dos anys enderrera, devant de la qual, ó mes bè, devant de sa miseria y hermosura, ja havia ell derramat llágrimas de ternura, ans que son deixeble las derramás de amor.

--Digas, digas, preguntá ab interés á Guillemet: ¿y aquesta nina es molt jove? ¿y es órfana de pare y mare? ¿y la recullí'l falconer?

--Tè tretze anys; moriren sos pares en lo siti de Balaguer, y la recullí En Joan de la Murtra quant fra Vicens la portava á Barcelona, dos anys enrera, entre'ls altres pobres de sa comitiva.

--Verge del Cel! esclamá llavors mestre Nicolau, alsant los brassos, y girantse á un retaule de la Verge de Montserrat, que hi havia en un estrem de la cambra ahont se trobavan. Gracias, senyora, gracias! Ja veig que mas llágrimas y mas súplicas produhiren fruyt; aixó fa, Senyora, que jo desde avuy ab mes gran entusiasme vos adore y vos aclame per ma patrona, ma esperansa y mon consol!

--Qué es aixó, mestre? preguntava tot pasmat En Guillemet, no sabent á que venian las esclamacions de mestre Nicolau.

--Sabs qué es, jove? que jo ans que tu he conegut á aquesta hermosa y desgraciada, que ans que tu he derramat llágrimas per ella... y per ella, sí, desde que la vegí per primera volta, he suplicat á aquesta santa Madona, pera que li donás consol y amparo!

--Ara sí que dich, (esclamá llavors Guillemet, abrassant enternit á son mestre,) que vos y jo som un sol cor, que no ha sigut en va l'afecte que sempre vos he tingut!

Y abrassats així tots dos, y esplicant en breus paraulas mestre Nicolau la manera com havia conegut dos anys ans á la nina de Menargues, escoltava admirat En Guillemet, arribant á dubtar en certs moments si tal volta se trastornava lo cap de son mestre, encara que veya concordant lo que aquest deya ab lo que ell sabia, quant de repent, desempellegantse dels brassos del jove lo sempre afligit mestre, mostrá la cara plena de alegria, com si realment algun goig inesperat y repenti hagués acudit llavors á sa imaginació.