Part 24

--Oh idea luminosa! esclamá, mirant alternativament al jove y á la imatge de la Verge. Sí, sí, Senyora, vos haveu permés tot aixó, pera que pogués calmar la mia pena. Ja no tinch dubte! Ja tinch lo camí que buscava!... Ja se ha cumplert ma esperansa!... Ara sí, sí, que ma permanencia será molt mes breu! Gracias, Senyora, gracias!

No entenent Guillemet aquella transformació de son mestre y la varietat de ideas de sas esclamacions, així com la inusitada alegria que manifestava aquell que habia arribat á envellirse de plorar; crehent en efecte que son cap se trastornava, no pogué menos de dir entre sí, y ab gran dol, per l'afecte que li professava.

--Ara sí, pobre mestre Nicolau, que no tè remey! Al Terrós tindrá que anar si vól curarse! Y mon amor es causa de sa exaltació, y lo parlar de tristesas y miserias es causa de son desconcert! Pobre home! Jo tinch la culpa de que mon estimat mestre s'haja acabat de tornar boig!

Y així estava reflexionant y mirant ab compassió al que ell creya boig, quant acostántseli mestre Nicolau ab lo major carinyo del mòn, y agafantli la ma, tot tremolant, li digué:

--No penses, nó, Guillemet. Tu déus arribar á créurer que ma rahó está trastornada, peró no es així, pus me domina una verdadera alegria, la única que podia tenir en aquest mòn entre tantas desgracias com sempre m'han rodejat!

--Y qual es, senyor? preguntá mes admirat lo deixeble.

--Qual? Que vaig á separarme mes prompte de lo que t'havia indicat, de aquesta gran ciutat de Barcelona...

--Satisfacció ben pobre pera mi, pus me fará sempre falta vostre afecte.

--Nó, Guillemet: l'afecte may te faltará: lo que't faltará será sols ma persona. Mes ans de partir, sí que'm convé que'm dones la major proba de ta amistat.

--Y qual es? diheu.

--Jo te la diré, contestá'l mestre, estenent lo bras esquer y senyalant á la Madona; tu m'has promés ser sempre home de bè, m'has promés no enganyar á la bella á qui estimas, y finalment que t'esforsarias pera ser útil y lograr així la felicitat de la que adoras. Júramho, donchs, aquí devant de aquesta excelsa imatge, júraho, deixeble y amich, devant de la Verge de Montserrat, que es la última cosa que de tu exhigeis... ton amich y ton mestre!

--Sí, sí; ho juro, ho juro, senyor, y per major forsa de mon jurament y per aliment de ma esperansa, juro á la mateixa Verge, que si algun dia logro ser felís ab la bella á qui adoro, no posaré mos llavis sobre son front, sens que ans jo y ella hajam anat á la montanya santa á visitar en son propi sanctuari á la excelsa patrona de Catalunya.

--Home de bè... y cristiá al mateix temps! esclamá per última vegada mestre Nicolau, no podent parlar ja de enternit, y donant una forta abrassada á son deixeble. A Dèu, Guillemet, á Dèu! Dintre pochs dias ja no sabrás ahont sò.

--Encara us veuré, senyor! respongué Guillemet, tornant la abrassada á son mestre. Encara us vull véurer una altre volta, ans no us separeu de mi!

Lo mestre se deixá cáurer en un banch que allí hi havia, tapantse ab la ma los ulls, y dihent al mateix temps:

--Pobre es lo cor del home, pus ocasions hi ha en que no se sab quin es lo verdader sentiment que'l domina! Sí, pobre es lo cor... pus estich alegre per un bè que faig, y ploro al mateix temps de tristesa!

Y Guillemet, sortint entristit del aposento y arrimantse la gorra á la cara, no feya mes que repetir entre sí:

--Una de dos... ó es boig, ó es per sa boca que parla un ángel del cel.

### XXII. La festa de Santa Llucia. La paloma y l'esparver.

Quant mes anava creixent y desarrollantse la hermosura de Blanqueta, quant mes anava penetrant en son cor l'amor que En Guillemet li infundí, major era la desesperació del donzell rival y la luxuriosa flama que l'enardia.

Per aixó també, la casta afillada del honrat falconer venia á ser la trista paloma, que, girantse sempre cap al cantó de ahont espera que ha de venir l'espós, no sab fugir la vista de la part oposada, temerosa de que per allí vola'l milá ó l'esparver que la aguayta y la vól destrossar.

Paloma enamorada era Blanqueta, descubrint sempre entorn de sa casa al enamorat Guillemet, que diariament la atisbava y no sabia anarsen á reposar sens haver vist á sa preciosa estimada, á la casta femella que'l corresponia ab tot lo carinyo que li era possible; y esparver era realment l'inmoral y misteriós majordom, que, vehentse sempre burlat, intentava tots los medis de fascinar á la paloma, jurant que quant altre remey no tingués, faria una embestida brusca y violenta ab tal de poder satisfer sa infernal passió.

Mentres que Guillemet se valia de honrosas astucias pera véurer ó enrahonar á sa estimada, astucias que alguna volta conegueren mes los vehins que'l mateix Joan de la Murtra; lo malehit donzell, cobart al mateix temps per por de trobarse cara á cara ab lo fogós correu de Casp, y pugnant contra sa voluntat ab lo perill del escándol que resultaria si alguna mala cosa's contava del majordom del palau, volia sols, á manera de serp verinosa, introduhirse ab quietut en lo jas de la paloma, pera allí seduhirla ó picarla ab son mal verí.

No fou altre son intent, quant, ab lo pretext de favorir al menescal, enviantli á ferrar tots los cavalls de la Casa del Senyor Rey, aná introduhintse en la casa de aquell vehí del Portal del Ángel, pera tenir un punt de ahont pogués aguaytar la presa que envejaba, y una espia que l'ajudás y'l favorís en la maliciosa geperuda, que, com á fadrina desesperada, no volia may la felicitat de cap altre de sa classe, y menos si era hermosa. Es per demés dir que la tal famella feya son negoci ab lo senyor majordom, pus no deixava de ferli aquest certs regalets, y fins á voltas alguna apretadeta de ma, pera contentar sa fam nupcial, en pago de certas traydorias que ells dos se enrahonavan, y que, com es de véurer, se dirigian totas á buscar una ocasió pera que l'esparver trobás la paloma á la quieta.

Peró per demés se afanyava aquella mala parella, pus no deixant may lo falconer á sa afillada sinó al mitj del dia, y ab la previsió de que s'estás sempre la noya fora de la porta, durant sa ausencia, may, may havia pogut trobar lo donzell la ocasió que volia, per mes que rondás de nit y de dia per la vora de sa casa, ni may havia lograt rébrer una sola mirada de correspondencia, ni que's donás per entesa de cap de las paraulas, sempre atrevidas é indiscretas, que ell murmurava dins de sa capa al passarli per prop.

Arribá un dia, no obstant, en que la mala vehina olorá, com se sól dir, un medi pera que l'esparver pogués tenir á la paloma prop de sas unglas. Molt enrahonaren, la vigilia del en mal hora concebut atentat, la doblegada cigonya del menescal y son franch amich lo senyor majordom de la capa vermella. Aquell dia fins li doná'l donzell á la desesperada fadrina un abrás complert y un delicat mocador que portava: tanta fou la alegria que li causá, ab la esperansa segura de lograr lo que tant de temps ha feya pérdrer lo dormir á aquell cor cremat de vicis. Fou aquell dia, sens dubte, la volta en que'l donzell sortí mes alegre de casa de sa amiga, y fins també, pót ser, lo dia en que fèu menos esforsos pera deixarse véurer y passar per la vora de la casa del falconer, á manera de general que, tenint próxima y segura una victoria, ni's cuyda tan sols de revisar sas tropas y de inspeccionar lo camp.

Lo dia seguent de haverse tractat aquesta mala treta, era lo de una festa que interessava directa y principalment al barri ahont hi havia lo carrer dels Orbs. Vejam, donchs, lo que en ella succehí.

La festa de Santa Llucia posava en moviment y alegria, quant arribava, á tots sos devots, y especialment als desgraciats cegos que vivian en lo carrer de son nom. Lo que tè un mal en lo mòn desitja sa curació, y emplea pera lograrho tots los recursos coneguts, peró entre tots los mals, cap se mira per causa de major desgracia com lo que priva de la llum: cap coix se deixaria llevar una ma pera recobrar sa cama, cap manco se deixaria llevar un peu pera recobrar la ma que li falte, peró'l cego se deixaria tallar una ma ó un peu pera véurer la obra mes gran del Creador, y sens la qual las demés perdrian sa importancia, la llum.

Per aixó ralla en deliri la devoció dels cegos á sa patrona, y ab la esperansa de son favor, no vehent lo cego mes que una cosa, sa infelicitat, conservan en son cor la fe, ab la confiansa, al menos, de poderhi véurer en l'altre mòn, ja que no han pogut véurer aquell en que han viscut.

Era, donchs, lo dia de Santa Llucia dia de gran satisfacció pera la gran multitut de cegos que poblavan aquell barri, ahont los obligavan á víurer pera evitar així als que hi veuhen lo trist quadro de infelicitat que presenta lo privat de llum y esma, sempre esclau de un altre pera poder caminar, y fins esclau del gos, de un ser irracional, que sols ha criat Dèu pera que fos servidor del home. Ja podia estar malalt de qualsevol mal lo cego, y postrat en llit, que com tingués camas pera sostenirse, havia de sortir, lo dia de Santa Llucia, pera acudir á la capella ahont se venerava sa patrona, y allí implorar la gracia de la Verge santa y la caritat dels compassius habitants de Barcelona. Y era tal aquest zel y entussiasme, que també participavan de ell tots los demés habitants del barri, encara que no fossen desgraciats de la vista, y uns y altres celebravan ab capellas y enramadas lo dia de la santa, que era esperansa general de tots los vehins del carrer dels Orbs, dels cegos, pera que Santa Llucia, ab sa intercessió y eficacia, los tornás la vista, y dels que hi veyan, pera que'ls la conservás.

Hi havia la costum, per tal motiu, de acudir á la capella á ohir missa en las primeras horas del matí los sobredits habitants, y qui principalment se afanyava en aixó eran las donzellas, com sia cosa sabuda que sòn los ulls de una donzella moltas vegadas son dot, y res mes propi de sa part que implorar á una verge santa, víctima de son cast amor, pera la conservació de tan estimable prenda.

No havia de portar, donchs, fins á tal estrem lo rigor de sa vigilancia lo zelós falconer Joan de la Murtra, que no deixás fer á sa afillada lo que feyan en tal dia totas las fadrinas del barri, á saber, arreplegarse unas ab altres y anar juntas á visitar la capella de la advocada dels ulls. Ademés, que com En Joan desitjava proporcionar sempre gustos á sa estimada filla, mirava aquella condescendencia com un obsequi á la noya, sobre tot quant tal escepció de sa vigilancia, en aquell dia, no podia ocasionar, á son enténdrer, cap perill, sent com era la llibertat que li dava pera un acte piadós, en un lloch ahont tot lo barri se trobava reunit en hora clara del dia, y acompanyada de altres bonas noyas conegudas, entre ellas principalment la senzilla Marieta, filla del especier vehí, y que era la amiga mes volguda y de mes confiansa de Blanqueta.

Saltá aquesta de goig al sentir que En Joan accedia, la vigilia de Santa Llucia, á que ella anás junt ab la amigueta vehina, á visitar á la santa, la matinada seguent; y en res de perill pensá la noya, moguda de aquella estraordinaria llibertat que anava á disfrutar, y ni tan sols de prompte en la proporció que aquella sortida podia darli de véurer á son estimat Guillemet. Sols tractaren las dos bonas amigas de las galas que's posarian pera anar á la missa, y si serian verdas ó vermellas las cintas ab que s'adornarian las trenas penjants de cada part de la cara, que era la moda usada en aquell temps entre las noyas de la classe á que perteneixia la hermosa falconereta; y per part de Marieta fou tal la alegria de anar tan ben acompanyada á missa, que aná dientho á totas las demés noyas de per allí prop, de manera que tal novetat fins arribá á sentirla la traydora geperuda del menescal... y ni may que l'ha hagués sentida, pus poch tardá en combinar una mala treta.

Arribant lo matí de Santa Llucia y la hora convinguda per anar á missa, de porta á porta y de finestra á finestra, comensaren ja las noyas á parlarse, y á revelarse mutuament lo que cada una pensava posarse, ó esperaba dir ó fer al dirigirse á la capella.

Per fi sortí de casa la filla del especier, y al véurerla Blanqueta, se ficá al cap la beatilla ó toqueta blanca de punt (que era com lo que en Mallorca'n diuhen encara rebosillo,) prengué'ls rosaris ó paternostres (com llavors ne deyan,) y fent una festeta al falconer, se llansá corrents al carrer, ahont s'anavan congregant ja varias altres noyas mes ó menos joves de per allí. Lo Joan tragué'l cap á la finestra pera observar á sa afillada fins á véurerla partir, temerós per una part de aquell estraordinari que consentia, y goijós per altre de la alegria que proporcionava á la noya, mes al reparar que donava'l bras á sa bona amiga Marieta, y que eran las altres noyas de bons vehins, se contentá sols ab dirli: --Cuydado, Blanqueta: no fassau massa tavola, y al sortir de missa, á casa.

Y ab aquesta seguritat, s'en torná á dins lo falconer á donar ordres á son baylet, que era'l que li comprava á la plassa, fentli així servey de criat y criada; y la comitiva de las noyas aná avansant en direcció á la plassa de Santa Ana, agregantse á ella algunas del estrem del carrer del Portal, per la part de dita plassa, y entre ellas la geperuda del menescal, que's posá de seguida al costat de las dos amigas que anavan de brasset.

Las festas y caricias que feya la del menescal á Blanqueta eran sens fi: tot era alabarla y admirar lo bon gust de las cosas que portava, y dihentli que la estimava tant, que si una amiga havia de escullir en lo mòn fòra ella, pus li agradava tot lo sèu.

La poch maliciosa Blanqueta tal volta hauria fet mes cas de tot lo que aquella li deya, y pót ser inocentment cayguera en lo parany de aquella traydora, á no sentir de tant en tant una apretada de bras de sa amiga; peró mes encara que tot aixó distreya la atenció de Blanqueta de lo que li deya aquella companyona, una altre causa per ella mes interessant, y era la senzilla relació que la Marieta li feya de lo que havia sigut Santa Llucia, (segons la creencia vulgar referia,) qual relació sabia per un capellá de Santa Eularia, que freqüentava molt la botiga de son pare, y que havia estat en Sicilia en temps del Rey Don Martí, y especialment en la ciutat de Siracusa ó Saragossa, de ahont era natural y patrona la Santa, y en qual iglesia la havia sentit celebrar molt lo bon capellá en sermons y panegírichs.

--Mira, mira, deya Marieta á sa amiga, que escoltava ab gran atenció é interés; era Llucia tan hermosa, que ni en tota la ciutat, ni en tota la isla s'en coneixia una altre. Mirávanla los jovens y la estimavan sols de véurer los preciosos ulls que adornavan sa cara; peró, com era en temps de gentils y la donzella era molt santa, ja desde petita se dedicá á conservar la puresa de la sèva ánima, y á oferir á Dèu lo fruyt de sa virginitat; de manera que un rich y poderós jove gentil tractá de casarse ab ella, y may hi consentí, á pesar de pregarla sos pares.

--La estimava un jove? preguntá ab cándida senzillés Blanqueta. ¿Y quina manera de jove era?

--No ho sè, contestá ab igual senzillés la amiga, y continuá. Tenia Llucia una mare á qui estimava molt, la qual havia perdut del tot la salut, y no sabent com curarse, abandonada ja dels metges, preguntá á sa filla qué podrian fer en tal desgracia:

--Pobreta mare! esclamá ab ple enterniment Blanqueta. Bè feya de buscar consol en sa filla, pus me sembla que si la mèva'm visqués, jo havia de ser son consol y sa ajuda. Dèu me la tinga en sa gloria!

--Se venerava en una ciutat vehina, continuá la amiga, una santa, á la que havia fet martirisar un emperador gentil que's deya Decio, y eran tants los miracles de Santa Águeda (aqueix era son nom,) que prest Llucia la senyalá com únich remey á sa mare. Pregaren, donchs, á la santa, mare y filla, y aquella mateixa nit, apareixentse en somnis Santa Águeda á Llucia, li vaticiná la próxima curació de sa desgraciada mare, y'l martiri que també esperava á Llucia, de manera que ab lo temps seria ella venerada en Siracusa com ho era Águeda en Catania.

--Desgraciada! Pobreta santa! digué conmoguda Blanqueta. ¿Y perqué havia de passar á ser mártir sent tant bona filla y santa?

--Aixó sòn cosas que sols Dèu las sab. Peró ja véus que sent mártir era'l camí dret pera anarsen al cel, y ja podia consentir en serho, si després havia de quedar santa y lograva véurer curada á sa mare.

--Tens rahó, tens rahó. Mártir fòra de bona gana si jo pogués véurer resucitada á la mare del meu cor! Mes digas ¿y com vá ser que la van martirisar?

--Jo't diré. Pera pagar ab tot agrahiment lo favor que Dèu li havia fet, se volgué consagrar tota á ell, com ja t'he dit, reusá qualsevol amor que li vingués del mòn, demaná á sa mare tots los bens que li corresponian y'ls repartí entre'ls pobres, y...

--Ay la pobreta! Llavors quedaria pobre ella? Y com ho fèu, donchs?

--Y tal pobreta y tal desgraciada, que aquest fou l'orígen de sas penas y aquí comensá'l martiri que li esperava.

--Y com vá ser? Pót ser aquell jove agraviat...

--Així mateix fou. Agraviat lo jove, y observant las virtuts que Llucia professava, descobrí que era cristiana, la denunciá al pretor, que com á gentil era enemich de tots los cristians, y... no vull dir lo demés, no ho vull dir, perque es horrorós y't faria erissar los cabells de oirho.

--Jesús Maria! Pót ser, en cástich, llavors li van tráurer los ulls?...

--Ah!... del millor m'olvidava: tens rahó. Pero nó, nó: lo martiri vá ser apart de la pena dels ulls. Los ulls no'ls hi tragueren.

--Donchs com es que la representan ab los ulls trets y portantlos en un plat á la ma?

--Es lo que ara t'anava á dir. Has de saber, que Llucia tenia'ls ulls mes hermosos que may s'hajan conegut, y com fou presentada devant dels inhumans gentils, presa y lligada, cautivá de tal manera als que la volian fer patir, que un de ells no pogué menos de declararli l'enamorament que sentia y'l foch que bullia en son cor, causat tan sols per los preciosos ulls de la casta verge.

--Y qué succehí llavors? preguntá ab gran interés Blanqueta. ¿Y quí era l'enamorat, lo pretor ó'l jove?

--No ho sè. Aixó no'm recorda bè; peró sia qui's vulla, anem al resultat: la casta verge, recordantse que havia promés consagrarse á Dèu, y no volent que cap de las bellesas de son cos fos causa de pecat, disitjosa de donar una llissó als gentils, y mostrant com se sab sacrificar un cristiá per son Dèu, prometé al que volia ser duenyo de sos preciosos ulls que'ls possehiria sens dificultat...

--Com! esclamá Blanqueta admirada. Y qué vá fer?

--Qué? Se'ls arrencá de viu en viu, los posá en un plat y'ls enviá al gentil pecador, que, en venjansa, la fèu martirisar mes y mes.

--Verge Santíssima! Beneyta Santa Llucia! digué Blanqueta, tancant y fregantse'ls ulls horrorisada. Ara veig perque á la bona santa la pintan ab los ulls á la ma.

Acabava aquesta conversa, quant arribavan ja las amigas prop de la capella, y en va's pogueren entretenir en parlar mes de la santa, atés que havian de prevenirse y fer esforsos pera penetrar entre la multitut de personas sanas y malaltas que ocupavan l'interior de la capella y estavan espargidas á dreta y esquerra de la escala que hi condueix, estenentse pel carrer en gran espay.

Lo quadro que presentava aquest conjunt, y que encara pót contemplarse en Barcelona lo dia de la santa patrona dels cegos, era lo mes trist y miserable que pót imaginarse, era un arreplech de llástimas de igual orígen en alguns, peró de igual resultat en tots los desgraciats que havian acudit á aquell punt, pera demanar al cel lo consol que no havian sabut trobar ó havian perdut en la terra. Alguns dels cegos que acudian á la capella de Santa Llucia eran cegos de naixement, altres havian perdut la vista per desgracia, peró uns y altres se trobavan en lo mateix trist estat, uns y altres careixian de la llum. Lo mal era un mateix, sols la forma era variada.

Quantas maneras de cegos se poden conéixer, quanta diversitat de aspectes pót oferir lo mal cruel de la ceguera, tot hi havia lloch de contemplarse aquell dia junt á la capella de la santa intercessora. Era aquella diversitat lo testimoni mes viu de la crueltat de un mal que de tantas maneras se presenta, excitant en totas la compassió, y de quant estimable es la llum, ja que pera robarla emplea la desgracia tanta multitut de formas. Entre'ls desgraciats cegos, n'hi havia uns que la continuació del mal los havia arribat á fer práctichs en la esma, y que caminavan ab la sola ajuda de un bastonet; altres pera qui la esma era una cosa desconeguda, havent de anar sempre acompanyats de un gos ó de un noy, y altres, per fi, á qui ni aixó bastava, de manera que fixavan á cada pas la planta ab forsa é inseguritat, encepegant sempre ab los peus y ab lo cos.

Qué dirém de las caras de aquestos infelissos? Uns n'hi havia que portavan lo cap test y ferm, anant ab la boca badada y com si mirassen sempre al cel; altres que, viciats per dolors que tal volta havian patit, portavan sempre lo cap baix, com mirant á terra, ab la barra apretada al pit, y tenint que portar, per conseguent, sempre la boca tancada ab forsa, y altres, per fi, que, com excitats per un mal nerviós, no miravan ni al cel ni á la terra, pus son cap se bellugava en totas direccions, inclinantse principalment á un costat y ab una actitut com si escoltassen alguna cosa, notantse també en aquests cert moviment convulsiu en los llavis ó en altres estrems de la cara. Podia dirse que als primers los atreya'l cel, als segons la terra, y als tercers lo vent.