Part 32

--Y quí es aquest home? Y qué busca un cavaller en la filla de un pobre falconer? Ah! qué ha de buscar, prou se véu! Hermosa es Blanqueta, y si es cert que per la hermosura fins los sabis se tornan boigs ¿qué tindrá de estrany que un cavaller se torne infame y seductor? Y si, en efecte, aquest home tè malas intencions, si es partidari del Rey, si sab que jo no sò'l pare de la noya ¿quí'm diu que no aprofite son valiment pera robármela, ó millor, pera ferme desaparéixer á mi de son costat? Sols de pensarho'm sembla que'l cap se'm pert! Ah! Y si tot aixó fos un pretest, y aquest home no fos mes que un espia, sabent lo meu modo de pensar... Oh! No hi ha dubte! La ciutat diuhen que está avalotada, lo Rey diuhen que tè ganas de fer escarments, aquest home ha entrat quant En Guillemet me parlava de las novetats... Sí, sí! Molt será que una de las víctimas pera l'escarment no sia l'antich correu Joan de la Murtra!... Oh! Dèu meu! Y qué faria llavors la pobre orfaneta?... Tot, tot li déu haver dit aqueix envejós menescal!... Sí, sí! No hi ha remey pera mi... ni pera ella!... Ja'm sembla que veig la desgracia, la deshonra, la nova orfandat de ma afillada! Horror! horror!... Mes te valia, Joan, que en compte de assotarte en Menargues, t'haguessen mort de una vegada!

L'estat de desesperació en que's trobava'l falconer era inmens. Febre arribava á tenir ja del foch que bullia en son cor y en son cervell; convuls semblava estar son cos, y per mes que se esforsava en respirar, parexiali que s'ofegava y que no hi havia prou ayre pera ell. En tal estat, passantse continuament la ma pels cabells y obrintse'l pit de sa gonella, s'alsá resolt de la taula, y s'en pujá al terrat de sa casa, pensant que allí pót ser se distrauria ó's calmaria. Vana ilusió! Pensant y tornant á pensar sempre en lo mateix, donant voltas á sas ideas, y escalfantse encara mes de cap, per no saber véurer mes que la imatge de sa desgracia en tot, trobá sols en lo remey la pitjor enfermetat que'l podia atacar. Una mala corrent de ayre ferí de ple en ple á aquell home acalorat y bullint, y poch tardá en trobarse com postrat y cruixit, semblantli fins com que perdia'l cap. La corrent de ayre que'l ferí era una de aquellas infestadas que de tant en tant traspassavan la atmósfera, renovant en alguns punts un mal dolent que de sigles patia la Europa, y que pochs anys ans havia causat gran estrago y desolació en aquestas terras. A mes, hi ha que observar que era llavors en lo mes de mars, y si no ment l'adagi, "Mars marsot, mata á la ovella y al ovellot, y á la vella á la vora del foch."

Pobre falconer! Al pujar al terrat estava sols malalt de la ánima; mes al baixar, ho estava de la ánima y del cos!

### XXX. Lo vectigal de la carn. Los concellers devant del Rey.

Com sòn sempre'ls traydors los que mes cridan. Serian sobre las deu del dematí, que la ciutat de Barcelona oferia un espectacle may conegut en ella. A pesar de ser dia y hora de treball, se veyan, per tots los carrers, menestrals que, abandonant aquell, sortian de sas botigas ó quadras, y confabulant, ab mes familiaritat de la acostumada, ab sos mateixos amos, y ab altres personas de diferentas classes, parlavan ab un empenyo y un calor com si fos de un asumpto que molt los interessás, com de un fet que tocás á sa honra ó á sa fortuna.

Allá lluny, per la part de la Rambla, se sentia de tant en tant com si s'alsás un remor fondo, semblant al soroll del mar en la nit, y per certs endrets de la ciutat ressonavan, també de tant en tant, unas trompetas y timbals, que fou, en part, la primera senyal que arrancava á la gent de sas casas. Tot era un seguit de obrir y tancar finestras per las donas, que volian aguaytar, y eran sens número las conversas que se sentian entre una part y altre dels carrers y de casa á casa; y apart dels estérichs de damas sensibles y donzellas débils, que passavan amagats dins de las habitacions, no faltavan en portas y carrers crits y esclamacions de esposas espantadissas y de mares vigilants, que s'admiravan de la resolució del espós ó del fill, per haverse atrevit en un dia perillós á anar per los carrers.

Peró no hi havia remey: aquell perill semblava á tots tan comú, que s'aconortava cada un de passarlo, mirant com menos fort lo mal quant es de tots. La pregunta general de quants sortian al carrer era: --Ahont vá la gent? Y perqué hi vá?-- y una vegada sabuda aquella novetat, tothom prenia la mateixa direcció, en termes que prest s'arribá á notar la diferencia en los barris estrems y oposats á la Rambla.

En aquest punt, donchs, que ja coneix lo lector, y en qual lloch hi havia llavors lo major número de carnicerias, fou ahont aná afluint lo gran gentio de la ciutat, de manera que per totas sas portas se veya vomitar gent, dirigintse al pla anomenat de la Bocaria, desde'l qual fins al portal dels Bergans, y en tots los espays que deixavan los alberchs del arrabal, se dilatava com un mar inmens y agitat de tota classe de personas.

Mirava y esperava tota aquella gent sense saber encara lo que hauria de véurer y perque havia de esperar, y bastava córrer la veu de que alló no era acabat, pera resignarse alguns á no saber lo que hagués pogut succehir, ab tal de presenciar ó saber, á la fi, lo resultat de aquella inesperada transformació. Los mes inmediats y próxims á las carnicerias eran los enterats de lo que passava y s'esperava, mes entre'ls nous vinguts, sols se deya que la casa Reyal se negava á pagar los drets de la ciutat, que entre'ls compradors del Rey y'ls carnicers hi havia hagut disputas, anyadinthi alguns que'l Concell de Cent se trobava ja reunit, que'l Rey tenia intenció de no cedir y de venjarse, y mil altres noticias vagas, peró sense saber ningú perque durava, tant temps feya, aquella multitut de gent allí, y si estavan encara ó no en aquell lloch los compradors del palau, ó qué era lo que havia succehit després que'ls carnicers se negaren á darlos la carn sense'ls drets.

Peró prest sortí tothom del estat dubtós en que se estava, al observarse cert moviment prop del portal de la Bocaria, y al sentirse un crit baix peró prolongat que se estengué per tot.

--Ja torna, ja torna! cridavan per un cantó.

--Ja torna... y no ve sol, que l'acompanya l'alguasir reyal! deyan altres que estavan mes prop al camí per ahont havian de passar los que venian.

--Ja vá per tres cops! Ja es la tercera volta que ve! feyan assaber algunas veus aisladas en diferents estrems.

Aquest nou encrespament de aquell mar conmogut acabá de fer enténdrer á tothom lo que verdaderament succehia. Es á dir: que'l comprador de la casa reyal, negantse á pagar lo vectigal imposat á la carn, de que'l Rey no estava exempt, havia tingut que tornarsen sens provisió al palau, pus los carnicers no's contentavan ab lo preu sol; que'l Rey, irritat de lo que creya sols rebeldia dels venedors, havia enviat de nou, no ja demanant comprar la carn, sinó manant que se la venguessen per lo preu sol, peró que havent insistit los carnicers en no darli, havia tingut que tornarsen tambe'l comprador per segona vegada, de lo qual havian donat, sens tardansa, part al Concell los venedors; y que arribant llavors al mes alt punt l'enuig y la ira del Rey, que's creya per aixó desobedescut y humillat, enviava aquella tercera volta un representant de sa persona pera dir, sens dubte, lo que en las dos anteriors no havia arribat á dir.

En efecte: per entremitj de aquell concurs, que deixava pas ample, pót ser pera que fossen mes mirats los que passavan, venian lo comprador de la casa reyal y á son costat dret l'alguasir major del palau, revestits un y altre ab la llibrea de la casa del senyor Rey, portant l'últim l'escut reyal y cenyida á son costat la espasa.

La previsió, que fou sempre'l distinctiu del antich régimen municipal de aquesta ciutat, se vegé prest ben patent en lo que passava: anavan los dos servidors de la casa del Rey, com plens de anhel, mirant sempre endevant, mes á pochs passos de ells, sens que ho advertissen, caminava ab tota pausa y seguint la mateixa direcció un conceller de la ciutat, lo qual, enviat y enterat ja per lo Concell, havia esperat en cert punt lo regrés dels criats reyals, y havia seguit dissimuladament son mateix camí, dirigintse també, per conseguent, al mateix lloch ahont los altres havian de parlar ó intentar contra la lley en nom del Rey.

Original fou, donchs, lo fet que ben prest tingué lloch en las carnicerias de la ciutat de Barcelona. Fèu lo comprador, al arribar á las taulas, la mateixa demanda que havia fet las dos vegadas anteriors, á saber:

--Carn pera la casa del senyor Rey.

Lo carnicer que estava derrera de la taula, tenint en la ma dreta lo coltell ó tallant apoyat de punta en lo piló, y com indicant, per sa serenitat, la disposició en que estava de tornar á negarse á la exhigencia, contestá:

--De bona n'hi ha pera'l senyor Rey, si paga'l preu y vectigal de costum.

--Lo senyor Rey no paga vectigals ni tributs.

--Donchs no hi ha carn, contestá'l carnicer fent un cert moviment ab lo coltell, com si jugás.

--Carnicer vassall del senyor Rey, cridá llavors l'alguasir, donau la carn que se us demana en nom de vostre senyor, que us paga'l preu just, y sinó...

--Sinó... qué? interrompé'l venedor, posantse'l coltell sota la aixella esquerra, y creuhantse, ab tota calma, las mans per sota del devantal.

--Sinó... vos faré saber lo mandato del senyor Rey.

--Vassall sò de mon Rey, y m'agrada ohir sos mandatos si sòn justs. Diheu, senyor alguasir, diheu.

--Carnicer, repetí llavors l'alguasir ¿consentiu en véndrer la carn pera la casa del senyor Rey, sens contar lo vectigal?

--No consento!

Y al nó del carnicer, seguí un altre crit general de ¡nó! que donaren los demés venedors y alguns del poble.

--Donchs condempnat á mort queda desde ara, de part del senyor Rey, lo que així's nega á servirlo y'l tracta de vassall.

Y girantse als demés venedors que per allí hi havia, anyadí en seguida:

--Entés ho teniu, carnicers y venedors de la ciutat de Barcelona: qui's negue á servir al senyor Rey, condempnat queda á mort. ¿Hi ha, donchs, entre vosaltres qui estiga disposat á servirlo?

Ningú contestá; y al girar la cara en altre direcció l'alguasir pera repetir la pregunta, descobrí devant de ell, topantse cara á cara, al conceller quart de la ciutat, Galcerán Carbó, vestit ab la gramalla de son ofici.

Lo conceller permanesqué un rato serio, esperant l'efecte que produhiria sa vista al oficial de la reyal casa, y crehent que si bè s'havia sorprés, semblava no obstant que anava á repetir la pregunta, avansant un pas y posantse entre ell y la taula del venedor, (encara que pót ser ab menos prudencia ó ab mes excés de zel del que requeria'l cas, pus may faltan en las corporacions populars qui las comprometa,) digué ab veu clara y ab to que deixava bé enténdrer lo doble significat de sas paraulas:

--Carnicers, veneu la carn de la manera que la lley vos mana, exhigint preu y vectigal á tothom que no sia exempt, y al que no sentne vulla la carn per lo preu sol, dauli bonas coltelladas.

Una rialla de aprobació fou la resposta dels carnicers, que penetraren lo significat de la última paraula. Lo pobre alguasir, quedantse esgrogahit, girá lo cap en totas direccions, com panell de campanar, crehent véurer blandir ja sobre de son cap los coltells y tallants dels carnicers.

--Coltelladas...! Qué voleu dir ab aixó, conceller? Mirau que jo no faig mes que...

Y al arribar aquí se perderen sas paraulas, per un crit que s'alsá al ohirse, prop del portal y á poca distancia de ahont passava aquest fet, lo soroll de las trompetas y del timbaler de la ciutat.

--No tinga por l'alguasir, (digué llavors lo conceller, alsant la ma dreta entre'ls dos enviats del palau,) pus está aquí ma persona pera guardarlo; y pus son deber es tornar oficialment resposta al senyor Rey, avanse un poch, que jo vaig á sas espatllas, y escolte la resposta que la ciutat li dona.

Fèu un senyal lo conceller pera que la multitut obrís pas; avansaren los dos enviats y avansá també cap á ells lo pregoner de la ciutat, y al toparse uns y altre, romperen quatre trompetas, redoblá'l timbaler, y'l pregoner del Concell, Bernat Cadireta, vestit ab la sobrevesta de la casa del Concell, y sens descabalgar de sa mula, se tragué'l capiró del cap, y així descobert, llegí, ab veu alta, lo seguent ban ó pregó que portava escrit en un paper:

--"Ara ojats. Que's fa saber á tothom generalment, de ordre del senyor veguer. Ordenaren los senyors concellers y sabi Concell de Cent de la ciutat de Barcelona, castigar ab pena de mort á qualsevol que's resistirá ó no voldrá pagar lo vectigal que hi ha imposat sobre'l preu en la carn y altras viandas del mercat, entenentse que no vá aquesta conminació pera aquells que sòn exempts per la lley."

--Endevant! digué llavors lo conceller.

Y girant lo pregoner y sa comitiva cap al mateix camí per ahont havia vingut, se interná en la ciutat, seguint derrera lo comprador y l'alguasir y á dos passos de ells lo conceller. Tota la gent que ocupava l'espay de la Rambla, moguda de curiositat, se aglomerá en aquell endret pera anar al derrera del representant del poble, mes corrent la veu de que devian anar á la plassa del Rey, se repartí'l concurs en varias direccions, á fi de entrar per altres portals, y fer dressera, ab ánimo de trobarse en dita plassa, quant la comitiva oficial hi arribás. La Rambla quedá, donchs, neta, y mes al cap de pocas horas, en que, per nous motius que hi hagué, fins maná lo Concell tancar totas las portas de la ciutat.

Poch se podian figurar lo que succehia y havia de succehir tots quants se trobavan en lo palau reyal, entorn del rey Fernando de Aragó.

Frenétich y ple de ira lo coronat en Casp, tant per la enfermetat que sufria, com per lo dubte que li infundia lo mal resultat de sa indiscreta probatura, no volia escoltar los parers y consells amistosos que li donavan lo Gobernador de Catalunya, lo Comte de Cardona y altres bons patricis de la cort, amants de son Rey y desitjosos de pau entre aquest y'l poble. No parlava á ningú'l Rey Fernando, reduhintse totas sas paraulas á donar rahó, quant algú dels áulichs, (que no eran de la terra, ni coneixian sas lleys, sos usos y son carácter,) li recordavan en mal hora sa poca previsió en haver fet sortir dels regnes de la Corona de Aragó las forsas que l'havian ajudat en Casp y li havian donat la victoria en Balaguer, ó l'incitavan á desferse dels que cregués culpables, qualsevol que fos sa categoria, per medi de un escarment exemplar, citantli fins algú varios fets de altres reys passats. Estava, per permétrerli son ofici, en la mateixa cambra del Rey, que era una desde la qual se descobria tota la plassa, lo majordom del palau, aquell donzell de Puymoren, que, introduhintse de una manera estranya ó casual en la gracia de Fernando, havia hagut de aturarse, no obstant, en la carrera de sa ambició, per lo mal crédit de que disfrutava en la cort. Callat permaneixia'l donzell, escoltant los parers de uns y altres, y observant lo silenci de altres capitans y personatges, no menos que al Rey, lo qual, embolicat ab sa lloba y ficat son barretó fins á las orellas, ab lo front arrugat y mossegantse'ls llavis, se passejava per devant de la finestra, per ahont havia de véurer tornar á sos enviats.

--Perque'us veuhen malalt, senyor, deya un dels áulichs, se creuhen que sòu un poder sense forsa. Mentres l'esperit sia viu, mentres tingau boca pera dictar ordres, la forsa no falta, pus bastaria que vostre bras se deixás véurer empunyant vostra espasa, pera que obehissen vostra veu los mateixos que us seguiren en Balaguer y que us han guardat en Perpinyá. En aquest fet no hi ha partits: lo Rey es lo rey, y en vostra ajuda correrán mes dels que us pensau, quant vejan que de tan baix lloch s'atreveix á pujar fins á vostre trono lo fum de la rebelió.

--Mes de una volta he sentit contar, senyor, lo celebrat fet de Pere'l gran, quant, bullint aquesta ciutat en desacatos contra la reyal persona, bastá la sola presencia del rey pera que tothom se rendís. Lligau á la cua de vostre cavall al cap de motí, com fèu aquell rey ab Berenguer Oller, y quant la ciutat lo veja arrastrat per sos carrers, tindrán sos habitants mes mirament en sos actes.

Al ohir aquest imprudent consell de un orgullós cortesá, lo vell capitá Benet de Báges (que ja coneix lo lector desde'l siti de Balaguer,) no pogué menos de donar un cop de peu en terra, y de estirarse ab ira sos blanchs mostatxos, posantse en seguida de brassos á una finestra, pera no ohir mes tantas imprudencias, que sols conduhian á desunir mes lo Rey y'l poble.

--Ara es la ocasió! digué pera sí'l donzell, que fins llavors havia estat callat. Y luego, com dirigint la paraula, nó al Rey, sinó al últim que havia parlat, anyadí en veu alta: --Gran nom ha sigut lo que han deixat tots los Peres en aquesta part, y sinó, basta mirar en Poblet al avi de nostre rey, com alsa encara victoriós lo punyal ab sa ma de pedra, pera memoria eterna de son saber y sa energia...

En aquell moment entrava en la sala lo Primogénit, que havia arribat aquella matinada de Gerona, seguit de son amich, lo juglar mossen Borra, y al ohir que'l donzell anomenava á Poblet, se donaren mutuament una mirada, com regoneixent una casualitat que semblava cosa providencial.

--Y qué... qué significa aquell punyal? preguntá'l Rey, ple de curiositat, al donzell.

--Qué significa? Que ab ell destruhí la condempnada unió de Aragó y de Valencia, y humillá als revoltosos que s'havian atrevit á fer burla de la dignitat reyal.

--Sí... peró mon avi devia disposar de mes forsas de las que jo tinch...

--Qué forsas? la rahó y'l valor personal. Ben al revés se trobava de vos, pus tan degradat estava, que fins se vegé obligat á ballar en una plassa pública, com Vostra Altesa haurá sentit contar, y á mes tenia que combátrer, nó ab lo poble mesquí, sinó ab grans senyors orgullosos, que disposavan de las principals forsas; peró sa previsió y sa energia venceren de tot. Comparau vostra situació ab la sèva, y per la comparació podréu deduhir si podeu evitar que prenga increment aquest mal esperit que ja degradá á vostre avi...

--Ja tens rahó, majordom! contestá'l Rey. Felís has sigut mes de una volta en tos consells, y en lo que'm donas, crech que no vas errat.

Los áulichs aprobaren lo bon pensament del donzell, y'l Rey, com refentse de sos dubtes, continuá com mes animat y ab certa confiansa y satisfacció.

--Sí, sí... perque, qui no adoba la gotera, ha de adobar la casa entera... y segons quin giro prenga aquest negoci... Si arriba'l cas y convingués...

Donava mostra de la energia que anava recobrant lo Rey, així en lo to de son parlar, com en sos moviments, quant un crit de admiració general deixá al monarca, com se sól dir, ab la paraula en la boca.

En aquell instant, entrant tot un torrent de gent en la plassa del Rey, romperen las trompetas que acompanyavan al pregoner de la ciutat, y alsantse á las finestras la major part dels que's trobavan en lo palau, pogueren estos ohir clara y distinctament lo que aquell deya.

Gran fou la admiració del Rey á tal novetat, y mes al dirli que'l comprador y l'alguasir pujavan ja las escalas del palau, y derrera de ells seguian los concellers de la ciutat, acompanyats de dotze prohomens y de sos assessors ó jurisconsults. Sens dubte que en aquell moment acudiren á sa memoria aquellas paraulas de Benet XIII en Perpinyá, peró refentse sa dignitat, contant que'l mal era ja inevitable, com pugnador desesperat que no pót sortir sens la mort de una batalla, alsá lo cap, y manifestá una serenitat que ni li permitian, de segur, los dolors que patia.

--Y qué es aixó? Quí mana fer aquest pregó? digué al primer moment lo Rey, dirigint la vista al veguer? Un oficial reyal, en tan crítica situació, consent...

--Executor sò, senyor, de las deliberacions del Concell, quant no se separan de la lley. Jo prescindesch del objecte, y ja veheu que á vostre costat me trobo.

--Es á dir... es á dir... que la lley es aquí un llas que fins subjecta als servidors del trono? ¿Y pera'l Rey no hi haurá lley?

Anava dihent aixó'l Rey, mentras lo pregoner llegia, y al arribar á sos ohidos la clara veu de En Cadireta, que llavors la esforsá mes que may, publicant que'l Concell castigava ab pena de mort al que's resistís ó no volgués pagar lo vectigal, la serenitat del monarca se convertí en ira, y en cambi regná un gran silenci entre'ls que'l rodejavan, callant los áulichs pót ser de por y'ls demés patricis de abatiment, per véurer tan compromesa la pau entre'l Rey y son poble, als quals indistinctament volian.

L'únich que parlá, aprofitant aquella ocasió, fou lo donzell, que, descorrent bè una cortina, pera que'l Rey no pogués evitar la contemplació de lo que passava en la plassa, digué:

--Ja ho veheu, senyor! Ja veheu si tenia rahó al parlarvos poch ha, que poble tant ingrat y desconegut no mereix de son rey sinó cástich rigorós! Exhigiu clara y distinctament dels magnats que us rodejan la ajuda que estan obligats á darvos, sacudiu tot dubte, y jurada sa promesa, empunyen los cavallers sas llansas, y basta ab la companyia de arquers que us guarda, pera dispersar aquestas turbas, y jo, com vostre majordhom, los diré ahont han de dirigir sos trets. Guanyau lo primer pas, senyor, y ho guanyaréu després tot, que brillant vostre poder, enlluernats han de quedar vostres enemichs quant lo miren. Ánimo, senyor! Aquí está ma espasa y mon pit en vostre servey! Ánimo, que per mes que digan y per mes que us troben malalt, anys han de passar ans la campana de Velilla no anuncie vostra mort.

--La campana de Velilla? digué'l Rey, mirant tot admirat al donzell, y com si aquell recort li hagués portat una mala idea en la imaginació. ¿Es cert que la campana de Velilla anuncia la mort dels reys de Aragó?

--Així ho créu lo ignorant poble, sense saber perque, peró encara que sia, no ho dubteu, senyor, no ha de tocar per vos encara. Ánimo, ánimo, rey de Aragó, y trapitjau ab vostra planta aquest poble revoltós, y doblegau lo cap de la serpent que l'enmetzina!

--Peró la campana de Velilla?... torná'l Rey, com fixat en un pensament.

--Deixaula córrer. Altre ha de tocar per vos.

--Y quina?